Andròmaca plora la mort d’Hèctor i l’orfenesa del seu fill. Artur Masriera

.

.

.

.

.
.

ANDRÓMACA PLORA LA MORT D’HECTOR

Y LA ORFANESA DE SON FILL

.

.

(Ilíada, d’Homer, Llibre XXII, vers 477 al 514)

.

Artur Masriera (1860 – 1929)

Hector, trista de mi!… tots dos visquerem
Ab lo mateix mal fat; ja ab ell nasquerem,
De Príam tú de Troya en lo Palau,
A Thebes, malhaurada, jo naixía,
Y sent nina, Hetión allí’m nodría
De les selves de Placo en mitj l’afrau.

Avuy… ¡quina dissort! ¡quant melló’m fora
No haver nascut! l’abisme á tú’t devora
¡Y’m dexes plorant viuda en nostra llar!
Lo nostre fill, pobret, cap benhaurança
Tindrá al mon sense tú. ¿quina esperança
Si es que’s lliura dels Grechs, li ha de restar?

Los alters axamplant llurs propies fites
Li robarán los camps i les cullites,
Com orfe’l mirarán desamparat,
Y ab lo cap baix y’ls ulls qu’el plor amara
Als companys de la taula del seu pare
Demanará un bocí per caritat!

Al mantell y á la túnica agafantse
D’aquest y aquell, lo sentiran quexantse
De sa trista misèria, ¡al meu fillet!
Y lo més compassiu tot fentli agravi,
Li dará un glop per remullar lo llavi,
Mes no li calmará l’ardenta set!

Potsé algun nin qui tinga pare y mare
De casa’l trega y’l bofetege encare
Dihentli: -¡Fuig d’aquí, que’l pare teu
Ja no’ns paga festins, com ans solia!-
Y avergonyit plorant, al caure’l dia,
Lo veuré retornar al costat meu.

¡Tú! abans que per cadira d’or tenies
Los genolls de ton pare, y sols volies
De la carn tendre’l més triat bocí;
Que cansat de jogar, jo’t contemplava
Com la son de tos parpres s’amparava
Dormint ditxós en ton bressol de lli.

Que en braços de la vida manyagoya
Somniant te mirava molt cofoya,
Mes, sense pare avuy ¡ay quin doló’!
¡Sense l’Héctor aquell que les muralles
Y torreons de Troya, en cent batalles
Defensava ab coratge de lleó!

¡Oh Héctor!; ara mort lluny de tos pares
A les naus enemigues t’en anares,
Y’ls cuchs bellugadiços y’ls mastins
Ab ton cós nú se saciarán depressa,
¡Y per amarch recort de ma viudesa
No més tes robres guardaré aquí dins!

Aquelles robes fines, virolades
Per mans de les donzelles treballades
¡Ni tan sols per enterrarte’t servirán!
Que’l foch devorador les consumesca
Y ta gloria d’exemple que servesca
Als Troyans y Troyanes que vindrán.

.

ARTUR MASRIERA

.

.

.

.

La Tradició Catalana
Scientia – Ars – Litterae
Revista quinzenal ilustrada
Any II, nº 10

.
Llibreria y Tipografia Católica
Barcelona, 15 de juliol de 1894

.

.

.