Inici > Traduccions de la Ilíada > Alfons el Magnànim vol llegir la Ilíada amb l’ajuda de Lorenzo Valla

Alfons el Magnànim vol llegir la Ilíada amb l’ajuda de Lorenzo Valla

.

.

.

.

.

Escultura d’Alfons el Magnànim
Palau Reial. Nàpols.

El dia 1 de març de 1441, Alfons el Magnànim s’està a Càpua i escriu, per la mà del seu escrivent Joan Olzina, una carta a Ludovico Sachano, Mestre racional de Messina, demanant-li un diccionari grec —liber de vocabulis grecis— que aquest darrer té al seu abast, i del que n’ha menester a fi de que el seu secretari Lorenzo Valla pugui completar —non tam ad pergendum maturandumque quam ad elimandum et expoliendum opus— la interpretació, la traducció, dels primers deu llibres de la Ilíada que, per ordre del rei, ha dut a terme. El rei li conta al mestre racional que és tant el que citen els escriptors, com a autoritat, a Homer, com el poeta conegut més antic i tantes les alabances que hom n’ha fet, així com que tantes vegades ha estat citada la guerra de Troia, que li ha entrat el desig d’escoltar, de boca d’Homer, la narració de la tan famosa guerra. A tal fi ha encarregat al seu secretari, Valla, la traducció de l’obra.

.

.

Rex Aragonum, etc.

Cum sepenumero apud omnes fere scriptores inveniamus Homerum poetam in testimonium, in auctoritatem, in ornamentum assumi, eundem tantopere in omni sapientie genere laudari, eundem antiquissimum non modo poetarum verum eciam scriptorum esse, eundem denique magnum illud et diuturnum bellum trojanum describere, cupido nobis incessit hunc tantum poetam cognoscendi et ab eo audiendi trojanum bellum, quod apud latinos etsi vulgatissimum tamen nulli pene est notum. Itaque Laurencio Vallensi uni de Secretaris nostris, viro ad hanc rem in primis ydoneo negocium dedimus ut hunc auctorem et hoc opus quod Ilias dicitur nobis e grego transferret. Is decem libros transtulit, quos eum vidimus vehemencius ad amorem reverenciamque auctoris sumus incensi; quo magis interpretem ipsum ut pergeret ac maturaret jussimus. Ceterum hic ait unam sibi rem esse impedimento, non tam ad pergendum maturandumque quam ad elimandum et expoliendum opus, quod caret libro de vocabulis grecis. Audisse autem illud penes te esse. Itemque penes abbatem Sancte Trinitate Messane. Quare abs te nostro jure pro tua in nostram majestatem fide, benivolencia, pietate poscimus ac petimus ut si opus illud penes te est ad nos mittas et mittas quam primum: sin penes te non est nostris verbis agas cum abbate ut nobis hac in re obsequatur gratumque faciat; ffecerit enim nobis rem gratissimam si ut speramus en uo quod petimus obsequetur. Tu vero vet tuum codicem mittendo, vel alienum mitti curando, certum habemus te ut soles industrium prebebis. Remittemus autem comodatum codicem et diligenter et cito, volumus namque illum breve ad tempus pro Lauretio nostro immo pro nobis, ut ait Plautus, usurarium. Datum in nostra fidelissima civitate Capue, primo die mensis Marci IV indicionis. Rex Alfonsus.

Dominis Rex mandavit mihi Johanni Olzina.

.

Font: Juan Ruiz Calonja. Alfonso el Magnánimo y la traducción de la Ilíada por Lorenzo Valla

.

.

.

HOMERI.POETARVM.SVPREMI.ILIAS.PER.LAURENTIUM.VALLENSEM.IN.LATINVM.SERMONEM.TRADUCTA.FELIC.INCIP.

Manuscrit conservat a la Biblioteca de la Universitat de València.

SCRIPTVRVS EGO quantam exercitibus Graiis cladem exercitauerit Achillis furens indignatio : ita ut passim aues feraeq; cadaueribus heroum ac principum pascerentur : te Calliopa, vosq; alie sorores Sacer musarum chorus : quarum hoc munus  est proprium : et que vatibus præsidetis inuoco oroq; ut hæc me edoceatis : quae mox docere ipse alios possim. Primum quaenam origo indignationis ac materia fuit. Nempre Achillis controuersia cum summo Graecorum principe Agamemnone. Deinde quis inter hos Deus controuersiam excitauit. Apollo Iouis & Latonæ filius. Postremo quis Graios ipsos eò calamitatis ob hanc indignationem deuenire pemisit. Iouis deorum summi uoluntas atque consilium. Hæc igitur quomodo gesta sunt exequamur. Controuersia autem inter Agamenomnem atque Achillem hinc originem sumpsit. Apolline prebente materiam. Erat eusdem dei Sacerdos quidam ex Chrysa insula : & ipse Chryses nomine, unicæ iam adultæ pater : quam et patriæ et patris nomine Chryseidam appelauit. Hanc Graeci cum Thebas euerterent : finitimaq; loca diriperent captam ut summo Rege dignam : uel dono : uel in suam portionem optulerunt. Vbi autem ad […]

Font: Biblioteca de la Universitat de València

..

.

.

.

.

Portada de l’edició de la Ilíada de Valla per Sébastien Gryphe, el 1541, a Lió.
És la darrera edició impresa de la traducció de Valla, que va quedar en desús a causa de la popularitat de la traducció llatina d’Andreas Divus.

.

.

.

.

.
.

Lorenzo Valla (Roma, 1405 o 1407 – Roma, 1 d’agost de 1457)

Nascut a Roma el 1407 (per bé que el seu pare, l’advocat Luca delia Valle, i la seva mare eren originaris de Piacenza), Valla va rebre la seva primera educació a Roma i a Màntua, a la famosa escola de Vittorino da Feltre, i a Florència, ciutat en la qual va aprendre grec amb Giovanni Aurispa i Rinuccio da Castiglione. Un cop acabats els estudis, el 1431, Valla va esdevenir prelat i, després d’haver intentat inútilment d’obtenir un càr­rec a la cancelleria pontifícia, va marxar primer a Venè­cia i posteriorment a Piacenza, on va impartir docència privada, i a Pavia. En aquesta darrera ciutat, on va ro­mandre fins al 1433, a més d’ocupar la càtedra de retòri­ca, Valla va redactar els tres diàlegs del De uoluptate (El plaer), obra posteriorment titulada De uero falsoque bono (Sobre el bé vertader i fals). Estructurat al voltant d’una discussió imaginària mantinguda a Roma entre Leonardo Bruni, Antonio Beccadelli (dit el Panormita) i Niccolò Niccoli, el tractat no és, com hom ha pensat tradicio­nalment, una defensa irreligiosa de l’hedonisme i de la filosofia epicúria. Ans al contrari, el De uoluptate pro­pugna la possibilitat de conciliar el cristianisme amb el pensament d’Epicur, per al qual tota la vida de l’home està enfocada al plaer, entès com un càlcul dels avantat­ges i els desavantatges consegüents a cada acció. Precisament, al final del seu text, Valla sosté que el suprem plaer per a l’home i la seva autèntica felicitat depenen de la gràcia divina..

Malgrat el to «profundament cristià, fins i tot evan­gèlic» del De uoluptate,algunes de les tesis defensades en el llibre van provocar censures per part de les autori­tats eclesiàstiques i van determinar que Valla hagués d’a­bandonar Pavia el 1435. Aleshores va entrar com a se­cretari reial al servei d’Alfons el Magnànim, amb el qual va romandre dotze anys. Fet presoner, juntament amb el monarca, a la batalla de Ponza del 5 d’agost d’aquell ma­teix any i retingut durant uns quants mesos a Milà, va se­guir el rei per tot Itàlia fins que el Magnànim va entrar a Nàpols el 1442. Tres anys abans, Valla havia redactat el tractat De libero arbitrio (Sobre el lliure arbitri), en el qual atacava la filosofia escolàstica i tomista. […]
.
Durant la primavera del 1440, en ple pontificat d’Eu­geni IV, Valla va escriure la seva oratio sobre la falsedat de la donació de Constantí. […]
.
[…]  l’obra més important de Valla [són] els sis llibres de les Elegantiae linguae latinae, […]. L’obra constitueix una anàlisi essencial de la llengua llatina, d’acord amb una rígida definició de l’usus loquendi de la llatinitat àuria, especialment de Ciceró i Quintilià. Segons confessa el mateix Valla en el pròleg, la finalitat del seu treball és alliberar la llengua llatina de qualsevol forma d’impuresa i de barbàrie, i restaurar un (vertader) llatí viu.  Abans i després de l’editio prínceps del 1471, l’obra de Valla va circular, en manuscrits o en edi­cions impreses, a bastament per tot Europa, i ben aviat va esdevenir un text canònic en les aules universitàries. A tall d’exemple, el pla d’estudis de la Universitat de Barcelona del 1532 establia l’estudi d’un poeta o histo­riador per a les hores de gramàtica i retòrica, combinat amb la lectura de les Elegantiae val·lianes.
.
[…]  A partir del 1445 Valla va dedicar bona part del seu temps a la composició dels tres llibres de la Història de Ferran, rei d’Aragó, sotmesos en anys successius a nom­broses reelaboracions.  […]
.
Alejandro Coroleu
Introducció a l’edició catalana de 
La falsa i inventada donació de Constantí
.
.
.
.
.
Homer
Laurentius Valla
Homeri, Poetarum Omnim Principis, Ilias (1541)
Kessinger Legacy Reprints
Kessinger Publishing
ISBN: 9781166258283
.
.
.
.
.
.
Lorenzo Valla
La falsa i inventada donació de Constantí
Introducció i traducció d’Alejandro Coroleu
Col. aetas, 14
adesiara editorial. Martorell, març de 2012
ISBN: 9788492405473
.
.
.
.
.
.
..
Lorenzo Valla
Historia de Fernando de Aragón
Edición de Santiago López Moreda
Clásicos latinos, medievales y renacentistas, 14
Akal ediciones Madrid, 2012
ISBN: 9788446013099
.
.
.
.
.
.
.
Virginia Bonmatí Sánchez
L. Valla: Apólogo contra Poggio Bracciolini (1452)
Poggio Bracciolini: Quinta invectiva contra Lorenzo Valla (1453)
Estudio y edición crítica con traducción
Ediciones griegas y latinas, 4
Universidad de León
León, 2006
ISBN: 8497732596
.
.
.
.
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: