Inici > Ecos de la Ilíada > L’escut d’Aquil·les, d’Homer a Jordi Julià, passant per W.H. Auden

L’escut d’Aquil·les, d’Homer a Jordi Julià, passant per W.H. Auden

.

.

.
“…lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada.”

Joan Roís de Corella
Raonament de Telamó e de Ulixes, en lo setge de Troia, davant Agamenón aprés mort Aquil·les, sobre les sues armes

.

.

Doncs fabricà en primer lloc un escut molt alt i compacte
que cisellà arreu arreu, amb una orla que hi féu de tres gruixos,
refulgent, esclatant, i hi ajustà un baldric fet de plata.
[…]
L’ínclit garrell hi forjà una pista de ball que semblava
la que Dèdal havia fet temps ha a l’ampla Cnossos,
que dedicà sobretot a Ariadna de trenes boniques.
Allà minyons i donzelles que bous per dot exigien
s’agafaven les mans per sobre els canells i ballaven.
[…]

Ilíada, XVIII, 478-480 / 590-594
Traducció (2ª) de Manuel Balasch

.

.

.
.

.

THE SHIELD OF ACHILLES

W. H. Auden

.
.....She looked over his shoulder
   	   For vines and olive trees,
     Marble well-governed cities
   	   And ships upon untamed seas,
     But there on the shining metal
   	   His hands had put instead
     An artificial wilderness
   	   And a sky like lead.

A plain without a feature, bare and brown,
   No blade of grass, no sign of neighborhood,
Nothing to eat and nowhere to sit down, 
   Yet, congregated on its blankness, stood
   An unintelligible multitude,
A million eyes, a million boots in line, 
Without expression, waiting for a sign.

Out of the air a voice without a face
   Proved by statistics that some cause was just
In tones as dry and level as the place:
   No one was cheered and nothing was discussed;
   Column by column in a cloud of dust
They marched away enduring a belief
Whose logic brought them, somewhere else, to grief.

     She looked over his shoulder
   	   For ritual pieties,
     White flower-garlanded heifers,
   	   Libation and sacrifice,
     But there on the shining metal
   	   Where the altar should have been,
     She saw by his flickering forge-light
   	   Quite another scene.

Barbed wire enclosed an arbitrary spot
   Where bored officials lounged (one cracked a joke)
And sentries sweated for the day was hot:
   A crowd of ordinary decent folk
   Watched from without and neither moved nor spoke
As three pale figures were led forth and bound
To three posts driven upright in the ground.

The mass and majesty of this world, all
   That carries weight and always weighs the same
Lay in the hands of others; they were small
   And could not hope for help and no help came:
   What their foes like to do was done, their shame
Was all the worst could wish; they lost their pride
And died as men before their bodies died.

     She looked over his shoulder
   	   For athletes at their games,
     Men and women in a dance
   	   Moving their sweet limbs
     Quick, quick, to music,
   	   But there on the shining shield
     His hands had set no dancing-floor
   	   But a weed-choked field.

A ragged urchin, aimless and alone, 
   Loitered about that vacancy; a bird
Flew up to safety from his well-aimed stone:
   That girls are raped, that two boys knife a third,
   Were axioms to him, who'd never heard
Of any world where promises were kept,
Or one could weep because another wept.

     The thin-lipped armorer,
   	   Hephaestos, hobbled away,
     Thetis of the shining breasts
   	   Cried out in dismay
     At what the god had wrought
   	   To please her son, the strong
     Iron-hearted man-slaying Achilles
   	   Who would not live long.

.

.
.

.

.

.

.

.

L’ESCUT D’AQUIL.LES

.
Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els olivers i les vinyes,
i les ciutats de marbre, amb bon govern,
i els vaixells a les mars no dominades,
però damunt el resplendent metall
les seves mans posaven
un erm fet d’artifici
i un cel talment de plom.

Sense formes, la plana nua i bruna,
sense un bri d’herba, sense un senyal de poblat,
no res per nodriment, ni indret per seure,
però, aplegada en la buidor, s’estava
una inintel·ligible multitud,
ben bé un milió d’ulls, de peus en rengle,
esperant un senyal, inexpressius.

Una veu, que sorgia en l’aire, sense rostre,
provava amb estadístiques que una causa era justa,
amb un to eixut ho deia, monòton com l’indret:
i ningú no aclamava, i res no es discutia;
columnes i columnes, en un núvol de pols,
avançaven enllà, servant una creença
que amb lògica els portava lluny, cap al sofriment.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els pietosos ritus,
els vedells blancs amb garlandes de flors
i la libació i el sacrifici,
però damunt el resplendent metall,
on calia que fos l’altar, ella va veure,
en l’emboirada i tremolosa llum
—i era ben diferent—, una altra escena.

Punxants filferros un espai tancaven:
allí els oficials s’avorrien (un d’ells deia facècies),
i suaven, que el dia era calent, els sentinelles:
una gernació d’homes corrents, honestos,
vigilats des de fora, no deien res, immòbils,
mentre, pàl·lides, tres figures eren tretes
i a tres pals les lligaven, clavats a aquell indret.

La massa i majestat d’aquest món, tota cosa
que té un pes i que sempre pesa igual,
quedava en mans dels altres; gent petita,
no esperaven ajut, i l’ajut no arribava:
allò que els enemics volien va ser fet, i la seva vergonya
fou com la desitjaven els pitjors; sense orgull,
abans que el cos morís, morien com uns homes.

Ella mirà damunt l’espatlla d’ell, cercant
els atletes que juguen
i els homes i les dones en la dansa
movent els dolços membres
al ritme de la musica, rabent,
però sobre el lluent escut les seves mans
no havien pas posat el trespol de la dansa,
sinó un camp ofegat pels esbarzers.

Un minyó esparracat i vagarós, tot sol,
passava per l’indret desert: i cap a un lloc segur fugia
l’ocell al qual tirava, ben apuntat, un còdol:
que rapten les donzelles, que dos nois acoltellen un tercer
eren grans veritats per ell, que no sabia
de cap món on compleixin les promeses,
on, perquè plora un altre, algú pugui plorar.

.

W.H. Auden
Versió (parcial) de Marià Manent

.

.

En el text de la versió de Manent, publicada a la revista Els Marges, núm. 7, de  juny de 1976, hi manca la darrera estrofa, en la que Auden diu quelcom així: “El forjador d’armes de llavis afuats, / Hefest, se n’anà ranquejant, / Tetis, la de pits lluents / clamà el seu desencís / pel que el déu havia forjat / per a plaure el seu fill, el fort / dur-de-cor occidor-d’homes Aquil·les / que no viuria molt més.”

.

Auden agafa el relleu d’Homer en la descripció del que contenia aquest escut “en lo qual la imatge del món està figurada” com ens diu Corella, i ens mostra que en ell Hefest, aquest forjador de llavis afuats, hi ha forjat l’única realitat d’aquest món que coneix i, per tant, pot expressar, que no és la que ens refereix Homer ni la que la Tetis “de pits lluents” d’Auden desitjava i preveia. És una realitat cruenta, violenta, desolada, de Divendres Sant. Al seu torn,  Jordi Julià, en el seu poemari Els déus de fang, reprèn novament aquesta més que famosa peça literària, aquesta ècfrasi primigènia, i prenent com a referent a Homer i a Auden (“poetes han descrit les seves formes”), ens hi acaba de donar una darrera volta de cargol, i saltem finalment de  l’escut a la pantalla (de l’ordinador, podem entendre), que ens ofereix aquest “fràgil fals real” amb “somnis de destrucció i miratges fútils” que els ferrers que rodegen Hefest veuen amb terror, mentre que Tetis, la nimfa “de cor pur”, creu erròniament endevinar en l’escut, que li queda ocult per les espatlles dels seus forjadors, un univers totalment diferent, amb el món que en el seu dia havia descrit Homer. 

.

.

.

ELS MALSONS DE L’ESCUT

.
La calor insuportable fon els déus
en gotes de suor aspres als ulls,
però fa moltes nits que la gran manxa
la respiració asmàtica no atura.
Amb l’acer no es fan malles ni cap daga,
i oculten l’obra mestra les espatlles
tan imponents i guerxes per les cames
que el pare va trencar-li de petit.
.
El ritme impenitent del mall que s’alça
permet que ella endevini les imatges
que la mà d’artesà va modelant…
Un jove sota un faig recita versos…
La nimfa que en l’encalç es torna fulles…
Un verger on un pagès llaura amb dos bous..
Figures cap al temple en sacrifici…
Un món, però, on els faunes sonen flautes.
.
Ella, la de cor pur, fet d’ambrosia,
va veure en tot l’entorn l’univers fosc,
la volta i les estrelles rutilants,
la força recobrada en el seu fill.
Però el rostre d’aquells que hi ha al voltant,
i que aguanten l’escut sobre l’enclusa,
expressen un terror que es mou com flama
i els crema amb el reflex del foc, per dins.
.
No hem sabut mai què va deixar forjat
Hefest sobre aquesta arma i si la còlera
del déu va anar a l’heroi, de braç a braç.
Què van contemplar Tetis i els ferrers?
Els somnis purs o els seus malsons malignes?
Dins del camp de batalla, els enemics
davant l’escut convex, brunyit, lluent
d’un abrandat Aquil·les s’enfonsaven.
.
Poetes han descrit les seves formes
i escultors han imprès els seus relleus,
quan l’inventor de l’igni va enginyar
un gran mirall rodó i opac de fúria
que reflectia els atacants deformes
i els retornava els seus temors, els vicis,
i les quimeres personals que estripen
l’estómac amb les urpes d’un lleó.
.
Somnis de destrucció, miratges fútils.
Les joves opulentes són sacs d’ossos,
gent que sorprèn l’absència al seu costat,
infants asexuats d’obscur desig,
odalisques que es venen per minuts
i la imatge estantissa en la pantalla
opaca quan tanquem la connexió
del fràgil fals real: l’escut d’Aquil·les.

.
Jordi Julià
Els déus de fang

.

.

Auden

Wystan Hugh Auden (1907 – 1973)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Jordi Julià

Jordi Julià i Garriga (Sant Celoni, Vallès Oriental 1972)

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

Els déus de fangJordi Julià

Els déus de fang

bromera poesia, 73

Edicions Bromera. Alzira, 2007

9788498241822

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: