Carles Riba escriu a Josep Pla sobre l’Odissea de Bérard

.

.

.

Palafrugell 3 de gener de 1949

.

I. D. C. Riba
Barcelona

.

Amic Riba: Si us plau, no us preocupeu!

Jo, que em barallo cada dia amb aquesta llengua se, exactament, l’enorme esforç que heu fet i que esteu fent. Si parlo aixís es perquè conec la vostra obra i no em canso de llegir-la. Aquesta obra es la clau de volta del català d’avui o sigui del català de demà.

Si el vostre esforç es reduís a la cosa formal i retòrica no us en parlaria pas així. Tant com aquesta part de la qüestió m’interessa el que veig darrera les paraules —es dir el vostre dilatadissim univers mental que per intuició judico apassionant. Heu estat una mica escás en aquest aspecte, massa escás. Seria de gran interés que establissiu una correspondencia amb algú que us servís de pretext per dir coses —una correspondència per publicar després deliberadament com la de Goethe-Schiller.

Jo parlaria constantment de vos i de la vostra obra però el meu destí es escriure ximpleries. 

Abans de morir, hauriem de fer una revista. Potser algun dia a Cruzet li convindrà que li fem una revista.

M’haurieu de donar, en dos mots, la vostra opinió sobre la traducció de l’Odissea de Victor Berard.

Abans de morir penso deixar 10 volums de 1.000 planes de prosa catalana. Cadascú per on l’enfila.

Que l’any 49 no us faci tant de fàstic com els seus antecessors. L’astronomia no hi te pas cap culpa, sembla.

Com sempre vostre aff

Josep Pla

.

Publicada per Lluís Bonada a Reduccions 23/24

.

.

.

.

.

[Barcelona] 16 de febrer de 1949

Sr. Josep Pla

Palafrugell

Benvolgut amic: Excuseu-me que hagi trigat tant a respondre a la vostra lletra del 3 de gener pp.;i que ara no ho faci tan extensament com caldria. Després dels vostres articles, no era pas per a fer-me sortir de l’estat mig de satisfacció, mig de confusió, en què m’havien deixat; no, més aviat hi va afe­gir una melangia. No he rendit, en efecte, de mi mateix, com hauria pogut, si el país m’ho hagués exigit amb més rigor i donant-me les facilitats primeres d’una tradició ben establerta. I aneu a saber: potser hauria ordenat millor el meu «capitalito» (que deia Rubén Darío) i al capdavall l’hauria dissipat més alegrement i més inútilment. Ara, en canvi, em trobo amb l’avantatge d’una certa condensació, intensitat i riquesa en alguna de les poques coses que he fet; al cap de vint anys m’hi descobreixen solta. En fi…

Em demaneu la meva opinió, en poc mots, sobre la traducció de l’Odis­sea de V. Bérard. Crec que marca una època; m’ha estat preciosa per a la se­gona meva; la primera, la vaig fer paral·lelament a ell, sense conèixer de la seva sinó el que indirectament em va suggerir en unes conferències a Barce­lona. Aplica a la versió el que la filologia havia precisat sobre el llenguatge i l’estil d’Homer: que depenen totalment del ritme de l’hexàmetre. Jo això ho vaig descobrir pel meu compte, en començar la meva traducció en prosa: els elements més característicament homèrics quedaven inexplicables, absurds; unes noses. Cal, per a arrossegar-los, el corrent rítmic; perquè, en el seu mo­ment, cadascun es desplegui, l’àmbit de l’ample vers. D’altra banda, Bérard, viatjant pel Mediterrani, ha redescobret tot el que en l’Odissea hi ha de vi­vent (no el que entre nosaltres, amb sagarrenca inconsciència, en diuen viu). Darrera o dins, unes fórmules idiomàtiques, que sovint fan figura poètica, hi ha una realitat que encara se’ns presenta: uns gestos, unes maneres de fer i de parlar, uns estris, unes cases, un paisatge amb els seus colors etc. Els bons Segalans de tot el món i de tots els segles se n’havien anat allunyant; l’Odissea se’ls havia tornat «papiern», que diuen a Alemanya. Les excavacions d’una banda, els viatges de Bérard per altra, tot un canvi en el concepte de la poesia, per fi, això és, del que és la realitat i del que és la fabulació, tot això ha invi­tat a l’audàcia d’airejar una mica els lluminosos espais homèrics. Vet aquí per què a mi em turmentava la idea de refer la meva versió de fa trenta anys. El Cíclop, per un exemple entre mil, havia de beure el seu vi en un gibrell, no en la impossible copa de fusta d’heura com fins ara; i Ulisses havia de portar, en el seu memorable vestit, un afiblall com els del Museu de l’Acròpolis, amb una escena de caça cisellada, i no aquesta escena brodada a la roba, i ara! I en un donat moment, un personatge, per a dir que no, havia d’aixecar les celles, com Vós i jo hem vist cent vegades en aquell desguitarrat i adorable país. ¿M’explico, estimat Pla? Si visc trenta anys més, deuré escometre la meva la ter­cera versió. No dubteu que, quan serà possible de fer l’edició corrent —aques­ta ha estat cara degut a les disposicions de censura i a la necessitat de tornar els «jornals» rebuts durant l’any i mig llarg que he passat en la refosa, com a feina meva principal— no dubteu, doncs, que l’edició corrent ja anirà corre­gida i en alguns punts millorada. Tornant a Bérard. Ell s’ha trobat que, avi­vant el seu estil, no s’ha pogut alliberar de tot de traves acadèmiques: ha tre­ballat en una llengua que, fins per a les postures, és fixada inexorablement; sense adonar-se’n, llavors ha exagerat el seu aire «dégagé». Jo he mirat de treure partit de la condició gairebé virginal de la nostra llengua escrita —que permet de salvar tanta imatge de la poesia antiga— i, accentuant en aquest sentit, mantenir, d’altra banda, una certa elevació i un cert artifici en el to, que l’original evidentment té.

Bé, ja veieu que, quan m’hi poso… Em plau de fer-vos saber que, justa­ment avui, espero traduir els últims vint versos de la darrera tragèdia de Sòfocles. Ja estaran totes set, en vers català, esperant el seu dia (la traducció en prosa ja era feta abans de la guerra, i sortirà aviat dins la col·lecció Bernat Metge). De vegades en llegeixo alguna davant d’un grup d’amics. Quan farà bon temps —perquè el local són unes golfes de mal escalfar— tinc compro­mesa una lectura de l’Edip Rei. ¿Voleu que us avisi?

M’inciteu a traduir moderns. Qui sap què haurem de fer, Mare de Déu! Tradueixo per guanyar-me la vida: no sóc ni professor, ni periodista, ni no­vel·lista, ni poeta de cuplets o de mítings versificats. No puc estar descontent, si guanyant-me la vida he pogut prestar algun servei a la nostra llengua, o baldament fos només a uns quants amics. Us adjunto, permeteu-me que us l’o­fereixi, un petit recull de versions meves de Hòlderlin, aparegut (?) en la més estricta clandestinitat l’any del centenari; no rigueu del peu d’impremta.

Escriviu-me. Si Palafrugell no fos tan desavinent, un dia us pujaríem a veure. Si baixeu a Barcelona, no vacil·leu a trucar a casa (Av. Rep. Argenti­na, 163).

Sóc sempre afm vostre

C. Riba

.

Publicada per Carles-Jordi Guardiola a “Cartes de Carles Riba. IV: Apèndix 1916-1959”

.

.

.

.

.

Reduccions

revista de poesia 23/24

setembre/novembre 1984

Monogràfic Carles Riba

.

.

.

Cartes de Carles Riba

IV: Apèndix 1916-1959

Recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola

Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005

ISBN: 9788472838062

.

.

.

.