Archive

Archive for gener de 2013

Sing, goddess, the anger of Peleus’ son Achilleus… (Invocació de la Ilíada, per Richmond Lattimore)

.

.

.

Sing, goddess, the anger of Peleus’ son Achilleus

and its devastation, which put pains thousandfold upon the Achaians,

hurled in their multitudes to the house of Hades strong souls

of heroes, but gave their bodies to be the delicate feasting 

of dogs, of all birds, and the will of Zeus was accomplished

since that time when first there stood in division of conflict

Atreus’s son the lord of men and brilliant Achilleus.

.

Richmond Lattimore (1906-1984)

Richmond Lattimore (1906-1984)

Iliad, I, 1-7

.

.

.

Translated by Richmond Lattimore

.

.

.

Iliad - Richmond LattimoreThe Iliad of Homer

Translated by Richmond Lattimore

Introduction and notes by Richard Martin

The University of Chicago Press. Chicago, 2011

ISBN: 9780226470498

.

.

.

A les portes de Troia amb Quim Monzó

.

.

.

Li respongué aleshores el ros Menelau [a Helena], i va dir-li:
«Dona, tot el que acabes de dir és ben just i correcte.

He conegut, amb el temps, molts guerrers, i les seues idees
i pensaments, i també he viatjat per nombrosos països:
mai, però, he pogut veure amb els ulls ningú que tinguera
un cor tan gran i valent com Ulisses l’intrèpid tenia.
Mai no he vist res com allò que va fer i aguantar aquell home
dins del cavall fet de fusta, en el qual els aqueus esperàvem,
tots els millors, per portar als troians la mort i ruïna.
Tu, aleshores, t’hi vas acostar —devia enviar-t’hi
un déu, potser, que volia donar als troians la gran fama—,
i et seguia Deífob, d’aspecte diví, quan venies.
Tres colps voltares la trampa còncava i buida, palpant-la,
i nomenant pel seu nom els millors dels aqueus: els cridaves
tot imitant la veu que tenien les seues esposes.
Dins, jo mateix, i el fill de Tideu, i Ulisses l’insigne,
sèiem enmig dels companys i vàrem sentir com cridaves.
L’altre i jo hauríem saltat decidits, plens de ganes
o de sortir cap a fora o bé, des de dins, contestar-te.
Ell, Ulisses, tallà el nostre impuls i pogué retenir-nos,
mentre la resta de fills dels aqueus van quedar-se en silenci.
Un només, Ànticle, va intentar contestar i parlar-te,
però Ulisses li va pressionar amb mà forta la boca,
molt durament, i així aconseguí que els aqueus se salvaren:
va tindré’ls quiets fins que Pal·las Atena per fi va allunyar-te».

.

Odissea, IV, (266-289)
Traducció de Joan F. Mira

.

.

.

.

A LES PORTES DE TROIA

.

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

El cavall de fusta queda definitivament acabat, polit i envernissat, a primera hora del matí. Ha estat una feina dura, que ha ocupat dotzenes de soldats dirigits per tres mestres fusters. S’alça, magestuós i immòbil, al bell mig de la platja. El deixen assecar durant tot el dia. A la nit, vigilant que no els vegin des de la muralla, els guerrers escollits pugen per una escala de cànem, un darrere l’altre, ràpidament i sense fer soroll. Van armats, amb una petita bossa nuada al cinturó, amb carn en salmorra per agafar forces al matí i una porció d’aigua per calmar la set. Després que l’últim guerrer hagi pujat, recullen l’escala i tanquen la porta de manera que des de fora no es noti.

Seuen tots amb ordre i paciència, ben estrets, omplint la panxa de la bèstia. L’olor de vernís no ha desaparegut del tot i els embriaga lleugerament. Dormen amb el neguit que dóna la certesa de la victòria imminent. Tal i com havien quedat, arriba el matí, els del campament recullen les coses, calen foc a les tendes i pugen a les naus, fent veure que donen la guerra per perduda i que es retiren definitivament. Els guerrers escollits contemplen aquests moviments per les escletxes que hi ha entre els taulons del cavall. Quan les naus aquees desapareixen a l’horitzó, giren els ulls cap a les portes de la ciutat. Aviat s’obriran, els troians sortiran, prendran el cavall com un bnotí de guerra i l’entraran a la ciutat. Els guerrers aprofiten l’espera per menjar la carn que portaven.

Lentament passen les hores i de la ciutat no surt ningú. Al primer que se n’estranya, Ulisses li ordena guardar silenci. Ningú no ha d’obrir la boca i tots han de fer el mínim soroll possible. Si cap troià sortís i sentís que dins del cavall hi ha homes que parlen, tota argúcia se n’aniria per terra.

A primera hora de la tarda acaben l’aigua que els quedava. Sota aquell sol implacable, la panxa del cavall és un forn. A la nit dormen sense fred. Són tants i estan tan estrets que no els cal cap manta. El problema són les miccions. Hi han passat tot el dia i la nit abans i, dissimuladament, incapaços d’aguantar-se més, alguns decideixen orinar pels racons. Però les necessitats d’Anticle no són menors sinó majors. Ulisses li ordena aguantar-se-les. Anticle diu que no pot (el ventre se li retorça, es veu incapaç de resistir ni un instant més), perd els nervis i es queixa que els troians ja haurien d’haver-se endut el cavall. No hi havien d’estar tantes hores, allà dins. Diu tot això cridant; per fer-lo callar, Ulisses l’escanya.

Amb l’arribada de l’alba reneixen les espe­rances. Avui sí que vindran els troians, pendran finalment el cavall i el duran dins. És lògic que ahir no ho fessin, perquè encara no se’n refia­ven. Avui se’ls deu fer del tot evident que els aqueus han marxat de debò. Els ho confirma el fet que, a mig matí, senten música que els arriba de la ciutat, uns càntics estranys però innega­blement alegres. Deuen celebrar la victòria. A la tarda, els troians obren finalment les portes de la ciutat. Els guerrers aqueus se n’alegren i observen (excitats i immòbils per no fer cap so­roll) com un grup de troians surt de la ciutat i s’acosta al cavall. Els aqueus s’aguanten la res­piració. Els troians envolten la bèstia de fusta i la contemplen amb curiositat. Enraonen entre ells, però els aqueus, tot i que paren l’orella, no entenen què diuen. Els arriba una remor de paraules barrejades amb el so de les onades. Ara finalment pendran el cavall i el duran dins. Però per comptes d’això desfan el camí, tornen a la ciutat i tanquen les portes.

Als guerrers aqueus aquella nit els és més di­fícil dormir. La gana i la set es generalitzen. No els queda aigua ni menjar, ni tenen possibilitats d’aconseguir-ne, i això fa que hi hagi disputes freqüents, que Ulisses talla d’arrel: no vol sen­tir ni una paraula. Ni un ronc. Qualsevol so­roll podria alertar de la trampa els troians. Arri­ba l’alba. Passa el dia sense que ningú vingui a buscar-los. Ulisses dissimula el nerviosisme. La resta de guerrers no. Tenen gana i, cada cop que algú es queixa que allò no funciona com hau­ria de funcionar, Ulisses amenaça que escanya­rà qui no calli.

Dos dies més tard n’hi ha dos que propo­sen sortir, sigui com sigui i encara que fer-ho descobreixi la trampa als troians. Es evident, diuen, que l’argúcia no ha funcionat, i és de cre­tins continuar endavant un projecte que no funciona. Ulisses sufoca l’intent de motí tal com havia amenaçat de fer: escanyant-los tam­bé, igual que a Anticle. Com que fa dies que no mengen, els guerrers devoren tots dos cadàvers.

Hi ha un guerrer, d’estómac massa delicat, que vomita al primer tast. Per no deshidratar-se, tots decideixen beure’s la pròpia orina.

A la pudor d’orins i excrements s’afegeix ara la ferum del primer cadàver (el d’Anticle, que comença a descompondre’s amb aquella calo­rada) i de les entranyes dels altres dos. N’hi ha un que proposa desfer-se’n obrint un instant la porta i llençant-los. Ulisses s’exaspera. ¿Com se’ls pot acudir una idea així? ¿Com podrien llençar-los fora sense despertar les sospites dels troians? Deixar als peus del cavall tres cadàvers (dos d’ells reduïts només a un munt d’ossos i vísceres) seria descobrir clarament la trampa. Un altre suggereix que podrien desfer-se’n de nit: baixar-los per l’escala i llençar-los al mar. Un altre opina que el més greu no és conviure amb la ferum dels cadàvers i dels excrements, sinó la incertesa del futur. Tots aquests dies, les naus aquees deuen haver anat enviant explora­dors per veure si el cavall de fusta, tal com ha­vien previst, era ja dins Troia. No aguantaran gaires dies més amagades abans de donar l’ar­gúcia per fracassada i tornar a casa, acceptant definitivament la derrota. Això si no ho han fet ja. Ulisses s’hi llança al damunt, però ni ell té ja forces i, incapaços de barallar-se amb un mí­nim d’energia, cauen tots dos sobre els altres guerrers, que es fan a un costat, cada cop més prims i sense ni esma. N’hi ha que jeuen tan immòbils que es fa difícil saber si encara són vius. El mateix Ulisses se sent defallir, però no s’ho pot permetre. Els troians, repeteix cada cop amb menys convenciment, sortiran en qualsevol moment i s’enduran el cavall. No­més és qüestió d’esperar. Quan això passi, ells (els millors guerrers, escollits entre la flor i nata de la joventut aquea) esperaran que arribi la nit, sortiran quan tothom dormi, saquejaran la ciu­tat i n’abatran les portes. Per les escletxes entre els taulons, observa amb avidesa les muralles de la ciutat; i es tapa les orelles per no sentir els ge­mecs agònics dels seus guerrers.

.

Quim Monzó
Guadalajara

.

.

.

.

.

sa-09
.
.

Sergio_Aragonés The trojan horse (2)

Sergio Aragonés“The Trojan Horse: A True Account”

.

.

.

Sergio_Aragones

Sergio Aragonés Domènech (Sant Mateu, Baix Maestrat, 6 de setembre de 1937)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Quim Monzó - GuadalajaraQuim Monzó

Guadalajara

Mínima de butzaca, 65

Quaderns Crema. Barcelona, 1996

ISBN: 9788477271642

.

.

Odissea_MiraHomer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562
Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, octubre del 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

.

.

.

Primera guerra mundial. Aquil·les a les trinxeres dels Dardanels. Patrick Shaw-Stewart («Achilles in the trench»)

.

.

“Thy want of arms (said Iris) well we know;
But though unarm’d, yet clad in terrors, go!
Let but Achilles o’er yon trench appear,
Proud Troy shall tremble, and consent to fear;
Greece from one glance of that tremendous eye
Shall take new courage, and disdain to fly.”

She spoke, and pass’d in air. The hero rose:
Her aegis Pallas o’er his shoulder throws;
Around his brows a golden cloud she spread;
A stream of glory flamed above his head.

Iliad, XVIII. Translated by Alexander Pope

.

.

.

Trinxeres als Dardanels. Illustrated War News

Trinxeres als Dardanels, batalla de Gal·lípoli (1915-1916). Illustrated War News

.

 

.

.

ACHILLES IN THE TRENCH

.

I saw a man this morning
Who did not wish to die;
I ask, and cannot answer,
if otherwise wish I.

Fair broke the day this morning
Upon the Dardanelles:
The breeze blew soft, the morn’s cheeks
Were cold as cold sea-shells.

But other shells are waiting
Across the Aegean Sea;
Shrapnel and high explosives,
Shells and hells for me.

Oh Hell of ships and cities,
Hell of men like me,
Fatal second Helen,
Why must I follow thee?

Shaw-Stewart

Patrick Houston Shaw-Stewart (17 August 1888 – 30 December 1917)

Achilles came to Troyland
And I to Chersonese;
He turned from wrath to battle,
And I from three days’ peace.

Was it so hard, Achilles,
So very hard to die?
Thou knowest, and I know not;
So much the happier am I.

I will go back this morning
From Imbros o’er the sea.
Stand in the trench, Achilles,
Flame-capped, and shout for me.

.

Patrick Shaw-Stewart

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

,

.

RHJS_3_2_95

Trinxera de comunicació als Dardanels. Foto: Imperial War Museum

.

.

.

.

Quima Jaume. …que els vents encalmats deixin en pau la nau que malda per un port no del tot cert encara…

.

.

.

DELFOS

.

AMAGADA a l’avenc, deessa de la Terra,
amb els teus brams tel·lúrics,
enmig del remoreig d’un bosc molt a prop teu
i amb el brogit suau d’una aigua cristal·lina,
parlaves als humans.
Eren ja uns inicis de murmuris divins.
Som una arrel del temps, som saba vella i nova;
ablucions no ens calen per entrar al santuari.
L’amor ens purifica.
Tots els ritus antics són jocs caducs.
.
En el caient d’aquesta tarda plàcida,
ressonen dintre meu atàvics anys d’oracles.
Que sigui així per a mi, avui voldria:
«Que els teus dies s’escolin com la font mil·lenària
pel camp de la teva ànima, que els jorns hi siguin fèrtils,
que hi faci llarga estada fruitosa primavera;
que el Jònic calitjós i els seus vents encalmats
deixin en pau la nau que malda per un port
no del tot cert encara. I així, en la solitud
i en l’exili intern de moltes pàtries,
el verb germini fèrtil».

Joaquima Jaume i Carbó (Cadaqués, 1934 - 1993)

Joaquima Jaume i Carbó (Cadaqués, 1934 – 1993)

.

Quima Jaume
Humanitas

.

.

.

.

.

.

.

.

Quima JaumeQuima Jaume

Poesia completa

Pòrtic de Maria Àngels Anglada

Columna. Barcelona, 1993

ISBN: 9788478095308

.

.

.

Categories:Mitologia Etiquetes: , , ,

La Ilíada en nnapulitano. Niccolò Capasso

.

.

.

Nicolò Capasso (Grumo Nevano, 1671 – 1744)

Nicolò Capasso (Grumo Nevano, 1671 – 1744)

1. Dimme, Sia Ddea, charraggia o che mmalora

tanto abbottaie d’Achille li premmune

che de li Griece, asciuto isso da fora,

scesero a compagnia li battagliune

e chello mmale che non troppo addora

fece pigliare a tanta li scarpune

che cane, cuorve e cient’aute animale

se fecero no buono Carnevale.

.

Dimmi, Signora Dea, che rabbia o che sventura tanto gonfiò d’ira i polmoni di Achille che, uscito egli fuori [dalla mischia], le schiere dei Greci a frotta scesero [agli Inferni] e quel male che non troppo odora fece prendere a tanti gli scarponi, [cosí] che cani, corvi e cento altri animali passarono un buon Carnevale.

.

.

2. Tanto nne voze Giove — e fo ben fatto! —,

da quanno se pigliaieno a pettenare

Grammegnone, che ghioca de sbaratto,

e Achillo, che non sa ‘n groppa portare,

ché se fecero peo de cane e ggato

e poco nce mancaie de sa sbentrare!

Ma [che] chella propio le rompíje lo cuollo

che se nnommena ancòra ira d’Apollo!

.

Tanto volle Giove – e fu ben fatto! – da quando presero a litigare Agamennone, che gioca d’impeto, e Achille, che non sa portare in groppa, perché fecero peggio di cane e gatto e poco mancò che si sventrassero! Ma ruppe proprio loro il collo quella che si chiama ancora ira d’Apollo.

.

.

Omero Napoletano

3. Apollo nce l’avea co Grammegnone,

pecché avea fatta na gran corneiata,

senza sape’ pecché, senza ragione,

a na perzona muto accreanzata.

No Reverenno Pèvete vecchione,

ch’Apollo stisso lo chiammava ‘Tata’,

p’ave’ la figlia, venne a li vascielle

e pe buto scappaie d’ave’ le ppelle.

.

Apollo era irato con Agamennone, perché aveva fatto una grande offesa, senza sapere perché, senza ragione, ad una persona molto costumata. Un Reverendo Sacerdote assai vecchio che lo stesso Apollo chiamava ‘Papà’, venne ai vascelli [dei Greci], per avere la figlia, e per miracolo sfuggí alle bastonate.

.

.

.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

.

.

Erri de Luca ens parla de Nàpols i del napolità:

.

.

.

.

.

Omero NapoletanoNicolò Capasso

L’Iliade di Omero, in lingua napoletana

dins de: Omero napoletano, a cura di

Enrico Malato e Emanuele A. Giordano

Edizioni di Gabriele e Mariateresa Benincasa. Roma, 1989

.

.

.

.

Circe i Circería. Zaid i Futoransky

.
.
.

.

.

CIRCE

.

Gabriel Zaid

Gabriel Zaid (Monterrey, Nuevo León, Mèxic, 1934)

Mi patria está en tus ojos, mi deber en tus labios.
Pídeme lo que quieras menos que te abandone.
Si naufragué en tus playas, si tendido en tu arena
soy un cerdo feliz, soy tuyo, mas no importa.
Soy de este sol que eres, mi solar está en ti.
Mis lauros en tu dicha, mi hacienda en tus haberes.
.

Gabriel Zaid

.

..

.

..

.

.
CIRCERÍA

.

Luisa Futoransky

Luisa Futoransky (Buenos Aires, Argentina, 1939)

A estos hombres
los transformé en versitos
y los confiné en libros y revistas
porque, con los tiempos
que corren, no es cosa
de andar encima procurándoles bellotas
ni margaritas, para los días
de guardar.

En cuanto al Ulises, ése, de Ítaca,
díganle que de áspides, sapos
y mastodontes como él
tengo llena la sartén.
Además, el juego (circense)
de las resurrecciones
no es más una especialidad mía.
Yo ahora, tejo.
Créanme.
.

Luisa Futoransky

.

.

.
.

La Circe de Diann Blakely

.

.

.

CIRCE

.

 
There’s adventure in home-life,
though none of them saw it. They were hungry
for oceans, the stretched sky, a taut sail.
Their one trick was map-work, they prayed
to pale gods, and tracked stars.
 
Yet such spaces oppressed them, they missed
clean clothes, and forks. At home
they’d had beds changed, the sheets tightened,
uncreased. They complained of long hours,
saw the sea become sluttish, slack-edged.
 
So they’ve come here to me, wanting
mindlessness, limits. They will look
to no stars, sleep at times I enforce.
Drink’s strictly forbidden–they lick salt
from my hand.
 
I saw usual cravings, and blessed them
with snouts.
.
Diann Blakely

.


.

Diann Blakely (Anniston, Alabama, 1957)

Diann Blakely (Anniston, Alabama, 1957)

.

.


Hi ha aventura en la vida casolana,
tot i que cap d’ells la veia. Estaven afamats
d’oceans, de l’ample cel, de veles inflades.
El seu truc fou la cartografia, pregaren
a déus pàl·lids, seguiren els estels.
 
Aquests espais, però, els oprimien, enyoraven
la roba neta, i les forquilles. A casa
els haurien fet els llits, estirat i planxat
els llençols. Es queixaven de les llargues hores,
veien el mar envilir-se, esfilagarçar-se.
 
Per tant, han acudit a mi, cercant
inconsciència, límits. No esguardaran
els estels, dormiran quan jo ho digui.
La beguda està totalment prohibida –llepen sal
de la meva mà.
 
Vaig veure-hi les passions usuals, i els vaig
proveïr de musells.
.
.

.

.

.