Inici > Ecos de la Ilíada > Una paròdia catalana de la Ilíada, a càrrec d’«Oldman». – I –

Una paròdia catalana de la Ilíada, a càrrec d’«Oldman». – I –

.

.

.

Come, Mrs. Muse, but, if a maid
Then come Miss Muse, and lend me aid !
Ten thousand jingling verses bring,
That Achilles’ wrath may sing

Thomas Bridges

Homer travestie
A burlesque translation  of Homer

.

.

Gravat de l’edició de 1797 de l’ “Homer travestie”. pàgina 4.
“A red nosed truest came hobbling after
With presents to redeem his daughter.
Like a poor supplicant did stand,
With an old garland in his hand,
Filch’d from a maypole.”

.

.

.

SOMETHING
BY WAY OF 
PREFACE

.

GOOD people, would you know the reason
I write at this unlucky season,
when all the nation is so poor
That few can keep above one whore,
Except the lawyers —(whose large fees
Maintain as many as they please)—
And Pope, with taste and judgement great,
Has deign’d this author to translate—
The reason this:—He may not please
The jocund tribe so well as these;
For all capacities can’t climb
To comprehend the true sublime.

[…]

Thomas Bridges
Homer Travestie

.

.

En Joan Baptista Batlle (1876-1939), era un conegut llibreter barceloní. A la seva llibreria “L’Arxiu”, s’hi aplegaven bona part dels literats i bibliòfils de l’època, com Aguiló, Collell, Caselles i mossèn Cinto Verdaguer. D’allí en sorgí la publicació, entre els anys 1898 i 1905, d’un «Calendari Català», “coleccionat y publicat per Joan Bta. Batlle” on hi aparegueren nombrosos textos dels literats de l’època, entre ells el propi Verdaguer.

En el primer exemplar, corresponent a 1898, hi trobem el primer lliurament d’un text, signat en pseudònim per “Oldman”, que constitueix una paròdia de la Ilíada.  Una segona part o continuació fou publicada al Calendari del 1899, i la inclourem en una propera entrada.

Passem a transcriure el primer lliurament, de 1898:

.

.

.

.

FULLES DESPRESES DEL LLIBRE D’OLDMAN

.

___________

.

CANT  I  DE LA ILIADA

.

.
CRYSEU, CAPELLÁ D’APOLO
.

En aquell temps, (prop de tres mil anys há,)
diu Homero, vivía un capellá
qui tenía molt fresca y molt senzilla,
una jove, elegant y guapa filla,
de la qual, emprendat lo fill d’Atreu,
vá robarla, dexant sol á Cryseu.

.
Veusaquí l’home
desesperat
que volta y corre
tot lo vehinat.
A tots pregunta,
ningú sab res,
qui l’aconsella,
qui, l’escarneix.
Ell,  ja mitg loco,
s’arrenca ‘ls pels
pochs que li quedan
prop del clatell.
Vol torná á casa,
y á mitg carrer
topa de nassos
ab un Inglés;
gírali cúa,
fuig tot corrents,
y á la que tomba
cau llarch, estés.

.

Al sentir los qui estavan passejantse,
d’un cos que cau en terra, ‘l pataplaf,
acudiren en torn y sens tocarlo,
li preguntaren… ¿que heu ensopegat?
De rabia vert Cryseu, no contesta,
S’axeca apreta ‘ls punys, y llença un ¡ay!
més fort que tots los forts y ciutadeles,
més tiernu que l’amor als 70 anys.
Conexent en les cares que ‘l rodejan
que si no marxa prompte, ‘l xiularán,
la túnica s’expolsa y diu, «oh poble,
me ‘n vaig á comprá ungüent de contre-cás:
si algú está desitjós de mes noticies
que vage á casa, al llit me trobará.

.

Al cap de mitg hora,
com uns vint y cinch,
ó trenta, del poble,
rodejan lo llit.
Cryseu, que ‘s troba
ja molt més tranquil
del susto, lo rapte
está referint:
Lo poble s’exalta
y fá un sort burgit
que mal temps senyala
pel raptor mesqui.
L’historia comptada,
s’axecan grans crits,
volent l’auditori
venjança del vil,
mas… quedan de pedra
quan Cryseu diu
que ‘l rey, en persona,
l’autor es del crim.

.

Axis com cau la pluja desplomada
ab gran soroll, furienta desde dalt,
y pert aquell estruendo, y s’ fá mansa
y ‘s fon ab lo contacte de la mar,
axis, la furia, ‘l crits y la gatzara
y tot lo que bullía poch abans
se va quedar tranquil, com bassa d’oli
al estupendo só del nom real.

.

Y tots, poch á poch,
enfonzant lo cap
ab silenci y ordre
van anar marxant:
l’un diu, «que se ‘ls passi,
si té mal-de-caps;»
l’altre, «jo, ab familia,
¿que hi vaig á buscar?»
lo d’aqui s’escusa,
murmura’l d’allá,
y tot sol lo dexan
al agraviat.
¡¡Veyéu quines coses!!
¿qui ‘s pol refiar
de qui,… si ‘ls matexos
que ‘s brindan, ve ‘l cas,
y solet vos dexan
com al capellá?
Peró may es perduda l’esperança
per l’home de tesón,
perquè treurá satisfacció y venjança
fins d’un Agamenon.

.

.

II

.

AGAMENÓN, GEFE DE LA EXPEDICIÓ GREGA

.

Es ja mitg jorn: lo sol, com res li costan,
desparrama los llums y la calor
ab tanta força, que ‘ls vivents s’amagan
si volen evitá una insolació:
perçó l’exercit grech, dins de ses tendes
está ben replegat com un cargol,
y dintre la més alta, mirant mapes,
está sentat lo rey Agamenón:
ni ‘s veu córrer, pel camp, la segrantana,
ni saltar la llegosta, ni cap gos,
ni un escarbat siquiera — ¡res que visca!!
Diríau que es l’imperi de la mort!
encara que de tant en tant, s’axeque
ab molta pesadés, quelcom com pols,
no us penséu que es lo vent qui la belluga
perque no ‘n fá, es la evaporació:
Solament un mortal, ab molta pena,
atravessa l’atmósfera de plom
ab ulls tancats, un pam de llengua enfora,
parantse á cada pás; respirant foch.
Bé ‘s coneix que té l’ánima trencada
y negres les entranyes y lo cor
qui no tem per sa vida, y axís busca
remey en hora tal y en un tal lloch.
Arrastra, més que porta, sa persona
y arriba fadigat y angustiós
á les portes de la més alta tenda,
de la tenda del rey Agamenón.

.
Sabuda la nova,
mana ‘l senyor rey
que, per una junta
vingan los demés
oficials y gefes
del gran campament
Quan reunits foren,
(y trigaren més
que trigan les coses
que més desitgém,)
diu un d’ells, «paisanu,
entra, y á lo rey,
abans que li parles,
fés acatament.»
Lo paisanu entra,
y de tot son pes
cau genolls en terra
exclamantse ¡¡oh rey,

ja tu veus que á tes plantes se postra
lo ministre d’Apolo, ‘l gran deu,
que podrá darte auxili en la guerra
si tu ‘m tornas, avuy, lo que es meu;
Per rescat de Cryseida, ma filla,
jo ‘t regalo, en bon or, lo teu pes,
y un bon tronch de cavalls, per ton carro,
que son blanchs com la més pura neu:
¡¡tórnam, tórnam, ma filla estimada,
y no mori de pena aquest vell,
puix ma mort, sobre tu portaria
la venjança d’Apolo, ‘l gran deu!
¡¡Ojalá que l’exercit de Troya
sucumbesca á la empenta del teu,
y no ‘n quede ciutat ni muralles,
ni la terra del seus fonaments!
Los meus vots cap al cel per tu volan,
cap al cel també volan mos prechs,
però ¡tórnam ma filla estimada,
ma filla… ma filla… ma filla, oh gran rey!!

.
Desseguit se reunexen
en sessió secreta ‘ls grechs,
y opinan que aquella noya
deu tornarse, y los presents
oferts pera rescataria
entregats al mateix temps.
Creyan tots que axí ‘s faria,
mas, de prompte, s’alça ‘l rey
treyent los ulls de les closques
y foch per caxals y dents,
tremolant com la caldera
d’un vapor que vá furient,
y encar que vol dir paraules
sols articula… renechs,
«¡¡Capellá de figues seques…
(udola)… capellá en sech…
si vols torná á veure ‘l poble
hon has nascut fuig corrents,
ó sinó, de tu y d’Apolo
ne faré una truyta!… ves!
salva, si vols, los teus ossos
castanyoles dins ta pell,
pero ‘l que es de la xicota
ja t’ho dich, no farém rés;
quan arribe á ser ben vella
encara estará á prop meu,
en Argos, texintme teles,
cuydant del llit y fent temps.
En quant al or y ‘ls cavalls
blanchs ó negres que has ofert
guarda ho tot per lo teu gasto,
que aquí ‘n tením un femer;
y… vésten! perquè si baxo,
faré…» Cryseu no ‘l sent,
s’ha escapat á les primeres
de cambi… ¡qui sab ahon és!
.

.

III

.

APOLO

.

Lo ditxo diu, «ni en broma ni de veres,
ab ton senyor, no hi vulgas partir peres»
y tot lo que existeix, examinat,
se veu que ab son senyor está lligat.
Encara no ha pogut trobar la ciencia
un sol fet que no tinga consequencia,
y aquesta es l’immediat y clar senyor
que produheix lo gust ó la dolor.
A tu t’agrada ‘l vi; ¡que bé ‘l despatxas!
medita donchs.., ¿perqué no t’emborratxas?
perque tems lo senyor que está derrera
y sabs que ‘t fará mal la borratxera.
Si tens un matxo guit, ¿perqué no tossas,
ananthi per redera? tems les cosses!
Y axis veyém que á tots, abans d’obrar,
lo senyor consequencia ‘ns fá pensar;
per ço, que cadascú está ben atent
á mirar lo que fá, si es hom prudent:

.
Y no ho devia ser massa
lo dit rey Agamenón,
ni comptava ab la venjança
que está á la má fins d’un corch.
Mentres més segur se creya,
feliç, content, y joyós,
lo pare de la Cryseida
més reinflat que cap bot,
bullint la sanch en ses venes,
les venes batentli ‘l front,
lo front suhant sanch y aygua,
l’aygua y sanch banyant son coll,
lo coll vomitant glopades
de rábia, venjança y foch;
lo foch agitant sos membres,
membres que semblan d’un boig,
corre y salta per la arena,
prop del mar, sens direcció
fins que cau com una bomba,
y s’aplana, y de rebot
ja s’axeca, y torna á caure,
y arrossega lo seu cos
com una serp, rabiosa
en lo fort de la calor;
y després, quan torna á alçarse,
ni ‘s troba l’ús de rahó,
ni dos caxals que tenia
y una dent; ho ha perdut tot,
fins ha perdut les ulleres
y la trompeta, que es sort:
Vacilant sen torna á casa
que l’instint li fá de gós,
y en casa, per instint prega,
que es instint la oració.
Una imatge té de Apolo
tota entera, d’un sol tronch
d’alzina, y al davant d’ella
se prostra de genollons,
dihentli, poch més ó menos,
ab llágrimes y singlots,
«¡¡Oh deu!! si alguna vegada
t’han sigut grats los meus vots,
si ha pujat la olor de grassa
de les ovelles y bous
y cabres, en honra teva
sacrificats fins al Ol-
ympo, ‘t prech no m’abandones;
fes que paguen lo meu dol
los grechs; envíals la peste
puix tenen guerra, y que tots
patescan, donchs jo patexo,
y ploren, donchs ploro jo!!

.
Tan prompte com nos venen y depressa
les desgracies y mals y contratemps:
tan prompte com lo toro cau en terra
quan lo cachete ‘l toca en lo cervell;
tan prompte com d’una bona escopeta,
apretant lo gatillo, surt lo tret,
y arriba, en un moment, á tocá ‘l bulto
si l’home que l’engega ha apuntat bé,
tan prompte l’oració fou proferida,
atravessá l’espay, arribá al cel,
y tocant les orelles del Apolo
l’avisa, que hi havía feyna á fer:

.
Furiós Apolo,
diu al criat,
«pórtam la roba,
porta ‘l carcaix,
pórtam les fletxes,
no oblidis l’arch,
y corre… cuyta,
perqué men vaig,
que vull ma rabia
desafogar;
no t’impacientis
si torno tart:
Vaya… á la vista…»
ja es cap avall.

.
Per l’ayre, des l’Olympo fins á terra
camina á passos llarchs,
y un núvol que ‘l rodeja, fa que s’ semble
á la nit. S’ha aturat
no massa lluny dels barcos y dispara
una fletxa mortal,
rellisquenta per l’ayre, ab tanta furia,
que dexa l’arch xiulant.
Los prímers que fereix, son pobres matxos
y gossos ignocents;
mas aprés millorant la puntería,
comença á matar grechs,
en qual camp ja no ‘s veuen més que pyres
y funerals festeigs,
sens parar may la pluja de les fletxes
en nou díes enters.
Y ¿que hauría sigut del pobre exércit,
si Juno, al dia deu,
no inspira en lo gran cor del fort Aquiles
la idea de que ‘ls Grechs
ab ell reunits, procuren trobá un medi
per aplacar als deus?

.

Oldman

.

.

.

.

Homer travestie

A burlesque translation of Homer in two volumes

[Thomas Bridges]

The fourth edition improved

Printed for G.G. and J. Robinson. Paternoster-Row

London, 1797

.

.

.

Calendari Catalá

pera l’any 1898

Coleccionat y publicat per 

Joan Bta. Batlle

L’Arxiu. Carrer de la Tapineria numº 48

Barcelona

.

.

.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: