Inici > Ecos de l'Odissea > Dos Telèmacs, un de 1956 i, l’altre, el destinatari de la carta d’Odisseu, de Joseph Brodsky

Dos Telèmacs, un de 1956 i, l’altre, el destinatari de la carta d’Odisseu, de Joseph Brodsky

.

.

a @ariadnalaberint

.

 .

Telèmac 1956

.
.

L’AEDE:
.Jocs Florals 1957 Mèxic
Vora la mar, jo sé una terra trista
que enyora un aire obert a tots els vents.
Vora la mar com una eterna arpista
polsa en la nit, l’enyor dels fills absents.
Penèlope gentil de tants d’Ulisses 
teixeix i desteixeix pacientment
i viu callant sota les trencadisses
i l’urc groller de cada pretendent.
Treballa. Dia a dia, la disbauxa
buida el rebost i cal tornar-lo a omplir. 
Cal satisfer les turpituds, la rauxa
del foraster, les ànsies de botí.
Vora la mar, jo sé una terra amarga
que duu els vestits llampants i el cor de dol,
i troba que la nit és aspra i llarga 
i dins la fosca enyora el flam del sol.

.
EL COR:

.
Però, i Telèmac? I aquell infant que ahir,
des del bressol, veia marxar el seu pare?
Què se n’ha fet? No sent la sang bullir?
Veu els tropells, i no els atura encara? 

.

L’AEDE:

.
Telèmac ha crescut, i sap la força
que tenen ells, i la que té el seu braç.
Telèmac sol, encara no pot tòrcer
l’arc d’Odisseu que guarda sota el jaç.
Però la jove sang se li altera 
quan veu l’estrall que es fa a la llar pairal,
i sent cremar la pell, i s’exaspera
quan veu tacat el regi setial.
Telèmac sap que un ull sempre el vigila
i que ha passat el temps del pler i el joc, 
i sap que el foraster té el peu d’argila,
i que ell avui està jugant amb foc.
Telèmac va guardant la flama encesa,
i d’any en any, s’abranda més i més,
i no l’apaga el torb ni l’escomesa, 
ni l’orgullós menyspreu dels forasters.

.
EL COR:

.
I si perdés Telèmac l’esperança
de veure el gran retorn? Abandonat
de tots, en sa desemparança,
acataria dòcil el mal fat? 

.
L’ AEDE:

.
No! Mai! Ell sempre espera pacient.
Veu la discòrdia enmig de la canilla
i li cal fer el posat feble i prudent
i ser audaç i astut com una guilla.
El seu casal és una terra forta 
que com la nau fa cara al vendaval.
Aquells que en l’ona ja la creuen morta
veuran sa renaixença sagital.
Telèmac sap que un dia serà fort,
més fort que els irascibles pretendents. 
Llavors ell portarà la nau a port,
i vencerà, a desgrat dels elements.
Ara vigila els hostes, i s’adona
que un recel mutu els té descompartits
i es posen, més a més, a tret de fona, 
cada matí més febles i envilits.
I mentrestant, callat, treballa a l’ombra.
Humil, escampa arreu la gran llavor
de l’esperança viva. I creix el nombre
dels que duran l’albada a l’horitzó. 
Vol que si torna Ulisses algun dia
li pugui dir: «Fill meu, pots dur ben alt el cap.
Dins la tenebra i l’atonia
has conservat l’esprit del vell casal.
Fidel al cru ressò de les osseres 
no t’has agenollat per dur la creu,
i conservant la fe en les senyeres
antigues, no has parlat fins que ta veu
podia ser sentida. Mentre els hostes
volien envilir la teva gent 
vas conservar les seves ments dispostes.
Has merescut el meu agraïment.»
I ell respondrà: «Només les mans tenia,
buides de brans, de glavis i alçaprems.
La llosa funeral que ens oprimia 
era molt dura i ha calgut molt temps.
Em vau deixar al bressol de la innocència
amb els ulls clars que fa l’infant que riu.
Avui que em retrobeu, hi ha una ciència
antiga en aquells ulls; un reflexiu 
alè de prematura maduresa.
Com, a la jungla, el salvatgí cadell,
he après de pressa, amb sang, l’atroç cruesa
de viure amb la menaça del coltell
o la sageta que brunzent s’avia. 
Sí, he viscut de pressa. Ah, cada any
que ha anat passant, per tres el comptaria!
Sé bé com són, l’esquer, l’ocult parany,
la rialleta i el flagell, i l’aire
espesseït i fals de cada veu. 
Ànima enfora, no han pogut pas gaire.
Ànima endins, no hi han posat el peu.
Tot ha passat, com un fantasma tràgic
del temps enterbolit i furient.
Tenim ara el Treball: el bàlsam màgic 
que guarirà les nafres del turment.
Entre tots dos, aixecarem la terra
i la farem més bona i més gentil.
Entre tots dos, farem la noble guerra,
la gran batalla de l’esforç humil. 
I a tots els llogarets i les cruïlles,
a l’hora de l’albada resplendent
una cançó, dels cims fins a les illes,
escamparà la bona nova al vent:

.
CODA

.
Vora la mar, jo sé una terra lliure 
amiga del treball i la cançó
amb una gent que viu i deixa viure
i sap usar les armes del perdó.
Vora la mar, jo sé una terra dura
que s’ha salvat, voltada de perills 
perquè no ha desertat de l’aventura,
l’amor amb desmesura dels seus fills.
.

.
ARNAU COMTE
(pseudònim)

.

.

Jocs Florals de la Llengua Catalana : Any XCIX de la seva restauració

.

..

.

.

Joseph Brodsky (Leningrad, 24 maig 1940 – Nova York, 28 gener 1996)

Odysseus to Telemachus

.

My dear Telemachus,
The Trojan War
is over now; I don’t recall who won it.
The Greeks, no doubt, for only they would leave
so many dead so far from their own homeland.
But still, my homeward way has proved too long.
While we were wasting time there, old Poseidon,
it almost seems, stretched and extended space.
 
I don’t know where I am or what this place
can be. It would appear some filthy island,
with bushes, buildings, and great grunting pigs.
A garden choked with weeds; some queen or other.
Grass and huge stones . . . Telemachus, my son!
To a wanderer the faces of all islands
resemble one another. And the mind
trips, numbering waves; eyes, sore from sea horizons,
run; and the flesh of water stuffs the ears.
I can’t remember how the war came out;
even how old you are–I can’t remember.
 
Grow up, then, my Telemachus, grow strong.
Only the gods know if we’ll see each other
again. You’ve long since ceased to be that babe
before whom I reined in the plowing bullocks.
Had it not been for Palamedes’ trick
we two would still be living in one household.
But maybe he was right; away from me
you are quite safe from all Oedipal passions,
and your dreams, my Telemachus, are blameless.

Joseph Brodsky

.

.

.

.

.

Estimat Telèmac,
…………………….la guerra de Troia
s’ha acabat. Qui ha guanyat —no ho recordo.
Els grecs, segurament. Deixar tants morts
tan lluny de la seva terra només ho poden fer els grecs…
Però el camí que em retorna a casa
està resultant massa llarg,
com si Posidó, mentre nosaltres allà
perdíem el temps, hagués dilatat l’espai.
Ignoro om em trobo,
què tinc al davant. Sembla una illa infecta,
matolls, quatre cases, gruny de porcs,
un jardí deixat, no sé quina reina,
herba i pedres… El meu estimat Telèmac,
totes les illes s’assemblen les unes a les altres
quan fa tamt de temps que viatges; i el cervell
ja perd el compte de les ondes,
l’ull, irritat per l’horitzó, plora,
i la carn de les aigües obtura l’orella.
No recordo com va acabar la guerra,
ni quants anys tens, no recordo.
.
Fes-te gran, Telèmac meu, creix.
Només els déus saben si ens tornarem a veure.
Ara ja no ets aquell nen
davant de qui vaig contenir els braus.
Si no hau¡gués estat per Palamedes, ara viuríem junts.
Però potser va fer bé: sense mi
t’has estalviat els patiments d’Èdip,
i els teus somnis, Telèmac meu, són purs.
.
Joseph Brodsky

Traducció de Judit Díaz Barneda

.

.

.

Brodsky-poemesJoseph Brodsky

Poemes escollits

Traducció de Judit Díaz Barneda

Pròleg de David Castillo

Edicions de 1984. Barcelona, 2013

ISBN: 9788415835035

.

.

.

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: