Arxius

Archive for Mai de 2012

Andreu Subirats i les llàgrimes d’Helena

.

.

.

.

No hem vist Troia,

només les llàgrimes d’Helena dins la mar.

.

Andreu Subirats
Galtes de perdiu

.

.

.

.

.

.

Andreu Subirats

Galtes de perdiu

alabatre, 35

La breu edicions

ISBN: 9788493963224

.

..

.

.

Deixem-ho tot en l’ivarsós ajust i emprenem un vol boig (“folle volo”): Anem!

.

.

Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per a un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
.
Dant
Divina Comèdia
Infern XXVI, 121-126
Traducció de Joan Francesc Mira
.

.

.
I ho deixen tot en l’ivarsós ajust
—Nèctars i carns, sals i contactes, gust,
Forma i color de platges—…
.
J.V. Foix
Sol i de dol [12]

.

.
.

De bo de bo només són viatgers aquells que marxen
per marxar; esperits lleugers, com aeròstats,
mai no s’aparten gens de llur fatalitat,
i no saben per què, però diuen sempre: Anem!
.
Charles Baudelaire
Le voyage
Les fleurs du mal CXXVI
Traducció de Jordi Llovet

.

.
.

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Proa. Barcelona, 2000

ISBN: 9788484370024

.

.

J.V. Foix

Sol, i de dol

Edició a cura de J. Vallcorba Plana

Quaderns Crema

.

.

.

.

Charles Baudelaire

Les flors del mal

Edició bilingüe i completa

a cura de Jordi Llovet

Col. Poesia, 100

Edicions 62. Barcelona, 2007

ISBN: 9788429755947

.

.


.

Sicorax/Circe; i Caliban, i Ariel i Pròspero, a La Tempesta de Shakespeare.

.

.

El Museu Britànic prepara per als propers mesos (del 19 de juliol al 25 de novembre de 2012) una molt interessant exposició temporal sobre Shakespeare, titulada “staging the world”. Un bon motiu per fer-hi una visita.

Com que ja ha aparegut el llibre/catàleg de l’exposició, a càrrec de Jonathan Bate i Dora Thornton, molt ben editat i  interessant, podem ja fer-ne un tast, i de la seva lectura en volem ressaltar el paral·lelisme que fa, en un dels passatges, a l’hora de parlar de l’obra “La Tempesta”, entre el personatge de la bruixa Sicorax i la Circe homèrica, entre la màgia i els poders d’aquesta i els de Pròspero, amb la presentació de l’eteri Ariel associat amb la figura de les nimfes, o de les harpies. El text (així com, s’entén, la pròpia exposició) es presenta il·lustrat, acompanyat molt encertadament amb peces del propi museu que venen a ser l’attrezzo d’aquest escenari on el Bard representa el món, amb tots els seus personatges, els seus caràcters, els seus arquetips.

.

.

.

‘This damned witch Sycorax’
(The Tempest, 1.2.311)
27. Dues vistes d’una gerra amb figures negres (skyphos) mostrant Circe (com una dona negra africana) amb Odisseu i un dels seus navegants, transformat en porc al costat del seu teler. Amb la inscripció ‘KIRKA’
Beòcia, Grècia. 450-420 aC.
British Museum. London.

.

.

[…]

L’illa [on es desenvolupa l’acció de La Tempesta] no és, no obstant, un territori verge, sinó l’antic domini de la bruixa Sicorax, en el seu desterrament d’Alger per bruixeria. Va arribar a l’illa suposadament embarassada de Caliban per obra del Diable, i va recloure Ariel dins d’un pi, d’on va ser rescatat per Pròspero. Aquest explica a l’audiència que ella va morir a l’illa, i es situa a sí mateix i als seus poders màgics en clara oposició a les seves negres arts femenines, si bé la prèsència d’ella sembla flotar encara en l’atmosfera de l’illa. El seu nom recorda no només el corb (en llatí “corax”), au de mal averany, sino també Circe, l’antiga fetillera d’Homer i Ovidi, famosa per haver convertir els homes d’Odisseu en porcs. La gerra grega de la figura 27 mostra Circe com una dona negra de l’Àfrica, etiquetada “KIRKA”, oferint a Odisseu una beguda emmetzinada. A la dreta hi ha el seu teler, emblema de les subtileses i enganys femenins, en el qual els viatgers senten Circe “cantant amb la seva bonica veu mentre ella va d’ací a allà en el seu gran i etern teler, en el qual estava teixint un d’aquells delicats, gràcils i enlluernadors teixits que les deesses fan”. Més enllà del teler, el pintor mostra les conseqüències de la beguda emmetzinada de Circe: un dels tripulants d’Odisseu ha estat convertit en un porc. Aquí el pintor de la gerra ha seguit Homer molt fidelment al mostrar el moment de la completa transformació del cap, del cos i de la pell amb cerres, però encara amb cames humanes. L’home-porc de la gerra expressa visualment la descripció d’Homer de com els homes encantats notaven que “les seves ments eren tan humanes com ho havien estat abans “ mentre Circe els manté “tancats com porcs en les seves embotides porqueres”. Resten atrapats per l’encanteri, tal i com l’humà Caliban és tancat per Pròspero a La Tempesta: “m’estabules / en aquesta dura roca” (1.2.400-1).

.

‘make thyself like a nymph o’ th’ sea’
(The Tempest 1.2.354)
28. A Harpy. Peter Paul Rubens, c. 1625
British Museum. London.

.

Tal com l’illa de Circe, Eea, l’illa de Pròspero és un lloc de transformacions desconcertants. Ariel, un esperit de sexe indeterminat, pot ser una atractiva “nimfa del mar” (1.2.354), com en l’eròtic esbós per a l’apoteosi del favorit de Carles I d’Anglaterra, el Duc de Buckingham, que li deu molt a la tradició europea de les màscares (fig. 28). O bé ell/ella pot ser afectuosament “my Ariel, chick” (5.1.353), o l’harpia la rapinyaire, amb urpes, de l’antiguitat clàssica, descrita a les acotacions d’escena: “Entra Ariel, com una harpia, dóna cops d’ala a la taula, i el banquet desapareix” (3.3.63.1-2). L’harpia turca de Melchior Lorck —clarament femella— en un gravat de 1582 és un híbrid sinistre, dempeus davant d’uma mesquita otomana, lluint un fes al cap i una cua emplomallada amb fulles d’acanthus (fig.29).

[…]

.

‘Enter Ariel, like a harpy:
claps his wings upon the table,
and, with a quaint device, the
banquet vanishes’
(The Tempest, 3.3.63.1-2)
29. A Harpy or Siren, Melchior Lorck, 1582.
British Museum. London.

.

Jonathan Bate and Dora Thornton

(traducció de l’original en anglès)

.

.

.

.

Jonathan Bate & Dora Thornton

Shakespeare. Staging the world

The British Museum Press

London, 2012

ISBN: 9780714128283

.

.

.

.

.

El Polifem d’or (de sis cordes) de García Lorca

.

.

.

.

.

.

Adivinanza de la guitarra

.

En la redonda
encrucijada,
seis doncellas
bailan.
Tres de carne
y tres de plata.
Los sueños de ayer las buscan
pero las tiene abrazadas
un Polifemo de oro.
¡La guitarra!

.

Federico García Lorca

.

.

.

Salvat-Papasseit: els rems d’Homer i els aeroplans frenètics de Marinetti

.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

Tot l’enyor de demà
J.Salvat-Papasseit

.

I el que és a tu, et donaré un consell de raó, si em vols creure:
amarina un vaixell de vint rems, el més apte que tinguis

Odissea, I, 279-280
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

Contra els poetes amb minúscula

.

Primer manifest català futurista

.

.

1. Cerqueu arreu arreu de la nostra península d’Ibèria —Catalunya, Castella, Galícia-Portugal, Andalusia, Euskadi— i enlloc no trobareu aquesta grossa empenta de nomenats Poetes com aquí entre nosaltres catalans. Separats com estem amb la resta d’Espanya per la nostra cultura superior i cremant (cal recordar la influència més que funesta avui als espanyols del Valle-Inclán el “chivo” i del Rubén Darío, gats de vi inflats de vent que és tota la cultura hispanoamericana), ens havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no valien, havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu. Quan la cosa bé vol dir que encara que es publiquin trenta o quaranta llibres de versos tots els anys, la majoria inèdits, joves apareguts de suara mateix, no per això es mou res entre nosaltres en un aspecte nou, ni sincer, ni valent.

“Homer, si va cantar els rems de la victòria, fou perquè en els seus temps per la força dels rems s’obtenien victòries…”
Museu Britànic. Londres

2. Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres, proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja dels demés per si saben o no embrutar trenta fulls a tall com ho faria la màquina d’escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d’omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre deixi de publicar-se si no n’admet l’Església el contingut, i en coneixem cent més que així s’hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d’això precisament. Però no coneixem, fora d’aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes, cap Poeta de veritat, ni modern del temps nostre, ni soldat cavaller, i a fe que ens fa una falta que s’acosta a l’angoixa.

3. Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest enorme que no mereix perdó i que és el convertir-se en homes pràctics: aquells bons cristians que es feren amb Jesús, no ho saberen mai ésser. Aquests poetes nostres s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira. És així que hom no hi troba ni la virior de Whitman, ni l’alè de D’Annunzio, ni el batec tremolós, imperceptible quasi, però etern, de les nines d’Homer. No sabríem entendre la petja del Poeta sinó en la dignitat que hi deixa segellada. Perquè com l’entendríem sinó en una actitud de dignitat? Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos… Cada gest d’aquest home, cada mot d’aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. Si tinguéssim Poeta no hi hauria editor que llancés gastaments.

Mario Sironi (1885-1961) L’aeroplano – 1916

4. Recomanem encara aquell nostre treball que vàrem titular “Concepte del Poeta”. El Poeta d’avui és el Poeta d’avui i no el d’ahir. Per molt que se’ns repliqui que hi ha quelcom que espera ésser cantat tots els temps, l’extàtic clar de lluna malaltís, nosaltres preferim, sense fugir d’això si ens és indispensable, cantar l’home ferreny qui es capbussa en les ones, a la platja o a alta mar, el que s’ha capbussat tota la vida i el que es capbussarà tota la vida. Homer, si va cantar els rems de la victòria, fou perquè en els seus temps per la força dels rems s’obtenien victòries; en Marinetti avui cantarà els cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons. Lliurarem Catalunya per la força dels rems?

5. Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.

Barcelona, juliol 1920

.

Joan Salvat-Papasseit

.

.

.

.

.