Inici > Ecos de l'Odissea > La Circe de Romà Comamala

La Circe de Romà Comamala

.

.

.

.

[…]

(Amb la seva escorta entra Circe, luxosament vestida com a filla del Sol. Un focus vermell pot acompanyar-la, fins a un lloc elevat des d’on presidirà els preparatius de la partida.)

Circe: Pa de forment, oli, llegums i vi de foc a cor que vols et facin arribar a tu i els teus amb salut a la terra pa­terna. També vestits preneu, que el més segur és que us facin falta, ara que ve per vosaltres l’hivern. A més, et dona­ré un oratge tebi part de popa, que empenyi feliçment la nau fins al seu terme; un vent ardent com el respir de la que te l’envia.

Vés ara cap a ella. Allí t’esperen els remadors que hi has deixat, espaordits encara. Digues-los que Circe fetillera, que captiva els humans, us ha ofert tot això; i quan llustregi l’al­ba, deixeu aquesta illa sinistra i endinseu-vos pel mar sem­pre alliberador. La vostra ruta, sapigue-ho, es desplega al sud-est, de manera que us quedi sempre Orió cap a l’esquer­ra.

(A unes serventes)

— Ajudeu-los vosaltres, us dic. Què feu parades? (A Agató.) Vés, ja. Torna als teus arbres i rius, als teus cultes sagrats. Recomença de nou l’aventura.

Saps prou com hauria volgut retenir-te aquí sempre: no t’ho puc pas negar. Però has preferit abandonar-te a tu ma­teix; com podia impedir-ho? Has refusat allò que els més valents hauríem envejat. Doncs, ara, allunya’t. No em resta sinó sols acompanyar-te, mentre pugui, amb el record: com l’ocell migratori que, a finals de setembre, deserta darrera la mica d’escalfor que el precedeix.

(S’acosta una mica en direcció a Agató. Aquest recula com davant d’una flama.)

Has tingut por. És clar. Era massa. T’ha faltat el coratge d’equiparar-te a mi. Ara mai més no sabràs depassar-te, has perdut l’ocasió que t’he brindat; resta, doncs, amb el dubte rosegant-te les entranyes. I sempre més maleiràs l’estel d’a­questa hora, que infonent-te a la sang terror i covardia t’ha fet creure que podries escapar al càstig d’una tristesa sense fi. «Miserable de mi», et diràs cada cop que et cobreixis el rostre  deixant les  mans  mullades:   «per  què he nascut?» avergonyit interrogant-te. I quan t’arribi inclement la ve­llesa, i sentis al coll la freda dalla d’aquella que està sempre parada al davant: «aparta’t, estrangera» li diràs debades; «a què vaig renunciar! Com hauria pogut evitar-te, si hagués fet cas de la dea amorosa que un dia em donava a triar»! Vellesa. Fam de l’esperit —que no podràs saciar—. Nostàlgia, Esclavitud, Oblit, Lluita amb el cor, Derrotes sense fi, Tris­tesa a l’arribada a cada port, els mil flagells que devasten els infants de la Nit, heus ací del que t’has proveït a la fira, per no haver-te encarat un moment amb el risc d’afron­tar-te, i haver rebutjat, com ho has fet, la meva oferta. Vés, doncs, tal com vingueres: torna al no res d’on proce­deixes; ara, però, amb una nova sentència, i el pes d’una al­tra culpa a les espatlles. Com sou, com sou! Oh! No puc pas entendre, passatgers, el vostre orgull.

(Circe dóna ordres a les nimfes d’omplir la copa amb am­brosia. Un reflector centrarà tota l’atenció damunt d’aques­ta.)

Però encara podries fer rendir el temps, i viure en un present continuat. Encara pot ser aquesta la teva hora. Afirma’t. Desafia el no-ser que t’acompanya, i tingues el co­ratge d’elevar-te per sobre de tu mateix! Sigues valent. Avan­ça i beu la mateixa ambrosia amb què es delecten els eterns, elixir ensucrat on es barregen mel i vi amb totes les flors que es crien a les faldes de l’Olimp. Olora com és de perfu­mat. Tots els sentits és que afalaga, retornant-los a l’estat original. La Creació sencera et lliura, i deixant de sentir-te només una part d’ella, aconseguiràs, bevent-la, fer teu l’uni­vers tot enter.

La Corifea (esverada): No siguis tan audaç. Detura’t. Comp­te. Què vas a fer?

Cor:  és impossible compartir la copa dels afortunats.

La Corifea:  Evita aquesta temptació:  ets un home només, recorda-ho bé.

Cor:  No vulguis assumir funcions que et són vedades.

La Corifea: Defalliràs de cert. No arribaràs mai més al teu país.

Cor:  Tremolem totes. Quin espant. L’equilibri respecta!

La Corifea: No desertis del teu propi bàndol.

Cor: L’Ordre ha de prevaler. Mortals i déus no s’han de barrejar.

Circe: Vosaltres a la feina. Filles dels elements, esteu a les meves ordres. Deixeu-lo, aquest, us mano. O us faig tornar a les freixes, als prats florits, vora els salts d’aigua. No en facis cas. Estan engelosides que tu puguis beure el rou celestial i a l’instant com jo imperar també els vents, el curs dels rius, els astres. Instant de glòria aquest que en­cara t’ofereixo, i amb ell: Poder, Èxit, Virtut, Amor sense demà.

(Allarga la copa, assegurant-se que no hi tiri l’herba moli.)

Au, té. Esdevé el que has de ser. Erigeix-te d’un cop en so­birà de tu mateix —sigues valent—. La potència divina t’a­proximo. Les teves mans esguardo com tremolen. Mai no has estat tan gran, ni més amunt del teu destí.

(Agató agafa la copa amb les dues mans. Tot seguit d’acos­tar-hi els llavis cau mort. Pausa. Silenci. Ningú no sap què fer. Circe domina plenament l’escena.)

N’estava segura, ben segura, sí, que sucumbiria al capdavall com tots els altres.

Només aquest, dessota l’òrbita del sol, renunciaria a assem­blar-se a nosaltres? L’únic hauria estat a conformar-se a la regió tenebrosa que els arbres cobreixen? Veiu-lo estès a terra. Era impossible que vencés. Destinat a ésser víctima tanmateix abans i tot de seduir-lo jo. Deixeu-lo a terra. No el toqueu. Feu-vos enrera tots.

La Corifea: A quin combat incomprensible em toca d’as­sistir, ai mísera, poc més que boira sols. Ni mai que hagués estat cridada a servir aquesta mestressa. Ara segurament jo trenaria, tot cantant, una corona de petites margarides, des­sota d’algun salze, vora el riu.

Circe: No us acosteu. Deixeu-lo, us dic, estès a terra. No el toqueu pas o us llenço un raig de flames. El vull per a mi ara que ja no el puc transformar en res, cadàver d’home sols.

El rentaré amb les meves pròpies mans, que només d’intro­duir a la caldera faran que l’aigua arrenqui el bull; després l’ornaré amb cintes de colors diversos, vels i flors funeràries. Nimfes del bosc fareu una gran pira: roures d’arrels profundes i olius mascles dureu per tota llenya. Damunt escampa­reu àmfores d’oli i de mel, junt amb la sang de les víctimes dòcils —prou ramats en tinc— que a bell doll vessareu al compàs de les vostres gemegoses melodies. Cap honor no ha de mancar-li, cap. Repreneu, nàiades meves, l’elegia perpè­tua.

(Als mariners amb ironia.)

Quant a vosaltres, aneu ara que ja sou lliures: lleveu les àn­cores, desplegades les veles abandoneu-vos al tòrrid llebeig que us envio de dalt. Torneu a la incertesa del vostre nave­gar: homes capaços de viure i de morir, com el patró que us conduïa. I, si és que mai hi arribeu, llaureu ben endins i posseïu la vostra terra, obriu camins, creeu ciutats, caigeu rendits cada capvespre, envelliu i allunyeu-vos després pels camins subterranis. Ara partiu. Mirant enrera podreu anar veient la gran fogata encesa ascendint cap al cel. Oh! Una bella fogata serà, i perfumada a fe. Si jo pogués a la matei­xa pira com un manat de mirra ser ajuntada! Però ca­dascú cal que reprengui el seu destí: vosaltres esguardar de bell nou cap a orient, sotjant quelcom que mai no arriba a perfilar-s’hi; Jo a la meva alta soledat: continuar cremant al mig del firmament, tots els estels del qual vaig extingint sols d’acostar-m’hi, d’un a un. Soledat essencial, resplendent so­ledat aquesta meva, damunt la immensa multitud dels sers efímers, coberts amb la nit baixa.

Aneu, deixeu-me. A vosaltres us espera la mar, a mi l’incen­di.

Ai, que llarga és la volta celeste per al qui l’ha de recórrer un dia i altre, sol!

La Corifea: Afanyeu-vos, partiu, vosaltres que podeu esca­par. Oh, si ens fos dat de tornar a les fresques grutes que l’heura recobreix, als boscos enyorats sota dels quals fonts cristal·lines ens neixen per germanes.

Primer Semicor: Deixeu l’estatge esplendent de la dea, on heu tingut el privilegi de ser introduïts. Oblideu-lo. No hi penseu ja mai més, d’ara endavant.

Segon Semicor: Per a vosaltres la nit protectora, semblant al gran bosc on cap al tard els ocells gemegosos s’arreceren.

Primer Semicor: L’enllaç entre dissemblants una vegada més, s’ha vist frustrat. Cal que es retornin els nuvis els regals, en separar-se.

Segon Semicor: Renunciïn els celestes al lliure albir apas­sionant dels moridors, i aquests, en canvi, a posseir la seva estrella.

Primer Semicor: Miserables, que aquesta tria sols els resta: o declarar-se reus de no sé quina culpa, o, vençuts per enda­vant, dirigir-se al combat sense cap arma.

Segon Semicor: Dividiu-vos de nou. Deu perdurar el miste­ri. Nosaltres, impotents espectadores, restem aquí clamant desconsoladament: fresseig del vent, sanglots de l’aigua pura.

(Circe anirà aixecant el braç dret cap al Sol, i així restarà fins al final.)

Circe: Sí, marxeu tots, retireu-vos. Aquesta hora és ben me­va, i la vull gustar sola. Ara domino el temps, el dolor i fins la mort. Ascendeixo per l’èter roent com el meu pare el Sol del qual depèn tot l’univers, que al món hi hagi ver­dor, ardència a les estrelles.

Pare que fas la teva ruta muntat en carro d’or tirat per cavalls impetuosos: quin raig infortunat no vas llençar a la mar vasta i adolorida, el jorn aquell que d’ella em vares infantar, mare meva gement, de neguit regirant-te nit i dia. Sí; perquè he heretat de l’Oceà pregon aquest immens desig de sospirar, com de tu el d’inflamar tot allò que s’acosta, ai, per ésser destruït ben de seguida! Sol resplendent de tots els dies, de tots els rossos dies, a qui fa pas la Nit esborronada, delícia dels terrens que per tu es senten cuirassats de llum, transfigurats en súbdits d’una avançada glòria, Rei Sol, que tanmateix els has d’abandonar per atènyer de nou el zenit assignat: oh com m’assemblo a tu, ardent i sola errant pel firmament immens i desolat; sempre de nou decantada als humans, sempre partint cap a l’altura encesa, foguera per cap d’ells no compartida. Ah! Sóc ben bé la teva filla!

.

Romà Comamala

.

.

.

.

Romà Comamala (Barcelona, 1921 – Vilabella, 2000)

Romà Comamala

Variacions sobre mites grecs  I

Teseu  ·  Prometeu  ·  Circe  ·  Alèxias i les sirenes  ·  Jasó i Medea

Biblioteca Serra d’Or, 15

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977

ISBN: 8472021564

.

.

.

.


Categories:Ecos de l'Odissea
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: