Arxius

Archive for Desembre de 2012

Clitemnestra parla tota sola, a «Els missatgers no arriben mai», de Biel Mesquida

.

.

.

Biel Mesquida - MissatgersSi negués que arribares com un brau lluitador i destrossa­res dins l’horror de la batalla el meu home, Tàntal, esclafares contra les pedres la meva filla, em raptares com un botí de guer­ra i així i tot aconseguires que perdés el cap per tu, Agamèmnon, mentiria.

Si digués que hi hagué una casa blanca amb jardí vora d’aquesta mar grega on tu i jo fórem feliços, i em donares la llavor de quatre fills formosíssims, Ifigènia, Electra, Crisòtemis i Orestes, m’acostaria als fets més senzills i més vertaders.

Si assegurés que res no feia preveure la catàstrofe d’aquell matí maleït, quan et vaig veure encès d’ira i de ràbia amb les notícies del rapte d’Helena i no vaig saber de seguida que aque­lla guerra era la festa que esperaves per poder desfogar els teus instints de mascle conqueridor, salvador, protector, que defensa l’honor de la família, Agamèmnon meu, em podrien acusar de somniadora.

Si contés que m’enviares un missatger per entregar-te la nostra filla més bella, Ifigènia, perquè es casés amb Aquil·les, i en lloc d’això la sacrificares a la deessa Artemis perquè et donés el vent necessari per inflar les veles de les naus que et durien a Troia a salvar la bella Helena de les mans de Paris, mentre jo em moria de dolor de mare traïda, també hi hauria gent que mormolaria que em deixava dur per la invenció.

Si confessés l’existència d’una dona que porta deu anys esperant el retorn d’un home cruel i aprofitat que creu que l’am­bició i la guerra estan per damunt de l’amor, una dona que no s’atura de fer voltes com una boja parlant, plorant i xisclant d’esma, dins aquest casalot dels Atrides, desert i luxós, amb les sales plenes de la teva absència, una obscuritat dura que se’m fica per tots els forats del cos i no em deixa lloc per a cap lucide­sa, també dirien que no dic la veritat.

Però si xiuxiuegés que hi havia lamentacions i planys d’innocents condemnats en algun lloc fosc que em perseguien sempre com un fat, seria com si toqués un bloc d’humanitat nua i podria explicar aquest sentiment terrible quan el temps s’atura i caus en una tristesa sense edat on et sents tocat d’un mal incurable.

El cos i la ment són inseparables.

Biel Mesquida Amengual (Castelló de la Plana, País Valencià; 1947)

Biel Mesquida Amengual (Castelló de la Plana, País Valencià; 1947)

Estic farta de fer voltes i voltes dins aquest palauot micènic, vell i polsós, que cau a trossos, entre cortinatges arnats i salons buits, sense trobar ni un oratge de consol, ni una pa­raula de compassió.

[…]

Biel Mesquida
Clitemnestra parla tota sola

.

.

.

.

.

Biel Mesquida - MissatgersBiel Mesquida

Els missatgers no arriben mai

llibres del món i de la bolla, 28
El Gall Editor. Pollença, 2012

ISBN: 9788492574896

.

.

.

Miquel Dolç: Afrodita i Marilyn

.

Edicions de la ela geminada ens ofereix en una, com sempre, acurada edició, la poesia completa de Miquel Dolç i Dolç, de la mà d’Oriol Ponsatí Murià.

L’edició compta amb una completa introducció, en la que se’ns destaca que “Miquel Dolç i Dolç (Santa María del Camí, 1912 – Madrid, 1994) ocupa un lloc preeminent i indiscutible en la tradició humanística catalana de la segona meitat del segle XX. Una tradició que corria el perill de veure’s —com tot— completament esmicolada per la interrupció bèl·lica de 1936-1939 i que Dolç va contribuir a fer renéixer i créixer mitjançant, sobretot, una fecunda col·laboració demés de quaranta anys amb la Fundació Bernat Metge. […]”

Entre la seva tasca humanística també hi va tenir el seu lloc l’estudi de la recepció clàssica, en diversos assaigs que, l’any 2000, varen ser editats per Ramon Torné, amb pròleg de Marc Mayer, a les Publicacions de la Universitat de Barcelona, sota el títol d’Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica.

Tornant a la Poesia completa, a tall de tast, i d’invitació a gaudir del llibre, portem aquí dos poemes de Dolç, el dedicat a Afrodita, i el que té per motiu a mort de Marilyn Monroe, que acarem per a que “parlin” entre si.

.

.

MarilynVenus Botticelli
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

.

.

AFRODITA

.

Has sorgit als meus ulls com Afrodita
de l’ona blava, vora una illa en flor.
Ara l’altar del meu amor palpita
i em vibra a tots els membres un ressò
de chor de Nimfes, immutable mite.
Per cenyir el teu cap jove, terra endins,
frisen la murtra i les roselles,
i et sol·licita des d’un mar d’estrelles
la cursa enjogassada dels dofins.
.
¿Ha brostat ara de la nit fecunda
aquest jardí, sojorn dels immortals?
Mira com tot s’inunda,
des dels pollancres i els avets més alts,
d’una daurada serenor divina.
Els bancs de pedra inviten al repòs,
i al vent la tija del llorer s’inclina
com la columna gràcil del teu cos.
Ja guaita, blanca, a l’horitzó Selene,
i un glop de llet és la carena
sota uns estels més pàllids que les flors.
.
Perquè dansem sota els ramatges
s’escolarà el flabioleig de Pan,
entre un estol d’Orèades salvatges
enamorades del més dolç espant.
I oblidarem la rossa Aurora
quan obri d’hora els atris purpurins,
perquè més clara fóra
la nostra nit, que no coneix l’esquinç
als braços de la Dríada immatura
i no veurà esgotar-se la Natura
ni marcir-se l’escorça d’aquests pins.
.
Miquel Dolç i Dolç
Flama (1962)

.

.

.

Miquel Dolç - Poesia

.

.

.

EN LA MORT DE MARILYN MONROE

.

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort
per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,
que un mercadeig infame de guineus
ultratjà i exalçà fins a un deliri
d’idolatria? Oh Marilyn, quin gust
ens ha deixat de llot i d’alga
el teu inútil acte impietós,
que t’ha fet sols un número de cripta!
Tu, l’escultura, pols avui,
pàl·lida, al grat d’un aquiló de gestos
admiratius. Sense conèixer els jocs
ni els lleures infantívols, et llançares,
tu, la dumb blonde, víctima innocent,
cap a l’enorme trampa de la vida.
.
I et fou la trampa com un circ golut,
però desert, enmig d’un públic àvid
d’enviliments. Avui, dels milions
de llops que atreia el teu tumult d’imatges,
¿qui per a tu tindrà un esquitx
de la infinita pietat que ens feies?
.
Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
d’aquest progrés de coca-cola
i de desvari nuclear, que encén,
delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
més viril el barbut, que confon l’art
amb la publicitat a tant la lletra
i amb el tòrax florit! Estem sadolls
de fang i de mentides,
i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys
pel passadís de vori,
duent al puny l’auricular
per enviar-nos des de l’altra riba…
¿què: l’esperança, el pànic, el no-res?
Ai, dea sense entranyes!
.
Miquel Dolç i Dolç
Imago mundi (1973)

.

.

.

Miquel Dolç i Dolç (Santa María del Camí, 1912 - Madrid, 1994)

Miquel Dolç i Dolç (Santa María del Camí, 1912 – Madrid, 1994)

.

.

.

.

Miquel Dolç - PoesiaMiquel Dolç

Poesia completa

Trivium, 4
edicions de la ela geminada
Girona, novembre de 2012

ISBN: 9788494046728

.

.

Miquel Dolç - Tradició clàssicaMiquel Dolç

Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica

Pròleg de Marc Mayer
Edició a cura de Ramon Torné

Aurea Sæcula, 14
Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2000
ISBN: 9788447524518

.

.

.

.

.

Ilyādhat Hūmīrūs. La Ilíada en àrab de Suleiman al-Bustani

.

.

.

Suleiman al-Bustani (سليمان البـسـتاني ) 1856–1925) (Bkheshtin, Líban, 1856 - Nova York, 1925).

Suleiman al-Bustani (سليمان البـسـتاني ) 1856–1925) (Bkheshtin, Líban, 1856 – Nova York, 1925).

Sulaymân al-Bustânî (1856-1925) translated the Iliad of Homer into Arabic verses with a 200-page historical and literary introduction to the author and his works. First edited in Cairo 1904, Ilyâdhat Homîros is an impressive comparative study in the literatures of old Greek heathenism and pre-Islamic Arab Jâhiliyya. The book compares the 150 years of “pre-Islamic renaissance” (an-nahda al-jâhiliyya) with poet Imru’ al-Qays at its height 90 years before Islam, to the centuries around Homer in 900 B.C.E. (1: 117). It compares Arab heroes like `Antara to Greeks of Achilles’ calibre, and the Arabic “hanged poems” (al-Mu`allaqât) to the Greek great tradition of epic poetry (1: 173). Finally, it compares the rather “primitive” war, Harb al-Basus, to the more spectacular Trojan War (1: 168) and compares the Arabian traditions of competition — athletic, as was illustrated by the forty years’ war that followed a disputed racing between Dâhis and al-Ghabrâ, and intellectual, as in the ta`âkuzia debates (1: 191) — to the great Greek tradition of agonism.

Mohammed Ben Jelloun
Agonistic Islam (nota 6)

.

.

.

Iliada Al-Boustani

Inici del Cant I de la Ilíada, en la traducció d’Al-Boustani (1904)

.
.
.
.
.

.

.
.
The importance of El Bostany’s poetic translation is due to the three following factors:
.
1.- It represents a turning point in the cultural and academic life in Egypt and the Arab world. It was published 21 years before the foundation of the Department of Ancient European Culture (= Classics) in Cairo University (1925) by Taha Hussein […]. Therefore, it can be reasonably said that this translation partially contributed to the establishment of Greek and Latin Studies in Egypt. Soliman El Bostany had tried to teach himself Greek. However his translation of the Iliad depends on French, Italian and English translation rather than on the Greek original.
.
2.- The introduction to El Bostany’s translation is extremely interesting. It is a serious comparative study of Greek and Arabic poetry. It also deals with the problems of translating poems into poetic translations. This introduction, appearing so early, can be considered as a leading study in classics and comparative criticism.
.
3.- It is the first complete translation of the Iliad into Arabic.

.
[…]
..
The translation of the Iliad intto Arabic took Soliman El Bostany almost twenty years of hard work. It has about eleven thousand Arabic verses, parallel to about sixteen thousand Greek original verses. The problems which El Bostany faced are numerous. Such translation requires wide reading in the mythology, history, archeology, geography, economy and politics of Ancient Greece. How did he solve the problems? […]
.
In the 1960s Dreeny Khashabah published an Iliad and an Odyssey. A Lebanese, Anber Salam by name, published simplified texts of the two epics. Amin Salama also published the two epics in Arabic. The last serious effort was that of the great Syrian poet Mamdouh Udwan who published in Abu Dhabie (2002) a complete prose translation of the Iliad, made from an English translation.
.
Ahmed Etman
The Arab Reception of the Classics, dins de:
A Companion to Classical Receptions
.

.

.

..

Suleiman al-Bustani

Suleiman al-Bustani

.

AL.SHI’R AL-MURSAL (BLANK VERSE) IN MODERN ARABIC LITERATURE

The accepted definition of poetry among most of the classical Arab prosodists is al-kalãm al-mawzûn al-muqaffã ‘speech in metre and rhyme’. Unrhymed verse was thus excluded.

The simplest rhyme in Arabic verse is generally a consonant (rawiyy) between two vowels. The only exception to this rule is the rhyme of al-qasîda al-maqsûra, i.e. in a poem which rhymes with alif maqsûra, where the consonant is not important.

It is obvious from statements of critics and philosophers interested in the Greek sciences that the fact that the Greeks wrote blank verse was known to the Arabs. However, they were all firm in their conviction that rhyme in Arabic poetry was essential as metre. In his Kitãb al-shi’r, al Fãrãbi (873-950) observed that Homer used blank verse: ‘It is clear from the work (fi’l) of Homer (Awmirûsh) the poet of the Greeks, that he does not keep the equal endings (of the lines) while the Arabs pay more attention to rhyme than do other nations: ‘The Arabs pay more attention to the ending of verses in poetry than many nations with whose poetry we are acquainted’.

Even the great scholar of Greek philosophy and commentator on the Poetica of Aristotle, Ibn Sinã (980-1037), tended to deny Arabic unrhymed verse the title of poetry: ‘Poetry is imaginary speech (kalãm mukhayyal), equal rhythm; repeated according to its measure; similar in its final letters (mutashãbiha hurûf al-khawãtim)… our saying: “similar in its endings” is in order to distinguish between the rhymed and unrhymed. We almost do not call that which is unrhymed poetry’.

The Arab prosodists disapproved of slight discordances in the rhyme, its vowel, and the vowels preceding its consonant (rawiyy). In their developed ‘art of rhymes’ (‘ilm ak-qawãfi) each type of discordance was given a special term, such as iqwã’, ikfã, isrãf and sinãd. Of course, avoiding such ‘defects’ imposed greater restrictions on the poet’s freedom. Pure scientific, philological and lexicographic works which were written by Arabic scholars developed poetry towards purification in form, music, and visual perfection by introducing al-badi’ (the science of metaphor). These devices added further obstacles to the free expression of emotion and thought. During centuries the monotonous themes, poetical diction, and metaphor arrived at a point of stagnation, in spite of the fact that, through their extraordinary talents, great masters of Arabic poetry succeeded in adding a few interesting innovations to the Arabic poetic heritage.

Under the impact of the West, some Arab poets tried to introduce new poetic diction, metaphors, and themes, and to find new forms and music which suited them, in order to be able to avoid what they considered the enslaving style, and the sonorous and declamatory tone of classical Arab poetry. For this reason strophic forms of the muwash-shah and zajal were revived. The versification of the Iliad by Sulaymãn al-Bustãni (1856-1925) was one of the most serious attempts to get rid of the burden of the monorhyme in the monometric poem. Bustãni translated most of the Iliad into strophic verse following an established fashion among the Syrian and Lebanese poets. He did not want to use blank verse, the original form of the Iliad, in his versification, preferring strophic verse because, he stated, poetry in Arabic is defined by rhyme and metre (al-kalãm al-muqaffã ‘l-mawzûn). He therefore refrained from violating Arabic taste and the nature of the Arabic language which, in contrast with other languages, is rich in rhymes. However, although he was convinced that rhyme and its melody are an essential part of Arabic prosody, he did not use monorhyme extensively because he found it monotonous and an unnecessary restriction in epic and narrative poetry. Nevertheless, his admiration for rhyme led himself to avoid any defects in rhyme condemned by Arab prosodists.

.

Smuel Moreh

Modern Arabic Poetry 1800-1970

.

.

.

Dos “Ulisses” de Mikhalis Pierís

.

.

.

Ulisses encadenat

 

. . ……«ως έκδικα πάσχω…»
Èsquil, Prometeu Encadenat

……………….«pur degli errori miei son io la colpa!»
Monteverdi/Bussello, Il Ritorno d’ Ulisse in Patria.

«to have heard the sirens and yet have fled»
…………………………………………………A. D. Hope

.
Quina pena! Que per un zel absurd
els cossos del plaer esdevinguin estels
en el cel del record fugisser
—la monstruosa capacitat de l’home
de triturar allò que vol al seu cervell.

Quina pena! Tastar només una gota
per la por del meu cervell obtús
sempre previsor i malfiat
bons càlculs bon final
entrar al riu i sortir-ne
sec. La meva antiga saviesa
ho tenia tot previst, tot preparat
fins i tot castrar la ment dels companys.

Ara em miren sense sentit
amb ulls anodins com d’animal
sense escoltar el que jo escolto
sense fer cas de les meves ordres
sense que els espantin els meus crits salvatges
fotent-se del meu bram.

La misèria d’avui és incapaç
de canviar el meu parer passat.
Lligat de bocaterrosa al desig
obligat a debatre’m entre les cordes
a fer veure que sento la cançó
entre les imatges de la nau que avança
sense cap desviació extraordinària
de l’objectiu fixat.

Culpa amb marge de seguretat
la música em fascinarà un instant,
amb un batec artificial
vernís de coneixement
estúpid, fugaç, d’una falsa audàcia.

Lligat al pal com un bou
romandré sempre assedegat
encadenat a la meva antiga idea
que m’imposà un objectiu erroni:
retornar a una Ítaca sepulcral.
 
Melbourne, març de 1992

.

Mikhalis Pierís

Traducció de Joaquím Gestí Bautista
.

.

Οδυσσέας Δεσμώτης

.
ως έκδικα πάσχω…
ΑΙΣΧΥΛΟΣ: «Προμηθέας Δεσμώτης»
pur degli errori miei son io la colpa!
MONTEVERDI/BUSENELLO:
«Il Ritorno d’ Ulisse in Patria»
to have heard the sirens and yet have fled
A. D. HOPE

.

Τι κρίμα! από ανόητη φροντίδα
τα σώματα της ηδονής να γίνουν άστρα
στον ουρανό της φευγαλέας μνήμης
το τερατώδες γνώρισμα του κόσμου
μες στο μυαλό που αλέθει αυτό που θέλει.

Τι κρίμα! να γευτώ μια στάλα μόνο
απ’ του στενού μου του μυαλού το φόβο
προνοητικός και πάντα κουμπωμένος
καλοί λογαριασμοί καλό το τέλος
να μπω μες στο ποτάμι και να βγω
στεγνός. Η πρωτινή μου γνώση
έχοντας σωστά προβλέψει για όλα:
ως και το μυαλό ευνουχίσει των συντρόφων.

Τώρα κοιτούν με δίχως σκέψη
μάτια αβαθή το γνώρισμα του ζώου
χωρίς ν’  ακούν αυτό που ακούω
τις εντολές μου αψηφούν
τις άγριες φωνές δεν τις φοβούνται
στο κλάμα μου χασκογελούν.
Η τωρινή ταπείνωση τη γνώμη
την αλλοτινή αδυνατεί ν’ αλλάξει.

Δεμένος μπρούμυτα στον πόθο
μες στο σχοινί να σπαρταρώ σφιγμένος
ν’ ακούω δήθεν το τραγούδι
στου καραβιού που φεύγει τις εικόνες
δίχως υπέροχη εκτροπή
απ’ τον καθορισμένο στόχο.

Ασφαλισμένου τρόπου ενοχή
στη μουσική να μαγευτώ για λίγο
με καρδιοχτύπι τεχνητό
πασάλειμμα της γνώσης
ανόητος περαστικός μιας νόθας τόλμης.

Βόδι δεμένο στο κατάρτι
θα μείνω πάντα διψασμένος
δεσμώτης στην παλιά μου γνώμη
που μου ’χει τάξει για σκοπό την πλάνη
του γυρισμού στη νέκρα της Ιθάκης.
.
 .

.

.

.

.

Com Ulisses

(o altrament: la poesia i les dones que estimem)

.

La meva feina des de fa mil
—potser fins i tot dos mil— anys
mirar les dones als ulls
veure com els cau poc a poc la roba
contemplar-les nues mig nues
resplendir perfumades. Després
per un instant viure en elles
que totes siguin la meva dona
que em mirin als ulls com la neu…

Aquest vespre et cuinaré el que t’agrada
et posaré una bonica camisa de dormir
després t’enterraré plorant que siguis
el meu mort. Perquè odiant-te t’he estimat
com el temps que fuig. A l’alba
de nou te n’aniràs ho sé.

No m’arrossegaré fins a la porta per plorar-te.

Estires amb una sirga la barca fosca
amb l’esperança a la broma d’una altra riba.
La majoria no et coneixen. Com la pluja
assotes els seus vidres mulles les seves cases
i ets capaç d’esdevenir vapor
com la boira. Obres pètals i conjures
amoroses, voltes amb les nimfes dels rius
i de les platges, i et fregues les dents
amb un còdol esmolat, vas i véns
però fa dies que no ets el meu home.
Em cal temps per conèixer-te. I la teva veu
és estranya el teu alè el d’un altre.

Però la meva feina, dius, és un pelegrinatge
amb aromes i colors sedosos
mars llunyanes i rius
amb moviments lleugers. La poesia
ha nascut al llarg dels meus viatges.
Encara goteja la sang de les dones
estimades que em van travessar el pit
el cor i després em van llençar
al precipici i em vaig salvar. Però elles
es van perdre. Per esdevenir aquest poema.

Nicòsia, març de 1993

.

Mikhalis Pierís

Traducció de Joaquím Gestí Bautista
.

.

.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΚΟ
(ἤ ἀλλιῶς: τό ποίημα κι οἱ γυναῖκες που ἀγαποῦμε)

Δουλειά μου ἐδῶ καί χίλια
(μπορεῖ καί δυό χιλιάδες) χρόνια
νά κοιτάζω μές στά μάτια τίς γυναῖκες
τά ροῦχα τους σιγά σιγά νά πέφτουν
νά τίς κοιτῶ γυμνές μισόγυμνες. Ὕστερα
νά τίς κατοικῶ γιά λίγο
νά εἶναι ὄλες ἠ γυναὶκα μου
νά μέ κοιτοῦν στά μάτια σάν τό χιόνι.

Ἀπόψε θά σοῦ μαγειρέψω αὐτό πού σοῦ ἀρέσει
θα σοῦ φορέσω ὡραῖο νυχτικό τοῦ ὕπνου
ὕστερα θά σέ θάψω κλαίοντας πού θά ’σαι
ὁ νεκρός. Γιατί μισώντας σε σ’αγάπησα
σάν τόν καιρόν πού φεύγει. Ξαράματα
θ’ἀναχωρήσεις πάλι τό γνωρίζω.

Δέν θά συρθῶ στήν πόρτα νά σέ κλάψω.

Τραβᾶς μ’ἕνα σχοινί τό σκοτεινό καράβι
ἐλπίζοντας στήν καταχνιά μιᾶς ἄλλης ὄχθης.
Οἱ πιό πολλοί δεν σέ γνωρίζουν. Βροχή
δέρνεις τά τζάμια τους νερό το σπιτικό τους
κι ἔχεις τή δύναμη να γίνεσαι ἀχνος
σάν τήν ὁμίχλη. Ἄνοίγεις πέταλα κι ἐρωτικές
πλεκτάνες, γυρίζεις μέ τίς λυγερές
καί τίς γιαλοῦσες τρίβεις τό δόντι σου
σέ κοφτερό χαλίκι, ἔρχεσαι καί ξανάρχεσαι
μά δέν εἶσαι ὁ ἄντρας μου γιά μέρες. Περνᾶ
καιρός νά σέ γνωρίσω. Καί ἡ φωνή σου
ἀλλιώτικη τό χνότο σου σαν ξένο.

Μα εἶναι ἡ δουλειά μου λές προσκύνημα
μέ μυρωδιές καί χρώματα μεταξωτά
θάλασσες μακρινές καί ποταμούς
μ’ἀνάλαφρες κινήσεις. Τό ποίημα
ἔχει γεννηθεῖ μές στά ταξίδια μου.
Στάζει ἀκομη αἷμα ἀγαπημένων
γυναικῶν πού τρύπησαν τό στῆθος
τήν καρδιά μου καί ὕστερα μέ ρίξαν
σέ γκρεμό καί σώθηκα. Μ’αὐτές
χαθήκανε. Για νά ’ναι αὐτό τό ποίημα
.

.

.
.

.

Mikhalis Pierís (Eftagònia Xipre, 1952)

Mikhalis Pierís / Μιχάλης Πιερής (Eftagònia Xipre, 1952)

Poeta, assagista, crític i professor universitari, Mikhalis Pierís va néixer a Eftagònia de Xipre, l’any 1952 i va estudiar a la universitat de Salònica primer, i després a la de Sidney. Actualment és professor de literatura neogrega a la universitat de Nicòsia i fundador i ànima del Laboratori Teatral de la mateixa universitat. És considerat una personalitat rellevant dins del panorama cultural i poètic no només a Xipre, sinó també a Grècia. Kavafis, Kariotakis, Seferis o Kalvos, així com el cançoner popular demòtic, són els punts de referència de la seva poesia, centrada en la imatge de la ciutat. Entre els seus llibres de poemes destaquen obres com Resurrecció i mort d’una ciutat (1991), Dóna’m una ordre (1993), Del ritme i de la por (1996), Dies de Nicòsia (1998) i Metamorfosis de ciutats (1999). Rodamón, a la manera d’Ulisses, els seus versos estan inspirats per les freqüents visites culturals a ciutats d’arreu, des de Sidney a Granada, passant per Barcelona, Venècia, Roma o Hamburg. L’any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres per part del ministeri de Cultura de Xipre. Recentment, el govern italià li ha atorgat el càrrec honorífic de Commendatore d’Itàlia a Xipre i acaba de ser proposat pel govern del seu país pel Premi Internacional Catalunya 2013.

Joaquim Gestí
.
.

.

.

Wislawa Szymborska. «Un instant a Troia»

«».

.

.

.

Chwila w Troi

.

Wisława Szymborska (Bnin, Polònia, 1923 - Cracòvia, 2012)

Wisława Szymborska (Bnin, Polònia, 1923 – Cracòvia, 2012)

Małe dziewczynki
chude i bez wiary,
że piegi zniknął z policzków,

nie zwracające niczyjej uwagi,
chodzące po powiekach świata,

podobne do tatusia albo do mamusi,
szczerze tym przerażone,

znad talerza,
znad książki,
sprzed lustra
porywane bywają w Troi.

W wielkich szatniach okamgnienia
przeobrażają się w piękne Heleny.

Wstępują po królewskich schodach
w szumie podziwu i długiego trenu.

Czują się lekkie. Wiedzą, że
piękność to wypoczynek,
że mowa sensu ust nabiera,
a gesty rzeźbią się same
w odniechceniu natchnionym.

Twarzyczki ich
warte oprawy posłów
dumnie sterczą na szyjach
godnych oblężenia.

Bruneci z filmów,
bracia koleżanek,
nauczyciel rysunków,
ach, polegną wszyscy.

Małe dziewczynki
z wieży uśmiechów
patrzą na katastrofę.

Małe dziewczynki
ręce załamują
w upadającym obłędzie obłudy.

Małe dziewczynki
na tle spustoszenia
w diademie płonącego miasta
z kolczykami lamentu powszechnego w uszach.

Blade i bez jednej łzy.
Syte widoku. Tryumfalne.
Zasmucone tym tyko,
że trzeba powrócić.

Małe dziewczynki
powracające.

.

Wislawa Szymborska

.

.

.

Un instant a Troia

.

Nenes petites
escanyolides, resignades
a les pigues que no marxaran,

que no criden l’atenció
quan caminen per les parpelles del món,

semblants al papa i a la mama,
cosa que, francament, les esglaia,

del plat,
del llibre,
de davant del mirall,
en poden ser raptades cap a Troia.

Tot és entrar en un elegant vestidor,
i sortir-ne, a l’instant, fetes unes belles Helenes.

Pugen l’escala reial
amb el fregadís de la seda i de l’admiració.
Se senten lleugeres. Saben
que la bellesa és descans,
que els llavis modelen el sentit del que diuen,
i els gestos s’esculpeixen a si mateixos
en un inspirat tant se me’n dóna.

Les seves carones,
que bé valen acomiadar els ambaixadors,[1]
se sostenen orgulloses en colls
que mereixen innumerables setges.

Els galants de les pel·lícules,
els germans de les amigues,
el professor de dibuix,
ai!, tots sucumbiran.

Nenes petites
que des de la talaia dels somriures
observen la catàstrofe.

Nenes petites
que gesticulen
en un ritu embriagador d’hipocresia.

Nenes petites 
amb els estralls de fons,
amb la ciutat en flames per diadema,
el lament general per arracades.

Pàl·lides i sense cap llàgrima.
Saciades amb l’espectacle. Triomfals.
Tan sols tristes
perquè cal retornar.

Nenes petites
que retornen.

Wislawa Szymborska
(versió lliure i apòcrifa)

.

[1] Al·lusió a l’obra dramàtica de Jan Kochanowski «L’acomiadament dels ambaixadors grecs» (1578).

 

.

.

3. El tòpic de la dona fatal: “Un instant a Troia” (1962)

La ciutat mitològica, Troia, proporciona a Szymborska un símbol de bellesa femenina: Helena, la formosa. En el poema mencionat Helena és una persona insensible, cruel, capaç de contemplar el desastre motivat per ella des de la torre del somriure, i d’aprofitar la desgràcia general: assolament, laments, incendi, per embellir-se, per augmentar la distància entre la seva condició d’ésser excepcional i la resta del món, que li fa de fons. És posseïdora d’una veritat que li ha permès triomfar. Sap que:

la bellesa és un descans,
que la parla rep el sentit dels llavis,
que els gestos s’esculpeixen sols
en un sense-voler inspirador.

Aquesta saviesa la converteix en un objecte sensual, una de les possibles encarnacions de la persona: una dona-imatge, famosa, un equivalent històric de les actuals estrelles de les revistes de cor.

Però Helena, la formosa, en aquest poema és tan sols un símbol. La veritable protagonista és el revés d’aquesta bellesa. És una nena petita, magra i més aviat lletja, una aprenenta de dona. Aquest personatge pateix perquè es troba en un món que no acaba d’entendre (no sap per què ha d’assemblar-se als seus pares), humiliada pel seu aspecte físic, d’una crisàlide, i per la seva impotència d’una persona immadura i incompleta: no fa pes, pot passejar-se al llarg de les parpelles del món sense risc de caure. No té nom ni tampoc mereix singularització: s’amaga dins d’un plural genèric, el de les nenes petites.

En el poema “a les nenes petites […] les rapten a Troia”. Qui? No es pot dir qui manté i difon el tòpic d’Helena formosa a través del temps; és suficient saber que encara té un públic disposat a assimilar-lo, petit en un cert sentit, que hi troba venjança i recompensa.

El personatge mític que encarna el símbol de la dona sensual pertany al patrimoni cultural del passat, però les que assumeixen aquest paper, les nenes petites, admiradores de galants de pel·lícula, són contemporànies. Aquest salt temporal i, a més a més, els interessos particulars de la font que ens informa sobre la bellesa d’Helena, li treuen el mèrit de ser una bellesa absoluta. El poema es centra més en la seva percepció que en el símbol mateix. En “Un instant a Troia” Helena és formosa per a una colla de nenes infelices, aprenentes de dona.

.

“Wislawa Symborska: «La cara que no sabia que podria ser bella»”,  d’Anna Sawicka

.

Inclòs a: Bellesa, dona i literatura. Àngels Carabí i Marta Segarra (eds.), pàg. 315.

.

.

.

 

..

.

..

 

.

.

Nékya, de M. Rosa Font i Massot

.

.

.

NEKYA

.

.

¿Com és això, dissortat, que deixant la llum del dia,
véns a veure els difunts i aquest indret sense joia?

(Homer, L’Odissea)

.

.

Com dir-te vent si ets només aire

i t’adorms impassible al córrer vil,

enllà de les foganyes de la nit

aflamades pels homes d’Agamèmnon?

Com dir-te navegant alat si ets només aigua

dins l’aljub i foixarda en terra estèril,

sibil·la delerosa de llegir

la lluna dels oasis?

Com dir-te foc si ets només flama

obrint rutes de sal entre presons d’onades,

cremant les ombres dels teus morts

que no trefilen l’esperança?

Com dir-te foc si ets només flama, Ulisses?

.

Maria Rosa Font i Massot (Sant Pere Pescador, 12 de març de 1957)

Maria Rosa Font i Massot (Sant Pere Pescador, 12 de març de 1957)

M. Rosa Font i Massot
La llum primera

.

.

http://rosafontmassot.blogspot.com.es

.

.

.

La llum primera - M Rosa FontM. Rosa Font i Massot

La llum primera

XIX Premi de Poesia “Festa d’Elx” 2004

Col·lecció Poesia 3i4
Eliseu Climent, Editor. València, 2005
ISBN: 9788475027197

.

.

.

Odisseu, de Haim Guri. L’Odissea i el Talmud, Odisseu i Honi el Traçador de Cercles.

.

.

.

ODISSEU (ODÍSES)

.

I de retorn al seu poble natal es trobà amb un mar
i diversos peixos i herbes surant en les mandroses ones
i un esmorteït sol en el llindar del cel.
.
Sempre tornem a ensopegar en l’error, va dir-se Odisseu en el seu cor cansat
i se’n tornà a la cruïlla vora del poble veí
per trobar el camí cap al seu poble natal que no fos el de l’aigua.
.
Un rodamón pres per l’enyor, cansat dins dels seus somnis
entre gent que parlava un grec diferent.
Els mots que s’endugué com a provisions per al viatge havien mort, en l’entretant.
.
Per un instant cregué que s’havia adormit durant molts dies
i que havia retornat a una gent que no es sobtava de veure’l
i que no se’l mirava amb ulls esbatanats.
.
Els va interrogar amb gestos i ells provaren d’entendre’l
des de la distància.
El porpra passà a ser més violaci en el llindar d’aquell mateix cel.
.
Els adults es posaren dempeus i agafaren els nens que l’envoltaven en un cercle
i els van treure d’allí.
I llum rera llum s’engroguí en casa rera casa.
.
La rosada vingué, i caigué sobre el seu cap.
El vent vingué, i li besà els llavis.
L’aigua vingué i li banyà els peus, com la vella Euriclea,
i no veié la cicatriu, i continuà pendent avall, com l’aigua fa.
.
Haim Guri
.
Traducció indirecta al català d’O.T., a partir de les versions

.

.

Haim Guri (Tel Aviv.  9 d'octubre de 1923)

Haim Guri (Tel Aviv. 9 d’octubre de 1923)

.

Odisseu, de Haim Guri

.

.

.

.

.
.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Lectura del poema, en hebreu, en el blog poems in traslation. Descarrega l’arxiu de so. Blog poems in translation.

.

.

.

.

.

Haim Guri va néixer a Tel Aviv el 1926, i les línies mestres de la seva biografia —formació agrícola a l’escola, aprenentatge en un kibbutz, servei actiu en el país i a fora en la Haganah, i en les tropes “comando” durant la Guerra de la Independència— són, en bona mesura, típiques de la seva generació. Els seus primers apassionats poemes de guerra (Flors de Foc, 1949) foren immediatament aclamats, recitats i cantats com una punyent expressió de la generació bèl·lica. Guri es considerà a sí mateix com a representant d’un temps en què “la gent parlava en primera persona del plural”. Però els anys de postguerra, que van empènyer cap a l’inevitable anticlímax emocional, juntament amb una munió de problemes socioeconòmics, van fer molt per destruir el sentiment d’unitat nacional que havia nodrit el vers de Guri. La “primera persona del plural” va donar pas a la primacia de l’individual.

El sentit d’estranyament, desil·lusió i solitud (que caracteritza molta de la posterior poesia de Guri) impregna “Odisseu” (1960), malgrat que el poema no s’ha de llegir al·legòricament:

(1) I de retorn al seu poble natal es trobà amb un mar (2) i diversos peixos i herbes surant en les mandroses ones, (3) i un esmorteït sol en el llindar del cel.

(4) Sempre tornem a ensopegar en l’error, va dir-se Odisseu en el seu cor cansat (5) i se’n tornà a la cruïlla vora del poble veí (6) per trobar el camí cap al seu poble natal que no fos el de l’aigua.

(7) Un rodamón pres per l’enyor, cansat dins dels seus somnis (8) entre gent que parlava un grec diferent. (9) Els mots que s’endugué com a provisions per al viatge havien mort, en l’entretant.

(10) Per un instant cregué que s’havia adormit durant molts dies (11) i que havia retornat a una gent que no es sobtava de veure’l (12) i que no se’l mirava amb ulls esbatanats.

(13) Els va interrogar amb gestos i ells provaren d’entendre’l (14) des de la distància. (15) El porpra passà a ser més violaci en el llindar d’aquell mateix cel. [i.e. com a la línia 3]

(16) Els adults es posaren dempeus i agafaren els nens que l’envoltaven en un cercle (17) i els van treure d’allí. (18) I llum rera llum s’engroguí en casa rera casa.
.
(19) La rosada vingué, i va caure sobre el seu cap. (20) El vent vingué, i li besà els llavis. (21) L’aigua vingué i li banyà els peus, com la vella Euriclea, (22) i no veié la cicatriu, i continuà pendent avall, com l’aigua fa.

.

Elements grecs clàssics i hebraics tradicionals es fusionen en una trama que és inconfusiblement moderna. El viatger retorna després de molts anys; però aquest marge de temps es concep de forma essencialment diferent a la del relat clàssic, que garanteix als seus herois una permanent joventut i absència de temps i fa possible una completa reconeixença i reconciliació. En el món de l’Odisseu de Guri, els canvis són irrevocables. Odisseu no és un heroi sinó un rodamón  cansat (7) amb un cor cansat (4) que, havent estat inconscient del pas del temps, finalment arriba al seu poble natal per a sentir-s’hi profundament aliè (10 i ss.). Potser també està implícit que ell mateix és un “error” recurrent (4), usant les pròpies paraules d’un proverbi usual.

L’Odisseu d’Homer va ser portat, mentre dormia, a la seva illa natal, i en despertar-hi de moment no va reconèixer-la. Però la referència de Guri és a una antiga llegenda hebrea sobre un savi famós, Honi el Traçador de Cercles. En avaluar un molt conegut vers de l’exili babilònic —”Quan el Senyor va retornar els captius a Sió, erem com aquells que somnien” (Salm 126)—, Honi es meravellà: És possible que un home somiï durant setanta anys? En un moment posterior, el propi Honi quedà adormit i no es despertà fins al cap de setanta anys, descobrint que el seu fill havia mort. Trobant-se només amb estranys, els deia: “Jo sóc Honi”. Ells no el creien i se’n burlaven. En la seva solitud va demanar clemència a Déu i morí.

Les al·lusions de Guri a la llegenda apareixen en el text hebreu ja a la línia 7. Tres línies després s’identifica clarament Odisseu amb Honi i una al·lusió addicional es troba potser en la 16, contrastant el cercle que es diu que Honi havia traçat al seu voltant quan pregà perquè plogués, amb el cercle de nens que envolten Odisseu, ràpidament dispersat. Però els vincles més clars rauen en la situació i el to. La gent que Odisseu es troba parla un “grec diferent”. Ell no és capaç de reconèixer res mentre mira al seu voltant —llevat del cel. Malgrat que els nens encuriosits s’apleguen al seu voltant, els adults, ben aliens al seu destí, els enretiren; tots els sers humans l’abandonen, retirant-se a les seves il·luminades llars.

Però Odisseu no mostra amargor. Troba consol momentani en la rosada, l’aigua i el vent (19-20), i es troba amb una aparent hospitalitat: “L’aigua vingué i li banyà els peus, com la vella Euriclea,” (21) la criada del relat d’Homer, que mentre li rentava els peus el reconegué per la seva vella cicatriu. Però l’Odisseu de Guri, com el llegendari Honi, mai assoleix reconeixement. L’aigua, “com l’aigua fa”, s’escola pendent avall, sense “veure” la vella cicatriu del seu sofriment.

Un contingut to de resignació amara el poema. La majoria de les paraules i expressions són col·loquials i l’estil és més proper a la simplicitat de les Llegendes [Talmud] que a la riquesa de la poesia bíblica. […]

.

Dan Pagis. Dins de “The Modern Hebrew Poem Itself”, editat per Stanley Burnshaw.

.
.

.

.

Adaptació infantil de la llegenda de Honi el Traçador de Cercles

.

.

.

.