Arxius

Archive for Desembre de 2012

Dos “Ulisses” de Mikhalis Pierís

.

.

.

Ulisses encadenat

 

. . ……«ως έκδικα πάσχω…»
Èsquil, Prometeu Encadenat

……………….«pur degli errori miei son io la colpa!»
Monteverdi/Bussello, Il Ritorno d’ Ulisse in Patria.

«to have heard the sirens and yet have fled»
…………………………………………………A. D. Hope

.
Quina pena! Que per un zel absurd
els cossos del plaer esdevinguin estels
en el cel del record fugisser
—la monstruosa capacitat de l’home
de triturar allò que vol al seu cervell.

Quina pena! Tastar només una gota
per la por del meu cervell obtús
sempre previsor i malfiat
bons càlculs bon final
entrar al riu i sortir-ne
sec. La meva antiga saviesa
ho tenia tot previst, tot preparat
fins i tot castrar la ment dels companys.

Ara em miren sense sentit
amb ulls anodins com d’animal
sense escoltar el que jo escolto
sense fer cas de les meves ordres
sense que els espantin els meus crits salvatges
fotent-se del meu bram.

La misèria d’avui és incapaç
de canviar el meu parer passat.
Lligat de bocaterrosa al desig
obligat a debatre’m entre les cordes
a fer veure que sento la cançó
entre les imatges de la nau que avança
sense cap desviació extraordinària
de l’objectiu fixat.

Culpa amb marge de seguretat
la música em fascinarà un instant,
amb un batec artificial
vernís de coneixement
estúpid, fugaç, d’una falsa audàcia.

Lligat al pal com un bou
romandré sempre assedegat
encadenat a la meva antiga idea
que m’imposà un objectiu erroni:
retornar a una Ítaca sepulcral.
 
Melbourne, març de 1992

.

Mikhalis Pierís

Traducció de Joaquím Gestí Bautista
.

.

Οδυσσέας Δεσμώτης

.
ως έκδικα πάσχω…
ΑΙΣΧΥΛΟΣ: «Προμηθέας Δεσμώτης»
pur degli errori miei son io la colpa!
MONTEVERDI/BUSENELLO:
«Il Ritorno d’ Ulisse in Patria»
to have heard the sirens and yet have fled
A. D. HOPE

.

Τι κρίμα! από ανόητη φροντίδα
τα σώματα της ηδονής να γίνουν άστρα
στον ουρανό της φευγαλέας μνήμης
το τερατώδες γνώρισμα του κόσμου
μες στο μυαλό που αλέθει αυτό που θέλει.

Τι κρίμα! να γευτώ μια στάλα μόνο
απ’ του στενού μου του μυαλού το φόβο
προνοητικός και πάντα κουμπωμένος
καλοί λογαριασμοί καλό το τέλος
να μπω μες στο ποτάμι και να βγω
στεγνός. Η πρωτινή μου γνώση
έχοντας σωστά προβλέψει για όλα:
ως και το μυαλό ευνουχίσει των συντρόφων.

Τώρα κοιτούν με δίχως σκέψη
μάτια αβαθή το γνώρισμα του ζώου
χωρίς ν’  ακούν αυτό που ακούω
τις εντολές μου αψηφούν
τις άγριες φωνές δεν τις φοβούνται
στο κλάμα μου χασκογελούν.
Η τωρινή ταπείνωση τη γνώμη
την αλλοτινή αδυνατεί ν’ αλλάξει.

Δεμένος μπρούμυτα στον πόθο
μες στο σχοινί να σπαρταρώ σφιγμένος
ν’ ακούω δήθεν το τραγούδι
στου καραβιού που φεύγει τις εικόνες
δίχως υπέροχη εκτροπή
απ’ τον καθορισμένο στόχο.

Ασφαλισμένου τρόπου ενοχή
στη μουσική να μαγευτώ για λίγο
με καρδιοχτύπι τεχνητό
πασάλειμμα της γνώσης
ανόητος περαστικός μιας νόθας τόλμης.

Βόδι δεμένο στο κατάρτι
θα μείνω πάντα διψασμένος
δεσμώτης στην παλιά μου γνώμη
που μου ’χει τάξει για σκοπό την πλάνη
του γυρισμού στη νέκρα της Ιθάκης.
.
 .

.

.

.

.

Com Ulisses

(o altrament: la poesia i les dones que estimem)

.

La meva feina des de fa mil
—potser fins i tot dos mil— anys
mirar les dones als ulls
veure com els cau poc a poc la roba
contemplar-les nues mig nues
resplendir perfumades. Després
per un instant viure en elles
que totes siguin la meva dona
que em mirin als ulls com la neu…

Aquest vespre et cuinaré el que t’agrada
et posaré una bonica camisa de dormir
després t’enterraré plorant que siguis
el meu mort. Perquè odiant-te t’he estimat
com el temps que fuig. A l’alba
de nou te n’aniràs ho sé.

No m’arrossegaré fins a la porta per plorar-te.

Estires amb una sirga la barca fosca
amb l’esperança a la broma d’una altra riba.
La majoria no et coneixen. Com la pluja
assotes els seus vidres mulles les seves cases
i ets capaç d’esdevenir vapor
com la boira. Obres pètals i conjures
amoroses, voltes amb les nimfes dels rius
i de les platges, i et fregues les dents
amb un còdol esmolat, vas i véns
però fa dies que no ets el meu home.
Em cal temps per conèixer-te. I la teva veu
és estranya el teu alè el d’un altre.

Però la meva feina, dius, és un pelegrinatge
amb aromes i colors sedosos
mars llunyanes i rius
amb moviments lleugers. La poesia
ha nascut al llarg dels meus viatges.
Encara goteja la sang de les dones
estimades que em van travessar el pit
el cor i després em van llençar
al precipici i em vaig salvar. Però elles
es van perdre. Per esdevenir aquest poema.

Nicòsia, març de 1993

.

Mikhalis Pierís

Traducció de Joaquím Gestí Bautista
.

.

.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΚΟ
(ἤ ἀλλιῶς: τό ποίημα κι οἱ γυναῖκες που ἀγαποῦμε)

Δουλειά μου ἐδῶ καί χίλια
(μπορεῖ καί δυό χιλιάδες) χρόνια
νά κοιτάζω μές στά μάτια τίς γυναῖκες
τά ροῦχα τους σιγά σιγά νά πέφτουν
νά τίς κοιτῶ γυμνές μισόγυμνες. Ὕστερα
νά τίς κατοικῶ γιά λίγο
νά εἶναι ὄλες ἠ γυναὶκα μου
νά μέ κοιτοῦν στά μάτια σάν τό χιόνι.

Ἀπόψε θά σοῦ μαγειρέψω αὐτό πού σοῦ ἀρέσει
θα σοῦ φορέσω ὡραῖο νυχτικό τοῦ ὕπνου
ὕστερα θά σέ θάψω κλαίοντας πού θά ’σαι
ὁ νεκρός. Γιατί μισώντας σε σ’αγάπησα
σάν τόν καιρόν πού φεύγει. Ξαράματα
θ’ἀναχωρήσεις πάλι τό γνωρίζω.

Δέν θά συρθῶ στήν πόρτα νά σέ κλάψω.

Τραβᾶς μ’ἕνα σχοινί τό σκοτεινό καράβι
ἐλπίζοντας στήν καταχνιά μιᾶς ἄλλης ὄχθης.
Οἱ πιό πολλοί δεν σέ γνωρίζουν. Βροχή
δέρνεις τά τζάμια τους νερό το σπιτικό τους
κι ἔχεις τή δύναμη να γίνεσαι ἀχνος
σάν τήν ὁμίχλη. Ἄνοίγεις πέταλα κι ἐρωτικές
πλεκτάνες, γυρίζεις μέ τίς λυγερές
καί τίς γιαλοῦσες τρίβεις τό δόντι σου
σέ κοφτερό χαλίκι, ἔρχεσαι καί ξανάρχεσαι
μά δέν εἶσαι ὁ ἄντρας μου γιά μέρες. Περνᾶ
καιρός νά σέ γνωρίσω. Καί ἡ φωνή σου
ἀλλιώτικη τό χνότο σου σαν ξένο.

Μα εἶναι ἡ δουλειά μου λές προσκύνημα
μέ μυρωδιές καί χρώματα μεταξωτά
θάλασσες μακρινές καί ποταμούς
μ’ἀνάλαφρες κινήσεις. Τό ποίημα
ἔχει γεννηθεῖ μές στά ταξίδια μου.
Στάζει ἀκομη αἷμα ἀγαπημένων
γυναικῶν πού τρύπησαν τό στῆθος
τήν καρδιά μου καί ὕστερα μέ ρίξαν
σέ γκρεμό καί σώθηκα. Μ’αὐτές
χαθήκανε. Για νά ’ναι αὐτό τό ποίημα
.

.

.
.

.

Mikhalis Pierís (Eftagònia Xipre, 1952)

Mikhalis Pierís / Μιχάλης Πιερής (Eftagònia Xipre, 1952)

Poeta, assagista, crític i professor universitari, Mikhalis Pierís va néixer a Eftagònia de Xipre, l’any 1952 i va estudiar a la universitat de Salònica primer, i després a la de Sidney. Actualment és professor de literatura neogrega a la universitat de Nicòsia i fundador i ànima del Laboratori Teatral de la mateixa universitat. És considerat una personalitat rellevant dins del panorama cultural i poètic no només a Xipre, sinó també a Grècia. Kavafis, Kariotakis, Seferis o Kalvos, així com el cançoner popular demòtic, són els punts de referència de la seva poesia, centrada en la imatge de la ciutat. Entre els seus llibres de poemes destaquen obres com Resurrecció i mort d’una ciutat (1991), Dóna’m una ordre (1993), Del ritme i de la por (1996), Dies de Nicòsia (1998) i Metamorfosis de ciutats (1999). Rodamón, a la manera d’Ulisses, els seus versos estan inspirats per les freqüents visites culturals a ciutats d’arreu, des de Sidney a Granada, passant per Barcelona, Venècia, Roma o Hamburg. L’any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres per part del ministeri de Cultura de Xipre. Recentment, el govern italià li ha atorgat el càrrec honorífic de Commendatore d’Itàlia a Xipre i acaba de ser proposat pel govern del seu país pel Premi Internacional Catalunya 2013.

Joaquim Gestí
.
.

.

.

Wislawa Szymborska. «Un instant a Troia»

«».

.

.

.

Chwila w Troi

.

Wisława Szymborska (Bnin, Polònia, 1923 - Cracòvia, 2012)

Wisława Szymborska (Bnin, Polònia, 1923 – Cracòvia, 2012)

Małe dziewczynki
chude i bez wiary,
że piegi zniknął z policzków,

nie zwracające niczyjej uwagi,
chodzące po powiekach świata,

podobne do tatusia albo do mamusi,
szczerze tym przerażone,

znad talerza,
znad książki,
sprzed lustra
porywane bywają w Troi.

W wielkich szatniach okamgnienia
przeobrażają się w piękne Heleny.

Wstępują po królewskich schodach
w szumie podziwu i długiego trenu.

Czują się lekkie. Wiedzą, że
piękność to wypoczynek,
że mowa sensu ust nabiera,
a gesty rzeźbią się same
w odniechceniu natchnionym.

Twarzyczki ich
warte oprawy posłów
dumnie sterczą na szyjach
godnych oblężenia.

Bruneci z filmów,
bracia koleżanek,
nauczyciel rysunków,
ach, polegną wszyscy.

Małe dziewczynki
z wieży uśmiechów
patrzą na katastrofę.

Małe dziewczynki
ręce załamują
w upadającym obłędzie obłudy.

Małe dziewczynki
na tle spustoszenia
w diademie płonącego miasta
z kolczykami lamentu powszechnego w uszach.

Blade i bez jednej łzy.
Syte widoku. Tryumfalne.
Zasmucone tym tyko,
że trzeba powrócić.

Małe dziewczynki
powracające.

.

Wislawa Szymborska

.

.

.

Un instant a Troia

.

Nenes petites
escanyolides, resignades
a les pigues que no marxaran,

que no criden l’atenció
quan caminen per les parpelles del món,

semblants al papa i a la mama,
cosa que, francament, les esglaia,

del plat,
del llibre,
de davant del mirall,
en poden ser raptades cap a Troia.

Tot és entrar en un elegant vestidor,
i sortir-ne, a l’instant, fetes unes belles Helenes.

Pugen l’escala reial
amb el fregadís de la seda i de l’admiració.
Se senten lleugeres. Saben
que la bellesa és descans,
que els llavis modelen el sentit del que diuen,
i els gestos s’esculpeixen a si mateixos
en un inspirat tant se me’n dóna.

Les seves carones,
que bé valen acomiadar els ambaixadors,[1]
se sostenen orgulloses en colls
que mereixen innumerables setges.

Els galants de les pel·lícules,
els germans de les amigues,
el professor de dibuix,
ai!, tots sucumbiran.

Nenes petites
que des de la talaia dels somriures
observen la catàstrofe.

Nenes petites
que gesticulen
en un ritu embriagador d’hipocresia.

Nenes petites 
amb els estralls de fons,
amb la ciutat en flames per diadema,
el lament general per arracades.

Pàl·lides i sense cap llàgrima.
Saciades amb l’espectacle. Triomfals.
Tan sols tristes
perquè cal retornar.

Nenes petites
que retornen.

Wislawa Szymborska
(versió lliure i apòcrifa)

.

[1] Al·lusió a l’obra dramàtica de Jan Kochanowski «L’acomiadament dels ambaixadors grecs» (1578).

 

.

.

3. El tòpic de la dona fatal: “Un instant a Troia” (1962)

La ciutat mitològica, Troia, proporciona a Szymborska un símbol de bellesa femenina: Helena, la formosa. En el poema mencionat Helena és una persona insensible, cruel, capaç de contemplar el desastre motivat per ella des de la torre del somriure, i d’aprofitar la desgràcia general: assolament, laments, incendi, per embellir-se, per augmentar la distància entre la seva condició d’ésser excepcional i la resta del món, que li fa de fons. És posseïdora d’una veritat que li ha permès triomfar. Sap que:

la bellesa és un descans,
que la parla rep el sentit dels llavis,
que els gestos s’esculpeixen sols
en un sense-voler inspirador.

Aquesta saviesa la converteix en un objecte sensual, una de les possibles encarnacions de la persona: una dona-imatge, famosa, un equivalent històric de les actuals estrelles de les revistes de cor.

Però Helena, la formosa, en aquest poema és tan sols un símbol. La veritable protagonista és el revés d’aquesta bellesa. És una nena petita, magra i més aviat lletja, una aprenenta de dona. Aquest personatge pateix perquè es troba en un món que no acaba d’entendre (no sap per què ha d’assemblar-se als seus pares), humiliada pel seu aspecte físic, d’una crisàlide, i per la seva impotència d’una persona immadura i incompleta: no fa pes, pot passejar-se al llarg de les parpelles del món sense risc de caure. No té nom ni tampoc mereix singularització: s’amaga dins d’un plural genèric, el de les nenes petites.

En el poema “a les nenes petites […] les rapten a Troia”. Qui? No es pot dir qui manté i difon el tòpic d’Helena formosa a través del temps; és suficient saber que encara té un públic disposat a assimilar-lo, petit en un cert sentit, que hi troba venjança i recompensa.

El personatge mític que encarna el símbol de la dona sensual pertany al patrimoni cultural del passat, però les que assumeixen aquest paper, les nenes petites, admiradores de galants de pel·lícula, són contemporànies. Aquest salt temporal i, a més a més, els interessos particulars de la font que ens informa sobre la bellesa d’Helena, li treuen el mèrit de ser una bellesa absoluta. El poema es centra més en la seva percepció que en el símbol mateix. En “Un instant a Troia” Helena és formosa per a una colla de nenes infelices, aprenentes de dona.

.

“Wislawa Symborska: «La cara que no sabia que podria ser bella»”,  d’Anna Sawicka

.

Inclòs a: Bellesa, dona i literatura. Àngels Carabí i Marta Segarra (eds.), pàg. 315.

.

.

.

 

..

.

..

 

.

.

Nékya, de M. Rosa Font i Massot

.

.

.

NEKYA

.

.

¿Com és això, dissortat, que deixant la llum del dia,
véns a veure els difunts i aquest indret sense joia?

(Homer, L’Odissea)

.

.

Com dir-te vent si ets només aire

i t’adorms impassible al córrer vil,

enllà de les foganyes de la nit

aflamades pels homes d’Agamèmnon?

Com dir-te navegant alat si ets només aigua

dins l’aljub i foixarda en terra estèril,

sibil·la delerosa de llegir

la lluna dels oasis?

Com dir-te foc si ets només flama

obrint rutes de sal entre presons d’onades,

cremant les ombres dels teus morts

que no trefilen l’esperança?

Com dir-te foc si ets només flama, Ulisses?

.

Maria Rosa Font i Massot (Sant Pere Pescador, 12 de març de 1957)

Maria Rosa Font i Massot (Sant Pere Pescador, 12 de març de 1957)

M. Rosa Font i Massot
La llum primera

.

.

http://rosafontmassot.blogspot.com.es

.

.

.

La llum primera - M Rosa FontM. Rosa Font i Massot

La llum primera

XIX Premi de Poesia “Festa d’Elx” 2004

Col·lecció Poesia 3i4
Eliseu Climent, Editor. València, 2005
ISBN: 9788475027197

.

.

.

Odisseu, de Haim Guri. L’Odissea i el Talmud, Odisseu i Honi el Traçador de Cercles.

.

.

.

ODISSEU (ODÍSES)

.

I de retorn al seu poble natal es trobà amb un mar
i diversos peixos i herbes surant en les mandroses ones
i un esmorteït sol en el llindar del cel.
.
Sempre tornem a ensopegar en l’error, va dir-se Odisseu en el seu cor cansat
i se’n tornà a la cruïlla vora del poble veí
per trobar el camí cap al seu poble natal que no fos el de l’aigua.
.
Un rodamón pres per l’enyor, cansat dins dels seus somnis
entre gent que parlava un grec diferent.
Els mots que s’endugué com a provisions per al viatge havien mort, en l’entretant.
.
Per un instant cregué que s’havia adormit durant molts dies
i que havia retornat a una gent que no es sobtava de veure’l
i que no se’l mirava amb ulls esbatanats.
.
Els va interrogar amb gestos i ells provaren d’entendre’l
des de la distància.
El porpra passà a ser més violaci en el llindar d’aquell mateix cel.
.
Els adults es posaren dempeus i agafaren els nens que l’envoltaven en un cercle
i els van treure d’allí.
I llum rera llum s’engroguí en casa rera casa.
.
La rosada vingué, i caigué sobre el seu cap.
El vent vingué, i li besà els llavis.
L’aigua vingué i li banyà els peus, com la vella Euriclea,
i no veié la cicatriu, i continuà pendent avall, com l’aigua fa.
.
Haim Guri
.
Traducció indirecta al català d’O.T., a partir de les versions

.

.

Haim Guri (Tel Aviv.  9 d'octubre de 1923)

Haim Guri (Tel Aviv. 9 d’octubre de 1923)

.

Odisseu, de Haim Guri

.

.

.

.

.
.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Lectura del poema, en hebreu, en el blog poems in traslation. Descarrega l’arxiu de so. Blog poems in translation.

.

.

.

.

.

Haim Guri va néixer a Tel Aviv el 1926, i les línies mestres de la seva biografia —formació agrícola a l’escola, aprenentatge en un kibbutz, servei actiu en el país i a fora en la Haganah, i en les tropes “comando” durant la Guerra de la Independència— són, en bona mesura, típiques de la seva generació. Els seus primers apassionats poemes de guerra (Flors de Foc, 1949) foren immediatament aclamats, recitats i cantats com una punyent expressió de la generació bèl·lica. Guri es considerà a sí mateix com a representant d’un temps en què “la gent parlava en primera persona del plural”. Però els anys de postguerra, que van empènyer cap a l’inevitable anticlímax emocional, juntament amb una munió de problemes socioeconòmics, van fer molt per destruir el sentiment d’unitat nacional que havia nodrit el vers de Guri. La “primera persona del plural” va donar pas a la primacia de l’individual.

El sentit d’estranyament, desil·lusió i solitud (que caracteritza molta de la posterior poesia de Guri) impregna “Odisseu” (1960), malgrat que el poema no s’ha de llegir al·legòricament:

(1) I de retorn al seu poble natal es trobà amb un mar (2) i diversos peixos i herbes surant en les mandroses ones, (3) i un esmorteït sol en el llindar del cel.

(4) Sempre tornem a ensopegar en l’error, va dir-se Odisseu en el seu cor cansat (5) i se’n tornà a la cruïlla vora del poble veí (6) per trobar el camí cap al seu poble natal que no fos el de l’aigua.

(7) Un rodamón pres per l’enyor, cansat dins dels seus somnis (8) entre gent que parlava un grec diferent. (9) Els mots que s’endugué com a provisions per al viatge havien mort, en l’entretant.

(10) Per un instant cregué que s’havia adormit durant molts dies (11) i que havia retornat a una gent que no es sobtava de veure’l (12) i que no se’l mirava amb ulls esbatanats.

(13) Els va interrogar amb gestos i ells provaren d’entendre’l (14) des de la distància. (15) El porpra passà a ser més violaci en el llindar d’aquell mateix cel. [i.e. com a la línia 3]

(16) Els adults es posaren dempeus i agafaren els nens que l’envoltaven en un cercle (17) i els van treure d’allí. (18) I llum rera llum s’engroguí en casa rera casa.
.
(19) La rosada vingué, i va caure sobre el seu cap. (20) El vent vingué, i li besà els llavis. (21) L’aigua vingué i li banyà els peus, com la vella Euriclea, (22) i no veié la cicatriu, i continuà pendent avall, com l’aigua fa.

.

Elements grecs clàssics i hebraics tradicionals es fusionen en una trama que és inconfusiblement moderna. El viatger retorna després de molts anys; però aquest marge de temps es concep de forma essencialment diferent a la del relat clàssic, que garanteix als seus herois una permanent joventut i absència de temps i fa possible una completa reconeixença i reconciliació. En el món de l’Odisseu de Guri, els canvis són irrevocables. Odisseu no és un heroi sinó un rodamón  cansat (7) amb un cor cansat (4) que, havent estat inconscient del pas del temps, finalment arriba al seu poble natal per a sentir-s’hi profundament aliè (10 i ss.). Potser també està implícit que ell mateix és un “error” recurrent (4), usant les pròpies paraules d’un proverbi usual.

L’Odisseu d’Homer va ser portat, mentre dormia, a la seva illa natal, i en despertar-hi de moment no va reconèixer-la. Però la referència de Guri és a una antiga llegenda hebrea sobre un savi famós, Honi el Traçador de Cercles. En avaluar un molt conegut vers de l’exili babilònic —”Quan el Senyor va retornar els captius a Sió, erem com aquells que somnien” (Salm 126)—, Honi es meravellà: És possible que un home somiï durant setanta anys? En un moment posterior, el propi Honi quedà adormit i no es despertà fins al cap de setanta anys, descobrint que el seu fill havia mort. Trobant-se només amb estranys, els deia: “Jo sóc Honi”. Ells no el creien i se’n burlaven. En la seva solitud va demanar clemència a Déu i morí.

Les al·lusions de Guri a la llegenda apareixen en el text hebreu ja a la línia 7. Tres línies després s’identifica clarament Odisseu amb Honi i una al·lusió addicional es troba potser en la 16, contrastant el cercle que es diu que Honi havia traçat al seu voltant quan pregà perquè plogués, amb el cercle de nens que envolten Odisseu, ràpidament dispersat. Però els vincles més clars rauen en la situació i el to. La gent que Odisseu es troba parla un “grec diferent”. Ell no és capaç de reconèixer res mentre mira al seu voltant —llevat del cel. Malgrat que els nens encuriosits s’apleguen al seu voltant, els adults, ben aliens al seu destí, els enretiren; tots els sers humans l’abandonen, retirant-se a les seves il·luminades llars.

Però Odisseu no mostra amargor. Troba consol momentani en la rosada, l’aigua i el vent (19-20), i es troba amb una aparent hospitalitat: “L’aigua vingué i li banyà els peus, com la vella Euriclea,” (21) la criada del relat d’Homer, que mentre li rentava els peus el reconegué per la seva vella cicatriu. Però l’Odisseu de Guri, com el llegendari Honi, mai assoleix reconeixement. L’aigua, “com l’aigua fa”, s’escola pendent avall, sense “veure” la vella cicatriu del seu sofriment.

Un contingut to de resignació amara el poema. La majoria de les paraules i expressions són col·loquials i l’estil és més proper a la simplicitat de les Llegendes [Talmud] que a la riquesa de la poesia bíblica. […]

.

Dan Pagis. Dins de “The Modern Hebrew Poem Itself”, editat per Stanley Burnshaw.

.
.

.

.

Adaptació infantil de la llegenda de Honi el Traçador de Cercles

.

.

.

.

El casc / The helmet, de Michael Longley

..

.

“…, Hektor held out his arms
to take his baby. But the child squirmed round
on the nurse’s bosom ad began to wail,
terrified by his father’s great war helm—
the flashing bronze, the crest with horsehair plume
tossed like a living thing at every nod.
His father began laughing, and his mother
laughed as well. Then from his handsome head
Hektor lifted off his helm and bent
to place it, bright with sunlight, on the ground.
When he had kissed his child and swung him high
to dandle him, he said his prayer:
…………………………………………………………………..O Zeus
and all immortals, may this child, my son,
become like me a prince among the Trojans.
Let him be strong and brave and rule in power
at Ilion; then someday men will say
‘This fellow is far better than his father!’
seeing home from war, and in his arms
the bloodstained gear of some tall warrior slain—
making his mother proud.”
.
Homer, Iliad, Book Six
Translation by Robert Fitzgerald

.

.

“…i al seu fill esplèndid Hèctor va estendre
les mans, però el nen petit en el si de l’esvelta nodrissa
s’arraulí tot xisclant; l’atordia la vista del pare,
esverat pel plomall de pèl de cavall i pel bronze,
quan va veure el plomall que a la cimera onejava.
I esclafiren a riure la mare augusta i el pare,
i a l’instant es llevà el casc del cap el gran Hèctor
dipositant-lo als seus peus, el fúlgid casc, i va prendre
el seu fill, i el besà i va bressolar-lo, doncs, amb els braços
i parlà així, i féu un prec a Zeus i als déus venturosos:
«Concediu-me que aquest, oh Zeus i els déus venturosos,
ja que és fill meu, tant com jo enmig dels troians excel·leixi,
que sigui brau i valent i que Ílion, fort, senyoregi,
i que la gent pugui dir: “Aquest molt més que el seu pare
val” quan ell torni del xoc amb les sangoses despulles
d’un home fort que hagi occit, i se’n gaubi el cor de la mare.»
.

Homer. Ilíada, cant VI, 466-484.
Traducció de Manuel Balasch (2ª) (1997)

.

.

.

.

.
THE HELMET

When shiny Hector reached out for his son, the wean
Squirmed and buried his head between his nurse’s breasts
And howled, terrorized by his father, by flashing bronze
And the nightmarish nodding of the horse-hair crest.
.

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

His daddy laughed, his mammy laughed, and his daddy
Took off the helmet and laid it on the ground to gleam,
Then kissed the babbie and dandled him in his arms and
Prayed that his son might grow up bloodier than him.
.
Michael Longley

.

.

.

.

EL CASC

Quan el lluent Hèctor es va acostar al seu fill, el nadó
es va retorçar i va enfonsar el cap entre els pits de la nodrissa
i va udolar, terroritzat pel seu pare, pel bronze parpellejant
i el balanceig espantós del plomall de crin de cavall.
.
El seu papa rigué, la seva mama rigué, i el seu papa
es llevà el casc i el deixà a terra, lluent,
llavors va besar el bebè i el va bressolar en els seus braços i
va pregar que el seu fill pogués créixer més sanguinari que ell.

.

..

.

.

Michael Longley - PoemsMichael Longley

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

Iliad - Robert FitzgeraldThe Iliad

Homer

Translated by Robert Fitzgerald.

Anchor Press/Doubleday

Garden City, New York 1974

ISBN: 038505940X

.

Ilíada BalaschHomer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa

Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Pentti Saarikoski. Ulisses va cap a casa, dorm [hän on matkalla kotiin, hän nukkuu].

.

.

.

Laivan peräkannella

säpsähtelemättä

hän nukkuu,

hän on nähnyt kaikki paikat

ja saanut kärsiä,

häntä sanotaan jumalien kaltaiseksi

laiva halkoo viinintummia aaltoja,

hän on matkalla kotiin,

hän nukkuu.

(Pentti Saarikoski, Onnen aika 1971)

.

.

Pentti Saarikoski (Impilahti, avui a la República de Carèlia, Federació Russa, 02-09-1937 – Joensuu, Carèlia Septentrional, Finlàndia, 24-08-1983)

Pentti Saarikoski (Impilahti, avui a la República de Carèlia, Federació Russa, 02-09-1937 – Joensuu, Carèlia Septentrional, Finlàndia, 24-08-1983)

Aft, he sleeps,

untwitching,

he has seen all places

and been made to suffer,

they call him godlike,

the ship rides the wine-dark waves,

he is on his way home,

he sleeps.

.

Traduït del finès per Anselm Hollo

.

.

.

Pentii Saarikoski

Pentii Saarikoski

Castell de popa

relaxat

dorm,

ha vist tots els llocs

i ha hagut de patir,

es diu que és com els déus

el vaixell solca les ones vinoses,

va cap a casa,

dorm.

.

.

.

.

Compadiu Ulisses. «Pity Ulysses», de Virginia Hamilton Adair

«.

.

.

.

Pity Ulysses

.

Pity Ulysses, fondly sure

his men exulted in their pure

recovered forms and burned to think

what shame befell from Circe’s drink.

.

Be glad he never did awaken

nights when heroes, memory-shaken,

sicken with longing for the sty,

the brutal tusk, the leering eye.

.

Virginia Hamilton Adair (28-02-1913, New York City - 16-09-2004, Claremont, California)

Virginia Hamilton Adair (28-02-1913, New York City – 16-09-2004, Claremont, California)

Virginia Hamilton Adair

..

.

Compadiu Ulisses, ingènuament segur

que els seus homes exultaven en les seves pures

formes recuperades i s’abrandaven en pensar

quina vergonya se’n seguí del beuratge de Circe.

.

Alegreu-vos que mai s’adonà

de les nits en que els herois, sacsats per la memòria,

emmalaltien de desig pel soll,

pel ferotge ullal, per l’ull lasciu.

.

.

http://virginiahamiltonadair.com

.

.

.

Una Iliade i Una Odissea. Nederlands Blazers Ensemble i Guido Morini.

.

UNA ILIADE

.

.

.

Prologo

.

Sono gabbiani, Padre, quelli che vedo all’orizzonte?

E’ loro questo volo verso terra, alla ricerca di cibo?

Padre, non vedo il loro lento girare, non vedo gaiezza nelle loro ali.

Sono i neri corvi, Figlio, e non hanno leggerezza le loro ali.

Sono gli uccelli neri che accom­pagnano l’ombra, Sono il nero colore delle navi Greche.

Come andrà, Padre, se i corvi arriveranno?

Saremo storia, Figlio, perchè i corvi arriveranno.

.

Pensieri sparsi

.Guido Morini - Una Iliade

Rousignol che canti

Vieni a cantare ciò

Che la mia voce cantare non sa.

E vola su di noi, su tutti quanti noi,

Sui padroni della pace,

Sui signori della guerra vola

Con tragica voce

Racconta la tragica storia:

Di chi celebra il sangue con gioia.

Le grida del giusto urleranno la loro rabbia.

Fa che il sole non tramonti, Cielo,

Fa che il buio non armi la mia mano omicida.

Ma la morte dell’empio

Non darà requie alla mia anima.

.

Una Iliade

Libretto: Marco Beasley

.

.

Guido Morini - Una Iliade 3.

.

UNA ODISSEA

 

.

.

Recitativo ed Aria: “Sedeva il vecchio”

.

Sedeva il vecchio

a riguardar l’empireo,

Coi suoi occhi di fuoco,

con lo sguardo cinereo;

Guerriera la sua anima,

il cuore senza tema,

Gloria dei viaggi avea,

gloria d’Atena…

Vento maestro

Dono d’amoreGuido Morini - Una Odissea

Sarai tu il vespro

Di quest’ardore.

Porta la storia

Di tanti affanni

E la memoria

Per mille anni.

Tra le mie dita

Scorre la nebbia

Di tanta vita

Senza più rabbia

Nero il vascello,

Nero moriva,

Nero relitto

Senza sorte…

Nessuno s’è fermato,

Nessuno avrà la morte…

.

Finale: “Il passerotto”

música i text: Alfio Antico

arr. Guido Morini

Flauta: Jeanette Landré

.

“L’autrieri osservava

taliannu nu passareddu.

Supra di li rami tra l’ivia e minnuliti,

Trippava, cantava,

mmenz’i fogghi caminava,

Cu lu so’ ntunato fischio ‘na

meludia quant’era duci:

Respirava felici la terra,

lu ventu e l’occhi mei.

Quasi quasi di chistu

mi sentia ju gelusu.

Ma quant’e bello,

quant’è duci st’ammuri!

poi scinniu ‘nterra,

s’abbicina nta ‘na fussetta

Piegannusi stannu attentu a

tuttu chiddu chi facia

Satanno ch’abbanna e d’abbanna,

come pi iddu russi un puzzu,

Nu puzzu chini d’acqua:

È era un bucu di una pietra…

Ma quant’e bello,

quant’è duci st’ammuri!

Un filu d’erba tineva,

appizzatu nna lu beccu,

Iutannusi cu lu piduzzu, muvennu a testa s”u livò,

Subito pigghia ‘u volu,

nna lu celu gudeva.

Lu farisi accarizzari

di la matri so’ Natura,

Godi amuri miu,

ni la luci di lu Suli,

Ma quant’è bellu,

quant’è duci st’ammuri!”

.

Una Odissea

.

.

Guido Morini - Una Odissea 2

.

.

Guido Morini - Una Iliade 2

.

.

.

.

Guido Morini - Una IliadeNederlans Blazers Ensemble

Guido Morini; Marco Beasley;

The Hillard Ensemble

Una Iliade

NBE Live, 2009. ISBN: 9789070778200

Amazon

.

.

Guido Morini - Una OdisseaNederlans Blazers Ensemble

and Accordeone

Marco Beasley; Guido Morini

Alfio Antico

Una Odissea

NBE Live, 2002. ISBN: 9789070778064

Amazon

.

.

.

«T’estimo, Odisseu». Circe, Calipso, Nausica i Penèlope segons Judita Vaiciunaite

.«»

.

.

.
CIRCE

“…and time unfeelingly passes…”

Forgive me if they’re only a herd of pigs.
I herd them from trough to pen.
But if you’re sad, they’ll sit like mute actors
Around the festive table…
And the goblet’s former song, and the drenched black-and-whites
Will muddy the hexametric order,
And eyes brimming with laughter will raise my antique statue…
…But, once the flames go out, the three-legged pot will quiet.
Curses will die.
The same hands will throw out the poisoned pot.
And Circle will obey the most astonished…
And you… You will sleepwalk to the calling light,
The feast.
I will not force you to stay. Sail away,
If you’re afraid of enraging fate, cutting the plot’s red thread…
I give you wine-sacks for your journey.
I offer my wisdom, my gentleness.
A flying ship will carry you near the untraceable cliffs
Of non-existent Ithaca.
O if only you couldn’t see how my large knowing eyes
Shine with sorrow,
Unseen I’ll part with you.
I was hospitable. I kept my word.
Strange one, renouncing me.
You are mine alone…
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė (Kaunas, Lituània, 12 de juliol de 1937 - Vílnius, Lituània, 12 de febrer de 2001)

Judita Vaičiūnaitė (Kaunas, Lituània, 12 de juliol de 1937 – Vílnius, Lituània, 12 de febrer de 2001)

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

CALYPSO

“…he didn’t love the beautiful
nymph, even though he rested in
her bed, in her bright room…”

No other can compare with me in brightness of face,
Beauty of hair, or stature…
But the gods envy my good fortune.
I fear their anger.
I am building a boat. I’ll bring you an ax and a drill.
I’ll weave your sails myself – those wings,
Weaving time – that flag, flying and straight,
And in an instant you thirst for me,
And again you press my graceful body
To yours.
I envy all, I envy all without end:
Your wife and your dogs,
Your distant foreign land…
That role is too dificult for me.
Why was this goddess assigned passion,
Importunate and painful, like a miller sprinkled with flour?
You grew tired of me.
For seven years I bound you
With hands, hair and caresses…
Humbled, I longed that you too would be immortal
Like the stars in the sky…
But you spilled the ambrosia,
Running away from my loving grasp, you lamented,
Pressing your face in the sand –
I couldn’t plant even pity in your heart…
In this run-down withering grotto only the sea
Understands me.
I wanted only the best for you.
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

NAUSICAA

“Greetings, traveler, until you
return to your homeland take
heed; don’t forget me…”

I’ve never kissed a man. And my voice – like a wave.
And my body hasn’t known man’s hands.
But I’ve longed for one such as you.
And we were both dizzy with weariness and surprise.
Cursed and blessed be that ball
That we, hanging our clothes up to dry, threw on the shore,
And the two funny jackasses that pulled my small cart
On that ancient golden morning…

I am Nausicaa. I am sailors’ kin.
And I have someone from the dying ship.
And joy – the purple wool my mother spins.
And my father’s house is open – high and generous.
And we raise toasts to heaven like kings and commoners
To our lost and unexpected guest’s honor…
We don’t ask
Why you hide your tears in your cloak –
You are powerful, incomprehensible and free…
Pressed near the column I melt into it…
Let it be concealed how I stood alone
In the great hall,
For no one will ever know how I felt then,
For I can’t admit it even to myself:
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

.

.

PENELOPE

“…I’d go to my grave with
Odysseus’ name in my heart.”

It’s difficult to experience your love –
For no one can change you, for no one is worthy of you.
And why am I to blame if I can wait centuries for you,
Grow deaf, as the court whistles and claps.
And why am I to blame
If I remain lonely and eccentric Penelope.
I want to shine the hearth for you through the
Shell of walls and years. Pure as an idea,
I want to protect
Quiet untouched waters for you,
Like a brimming pot.
Let all women in time feel the longing implanted
In my heart,
Hearing the ocean’s roar in shells and seeing an empty room.
For I, of all, am the one you return to.
One of the faithful.
I have become famous for all time
For my patience and wisdom.
I’ll wipe the blood from your hands with my hair and lips.
I’ll weep with joy at your knees.
I love you, Odysseus.

.

Judita Vaičiūnaitė
Traduït del lituà per Jonas Zdanys

. .
.

Font: http://www.spauda.lt/skaityti/vaiciun.htm.

.

.

.

El silenci de les sirenes, de Kafka

.

.

Yo he escrito también algunos cuentos
en los cuales traté ambiciosa e
inútilmente de ser Kafka

Jorge Luis Borges

.

.

..

Hi ha les poderoses i bellíssimes figures de l’incons­cient: les sirenes, que Kafka va evocar […], les sirenes que, després de tants segles, s’estiren, es regiren, deixen onejar al vent els horripilants cabells solts i desple­guen les urpes damunt la roca. Canten com al temps d’Ulisses. No pas històries de la guerra de Troia, com aleshores, sinó paraules misterioses i terribles que els déus revelen als Citati - Kafkahomes. El seu cant penetra a tot arreu. Sedueix les ments i els cors. No serveixen de res les cadenes amb què els ma­riners es lliguen als arbres mestres ni la cera a les orelles a la qual recorre Ulisses. Tots els qui senten la veu sagrada van a la perdició. No poden suportar la revelació. I damunt les roques hi ha un piló d’ossos i de pell arrugada. Però, del temps d’Ulisses al nostre, les sirenes encara s’han fet més poderoses. Ara la seva temptació suprema és el silenci. Mentre que a Construint la muralla xinesa els déus desapa­reixien i morien, aquí fan veure que són morts. Per tant la seva mort—el tema que fascinava Kafka aquests anys—no és sinó la més insidiosa de les seves astúcies. En aquest si­lenci hi ha una intolerable seducció. Tan bon punt callen, nosaltres pequem d’hybris: ens pensem que els hem reduït al silenci amb la nostra força, un orgull irresistible ens om­ple el cor, i allò que ens pensàvem que era la nostra victòria es converteix en la nostra definitiva derrota: l’encegament. Quan l’Ulisses de Kafka arriba al mar de les sirenes, re­sulta que no canten. Creuen que el poden vèncer amb el si­lenci, o es descuiden de cantar en veure la benaurança que emana del seu rostre. Ja no desitgen seduir, només volen aprofitar tant de temps com puguin la brillantor dels seus ulls grossos. Per defensar-se d’elles, Ulisses encara és més cautelós que l’Ulisses d’Homer. Es fa encadenar a l’arbre mestre, es tapa les orelles amb cera, mentre que a l’Odissea, com a gran expert en temptacions i misteris, s’havia deixat les orelles lliures per sentir el cant de les sirenes. Està con­tent i confia en els seus mitjans insuficients i puerils, men­tre que tots els viatgers havien experimentat que no servien de res. No sent el silenci de les sirenes. Es pensa que can­ten i està convençut que és l’únic que no les sent, protegit per la cera a les orelles. Fugisserament en veu les contor­sions dels colls, com respiren profundament, es fixa en els seus ulls plens de llàgrimes, en la boca mig oberta, i es pen­sa que tot això forma part de les melodies que, sense que les senti, es perden al seu voltant. L’espectacle amb prou feines li passa per davant dels ulls dirigits a la llunyania del retorn. Si se salva i derrota les sirenes és pel seu caràcter limitat, decidit, ferm. És un simple, un il·lustrat, un home actiu: el contrari del personatge polimorf, complex, atent a les veus i a les màgies divines que era a l’Odissea. Ni se li acudeix que el cant de les sirenes podria vèncer les seves ridícules defenses, i és tan insensible al silenci mortal dels déus que el confon amb un cant que no sent. Però tampoc no és un descregut: no es deixa vèncer per l’orgull d’haver matat els déus. Així, per una curiosa combinació de casua­litats, Ulisses és l’únic home que sobreviu a la desaparició de la divinitat.

Tot i que amb moltes cauteles, Kafka proposa una altra versió de la llegenda de les sirenes, l’única en la qual, evi­dentment, creu. Ulisses no és pas l’heroi limitat i pueril que, per burla, Kafka havia hipotitzat, sinó que continua essent l’home de l’Odissea, dotat simultàniament de la més subtil saviesa religiosa i de les astúcies humanes que ens permeten enganyar els déus i conviure-hi. Quan veu que les sirenes pleguen el coll, respiren profundament amb els ulls plens de llàgrimes i mig obren la boca, no es pensa que canten, ni que l’estratagema de la cera li impedeix sentir­ies. S’adona que les sirenes callen, que assisteix al silenci i la mort dels déus. Però, a diferència dels altres homes, no es deixa vèncer per la seducció d’aquest silenci, pensant-se que les ha derrotat amb les seves forces. Astut com una guineu, fa veure que encara canten. Aquest Ulisses modern és Kafka, l’home que ens ensenya a conviure amb la mort dels déus.

.

Pietro Citati
Kafka
Traducció d’Anna Casassas

.

.

Riki Blanco - Silencio sirenas 2

Il·lustració de Riki Blanco a “el silencio de las sirenas”. Ed. Laberinto de las Artes

.

.

.

Para protegerse de las sirenas, Odiseo se taponó los oídos con cera y se hizo encadenar al mástil. Lógicamente, todos los viajeros antes que él (excepto aquellos a los que las sire­nas atraían ya desde la distancia) podrían haber hecho algo parecido, pero todo el mundo sabía que hubiera sido en vano. El canto de las sirenas lo traspasaba todo, hasta la cera, y las víctimas de su seducción habrían hecho saltar, en su apasionamiento, las cadenas, el mástil y cualquier otra cosa. Sin embargo, Odiseo, aunque había oído hablar de ello, hizo caso omiso, y confiando plenamente en el puñado de cera y el manojo de cadenas, puso rumbo hacia las sirenas ufanándose ingenuamente de su truco.Kafka - Sirenas

Pero resulta que las sirenas tienen un arma aún más terri­ble que su canto: su silencio. Cabe imaginar, aunque nunca ha sucedido, que alguien pudiera escapar a los efectos de su canto; pero a los de su silencio jamás. Nada terrenal puede resistirse a la sensación de haber sido capaz de doblegarlas y a la consecuente soberbia, que lo arrolla todo.

Y en efecto, cuando llegó Odiseo, aquellas formidables cantoras no cantaron, fuera porque creyesen que ante tama­ño rival no había otra arma posible que el silencio, fuera porque, al contemplar la felicidad en la cara de Ulises, que no pensaba en otra cosa que la cera y las cadenas, se olvida­ran por completo de cantar.

Sin embargo, Odiseo no oyó su silencio, si puede decirse así: creyó que cantaban pero que él, al estar protegido, no las oía; al principio las vio por un momento arquear el cuello y respirar hondo, vio sus ojos arrasados en lágrimas y sus bocas semiabiertas, pero creyó que todo eso formaba parte de las arias que sonaban a su alrededor sin ser oídas. Pronto, sin embargo, su mirada se fijó en la lejanía y se tornó imper­meable a todo aquello; fue como si las sirenas desaparecieran para él, y justo cuando las tenía más cerca, las perdió completamente de vista.

Mientras tanto, ellas, más bellas que nunca, se estiraban y contorsionaban, dejaban ondear al viento sus estremecedoras cabelleras, extendían las garras abiertas sobre la roca, y ya no pretendían seducir, solo apurar hasta el límite el fulgor de los grandes ojos de Odiseo.

Si las sirenas tuvieran conciencia, habrían quedado ani­quiladas, pero, al no tenerla, sobrevivieron, aunque, eso sí, Odiseo se les escapó.

Por lo demás, hay quien añade un detalle a esta historia. Se cuenta que Odiseo era tan astuto, tan ladino, que ni siquie­ra la diosa del hado podía penetrar en su interior, y quizá, aunque esto es difícil de entender para una mente humana, sí se dio cuenta de que las sirenas guardaban silencio, pero, para escudarse, fingió, de cara a ellas y a los dioses, lo que acabamos de contar.

1917-1918

Franz Kafka

Traducción de Juan José del Solar,
Joan Parra Contreras y Adan Kovacsics

.

.

.

.

Citati - KafkaPietro Citati

Kafka

Traducció d’Anna Casassas

Quaderns Crema. Barcelona, 2012.

ISBN: 9788477275220

.

.

Riki Blanco - Silencio sirenasel silencio de las sirenas

franz kafka

ilustraciones de riki blanco

Laberinto de las Artes. Zaragoza, 2008

ISBN: 9788461237968.

.

.

Kafka - SirenasFranz Kafka

El silencio de las sirenas
Escritos y fragmentos póstumos

Traducción de Juan José del Solar,
Joan Parra Contreras y Adan Kovacsics
Prólogo de Jordi Llovet

Random House Mondadori. Barcelona, 2005
ISBN: 9788497937900

.

.

.

.