Arxius

Archive for Abril de 2013

Dos Telèmacs, un de 1956 i, l’altre, el destinatari de la carta d’Odisseu, de Joseph Brodsky

.

.

a @ariadnalaberint

.

 .

Telèmac 1956

.
.

L’AEDE:
.Jocs Florals 1957 Mèxic
Vora la mar, jo sé una terra trista
que enyora un aire obert a tots els vents.
Vora la mar com una eterna arpista
polsa en la nit, l’enyor dels fills absents.
Penèlope gentil de tants d’Ulisses 
teixeix i desteixeix pacientment
i viu callant sota les trencadisses
i l’urc groller de cada pretendent.
Treballa. Dia a dia, la disbauxa
buida el rebost i cal tornar-lo a omplir. 
Cal satisfer les turpituds, la rauxa
del foraster, les ànsies de botí.
Vora la mar, jo sé una terra amarga
que duu els vestits llampants i el cor de dol,
i troba que la nit és aspra i llarga 
i dins la fosca enyora el flam del sol.

.
EL COR:

.
Però, i Telèmac? I aquell infant que ahir,
des del bressol, veia marxar el seu pare?
Què se n’ha fet? No sent la sang bullir?
Veu els tropells, i no els atura encara? 

.

L’AEDE:

.
Telèmac ha crescut, i sap la força
que tenen ells, i la que té el seu braç.
Telèmac sol, encara no pot tòrcer
l’arc d’Odisseu que guarda sota el jaç.
Però la jove sang se li altera 
quan veu l’estrall que es fa a la llar pairal,
i sent cremar la pell, i s’exaspera
quan veu tacat el regi setial.
Telèmac sap que un ull sempre el vigila
i que ha passat el temps del pler i el joc, 
i sap que el foraster té el peu d’argila,
i que ell avui està jugant amb foc.
Telèmac va guardant la flama encesa,
i d’any en any, s’abranda més i més,
i no l’apaga el torb ni l’escomesa, 
ni l’orgullós menyspreu dels forasters.

.
EL COR:

.
I si perdés Telèmac l’esperança
de veure el gran retorn? Abandonat
de tots, en sa desemparança,
acataria dòcil el mal fat? 

.
L’ AEDE:

.
No! Mai! Ell sempre espera pacient.
Veu la discòrdia enmig de la canilla
i li cal fer el posat feble i prudent
i ser audaç i astut com una guilla.
El seu casal és una terra forta 
que com la nau fa cara al vendaval.
Aquells que en l’ona ja la creuen morta
veuran sa renaixença sagital.
Telèmac sap que un dia serà fort,
més fort que els irascibles pretendents. 
Llavors ell portarà la nau a port,
i vencerà, a desgrat dels elements.
Ara vigila els hostes, i s’adona
que un recel mutu els té descompartits
i es posen, més a més, a tret de fona, 
cada matí més febles i envilits.
I mentrestant, callat, treballa a l’ombra.
Humil, escampa arreu la gran llavor
de l’esperança viva. I creix el nombre
dels que duran l’albada a l’horitzó. 
Vol que si torna Ulisses algun dia
li pugui dir: «Fill meu, pots dur ben alt el cap.
Dins la tenebra i l’atonia
has conservat l’esprit del vell casal.
Fidel al cru ressò de les osseres 
no t’has agenollat per dur la creu,
i conservant la fe en les senyeres
antigues, no has parlat fins que ta veu
podia ser sentida. Mentre els hostes
volien envilir la teva gent 
vas conservar les seves ments dispostes.
Has merescut el meu agraïment.»
I ell respondrà: «Només les mans tenia,
buides de brans, de glavis i alçaprems.
La llosa funeral que ens oprimia 
era molt dura i ha calgut molt temps.
Em vau deixar al bressol de la innocència
amb els ulls clars que fa l’infant que riu.
Avui que em retrobeu, hi ha una ciència
antiga en aquells ulls; un reflexiu 
alè de prematura maduresa.
Com, a la jungla, el salvatgí cadell,
he après de pressa, amb sang, l’atroç cruesa
de viure amb la menaça del coltell
o la sageta que brunzent s’avia. 
Sí, he viscut de pressa. Ah, cada any
que ha anat passant, per tres el comptaria!
Sé bé com són, l’esquer, l’ocult parany,
la rialleta i el flagell, i l’aire
espesseït i fals de cada veu. 
Ànima enfora, no han pogut pas gaire.
Ànima endins, no hi han posat el peu.
Tot ha passat, com un fantasma tràgic
del temps enterbolit i furient.
Tenim ara el Treball: el bàlsam màgic 
que guarirà les nafres del turment.
Entre tots dos, aixecarem la terra
i la farem més bona i més gentil.
Entre tots dos, farem la noble guerra,
la gran batalla de l’esforç humil. 
I a tots els llogarets i les cruïlles,
a l’hora de l’albada resplendent
una cançó, dels cims fins a les illes,
escamparà la bona nova al vent:

.
CODA

.
Vora la mar, jo sé una terra lliure 
amiga del treball i la cançó
amb una gent que viu i deixa viure
i sap usar les armes del perdó.
Vora la mar, jo sé una terra dura
que s’ha salvat, voltada de perills 
perquè no ha desertat de l’aventura,
l’amor amb desmesura dels seus fills.
.

.
ARNAU COMTE
(pseudònim)

.

.

Jocs Florals de la Llengua Catalana : Any XCIX de la seva restauració

.

..

.

.

Joseph Brodsky (Leningrad, 24 maig 1940 – Nova York, 28 gener 1996)

Odysseus to Telemachus

.

My dear Telemachus,
The Trojan War
is over now; I don’t recall who won it.
The Greeks, no doubt, for only they would leave
so many dead so far from their own homeland.
But still, my homeward way has proved too long.
While we were wasting time there, old Poseidon,
it almost seems, stretched and extended space.
 
I don’t know where I am or what this place
can be. It would appear some filthy island,
with bushes, buildings, and great grunting pigs.
A garden choked with weeds; some queen or other.
Grass and huge stones . . . Telemachus, my son!
To a wanderer the faces of all islands
resemble one another. And the mind
trips, numbering waves; eyes, sore from sea horizons,
run; and the flesh of water stuffs the ears.
I can’t remember how the war came out;
even how old you are–I can’t remember.
 
Grow up, then, my Telemachus, grow strong.
Only the gods know if we’ll see each other
again. You’ve long since ceased to be that babe
before whom I reined in the plowing bullocks.
Had it not been for Palamedes’ trick
we two would still be living in one household.
But maybe he was right; away from me
you are quite safe from all Oedipal passions,
and your dreams, my Telemachus, are blameless.

Joseph Brodsky

.

.

.

.

.

Estimat Telèmac,
…………………….la guerra de Troia
s’ha acabat. Qui ha guanyat —no ho recordo.
Els grecs, segurament. Deixar tants morts
tan lluny de la seva terra només ho poden fer els grecs…
Però el camí que em retorna a casa
està resultant massa llarg,
com si Posidó, mentre nosaltres allà
perdíem el temps, hagués dilatat l’espai.
Ignoro om em trobo,
què tinc al davant. Sembla una illa infecta,
matolls, quatre cases, gruny de porcs,
un jardí deixat, no sé quina reina,
herba i pedres… El meu estimat Telèmac,
totes les illes s’assemblen les unes a les altres
quan fa tamt de temps que viatges; i el cervell
ja perd el compte de les ondes,
l’ull, irritat per l’horitzó, plora,
i la carn de les aigües obtura l’orella.
No recordo com va acabar la guerra,
ni quants anys tens, no recordo.
.
Fes-te gran, Telèmac meu, creix.
Només els déus saben si ens tornarem a veure.
Ara ja no ets aquell nen
davant de qui vaig contenir els braus.
Si no hau¡gués estat per Palamedes, ara viuríem junts.
Però potser va fer bé: sense mi
t’has estalviat els patiments d’Èdip,
i els teus somnis, Telèmac meu, són purs.
.
Joseph Brodsky

Traducció de Judit Díaz Barneda

.

.

.

Brodsky-poemesJoseph Brodsky

Poemes escollits

Traducció de Judit Díaz Barneda

Pròleg de David Castillo

Edicions de 1984. Barcelona, 2013

ISBN: 9788415835035

.

.

.

 

«Sing van die wrok, o godin, van Pêleus se seun, Achillés…» Invocació de la Ilíada en Afrikaans, per J.P.J. van Rensburg.

.

To Prof. Richard Whitaker
for kindly sending me Van Rensburg’s Die Ilias

.

.

.

.

Sing van die wrok, o godin, van Pêleus se seun, Achillés die verderflike wrok, wat tienduisende smarte oor die Achajers gebring het, en baie sterk siele van helde voor Hadés geslinger en hulleself ten prooi van die honde en al die roofvoëls beskik het — en die plan van Zeus is voleindig! — ja, vandat Atreus se seun, koning van manne, en die goddelike Achillés vir die eerste keer in twis van mekaar geskei het.

Die Ilias, I, 1-7

.

.

Traducció a l’Afrikaans de J.P.J. van Rensburg (1952)

Professor de la Universiteit van Stellenbosch (Sud-àfrica)

.

.

Universiteit van Stellenbosch

Universiteit van Stellenbosch

.

Van Rensburg Die Ilias 2.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Van Rensburg Die IliasHomerus : Die Ilias

uit die oorspronklike Grieks vertaal

deur J.P.J. van Rensburg

Pro Ecclesia-Drukkery, Stellenbosch.

Sud-àfrica, [1952]

.

.

.

Heridas sirenas, de Juan Vicente Piqueras. Em dic Ningú, no Sant Sebastià

.
.
.
Amárrate. alma mía; sujétate a este mármol,
Sebastián de su trono, con cuantas cintas pueda
ofrecerte en Venecia la lluvia que te empapa.
 
Amárrate a este palo, alma Ulises, y escucha
-desde donde la plaza proclama su equilibrio-
el rugido de bronce que la piedra sostiene.

María Victoria Atienza
Placeta de San Marcos
.
.

.

.

HERIDAS SIRENAS

.

Somos tú, somos carne de tu carne,
voz de tu alma. Somos lo que eres,
la mejor, la peor, la única prueba
de que estás vivo. Somos tus encantos.
Somos las vivas fechas del dolor
que te ha criado. No nos abandones,
cuídanos, riéganos, mantennos frescas.
Tú eres nuestro, sin ti no somos nada,
como tú sin nosotras, me suplican
las heridas piedad.
.
Heridas que me piden por favor,
como si fuesen quienes me rodean,
que no sea feliz, que las escuche:
.
¿Y qué harás sin nosotras cuando quieras
escribir un poema? ¿Qué dirás?
¿Qué que no duela puede interesar
a esa tribu de enfermos que da en leer poesía?
.
Tratan de convencerme de que soy
la causa del dolor que ellas me causan
más que las ganas de no padecerlo.
Sé que son mis sirenas y su canto
me seduce, me pierde,
pero también me avisa, me despierta.
.
¡Lámelas, amor mío, haz que se callen,
haz que tu devoción las cicatrice
y siembre en ellas lo que no conocen!
podría suplicarle a la mujer que amo
pidiéndole piedad como si yo
fuese una herida suya.
.
Pero ella me diría:
No pidas al amor lo que el amor
no puede darte. Sánate a ti mismo.
.
Y así me veo atado
al mástil de estas voces que son apenas mías,
ciego a fuerza de cielo, sordo a súplicas,
buscando entre la niebla
el rumbo que el asombro ha trazado en mi sangre.
.
Adiós, heridas, sé que os debo todo
lo que no soy. Ahora
debo irme, no puedo
quedarme aquí escuchando vuestras quejas
ni las mías. No quiero ser el mártir
de una fe que no tengo.
.
Me llamo Nadie, no San Sebastián.
.
Me espera el mundo, el mar y lo que amo,
la odisea feroz de ser feliz.
.

Juan Vicente Piqueras (Los Duques de Requena, País Valencià, 1960)

Juan Vicente Piqueras
(Los Duques de Requena, País Valencià, 1960)

Juan Vicente Piqueras
Atenas

.

.

.

.

José Vicente PiquerasJuan Vicente Piqueras

Atenas

XXV Premio Fundación Loewe

Colección Visor de Poesía, 839
Visor Libros. Madrid, 2013
ISBN: 9788498958393

.

.

.

Iliad. A Southern African translation. Una Ilíada sud-africana, de la mà de Richard Whitaker

.

.

.

Iliad Book 1

.

Richard Whitaker (Professor emèrit Universitat Cape Town, Sud-àfrica)

Richard Whitaker
(Professor emèrit Universitat Cape Town, Sud-àfrica)

Muse, sing the rage of Peleus’ son Akhilleus,
deadly rage that brought the Akhaians endless pain,
that hurled down to Hades many strong souls
of heroes and made their bodies meat for dogs
and vultures, fulfilling the plan of Zeus,
ever since the day that those two quarreled –
inkosi Agamemnon and godlike Akhilleus.

………Which god made them clash in strife? The son
of Zeus and Leto. Angry with the chief,
he drove plague on the impis – people died
because Atreus’ son dishonoured the priest,
Khryses. He came to the Akhaian ships
to free his daughter, offering rich ransom,
holding in his hands Apollo’s ribbons
around a golden staff, and begged the Akhaians,
above all Atreus’ two sons, their leaders:
‘Sons of Atreus, all well-greaved Akhaians,
may the Olympian gods grant that you sack
the town of Priam and come safely home.
Take this ransom and release my daughter;
respect Apollo the Archer, Zeus’s son.’

………The other Akhaians shouted their assent:
he should respect the priest and take the splendid ransom.
This failed to please the heart of Agamemnon;
he harshly dismissed Khryses, saying roughly:
Kehla, don’t let me find you hanging
around the ships, now or in the future –
the god’s staff and ribbons won’t protect you.
I will not release her – before that, she’ll grow old
in my home, in Argos, far from her native land,
working the loom and servicing my bed.
Go! don’t annoy me and put yourself in danger.’

………He spoke. The old man trembled and obeyed;
he left in silence, beside the roaring sea.
Far away, the kehla prayed
to inkosi Apollo, son of fair-haired Leto:
‘Hear me, god of the silver bow, powerful lord
of Khryse, sacred Killa, Tenedos –
Mouse-god, if ever I built a lovely shrine
for you, if ever I burned fat thigh-bones
of goats or bulls, then grant my prayer: make your shafts
punish the Akhaians for my tears.’SA Iliad - Richard Whitaker

……….He spoke in prayer; Phoibos Apollo heard.
He sped from Olympos’ peak, heart angry,
bow and covered quiver on his shoulders,
arrows clattering in his fury as he moved.
He came on like night. Sitting far from the ships,
he let a shaft fly – his silver bow
clanged terribly. First, he attacked the mules
and nimble dogs, then launched a barbed
arrow at the men, and struck. Corpse
after corpse burned on the funeral-pyre.
.

Iliad, I, 1-51
Translation by Richard Whitaker

http://www.southernafricaniliad.com

inkosi: (Xhosa and Zulu)  inkáwsi  a chief, ruler; transf., God; respectful form of address to the foregoing

impi:  (Zulu)  impi   army or regiment of warriors

kehla:  (Zulu)  kéh-khla  elderly man; respectful form of adress to old man

.

.

.

.

South African English

By Penny Silva, OED

.

The English language in South Africa (SAE) dates from the arrival of the British at the Cape of Good Hope in 1795. As was the case in most colonies, English was introduced first by soldiers and administrators, then by missionaries, settlers, and fortune-seekers. English took root during the 19th century as a southern African language, as a result of the British settlements of 1820 (in the Eastern Cape), 1848–51 (in Natal), and the subsequent rushes to the diamond mines of Kimberley and the gold mines of the Witwatersrand.

Modern SAE is part of a complex linguistic and cultural mix. The Constitution of 1994 recognizes 11 official languages, namely English, Afrikaans, and the nine major African languages (including isiZulu, isiXhosa, seTswana and seSotho), as well as additional ‘community and religious languages’ such as Khoi-San, Telegu, Hindi, Portuguese, Hebrew, and Arabic.

.

more at: Oxford English Dictionary on line

.

.

.

[…]

Omero tremila anni dopoThere is another aspect of contemporary South Africa that provides a point d’appui for the translator of Homer: the fact that an African-language tradition of orally composing and performing poetry still flourishes in this country. The type of oral composition especially practised is the praise poem ad­dressed to significant or powerful individuals. Historically, the highest form of praising has been that directed to the tribal chief, proclaiming his physical and moral characteristics and, particularly, his prowess in battle and his conquests. A praise might consist of just a brief allusive description. But the more the chief accomplished, the more elaborate his praise poem; in the case of a famous individual like Shaka, the 19th-century leader of the Zulus, his praises eventually comprised hundreds of verses.

Over the past decade or so, as South Africans have begun to try to create a common culture that would bridge over the di­visions of the past, a number of poets composing in English have used indigenous, oral, praise poetry as a model. Now I am not suggesting that a whole Homeric epic could be translated in this style. The dense, allusive and abrupt, essentially non-narra­tive manner of the Southern African praise poem (similar in these respects to Pindar), is just too different from the flow­ing, endlessly varied narrative style of Homer. However, certain passages of 19th-century Zulu praise poetry list the killings of enemy chiefs in a way that reminds one of the many catalogues of killings in the battle-scenes of the Iliad. Here, for example, are lines from the praises of the great Zulu chief Shaka, which detail his conquests (“devoured” here is a conventional metaphor for “killed”):

He [Shaka] destroyed Zwide amongst the Ndwandwes,

He destroyed Nomahlanjana son of Zwide,

He destroyed Sikhunyana son of Zwide.

[…]

He devoured Ndimindwane of the Mswelis of the Xulu clan,

He devoured Mdladlama of the Mbhedu clan,

He destroyed Mphezeni amongst the Nxumalos […]

(Cope [1968, p. 112])

It should possible to reproduce the feel of lines like these in translating passages such as the following, from Iliad 14:

First Aias, son of Telamon, stabbed Hyrtios

the son of Gyrtias, leader of the strong-hearted Mysians;

and Antilokhos killed Phalkes and Mermeros,

and Meriones cut down Morys and Hippotion,

and Teukros destroyed Prothoon and Periphetes,

and the son of Atreus then stabbed Hyperenor,

shepherd of the people, in the flank […]    (Il. 14.511-7)

[…]

Richard Whitaker
Translating Homer in an African context
Dins de: Omero tremila anni dopo. Roma, 2002 (pàgs. 529-530).

.

.

.

.

[…] in the sublime scene at the end of the poem, Achilles finally lets go of his anger, and shows the deepest human sympathy for a suppliant, the father of his ene­my, Priam (Il. 24.477 ff).

All this, which is well known to readers of Homer, has a particular resonance for a South African in the year 2000. South Africa is only now beginning to emerge from centuries of con­flict and division between the different groups and cultures that live within the country’s borders. The last twenty-five years, es­pecially, have witnessed continual, low-level, civil war. And yet, amid the barbarity, the acts of torture and terror, and the mas­sacres, there have been moments of the most astonishing hu­manity. Men imprisoned for decades, like Nelson Mandela, have shown no bitterness at all towards their gaolers; sworn enemies have come to respect each other’s humanity; torturers have been forgiven by their victims. I am sufficiently old-fashioned to be­lieve, with the Greeks, that poetry can offer us more than just an aesthetic experience, that it can also teach us something. So I would hope, idealistically – perhaps naively – that a Southern African Iliad might strengthen the impulse towards reconcilia­tion in my country, by showing how, against a background of implacable anger and brutality, enemies were reconciled – even if only momentarily – in a great imaginative work nearly three thousand years ago.

.

Richard Whitaker
Translating Homer in an african context
Dins de: Omero tremila anni dopo. Roma, 2002 (pàgs. 529-530).

.

.

.

.

SA Iliad - Richard WhitakerThe Iliad of Homer

A Southern African translation

by Richard Whitaker

New Voices. Cape Town, Sud-àfrica, 2012

ISBN: 9781920411978

Book available at: http://www.southernafricaniliad.com 

.

.

Omero tremila anni dopoOmero tremila anni dopo

A cura di Franco Montanari

Edizioni di Storia e Letteratura. Roma, 2002

ISBN: 8884980593

.

.

.

L’adolorida Ilíada de Humbert Wolfe

.

Ni la meravella d’Hèlena / ni el daltabaix de Paris,/ sinó el brillant, inflexible / hexàmetre. / I, per tant, tota passió / no és res més / que un estel que lluu en / una Ilíada. / Ai, boig cor, estaves errat! / No és el teu amor, / sinó tan sols el que és cantat / quan l’amor s’ha esvaït, el que perdura.

.

.

.

Iliad

.

False dreams, all false,
mad heart, were yours.
The word, and nought else,
in time endures.
Not you long after,
perished and mute,
will last, but the defter
viol and lute.
Sweetly they’ll trouble
the listeners
with the cold dropped pebble
of painless verse.
Not you will be offered,
but the poet’s false pain.
Mad heart, you have suffered,
and loved in vain.
What joy doth Helen
or Paris have
where these lie still in
a nameless grave?
Her beauty’s a wraith,
and the boy Paris
muffles in death
his mouth’s cold cherries.
Aye! these are less,
that were love’s summer,
than one gold phrase
of old blind Homer?
Not Helen’s wonder
nor Paris stirs,
but the bright untender
hexameters.
And thus, all passion
is nothing made,
but a star to flash in
an Iliad.
Mad heart, you were wrong!
No love of yours,
but only what is sung
when love’s over, endures.
.

Humbert Wolfe (Milà, Itàlia, 5-01-1885 – Londres, Anglaterra, 5-01-1940)Fotografia de Walter Benington. National Portrait Gallery, Londres.

Humbert Wolfe (Milà, Itàlia, 5-01-1885 – Londres, Anglaterra, 5-01-1940)
Fotografia de Walter Benington. National Portrait Gallery, Londres.

Humbert Wolfe

The unknown goddess

.

.

.

.

.

.

.