Inici > Ecos de l'Odissea, Ecos de la Ilíada > «El Papitu» més homèric i més clàssic

«El Papitu» més homèric i més clàssic

.

.

.

En grec,  sykon vol dir figa i aleiptikós ve a significar una cosa semblant a l’estimulació, l’excitació o el fregadís. Aquests dos conceptes barrejats van donar orígen a la curiosa paraula sicalíptic, que al començament del segle XX va fer fortuna per designar aquelles publicacions que iniciaven tímidament el camí de l’erotisme.

Papitu, setmanari fundat per Feliu Elias, anomenat Apa, va començar essent polític i anticlerical amb col·laboradors tan importants com Xavier Nogués, Isidre Nonell, Ramon Casas, Juan Gris, Ricard Opisso, Pau Gargallo o Francesc Labarta. Però ben aviat, amb la direcció de Francesc Pujols —que deia que tot dirigint Papitu feia un estudi a fons de l’ànima eròtica mediterrània—, es va anar endinsant en el camp de la «verdor».

Aquest canvi d’orientació va fer que el tiratge de la revista es disparés però també va contribuir al fet que al mateix temps desaparegués de totes les cases benpensants davant de la condemna que en van fer els bisbes. Però Papitu tenia el seu públic i va arribar a consolidar-se i a tenir una colla d’imitadors. Com totes les publicacions catalanes, va desaparèixer amb les convulsions de la guerra.

Lluís Solà i Dachs
Papitu, 1908-1937 i les publicacions
eroticosicalíptiques del seu temps

.

.

.

Papitu. Any 05, Núm. 177 (17 abr. 1912)

.

.

.

.

.

.

Papitu. Any 20, Núm. 1010 (25 jul. 1928)

.

.

.

.

L’últim centaure

.

Servidor és fadristern d’una heretat de prop d’Empúries. La Grècia de Catalunya!  La mare, amb l’ambició de veure’s majordona i afavorir-me amb un benefici vin­culat a la família, va entestar-se que fos clergue i sols amb precs i llàgrimes, aconse­guí alternar l’aital carrera amb la de Filosofia i Lletres.

El mal va ésser que, com més m’afïcionava a la poesia, menys m’interessaven teòlegs i canonistes; quan obria les sagrades escriptures sempre em sortia el Càntic dels Càntics, els desvergonyiments dels fills de Noé, o l’arribada dels àngels a Sodoma, i jo, pecador, m’hi delectava, no tant, emprò, com amb el meu Anacreont, el meu Marcial o el meu Petrònius. Com que de les idees a la pràctica no hi va ni un gruix de duro, vaig penjar els hàbits i, abandonat per la família escandalitzada, ja pensava a fer oposicions a una càtedra de Retòrica i Poètica.

Per aleshores (Déu el tingui en el cel) va morir un oncle d’Amèrica, que no sé si pel fet d’ésser-me padrí o pel mèrit d’haver-li dedicat una memòria sobre la Lisístrata d’Aristòfanes, em deixà hereu i lliure d’un futral de mil pesos, que feren lleugeríssima ma vida.

Vaig sentir-me Alcibíades i Heliogàbal, vivia coronat de roses i ple de xiprer i, mentre tinguessin un regust clàssic, totes les extravagàncies eren per a mi bones i barates.

En tal temps va descobrir-se, en una quadra del Pireu, l’últim centaure. La seva mare morí en parir-lo i el seu pare baixà als inferns del sentiment. Malvenent una propietat vaig fer-me amb ell, portant-lo a trotar per aquell bé de Déu de terres en­tre Sa Tuna i Sant Pere Pescador.

Era tan clàssic com jo, preferia la cosa tràgica i la cosa heroica en la literatura, però en la pràctica va donar-me amb les seves dèries amoroses, alguns disgustos per empaitar pescadores i terrassanes. L’únic que em molestava és que cada vegada que jo retornava de ciutat, em sortia amb allò del beatus ille.

Els jocs romans tenen mals jocs, i més si es barregen, per variar, amb juergas ca­ñís i sopars al Continental; com aquell que no ho veu, de la noche a la mañana, els diners varen dir: prou. Aleshores, recordant-me del beatus ille, vaig decidir traslla­dar-me a les meves propietats, cuidar-les jo mateix, llegir les Geòrgiques i fer econo­mies. La primera devia ésser el centaure. Així, amb molts modos i com aquell que el felicita, vaig dir-li que renunciava a la seva possessió, que la llibertat era una gran cosa, etcètera, etcètera, però ell, molt seriós, contestà que no volia més llibertat que la que tenia, que la Grècia se n’havia vingut a Catalunya, etcètera, etcètera, i que no acceptava els meus oferiments, tot i agrair-los.

Aleshores vaig parlar clar i ell, oh cor magnànim!, s’oferí generosament a en­ganxar-se a la tartana.

De bon principi, era una gran cosa; quan s’havia d’anar de pressa, s’anava de pressa. Res de carreter renegat, res de brides, a la fi, l’ideal de locomoció, però (ai, més tard!), va aficionar-se a la política i a fer-se de l’esquerra, i, com que jo tinc una debilitat per la dreta, encara no alabava un discurs d’en Cambó, ja el tenen de cara a mi contradient-me i dient-me que en Moles era l’últim filòsof, afegint que en les pujades llegia la Iliada i, quan arribava a una lluita interessant, carro encallat. Si un passatger li era antipàtic, pujava per sobre els rocs i s’apartava de les roderes. En can­vi, una vegada que va portar en Salvatella, va trigar tres hores per fer un quilòmetre, embadalit amb l’eloqüència del diputat.

Això s’havia: d’acabar i s’acabà. Vaig despatxar-lo donant-li vuit dies de temps. Als quatre, va despedir-se, ocultant les seves intencions.

En llegir això (vegeu gravat al costat) vaig baixar a Barcelona i, comprant una bar­rera, entrí al cèrcol per despedir-me del fidel servidor. S’adonà de mi i encara no s’avisà per obrir el toril i llençar el brau ell, dirigint-se’m, digué: «Ave Moni, moriture te salutan» i, llençant el sombrero: «Vaya por usted!» Tot vaig commoure’m i entendrir-me, ¡ah, cruel de mí! Però a tot això veig que el brau res no pot amb ell i que les banyes jamai arribaren a tocar-lo i, quan jo creia que una ovació premiaria tanta traça i tant esforç, senti: «¡Fuera! ¡Fuera!, de­fensa massa el cavall.» Només podria fer de picador a Portugal, que són sensibles. Ha tornat a casa, natural, corre pels camps, es refresca en les cales i li he trobat una bona col·locació, utile dulci.

És el preceptor dels meus xicots. Així sabran tant dels clàssics com si anessin als jesuïtes i de la vida com si els dugués a l’Institut.

.

Moni [Ramon Reventós]

Papitu, Núm. 13, 17.2,1909

.

.

.

Lluís Solà i Dachs

Papitu, 1908-1937,

i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps

Duxelm, 4

Dux editorial. Barcelona, 2008

ISBN: 9788493643157

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: