Arxius

Archive for Abril de 2013

De llops i d’anyells

.

.

.

Llop bn2Mirant-se’l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va dir: «Hèctor imperdonable, no em parlis de pactes. Com no hi ha juraments lleials entre els lleons i els homes, ni tenen un cor amb els mateixos sentiments els llops i els anyells, sinó que contínuament rumien mals l’un contra l’altre, així tampoc no és possible que tu i jo siguem amics. No hi haurà juraments entre nosaltres dos almenys fins que un de tots dos, en caure, sadolli de sang l’infatigable Ares. […]»

Ilíada, XX

Traducció de Joan Alberich

.

.

.

—————————————————–

.

.

Llavors el llop habitarà amb l’anyell,

la pantera jaurà amb el cabrit,

vedell i lleó pasturaran junts,

els podrà menar un noi petit;

La vaca i l’óssa es faran amigues,

les seves cries jauran plegades

i el lleó menjarà palla com un bou.

L’infantó jugarà sobre el forat de l’àspid,

el deslletat estirarà la mà cap al cau del basilisc.

Isaïes, 11, 6-8

.

El llop i l’anyell pasturaran en bona harmonia, i el lleó menjarà palla com un bou; però la serp s’alimentarà de pols.  La gent no seran dolents ni faran mal sobre tota la meva muntanya santa, ha dit Jahvé. 

Isaïes, 65, 25

.

.

Edward_Hicks_-_Peaceable_Kingdom

Edward Hicks, The Peaceable Kingdom (1826)
National Gallery of Art, Washington, DC

.

.

—————————————————–

.

.

LlullCom Fèlix fon partit de son pare, e fo en un gran boscatge, e hac anat longament, sí encontrà una asalta pastoressa qui guardava bestiar. —Amiga —dix Fèlix—, molt me meravell de vós com tota sola estats en est boscatge, en què són moltes males bísties qui porien dar damnatge a vostra persona; e vós no havets força que vostres ovelles als llops ne a les males bísties defendre poguéssets.

Dix la pastoressa: —Sényer, Déus és esperança, companyia e confort de mon coratge; e en sa guarda e virtut estic en aquest boscatge, car ell ajuda a tots aquells qui en ell se confien; car ha tot poder e tota saviesa e tota bondat, són-me mesa en sa guarda e en sa companyia.

Molt plagueren a Fèlix les paraules que dix la pastora de nostro senyor Déus, e meravellà’s com en ella havia tanta d’esperança e de saviesa; e anà avant en son viatge. E quan hac anat un petit, ell oí que la pastora cridà e plorà molt altament, e viu que corria detràs un llop qui se’n portava un anyell; sí que Fèlix se meravellà de la pastora com havia tant d’ardiment que·l llop encalçava. E dementre que la pastora encalçava lo llop, e Fèlix venia vers ella corrent per ço que li ajudàs, lo llop jaquí l’anyell e aucís e devorà la pastora, e anà a les ovelles e aucís moltes ovelles e molts moltons. Sí que, a gran meravella, entrà Fèlix en pensament de ço que vist havia, e membrà les paraules que la pastora li havia dites de Déu, en què tan fort se confiava.

Ramon Llull, Llibre de meravelles

Libre de meravelles. Edició de Salvador Galmés. Barcelona: Barcino, 1931-1934. 4 v. volum I, llibre I, capítol I, pgs. 27-29

.

.

Alberich IlíadaHomer

La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

Profetes - Bíblia MontserratLa Bíblia. Profetes

Versió dels textos originals i notes

pels monjos de Montserrat

Editorial Casal i Vall.

Andorra, 1967

.

.

libre-de-meravelles-volum-IVRamon Llull

Libre de meravelles 

Edició de Salvador Galmés

Editorial Barcino.

Barcelona, 1931-1934. 

.

.

.

.

.

Les grues homèriques … i altres grues

..

.

.

Ebene

See.
Der See.
Versunken
die Ufer. Unter der Wolke
der Kranich.  […]

Johannes Bobrowski


Planura

Llac.
El llac.
Enfonsades
les ribes. Sota el núvol
la grua […]

(Trad. de Mª del Carme Serrat)

.

.

.
la grua.  .

.

.

Ilíada, III, 2-5:

.

..

…Els troians avançaren brogint i xisclant com ocells, tal com s’alça pel cel l’esvalot estrident de les grues que, fugint del fred i la pluja immensa, volen grallant per damunt del corrent oceànic…

Traducció de Montserrat Ros

.

els troians, amb cridòria i clamors, com ocells avançaven:
tal ressona dessota del cel el grallar de les grues,
quan, després que han fugit de l’hivern, i la pluja indicible,
volen, tot grallant, al damunt dels corrents oceànics.

Traducció de Josep Mª Llovera

.

.

.

.

.

.

.

.Ilíada, II, 459-466:

.

.

Talment quan nombroses bandades d’ocells voladors, d’oques o grues o bé de cignes de coll llarg, en la prada d’Àsia, a les vores del corrent del Caïstre, voletegen d’ací d’allà orgulloses de les seves ales i fan crits quan s’aturen i tota la prada retruny , així mateix nombroses tropes d’aqueus s’escampaven vers la plana de l’Escamandre sortint de les naus i les tendes…

Traducció de Montserrat Ros

.

I, talment com d’ocells voladors estols abundosos,
d’oques o de grues, o bé de coll-llargues cigonyes,
d’Àsios en la prada, al volt dels corrents del Caïstre,
van, d’ací d’allà, volant, de llurs ales joiosos,
i, grallant, es posen, i tota la prada en ressona;
igualment llurs nombrosos estols, de les naus i les tendes,
de l’Escamandre a la plana, s’anaven vessant,

Traducció de Josep Mª Llovera
.

.

..

.

.

La imatge del vol dels estols de grues, de tornada de l’hivernació, ha quedat gravada en la nostra cultura mediterrània com a senyal de l’arribada de la primavera, com podem veure a l’Anacreòntica dedicada a la primavera.

.

En la versió d’en Frederic Renyé i Viladot (1878):

.

.

Á LA PRIMAVERA

Mira com cuan apunta Primavera
Les Gracies roses broten
Y de la mar les ones suaus s’ amansan
Nada l’ ánech y va de pas la grua,
Lo sol resplandeix sense cap taca,
Les sombres de les bromes van fonentse,
Los trevalls dels mortals ufans s’ ostentan,
Los fruyts dels camps apuntan,
Brota del olivé la blanca capa
Y los sarments de pámpols se coronan;
Y lo fruyt esbargintse
Per dintre de les branques y les fulles
Per tot en flor esclata.
.

.

O en la versió de Carles Riba (1913), que ens va oferir en Ramon Torné Teixidó a Faventia:

.

.

De la primavera

Mira com a l’aparèixer la primavera les Gracies prodiguen les roses. Mira com les ones de la mar s’aplanen amb la bonança. Mira com l’ànec se capbuça, mira com la grua fa camí. Titan lluu ingenuament, les ombres dels núvols són empeses-(lluny), les obres dels mortalas llueixen. [La terra s’agença de fruits], es pinta el fruit de l’olivera; el licor del bromi es corona: entre les fulles, a través dels temps, el fruit floreix impacient.

.

.

O en la versió de l’ínclit Quevedo:

.

.

Agora que suave
Nace la primavera
¿No ves como las Gracias
De rosas mil se llenan?
¿No ves como las ondas
Del ancho mar quietas
Aflojan los furores,
Y amigas se serenan?
¿No vés como ya nada
El ánade, y empieza
La grulla á visitarnos,
Y el sol á barrer nieblas?
Los trabajos del hombre
Ya lucen y ya medran.
La vega pare gramas.
La oliva flores echa
Las cepas se coronan
De pámpanos que engendran,
Y de bullentes hojas
Los campos y alamedas.

.

.

.

P.S.: En permetem incloure en el cos principal d’aquest post, els versos d’Alceu, en la versió de Salvatore Quasimodo, proposats i facilitats per Stefano Sanfilippo en el seu comentari a aquesta entrada:

.

“Già sulle rive dello Xanto ritornano i cavalli,
gli uccelli di palude scendono dal cielo,
dalle cime dei monti
si libera azzurra fredda l’acqua e la vite
fiorisce e la verde canna spunta.
Già nelle valli risuonano
canti di primavera.”

Alceu

S. Quasimodo, Lirici greci, pàg. 72.

.

.
 – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

.

En català grua té un segon significat entranyable, ja que ens recorda la infantesa, i molt plàstic i poètic:

.

grues

.

.

.

GRUA f. 
|| 1. Ocell camallarg de l’espècie Grus cinerea, de color gris amb el cap de la coa i les plomes remeres negres, de més d’un metre de llargada, que ve de passada al nostre país i viatja en grans esbarts els mesos de març i d’octubre; cast. grulla. […]
|| 2. […]
|| 3. Estel; peça de paper, devegades reforçada amb estelles de canya, que, lligada amb un cordill, es fa volar enlaire per entreteniment de la mainada; cast. cometa. 

.

Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll)

.

.

,

.

.

.


Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d’oronella al vent!
Cabell desfet de l’amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s’enfila
espitllera de l’ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l’estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l’oreig l’acosta, i mira
que et prendrà l’amor senyor
que el mariner ja sospira.

Joan Salvat Papasseit

.

.

..

Ebene (Planura)

Johannes Brobowsky

Trad. de M del Carme Serrat

Font: Magpoesia

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Odes de Anacreont

traduhides directament del grech al catalá

per En Frederich Renyé y Viladot

Imprenta de la Renaixensa

Barcelona, 1878

.

.

.

.

Nausica jugava al tennis?

.

.

L’esport en la llegenda

.

Nausica jugava al tennis?

.

per Jean-Michel Renaitour

.

Vet aquí, doncs, que la tempesta havia llençat Ulisses a la riba d’una illa desconeguda—almenys desconeguda per a ell. Al moment que, exhaurit de fatiga, s’anava a enfonsar definitivament al fons de la mar bramuladora, una onada l’havia llençat sobre una roca i s’havia malmès les mans. Una altra onada l’havia tornat endins. Per fi, una tercera onada li permeté que nedant pogués abordar un recó més encalmat de la costa. Després d’haver-se posat a l’ombra, l’envaí una son reparadora, que prou falta li feia per refer les seves decandides forces. De totes passades, s’havia salvat una ve­gada més. Pal·las vetllava al seu damunt. I té, ja hem arribat al llibre sisè de l’Odisea.Nausica - tennis 1

La illa on l’espòs de Penèlope, de retorn vers Itaca en mig de mil trenca-colls, acabava d’ésser tan violentament deposat per la còlera de Neptú, era la illa dels Feacis, sobre la qual regnava l’as­senyat Alcinous, semblant als déus. Aquest Alcínous semblant als déus tenia una filla, Nausica, semblant a les nimfes. Aquest dia mateix, Nausica havia dit al seu pare:

—Em permeteu, pare semblant als déus, d’anar amb les meves companyes semblants a les nimfes a rentar la roba de la família en les pures aigües del riu? Així tindreu roba neta per presidir el Consell dels vostres ministres; així els meus germans  tindran  túniques ben blanques  per  anar  a ballar amb  les seves  feàcies.

I el noble Alcinous semblant als déus havia accedit als desigs de la seva filla semblant a les nimfes   (Versos  57-67).

Més lleugera que una daina, ella havia sortit amb les seves amigues, i totes aplegades havien anat a aquell punt on el riu es llença a la mar, una mica abans que l’aigua dolça d’aquell es torni salada. Tot cantant havien fet la bugada de la família reial. Després, un lleuger berenar i jugar una estoneta, per desentumir-se un xic.

Tanmateix, com que tot eren noies, el sol pi­cava i estaven en una platja poc freqüentada, no havien dubtat a treure’s la roba. Nuetes, verament semblants a les nimfes, es posaren “a fer volar en l’aire una lleugera pilota” (Llibre IV, vers 99).

Aquí val la pena de cridar-vos l’atenció sobre els mots mateixos d’Homer: “a fer volar en l’aire una lleugera pilota”. Eren, doncs, unes quantes que hi jugaven ensems. De tant en tant, devien llençar crits de joia, ja que un d’ells desvetllarà Ulises, que fa petar una becaina no gaire lluny… No us sembla que aquest joc primitiu té certa semblança al tennis d’avui dia? Es clar que no és encara l’esport anglès, perfeccionat, en el qual Susanna Lenglen, semblant a les nimfes, ha arribat a cam­piona. Es un tennis embrionari i inicial a què es lliuren les joves feàcies del poema. Però, tanmateix, ja és el tennis. Els veritables amadors d’aquest esport no s’hi enganyaran pas. I no desitjo res més, com a prova, que aquella regla que no permetia a la pilota de Nausica de depassar certs límits fixats per endavant. Era quan la pilota estava “out” que les gaies jugadores llençaren els crits penetrants. Es ben bé l’esport, accessible per excel·lència a les dames, tal com el coneixem i l’apreciem. I ara veieu —li continuem la lectura— Nausica, ordinària­ment més traçuda, “llença a una de les seves com­panyes la lleugera pilota, la qual vola, es perd, i cau en un remolí del riu”. Cal no haver-se vist mai una raqueta entre mans per desconèixer aquest cop: la bala que surt del “court” i cal anar-la a cercar a la riera, o entre les bardisses, més enllà de la tanca de la pista.

Es llavors “que un crit que llençaren totes a la vegada fendeix l’aire; sobtadament la sòn fuig dels ulls d’Ulises. Assegut sobre el seu jaç, una mu­nió  de  pensaments  agiten  la  seva ànima”.

Hom sap la continuació. Ulises, sortós d’oir a la fi una veu humana, es demana si no són les nimfes que vénen a desvetllar-lo. S’aixeca. Apareix vestit de nàufrag, més ben dit, despullat de nàufrag, brut d’algues i de salina. Encara gràcies que troba una branca d’arbre per evitar d’aparèixer indecent. No gens menys, esvera l’estol de jugadores, les quals fugen—tret de la filla d’Alcinous semblant als déus. Presa de pietat davant Ulises, escolta l’astuciós discurs d’aquest, que el compara a una nimfa (vers 215). En fi, tothom s’avé. Les companyes de Nausica tornen prop d’Ulises, l’ajuden a fer-se la toaleta, li donen olis olorosos i roba de la família reial, acabada de rentar; en una paraula, el deixen presentable. Nausica el troba semblant a un déu, i l’emmena a casa del seu pare el rei. I en el “seu caríssim cor” es diu que ella ja l’estima i voldria casar-s’hi.

Es una història commovedora, més commove­dora encara quan es llegeix en la ingenuïtat sàvia del text que quan és contada sense poesia en un resum traïdor. Però el que aquí ens interessa, és de constatar que, ja en aquell temps i en aquell país, els partits de tennis eren interromputs per cedir el lloc al “flirt”, el qual no pot ésser consi­derat com a esport, per bona voluntat que hi po­sem.Nausica - tennis 2

Aquest terrible Ulises, semblant als déus, s’as­sembla a aquests etripa-qüentos que sempre arri­ben a mig- match, sense amoïnar-se si està a “sis-cinc” o si s’està disputant un “avantatge de jocs”, i inviten bruscament les joves tennistes a seguir-los al dancing— i les tenniswomen no s’ho fan pas repetir.

Si Ulises, aquest gran navegant, hagués estat més esportiu, hauria pregat Nausica de no inter­rompre, per culpa d’ell, el partit començat, i àdhuc s’hauria improvisat àrbitre anunciant amb tota gravetat: “Quinze – trenta… Quinze – quaranta-..”, abans de fer-se portar a l’estatge d’Alcinous. Su­poseu que Ulises hagués estat un navegant de la mena d’Alain Gerbault; no creieu que hauria obrat així?

Desitgem, doncs, a Alain Gerbault, en el Lli­bre VI de la seva Odissea, que abordi en una Feàcia poblada de Nausiques semblants a les nim­fes. I agraïm al vell Homer que ens hagi provat com els orígens dels esports més moderns remun­ten sempre a la més alta antiguitat.

.

L’Esport Català, nº 46, 16 de febrer de 1926

.

.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

.

.

SuzanneLenglen

Suzanne Lenglen
(24 maig 1899 – 4 juliol 1938)

Alain_Gerbault_1929

Alain Gerbault (a la dreta)
(17 novembre 1893 – 16 desembre 1941)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

L'esport catalàNausica - tennis.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Bertolt Brecht. Els troians també mantingueren el coratge i l’esperança fins al final

.

.

Tanmateix, la caiguda és segura. Allà dalt
als murs, ja començà el lament.
Records i sentiments dels nostres dies ploren.

Konstandinos P. Kavafis
Troians
Traducció de Joan Ferraté.

.

.

.

.

BEI DER LEKTÜRE EINES SPÄTGRIECHISCHEN DICHTERS

 

In den Tagen, als ihr Fall gewiß war —

Auf den Mauern begann schon die Totenklage —

Richteten die Troer Stückchen grade, Stückchen

In den dreifachen Holztoren, Stückchen

Und begannen Mut zu haben und gute Hoffnung.

 

Auch die Troer also

.

Bertolt Brecht

.

.

.

AL LLEGIR UN POETA NEOGREC

.

En aquells dies, quan la seva caiguda era segura –

En els murs ja havien començat  els laments fúnebres –

Els troians inserien estelles, estelles

En els triples portals de fusta, estelles

I començaren a encoratjar-se i esperançar-se.

 

Els troians també, per tant.

.

.

.

Victus - Sánchez Piñol

Don Antonio [de Villarroel] se despidió de sus hombres el día 8, y hasta ese triste 11 de septiembre llovió sin pausa y sin cesar, día y noche.

Dios mío, qué contraste tras el calor de aquel infernal mes de agosto. Al principio, la lluvia fue un descanso. Nos refrescaba y aliviaba, y después de tantos calores nos sentimos revivir. Con la pólvora mojada, los borbónicos tuvieron que suspender momentáneamente el bombardeo. La parte tétrica era que entre tanto aguacero nuestro entorno de murallas hundidas se convirtió en un paisaje de piedras húmedas, oscuras, embarradas. Puedra y madera mojadas tienden a lo inhóspito.

Las brechas eran majestuosas. Había cinco, la menor de cuarenta metros de ancho y la mayor de sesenta. Sumando los huecos, por su interior podían avanzar hasta 687 hombres de frente […], es decir, más o menos lo que ocuparían dos regimientos en orden de batalla.

Era imposible obturar las brechas. Lanzamos centenares de tablones rectangulares al pie de los huecos. Cada tablón estaba erizado de clavos de un palmo de largo. Nuestros obreros los arrojaban tan lejos como podían, cayeran como cayeran, para no exponerse a la fusilería. Así sembramos los boquetes de pinchos.

.

Albert Sánchez Piñol
Victus. Barcelona 1714

.

.

.

.

Gril·lus, l’home que volgué romandre porc

.

.

Però mai no sabré ponderar a bastament aquell Pitàgores reencarnat en gall que, successivament, esdevingué filòsof, home, dona, rei, particular, peix, cavall, granota i, em sembla, àdhuc esponja; tanmateix, era del parer que no hi ha cap animal més dissortat que l’home, perquè tots els altres es mantenen dins el terme de la Natura i l’home és l’únic que intenta sortir-se dels límits de la seva condició.

I encara, d’entre els homes troba millors, per moltes raons, els ignorants que no pas els doctes i els eminents: així, Gril·los actuà amb força més seny que el prudent Ulisses, car preferí de quedar-se a grunyir a la cort abans que exposar-se amb ell a tantes aventures perilloses. Homer, el pare de les faules, no em sembla pas d’un altre parer; en efecte, sovint tracta els mortals de dissortats i miserables i, en canvi, a Ulisses, el seu model de persona de seny, l’anomena moltes vegades infortunat, cosa que mai no diu de Paris, ni d’Àiax ni d’Aquil·les. La raó n’és ben clara: aquell heroi astut i enginyós, no feia res sense aconsellar-se amb Pal·las i, per un excés de seny, fugia de l’ordre natural.

Així doncs, tal com entre els mortals, els més allunyats de la benaurança són els que més delegen la saviesa —i això els fa doblement beneits perquè, oblidant que han nascut dins la condició humana, aspiren a la vida dels déus immortals i, seguint l’exemple dels gegants, armats de llur doctrina, declaren la guerra a la Natura— també semblen ésser menys infeliços els que estan més a prop de l’instint i de la irracionalitat dels animals, i no desitgen res que no sigui humà.

Erasme de Rotterdam
Elogi de la follia, XXXIV-XXXV
Traducció de Jaume Medina

.

.

.

ULISSES  I  GRIL·LUS

.

Quan Ulisses deslliurà els seus companyons i obligà a Cleric a tornar-los llur primera forma, cadascun fou despullat de la figura d’un ani­mal de què Circe l’havia revestit per l’encis de la seva verga d’or. Només Gril·lus, que era esdevingut un porc, no es decidí mai a esdevenir novament home. Ulisses usà endebades de tota la seva eloqüència per tal de persua­dir-lo a tornar al seu primer estat.

Plutarc ha dit alguna cosa d’aquesta faula i jo l’he creguda un tema bo per un diàleg que demostri que els homes serien pitjors que les bèsties, si la sòlida filosofia i la veritable religió no els sostenien.

* * *

 

Pierre Coustau - Le pegme 1560

Emblema amb Ulisses i Gril·lus, de Le pegme, de Pierre Coustau (1560)

Gril·lus.- Estic molt content de veure-us, predilecte de Minerva, però del canvi de forma bé us plaurà de dispensar-me’n

Ulisses.- Ai pobre amic meu! Ja sabeu com sou? No teniu certament una bella figura: un cos gros corbat cap a terra, unes llargues orelles que us pengen, uns ullets menuts que quasi no podeu obrir, un morro horrible, una fesomia repulsiva i un pèl eriçat i grosser! En fi, sou una persona repugnant; us ho dic per si no ho sabíeu. Per poc raonable que sigueu estareu ben content d’esdevenir altra cop home.

Gril·lus.- Podeu ben dir. que no en treureu res;  fer de porc és molt més bonic. És clar que la meva figura no és gaire elegant, però no em mi­ro al mirall i així en prescindeixo. Altrament, tal com sóc, d’un quant temps ençà, no he de témer que l’espill de l’aigua en retregui la meva lletjor,  puix m’estimo més un fangar que una clara fontana.

Ulisses.- I, aquesta brutícia, no us horripila?  No viviu sinó d’immundícies; us rebolqueu en llocs infectes i pudiu tant, que  si un hom se us apropa li ve cobriment de cor.

Gril·lus.- Què se me’n dóna? Tot depèn del gust. Aqueixa olor per a mi és més dolça que l’ambre i aqueixes immundícies són nèctar per a mi.

Ulisses.-  M’avergonyeixo per vós. És possible que hagueu oblidat tan de pressa tot el que la humanitat té de noble i d’avantatjós?

Gril·lus.- No me’n parleu més de la humanitat; la seva noblesa no és sinó imaginària; tots els seus mals són reals i els seus béns no són més que a la fantasia. Tinc un cos brut i cobert d’un pèl aspre, però no em calen vestits; i vós fóreu doble feliç en les vostres tristes aventures sí tenieu el cos pelut com jo per poder-vos-en passar. Jo arreu trobo el meu aliment, àdhuc en els indrets menys volguts. Els plets i les guerres i tots els altres neguits de la vida, no existeixen per mi. Ni em cal cuiner, ni barber, ni sas­tre, ni arquitecte. Heus-me ací lliure i feliç amb poca cosa. Per què lligar-me novament amb les necessitats dels homes?

Ulisses.- És cert que l’home té grans necessitats; però tot el que ha inventat per satisfer-les el glorifica i el fa feliç.

Gril·lus.- És més senzill i més segur estar  lliure  d’aqueixes necessitats

que no pas posseir els mitjans d’atendre-les per meravellosos que siguin. Val més gaudir d’una bona salut sense cap ciència de la medicina, que no pas estar malalt tenint remeis excel·lents per guarir.

Ulisses.- Però, estimat Gril·lus, així vós no teniu en res ni l’eloqüència, ni la poesia, ni la música, ni la ciència dels astres, ni la de les figures i dels nombres! Heu renunciat a la nostra pàtria estimada, als sacrificis, als festins, als jocs, a les danses, als combats i a les corones que són el premi dels vencedors? Responeu-me.

Gril·lus.- El meu estat de porc és tan bo, que em situa per damunt de totes aqueixes belles coses. M’estimo més grunyir que no pas ser tan eloqüent com vós. El que m’allunya de l’amor a l’eloqüència, és que ni la vostra, que iguala la de Mercuri, em convenç, ni em commou. Jo no vull persuadir ningú, ni em serviria de res que em persuadissin. Sóc tan poc curiós de la prosa com de la poesia; ara tot això per mi és vianda fada. Els jocs de disc, la lluita i les curses, els deixo de bona gana als qui s’apas­sionen per una corona com els infants per llurs joguines; ja no sóc àgil per aconseguit el premi, però no l’envejaria pas a altre més lleuger de greix que jo. He perdut el gust de la música i el gust és el tot en les coses; el que a vós us hi uneix, a mi me n’allunya, no en parlem més. Tor­neu a Itaca; un porc té la pàtria arreu on hi ha glans. Aneu, regneu, torneu a veure Penélope, puniu els seus amants; per mi la meva Penélope és la truja de la vora; jo regno en el meu estable i res no torba el meu impe­ri. Molts reis en llurs palaus daurats no poden assolir el meu goig; hom els diu peresosos i indignes del tron quan volen regnar com jo sense negui­tejar-se i sense turmentar tot el gènere humà.

Ulisses.- Vós no penseu que un porc està a la mercè dels homes, qui només l’engreixen per degollar-lo. Raonant tan bellament acabareu ben aviat el vostre destí. Els homes, entre els quals no voleu que se us compti, menjaran el vostre greix i els vostres pernils.

Gril·lus.- Certament que aquest és el risc de la meva professió; però la vostra, no té també els seus perills i les seves inquietuds? Jo m’exposo a la mort tenint una vida dolça i d’una delectança real i present; vosaltres us hi exposeu de la mateixa manera amb una vida desgraciada i per una glòria imaginària. Jo opino que és millor ésser porc que heroi. Encara que el ma­teix Apol·ló cantés un dia les vostres victòries, ni us remeiaria les penes ni us preservaria de la mort. La vida d’un porc és millor

Ulisses.- Així, doncs, sou prou insensat i prou embrutit per menysprear la saviesa, que quasi iguala els homes als déus?

Gril·lus.- Al contrari, és per saviesa que menyspreo els homes. És una impietat creure que s’assemblen als déus, ja que són orbs, injustos, enganyadors, desgraciats i dignes d’ésser-ho, estan cruelment armats els uns contra els altres i són tan enemics d’ells mateixos com llurs veïns. A on porta aquesta saviesa tan elogiada? No esmena pas els costums dels homes; no fa sinó afalagar i acontentar llurs passions. No fóra millor no tenir raó, que no pas tenir-ne per fer i autoritzar les coses més irracionals? No me’n parleu més de l’home; és el més injust, i, per consegüent, el més desenraonat de tot animals. Sense afalagar la nostra espècie, un porc és bastant bona persona;ni fa moneda falsa ni convenis falsos; no perjura mai, no té avarícia ni cobejança; la glòria no li fa conquerir res injustament: és ingenu i no té malí­cia; passa la vida bevent, menjant i dormint. Si tothom fos com ell, tothom dormiria en pau i vós no fóreu ací; París no hauria robat mai Helena; els grecs no haurien enderrocat Troia després de deu anys de setge;  vós no hauríeu anat per mar i per terra a mercè de l’atzar i no us caldria conquis­tar el propi reialme. Així, doncs, no me’n parleu més de raó, car els homes no tenen sinó follia. No val més ésser bèstia que no pas foll i dolent?

Ulisses.—Us confesso que no té estranyar-me prou de la vostra estupidesa.

Gril·lus.—Bella meravella que un porc sigui estúpid! Cadascú ha de con­servar el propi caràcter. Vós guardeu el vostre d’home inquiet, eloqüent, as­tut i pertorbador del repòs públic. La nació a la qual estic incorporat és modesta, silenciosa, enemiga de la subtilesa i dels bells parlaments; sense raonar, va, de dret, al plaer.

Ulisses.—Almenys no em negareu que la immortalitat, reservada als ho­mes, no elevi infinitament el seu estat per sobre del de les bèsties. Estic es­pantat de la ceguera de Gril·lus quan penso que no aprecia les delícies dels camps Elisis, on els homes sapients viuen feliços després de llur traspàs.

Gril·lus.—Atureu-vos si us plau. Jo no sóc pas tan embrutit que renun­ciés a ésser home, si en l’home m’hi ensenyéssiu una vera immortalitat però pel no ésser més que una ombra vana després de la meva mort, i encara una ombra planyivola que, àdhuc en els camps Elisis, enyora els plaers d’a­quest món, us confesso que no val la pena de violentar-se. Aquiles en els camps   Elisis juga a palet sobre l’herba;  però donaria tota la seva glòria que és tan sols un somni per ésser el malvat Tersites en el món dels vius. Aquest Aquiles, tan desenganyat de la glòria i de la virtut, no és més que un fantasma; ja no és ell mateix; hom ja no hi reconeix ni el seu coratge ni els seus sentiments; és un no sé què que resta sols pel seu deshonor. Aquesta ombra vana no és Aquiles, així com la meva no és el meu cos. No espereu, doncs, eloqüent Ulisses, enlluernar-me amb una falsa aparença d’immortalitat; jo vull alguna cosa més evident; a falta d’ella, persevero en la secta brutal que he triat. Ensenyeu-me que l’home té quelcom més noble que el seu cos,  que és lliure de la corrupció; ensenyeu-me que el que pensa en l’home no és el cos i que això perdura després que aquesta màquina grossera s’ha malmès; en un mot, feu-me veure que el que resta a l’home després d’aquesta vida és un ésser veritable i veritablement feliç; demostreu que els déus no són injustos i que després d’aquesta vida hi ha un premi per la virtut que al món sempre ha de sofrir; i tot seguit, diví fill de Laertes, correré darrera vostre a través dels perills; sortiré content de l’estable de Circe; no seré més porc, esdevindré novament home i estaré a l’aguait contra tots els plaers.

Per qualsevol altre cami, no em menareu pas a on voleu. M’estimo més ésser tan sols porc gran i gros, content de la meva brutícia, que no pas home feble, lleuger, maligne, enganyós i injust qui després de mort espera ésser només una ombra trista i un fantasma entristit de la seva condició.

François Fénelon (6 d'agost de 1651 – 7 de gener de 1715)

François Fénelon (6 d’agost de 1651 – 7 de gener de 1715)

.

François Fénelon
Traducció de Concepció de Balanzó
La Nova Revista, nº 26, febrer de 1929 (pàgs. 78-82)

.

.

Erasme - Elogi de la FolliaErasme de Rotterdam

Elogi de la follia

Traducció de Jaume Medina

Les millors obres de la literatura universal, 10
Edicions 62. Barcelona, 1982
ISBN: 842951801X

.

.

.

Carles Riba i els pretendents de Penèlope

.

.

Odisseu-Pretendents

.

.

.

ELS PRETENDENTS DE PENÈLOPE

.

Sens dubte, el més apassionat oient d’Homer és Homer mateix. En aquest aspecte de poeta que, elevant la seva lliure fàbrica imaginativa, s’hi mou talment ell per dintre, sense imprimir-s’hi —així l’arquitecte per dins el palau que construeix—, però deixant-hi com un aire de personal meravella, de contentament davant l’obra, precisem més, d’interès d’es­pectador —d’espectador privilegiat, no ja de l’obra finida, sinó de l’obra creant-se— un poeta se’ns acut només que sigui amb Homer comparable: Ariosto. Comparable en qualitat d’entusiasme; no en la realització. Hi ha una essencial diferència: Ariosto no creia, sincerament, en la màquina extranatural del seu joc. I, amb tot, s’acompleix en ell literàriament, la sentència moral de Goethe: que tots acabem essent senyorejats per les fantasmes que hem creat nosaltres mateixos. Ariosto és pres de l’encant mateix de les seves imaginacions; ell, artista perfecte, per resoldre’s la paradoxa, tria el més ample, el més somrient recurs: la ironia. Per la ironia és que Ariosto arriba, per dir-ho en mots de Coleridge, a la combi­nació de poesia amb doctrina, i de poesia amb sentiment.

Per a Homer, en canvi, no hi ha problema de sinceritat: ell creu, no ja sols en els déus, sinó en els lestrígons, i en els menjalotus, i en el menja-homes Polifem. Creu així mateix en la magnífica insolència dels preten­dents. Més que creure-hi: n’és el còmplice. No els plany el vi negre, ni les cabres, ni els bous, ni les serventes fàcils: aquests cabals, al cap i a la fi, com tota la resta, no són al palau d’Ulisses, sinó dins la imaginació d’Ho­mer. Hermes generós, els fa do d’una mossegadora eloqüència. Enfront d’ells, distribueix semblantment els seus dons als altres: a Ulisses primer de tots, l’enyor actiu, l’enginy inesgotable, la voluntat de reeixir. I tranquil, gairebé sibarític si no fos tan grandiosament sobri, va combinant el con­flicte i ensems assistint-hi. Sense dir-ho enlloc, se li coneix que ell, que segons el seu cànon rigorós d’objectivitat és lleial —no és, amb tot, impar­cial. Ésser-ho seria alguna cosa que, com Goethe, Homer tampoc no hauria pogut prometre. És massa humà: fa topar força humana contra força hu­mana; l’ajut diví és en ell com una gràcia, que ve del cel, però cal tanma­teix conquerir-la. Ell, home entre homes, s’hi interessa vivament, pren partit; espectador ingenu del seu drama, hi ha un moment en què, sense adonar-se’n, fa com un crit d’entusiasme, en trobant, en mig d’infidels, l’exemplar fidelitat d’Eumeu. Tan viu se’l presenta, que ja no pot parlar-ne en terça persona, i l’apostrofa:

I tu, llavors, responent, li digueres, Eumeu porquerol.

Ve, així mateix, després de la malvestat prolongada, la sospirada re­venja. I la joia, que tot al llarg s’havia anat preparant refinadament, amb la insistència sobre l’abús inaudit, moments abans, àdhuc, amb la basarda —la shakespeariana basarda— del càstig que flota damunt les testes descuroses dels pretendents, esclata en caure el primer d’ells, el maquinador de totes les malifetes, Antínous, sota la sageta rabent d’Ulisses. I des­prés d’ell, Eurímac, i Amfínom, i Agelau, i Liodes, i els altres. No basta que simplement caiguin i morin, cal delitar-se una estona en l’espeternec, en el doll de la sang, en la tenebra que envaeix, en el despit, l’esverament i la inútil defensa. És un sol moment, si voleu: però darrera el seu vers, Homer aplaudeix. Aplaudeix l’heroi Ulisses, qui sol ha acomplert la gran gesta; aplaudeix l’èxit glatit durant vint-i-un cants: el repòs conquerit, la injúria que cessa en l’expiació.

I aquesta unitat de joia, bé és més humà —i també més curt— de concebre-la en un sol constructor i en un sol imaginador, que no pas en una col·laboració extraordinària de diversos poetes i de diversos temps.

.

Carles Riba (1919)

.

.

.

.

Dànae. Klimt / Garriga Barata

.

.

danae-klimt

Danae (1907-1908)
Gustav Klimt

.

.

.

.

.

vencia Zeus amb pluja d’or
la candidesa d’una noia, Dànae
captiva del temor d’un vell roí.
.
la imatge apaga el llibre.
.
m’agradaria entendre el dia clar
que ho féu possible,
com ara entenc les flors de l’ametller
que avui s’aboca a la finestra.
.
saber mudar, sense paraules,
la gravetat d’alguns moments
amb sang als llavis.
.
quin déu podria, avui mateix,
alliberar la solitud dels febles
sense vessar, ni fer vessar, cap llàgrima?

.

Francesc Garriga Barata
Tornar és lluny

.

.

Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 1932)

Francesc Garriga i Barata (Sabadell, 1932)

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

Tornar és lluny - Francesc GarrigaFrancesc Garriga Barata

Tornar és lluny

Premi Carles Riba 2012

Óssa menor, 333
Edicions Proa. Barcelona, 2013
ISBN: 9788475883519

.

.