Arxius
Dues Penèlopes gallegues
.
.
.

Rosalía de Castro (Santiago de Compostel·la, 24 de febrer del 1837 – Padrón (la Corunya), 15 de juliol del 1885)
Desde los cuatro puntos cardinales
de nuestro buen planeta
—joven, pese a sus múltiples arrugas—,
miles de inteligencias
poderosas y activas,
para ensanchar los campos de la ciencia,
tan vastos ya que la razón se pierde
en sus frondas inmensas,
acuden a la cita que el progreso
les da desde su templo de cien puertas.
Obreros incansables, yo os saludo,
llena de asombro y de respeto llena,
viendo como la Fe que guió un día
hacia el desierto al santo anacoreta,
hoy con la misma venda transparente
hasta el umbral de lo imposible os lleva.
¡Esperad y creed!, crea el que cree,
y ama con doble ardor aquel que espera.
Pero yo en el rincón más escondido
y también más hermoso de la tierra,
sin esperar a Ulises,
que el nuestro ha naufragado en la tormenta,
semejante a Penélope
tejo y destejo sin cesar mi tela,
pensando que ésta es del destino humano
la incansable tarea,
y que ahora subiendo, ahora bajando,
unas veces con luz y otras a ciegas,
cumplimos nuestros días y llegamos
más tarde o más temprano a la ribera.
.
Rosalía de Castro
En las orillas del Sar
.
.
.
.
.

Xohana Torres (Santiago de Compostel·la, 1931)
Declara o oráculo:
“QUE á banda do solpor é mar de mortos,
incerta, última luz, non terás medo.
QUE ramos de loureiro erguen rapazas.
QUE cor malva se decide o acio.
QUE acades disas patrias a vindima.
QUE amaine o vento, beberás o viño.
QUE sereas sen voz a vela embaten.
QUE un sumario de xerfa polos cons.”
Así falou Penélope:
“Existe a maxia e pode ser de todos.
¿A que tanto novelo e tanta historia?
EU TAMÉN NAVEGAR.”
.
Xohana Torres
Tempo de ría
.
[Declara l’oracle: // “QUE rera el crepuscle és mar de morts, / incerta, última llum, no tindràs por. // QUE rams de llorer alcen noietes. / QUE color malva es decideix el penjoll. // QUE obtinguis d’eixes pàtries la verema. / QUE minvi el vent, beuràs el vi. // QUE sirenes sense veu la vela embesteixin. / QUE un sumari d’escuma pels penyals.” // Així parlà Penèlope: / “Existeix la màgia i pot ser de tots. / Per què tant embull i tanta història? // JO TAMBÉ NAVEGAR.”].
.
.
.
T’Akilles bin Pelews ghannili, Musa, … Invocació de la Ilíada, en maltès, per Victor Xuereb
.
.
.
T’Akilles bin Pelews għannili, Musa,
il-korla mqita li fuq ras l-Akej
ġibdet wisq għawġ u karkret l’isfel f’Hades
erwieħ wisq nobbli t’għadd bla qies t’eroj
u lil ġisimhom tat lill-klieb ħa jgerrmu
u biex inaqqru l-ħafna tjur tal-priża,
— biex hekk jitwettaq kull ma Żews kien amar —
minn mindu bin Atrèws, il-Kap tal-Griegi
kisirha bl-ikreh mal-meqjum Akilles.
.
L-Ilìjade, I, 1-9
Traducció al maltès de Victor Xuereb.
.
.
.
El maltès, com a llengua d’origen bàsicament àrab, si bé escrita en alfabet llatí, ens apareix com a estranya als parlants de llengues romàniques. No obstant, ha estat tradicionalment destacada la influència romànica rebuda a través del sicilià. Més enllà d’això, el lingüista Lluís de Yzaguirre i Maura ha apuntat (i invitat a estudiar) determinades influències o, com a mínim, semblances o concomitàncies, entre el català i el maltès.
Yzaguirre fa l’exercici de mostrar-nos algunes paraules malteses que permeten il·lustrar aquestes semblances i, per tant, la possible influència, per raó de la històrica presència catalana a l’illa. D’entre els referits mots que cita en destaquem aquí, fent-ne una breu tria, els següents:
abbokkament, abbonat, abborriment, adult, aġitat, agonizzant, aljoli, alkova, anell, antik, assalt, astut, benestant, falda, fanal, illuminat, interrogat, inventat, kastanjola, kastig, kastrat, kostum, mastrudaxxa [fuster o mestre d’aixa], moviment, molestat, moll, moviment, muntanja, nom, nòmina, parla, parlament, pronom, pronunzja, pubblikat, taverna, tramuntana, tribut, xalar, …
.
Lluís de Yzaguirre i Mauri
Catalunya – Malta: la connexió perduda
.
.
.
L-Ilìjade
Trad. de Victor Xuereb
Malta University Press, 1999
ISBN: 99909-45-11-X
.
.
.
«El Papitu» més homèric i més clàssic
.
.
.
En grec, sykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l’estimulació, l’excitació o el fregadís. Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula sicalíptic, que al començament del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l’erotisme.
Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar essent polític i anticlerical amb col·laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, Ramon Casas, Juan Gris, Ricard Opisso, Pau Gargallo o Francesc Labarta. Però ben aviat, amb la direcció de Francesc Pujols —que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l’ànima eròtica mediterrània—, es va anar endinsant en el camp de la «verdor».
Aquest canvi d’orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir al fet que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els bisbes. Però Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una colla d’imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra.
Lluís Solà i Dachs
Papitu, 1908-1937 i les publicacions
eroticosicalíptiques del seu temps
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
L’últim centaure
.
Servidor és fadristern d’una heretat de prop d’Empúries. La Grècia de Catalunya! La mare, amb l’ambició de veure’s majordona i afavorir-me amb un benefici vinculat a la família, va entestar-se que fos clergue i sols amb precs i llàgrimes, aconseguí alternar l’aital carrera amb la de Filosofia i Lletres.
El mal va ésser que, com més m’afïcionava a la poesia, menys m’interessaven teòlegs i canonistes; quan obria les sagrades escriptures sempre em sortia el Càntic dels Càntics, els desvergonyiments dels fills de Noé, o l’arribada dels àngels a Sodoma, i jo, pecador, m’hi delectava, no tant, emprò, com amb el meu Anacreont, el meu Marcial o el meu Petrònius. Com que de les idees a la pràctica no hi va ni un gruix de duro, vaig penjar els hàbits i, abandonat per la família escandalitzada, ja pensava a fer oposicions a una càtedra de Retòrica i Poètica.
Per aleshores (Déu el tingui en el cel) va morir un oncle d’Amèrica, que no sé si pel fet d’ésser-me padrí o pel mèrit d’haver-li dedicat una memòria sobre la Lisístrata d’Aristòfanes, em deixà hereu i lliure d’un futral de mil pesos, que feren lleugeríssima ma vida.
Vaig sentir-me Alcibíades i Heliogàbal, vivia coronat de roses i ple de xiprer i, mentre tinguessin un regust clàssic, totes les extravagàncies eren per a mi bones i barates.
En tal temps va descobrir-se, en una quadra del Pireu, l’últim centaure. La seva mare morí en parir-lo i el seu pare baixà als inferns del sentiment. Malvenent una propietat vaig fer-me amb ell, portant-lo a trotar per aquell bé de Déu de terres entre Sa Tuna i Sant Pere Pescador.
Era tan clàssic com jo, preferia la cosa tràgica i la cosa heroica en la literatura, però en la pràctica va donar-me amb les seves dèries amoroses, alguns disgustos per empaitar pescadores i terrassanes. L’únic que em molestava és que cada vegada que jo retornava de ciutat, em sortia amb allò del beatus ille.
Els jocs romans tenen mals jocs, i més si es barregen, per variar, amb juergas cañís i sopars al Continental; com aquell que no ho veu, de la noche a la mañana, els diners varen dir: prou. Aleshores, recordant-me del beatus ille, vaig decidir traslladar-me a les meves propietats, cuidar-les jo mateix, llegir les Geòrgiques i fer economies. La primera devia ésser el centaure. Així, amb molts modos i com aquell que el felicita, vaig dir-li que renunciava a la seva possessió, que la llibertat era una gran cosa, etcètera, etcètera, però ell, molt seriós, contestà que no volia més llibertat que la que tenia, que la Grècia se n’havia vingut a Catalunya, etcètera, etcètera, i que no acceptava els meus oferiments, tot i agrair-los.
Aleshores vaig parlar clar i ell, oh cor magnànim!, s’oferí generosament a enganxar-se a la tartana.
De bon principi, era una gran cosa; quan s’havia d’anar de pressa, s’anava de pressa. Res de carreter renegat, res de brides, a la fi, l’ideal de locomoció, però (ai, més tard!), va aficionar-se a la política i a fer-se de l’esquerra, i, com que jo tinc una debilitat per la dreta, encara no alabava un discurs d’en Cambó, ja el tenen de cara a mi contradient-me i dient-me que en Moles era l’últim filòsof, afegint que en les pujades llegia la Iliada i, quan arribava a una lluita interessant, carro encallat. Si un passatger li era antipàtic, pujava per sobre els rocs i s’apartava de les roderes. En canvi, una vegada que va portar en Salvatella, va trigar tres hores per fer un quilòmetre, embadalit amb l’eloqüència del diputat.
Això s’havia: d’acabar i s’acabà. Vaig despatxar-lo donant-li vuit dies de temps. Als quatre, va despedir-se, ocultant les seves intencions.
En llegir això (vegeu gravat al costat) vaig baixar a Barcelona i, comprant una barrera, entrí al cèrcol per despedir-me del fidel servidor. S’adonà de mi i encara no s’avisà per obrir el toril i llençar el brau ell, dirigint-se’m, digué: «Ave Moni, moriture te salutan» i, llençant el sombrero: «Vaya por usted!» Tot vaig commoure’m i entendrir-me, ¡ah, cruel de mí!. Però a tot això veig que el brau res no pot amb ell i que les banyes jamai arribaren a tocar-lo i, quan jo creia que una ovació premiaria tanta traça i tant esforç, senti: «¡Fuera! ¡Fuera!, defensa massa el cavall.» Només podria fer de picador a Portugal, que són sensibles. Ha tornat a casa, natural, corre pels camps, es refresca en les cales i li he trobat una bona col·locació, utile dulci.
És el preceptor dels meus xicots. Així sabran tant dels clàssics com si anessin als jesuïtes i de la vida com si els dugués a l’Institut.
.
Moni [Ramon Reventós]
Papitu, Núm. 13, 17.2,1909
.
.
.
Papitu, 1908-1937,
i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps
Duxelm, 4
Dux editorial. Barcelona, 2008
ISBN: 9788493643157
.
.
.
Cuentan que Ulises, harto de prodigios, lloró de amor al divisar su Itaca verde y humilde. Borges.
.
.
.
Arte poética
.
.
Mirar el río hecho de tiempo y agua
y recordar que el tiempo es otro río,
saber que nos perdemos como el río
y que los rostros pasan como el agua.Sentir que la vigilia es otro sueño
que sueña no soñar y que la muerte
que teme nuestra carne es esa muerte
de cada noche, que se llama sueño.Ver en el día o en el año un símbolo
de los días del hombre y de sus años,
convertir el ultraje de los años
en una música, un rumor y un símbolo,ver en la muerte el sueño, en el ocaso
un triste oro, tal es la poesía
que es inmortal y pobre. La poesía
vuelve como la aurora y el ocaso.A veces en las tardes una cara
nos mira desde el fondo de un espejo;
el arte debe ser como ese espejo
que nos revela nuestra propia cara.Cuentan que Ulises, harto de prodigios,
lloró de amor al divisar su Itaca
verde y humilde. El arte es esa Itaca
de verde eternidad, no de prodigios.También es como el río interminable
que pasa y queda y es cristal de un mismo
Heráclito inconstante, que es el mismo
y es otro, como el río interminable..
Jorge Luis Borges
El hacedor (1960)
.
.
.
.
.
.
El hacedor
El libro del bolsillo, 407
Alianza Editorial / Emecé Editores
Madrid / Buenos Aires, 1972
.
.
.
L’Odissea en ladino (traducció de Moshe ‘Ha-Elion)
.
.
.
Kante IX
Moshe Ha’Elion (Salònica, Grècia, 1925)
.
En respondiendo estonses, le disho el astuto Odises:
“Rey Alkinoos, el mas renomado entre todos los ombres,
es, en verdad, una koza muy buena d’oyir un poeta
komo es este, k’a la de los diozes su boz asemeja.
I non existe, yo digo, un mas grande alkanso de gozo,
ke kuando la alegría aferra a los sivdadinos.
I los ke pransan adientro la kaza oyen al poeta,
stando asentados en orden, i mezas delantre de eyos,
yenas de karne i pan, i kon vino, un moso un djarro
inche, i va, i a todos, al torno, les inche los kopos.
Esta, de todas las kozas, es la mas mijor, me parese;
ma el korason te pusho, sovre mis dolorozos apretos,
de preguntarme, afin ke yo, stando yorando, sospire.
Ke te dire en primero, i ke vo kontarte al kavo?
Muchas dolores me dieron los diozes ke biven al sielo.
Antes de todo, afin ke sepash, vo dizirvos mi nombre,
i vo después, kuando me salvare del dia sentensiado,
ser vuestro amigo, aunke yo moro en tierra leshana.
……Yo se Odises, fijo de Laertes, ke se konosido
por mi astusia por todos, i arriva al sielo mi fama.
Es en Itaka ke moro, ke se ve de leshos; i tiene
una montanya, Neriton, ke ruiyen sus sharas del aire;
i muchas izlas a su derredor, una serka la otra,
Sami, Dulihion, i Zakintos k’esta kon sharas kuvrida.
Ama Itaka es yana i sta en la mar al Oeste,
londje de todas – ke stan de la parte del sol i del Este –
tierra penyoza, ma bravos mansevos grandese, i dulse
mas de mi tierra no puedo yo ver en el mundo entero.
……Ma me detuvo ayi Kalipso, la linda de las diozas,
dientro de su grota gueka, su espozo kijendo ke sea;
Kirke, la grande ramaya, de mizmo me detenia
en su palasio, en Eea, kijendo ke sea su espozo.
Ma el korason no pudieron las dos konvenser en mi pecho.
Porke mas dulse non ay de la tierra natala d’un ombre,
i sus parientes, i mizmo si mora en kaza muy rika,
en tierra ajena aleshada, i de sus parientes muy londje.
Ma, ven, i vo a kontarte de mi dolorozo retorno,
ke Zeus me lo takso desde el dia ke me hue de Troya.
……D’Ilios, tomándome el aire, me trusho ende los Kikonos,
a Ismaros; la sivdad estruyi, i mati a los ombres.
De la sivdad, las mujeres i muchos trezoros tomando,
los despartimos en partes iguales, ayi, entre todos.
I stuve a todos pushando d’ayi de fuyirmos prestozos,
ma eyos – ke kriaturas! – del todo no me eskucharon.
Vino bevian sin kuento, i ovejas muchas degoyavan
a la oriya, i bueyes k’arrastan los pies en sus yida.
Ma los Kikonos, en mientres, yamaron a otros Kikonos,
k’al interior de la izla moravan, i eran sus vizinos,
i d’eyos mas numerozos i bravos, i eran kapaches
de gerrear kon karrosas, i a pie, menester si avia.
la madrugada vinieron muchos, komo flores i fojas
en primavera; i a nos, desgrasiados, mos vino estonses
la mala suerte ke Zeus takso, para muy apenarmos.
Serka las naves lijeras para gerrear se pararon,
i estos a estos rojavan las lansas kon puntas de bronzo.
En tanto k’era la alba i k’el santo dia kresia,
nos rezistimos, malgrado ke eran akeyos mas muchos.
Ma a l’abashada del sol, kuando el yugo kitan de los bueyes,
los Kikonos prevalieron, i a los Ahayos empusharon.
De kada nave, sesh de mis kompanyos kon las guadra-piernas,
muertos kayeron, i el resto salvimos de muerte i de suerte.
……Kon korasones muy tristes partimos d’ayi, ma alegres
ke mos salvimos de muerte, aunke piedrimos kompanyos
muy muy keridos. I yo no deshi ke s’alondjen las naves
kurvas asta ke nombrimos tres vezes a kada kompanyo
povre, ke por los Kikonos batido, murió en la yanura.
I trusho Zeus, k’akoje las nuves, estonses la bora
kontra las naves, tempesta terrivle, i tapo kon las nuves
tierra i mar, i del sielo, prestoza abasho la nochada.
I kon las proas abasho, eyas navigavan, i del huerte
aire, en tres i en kuatro se despedasaron sus velas.
Las abashimos anestas, d’espanto de topar la muerte,
i en remando, bushkimos enverso la tierra de yirmos.
Mientres dos noches i dias areo, ayi mos kedimos,
i mos komiamos el korason de kanseria i fuga.
Ma al treser, kuando vino Eos, de los bukles ermozos,
nos, los mástiles alsimos, i en eyos spandimos las velas
blankas; i el aire i los timoneros giavan las naves.
I sano iya yegar yo agora a mi tierra natala;
ma arrodeando a Malia, el korriente i la onda i la bora
me desviaron, i londje de Kitera m’arrempusharon.
…..Aires danyozos d’ayi me yevaron por mueve djornadas
en la mar yena de peshes, i al dia de diez arrivimos
ende los Lotofagos, ke kon flores solo se mantienen.[…]
.
Odissea, IX
Traducció de Moshe ‘Ha-Elion
.
.
.
.
Komo nasio la traduksion de la Odisea en Ladino?
Moshe ‘Ha-Elion
.
Kuando por la primera vez, antes de sinko anyos, me vino la idea de traduizir la Odisea de Omero del grego antiguo al ladino, ya me imajini ke esta iya a ser una ovra muy difichile, ma malgrado esto dechidi de meterme al lavoro. Ya desde el empesijo de la traduksion del primer kante de la Odisea, konstati ke las difikultades ke se amontonavan en mi kamino depasavan todas las ekspektivas ke avia antisipado. Las razones por esto eran:
Prima, al ladino aviado le mankan palavras en diversos dominios, ke azen parte de la Odisea, komo por enshemplo, terminos de marineria, de agrikultura i de muzika.
Segundo, la mankansa de diksionario Ebreo – Ladino (el diksionario de Matilda Koen Sarano, “Diksionario Ladino-Ebreo Ebreo-Ladino”, Yerushalayim 2009/2010 solo aparesio ultimamente, kuando la mas grande parte de la traduksion ya se avia terminado). La solusion se topo kuando el Dr. Avner Pérez metio a mi dispozision el Diksionario Amplio “Lashon me-Aspamia” en su forma digitala, ke posibilita la bushkida en dos direksiones. El diksionario, en esta forma, respondió a la mas grande parte de mis menesteres. Unos kuantos komplementos de términos pude topar en la traduksion de la Biblia en Ladino (Konstantinopla 1873), ke también la metio a mi dispozision Avner Perez. Tuve también rekorso al diksionario de Nehama (“Dictionaire du Judeo-Espagnol”, Madrid 1977).
Malgrado esto, el bushkar terminos prechizos ke me premian en ladino, turava a vezes mucho tiempo, visto ke non abastava ke el diksionario propozara un ekivalente en ladino al termino ke bushkava, el devia de apariyarse a las exijensias duras del ritmo. Por esto me premiavan biervos alternativos, kiere dizir biervos sinónimos. Para esto benefisyi del vasto kontenido del diksionario “Lashon me-Aspamia”, ke metio a mi dispozision, no solamente sinonimos, sino ke diversas variantes del mizmo biervo, lo ke permete de djugar kon el numero de silabas (por enshemplo, responder al lugar de arreponder).
Todo esto, i mi dechizion de guadrar en mi traduksion el ritmo poetiko orijinal (el eksametro daktilo), kavzaron ke me tomo tres anyos para azer la traduksion primaria de los 12,100 versos de la Odisea. Kuando termini esta etapa del lavoro de traduksion, lo examini, i me apersevi ke non alkansi el nivel linguistiko i de estilo meresidos, entre otras por la razón ke durante mi lavoro se mijorearon mucho mi konosensia de los trezoros del ladino, i topi menesterozo de repasar la traduksion i de amijorarla.
Esto me tomo otro un anyo i medio de lavoro intensivo. Kuando lo termini, anunsyi esto a Avner Perez (ke me estuvo pushando a akumplir esta ovra formidavle). Kon grande entusiazmo, el se enkargo de azer una traduksion ebrea paralela, eya también según el ritmo omeriko, i termino la ovra en unos kuantos mezes. Aparte de esto, Avner Perez korrijo la traduksion en ladino del primer volum (la prima metad de la Odisea – 6,212 versos), la alimpio de yerros linguistikos i estilistikos, izo la realizasion grafika del livro entero i obtuvo el budjeto menesterozo para impremirlo. El rezultado manyifiko esta agora en vuestras manos.
Esta es la okazion de rengrasiarle de todo korason por sus esforsos i el tiempo ke dediko a esta ovra, i de esperar ke va a topar la manera de terminar la ovra entera, i publikar la segunda parte de la Odisea.
.
.
.
.
La Odisea (Kantes I-XII)
Trezladada en ladino del grego antiguo por
Moshe ‘Ha-Elion
Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011
.
.
.
Winckelmann es fa retratar amb la Ilíada i amb Homer
.
.
.
.
.
.
.
.
.

Anton Raphael Mengs (Aussig 1728 – Roma 1779)
Retrat de Winckelmann, 1768 – 77 ?
Oli sobre tela, 63,5 x 49,2 cm. Nova York, Metropolitan Museum of Art
.
.
.
.
To the Greek climate we owe the production of Taste, and from thence it spread at length over all the politer world. Every invention, communicated by foreigners to that nation, was but the seed of what it became afterwards, changing both its nature and size in a country, chosen, as Plato says, by Minerva, to be inhabited by the Greeks, as productive of every kind of genius.
But this Taste was not only original among the Greeks, but seemed also quite peculiar to their country: it seldom went abroad without loss, and was long ere it imparted its kind influences to more distant climes. It was, doubtless, a stranger to the northern zones, when Painting and Sculpture, those offsprings of Greece, were despised there to such degree, that the most valuable pieces of Corregio served only for blinds to the windows of the royal stables at Stockholm.
There is but one way for the moderns to become great, and perhaps unequalled; I mean, by imitating the antients. And what we are told of Homer, that whoever understands him well, admires him, we find no less true in matters concerning the antient, especially the Greek arts. But then we must be as familiar with them as with a friend, to find Laocoon as inimitable as Homer. By such intimacy our judgement will be that of Nicomachus: Take these eyes, replied he to some paltry critick, censuring the Helen of Zeuxis, Take my eyes, and she will appear a goddess.
With such eyes Michael Angelo, Raphael, and Poussin, considered the performances of the antients. They imbibed taste at its source; and Raphael particularly in its native country. We know, that he sent young artists to Greece, to copy there, for his use, the remains of antiquity.
An antient Roman statue, compared to a Greek one, will generally appear like Virgil’s Diana amidst her Oreads, in comparison of the Nausicaa of Homer, whom he imitated.
[…]
.
Johann Joachim Winckelmann
Reflections on the painting and sculpture of the Greeks
Translated from the German original by Henry Fusseli
London, 1765
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
La Circe de Romà Comamala
.
.
.
.
[…]
(Amb la seva escorta entra Circe, luxosament vestida com a filla del Sol. Un focus vermell pot acompanyar-la, fins a un lloc elevat des d’on presidirà els preparatius de la partida.)
Circe: Pa de forment, oli, llegums i vi de foc a cor que vols et facin arribar a tu i els teus amb salut a la terra paterna. També vestits preneu, que el més segur és que us facin falta, ara que ve per vosaltres l’hivern. A més, et donaré un oratge tebi part de popa, que empenyi feliçment la nau fins al seu terme; un vent ardent com el respir de la que te l’envia.
Vés ara cap a ella. Allí t’esperen els remadors que hi has deixat, espaordits encara. Digues-los que Circe fetillera, que captiva els humans, us ha ofert tot això; i quan llustregi l’alba, deixeu aquesta illa sinistra i endinseu-vos pel mar sempre alliberador. La vostra ruta, sapigue-ho, es desplega al sud-est, de manera que us quedi sempre Orió cap a l’esquerra.
(A unes serventes)
— Ajudeu-los vosaltres, us dic. Què feu parades? (A Agató.) Vés, ja. Torna als teus arbres i rius, als teus cultes sagrats. Recomença de nou l’aventura.
Saps prou com hauria volgut retenir-te aquí sempre: no t’ho puc pas negar. Però has preferit abandonar-te a tu mateix; com podia impedir-ho? Has refusat allò que els més valents hauríem envejat. Doncs, ara, allunya’t. No em resta sinó sols acompanyar-te, mentre pugui, amb el record: com l’ocell migratori que, a finals de setembre, deserta darrera la mica d’escalfor que el precedeix.
(S’acosta una mica en direcció a Agató. Aquest recula com davant d’una flama.)
Has tingut por. És clar. Era massa. T’ha faltat el coratge d’equiparar-te a mi. Ara mai més no sabràs depassar-te, has perdut l’ocasió que t’he brindat; resta, doncs, amb el dubte rosegant-te les entranyes. I sempre més maleiràs l’estel d’aquesta hora, que infonent-te a la sang terror i covardia t’ha fet creure que podries escapar al càstig d’una tristesa sense fi. «Miserable de mi», et diràs cada cop que et cobreixis el rostre deixant les mans mullades: «per què he nascut?» avergonyit interrogant-te. I quan t’arribi inclement la vellesa, i sentis al coll la freda dalla d’aquella que està sempre parada al davant: «aparta’t, estrangera» li diràs debades; «a què vaig renunciar! Com hauria pogut evitar-te, si hagués fet cas de la dea amorosa que un dia em donava a triar»! Vellesa. Fam de l’esperit —que no podràs saciar—. Nostàlgia, Esclavitud, Oblit, Lluita amb el cor, Derrotes sense fi, Tristesa a l’arribada a cada port, els mil flagells que devasten els infants de la Nit, heus ací del que t’has proveït a la fira, per no haver-te encarat un moment amb el risc d’afrontar-te, i haver rebutjat, com ho has fet, la meva oferta. Vés, doncs, tal com vingueres: torna al no res d’on procedeixes; ara, però, amb una nova sentència, i el pes d’una altra culpa a les espatlles. Com sou, com sou! Oh! No puc pas entendre, passatgers, el vostre orgull.
(Circe dóna ordres a les nimfes d’omplir la copa amb ambrosia. Un reflector centrarà tota l’atenció damunt d’aquesta.)
Però encara podries fer rendir el temps, i viure en un present continuat. Encara pot ser aquesta la teva hora. Afirma’t. Desafia el no-ser que t’acompanya, i tingues el coratge d’elevar-te per sobre de tu mateix! Sigues valent. Avança i beu la mateixa ambrosia amb què es delecten els eterns, elixir ensucrat on es barregen mel i vi amb totes les flors que es crien a les faldes de l’Olimp. Olora com és de perfumat. Tots els sentits és que afalaga, retornant-los a l’estat original. La Creació sencera et lliura, i deixant de sentir-te només una part d’ella, aconseguiràs, bevent-la, fer teu l’univers tot enter.
La Corifea (esverada): No siguis tan audaç. Detura’t. Compte. Què vas a fer?
Cor: és impossible compartir la copa dels afortunats.
La Corifea: Evita aquesta temptació: ets un home només, recorda-ho bé.
Cor: No vulguis assumir funcions que et són vedades.
La Corifea: Defalliràs de cert. No arribaràs mai més al teu país.
Cor: Tremolem totes. Quin espant. L’equilibri respecta!
La Corifea: No desertis del teu propi bàndol.
Cor: L’Ordre ha de prevaler. Mortals i déus no s’han de barrejar.
Circe: Vosaltres a la feina. Filles dels elements, esteu a les meves ordres. Deixeu-lo, aquest, us mano. O us faig tornar a les freixes, als prats florits, vora els salts d’aigua. No en facis cas. Estan engelosides que tu puguis beure el rou celestial i a l’instant com jo imperar també els vents, el curs dels rius, els astres. Instant de glòria aquest que encara t’ofereixo, i amb ell: Poder, Èxit, Virtut, Amor sense demà.
(Allarga la copa, assegurant-se que no hi tiri l’herba moli.)
Au, té. Esdevé el que has de ser. Erigeix-te d’un cop en sobirà de tu mateix —sigues valent—. La potència divina t’aproximo. Les teves mans esguardo com tremolen. Mai no has estat tan gran, ni més amunt del teu destí.
(Agató agafa la copa amb les dues mans. Tot seguit d’acostar-hi els llavis cau mort. Pausa. Silenci. Ningú no sap què fer. Circe domina plenament l’escena.)
N’estava segura, ben segura, sí, que sucumbiria al capdavall com tots els altres.
Només aquest, dessota l’òrbita del sol, renunciaria a assemblar-se a nosaltres? L’únic hauria estat a conformar-se a la regió tenebrosa que els arbres cobreixen? Veiu-lo estès a terra. Era impossible que vencés. Destinat a ésser víctima tanmateix abans i tot de seduir-lo jo. Deixeu-lo a terra. No el toqueu. Feu-vos enrera tots.
La Corifea: A quin combat incomprensible em toca d’assistir, ai mísera, poc més que boira sols. Ni mai que hagués estat cridada a servir aquesta mestressa. Ara segurament jo trenaria, tot cantant, una corona de petites margarides, dessota d’algun salze, vora el riu.
Circe: No us acosteu. Deixeu-lo, us dic, estès a terra. No el toqueu pas o us llenço un raig de flames. El vull per a mi ara que ja no el puc transformar en res, cadàver d’home sols.
El rentaré amb les meves pròpies mans, que només d’introduir a la caldera faran que l’aigua arrenqui el bull; després l’ornaré amb cintes de colors diversos, vels i flors funeràries. Nimfes del bosc fareu una gran pira: roures d’arrels profundes i olius mascles dureu per tota llenya. Damunt escampareu àmfores d’oli i de mel, junt amb la sang de les víctimes dòcils —prou ramats en tinc— que a bell doll vessareu al compàs de les vostres gemegoses melodies. Cap honor no ha de mancar-li, cap. Repreneu, nàiades meves, l’elegia perpètua.
(Als mariners amb ironia.)
Quant a vosaltres, aneu ara que ja sou lliures: lleveu les àncores, desplegades les veles abandoneu-vos al tòrrid llebeig que us envio de dalt. Torneu a la incertesa del vostre navegar: homes capaços de viure i de morir, com el patró que us conduïa. I, si és que mai hi arribeu, llaureu ben endins i posseïu la vostra terra, obriu camins, creeu ciutats, caigeu rendits cada capvespre, envelliu i allunyeu-vos després pels camins subterranis. Ara partiu. Mirant enrera podreu anar veient la gran fogata encesa ascendint cap al cel. Oh! Una bella fogata serà, i perfumada a fe. Si jo pogués a la mateixa pira com un manat de mirra ser ajuntada! Però cadascú cal que reprengui el seu destí: vosaltres esguardar de bell nou cap a orient, sotjant quelcom que mai no arriba a perfilar-s’hi; Jo a la meva alta soledat: continuar cremant al mig del firmament, tots els estels del qual vaig extingint sols d’acostar-m’hi, d’un a un. Soledat essencial, resplendent soledat aquesta meva, damunt la immensa multitud dels sers efímers, coberts amb la nit baixa.
Aneu, deixeu-me. A vosaltres us espera la mar, a mi l’incendi.
Ai, que llarga és la volta celeste per al qui l’ha de recórrer un dia i altre, sol!
La Corifea: Afanyeu-vos, partiu, vosaltres que podeu escapar. Oh, si ens fos dat de tornar a les fresques grutes que l’heura recobreix, als boscos enyorats sota dels quals fonts cristal·lines ens neixen per germanes.
Primer Semicor: Deixeu l’estatge esplendent de la dea, on heu tingut el privilegi de ser introduïts. Oblideu-lo. No hi penseu ja mai més, d’ara endavant.
Segon Semicor: Per a vosaltres la nit protectora, semblant al gran bosc on cap al tard els ocells gemegosos s’arreceren.
Primer Semicor: L’enllaç entre dissemblants una vegada més, s’ha vist frustrat. Cal que es retornin els nuvis els regals, en separar-se.
Segon Semicor: Renunciïn els celestes al lliure albir apassionant dels moridors, i aquests, en canvi, a posseir la seva estrella.
Primer Semicor: Miserables, que aquesta tria sols els resta: o declarar-se reus de no sé quina culpa, o, vençuts per endavant, dirigir-se al combat sense cap arma.
Segon Semicor: Dividiu-vos de nou. Deu perdurar el misteri. Nosaltres, impotents espectadores, restem aquí clamant desconsoladament: fresseig del vent, sanglots de l’aigua pura.
(Circe anirà aixecant el braç dret cap al Sol, i així restarà fins al final.)
Circe: Sí, marxeu tots, retireu-vos. Aquesta hora és ben meva, i la vull gustar sola. Ara domino el temps, el dolor i fins la mort. Ascendeixo per l’èter roent com el meu pare el Sol del qual depèn tot l’univers, que al món hi hagi verdor, ardència a les estrelles.
Pare que fas la teva ruta muntat en carro d’or tirat per cavalls impetuosos: quin raig infortunat no vas llençar a la mar vasta i adolorida, el jorn aquell que d’ella em vares infantar, mare meva gement, de neguit regirant-te nit i dia. Sí; perquè he heretat de l’Oceà pregon aquest immens desig de sospirar, com de tu el d’inflamar tot allò que s’acosta, ai, per ésser destruït ben de seguida! Sol resplendent de tots els dies, de tots els rossos dies, a qui fa pas la Nit esborronada, delícia dels terrens que per tu es senten cuirassats de llum, transfigurats en súbdits d’una avançada glòria, Rei Sol, que tanmateix els has d’abandonar per atènyer de nou el zenit assignat: oh com m’assemblo a tu, ardent i sola errant pel firmament immens i desolat; sempre de nou decantada als humans, sempre partint cap a l’altura encesa, foguera per cap d’ells no compartida. Ah! Sóc ben bé la teva filla!
.
Romà Comamala
.
.
.
.
Variacions sobre mites grecs I
Teseu · Prometeu · Circe · Alèxias i les sirenes · Jasó i Medea
Biblioteca Serra d’Or, 15
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977
ISBN: 8472021564
.
.
.
.
Eachtraigh, a Bhé bhinn, domsa ar an bhfear iltréitheach a thaistil… (Invocació de l’Odissea. An Odaisé – Pádraig de Brún)
.
.
.
Eachtraigh, a Bhé bhinn, domsa ar an bhfear iltréitheach a thaistil
Mórán mór ar an bhfán tar éis Traí chlú-naofa do léirscrios,
D’amharc ar mhórán bailte agus d’fhoghlaimigh intinn a ndaoine,
Is d’fhulaing a lán anró ar an muir mar gheall ar a chúram
D’iarraidh an anama a shaoradh is a mhuintire a bhreith leis abhaile.
Ach dá mhéad a imshníomh, níor éirigh leis aoinne acu d’fhuascailt.
Éagainn gan mheabhair ab ea iad, agus ba é a gceanndáine do chaill iad,
Nuair nár scrupallach leo mairt Heilias tiarna na spéire
D’ithe d’ainneoin diangheas; d’fhág seisean gan filleadh go deo iad.
.
An Odaisé, I, 1-9
.
.
.
Traducció al gaèlic irlandès de Págraigh de Brún
.
.
.
Aistritheoir: Monsignor Pádraig de Brún
Eagarthóir: Ciarán Ó Coigligh
Coiscéim
Dumhach Thrá, Irlanda, 1990
.
.