Inici > Ecos de la Ilíada > Wislawa Szymborska. «Un instant a Troia»

Wislawa Szymborska. «Un instant a Troia»

«».

.

.

.

Chwila w Troi

.

Wisława Szymborska (Bnin, Polònia, 1923 - Cracòvia, 2012)

Wisława Szymborska (Bnin, Polònia, 1923 – Cracòvia, 2012)

Małe dziewczynki
chude i bez wiary,
że piegi zniknął z policzków,

nie zwracające niczyjej uwagi,
chodzące po powiekach świata,

podobne do tatusia albo do mamusi,
szczerze tym przerażone,

znad talerza,
znad książki,
sprzed lustra
porywane bywają w Troi.

W wielkich szatniach okamgnienia
przeobrażają się w piękne Heleny.

Wstępują po królewskich schodach
w szumie podziwu i długiego trenu.

Czują się lekkie. Wiedzą, że
piękność to wypoczynek,
że mowa sensu ust nabiera,
a gesty rzeźbią się same
w odniechceniu natchnionym.

Twarzyczki ich
warte oprawy posłów
dumnie sterczą na szyjach
godnych oblężenia.

Bruneci z filmów,
bracia koleżanek,
nauczyciel rysunków,
ach, polegną wszyscy.

Małe dziewczynki
z wieży uśmiechów
patrzą na katastrofę.

Małe dziewczynki
ręce załamują
w upadającym obłędzie obłudy.

Małe dziewczynki
na tle spustoszenia
w diademie płonącego miasta
z kolczykami lamentu powszechnego w uszach.

Blade i bez jednej łzy.
Syte widoku. Tryumfalne.
Zasmucone tym tyko,
że trzeba powrócić.

Małe dziewczynki
powracające.

.

Wislawa Szymborska

.

.

.

Un instant a Troia

.

Nenes petites
escanyolides, resignades
a les pigues que no marxaran,

que no criden l’atenció
quan caminen per les parpelles del món,

semblants al papa i a la mama,
cosa que, francament, les esglaia,

del plat,
del llibre,
de davant del mirall,
en poden ser raptades cap a Troia.

Tot és entrar en un elegant vestidor,
i sortir-ne, a l’instant, fetes unes belles Helenes.

Pugen l’escala reial
amb el fregadís de la seda i de l’admiració.
Se senten lleugeres. Saben
que la bellesa és descans,
que els llavis modelen el sentit del que diuen,
i els gestos s’esculpeixen a si mateixos
en un inspirat tant se me’n dóna.

Les seves carones,
que bé valen acomiadar els ambaixadors,[1]
se sostenen orgulloses en colls
que mereixen innumerables setges.

Els galants de les pel·lícules,
els germans de les amigues,
el professor de dibuix,
ai!, tots sucumbiran.

Nenes petites
que des de la talaia dels somriures
observen la catàstrofe.

Nenes petites
que gesticulen
en un ritu embriagador d’hipocresia.

Nenes petites 
amb els estralls de fons,
amb la ciutat en flames per diadema,
el lament general per arracades.

Pàl·lides i sense cap llàgrima.
Saciades amb l’espectacle. Triomfals.
Tan sols tristes
perquè cal retornar.

Nenes petites
que retornen.

Wislawa Szymborska
(versió lliure i apòcrifa)

.

[1] Al·lusió a l’obra dramàtica de Jan Kochanowski «L’acomiadament dels ambaixadors grecs» (1578).

 

.

.

3. El tòpic de la dona fatal: “Un instant a Troia” (1962)

La ciutat mitològica, Troia, proporciona a Szymborska un símbol de bellesa femenina: Helena, la formosa. En el poema mencionat Helena és una persona insensible, cruel, capaç de contemplar el desastre motivat per ella des de la torre del somriure, i d’aprofitar la desgràcia general: assolament, laments, incendi, per embellir-se, per augmentar la distància entre la seva condició d’ésser excepcional i la resta del món, que li fa de fons. És posseïdora d’una veritat que li ha permès triomfar. Sap que:

la bellesa és un descans,
que la parla rep el sentit dels llavis,
que els gestos s’esculpeixen sols
en un sense-voler inspirador.

Aquesta saviesa la converteix en un objecte sensual, una de les possibles encarnacions de la persona: una dona-imatge, famosa, un equivalent històric de les actuals estrelles de les revistes de cor.

Però Helena, la formosa, en aquest poema és tan sols un símbol. La veritable protagonista és el revés d’aquesta bellesa. És una nena petita, magra i més aviat lletja, una aprenenta de dona. Aquest personatge pateix perquè es troba en un món que no acaba d’entendre (no sap per què ha d’assemblar-se als seus pares), humiliada pel seu aspecte físic, d’una crisàlide, i per la seva impotència d’una persona immadura i incompleta: no fa pes, pot passejar-se al llarg de les parpelles del món sense risc de caure. No té nom ni tampoc mereix singularització: s’amaga dins d’un plural genèric, el de les nenes petites.

En el poema “a les nenes petites […] les rapten a Troia”. Qui? No es pot dir qui manté i difon el tòpic d’Helena formosa a través del temps; és suficient saber que encara té un públic disposat a assimilar-lo, petit en un cert sentit, que hi troba venjança i recompensa.

El personatge mític que encarna el símbol de la dona sensual pertany al patrimoni cultural del passat, però les que assumeixen aquest paper, les nenes petites, admiradores de galants de pel·lícula, són contemporànies. Aquest salt temporal i, a més a més, els interessos particulars de la font que ens informa sobre la bellesa d’Helena, li treuen el mèrit de ser una bellesa absoluta. El poema es centra més en la seva percepció que en el símbol mateix. En “Un instant a Troia” Helena és formosa per a una colla de nenes infelices, aprenentes de dona.

.

“Wislawa Symborska: «La cara que no sabia que podria ser bella»”,  d’Anna Sawicka

.

Inclòs a: Bellesa, dona i literatura. Àngels Carabí i Marta Segarra (eds.), pàg. 315.

.

.

.

 

..

.

..

 

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: