Archive

Archive for Juliol de 2012

Dues Penèlopes gallegues

.

.

.

Rosalía de Castro (Santiago de Compostel·la, 24 de febrer del 1837 – Padrón (la Corunya), 15 de juliol del 1885)

Desde los cuatro puntos cardinales
de nuestro buen planeta
—joven, pese a sus múltiples arrugas—,
miles de inteligencias
poderosas y activas,
para ensanchar los campos de la ciencia,
tan vastos ya que la razón se pierde
en sus frondas inmensas,
acuden a la cita que el progreso
les da desde su templo de cien puertas.

Obreros incansables, yo os saludo,
llena de asombro y de respeto llena,
viendo como la Fe que guió un día
hacia el desierto al santo anacoreta,
hoy con la misma venda transparente
hasta el umbral de lo imposible os lleva.
¡Esperad y creed!, crea el que cree,
y ama con doble ardor aquel que espera.

Pero yo en el rincón más escondido
y también más hermoso de la tierra,
sin esperar a Ulises,
que el nuestro ha naufragado en la tormenta,
semejante a Penélope
tejo y destejo sin cesar mi tela,
pensando que ésta es del destino humano
la incansable tarea,
y que ahora subiendo, ahora bajando,
unas veces con luz y otras a ciegas,
cumplimos nuestros días y llegamos
más tarde o más temprano a la ribera.

.

Rosalía de Castro
En las orillas del Sar

.

.

.

.

.

Xohana Torres (Santiago de Compostel·la, 1931)

Declara o oráculo:

“QUE á banda do solpor é mar de mortos,
incerta, última luz, non terás medo.

QUE ramos de loureiro erguen rapazas.
QUE cor malva se decide o acio.

QUE acades disas patrias a vindima.
QUE amaine o vento, beberás o viño.

QUE sereas sen voz a vela embaten.
QUE un sumario de xerfa polos cons.”

Así falou Penélope:

“Existe a maxia e pode ser de todos.
¿A que tanto novelo e tanta historia?

EU TAMÉN NAVEGAR.”

.

Xohana Torres
Tempo de ría

.

[Declara l’oracle: // “QUE rera el crepuscle és mar de morts, / incerta, última llum, no tindràs por. // QUE rams de llorer alcen noietes. / QUE color malva es decideix el penjoll. // QUE  obtinguis d’eixes pàtries la verema. / QUE minvi el vent, beuràs el vi. // QUE sirenes sense veu la vela embesteixin. / QUE un sumari d’escuma pels penyals.” // Així parlà Penèlope: / “Existeix la màgia i pot ser de tots. / Per què tant embull i tanta història? // JO TAMBÉ NAVEGAR.”].

.

.

.

T’Akilles bin Pelews ghannili, Musa, … Invocació de la Ilíada, en maltès, per Victor Xuereb

.

.

.

.

T’Akilles bin Pelews għannili, Musa,

il-korla mqita li fuq ras l-Akej

ġibdet wisq għawġ u karkret l’isfel f’Hades

erwieħ wisq nobbli t’għadd bla qies t’eroj

u lil ġisimhom tat lill-klieb ħa jgerrmu

u biex inaqqru l-ħafna tjur tal-priża,

— biex hekk jitwettaq kull ma Żews kien amar —

minn mindu bin Atrèws, il-Kap tal-Griegi

kisirha bl-ikreh mal-meqjum Akilles.

.

L-Ilìjade, I, 1-9
Traducció al maltès de Victor Xuereb

.

.

.

.

El maltès, com a llengua d’origen bàsicament àrab, si bé escrita en alfabet llatí, ens apareix com a estranya als parlants de llengues romàniques. No obstant, ha estat tradicionalment destacada la influència romànica rebuda a través del sicilià. Més enllà d’això, el lingüista Lluís de Yzaguirre i Maura ha apuntat (i invitat a estudiar) determinades influències o, com a mínim, semblances o concomitàncies, entre el català i el maltès.

Yzaguirre fa l’exercici de mostrar-nos algunes paraules malteses que permeten il·lustrar aquestes semblances i, per tant, la possible influència, per raó de la històrica presència catalana a l’illa. D’entre els referits mots que cita en destaquem aquí, fent-ne una breu tria, els següents:

abbokkament, abbonat, abborriment, adult, aġitat, agonizzant, aljoli, alkova, anell, antik, assalt, astut, benestant, falda, fanal, illuminat, interrogat, inventat, kastanjola, kastig, kastrat, kostum, mastrudaxxa [fuster o mestre d’aixa], moviment, molestat, moll, moviment, muntanja, nom, nòmina, parla, parlament, pronom, pronunzja, pubblikat, taverna, tramuntana, tribut, xalar, … 

.

Lluís de Yzaguirre i Mauri
Catalunya – Malta: la connexió perduda

.

.

.

Omeru

L-Ilìjade

Trad. de Victor Xuereb

Malta University Press, 1999

ISBN: 99909-45-11-X

.

.

.

«El Papitu» més homèric i més clàssic

.

.

.

En grec,  sykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l’estimulació, l’excitació o el fregadís. Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula sicalíptic, que al començament del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l’erotisme.

Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar essent polític i anticlerical amb col·laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, Ramon Casas, Juan Gris, Ricard Opisso, Pau Gargallo o Francesc Labarta. Però ben aviat, amb la direcció de Francesc Pujols —que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l’ànima eròtica mediterrània—, es va anar endinsant en el camp de la «verdor».

Aquest canvi d’orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir al fet que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els bisbes. Però Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una colla d’imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra.

Lluís Solà i Dachs
Papitu, 1908-1937 i les publicacions
eroticosicalíptiques del seu temps

.

.

.

Papitu. Any 05, Núm. 177 (17 abr. 1912)

.

.

.

.

.

.

Papitu. Any 20, Núm. 1010 (25 jul. 1928)

.

.

.

.

L’últim centaure

.

Servidor és fadristern d’una heretat de prop d’Empúries. La Grècia de Catalunya!  La mare, amb l’ambició de veure’s majordona i afavorir-me amb un benefici vin­culat a la família, va entestar-se que fos clergue i sols amb precs i llàgrimes, aconse­guí alternar l’aital carrera amb la de Filosofia i Lletres.

El mal va ésser que, com més m’afïcionava a la poesia, menys m’interessaven teòlegs i canonistes; quan obria les sagrades escriptures sempre em sortia el Càntic dels Càntics, els desvergonyiments dels fills de Noé, o l’arribada dels àngels a Sodoma, i jo, pecador, m’hi delectava, no tant, emprò, com amb el meu Anacreont, el meu Marcial o el meu Petrònius. Com que de les idees a la pràctica no hi va ni un gruix de duro, vaig penjar els hàbits i, abandonat per la família escandalitzada, ja pensava a fer oposicions a una càtedra de Retòrica i Poètica.

Per aleshores (Déu el tingui en el cel) va morir un oncle d’Amèrica, que no sé si pel fet d’ésser-me padrí o pel mèrit d’haver-li dedicat una memòria sobre la Lisístrata d’Aristòfanes, em deixà hereu i lliure d’un futral de mil pesos, que feren lleugeríssima ma vida.

Vaig sentir-me Alcibíades i Heliogàbal, vivia coronat de roses i ple de xiprer i, mentre tinguessin un regust clàssic, totes les extravagàncies eren per a mi bones i barates.

En tal temps va descobrir-se, en una quadra del Pireu, l’últim centaure. La seva mare morí en parir-lo i el seu pare baixà als inferns del sentiment. Malvenent una propietat vaig fer-me amb ell, portant-lo a trotar per aquell bé de Déu de terres en­tre Sa Tuna i Sant Pere Pescador.

Era tan clàssic com jo, preferia la cosa tràgica i la cosa heroica en la literatura, però en la pràctica va donar-me amb les seves dèries amoroses, alguns disgustos per empaitar pescadores i terrassanes. L’únic que em molestava és que cada vegada que jo retornava de ciutat, em sortia amb allò del beatus ille.

Els jocs romans tenen mals jocs, i més si es barregen, per variar, amb juergas ca­ñís i sopars al Continental; com aquell que no ho veu, de la noche a la mañana, els diners varen dir: prou. Aleshores, recordant-me del beatus ille, vaig decidir traslla­dar-me a les meves propietats, cuidar-les jo mateix, llegir les Geòrgiques i fer econo­mies. La primera devia ésser el centaure. Així, amb molts modos i com aquell que el felicita, vaig dir-li que renunciava a la seva possessió, que la llibertat era una gran cosa, etcètera, etcètera, però ell, molt seriós, contestà que no volia més llibertat que la que tenia, que la Grècia se n’havia vingut a Catalunya, etcètera, etcètera, i que no acceptava els meus oferiments, tot i agrair-los.

Aleshores vaig parlar clar i ell, oh cor magnànim!, s’oferí generosament a en­ganxar-se a la tartana.

De bon principi, era una gran cosa; quan s’havia d’anar de pressa, s’anava de pressa. Res de carreter renegat, res de brides, a la fi, l’ideal de locomoció, però (ai, més tard!), va aficionar-se a la política i a fer-se de l’esquerra, i, com que jo tinc una debilitat per la dreta, encara no alabava un discurs d’en Cambó, ja el tenen de cara a mi contradient-me i dient-me que en Moles era l’últim filòsof, afegint que en les pujades llegia la Iliada i, quan arribava a una lluita interessant, carro encallat. Si un passatger li era antipàtic, pujava per sobre els rocs i s’apartava de les roderes. En can­vi, una vegada que va portar en Salvatella, va trigar tres hores per fer un quilòmetre, embadalit amb l’eloqüència del diputat.

Això s’havia: d’acabar i s’acabà. Vaig despatxar-lo donant-li vuit dies de temps. Als quatre, va despedir-se, ocultant les seves intencions.

En llegir això (vegeu gravat al costat) vaig baixar a Barcelona i, comprant una bar­rera, entrí al cèrcol per despedir-me del fidel servidor. S’adonà de mi i encara no s’avisà per obrir el toril i llençar el brau ell, dirigint-se’m, digué: «Ave Moni, moriture te salutan» i, llençant el sombrero: «Vaya por usted!» Tot vaig commoure’m i entendrir-me, ¡ah, cruel de mí! Però a tot això veig que el brau res no pot amb ell i que les banyes jamai arribaren a tocar-lo i, quan jo creia que una ovació premiaria tanta traça i tant esforç, senti: «¡Fuera! ¡Fuera!, de­fensa massa el cavall.» Només podria fer de picador a Portugal, que són sensibles. Ha tornat a casa, natural, corre pels camps, es refresca en les cales i li he trobat una bona col·locació, utile dulci.

És el preceptor dels meus xicots. Així sabran tant dels clàssics com si anessin als jesuïtes i de la vida com si els dugués a l’Institut.

.

Moni [Ramon Reventós]

Papitu, Núm. 13, 17.2,1909

.

.

.

Lluís Solà i Dachs

Papitu, 1908-1937,

i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps

Duxelm, 4

Dux editorial. Barcelona, 2008

ISBN: 9788493643157

.

.

.

Cuentan que Ulises, harto de prodigios, lloró de amor al divisar su Itaca verde y humilde. Borges.

.

.

.

Arte poética

.

.

Mirar el río hecho de tiempo y agua 
y recordar que el tiempo es otro río, 
saber que nos perdemos como el río 
y que los rostros pasan como el agua. 

Sentir que la vigilia es otro sueño 
que sueña no soñar y que la muerte 
que teme nuestra carne es esa muerte 
de cada noche, que se llama sueño. 

Ver en el día o en el año un símbolo 
de los días del hombre y de sus años, 
convertir el ultraje de los años 
en una música, un rumor y un símbolo, 

ver en la muerte el sueño, en el ocaso 
un triste oro, tal es la poesía 
que es inmortal y pobre. La poesía 
vuelve como la aurora y el ocaso. 

A veces en las tardes una cara 
nos mira desde el fondo de un espejo; 
el arte debe ser como ese espejo 
que nos revela nuestra propia cara. 

Cuentan que Ulises, harto de prodigios, 
lloró de amor al divisar su Itaca 
verde y humilde. El arte es esa Itaca 
de verde eternidad, no de prodigios. 

También es como el río interminable 
que pasa y queda y es cristal de un mismo 
Heráclito inconstante, que es el mismo 
y es otro, como el río interminable.

.

Jorge Luis Borges

El hacedor (1960)

.

.

.

.

.

.

Jorge Luis Borges

El hacedor

El libro del bolsillo, 407

Alianza Editorial / Emecé Editores

Madrid / Buenos Aires, 1972

.

.

.

Categories:Borges Etiquetes: , , , ,

L’Odissea en ladino (traducció de Moshe ‘Ha-Elion)

.

.

.

Kante IX

Moshe Ha’Elion (Salònica, Grècia, 1925)

.

En respondiendo estonses, le disho el astuto Odises:
“Rey Alkinoos, el mas renomado entre todos los ombres,
es, en verdad, una koza muy buena d’oyir un poeta
komo es este, k’a la de los diozes su boz asemeja.
I non existe, yo digo, un mas grande alkanso de gozo,
ke kuando la alegría aferra a los sivdadinos.
I los ke pransan adientro la kaza oyen al poeta,
stando asentados en orden, i mezas delantre de eyos,
yenas de karne i pan, i kon vino, un moso un djarro
inche, i va, i a todos, al torno, les inche los kopos.
Esta, de todas las kozas, es la mas mijor, me parese;
ma el korason te pusho, sovre mis dolorozos apretos,
de preguntarme, afin ke yo, stando yorando, sospire.
Ke te dire en primero, i ke vo kontarte al kavo?
Muchas dolores me dieron los diozes ke biven al sielo.
Antes de todo, afin ke sepash, vo dizirvos mi nombre,
i vo después, kuando me salvare del dia sentensiado,
ser vuestro amigo, aunke yo moro en tierra leshana.
……Yo se Odises, fijo de Laertes, ke se konosido
por mi astusia por todos, i arriva al sielo mi fama.
Es en Itaka ke moro, ke se ve de leshos; i tiene
una montanya, Neriton, ke ruiyen sus sharas del aire;
i muchas izlas a su derredor, una serka la otra,
Sami, Dulihion, i Zakintos k’esta kon sharas kuvrida.
Ama Itaka es yana i sta en la mar al Oeste,
londje de todas – ke stan de la parte del sol i del Este –
tierra penyoza, ma bravos mansevos grandese, i dulse
mas de mi tierra no puedo yo ver en el mundo entero.
……Ma me detuvo ayi Kalipso, la linda de las diozas,
dientro de su grota gueka, su espozo kijendo ke sea;
Kirke, la grande ramaya, de mizmo me detenia
en su palasio, en Eea, kijendo ke sea su espozo.
Ma el korason no pudieron las dos konvenser en mi pecho.
Porke mas dulse non ay de la tierra natala d’un ombre,
i sus parientes, i mizmo si mora en kaza muy rika,
en tierra ajena aleshada, i de sus parientes muy londje.
Ma, ven, i vo a kontarte de mi dolorozo retorno,
ke Zeus me lo takso desde el dia ke me hue de Troya.
……D’Ilios, tomándome el aire, me trusho ende los Kikonos,
a Ismaros; la sivdad estruyi, i mati a los ombres.
De la sivdad, las mujeres i muchos trezoros tomando,
los despartimos en partes iguales, ayi, entre todos.
I stuve a todos pushando d’ayi de fuyirmos prestozos,
ma eyos – ke kriaturas! – del todo no me eskucharon.
Vino bevian sin kuento, i ovejas muchas degoyavan
a la oriya, i bueyes k’arrastan los pies en sus yida.
Ma los Kikonos, en mientres, yamaron a otros Kikonos,
k’al interior de la izla moravan, i eran sus vizinos,
i d’eyos mas numerozos i bravos, i eran kapaches
de gerrear kon karrosas, i a pie, menester si avia.
la madrugada vinieron muchos, komo flores i fojas
en primavera; i a nos, desgrasiados, mos vino estonses
la mala suerte ke Zeus takso, para muy apenarmos.
Serka las naves lijeras para gerrear se pararon,
i estos a estos rojavan las lansas kon puntas de bronzo.
En tanto k’era la alba i k’el santo dia kresia,
nos rezistimos, malgrado ke eran akeyos mas muchos.
Ma a l’abashada del sol, kuando el yugo kitan de los bueyes,
los Kikonos prevalieron, i a los Ahayos empusharon.
De kada nave, sesh de mis kompanyos kon las guadra-piernas,
muertos kayeron, i el resto salvimos de muerte i de suerte.
……Kon korasones muy tristes partimos d’ayi, ma alegres
ke mos salvimos de muerte, aunke piedrimos kompanyos
muy muy keridos. I yo no deshi ke s’alondjen las naves
kurvas asta ke nombrimos tres vezes a kada kompanyo
povre, ke por los Kikonos batido, murió en la yanura.
I trusho Zeus, k’akoje las nuves, estonses la bora
kontra las naves, tempesta terrivle, i tapo kon las nuves
tierra i mar, i del sielo, prestoza abasho la nochada.
I kon las proas abasho, eyas navigavan, i del huerte
aire, en tres i en kuatro se despedasaron sus velas.
Las abashimos anestas, d’espanto de topar la muerte,
i en remando, bushkimos enverso la tierra de yirmos.
Mientres dos noches i dias areo, ayi mos kedimos,
i mos komiamos el korason de kanseria i fuga.
Ma al treser, kuando vino Eos, de los bukles ermozos,
nos, los mástiles alsimos, i en eyos spandimos las velas
blankas; i el aire i los timoneros giavan las naves.
I sano iya yegar yo agora a mi tierra natala;
ma arrodeando a Malia, el korriente i la onda i la bora
me desviaron, i londje de Kitera m’arrempusharon.
…..Aires danyozos d’ayi me yevaron por mueve djornadas
en la mar yena de peshes, i al dia de diez arrivimos
ende los Lotofagos, ke kon flores solo se mantienen.

[…]

.

Odissea, IX

Traducció de Moshe ‘Ha-Elion

.

.

.

.

Komo nasio la traduksion de la Odisea en Ladino?

Moshe ‘Ha-Elion

.

Kuando por la primera vez, antes de sinko anyos, me vino la idea de traduizir la Odisea de Omero del grego antiguo al ladino, ya me imajini ke esta iya a ser una ovra muy difichile, ma malgrado esto dechidi de meterme al lavoro. Ya desde el empesijo de la traduksion del primer kante de la Odisea, konstati ke las difikultades ke se amontonavan en mi kamino depasavan todas las ekspektivas ke avia antisipado. Las razones por esto eran:

Prima, al ladino aviado le mankan palavras en diversos dominios, ke azen parte de la Odisea, komo por enshemplo, terminos de marineria, de agrikultura i de muzika.

Segundo, la mankansa de diksionario Ebreo – Ladino (el diksionario de Matilda Koen Sarano, “Diksionario Ladino-Ebreo Ebreo-Ladino”, Yerushalayim 2009/2010 solo aparesio ultimamente, kuando la mas grande parte de la traduksion ya se avia terminado). La solusion se topo kuando el Dr. Avner Pérez metio a mi dispozision el Diksionario Amplio “Lashon me-Aspamia” en su forma digitala, ke posibilita la bushkida en dos direksiones. El diksionario, en esta forma, respondió a la mas grande parte de mis menesteres. Unos kuantos komplementos de términos pude topar en la traduksion de la Biblia en Ladino (Konstantinopla 1873), ke también la metio a mi dispozision Avner Perez. Tuve también rekorso al diksionario de Nehama (“Dictionaire du Judeo-Espagnol”, Madrid 1977).

Malgrado esto, el bushkar terminos prechizos ke me premian en ladino, turava a vezes mucho tiempo, visto ke non abastava ke el diksionario propozara un ekivalente en ladino al termino ke bushkava, el devia de apariyarse a las exijensias duras del ritmo. Por esto me premiavan biervos alternativos, kiere dizir biervos sinónimos. Para esto benefisyi del vasto kontenido del diksionario “Lashon me-Aspamia”, ke metio a mi dispozision, no solamente sinonimos, sino ke diversas variantes del mizmo biervo, lo ke permete de djugar kon el numero de silabas (por enshemplo, responder al lugar de arreponder).

Todo esto, i mi dechizion de guadrar en mi traduksion el ritmo poetiko orijinal (el eksametro daktilo), kavzaron ke me tomo tres anyos para azer la traduksion primaria de los 12,100 versos de la Odisea. Kuando termini esta etapa del lavoro de traduksion, lo examini, i me apersevi ke non alkansi el nivel linguistiko i de estilo meresidos, entre otras por la razón ke durante mi lavoro se mijorearon mucho mi konosensia de los trezoros del ladino, i topi menesterozo de repasar la traduksion i de amijorarla.

Esto me tomo otro un anyo i medio de lavoro intensivo. Kuando lo termini, anunsyi esto a Avner Perez (ke me estuvo pushando a akumplir esta ovra formidavle). Kon grande entusiazmo, el se enkargo de azer una traduksion ebrea paralela, eya también según el ritmo omeriko, i termino la ovra en unos kuantos mezes. Aparte de esto, Avner Perez korrijo la traduksion en ladino del primer volum (la prima metad de la Odisea – 6,212 versos), la alimpio de yerros linguistikos i estilistikos, izo la realizasion grafika del livro entero i obtuvo el budjeto menesterozo para impremirlo. El rezultado manyifiko esta agora en vuestras manos.

Esta es la okazion de rengrasiarle de todo korason por sus esforsos i el tiempo ke dediko a esta ovra, i de esperar ke va a topar la manera de terminar la ovra entera, i publikar la segunda parte de la Odisea.

.

.

.

.

Omero

La Odisea (Kantes I-XII)

Trezladada en ladino del grego antiguo por

Moshe ‘Ha-Elion

Yeriot. Maale Adumim, Israel, 2011

.

.

.

Winckelmann es fa retratar amb la Ilíada i amb Homer

.

.

.

Detall del Retrat de Winckelmann d’Anton Raphael Mengs

.
.

.

.

.

.

Anton Raphael Mengs (Aussig 1728 – Roma 1779)
Retrat de Winckelmann, 1768 – 77 ?
Oli sobre tela, 63,5 x 49,2 cm. Nova York, Metropolitan Museum of Art

.

.

.

.

To the Greek climate we owe the production of Taste, and from thence it spread at length over all the politer world. Every invention, communicated by foreigners to that nation, was but the seed of what it became afterwards, changing both its nature and size in a country, chosen, as Plato says, by Minerva, to be inhabited by the Greeks, as productive of every kind of genius.

But this Taste was not only original among the Greeks, but seemed also quite peculiar to their country: it seldom went abroad without loss, and was long ere it imparted its kind influences to more distant climes. It was, doubtless, a stranger to the northern zones, when Painting and Sculpture, those offsprings of Greece, were despised there to such degree, that the most valuable pieces of Corregio served only for blinds to the windows of the royal stables at Stockholm.

There is but one way for the moderns to become great, and perhaps unequalled; I mean, by imitating the antients. And what we are told of Homer, that whoever understands him well, admires him, we find no less true in matters concerning the antient, especially the Greek arts. But then we must be as familiar with them as with a friend, to find Laocoon as inimitable as Homer. By such intimacy our judgement will be that of Nicomachus: Take these eyes, replied he to some paltry critick, censuring the Helen of Zeuxis, Take my eyes, and she will appear a goddess.

With such eyes Michael Angelo, Raphael, and Poussin, considered the performances of the antients. They imbibed taste at its source; and Raphael particularly in its native country. We know, that he sent young artists to Greece, to copy there, for his use, the remains of antiquity.

An antient Roman statue, compared to a Greek one, will generally appear like Virgil’s Diana amidst her Oreads, in comparison of the Nausicaa of Homer, whom he imitated.

[…]

.

Johann Joachim Winckelmann
Reflections on the painting and sculpture of the Greeks
Translated from the German original by Henry Fusseli
London, 1765

.

.

.

.

Detall del Retrat de Winckelmann d’Anton von Maron

.

.

.

.

.

.

Anton von Maron (Viena 1733- Roma 1808)
Retrat de Winckelmann, 1768
Kunstsammlungen. Weimar

.

.

.

.

.

La guerra a la Ilíada. Entre la seva bellesa i els seus desastres

.

Ares, […] posseït de furor, tot ell maldat… (Íl., V,  831)
Ares, flagell dels mortals…  (Íl., V, 846)
Ares, que fa vessar llàgrimes… (Íl.,  VIII, 515)

.

.

.

.

Pieter Paul Rubens. Les conseqüències de la guerra (1637-1638). Galeria Palatina (Palazzo Pitti). Florència

.

.

.

.

Un’altra bellezza. Postilla sulla guerra

.

.

[…]

Cosa dobbiamo fare per in­durre il mondo a seguire la propria inclinazione per la pace? Anche su questo l’Iliade ha, mi sembra, qualcosa da insegna­re. E lo fa nel suo tratto più evidente e scandaloso: il suo trat­to guerriero e maschile. È indubbio che quella storia presenti la guerra come uno sbocco quasi naturale della convivenza civile. Ma non si limita a questo: fa qualcosa di assai più im­portante e, se vogliamo, intollerabile: canta la bellezza della guerra, e lo fa con una forza e una passione memorabili. Non c’è quasi eroe di cui non si ricordi lo splendore, morale e fi­sico, nel momento del combattimento. Non c’è quasi morte che non sia un altare, decorato riccamente e ornato di poe­sia. La fascinazione per le armi è costante, e l’ammirazione per la bellezza estetica dei movimenti degli eserciti è conti­nua. Bellissimi sono gli animali, nella guerra, e solenne è la natura quando è chiamata a far da cornice al massacro. Per­fino i colpi e le ferite vengono cantati come opere superbe di un artigianato paradossale, atroce, ma sapiente. Si direbbe che tutto, dagli uomini alla terra, trovi nell’esperienza della guerra il momento di sua più alta realizzazione, estetica e mo­rale: quasi il culmine glorioso di una parabola che solo nel­l’atrocità dello scontro mortale trova il proprio compimento. In questo omaggio alla bellezza della guerra, l’Iliade ci co­stringe a ricordare qualcosa di fastidioso ma inesorabilmen­te vero: per millenni la guerra è stata, per gli uomini, la cir­costanza in cui l’intensità – la bellezza – della vita si sprigio­nava in tutta la sua potenza e verità. Era quasi l’unica possi­bilità per cambiare il proprio destino, per trovare la verità di se stessi, per assurgere a un’alta consapevolezza etica. Di con­tro alle anemiche emozioni della vita, e alla mediocre statura morale della quotidianità, la guerra rimetteva in movimento il mondo e gettava gli individui al di là dei consueti confini, in un luogo dell’anima che doveva sembrar loro, finalmente, l’approdo di ogni ricerca e desiderio. Non sto parlando di tempi lontani e barbari: ancora pochi anni fa, intellettuali raf­finati come Wittgenstein e Gadda, cercarono con ostinazio­ne la prima linea, il fronte, in una guerra disumana, con la convinzione che solo là avrebbero trovato se stessi. Non era­no certo individui deboli, o privi di mezzi e cultura. Eppure, come testimoniano i loro diari, ancora vivevano nella convinzione che quell’esperienza limite – l’atroce prassi del com­battimento mortale – potesse offrire loro ciò che la vita quo­tidiana non era in grado di esprimere. In questa loro convin­zione riverbera il profilo di una civiltà, mai morta, in cui la guerra rimaneva come fulcro rovente dell’esperienza umana, come motore di qualsiasi divenire. Ancor oggi, in un tempo in cui per la maggior parte degli umani l’ipotesi di scendere in battaglia è poco più che un’ipotesi assurda, si continua ad alimentare, con guerre combattute per procura attraverso i corpi di soldati professionisti, il vecchio braciere dello spiri­to guerriero, tradendo una sostanziale incapacità a trovare un senso, nella vita, che possa fare a meno di quel momento di verità. La malcelata fierezza maschile cui, in Occidente come nel mondo islamico, si sono accompagnate le ultime esibi­zioni belliche, lascia riconoscere un istinto che lo shock del­le guerre novecentesche non ha evidentemente sopito. L’Iliade raccontava questo sistema di pensiero e questo modo di sentire, raccogliendolo in un segno sintetico e perfetto: la bel­lezza. La bellezza della guerra – di ogni suo singolo partico­lare – dice la sua centralità nell’esperienza umana: tramanda l’idea che altro non c’è, nell’esperienza umana, per esistere veramente.

Quel che forse suggerisce l’Iliade è che nessun pacifismo, oggi, deve dimenticare, o negare quella bellezza: come se non fosse mai esistita. Dire e insegnare che la guerra è un inferno e basta è una dannosa menzogna. Per quanto suoni atroce, è necessario ricordarsi che la guerra è un inferno: ma bello. Da sempre gli uomini ci si buttano come falene attratte dalla lu­ce mortale del fuoco. Non c’è paura, o orrore di sé, che sia riuscito a tenerli lontani dalle fiamme: perché in esse sempre hanno trovato l’unico riscatto possibile dalla penombra del­la vita. Per questo, oggi, il compito di un vero pacifismo do­vrebbe essere non tanto demonizzare all’eccesso la guerra, quanto capire che solo quando saremo capaci di un’altra bel­lezza potremo fare a meno di quella che la guerra da sempre ci offre. Costruire un’altra bellezza è forse l’unica strada ver­so una pace vera. Dimostrare di essere capaci di rischiarare la penombra dell’esistenza, senza ricorrere al fuoco della guer­ra. Dare un senso, forte, alle cose senza doverle portare sot­to la luce, accecante, della morte. Poter cambiare il proprio destino senza doversi impossessare di quello di un altro; riu­scire a mettere in movimento il denaro e la ricchezza senza dover ricorrere alla violenza; trovare una dimensione etica, anche altissima, senza doverla andare a cercare ai margini del­la morte; incontrare se stessi nell’intensità di luoghi e mo­menti che non siano una trincea; conoscere l’emozione, an­che la più vertiginosa, senza dover ricorrere al doping della guerra o al metadone delle piccole violenze quotidiane. Un’al­tra bellezza, se capite cosa voglio dire.

[…]

Alessandro Baricco
Omero, Iliade

.

.

.

.

Una altra bellesa. Postil·la sobre la guerra

.

.

[…]

¿Com ho podem fer? ¿Com podem induir el món a seguir la pròpia inclinació per la pau? Em sembla que, en aquest punt, la llíada també ens ensenya alguna cosa. I ho fa en el fragment més evident i escandalós: el seu fragment guerrer i masculí. Es indubtable que aquesta història presenta la guer­ra com el resultat gairebé natural de la convivència civil. Però no s’atura aquí. Fa una altra cosa molt més important, i, si volem, intolerable: canta la bellesa de la guerra, i ho fa amb una força i una passió memorables. Pràcticament no hi ha cap heroi del qual no se’ns recordi l’esplendor, moral i físi­ca, en el moment del combat. Pràcticament no hi ha cap mort que no sigui un altar, ricament decorat i adornat de poesia. La fascinació per les armes és constant, i l’admiració per la bellesa estètica dels moviments dels exèrcits és contínua. Els animals, en la guerra, són magnífics, i la natura és solemne quan se la crida per fer de marc a la matança. Fins i tot els cops i les ferides es canten com obres sublims d’una artesania paradoxal, atroç, però experta. És com si tot, dels homes a la terra, trobés en l’experiència de la guerra el moment de més alta realització, estètica i moral; gairebé com si fos la culmi­nació gloriosa d’una paràbola que només troba compliment en l’atrocitat del xoc mortal. En aquest homenatge a la belle­sa de la guerra, la llíada ens obliga a recordar una cosa enut­josa però inexorablement certa: durant mil·lennis la guerra ha estat, per als homes, la circumstància en la qual la inten­sitat —la bellesa— de la vida alliberava tota la seva potèn­cia i veritat. Era gairebé l’única possibilitat de canviar el pro­pi destí, de trobar la veritat d’un mateix, d’elevar-se a una alta consciència ètica. Davant de les emocions anèmiques de la vida, i de l’altura moral mediocre de la quotidianitat, la guerra feia moure el món i projectava els individus més enllà dels seus límits habituals, en un lloc de l’ànima que, comptat i debatut, els devia semblar la meta de totes les recerques i desitjos. No parlo de temps llunyans i bàrbars: no fa gaires anys, intel·lectuals refinats com ara Wittgenstein i Gadda van buscar obstinadament la primera línia de front en una guerra inhumana, amb el convenciment que era l’únic lloc on es podrien trobar a ells mateixos. Es evident que no eren homes dèbils ni desproveïts de mitjans i de cultura. I tanmateix, tal com mostren els seus diaris, encara vivien en el convenciment que aquella experiència límit —la praxis atroç del combat mortal— els podria oferir allò que la vida quotidiana no era capaç de donar. Aquest convenciment reflecteix el perfil d’u­na cultura, que no ha mort mai, en la qual la guerra era l’eix candent de l’experiència humana, el motor de qualsevol esde­venir. Encara avui, en una època en la qual la major part dels humans considera la hipòtesi d’anar al combat pràcticament com una hipòtesi absurda, es continua alimentant, amb guer­res dutes a terme per procuració mitjançant cossos de sol­dats professionals, el vell braser de l’esperit guerrer, cosa que traeix una incapacitat substancial per trobar un sentit, a la vida, que pugui prescindir d’aquest moment de veritat. El mal dissimulat orgull masculí que, tant a Occident com en el món islàmic, ha acompanyat les últimes exhibicions bèl·li­ques deixa reconèixer un instint que el xoc de les guerres del segle passat és evident que no va aplacar. La llíada explica­va aquest sistema de pensament i aquesta manera de sentir, i ho recollia en un signe sintètic i perfecte: la bellesa. La belle­sa de la guerra —de cada detall particular— expressa el lloc central que ocupa en l’experiència humana: transmet la idea que, en l’experiència humana, no hi ha res més per existir realment.

El que potser suggereix la llíada és que cap pacifisme, avui dia, ha d’oblidar o negar aquesta bellesa com si no hagués existit mai. Dir o ensenyar que la guerra és un infern i prou és una mentida nociva. Encara que soni atroç, cal recordar que la guerra és un infern, però un infern bell. Des de sem­pre els homes s’hi tiren com papallones atretes per la llum mortal del foc. No hi ha por, ni horror, que hagi aconseguit mantenir-los allunyats de les flames, perquè és el lloc on sem­pre han trobat l’única redempció possible de la penombra de la vida. Per això, avui en dia, la tasca d’un pacifisme de debò no hauria de ser demonitzar fins a l’extrem la guerra, sinó entendre que només quan siguem capaços d’una altra belle­sa podrem prescindir de la que ens ofereix des de sempre la guerra. Construir una altra bellesa potser és l’únic camí cap a una pau de debò. Demostrar que som capaços d’il·luminar la penombra de l’existència sense recórrer al foc de la guerra. Donar un sentit, fort, a les coses sense haver d’acostar-les a la llum, enlluernadora, de la mort. Poder canviar el propi destí sense haver d’apoderar-nos del d’un altre; aconseguir fer moure els diners i la riquesa sense haver de recórrer a la violència; trobar una dimensió ètica, fins altíssima, sense haver d’anar a buscar-la al llindar de la mort; trobar-nos a nosaltres mateixos en la intensitat de llocs i moments que no siguin una trinxera; conèixer l’emoció, fins la més vertigino­sa, sense haver de recórrer al dòping de la guerra o a la metadona de les petites violències quotidianes. Una altra bellesa, si enteneu què vull dir.

[…]

Alessandro Baricco
Homer, Ilíada
Traducció al català d’Anna Casassas

.

.

.

.

Pablo Picasso. Guernica 1937. Amb clares influències del quadre de Rubens Les conseqüències de la guerra.

.

.

.

.

Introducción

.

.

.

La Ilíada es el poema del desarme de la cultura, en el doble sentido de la palabra desarme: porque desarma, desmonta las construcciones culturales que dignifican la acción mortífera del héroe, mostrándola como fuente de destrucción y sufrimiento ajeno y propio; y porque apunta a un mundo de valores no apuntalado por las armas.

A través del poema, que nos muestra a unos héroes en acción en el décimo año de la guerra de Troya, Homero nos ofrece, no una exalta­ción de las proezas guerreras o de la moral heroica, sino una crítica del comportamiento heroico, que no se limita al cuestionamiento de los valores que lo sustentan, sino que señala un horizonte de huma­nidad que los trasciende. Seguirlo a Homero en esta exploración crí­tica y poner de relieve la actualidad de su enseñanza es el objeto del presente libro.

La destreza poética que refleja la Ilíada es algo comúnmente acep­tado, pero la valía ética que da sentido al poema, y lo configura, dista mucho de ser reconocida como merece. Más bien las interpretaciones más extendidas la ignoran o desvirtúan por completo. Así, es un lugar común considerar la Ilíada como un canto heroico a la guerra de Troya, como un poema centrado en celebrar la gloria de los héroes y de los dioses, en sintonía con la tradicional y colectiva épica heroica. Desde este punto de vista, lo que convierte a este poema en una obra maes­tra de la literatura es la excepcional destreza con la que el aedo pone en juego la fuerza poética que encierra la acción heroica. Y si de ética homérica cabe hablar, ésta consiste en un ennoblecimiento del héroe, que destacaría sobre todo su disposición a entregar la vida por un ideal. Con esta idealización homérica, según esta interpretación, los héroes se convierten en modelos de universal validez.

La interpretación que aquí defiendo se orienta en sentido contrario. La disposición a entregar la vida, que es ciertamente la quintaesencia del comportamiento heroico y objeto de tratamiento admirativo tanto desde una perspectiva martirológica cristiana como romántica, no se nos pre­senta como modélica o ejemplar. Más bien, morir por un ideal, que es a la vez matar por él, es precisamente el blanco de la crítica dramática que pone en juego el poema, exponiendo sus justificaciones a la luz de sus nefastos efectos. Lejos de ennoblecer el modelo heroico, la Ilíada se dirige a socavarlo, poniendo en cuestión de la manera más radical ese tipo especial de acción que da sentido a la vida, y a la muerte del héroe: entregarse a la acción de matar, y morir, con el fin de “gozar” del honor y de la inmortalidad de la “gloria imperecedera”. El poema nos muestra con sobrada insistencia los efectos destructivos y deshumanizadores de esa especial acción mortífera que tradicionalmente concede excelencia al héroe. Pero no se detiene aquí. La trama misma de la Ilíada, y esto es lo esencial, es una elaborada expresión de este cuestionamiento del comportamiento heroico. La historia de Aquiles es la historia del pro­ceso de transformación que lleva al héroe por antonomasia a despegarse de los inmoladores valores heroicos y a replantearse la valoración de la vida y de la muerte desde una perspectiva que trasciende los límites heroicos y grupales, y apunta a la solidaridad y a una humanidad com­partida de naturaleza universal. Perspectiva que se asienta sobre el sen­timiento y la conciencia de la debilidad radical y la limitación comunes a todos los hombres. Así se expresa una nueva concepción de la condi­ción humana que invalida los fundamentos de la conducta heroica y, por extensión, de toda construcción cultural (oposición amigo/enemigo, afirmación de la seguridad en la fuerza, dignificación de la muerte en combate, vigencia de la venganza…) que legitime la acción de matar o morir por una Causa.

.

.

.

[…]

.

Epílogo

.

.

.

De querer ser como un dios a reconocerse limitada y vulnerablemente humano. Éste es el proceso de transformación de Aquiles que nos cuenta la Ilíada. La gran enseñanza del poema es este viaje transformador en el que Aquiles, a través de dolor, muerte y lágrimas, pasa de la “lógica” del modelo heroico que los produce (hybris de parecerse a los dioses-re­belión frente a la finitud en aras de la inmortalidad-desprecio de la vida-insensibilidad frente al sufrimiento ajeno) a la “lógica” de la finitud humana (aceptación de la finitud-valoración de la vida-sensibilidad ante el sufrimiento ajeno). Despejada de ideales absolutos o sublima­ciones nebulosas que ofrezcan “completarla”, esta nueva visión de la vida humana inaugura una ética de alcance indiscutiblemente universal.

Espero haber mostrado en este ensayo, con respeto riguroso al pro­pio texto, que éste es el sentido que mejor encaja con la trama narra­tiva misma del poema, con la propia concatenación de la acción dra­mática (el criterio clave que apuntaba Aristóteles en su Poética), que además se ve reforzado por múltiples elementos particulares que se­ñalan en esta dirección. Mucho es lo que hay que ignorar u omitir de la Ilíada para defender que este poema supone una mera exaltación de los valores heroicos, como influyentes interpretaciones tradicionalmente defienden. La Ilíada no es la revalidación de la moral heroica sino, por el contrario, la obra consciente y elaborada de un pensador movido por la dolorosa toma de conciencia de los efectos destructivos y deshumanizadores de dicha moral.

Pero Homero, es preciso subrayarlo, no se hace vanas ilusiones. Su visión y sensibilidad no es complaciente sino trágica. Tras el episodio con el que termina su historia nos hace saber que la guerra continuará. Sabe que la guerra, las guerras, continuarán. Homero no es un utopista; más que considerar que “otro mundo es posible”, subraya la contradicción entre una perenne tendencia de los humanos a absolutizar sus instintos, a jugar a ser dioses, y lo que la reflexión serena sobre la vida y sobre la historia de los hombres nos señala. Homero no pretende un desenlace feliz, ni de su obra ni de la condición humana. Pero no le resta grandeza a la Ilíada el que no muestre triunfantes los valores que promociona. Su profunda conciencia de la realidad y del sufrimiento humanos le impide a Homero teñir su humanidad de un optimismo engañoso.

[…]

Juan Carlos Rodríguez Delgado
El desarme de la cultura
Una lectura de la Ilíada

.

.

.

.

Alessandro Baricco

Omero, Iliade

Giangiacomo Feltrinelli Editore.

Milano, 2004

ISBN: 8807490315

.

.

.

Alessandro Baricco

Homer, Ilíada

Traducció d’Anna Casassas

Les Ales Esteses, 185

RBA – La Magrana. Barcelona, 2005

ISBN: 9788478713615

.

.

.

Juan Carlos Rodríguez Delgado

El desarme de la cultura

Una lectura de la Ilíada

Katz Editores. Madrid, 2010

ISBN: 9788492946198

.

.

.

.