Archive

Archive for Març de 2013

Carles Riba escriu a Josep Pla sobre l’Odissea de Bérard

.

.

.

Palafrugell 3 de gener de 1949

.

I. D. C. Riba
Barcelona

.

Amic Riba: Si us plau, no us preocupeu!

Jo, que em barallo cada dia amb aquesta llengua se, exactament, l’enorme esforç que heu fet i que esteu fent. Si parlo aixís es perquè conec la vostra obra i no em canso de llegir-la. Aquesta obra es la clau de volta del català d’avui o sigui del català de demà.

Si el vostre esforç es reduís a la cosa formal i retòrica no us en parlaria pas així. Tant com aquesta part de la qüestió m’interessa el que veig darrera les paraules —es dir el vostre dilatadissim univers mental que per intuició judico apassionant. Heu estat una mica escás en aquest aspecte, massa escás. Seria de gran interés que establissiu una correspondencia amb algú que us servís de pretext per dir coses —una correspondència per publicar després deliberadament com la de Goethe-Schiller.

Jo parlaria constantment de vos i de la vostra obra però el meu destí es escriure ximpleries. 

Abans de morir, hauriem de fer una revista. Potser algun dia a Cruzet li convindrà que li fem una revista.

M’haurieu de donar, en dos mots, la vostra opinió sobre la traducció de l’Odissea de Victor Berard.

Abans de morir penso deixar 10 volums de 1.000 planes de prosa catalana. Cadascú per on l’enfila.

Que l’any 49 no us faci tant de fàstic com els seus antecessors. L’astronomia no hi te pas cap culpa, sembla.

Com sempre vostre affJosep Pla

Josep Pla

.

Publicada per Lluís Bonada a Reduccions 23/24

.

.

.

.

.

[Barcelona] 16 de febrer de 1949

Sr. Josep Pla

Palafrugell

Benvolgut amic: Excuseu-me que hagi trigat tant a respondre a la vostra lletra del 3 de gener pp.;i que ara no ho faci tan extensament com caldria. Després dels vostres articles, no era pas per a fer-me sortir de l’estat mig de satisfacció, mig de confusió, en què m’havien deixat; no, més aviat hi va afe­gir una melangia. No he rendit, en efecte, de mi mateix, com hauria pogut, si el país m’ho hagués exigit amb més rigor i donant-me les facilitats primeres d’una tradició ben establerta. I aneu a saber: potser hauria ordenat millor el meu «capitalito» (que deia Rubén Darío) i al capdavall l’hauria dissipat més alegrement i més inútilment. Ara, en canvi, em trobo amb l’avantatge d’una certa condensació, intensitat i riquesa en alguna de les poques coses que he fet; al cap de vint anys m’hi descobreixen solta. En fi…

Em demaneu la meva opinió, en poc mots, sobre la traducció de l’Odis­sea de V. Bérard. Crec que marca una època; m’ha estat preciosa per a la se­gona meva; la primera, la vaig fer paral·lelament a ell, sense conèixer de la seva sinó el que indirectament em va suggerir en unes conferències a Barce­lona. Aplica a la versió el que la filologia havia precisat sobre el llenguatge i l’estil d’Homer: que depenen totalment del ritme de l’hexàmetre. Jo això ho vaig descobrir pel meu compte, en començar la meva traducció en prosa: els elements més característicament homèrics quedaven inexplicables, absurds; unes noses. Cal, per a arrossegar-los, el corrent rítmic; perquè, en el seu mo­ment, cadascun es desplegui, l’àmbit de l’ample vers. D’altra banda, Bérard, viatjant pel Mediterrani, ha redescobret tot el que en l’Odissea hi ha de vi­vent (no el que entre nosaltres, amb sagarrenca inconsciència, en diuen viu). Darrera o dins, unes fórmules idiomàtiques, que sovint fan figura poètica, hi ha una realitat que encara se’ns presenta: uns gestos, unes maneres de fer i de parlar, uns estris, unes cases, un paisatge amb els seus colors etc. Els bons Segalans de tot el món i de tots els segles se n’havien anat allunyant; l’Odissea se’ls havia tornat «papiern», que diuen a Alemanya. Les excavacions d’una banda, els viatges de Bérard per altra, tot un canvi en el concepte de la poesia, per fi, això és, del que és la realitat i del que és la fabulació, tot això ha invi­tat a l’audàcia d’airejar una mica els lluminosos espais homèrics. Vet aquí per què a mi em turmentava la idea de refer la meva versió de fa trenta anys. El Cíclop, per un exemple entre mil, havia de beure el seu vi en un gibrell, no en la impossible copa de fusta d’heura com fins ara; i Ulisses havia de portar, en el seu memorable vestit, un afiblall com els del Museu de l’Acròpolis, amb una escena de caça cisellada, i no aquesta escena brodada a la roba, i ara! I en un donat moment, un personatge, per a dir que no, havia d’aixecar les celles, com Vós i jo hem vist cent vegades en aquell desguitarrat i adorable país. ¿M’explico, estimat Pla? Si visc trenta anys més, deuré escometre la meva la ter­cera versió. No dubteu que, quan serà possible de fer l’edició corrent —aques­ta ha estat cara degut a les disposicions de censura i a la necessitat de tornar els «jornals» rebuts durant l’any i mig llarg que he passat en la refosa, com a feina meva principal— no dubteu, doncs, que l’edició corrent ja anirà corre­gida i en alguns punts millorada. Tornant a Bérard. Ell s’ha trobat que, avi­vant el seu estil, no s’ha pogut alliberar de tot de traves acadèmiques: ha tre­ballat en una llengua que, fins per a les postures, és fixada inexorablement; sense adonar-se’n, llavors ha exagerat el seu aire «dégagé». Jo he mirat de treure partit de la condició gairebé virginal de la nostra llengua escrita —que permet de salvar tanta imatge de la poesia antiga— i, accentuant en aquest sentit, mantenir, d’altra banda, una certa elevació i un cert artifici en el to, que l’original evidentment té.

Bé, ja veieu que, quan m’hi poso… Em plau de fer-vos saber que, justa­ment avui, espero traduir els últims vint versos de la darrera tragèdia de Sòfocles. Ja estaran totes set, en vers català, esperant el seu dia (la traducció en prosa ja era feta abans de la guerra, i sortirà aviat dins la col·lecció Bernat Metge). De vegades en llegeixo alguna davant d’un grup d’amics. Quan farà bon temps —perquè el local són unes golfes de mal escalfar— tinc compro­mesa una lectura de l’Edip Rei. ¿Voleu que us avisi?

M’inciteu a traduir moderns. Qui sap què haurem de fer, Mare de Déu! Tradueixo per guanyar-me la vida: no sóc ni professor, ni periodista, ni no­vel·lista, ni poeta de cuplets o de mítings versificats. No puc estar descontent, si guanyant-me la vida he pogut prestar algun servei a la nostra llengua, o baldament fos només a uns quants amics. Us adjunto, permeteu-me que us l’o­fereixi, un petit recull de versions meves de Hòlderlin, aparegut (?) en la més estricta clandestinitat l’any del centenari; no rigueu del peu d’impremta.

Escriviu-me. Si Palafrugell no fos tan desavinent, un dia us pujaríem a veure. Si baixeu a Barcelona, no vacil·leu a trucar a casa (Av. Rep. Argenti­na, 163).

Sóc sempre afm vostreCarles_Ribax

C. Riba

.

Publicada per Carles-Jordi Guardiola a “Cartes de Carles Riba. IV: Apèndix 1916-1959”

.

.

.

.

.

Reduccions - Carles RibaReduccions

revista de poesia 23/24

setembre/novembre 1984

Monogràfic Carles Riba

.

.

.

Cartes de CarlesRiba IV -Cartes de Carles Riba

IV: Apèndix 1916-1959

Recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola

Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005

ISBN: 9788472838062

.

.

.

.

A görögök megvakítják Polüphémoszt (Els grecs orben Polifem), de György Rába

.

.

.

.

¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquell ull gegant?

Joan Maragall

La sardana

.

.

.

A görögök megvakítják Polüphémoszt

.

Mert egyszemű
mert ebéde ínyencfalata más
mert gyalogútja nem ismeretes
mert pásztorkodik bár született kovács
mert nem hallott napszámra kárókatonát
mert a jelen énekét füleli
mert nem épít barlangjában tanyázik
mert barlangját építi babérfüggönnyel ékíti
fedeznek a lábszárak térdhajlatok
izzó rudat emelnek
mint hajóbordán a csapszeg lyukát
szúrják-fúrják ki egy szemét
mert odúja a halál otthona
.

De hírek élnek benne is
minden látó szem egyformán mint nap ragyog
s mindenkiben lakik egy halál
szirt-tépő izmát épp úgy feszíti
mint puszta kézzel evező
a jelen teste látható
s trillázhat bár édesen
zománc pihéket hullat a jövő
.

Rába György (Budapest, 1924 – Budapest, 2011)

Rába György (Budapest, 1924 – Budapest, 2011)

Még útra kel itt sok hajós
a hökkenet nem múlik el soha
a mert és a de párbeszédét
meddig hallgatod
örökös vizek ura
.
György Rába
.
.
.
.
.
.
.

.

Els grecs orben Polifem

.
Perquè tan sols té un ull
perquè el seu mos preferit al dinar és diferent
perquè el seu corriol és desconegut
perquè pastoreja malgrat ser ferrer
perquè no ha sentit els corbs marins fa dies
perquè para l’orella al cant del present
perquè no construeix aixoplugant-se a la seva cova
perquè basteix la seva cova encortinant-la amb llorers
amagats darrere els plecs dels genolls
alcen una estaca al roig viu
com un forat barrinat al costellam del vaixell
piquen i buiden el seu sol ull
perquè la seva llar és la casa de la mort.
.
Però el que s’explica resta viu en ell també
tots els ulls que hi veuen són iguals en lluir com el sol
i en tothom hi nia una mort
els seus muscles arrenca-roques els flexa
com un que rema amb les mans nues
el cos del present és a la vista
i refila tan dolçament  com pot
el futur deixa caure flocs d’esmalt.
.
D’aquí salparan encara molts navegants
l’estupor no s’esvairà
fins quan escoltaràs
el diàleg del perquè amb el no obstant
senyor de les aigües eternes
.
(Versió lliure)

.

.
.
.
.
.

Les grecs aveuglent Polypheme

.
Parce qu’il n’a qu’un œil
parce qu’au déjeuner son morceau préféré est différent
parce que la sente où il marche n’est pas connue
parce qu’il vit en berger quoique né forgeron
parce qu’il n’a pas passé ses jours à écouter le cormoran
parce qu’il tend l’oreille au chant du présent
parce qu’il ne construit pas ayant sa caverne
parce qu’il est constructeur de sa caverne et qu’il la décore avec une tenture de laurier
derrière un rideau de jambes jarrets pliés
on lève un pieu chauffé au rouge
et comme dans les bois d’un bateau on perce un trou de cheville
on pique on creuse son œil unique
parce que son terrier est la demeure de la mort
.
Pourtant ce qui se raconte en lui reste vivant
tius les yeux qui voient sont pareils ils brillent comme le soleil
et dans chaque homme habite une mort
ses muscles arracheurs de rochers il les bande
comme les bande celui qui rame à mains nues
le corps du présent est visible
et l’avenir a beau égrener de doux trilles
il laisse tomber des plumes en émail
.
D’ici partiront nombre encore de navigateurs
la stupeur ne passerai jamais
jusqu’à quand écouteras-tu
le dialogue du parce que et du pourtant
seigneur des eaux éternelles
.
Adaptation de Maurice Regnaut et d’Anikó Fázsy
.
.
.
.
.
.

.

The Greeks are blinding Polyphemus

.

Because he is one-eyed
because his dinner his choice morsel are different
because his footpath is not known
because he shepherds it though he is a born blacksmith
because he has not heard cormorants for days
because he perks an ear to the song of the present
because he won’t build he camps out in his cave
because he builds his cave adorns it with curtains of bay leaf
shins kneww-bends dress and cover
they lift a red-hot pole
like the plug hole on a ship’s rib
they poke ream out his eye
because his hovel is a home of death
.
But news lives in him too
every seeing eye gleams alike like a sun
and in everyone there dwells a death
same as someone rowing with bare hands
he’ll flex his cliff-ripping muscle
you can see the present’s body
and let it trill as sweetly as it might
the future lets drop flakes of enamel
.
Many a seafarer will yet sail here

being taken aback will never be over
how long will you be listening
to the dialogue of because and but
lord of eternal waters

.
Translated by Emery George
.
.

.

.

.

«…com dues pomes de paradís…». La bellesa d’Helena a les «Històries Troianes» i la de Carmesina al «Tirant lo Blanc»

.

.

Molts són ja els estudis sobre les fonts literàries i els manlleus del Tirant lo Blanc. Entre ells aquí portem els provinents de les Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes, traslladades al català per l’escrivent de la Cancelleria Reial, Jaume Conesa (s. XIV).

Si acarem els capítols CXVIII i CXIX del Tirant, on hi trobem la descripció de la bellesa de la princesa Carmesina, amb el Llibre VII de les Històries troianes, on s’hi descriu la bellesa d’Helena, es veu clarament que Joanot Martorell va abeurar-se clarament en la font de Guido delle Colonne. 

Hem numerat les coincidències en una i altra obra per a un millor acarament:

.

.

Tirant lo Blanc

.

Capítol CXVIII

Tirant

“Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís [1] que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir […]”

Capítol CXIX

“No penseu que en tota aquella missa la Infanta pogués acabar de dir ses hores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa. Com Tirant hagué molt bé contemplada la bellea singular de la Infanta, e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e don­zelles ell en son record haver vistes, e dix que jamés havia vista ni esperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en llinatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada d’infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana; e mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura [2] havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit [2] quant al general e molt menys en lo particular; car estava admirat dels seus cabells [3], qui de rossor [3] resplandien com si fossen madeixes d’or, los quals per eguals parts departien una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap [4]; e estava admirat encara de les celles que paria fossen fetes [5] de pinzell llevades un poc en alt, no tenint molta negror d’espesura de pèls, mas estant [5] ab tota perfecció de natura; més estava admirat dels ulls, que pa­rien dues esteles redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vigorosament, mas refrenats per [6] graciosos esguards, parien que  [6] portassen ab si ferma confiança; lo seu nas [7] era prim e afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara [8], que era d’extrema blancor de roses [8] ab lliris mesclada [8]; los llavis [9] tenia vermells com a coral e les dents molt blanques [10], menudes e espesses que parien de crestall [11]. E estava més admirat de les mans [12], que eren d’extrema blan­cor [13] e carnudes que no s’hi mostrava os negú, ab los dits [14] llargs e afilats, les ungles [15] canonades e encarnades que mos­traven portar alquena, no tenint en res negun defalt de na­tura.

.

.

.

Històries troyanes

.

Les Histories Troyanes - Conesa

[…] E ab sobirà estudi Paris se atançà a Helena així com mils poch, cortesament guardant e endresant sa vista envers Helena. E diligentment fermant son esguart en ella e curosament contemplan sos membres de tanta ballesa hornats, meraveylà’s molt dels seus cabeyls [3] resplendents de gran rossor [3], los quals per aguals parts departia una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap [4] e alcuns fils d’aur qui, devallants de cascuna part, los tanien detràs ligats sots certa ley e regla; dajús los quals cabeyls era lo front, axí blanch com let o neu, en lo qual naguna ruga no feya solch. Meraveylà’s encara, en las parts jusanes del front, aquellas ceyles que paria fossen fetes [5] per ma d’om, axí covinentment levades en alt, no havents nagrura de molta espessura de pèls, mas estans [5] per dreta masura, departien les circunstàncies dels huyls en major resplendor. Meraveylà’s encara de sos huyls qui ressemblaven raigs de II estels; les redoneses dels quals huyls axí com si fossen de ajustament fets artificiosament de pedres precioses, no pas girant-se vagorosament, mas reffrenants per esguarts [6] temprats, paria que [6] prometessen ferma constància de cor. Encar-es meraveylà de la línea retglada del seu nas [7], de meraveylosa ballea, qui la fas departent en dues eguals parts, nos baxava per molta larguea ne, levat per molta curtària, lo sobirà labii tirava en alt, aximateix ne per massa gruxa inflat se espampava per molta amplesa, ne los termens de les narils se acostaven per molta estretura, ne per examplament de molta obertura se manifestaven. Meraveylà’s encara de tota la ballea de la cara [8], de tanta resplendor de blancor [8] com a neu escampada, los mols de la qual cara paria que fossen roses mesclades ab [8] roses, com per naguna variació de temps aquella color de rosa nos mudàs se s’aflaquís.  Axí mateix, mesclada color de neu entre la cara e los labis [9], altra vegada paria que ressemblassen l’alba com esclareix o resplendeix a color de rosa, los quals labis, no ab molta primesa, podia hom veura que rabujassen dolços basars, mas, covinentment altajans, paria que covidassen a besaments dolços e plasents a aquells qu’ils guardaven. E aximateix se meraveylà de les dents [10] sues, blanques [10] com a vori e be posades per lur orde, que la una no sobrepujava l’altre, e l’orde de les quals les ginyives com a roses per línea abrassants, verament paria que fossen liris mesclats ab roses [8]. E axí era bell tot l’environament de la cara, quaix a resplendor de cristayl [11]. Encara se meraveylà del seu coll, redon com a colona, qui representava resplendor de neu, lo qual execat per I poc de grexesa, se mostrava blanc com a let. Aximateix mirava e contemplava les sues espatles, estants eguals per humil planesa, entre les quals era la esquena aytal  com se pertanyia, e de les quals I solch partia en mig qui cascun costat ajustava per redones prima. Mirava encara sos braços, per covinent gruxa esteses e demostrants dolços abrassaments; e les sues mans [12] qui per I poch de lavament son graces; e les extremitats de sos dits [14], anants per lur masura, mostraven les ungles [15] que parien vori; los quals braços, mans e dits resplendien axi com a blancor [13] de let. Encara mirava en Helena la egualtat dels pits, en la plenesa de les quals ses mamelles, axi com II pomes resplendents [1], natura havia compostes. E finalment, mirant e contemplant tota sa persona, la qual era de covinent altea e de molt noble egualtat, pença e enten que encara son de pus plasent forma e ballesa los membres amagats; com verament se cuyt e manifestament vege en la disposició e composició de sa perssona, que natura en alcuna cosa no y ha fallit [2]. (VII, 100-103)

.

.

.

Les Histories Troyanes - ConesaLes Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes

Traduïdes al català en el XIVèn segle per

en Jacme Conesa

Biblioteca Catalana, dirigida i publicada per

R. Miquel y Planas. Barcelona, 1916

.

.

TirantJoanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

.

.