Archive

Archive for maig de 2013

Chris Potter – The Sirens

.

.

.

Chris Potter - The Sirens
.

.

.

Wine Dark Sea

Wayfinder

Dawn (With Her Rosy Fingers)

The Sirens

Penelope

Kalypso

Nausikaa

Stranger At The Gate

The Shades

.

All compositions by Chris Potter except The Shades by Craig Taborn and David Virelles

.

.

.

.

 

.

Chris PotterChris Potter - The Sirens - 2

soprano and tenor saxophones,
bass clarinet
.

Craig Taborn

piano
.

David Virelles

prepared piano, celeste,
harmonium
.

Larry Grenadier

double bass
.

Eric Harland

drums
.

.

Chris Potter - The SirensChris Potter

The Sirens

Recorded September 2011

Avatar Studios, New York+2013 ECM Records GmbH

ECM 2258 2794579

.

.

.

Una Ítaca al Valais de Rilke, de la mà de Jacint Sala

.

.

.

RAROGNE

.

Rosa, pura contradicció,
desig de no ser el somni de ningú,
sota tantes parpelles

Epitafi per a la seva tomba
…………..Rainer M. Rilke

.

Tomba de Rilke a Rarogne, Valais1

Quan pujo del camí de pedra que mena al cim del turó, les teulades velles no en fan ni cas. Tant els és. Ja ho saben. I a dalt, la petita església de Rarogne. Passo per darrere l’absis. I és allà, senzilla, quieta, sota el sol del Valais: la tomba de Rainer Maria Rilke.

Llavors és com si, de sobte, sabés.

Això sí: s’hi ha d’arribar nu. Nu i ple. Allà, Duino fa olor d’ala. I és aleshores que m’adono del que he pressentit, del que he anat endevinant en la nit del pensament.

En veure’m arribar somriu, sorneguer. Sap que no és allà. També ho sé. Sé que fa tants anys que el tinc a prop que el porto posat. Sap que no necessita de cap manera ser allà.

[…]

Jacint Sala
La visita

.

.

.

.

ÍTACA VALAISANA

.

La joventut no és res més que el record
d’algú que encara no ha arribat

La princesa blanca
….Rainer M. Rilke

.

Vas solcar, nou Ulisses, el teu mar,
demanant-te sovint si hi ha cap illa
que justifiqui que has de retornar

Sempre hi ha algú que teixeix el retorn
i el destexeix de nits, perquè confia
que un dia tornaràs per explicar
què hi feia, en el teu cos, el de Nausica,
i per què tens els polsos senyalats
de cordes de sirena.

Sempre que hi ha algú que es cansa d’esperar:
desballestat en turpituds, t’arrenca
l’arada que has deixat i el mata Argos.

Potser
no vol ni pressentir que has arribat.
.

Jacint Sala
La visita

.

.

JACINT SALA

jacint_sala

l’autor diu: «¿De què et servirà saber quina ha estat la meva trajectòria i què n’he fet, dels meus anys? Vaig néixer per primera vegada a Manlleu, el 1945. Amb això n’hi ha prou. ¿I què en trauràs que ara et digui quins són els reconeixements i els títols de les meves obres? El que compta, ara, és aquest llibre. Un text —com un devocionari— que ha estat escrit després de viure seixanta-sis anys i d’haver visitat, a Rarogne (Suïssa), la tomba de Rainer Maria Rilke (1875-1926), un dels poetes que més m’ha interessat darrerament. Si volguéssis saber més coses de mi, tens mil maneres de fer-ho. Però, escolta: a banda que no en trauries res, ni jo tampoc, et desviaries de La visita, el llibre que, al capdavall, és l’únic ocell que ara tens a mà».

.

.

.

Jacint Sala- La visitaJacint Sala

La visita

Pròleg de Jordi Llovet

XXXVI Premi de Poesia Catalana
Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2011

Viena Edicions. Barcelona, 2012
ISBN: 9788483306659

.

.

.

La Nausica de Riba i la Nausicaa de Pope, contrastades per Francesc Parcerisas

.

.

– Filla, no et puc les mules negar, ni res que em demanis.
Vés, i els meus servidors t’armaran, i tant, aquell carro
alt, de rodes lleugeres, que te ajustada una vela.
… Tant havent dit, cridà els servidors, que tot d’una obeïren.
I fora, armaren un carro muler, de rodes lleugeres,
i dugueren les mules i van enganxar-les al carro.
I la noia portà de la cambra les teles brilloses
i va estibar-les damunt el bell polit carruatge,
i en un cistell la mare posà delitosa vianda
de tota mena, hi posà requisits, i vi, i va omplir-ne
un bot de pell de cabra; i la noia pujà al carruatge;
i li donà un setrill d’or amb un oli d’oliva llisquívol
per fregar-se després del bany amb les seves cambreres.
I ella aleshores prengué el fuet i les regnes llustroses,
i va flingar, arriant; i hi hagué un esbufec de les mules…

.

Homer, Odissea

Nausica E C Ricard

E.-C. Ricard
Gravat al boix per a l’edició de l’Odissea de Carles Riba, 1948

Carles Riba (1948)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

“My child, my darling joy, the car receive;
That, and whate’er our daughter asks, we give.”
Swift at the royal nod the attending train
The car prepare, the mules incessant rein,
The blooming virgin with despatchful cares
Tunics, and stoles, and robes imperial, bears.
The queen, assiduous to her train assigns
The sumptuous viands, and the flavorous wines.
The train prepare a cruse of curious mould,
A cruse of fragrance, form’d of burnish’d gold;
Odour divine! whose soft refreshing streams
Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs.

Now mounting the gay seat, the silken reins
Shine in her hand; along the sounding plains
Swift fly the mules; …

.

Homer, Odyssey

Alexander Pope (1726)

Arthur_Rachham- Cinderella

Cinderella retold by C. S. Evans and illustrated by Arthur Rackham, 1919
Arthur Rackham
© Royal Academy of Arts, London

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansSi per un moment aconseguim oblidar que Riba retradueix l’Odissea i que ho fa en un context social d’ensulsiada total, d’anorreament del públic lector, de censura i per­secució polítiques, i que, en conseqüència, allò que pretén és trobar el vers i l’estil culte que faci de la seva nova tra­ducció una pedra angular de la literatura catalana de tots els temps, i si llegim aquest fragment per pur plaer literari, trobarem molts mots i imatges que serveixen per recrear en el lector un entorn molt proper al que ha estat (perquè pos­siblement avui ja no ho és) l’experiència catalana de la cul­tura i del paisatge —al capdavall som a l’altre extrem de la Mediterrània i només ens separen de l’escena original dos milers llargs d’anys—. Si ens hi fixem, hi ha tot un seguit de paraules que serveixen per crear en els lectors la il·lusió d’un poblet com els que coneixem, d’una noia joveneta que puja al carro de casa, apariat pels masovers o treballadors amb la vela per parar el sol, i n’arria les mules, i de la mare que prepara el cistellet amb el menjar que duran a la platja, i fins i tot el comentari de l’oli d’oliva que les no­ies, un cop al sorral, faran servir de crema solar: «Filla», «mules», «no et puc negar res que em demanis», «vés», «té ajustada una vela», «armaren un carro muler», «dugueren les mules i van enganxar-les al carro», «va estibar les teles damunt el carruatge», «en un cistell la mare posà vianda de tota mena», «hi posà requisits, i vi», i «va omplir-ne un bot de pell de cabra», «li donà un setrill», «oli d’oliva», «fregar-se després del bany, arriant»; i hi hagué «un esbufec de les mules»… […]

Francesc Parcerisas

Francesc Parcerisas
(Barcelona, 1944)

El mateix escenari, a la traducció d’Alexander Pope, té tot un altre regust. Tot d’una, Alcínous i Nausica no són uns propietaris rurals benestants (amb títol principesc o sense), sinó una noblesa empolainada i emperrucada en un gran palau, amb servents de calça curta i lliurea, i car­rosses rutilants i corsers que més aviat em recorden les il·lustracions d’Arthur Rackham per a La Ventafocs. La llengua de Pope es recaragola com una cornucòpia i afe­geix detalls i brillantor allà on teníem una gran simplici­tat; els servidors que, en la traducció de Riba, obeeixen com a simples camàlics a Pope són una corrua de criats atents al lleuger moviment de la testa reial, Nausica —la «noia» de la versió catalana— esdevé the blooming virgin (‘una verge en plena ufana’); les «teles brilloses» en la versió anglesa s’han convertit en tunics, and stoles, and robes imperial [túniques, i estoles i vestits imperials]; la mare és la «reina»; la «delitosa vianda», els requisits i el vi són the sumptuous viands, and the flav’rous wines i Pope remata l’oli d’oliva per untar-se el cos després del bany amb un burnish’d gold; / Odour divine!, whose soft refreshing streams / Sleek the smooth skin, and scent the snowy limbs [or brunyit; / aroma divinal!, els suaus i re­frescants rierols del qual / donen llustre a la pell sedosa, i perfumen els membres nivis], una veritable meravella de sonoritat i al·literació (refreshing, streams, sleek, smooth, skin, scent, snowy!), però que ens fa pensar més en els sensuals anuncis de cremes solars que passen a la televisió quan s’acosta l’estiu (tot i que ara les extremitats de les noies solen ser broncejades i no blanques) que no pas en una escena camperola de dinar a la platja com la que ens havia evocat la traducció de Riba.

[…] El que em sembla absolutament cert és que la lectura que Pope fa de l’Odissea creava en la seva ment i, per tant, en allò que ell volia transmetre als lectors del 1726 un món, unes imatges, uns referents, una dicció que no tenen gaire res a veure amb l’escenari mental que Riba va transmetre’ns el 1948. Riba —i encara més descaradament E. C. Ricart, autor dels boixos que il·lustren l’edició ribiana— veia el de­senvolupament d’aquest bellíssim episodi de la princesa Nausica com si el contemplés des de Cadaqués, el Mares­me, Sitges o Vilanova estant: com un dels quadres idealitzants i amorosits de la pintura noucentista. Alexander Pope, per contra, ho va veure sempre des dels miralls dau­rats i les pólvores blanques del barroc anglès. Així doncs, amb Pope i Riba llegim, en un sol llibre, dos moments his­tòrics i dues tradicions i, gràcies a la traducció, ens acostem una mica més a l’imaginari de cada època.

.

Francesc Parcerisas
Ulisses amb perruca
Sense mans

.

.

.

.

Francesc Parcerisas - Sense mansFrancesc Parcerisas

Sense mans
Metàfores i papers sobre la traducció

IV Premi Interncional d’Assaig Palau i Fabre

Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors
Barcelona, abril de 2013
ISBN: 9788415863113

.

.

.

.

En Conrad Roure es capfica amb la Ilíada

.

.

.

Revista Catalana

.

ESTUDIANT L’ILÍADA

.

Com que d’Homer, fòra de les seves obres, gaire bé rès se’n sab, s’ha escrit mólt referent a la seva naixensa, a la seva vida, als séus poemes y als que se li han atribuhit. Y tot s’ha tret del terreny de les conjectures, qu’és el terreny de més assombrosa fertilitat.

L’historiador d’Halicarnàs, Herodote, es el primer que va relatar en ses obres la vida d’Homer, fent constar el mateix Herodote que aquest poeta havia viscut quatre segles abans, ò sia nou segles abans de l’era cristiana, y encara Ciceró, Plini y altres, consideren que l’autor de l’Ilíada y l’Odissea visqué un segle més enllà de lo que aquell historiador suposa. ¡Anèu a esbrinar la certesa de lo esdevingut en la vida d’un home de vint y vuyt ò vint y nou segles enrera!

Més: en l’època en qu’es diu que va existir Homer, sols s’escrivia damunt de pedres ò de metalls; de manera que Herodote ha de relatar la vida del gran poeta, en sa major part quan menys, per tradició verbal, que en quatre ò cinch segles s’hauria format i trasformat cent voltes.

Conrat_Roure

Conrad Roure
(Barcelona 1841 – 1928)

Fins hi hà comentaristes remarcables que donen raons poderoses per afirmar que l’Ilíada es obra d’un y l’Odissea d’un altre.

En mig de tanta nuvolositat no és possible treuren rès en clar, y fóra treball debades volguernos entretenir en narrar fets exposats per uns y negats per altres, y retreure opinions diverses sobre acontexements hipotètichs, gens documentats.

Emperò tenim al davant l’Ilíada, la grandiosa epopeya d’Homer, la progenitora de l’Odissea, l’Eneida, ’l Telèmach; d’admirable perfecció tant en sa forma com en son esperit; y ab tot, el seu argument ens porta un dubte, que si bé no fa desmerèixer en cap concepte el poema, ens plau exposar a la consideració dels llegidors.

Ilíada, sabem que prové d’Ilió, qu’era la ciutadela de Troya, y que per çò també, per sinècdoch, era coneguda la ciutat; y sabèm, pel text del poema, que Homer va proposarse descriure la guerra dels grechs contra’ls troyans fins a que Troya caygués en poder del aqueus.

¿Queda en l’epopeya completat així l’argument? Es a dir: ¿queda la ciutat de Troya, en el context de l’Ilíada, en poder dels grechs?… Nó. Acaba’l poema amb la mort d’Hèctor, fill de Príam, rey dels troyans, y les honres fúnebres que aquests, dintre de Troya, sense destorb de ningú, feren a Hèctor.

Axís donchs, per l’Ilíada, no sabèm si’Is grechs en definitiva s’apoderaren de la ciutat, ni, per consegüent, de quina manera se n’apoderaren.

Y aquí’ns esdevé’l dubte. ¿Es que no s’haurà trobat, o s’haurà perdut de l’obra algun cant que dexés complert l’argument com Homer se proposava?

En el cant XV, diu Júpiter: “Per últim Aquiles, furiós per la mort de Patrocle, matarà a Hèctor. Des d’aquest instant concediré d’allí a endavant la victoria als argius, fins y a tant que, inspirats per Minerva, hagen destruhit la superba Ilió.

Aquiles, en efecte, mata a Hèctor; però rès diu lo poema sobre la destrucció de Troya, que debía seguir, segons la transcrita manifestació de Júpiter.

En el cant XVIII diu Tétis al séu fill Aquiles: «Curta serà la teva existencia, a jutjar per lo que dius, donchs la mort t’espera axís que Hèctor mori.» Y acaba’l poema serse fer esment de la sòrt d’Aquiles, essent un acontexement primordial relatar en un poema la fi del hèroe que ha sigut anunciada per les divinitats qu’en la narració aparexen.

Y’l dubte de si manca quelcom per completar l’argument de l’Ilíada, se’ns referma al llegir l’Odissea, poema d’episodis subsegüents a la ruina de Troya, original del mateix Homer, y si fos d’altre autor (com alguns comentaristes sostenen), encara sería més palès el dubte.

En l’invocació de l’Odissea diu l’autor: «Musa, cóntem les aventures d’aquest home prudent (Ulisses) que després d’haver arruinat la sagrada ciutat d’Ilió va anar errant, mólts anys a diversos paíssos.» Axís, la ruina de Troya’l poeta la dóna ja per sapiguda; donchs en l’Ilíada devía venir consignar aquest fet tan culminant haventse proposat el poeta parlar d’aquella guerra fins a la destrucció de Troya.

Al cant III de la matexa Odissea, diu Nestor: «Allà (als camps de Troya) han trobat llur tomba’ls més grans capdills; allà jau Ayax, el gran guerrer semblant a Marte; allà jau Aquiles…»  Emperò la mort d’Aquiles, malgrat haverla decretada Júpiter, prevista Tètis y aquí ferla constar Néstor, no’s troba en l’Ilíada, hont devia trobarse essent Aquiles l’hèroe de l’epopeya.

Al cant IV, també de l’Odissea, fent referència a Ulisses, diu Menelau: «¡Quin gran servey va fer als grechs en el cavall de fusta hont els principals de l’armada, jo entre ells, s’havien tancat, duent els troyans la ruina y la mort!» Y no’s fa esment en l’Ilíada de rès del colossal cavall de fusta ab que’ls grechs entraren a Troya y l’arruinaren, qu’era l’objecte final del poema.

Les cites qu’hem retret, y altres que’n podriem retreure de les magistrals epopeyes homèriques, són el fonament del nostre dubte.

Si fets tan capdals com la mort d’Ulisses [sic] y la destrucció de Troya no’s troben en l’Ilíada, ò la Troyada com algun escriptor axís l’anomena no pas desatinadament, ja qu’en els referits poemes s’usen indistintament els noms d’Ilió y de Troya referintse a la ciutat de Príam, ¿cóm no podem sospitar que l’argument de l’Ilíada es incomplet?

Si tinguessem la seguretat de que l’Ilíada que conexèm es tal com la va dexar per termenada son autor, pensariem (si bé ab certa estranyesa), que aquest al donar fi al poema, volgué prescindir d’esplicar la mort d’Aquiles y la presa y destrucció de Troya; mes aquesta seguretat no la tenim y anèm a dir el per què.

Sabèm que l’ordenador del poema, dividintlo en vint y quatre cants, sigué’l famós gramàtich Aristarch, que visqué vuyt segles després d’Homer. ¿No podría ésser, donchs, que Aristarch no hagués ordenat la part final de l’epopeya per no haverla trobada ni tenir notícia d’ella?

Aristarch donà’l poema de la manera que va trobarlo, escrit vuyt centúries abans qu’ell, de la faysó més rudimentaria que pot suposarse, y no sabent si en aquell espay de tems se n’havia extraviat algun qu’altre fragment, qu’hem de considerar lo més probable.

¿Y podèm dir ab tota certesa que’l text que conexèm de l’Ilíada es exactament el qu’ordenà Aristarch, que va morir prop d’un segle abans de l’era cristiana?

Nosaltres, que tant admirèm a Homer, persistint en les referides incertituts, creyèm que no són a ell degudes les distraccions que’ls comentaristes troben en l’Ilíada; y quan llegim a Horaci que’ns diu en la cèlebre Epístola dels Pissons «quandoque bonus dormitat Homerus», ens preguntèm interiorment: ¿qui sab si l’endormiscat sigué Homer, ò’ls qu’en el transcurs de tants y tants segles nos han fet trasllat dels poemes homèrichs?

Conrat Roure

.

.

.

Penèlope segons Jean Clair

.

.

.

L’ENTRÉE DES MONSTRES 1895 : une anatomie impossible

.

.

.

.

« Le portrait était sans tête, c’était le sque­lette d’un torse… »

THOMAS MANN La Montagne magique

.

.

Il y a un peu plus d’un siècle, en 1895, Louis Lumière présentait au public les résultats de son invention, le cinématographe. La légende veut que ce soit en regardant sa mère coudre à la machine qu’il ait découvert le principe de l’image animée. En adaptant à son appareil le mécanisme connu sous le nom de « pied-de-biche », permet­tant à la navette de faire avancer le fil de façon saccadée, il résolut le casse-tête zénonien de découper et de recom­poser le mouvement, soit d’entraîner des images fixes sur une bande continue, et de marier le déroulement de l’image et l’instant de la prise de vue, le continu au dis­continu et le déplacement à la fixité.

Jean Clair

Jean Clair (Gerard Régnier) (París, 1940)

On peut s’émerveiller que la science ressuscite ainsi des configurations plus anciennes que nous. Pénélope à son métier, tissant jour après jour les images qui lui permet­tront de différer sa réponse aux prétendants, nous tend le récit fabuleux qui est à l’origine de tout récit. Parler pour ne pas mourir. Délibérer pour ne pas prononcer le mot définitif. Tisser la trame des récits pour échapper au rigor mortis. Aussi longtemps que naîtront les images sous la navette, tout comme une autre femme, Schéhérazade, fait succéder les mots aux mots pour endormir la fureur du Sultan, la mort est différée. Grand récit augurai de la genèse des images. Retarder la mort en laissant filer le récit, permettre au regard de se reposer sur l’image plutôt que de le diriger vers autrui, comme un trait mortel : à cet effet,  tous les stratagèmes sont bons. Ainsi Pénélope défait-elle la nuit ce qu’elle avait tissé le jour. Retardant la menace d’une fin, elle récuse aussi l’idée qu’il y ait, dans la production des images, la nécessité d’un début, la marque d’un commencement, le besoin d’une tabula rasa. Crai­gnant le révolu, elle s’oppose au nouveau, à ce que per­sonne avant elle n’aurait encore imaginé. Écrire, produire  des images, ce n’est faire que prolonger ce qui n’a jamais commencé. Elle s’inscrit dans une continuité dont elle n’est qu’un maillon, elle qui maille et qui démaille à longueur de temps. Elle reprend, elle reprise, elle recoud, elle ravaude. Elle revient sur son métier. Elle rappelle ce que le mot français regarder veut dire, une réitération, un retour en arrière, une rétrospection vers un état antérieur.

Mais ce regard, c’est une conservation, une garde, une mise en garde, au sens de l’allemand ou de l’anglais : warten, to ward: créer des images, c’est s’en faire le gar­dien. C’est un travail de remémoration et de surveillance. Le monde existe tant que je le tiens sous mon regard et que je n’oublie pas de le retourner vers lui.

La maille du tissu de Pénélope, c’est encore, au vieux sens du français méaille, la médaille, l’effigie précieuse qui garde la mémoire de celui qui fut. C’est la maille que l’on n’a à partir avec personne (1), l’effigie que l’on ne peut partager car elle est, monnaie d’échange, le gage de l’iden­tité de l’être. C’est au nom de cette maille, cette effigie de métal qui contient en elle le sens de la querelle, de la division, de la chamaille et de la mort, que s’opèrent en effet les échanges humains, les contrats, les liaisons, les mariages : il convient de «rendre à César ce qui est à César, et à Dieu ce qui est à Dieu ». Le portrait, le fait de tirer le portrait, comme on décoche, encore une fois, un trait sur quelqu’un, rappelle ainsi l’enjeu meurtrier, la loi du talion que contient la production de toute image. Portrait : trait pour trait, œil pour œil, dent pour dent, c’est, selon le Lévitique, la Loi qui mesure l’importance de tailler des images. L’image est proposée pour conserver l’identité et pour respecter les règles de l’échange. Les prétendants de Pénélope en feront la mortelle expérience qui mourront l’un après l’autre, frappés trait pour trait de la main assurée d’Ulysse.

HubrisCar ce que Pénélope tisse jour après jour, pour tromper le temps, pour tromper l’attention des prétendants et pour tromper sa propre attente n’est pas n’importe quelle image. C’est une image qui a à faire avec sa lignée, tissée dans le droit-fil dont témoigne la présence de Télémaque. En latin encore, «texte» et «textile» ont même origine, et tous deux sont fabriqués de main d’homme. C’est le beau suaire de Laërte, le père d’Ulysse. La généalogie des images, l’Odyssée de notre culture, recoupe étroitement le récit de la Genèse, la grande histoire des filiations humaines. C’est, in fine, le recours au Père. Pas d’image qui n’ait sa racine dans le fantasme d’un engendrement divin. Au terme de son interminable périple, c’est Démodocos qui raconte à Ulysse sa propre histoire, et Ulysse, parvenu à la fin de son voyage, peut enfin décliner son nom, lui qui, jusqu’alors, s’était nommé « Personne ».

L’image est protection pour autant qu’elle se réfère au dieu dont nous serions la semblance. Os humani, id est divina imago, dit Tertullien (2), pour opposer à la dignité du visage humain, fait à l’image de Dieu, l’indignité des spectacles qui défigurent ses traits : le cirque et sa fré­nésie, le théâtre et son obscénité, le stade et sa vanité, l’amphithéâtre et sa cruauté…

Cependant, fait de main de femme, tissé par ses doigts habiles et infatigables, le suaire quotidien et patient de Pénélope s’oppose au suaire de Véronique, la vera icona, l’image miraculeuse, instantanée, « achéiropoïète », où se serait imprimé d’un coup, sans le secours de la main, le visage du Fils d’un Dieu. Ici et là, une ligne de partage très nette s’établit dans le régime des images entre la tra­dition d’Athènes, où l’image divine est le fruit d’un labeur humain, et la tradition de Jérusalem, où elle est un don du Dieu même.

(1)  « Avoir maille à partir avec quelqu’un » signifie au figuré : se que­reller avec quelqu’un, au sens propre, avoir à partager la médaille que l’on porte sur soi, la médaille étant le sou, la pièce d’or ou d’argent qui, par l’effigie royale qui y est imprimée, est gage de la valeur d’échange.

(2) Tertullien, Les Spectacles, XVIII, 1

.

Jean Clair
Hubris
La fabrique du monstre dans l’art moderne

.

.

HubrisJean Clair

Hubris

La fabrique du monstre dans l’art moderne

Gallimard. París, 2012

ISBN: 978207013668

.

.

.

La lleva dels homes és com la de les fulles. Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

.

.

.

                    I

  Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

                    II

  Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s’es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por passado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de passar
por tal manera.

                    III

  Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

.
Jorge Manrique
Coplas a la muerte de su padre

.

.

Instante de Glauco y Diomedes
.
Una palabra, un claro pensamiento
detuvo el mal, “como la miel del higo
cuaja la leche”, y arrastró consigo
la odiosa fiebre y el fragor sediento:

una palabra a cuyo encantamiento
se reconoce amigo el enemigo.
Y era el cielo de Tróade testigo,
y la palabra se llevaba el viento:

Sombra somos delgada y desvalida;
muy antes que Manrique lo dijera,
lo dijo Glauco y lo escuchó el Tidida:

Que somos la verdura de la era,
marchitas hojas que la fronda olvida
a cada turno de la primavera.
.
Alfonso Reyes
Homero en Cuernavaca

.
.

.
«Aquesta és la cosa més bella de l’home de Quios:
com la generació de les fulles, és igual la dels homes.»
.
(Simònides, frag. 19 West)
Versió de Jaume Pòrtulas

.

.

.

.

.

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba».
.

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada
Versió de Jordi Cornudella (Les bones companyies)

.

.

.

.

.

L’il·lustre fill d’Hipoloco, respond en aquestos termes:
—Magnànim fill de Tideo, ¿perqué ‘m preguntas pel meu orígen? Las generacions dels homes, son com las de las fullas. Lo vent tira las fullas per terra, més lo fecundo bosch ne produheix d’altras, y l’estació primaveral retorna; aixís mateix la rassa dels humans neix y passa.
.

Iliada d’Homero
Traduhit en prosa catalana per Conrad Roure (1879)

.

.

.

I li digué, responent, el fill honorable d’Hippòloc:
“Oh magnànim Tideida: ma gènera, com la demanes?
Com de les fulles la gènera, tal és igualment la dels homes.
Fulles escampa el vent, per terra; d’altres la selva
néixer en fa, brostant; i ve primavera altra volta.
Tal les gèneres d’homes, que mentre una neix, altra falla.
.

Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer
Josep Mª Llovera (c. 1930-1940).

.

.

.

I llavors li digué el fill il·lustre d’Hipòloc:
«Magnànim fill de Tideu! Per què la naixença em preguntes?
Així com la de les fulles és la nissaga dels homes:
unes fulles, el vent les escampa per terra, mes d’altres
en té la fronda del bosc quan l’hora vernal li arriba;
així els llinatges dels homes: l’un neix i l’altre s’acaba.
.

Homer. La Ilíada
Traducció de Manuel Balasch (1971)

.

.

.

El gloriós fill d’Hipòloc, llavors, a son torn, va respondre:
Fill de Tideu magnànim, per què em preguntes ma raça?
Tal esdevé la naixença de fulles, tal la dels homes.
Unes per terra són escampades pel vent, unes altres,
en arribar el temps vernal, el bosc verdejant les fa créixer.
Tal la raça dels homes, neixen uns, d’altres moren.
.

Homer. La Ilíada.
Traduida en hexàmetres catalans per Miquel Peix (1978)

.

.

.

Al seu torn, l’il·lustre fill d’Hipòloc li va dir: «Tidida magnànim, ¿per que em preguntes el meu llinatge? Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant, i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix i un altre mor.

Homer. La Ilíada.
Traducció de Joan Alberich i Mariné (1996)

.

.

.

I li féu, al seu torn, el fill il·lustre d’Hipòloc:

«Magnànim fill de Tideu, per què pel llinatge em preguntes?
El llinatge dels homes no és altre que el de les fulles.
Unes el vent les escampa per terra, i d’altres brotonen,
quan és la primavera i el bosc germina, a la selva:
així els llinatges dels homes, l’un neix i l’altre s’acaba.
.

La Ilíada. Homer
Traducció i notes de Manuel Balasch (1997)

.

.

.

I el preclar fill d’Hipòloc, li va respondre al seu torn:

«Valerós Tidida, ¿per què el llinatge em preguntes? Així com el de les fulles és l’humanal llinatge. El vent escampa unes fulles per terra, i el bosc frondós en fa néixer unes altres, que apunten quan és primavera. D’igual manera esdevé entre els humans: uns vénen a la vida i uns altres s’extingeixen.

.

Homer. Ilíada
Traducció de Montserrat Ros i Ribas (2007)

.

.

.

.

Like leaves who could write a history of leaves
The wind blows their ghosts to the ground
And the spring breathes new leaf into the woods
Thousands of names thousands of leaves
When you remember them remember this
Dead bodies are their lineage
Which matter no more than the leaves
.
Alice Oswald
Memorial [pàg. 73] (2011)

.

.

.

Adonc Glaucus, auec Grace & Audace,
Luy respondit. T’enquiers tu de ma Race?
Le Genre humain est Fragile, & Muable
Comme la Fueille, & aussi peu perdurable.
Car tout ainsi qu’on voit les Branches vertes,
Sur le Printemps, de fueilles bien couuertes,
Qui par les vents d’Autumme & la Froidure,
Tumbent de l’Arbre, & perdent leur verdure,
Puis de rechef, la Gelée passée,
Il en reuien en la place laissée:
Ne plus ne moins est du lignage humain:
Tel est huy vif, qui fera mort demain.
S’il en meurt vng, vng aultre vient à naistre:
Voila comment se conserve leur estre.

.
Hugues Salel
Les dix premiers livres de l’Iliade d’Homere (1545)

.

.

.

[…] ‘Why dost thou so explore.’
Said Glaucus, ‘of what race I am, when like the race of leaves
The race of man is, that deserves no question? Nor receives
My being any other breath. The wind in Autumne strowes
The earth with old leaves; then the Spring the woods with new endowes—
And so death scatters men on earth, so life puts out againe
Man’s leavie issue.

.
George Chapman
Homer’s Iliad (1598)

.

.

.

“What, or from whence I am, or who my sire,
(Replied the chief,) can Tydeus’ son inquire?
Like leaves on trees the race of man is found,
Now green in youth, now withering on the ground;
Another race the following spring supplies;
They fall successive, and successive rise:
So generations in their course decay;
So flourish these, when those are pass’d away.

.
Homer. Iliad.
By Alexander Pope (1715-1720)

.

.

.

Glauco le respondió: “¿Por qué deseas
mi linaje saber? Como las hojas
de los árboles nacen y perecen,
así pasan del hombre las edades;
que unas hojas derriban por el suelo
los vientos del otoño y otras cria
la selva al florecer, y ufanas crecen
al aliento vital de la primavera;
y las generaciones de los hombres
así son : esta nace, aquella muere.
.

La Ilíada de Homero
por Don José Gómez Hermosilla (1831)

.

.

.

A éste, a su vez, voceaba el preclaro hijo de Hipóloco:

«Tideida de gran ánimo, ¿qué sino mi linaje demandas?
Cual el linaje de las hojas tal también el de los varones.
Las hojas, unas el viento al suelo derrama y otras el bosque
exuberante hace nacer y sobrevienen en la estación de la primavera.
Así es el linaje de los varones, uno nace y otro se extingue.
.

Homero. Ilíada.
Traducción de José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio. CSIC. (1998)

.

.

.

.

.

..

Més a: La lleva de les fulles i la dels homes.
De Simònides, via Leopardi, a Shakespeare

.

.

.

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

.

.

Alfonso Reyes

Homero en Cuernavaca

Tezontle

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1952

.

.

.

Alice Oswald

Memorial

faber and faber. London, 2011

ISBN: 9780571274161

.

.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Chapman’s Homer. The Iliad.

Edited, with Introduction and Glossary, by

Alardyce Nicoll.

Bolinger Series XLI.

Princeton University Press. Princeton, New Jersey, 1998.

ISBN: 9780691002361

.

.

Homer. Iliad.

Translated by Alexander Pope,

with an introduction by Robert Shorrock.

Impala. London, 2007.

ISBN: 9781905530052

.

.

La Ilíada de Homero.

Del griego al castellano

por Don José Gómez de la Hermosilla.

Madrid, en la Imprenta Real. Año de 1831.

.

.

.

Iliada. Poema en XXIV cants d’Homero,

traduhit en prosa catalana per Conrad Roure.

Estampa de Leopoldo Domenech.

Barcelona 1879.

.

.

.

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció íntegra, directa i en vers per Manuel Balasch.

Biblioteca Selecta nº 446.

Editorial Selecta. Barcelona, 1971.

.

.

.

Homer. La Ilíada.

Traducció i notes de Manuel Balasch.

Proa. Barcelona, 1997.

ISBN: 9788482564098

.

.

.

Homer.

La Ilíada

Traducció poètica de Miquel Peix

Eitorial Alpha. Barcelona, 1978

ISBN: 8472251195

.

.

Homer. La Ilíada.

Introducció, traducció i notes de Joan Alberch i Mariné.

Edicions de La Magrana. Barcelona 1996.

ISBN: 9788474108880

.

.

.

Homer. Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

.

Homero. Ilíada.

Texto, introducción y notas por

José García Blanco y Luis M. Macía Aparicio

Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tirant lo Blanch. Madrid, 2007.

ISBN: 9788400071820

.

.

.

.

.