Archive

Archive for Febrer de 2013

L’escut d’Aquil·les, d’Homer a Jordi Julià, passant per W.H. Auden

.

.

.
“…lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada.”

Joan Roís de Corella
Raonament de Telamó e de Ulixes, en lo setge de Troia, davant Agamenón aprés mort Aquil·les, sobre les sues armes

.

.

Doncs fabricà en primer lloc un escut molt alt i compacte
que cisellà arreu arreu, amb una orla que hi féu de tres gruixos,
refulgent, esclatant, i hi ajustà un baldric fet de plata.
[…]
L’ínclit garrell hi forjà una pista de ball que semblava
la que Dèdal havia fet temps ha a l’ampla Cnossos,
que dedicà sobretot a Ariadna de trenes boniques.
Allà minyons i donzelles que bous per dot exigien
s’agafaven les mans per sobre els canells i ballaven.
[…]

Ilíada, XVIII, 478-480 / 590-594
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.
.

.

THE SHIELD OF ACHILLES

W. H. Auden

.
.....She looked over his shoulder
   	   For vines and olive trees,
     Marble well-governed cities
   	   And ships upon untamed seas,
     But there on the shining metal
   	   His hands had put instead
     An artificial wilderness
   	   And a sky like lead.

A plain without a feature, bare and brown,
   No blade of grass, no sign of neighborhood,
Nothing to eat and nowhere to sit down, 
   Yet, congregated on its blankness, stood
   An unintelligible multitude,
A million eyes, a million boots in line, 
Without expression, waiting for a sign.

Out of the air a voice without a face
   Proved by statistics that some cause was just
In tones as dry and level as the place:
   No one was cheered and nothing was discussed;
   Column by column in a cloud of dust
They marched away enduring a belief
Whose logic brought them, somewhere else, to grief.

     She looked over his shoulder
   	   For ritual pieties,
     White flower-garlanded heifers,
   	   Libation and sacrifice,
     But there on the shining metal
   	   Where the altar should have been,
     She saw by his flickering forge-light
   	   Quite another scene.

Barbed wire enclosed an arbitrary spot
   Where bored officials lounged (one cracked a joke)
And sentries sweated for the day was hot:
   A crowd of ordinary decent folk
   Watched from without and neither moved nor spoke
As three pale figures were led forth and bound
To three posts driven upright in the ground.

The mass and majesty of this world, all
   That carries weight and always weighs the same
Lay in the hands of others; they were small
   And could not hope for help and no help came:
   What their foes like to do was done, their shame
Was all the worst could wish; they lost their pride
And died as men before their bodies died.

     She looked over his shoulder
   	   For athletes at their games,
     Men and women in a dance
   	   Moving their sweet limbs
     Quick, quick, to music,
   	   But there on the shining shield
     His hands had set no dancing-floor
   	   But a weed-choked field.

A ragged urchin, aimless and alone, 
   Loitered about that vacancy; a bird
Flew up to safety from his well-aimed stone:
   That girls are raped, that two boys knife a third,
   Were axioms to him, who'd never heard
Of any world where promises were kept,
Or one could weep because another wept.

     The thin-lipped armorer,
   	   Hephaestos, hobbled away,
     Thetis of the shining breasts
   	   Cried out in dismay
     At what the god had wrought
   	   To please her son, the strong
     Iron-hearted man-slaying Achilles
   	   Who would not live long.

.

.
.

.

.

.

.

.

L’ESCUT D’AQUIL.LES

.
Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els olivers i les vinyes,
i les ciutats de marbre, amb bon govern,
i els vaixells a les mars no dominades,
però damunt el resplendent metall
les seves mans posaven
un erm fet d’artifici
i un cel talment de plom.

Sense formes, la plana nua i bruna,
sense un bri d’herba, sense un senyal de poblat,
no res per nodriment, ni indret per seure,
però, aplegada en la buidor, s’estava
una inintel·ligible multitud,
ben bé un milió d’ulls, de peus en rengle,
esperant un senyal, inexpressius.

Una veu, que sorgia en l’aire, sense rostre,
provava amb estadístiques que una causa era justa,
amb un to eixut ho deia, monòton com l’indret:
i ningú no aclamava, i res no es discutia;
columnes i columnes, en un núvol de pols,
avançaven enllà, servant una creença
que amb lògica els portava lluny, cap al sofriment.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els pietosos ritus,
els vedells blancs amb garlandes de flors
i la libació i el sacrifici,
però damunt el resplendent metall,
on calia que fos l’altar, ella va veure,
en l’emboirada i tremolosa llum
—i era ben diferent—, una altra escena.

Punxants filferros un espai tancaven:
allí els oficials s’avorrien (un d’ells deia facècies),
i suaven, que el dia era calent, els sentinelles:
una gernació d’homes corrents, honestos,
vigilats des de fora, no deien res, immòbils,
mentre, pàl·lides, tres figures eren tretes
i a tres pals les lligaven, clavats a aquell indret.

La massa i majestat d’aquest món, tota cosa
que té un pes i que sempre pesa igual,
quedava en mans dels altres; gent petita,
no esperaven ajut, i l’ajut no arribava:
allò que els enemics volien va ser fet, i la seva vergonya
fou com la desitjaven els pitjors; sense orgull,
abans que el cos morís, morien com uns homes.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els atletes que juguen
i els homes i les dones en la dansa
movent els dolços membres
al ritme de la musica, rabent,
però sobre el lluent escut les seves mans
no havien pas posat el trespol de la dansa,
sinó un camp ofegat pels esbarzers.

Un minyó esparracat i vagarós, tot sol,
passava per l’indret desert: i cap a un lloc segur fugia
l’ocell al qual tirava, ben apuntat, un còdol:
que rapten les donzelles, que dos nois acoltellen un tercer
eren grans veritats per ell, que no sabia
de cap món on compleixin les promeses,
on, perquè plora un altre, algú pugui plorar.

.

W.H. Auden
Versió (parcial) de Marià Manent

.

.

En el text de la versió de Manent, publicada a la revista Els Marges, núm. 7, de  juny de 1976, hi manca la darrera estrofa, en la que Auden diu quelcom així: “El forjador d’armes de llavis afuats, / Hefest, se n’anà ranquejant, / Tetis, la de pits lluents / clamà el seu desencís / pel que el déu havia forjat / per a plaure el seu fill, el fort / dur-de-cor occidor-d’homes Aquil·les / que no viuria molt més.”

.

Auden agafa el relleu d’Homer en la descripció del que contenia aquest escut “en lo qual la imatge del món està figurada” com ens diu Corella, i ens mostra que en ell Hefest, aquest forjador de llavis afuats, hi ha forjat l’única realitat d’aquest món que coneix i, per tant, pot expressar, que no és la que ens refereix Homer ni la que la Tetis “de pits lluents” d’Auden desitjava i preveia. És una realitat cruenta, violenta, desolada, de Divendres Sant. Al seu torn,  Jordi Julià, en el seu poemari Els déus de fang, reprèn novament aquesta més que famosa peça literària, aquesta ècfrasi primigènia, i prenent com a referent a Homer i a Auden (“poetes han descrit les seves formes”), ens hi acaba de donar una darrera volta de cargol, i saltem finalment de  l’escut a la pantalla (de l’ordinador, podem entendre), que ens ofereix aquest “fràgil fals real” amb “somnis de destrucció i miratges fútils” que els ferrers que rodegen Hefest veuen amb terror, mentre que Tetis, la nimfa “de cor pur”, creu erròniament endevinar en l’escut, que li queda ocult per les espatlles dels seus forjadors, un univers totalment diferent, amb el món que en el seu dia havia descrit Homer. 

.

.

.

ELS MALSONS DE L’ESCUT

.
La calor insuportable fon els déus
en gotes de suor aspres als ulls,
però fa moltes nits que la gran manxa
la respiració asmàtica no atura.
Amb l’acer no es fan malles ni cap daga,
i oculten l’obra mestra les espatlles
tan imponents i guerxes per les cames
que el pare va trencar-li de petit.
.
El ritme impenitent del mall que s’alça
permet que ella endevini les imatges
que la mà d’artesà va modelant…
Un jove sota un faig recita versos…
La nimfa que en l’encalç es torna fulles…
Un verger on un pagès llaura amb dos bous..
Figures cap al temple en sacrifici…
Un món, però, on els faunes sonen flautes.
.
Ella, la de cor pur, fet d’ambrosia,
va veure en tot l’entorn l’univers fosc,
la volta i les estrelles rutilants,
la força recobrada en el seu fill.
Però el rostre d’aquells que hi ha al voltant,
i que aguanten l’escut sobre l’enclusa,
expressen un terror que es mou com flama
i els crema amb el reflex del foc, per dins.
.
No hem sabut mai què va deixar forjat
Hefest sobre aquesta arma i si la còlera
del déu va anar a l’heroi, de braç a braç.
Què van contemplar Tetis i els ferrers?
Els somnis purs o els seus malsons malignes?
Dins del camp de batalla, els enemics
davant l’escut convex, brunyit, lluent
d’un abrandat Aquil·les s’enfonsaven.
.
Poetes han descrit les seves formes
i escultors han imprès els seus relleus,
quan l’inventor de l’igni va enginyar
un gran mirall rodó i opac de fúria
que reflectia els atacants deformes
i els retornava els seus temors, els vicis,
i les quimeres personals que estripen
l’estómac amb les urpes d’un lleó.
.
Somnis de destrucció, miratges fútils.
Les joves opulentes són sacs d’ossos,
gent que sorprèn l’absència al seu costat,
infants asexuats d’obscur desig,
odalisques que es venen per minuts
i la imatge estantissa en la pantalla
opaca quan tanquem la connexió
del fràgil fals real: l’escut d’Aquil·les.

.
Jordi Julià
Els déus de fang

.

.

Auden

Wystan Hugh Auden (1907 – 1973)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Jordi Julià

Jordi Julià i Garriga (Sant Celoni, Vallès Oriental 1972)

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

Els déus de fangJordi Julià

Els déus de fang

bromera poesia, 73

Edicions Bromera. Alzira, 2007

9788498241822

.

.

.

Rhina Espaillat «Regret? What for?» Hèlena ja no es lamenta a la muralla. «…your fate was spun not by old crones, but pretty girls and boys.»

.

.

.

Entretant, Iris es va aparèixer, com a missatgera, a Hèlena de braços blancs […]. La trobà en el palau teixint una gran capa doble porprada amb dibuixos d’escenes que representaven els imcomptables combats entre els troians domadors de poltres i els aqueus vestits de bronze. I era per culpa d’ella que passaven treballs sota el flagell d’Ares.

Ilíada III, 125-129.
Traducció de Montserrat Ros

.

.

Helena - Milo Manara

Milo Manara
“Trovolla que tessea
a dopia trama una splendente e larga
tela e su quella istoriando andava
le fatiche che molte a sua cagione
soffriano i Teucri e i loricati Achei”
Iliade III – Trad. de Vincenzo Monti

.

.

Vaixells negres davant Troia - Helena

Il·lustració d’Alan Lee
(“Vaixells negres davant Troia”)

[…] I Príam va cridar Helena amb la seva veu forta: «Arriba’t aquí, dolça filla, i seu vora meu, que veuràs el teu primer espòs, els teus parents i els teus amics. Jo no et reprotxo pas res, els culpables són els déus que m’han enviat la guerra de moltes llàgrimes contra els aqueus. […]».

I Hèlena, divina entre dones, li va respondre dient: «M’inspires respecte, sogre estimat, i també temença. Tant de bo m’hagués estat grat de morir tristament quan vaig venir aquí seguint el teu fill i abandonant el tàlem i els parents i la meva entranyable filleta i les gentils companyes d’edat semblant a la meva! [..]».
.

Ilíada III, 162-166 / 171-176
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

Paris - Canova - Metropolitan 3

.

ON THE WALLS

.
From the first look I knew he was no good.
That perfumed hair, those teeth, those smiling lips
all said, “Come home with me.”  I knew I would.

Love? Who can say? Daylight withdrew in strips
along those vaulted archways waiting where
the slaves would hear us whisper on the stair.
Not smart, not interesting —no, not the best
at anything, all talk and fingertips.
The best I left behind; there in those ships
nosing your harbor.You can guess the rest.
The heart does what it does, and done is done.

Regret? What for? The future finds its Troys
in every Sparta, and your fate was spun
not by old crones, but pretty girls and boys

.
Rhina Espaillat
.

.

.

Helen - Canova

A LA MURALLA
.
Al primer cop d’ull vaig saber que no era res de bo.

Aquells cabells perfumats, aquelles dents, aquells llavis somrients
deien “Vine a casa amb mi”. Vaig saber que ho faria.
.
Amor? Qui pot dir-ho? El clar de dia s’enretirava en franges
al llarg d’aquells corredors arcats esperant on
els esclaus ens sentirien xiuxiuejar a l’escala.
Gens llest, gens interessant – no, no pas el millor

en res, només xerrar i tocar.
El millor ho vaig deixar enrere; allí en aquells vaixells
que s’endinsen en el vostre port. Podeu endevinar la resta.
El cor fa el que fa, i el que està fet està fet.
.
Lamentar-ho? A què treu cap? El futur troba les seves Troies
en cada Esparta, i el vostre fat no fou filat
per velles xarugues, sino per noies maques i nois macos.
.

.

.

.

Rhina EspaillatRhina Espaillat is a bilingual American poet. She was born in the Dominican Republic in 1932 and has lived in the United States since 1939. She taught English in the New York City public schools for many years, and retired to Newburyport, Massachusetts, where for more than a decade she has led a group of New Formalist poets known as the Powow River Poets. (Font: Wikipedia

.

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros

Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2005

ISBN: 9788472258570

.

.

Iliade - Milo ManaraOmero

Iliade

Illustrazzioni di Pierenzo Boninsegna e Milo Manara
Traduzzione di Vincenzo Monti

Grifo Edizioni. Edizioni Di. Castiglione del Lago (PG), 2005
ISBN: 9788873900818

.

.

Vaixells negres davant Troia - Rosemary SutcliffRosemary Sutcliff

Vaixells negres davant Troia
La història de la Ilíada
Il·lustrat per Alan Lee

Clàssics adaptats, 1
Ed. Vicens Vices. Barcelona, 1997
ISBN: 9788431642921

.

.

Paris - Canova - Metropolitan 2Antonio Canova (1757 – 1822)

PARIS

Marbre

Roma, ca. 1822-23

Metropolitan Museum of New York

.

.

Antonio_Canova-Helen_of_Troy-Victoria_and_Albert_MuseumAntonio Canova (1757-1822)

ELENA DI TROIA

Marbre

post. 1812

Victoria and Albert Museum. London

.

.

.

.

Canta, diosa, del Pelida Aquiles la cólera… Invocació de la Ilíada per F. Javier Pérez

.

.

.

Canta, diosa, del Pelida Aquiles la cólera

mortífera, que mil dolores impuso a los aqueos

y arrojó al Hades innúmeras almas excelsas

de héroes, y los convertía en presa de perros

y pasto de aves (se cumplía el designio de Zeus),

desde que por primera vez se separaron riñendo

el divino Aquiles y el Atrida señor de guerreros.

.

Ilíada, I, 1-7

.

.

.

Traducció de F. Javier Pérez

.

.

.

Iliada - F Javier PérezHomero

Ilíada

Edición bilingüe de F. Javier Pérez

Clásicos de la literatura
Abada editores. Madrid, 2012
ISBN: 9788415289616

.

.

.

Nen, gat, canari; Boy, cat, canary. La Ilíada en miniatura d’Stephen Spender

.
.
.

.

Boy, cat, canary

.

Stephen_Spender

Stephen Spender (Londres, 1909 – 1995)

Our whistling son called his canary Hector.
‘Why?’ I asked.  ‘Because I had always about me
More of Hector with his glittering helmet than
Achilles with his triple-thewed shield.’  He let Hector
Out of his cage, fly up to the ceiling, perch on his chair, hop
While he sat in yellow jersey, doing his homework.
Once, hearing a shout, I entered his room, saw what carnage:
The Siamese cat had worked his tigerish scene;
Hector lay on the floor of his door-open cage
Wings still fluttering, flattened against the sand.
Parallel, horizontal, on the rug, the boy lay
Mouth biting against it, fists hammering boards.
‘Tomorrow let him forget.’ I prayed, ‘Let him not see
What I see in this room of miniature Iliad –
The golden whistling howled down by the dark.’

Stephen Spender

.

.

.

.

gat

.

.

.

.

.

.

Nen, gat, canari

.

El nostre fill canor anomenava Hèctor el seu canari.
“Per què?”, vaig preguntar. “Perquè sempre he estat
més proper a Hèctor amb el seu casc llampant que a
Aquil·les amb el seu escut de tres gruixos.” Deixava sortir Hèctor
de la seva gàbia, volar fins el sostre, emperxar-se a la seva cadira, saltironar
mentre ell seia fent els deures amb jersei groc.
Un cop, en sentir un crit, vaig entrar a la seva cambra i quina carnisseria:
el gat siamès havia muntat la seva escena tigresca;
Hèctor jeia al terra de la seva gàbia esbatanada
encara aletejant, aixafat a la sorra.
Paral·lel, horitzontal, sobre l’estora jeia el  nen
mossegant-s’hi els llavis, punys picant el fustam.
“Demà fes que oblidi” vaig pregar, “fes que no vegi
el que jo veig en la Ilíada en miniatura d’aquesta cambra—
el refilet daurat emmudit pels brams de la fosca.”

canari

.
.

.

.

.

.

Monterroso, Penèlope i Aquil·les

.

.

La tela de Penélope, o quién engaña a quién

 .

Augusto Monterroso (Tegucigalpa, Hondures 1921 – Ciutat de Mèxic, Mèxic 2003)

Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.

Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo.

De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.

.
Augusto Monterroso
.

.

La tortuga y Aquiles

.

Por fin, según el cable, la semana pasada la Tortuga llegó a la meta.

En rueda de prensa declaró modestamente que siempre temió perder, pues su contrincante le pisó todo el tiempo los talones.

En efecto, una diezmiltrillonésima de segundo después, como una flecha y maldiciendo a Zenón de Elea, llegó Aquiles.

..

Augusto Monterroso

.

.

.

.

Monterroso - AntologiaAugusto Monterroso

El Paraíso imperfecto
Antología tímida

Debols!llo contemporánea
Random House Mondadori. Barcelona, febrer 2013

ISBN: 9788490320587

.

.

.

L’Antologia de Spoon River, d’Edgar Lee Masters. Una “Antologia Palatina” americana (amb l’afegit d’una paròdia homèrica)

.

.

.

Edgar Lee Masters va néixer a Garnett (Kansas) el 1868, però la família aviat es va traslladar a la granja dels avis paterns, a Illinois. Va ser en aquest estat del Midwest on Lee Masters va passar la seva vida. Cap al centre de l’estat hi corre un afluent del riu Illinois: és l’Spoon River, d’on surt el nom de la localitat de ficció des del cementeri de la qual ens parlen els protagonistes d’aquests poemes. La vida i els personatges de Spoon River estan construïts a partir del record dels dos pobles d’Illinois on van transcórrer la infantesa i la joventut d’Edgar Lee Masters: Petersburg i Lewiston, un a cada banda del riu Illinois. La crítica ha rastrejat els models de la vida real en què es basen molts dels personatges de l’obra.

Edgar Lee Masters (Garnett, Kansas, 23 d'agost 1868 - Melrose Park, Pennsylvania, 5 de març 1950)

Edgar Lee Masters (Garnett, Kansas, 23 d’agost 1868 – Melrose Park, Pennsylvania, 5 de març 1950)

L’Antologia de Spoon River és un cor de veus que ens parlen des del cementeri. El mateix Lee Masters es referia als seus poemes com a «epitafis»: a cada una de les peces, el narrador poemàtic és un personatge diferent que, des de la tomba, ens ofereix una síntesi poètica del que va ser la seva existència: una síntesi de vegades frustrada, de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en un petit poble de l’Illinois de finals del segle XIX.

[…]

Cal fer un aclariment respecte del títol. L’Antologia de Spoon River no ñes el que habitualment s’entén per una antologia. El títol prové del volum The Greek Anthology, versió anglesa de l’Antologia Palatina, una col·lecció de poemes de la Grècia clàssica i bizantina. A l’Antologia Palatina hi predominen els epigrames curts, sovint dits en primera persona: el model a partir del qual Lee Masters va fer la seva crònica de la vida a Spoon River.

[…]

L’Antologia de Spoon River publicada en forma de volum va incloure, al final, dos poemes extensos de to literari molt diferent al dels epitafis. El primer és «L’Spooníada» que, d’acord amb l’autor, és el fragment d’un llarg poema èpic que no va acabar d’escriure Jonathan Swift Somers, un dels personatges de l’obra. La construcció del títol sobre el model de La Ilíada i el nom del suposat autor ja ens donen les pistes de la intenció literàriadel text: el relat d’un episodi de la vida local en forma de paròdia homèrica. […].

.

Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger
Introducció a l’edició de l’Antologia de Spoon River

.

.

.

El darrer dels “epitafis” és a càrrec de Webster Ford, que és un pseudònim usat per Lee Masters en alguna de les seves obres. I en ell es refereix a Apol·lo Dèlfic, protector dels poetes:

.

.

.

Webster Ford

.

Do you remember, O Delphic Apollo,
The sunset hour by the river, when Mickey M’Grew
Cried, “There’s a ghost,” and I, “It’s Delphic Apollo,”.
And the son of the banker derided us, saying, “It’s light
By the flags at the water’s edge, you half-witted fools.”
And from thence, as the wearisome years rolled on, long after
Poor Mickey fell down in the water tower to his death
Down, down, through bellowing darkness, I carried
The vision which perished with him like a rocket which falls
And quenches its light in earth, and hid it for fear
Of the son of the banker, calling on Plutus to save me?
Avenged were you for the shame of a fearful heart
Who left me alone till I saw you again in an hour
When I seemed to be turned to a tree with trunk and branches
Growing indurate, turning to stone, yet burgeoning
In laurel leaves, in hosts of lambent laurel,
Quivering, fluttering, shrinking, fighting the numbness
Creeping into their veins from the dying trunk and branches!
‘Tis vain, O youth, to fly the call of Apollo.
Fling yourselves in the fire, die with a song of spring,
If die you must in the spring. For none shall look
On the face of Apollo and live, and choose you must
‘Twixt death in the flame and death after years of sorrow,
Rooted fast in the earth, feeling the grisly hand,
Not so much in the trunk as in the terrible numbness
Creeping up to the laurel leaves that never cease
To flourish until you fall. O leaves of me
Too sere for coronal wreaths, and fit alone
For urns of memory, treasured, perhaps, as themes
For hearts heroic, fearless singers and livers–
Delphic Apollo.

.

Edgar Lee Masters

.

.

.

[…]

És inutil, o joves, fugir del reclam d’Apol·lo.
Llanceu-vos al foc, moriu amb un cant primaveral,
si heu de morir durant laprimavera. Ningú no pot mirar
el rostre d’Apol·lo i viure, i haureu de triar
entre morir a les flames o després d’anys de patiments,
amb les arrels fermes a la terra, sentint la mà terrible,
més que al tronc a la insensibilitat espantosa
que puja per les fulles del llorer que no para
de florir fins que caieu. Oh fulles meves
massa seques per fer de corona, i bones només
per urnes de memòria, atresorades, potser, com a tema
de cors heroics, que canten i viuen sense por—
Oh Apol·lo Dèlfic!
.
Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger
.

.

.

.

I pel que fa a l’Spooníada, aquesta comença així:

.

.

.

The Spooniad

[The late Mr Jonathan Swift Somers, laureate of Spoon River see page 260 planned The Spooniad as an epic in twenty-four books, but unfor­tunately did not live to complete even the first book. The fragment was found among his papers by William Marion Reedy and was for the first time published in Reedy’s Mirror of December 18th, 1914.]

Of John Cabanis’ wrath and of the strife
Of hostile parties, and his dire defeat
Who led the common people in the cause
Of freedom for Spoon River, and the fall
Of Rhodes’ bank that brought unnumbered woes
And loss to many, with engendered hate
That flamed into the torch in Anarch hands
To burn the court-house, on whose blackened wreck
A fairer temple rose and Progress stood—
Sing, muse, that lit the Chian’s face with smiles
Who saw the ant-like Greeks and Trojans crawl
About Scamander, over walls, pursued
Or else pursuing, and the funeral pyres
And sacred hecatombs, and first because
Of Helen who with Paris fled to Troy
As soul-mate; and the wrath of Peleus’ son,
Decreed, to lose Chryseis, lovely spoil
Of war, and dearest concubine.

[…]

Edgar Lee Masters

.

.

.

L’Spooníada

[El difunt senyor Jonathan Swift Somers, poeta per excel·lència de Spoon River (vegeu la pàgina 261) va planejar L’Spooníada com un poema èpic en vint-i-quatre llibres, però dissortadament no va viure ni tan sols per completar-ne el primer. El fragment el va descobrir William Marion Reedy entre el seus papers i va ser publicat per primera vegada al Reedy’s Mirror el 18 de desembre de 1914.]

De la ira de John Cabanis i la lluita
de bàndols enfrontats, i de l’atroç derrota
de qui va encapçalar els veïns en la causa
d’un Spoon River lliure, i de com caigué el banc
de Rhodes, tot portant afliccions i pèrdues
per a molts, i de com això generà un odi
que es féu flama a la torxa de mans de l’Anarquista
i abrusà el tribunal i sobre les ruïnes
s’alçà un temple més bell i prevalgué el Progrés—
canta, oh musa que duies el somriure a la cara
del poeta de Quios que veié arrossegar-se,
com si fossin formigues, els grecs contra els troians
pels volts de l’Escamandre, enfilant-se a murades,
perseguits o encalçats, i que veié les pires
funerals i els sagrats sacrificis, i tot
perquè Helena fugi amb Paris, l’estimat
del seu cor, cap a Troia; i la ira del fill
de Peleu, compel·lit a no veure Criseida,
concubina i botí de la guerra.

[…]
.

Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger

.

.

.

Lee Masters - Spoon RiverEdgar Lee Masters

Antologia de Spoon River

Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger

Poesia sèrie CULIP, 24

Llibres del Segle. Girona, 2012

ISBN: 9788489885653

.

.

.