Arxius

Archive for Juny de 2013

Jacob i Ulisses, el Gènesi i l’Odissea, la pell de cabrit i la pell del xai

.

.

I s’esdevingué que Isaac envellí, i sos ulls s’afebliren que no hi veia. Crida ell, doncs, Esaú son fill major i li diu:

—Fill meu.

—Vetme aquí, li respòn.

Diu: —Ja veus que só vell i no sé jo el dia del meu morir. Si ara, doncs, preníes tu els teus estres de caçar, el teu buirac i el teu arc, i sortíes a la foresta i em caçaves una peça; que em faràs un requisit, com me sab bo, i me el portaràs i menjaré i així, abans no em mori, et beneïrà l’ànima mia.

Rebeca escoltava, de mentre que Isaac parlava amb son fill Esaú, i just sortia Esaú al defora, a caçar una peça per son pare, crida Rebeca son fill Jacob i li diu: —Mira, he oït ton pare parlar amb ton germà Esaú i com li deia: Porta’m caça i fes-me un requisit, que menjaré i aixís, a la faç de Jahvè, abans no em mori, et beneïré. Ara, doncs, fill meu, escolta ço que et dic i ço que et man: Vas al bestiar i m’agafes d’allí dos bells cabridets; que en faré un requisit, com bo li sab, per ton pare, i a ton pare ho portaràs, i en menjarà i aixís ell, abans no es mori, et beneïrà. 

I respòn Jacob a sa mare Rebeca: —Sí, però mon germà Esaú és home pilós i jo home llis i si el pare em palpa, no sia jo als seus ulls com qui escarneix  i no adugui jo sobre meu maledicció i no benedicció.

I sa mare, per tota resposta li fa: —Damunt mí aquesta maledicció teva, fill meu! Creu ço que et dic: Ves i porta.

Anà, doncs, a cercar-ho i ho portà a sa mare. I ja en fa sa mare el requisit, com bo li sabía a son pare. I pren Rebeca les vestidures d’Esaú son fill major, les bones, que ella les tenía a casa, i les posa a son fill petit Jacob; després, amb les pells dels cabridets, li embolca les mans i les llisors del coll i dóna a son fill Jacob, a la mà, el requisit i el pa que havía fet. I entra ell a son pare i li diu: —Mon pare.

—Vetme aquí, fa ell. I qui ets tu, fill meu?

Respòn Jacob a son pare: Só Esaú, el teu primogènit. He fet ço que em manares. Lleva’t, doncs, i sèu, que menjaràs de la meva caça, per tal com em beneeixi la teva ànima.

I fa Isaac a son fill: —Com tantost n’has trobada, fill meu?

Diu: —Oh, és que Jahvè, ton Deu, me la feta venir al davant.

Llavors Isaac diu a Jacob: —Si t’atançaves, que et palparía, fill meu, a veure si ets o no el meu fill Esaú.

Jacob s’atançà a Isaac son pare. I ell tot palpant-lo, deia:  

La veu, la veu és de Jacob;
Mes les mans, les mans són d’Esaú.

I poc ell el conegué, car eren les seves mans, com les mans de son germà Esaú, piloses.

I aixís és com el beneí:

Diu: —Tu ets mon fill Esaú?

Respòn ell: —Jo.

Diu: —Porta, doncs, que menjaré de la caça de mon fill i et beneïrà l’ànima mia. I l’hi porta i menjà. I li posà vi i begué. Acabat, li diu Isaac a son pare: —Atança’t, fill meu, i besa’m. Ell s’atançà i el besà. I amb la olor com sentí de ses vestidures aixís el beneía, dient:

El Gènesi - Clascar

Cert, la olor de mon fill!
Com la olor de la foresta
que Jahvè ha beneït.
Deu te dó de la rosada del cel
i de la grassor de la terra:
forment i most en abundor.
Pobles te serveixin
i nacions se t’ajupin.
Sies  senyor de tos germans,
corbin-se a tu els fills de ta mare.
Qui et maleïrà, maleït sia!
Qui et beneïrà, beneït serà.

.

Gènesi, 27

Versió de Frederic Clascar (1915)

.

.

.

Genesis Crumb - 1

Robert Crumb
The Book of Genesis Illustrated

Genesis Crumb - 2

Robert Crumb
The Book of Genesis Illustrated

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

.

.

.

»Així van parlar mentre s’allunyaven. I el meu cor va riure que el meu nom i la meva astúcia perfecta els haguessin enganyat. El ciclop gemegava recargolant-se de dolor i, palpant amb les mans, retirà el pedrot de l’entrada. Es va asseure a la porta estenent les dues mans per si enxampava algú que volgués anar cap a l’eixida entre les ovelles. Car s’esperava en el seu interior que jo seria tan estúpid. Però jo, mentrestant, meditava com ens ho fa­ríem per poder-nos escapar de la mort, tant els meus companys com jo mateix. Vaig rumiar tota mena d’en­ganys i d’astúcies, perquè ens hi anava la vida i el perill era gran i imminent. I aquesta fou la decisió que en el cor em va semblar la millor. Hi havia uns marrans ben peixats, plens de llana, magnífics i grossos, que tenien els flocs de color violeta. Els vaig lligar en silenci amb vímets fàcils de trenar, aquells en què dormia el ciclop monstruós que no coneixia les lleis divines, agafant els animals de tres en tres. El del mig portava un home a sota i els altres dos anaven a cada costat per salvar els meus companys. Tres marrans, doncs, portaven un home. Aleshores jo, que ja m’havia fixat en un moltó del ramat, de molt el més gros de tots, el vaig agafar per l’esquena i em vaig cargolar sota el seu ventre tofut. Així, doncs, amb les mans fermament arrapat a la llana divina, m’hi aguantava amb ànim pacient. Així, sospirant, esperàvem l’Aurora divina.

»Quan va aparèixer l’Aurora de dits rosats, la filla del matí, el monstre va fer sortir a pasturar els mascles del ramat. Les femelles belaven pel corral sense munyir, perquè tenien les mamelles plenes. El seu amo, afligit per dolors fortíssims, palpava el llom de tots els moltons que estaven drets. L’innocent no es va pensar pas que els companys estaven lligats sota el pit de les ovelles llanudes. L’últim mascle del ramat que es va dirigir cap a la porta va ser el marrà carregat de llana i de mi, que pensava coses no pas lleugeres. El corpulent Polifem, tot palpant-lo, li va lir: “Moltó estimat, ¿per què surts el darrer del ramat? Abans mai no anaves al darrere de les ovelles; al contrari, eres el primer que pasturaves les tendres flors de l’herba fent passes llargues, el primer a arribar a l’aigua corrent dels rierols, el primer que desitjaves tornar a l’esta­ble a la tarda. Ara, en canvi, ets el darrer. Sens dubte enyores l’ull del teu amo, que ha desullat un home malèfic amb els seus companys miserables, després d’haver-me fet perdre el seny amb vi. Sí, Ningú, que jo t’asseguro que no s’ha pas escapat de la perdició. Ai, si tinguessis sentits com jo i poguessis dir-me on s’amaga per evitar la meva fúria, aviat el cervell se li escamparia pertot arreu de la cova, quan l’esclafés a terra, i el meu cor s’alleujaria dels mals que m’ha causat aquest no-res de Ningú”.

.

Odissea, IX

Traducció de Joan Alberich

.

Fenosa - Polifem

Apel·les Fenosa
Polifem

ulisses i polifem 5

Il·lustració de Joan Vila, D’Ivori, a
“Ulisses y Polifem en la Rondallística catalana”

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Hay otra gran escena de la Biblia, la bendición de Jacob por su padre Isaac, que se aclara ante la idea de que la sustitución sacrificial tiene por objeto engañar la violencia, y aclara a su vez nuevos aspectos de esta idea.

Isaac es viejo. Ante la idea de que su muerte está próxima, quiere bendecir a su hijo mayor Esaú; antes le pide que vaya a cazar y que le traiga un «plato sabroso». Jacob, el menor, que lo ha oído todo, previene a su madre Raquel. Esta aparta dos cabritos del rebaño familiar y prepara con ellos un sabroso manjar que Jacob se apresura a ofrecer a su padre, haciéndose pasar por Esaú.

Isaac es ciego, pero Jacob sigue sintiendo el temor de ser identificado por la piel de sus manos y de su cuello, que es lisa y no velluda como la de su hermano mayor. Raquel tiene la afortunada idea de recubrir esta piel con el pellejo de los cabritos. El anciano palpa las manos y el cuello de Jacob pero no reconoce a su hijo menor, y le da su bendición.

Los cabritos sirven de dos maneras diferentes para engañar al padre, es decir, para alejar del hijo la violencia que le amenaza. Para ser ben­decido y no maldecido, el hijo debe hacerse preceder ante el padre por el animal que acaba de inmolar y que él le ofrece en alimento. Y el hijo se disimula, literalmente, detrás del pellejo del animal sacrificado. El animal siempre aparece interpuesto entre el padre y el hijo. Impide los contactos directos que podrían precipitar la violencia.

Dos tipos de sustitución entrechocan en esta ocasión: la de un herma­no por el otro y la del hombre por el animal. El texto no admite explí­citamente que la primera sirve en cierto modo de pantalla a la segunda.

René Girard - La violencia y lo sagrado

Al desviarse de manera duradera hacia la víctima sacrificial, la violen­cia pierde de vista el objeto apuntado inicialmente por ella. La sustitución sacrificial supone una cierta ignorancia. Mientras permanece en vigor, el sacrificio no puede hacer patente el desplazamiento sobre el que está ba­sado. No debe olvidar completamente ni el objeto original ni el desliza­miento que permite pasar de este objeto a la víctima realmente inmolada, sin lo cual ya no se produciría la sustitución y el sacrificio perdería su eficacia. La escena que acabamos de leer responde perfectamente a esta doble exigencia. El texto no relaciona directamente la extraña superche­ría que define la sustitución sacrificial, pero tampoco la pasa por alto; la mezcla con otra sustitución, nos la deja entrever pero de manera indirecta y huidiza. O sea, que quizás posee el mismo un carácter sacrificial. Pre­tende revelar un fenómeno de sustitución pero existe otro que se oculta a medias detrás del primero. Da pie para creer que en este texto aparece el mito fundador de un sistema sacrificial.

El personaje de Jacob va frecuentemente asociado a la manipulación astuta de la violencia sacrificial. En el universo griego, Ulises desempeña en ocasiones un papel bastante parecido. Conviene comparar la bendición de Jacob en el Génesis con la historia del cíclope en la Odisea, especialmente la maravillosa artimaña que permite al héroe escapar finalmente del mons­truo.

Ulises y sus compañeros están encerrados en el antro del Cíclope. Cada día, éste devora a uno de ellos. Los supervivientes acaban por ponerse de acuerdo para cegar conjuntamente a su verdugo con una estaca infla­mada. Loco de rabia y de dolor, el Cíclope obstruye la entrada de la gruta para apoderarse de sus agresores cuando intenten escapar. Sólo deja salir a su rebaño, que debe ir a pastar fuera. De la misma manera que Isaac, ciego, busca a tientas el cuello y las manos de su hijo pero sólo encuentra el pellejo de los cabritos, el Cíclope palpa al pasar los lomos de sus ani­males para asegurarse de que son los únicos que salen. Más astuto que él, a Ulises se le ha ocurrido la idea de ocultarse debajo de una oveja; agarrán­dose a la lana de su vientre, se deja llevar por ella hasta la vida y la libertad.

La comparación de ambas escenas, la del Génesis y la de la Odisea, hace más verosímil la interpretación sacrificial de ambas. En cada ocasión, llegado el momento crucial, el animal es interpuesto entre la violencia y el ser humano al que busca. Los dos textos se explican recíprocamente; el Cíclope de la Odisea subraya la amenaza que pesa sobre el héroe y que queda oscura en el Génesis; la inmolación de los cabritos, en el Génesis, y la ofrenda del sabroso guiso desprenden un carácter sacrificial que corre el peligro de pasar desapercibido en la oveja de la Odisea.

.

René Girard

La violencia y lo sagrado

Traducción de Joaquín Jordá

.

.

.

.

El Gènesi - ClascarEl Gènesi

Versió segons els textos originals i amb

anotació de Mn. Frederic Clascar

Institut de la Llengua Catalana

Barcelona, 1915

.

.

.

Genesis - CrumbThe Book of Genesis

Illustrated by R. Crumb

Jonathan Cape

London, 2009

ISBN: 97802240778092

.

.

.

Alberich OdisseaHomer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

ulisses i polifemMercè Ventosa.

Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.

Publicacions de la Secció de Folk-lore del

«Centre Excursionista de Catalunya»

Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910

.

.

.

René Girard - La violencia y lo sagradoRené Girard

La violencia y lo sagrado

Traducción de Joaquín Jordá

Colección Argumentos, 70

Ed. Anagrama. Barcelona, 2012

ISBN: 9788433900708

.

.

.

 

Lo viatge grand de l’Ulisses d’Ítaca. L’Odissea en occità de Robèrt Lafont

.

.

.

Cau qu’arribetz primier vers lei Serena’ enjulhairas deis òmes.
Cu que siá lo mortau que d’elei aga lo frònt de se sarrar,
se per còp d’elei s’avesina e qu’ausiga clantir sa votz,
lo veiràn plus jamai ni sa molher ni seis enfants pichons,
e podràn pas se regaudir de l’aver drech aquí, tornat.
Lo pivèlan dins lo prat de son cant melodiós lei Serenas
sa demorança e que davala fins la cèuna recuberta
deis ossamentas d’òmes mòrts que se poirisson : i veiriás
lei pelagosta’ espelhandradas. Poja drech, t’arrèstes pas.
Prèn-t’una bresca de mèu doç e pasta-la per ne tapar
leis aurelhas de tei marins, e que degun ausiga rèn.
Mai tu solet se lo desir te’n vèn, escota a condicion
de te faire ligar dei mans, dei pès, de tota ta persona
au mast. Drech sus la clau, encordelat de ton pròpi voler
chala-te donc de la poder ausir, la canta dei Serenas.
.

L’Odissea, XIII, 39-52
Traducció de Robèrt Lafont
Lo viatge grand de l’Ulisses d’Itaca

.

...

.

En primer lloc, trobaràs les sirenes, que encisen i encanten
tots els homes, siga qui siga que passe prop d’elles.
I qualsevol que, sense saber-ho, escolte com canten
les sirenes, mai tornarà a casa seua per rebre
la calorosa acollida dels fills petitets i l’esposa:
l’encisaran les sirenes amb cants i amb la veu delicada,
des d’un bell prat on seuen, enmig dels muntons d’ossamenta
d’homes ja descomposts i amb la pell ja resseca i desfeta.
Passa de llarg. Però abans taparàs les orelles dels homes
amb cera dolça d’abella, ablanida: que no les escolte
cap dels altres, però si tu tens el desig d’escoltar-les
fes que t’amarren de mans i de peus en el teu vaixell ràpid,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre:
només així gaudiràs de la veu d’aquelles sirenes.
.
L’Odissea, XIII, 39-52
Traducció de Joan F. Mira

.

.

.

Lafont-ulisses

Dempuèi mai de seissanta ans, Robert Lafont es atrivat per los poèmas omerics de l’Odissèia, un dels tèxts fondators màgers de la pensada e de l’imaginari europèus e mediterraneans. Lo Viatge grand de l’Ulisses d’Itaca es la resulta d’aquela meditacion longament amadurada a prepaus dels poèmas omerics. Robèrt Lafont a bastit sa recèrca e son escritura sus la part centrala d’aqueles poèmas « cordurats » entre eles per los rapsòds antics : la que i son contadas, de sa quita boca, las erràncias marinas de l’eròi de totas las rusas.

Aqueles moments majors del poèma atribuit a Omèr son estats revirats a l’occitan provençal a partir del tèxt original grec. Son precedits de comentaris ( glòsa ) que Robèrt Lafont i situa los passatges concernits e i balha, per cadun, en s’ajudar de las recèrcas pus recentas, claus e interpretacions. Per sa revirada, a causit d’emplegar un vèrs non rimat de setze sillabas, lo que per el se sarrava al mai pròche de l’examètre omeric.

Lo libre aqueste, aital, se presenta, en occitan, coma l’òbra d’un sabent mesclat d’un poèta : lo legeire, dins una lenga a l’encòp quotidiana e majestuosa, manejada amb gaubi sobeiran per un dels mèstres de l’escritura occitana d’ara, s’i trobarà de plan pè amb los tèxtes omerics. La soliditat de las coneissenças e l’ample de la revirada rejonhon aquí l’art reconegut de l’escrivan dins un obratge unic a mai d’un títol.

.

[De la promoció editorial]

.

.

.

Rares sont les langues du monde qui peuvent se flatter de posséder cet objet impossible : une traduction de l’Odyssée qui rende avec ses moyens propres le rythme de l’original, la force de l’epos et l’épaisseur concrète de l’univers méditerranéen, salin et solaire. Il y faut un improbable traducteur, à la fois écrivain de métier, possédant à fond les ressources de sa langue, et helléniste érudit doublé de linguiste, n’ignorant rien du texte grec ni de ses exégèses successives. L’occitan au moins a cette chance depuis la toute récente traduction de Robert Lafont. Cette traduction est accompagnée de gloses qui font le point sur les dernières recherches homériques et décapent le texte de la gangue d’interprétations erronées qui en ont faussé le sens depuis sa composition, notamment le mythe d’un auteur unique. Un autre poète occitan, le provençal Charloun Rieu, avait lui aussi réalisé une traduction savoureuse et de haute tenue, mais il l’avait fait en « prose étale » et d’après une traduction française. Comprenant qu’on ne peut traduire l’Odyssée qu’en inventant un vers qui s’approche au plus près de l’hexamètre dactylique du poème, Robert Lafont a créé un mètre de seize syllabes, souple et rythmé, capable de rendre vers à vers les inflexions homériques. Victor Bérard avait choisi l’alexandrin blanc, mais cette solution présente le double inconvénient de ne pas faire correspondre le vers français avec le vers grec et d’engendrer assez vite une certaine monotonie, heureusement brisée par le recours à d’autres mesures paires.

Délaissant la Télémaquie et le massacre des prétendants, le traducteur s’est attaché au cœur de l’Odyssée, au Voyage, soit plus de 3.300 vers. C’est là en effet que Robert Lafont cherche le véritable Ulysse, l’errant, l’exilé, le marin têtu qui s’obstine dans le retour vers l’épouse et la patrie, confondues dans un seul désir, une même nostalgie. Cette fascination de toujours que ressent le traducteur occitan pour le poème par excellence de l’errance et de la quête, on la retrouve chez maint poète, Georges Séféris, par exemple, et, curieusement, pour des raisons semblables. Séféris, après la « Grande Catastrophe » de 1920 qui chassait pour toujours les Grecs d’Asie Mineure, jetait dans l’exil des millions de réfugiés et mettait un terme définitif aux rêves de grandeur de sa désormais petite nation, concevait sa grécité comme une errance perpétuelle vers une Ithaque engloutie. Lafont quant à lui n’a pas donné d’autre sens à sa vie et à son oeuvre (cette dernière colossale par son volume, sa richesse et sa diversité) que la quête d’un pays disparu mais vivant encore d’une existence virtuelle, riche de tous les possibles, dans la conscience aliénée de ses habitants. Chez le poète grec et chez l’occitan, cette référence commune à Ulysse s’accompagne du même humanisme et du même refus de l’enfermement ethnique.

À lire les vers odysséens dans leur version occitane, une impression s’empare du lecteur, pour peu qu’il soit quelque peu familier de l’oeuvre de Lafont. Cet Ulysse qui veille (« Assis près de la barre, en maître il gouvernait, sans qu’un somme jamais tombât de ses paupières », comme traduit Victor Bérard) est une sorte d’autoportrait du traducteur. On songe à la posture du Veilleur à la citerne [La Gacha a la cisterna], qui, dans le long et magnifique poème qui porte ce titre (et que Jorn a publié en 1998), est au fil des siècles le gardien de la mémoire au milieu des horreurs tourbillonnantes de l’histoire. Dans l’Odyssée, cette figure s’anime, et, cessant de veiller sur les eaux étales de la mémoire, elle chevauche les vagues de la tempête, mais une même vigilance la tient en éveil.

Quoi qu’il en soit, il s’agit de bien plus qu’un simple exercice de style. L’investissement du traducteur dans ce récit de retour vers Ithaque-Occitanie est total. Les deux pays font d’ailleurs partie du même univers, la civilisation de l’olivier, ils se baignent dans la même mer, regardent le même paysage. Dans sa double fidélité, y compris rythmique, aux langues source et cible, cette traduction restitue l’éternelle jeunesse du poème en nous faisant ressentir, 2700 ans après, dans un occitan riche et savoureux, l’émerveillement ébloui des auditeurs du rhapsode.

Jean-Claude Forêt

.

.

.

Eugénio de Andrade, de Passeio Alegre a l’illa d’Ulisses

.

.

.

Passeio Alegre

.

Foto: Margarida Bico, a Panoramio

Palmeres al Passeio Alegre, de Porto
Foto: Margarida Bico, a Panoramio

Chegaram tarde à minha vida

as palmeiras. Em Marraquexe vi uma

que Ulisses tería comparado

a Nausícaa, mas só

no jardim do Passeio Alegre

comecei a amá-las.  São altas

como os marinheiros de Homero.

Diante do mar desafíam os ventos

vindos do norte e do sul,

do leste e do oeste,

para as dobrar pela cintura.

Invulneráveis — assim nuas.

.

Eugénio de Andrade

Rente ao dizer

.

.

Passeio Alegre

Andrade - Ran del dir.

Arribaren tard a la meva vida

les palmeres. A Marràqueix en vaig veure una

que Ulisses havia comparat

a Nausica, però sols

al jardí de Passeio Alegre

vaig començar a estimar-les. Són altes

com els mariners d’Homer.

Davant la mar desafien els vents.

vinguts del nord i del sud,

de l’est i de l’oest,

per a doblegar-les per la cintura.

Invulnerables —així nues.

.

Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega

.

.

.

A ILHA

José Fontinhas [Eugénio de Andrade] (Póvoa de Atalaya, Beira Baixa, 1923 - Oporto,  2005)

José Fontinhas [Eugénio de Andrade]
(Póvoa de Atalaya, Beira Baixa, 1923 – Oporto, 2005)

.

Tanta palavra para chegar a ti,

tanta palavra,

sem nenhuma alcançar

entre as ruínas

do delirio a ilha,

sempre mudando

de forma, de lugar, estremecida

chama, preguiçosa

vaga fugidia

do mar de Ulisses cor de vinho.

.

Eugénio de Andrade

Oficio de paciéncia

.

.

L’ILLA

.Andrade - Ofici de paciència

Tanta paraula per arribar a tu,

tanta paraula,

sense assolir-ne cap

entre les runes

del deliri l’illa,

sempre canviant

de forma, de lloc, estremida

flama, peresosa

ona fugissera

de la mar d’Ulisses color de vi.

.

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

.

.

.

Andrade - Ofici de paciènciaEugénio de Andrade

Ofici de paciència

Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

Trucs i baldufes, 24

El Gall Editor. Pollença, 2008

ISBN: 9788496608818

.

.

Andrade - Ran del dirEugénio de Andrade

Ran del Dir

Versió de Xulio Ricardo Trigo
i Júlia Cortès Ortega

Biblioteca de la Suda, 8

Pagès Editors. Lleida, 1994

ISBN: 9788479351878

.

.

.

Ulisses i Ítaca en Enrique Badosa

.

.

.

MAL CONSEJO A ULISES

.

… ¿PARA qué quieres regresar a Ítaca?

¿Te sientes ya cansado? ¿Ya? ¿Tan pronto?

Hay mayores peligros en tu casa

que el lestrigón, que el Cíclope, que Circe…,

y allí toda tu astucia será inútil.

Mira lo que te espera:

los repetidos nombres cotidianos,

y no los nuevos nombres de la mar,

la respetable ropa sedentaria,

y no el músculo tenso de aventura,

la sensatez, el orden, el prestigio

y la buena opinión de los notables,

las naves escoradas en la arena, 

y cómo se marchita la rosa de los vientos…

Si fueras tan astuto como dicen,

pasarías de largo.

¿Por qué volver a Ítaca,

cuando hacen tanta falta

hombres de aventurar?

.

Enrique Badosa (Barcelona, 1927)

Enrique Badosa
(Barcelona, 1927)

Enrique Badosa

Mapa de Grecia

.

.

.

.

 

.

.

.

.

ÍTACA DESDE EL AIRE

.

¡CÓMO la dibujabas en el mapa,

cuando eras niño y arquitecto de islas!

Cuántas botaste hacia las aguas jónicas…

Ítaca… La ponías navegante

y a la vez muy anclada en el regreso,

patria final de toda la aventura.

¿Que apenas crecen bosques?… ¡Pero si es

la más frondosa de la luz del sol!

Y escucha cómo el viento acantilado

la tiene susurrante de altas velas

y de recogimiento.

¿Que hay muy poco que ver?… ¡Qué mejor sitio

que un severo paisaje

con la elegancia de la luz helénica,

para rememorar suntuosidades

de una vida llevada mar adentro!

Penélope, Telémaco, Argos no menos fiel…

Aunque quizá lo más definitivo

esta aridez buscada para la remembranza.

Ahora sabes por qué Ulises vuelve.

.

Enrique Badosa

Mapa de Grecia

.

.

.

Enrique Badosa - Mapa de GreciaEnrique Badosa

Mapa de Grecia

Selecciones de Poesía española

Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1979

ISBN: 8401809584

.

.

.

La Ilíada en gaèlic escocès d’Ewen MacLachlan (invocació a la Musa)

.

.

.

An Gearasdan [Fort William] (Escòcia)The Craigs Burial Ground, Ewen MacLachlan's Obelisk

An Gearasdan [Fort William] (Escòcia), The Craigs Burial Ground, Ewen MacLachlan’s Obelisk

Aithris, a bhan-dia nam fonn !

Fearg mhic Pheleuis nan glonn àigh,

Fearg mhillteach a chiùrr a’ Ghréig

Le beud nan deich mìle cràdh,

Fearg a sguab a dh’ifrinn duinn

Miltean làn-ghaisgeach romh ‘n am,

An cuirp rùisgt’ aig coin mar phronn,

‘S aig uil-ealtuinn nam fiadh-bheann.

B’ e sud rùn an dùilich àird:

Ach ciod bu cheann-fàth do’n strith?

C’um na chog an t-Aichioll còrr,

‘S ceud-fhlath an t-slòigh, bu mhór brigh?

.

Placa a l'Ewen MacLachlan Obelisk

Placa a l’Ewen MacLachlan Obelisk

An t-Iliad aig Homer

.

Traducció dEwen MacLachlan (1816)

.

.

[Canta, deessa de les melodies, / l’ira del fill de Peleu, de grans gestes, /l’ira destructiva que abocà Grècia / malauradament a deu mil dolors, / l’ira que llençà a l’infern / milers d’herois abans de la seva hora, / fent dels seus cossos nus sopar per als gossos / i per als estols d’ocells de les muntanyes isardes…]

.

.

.

.

Ewen MacLachlanThe benefits resulting from a Celtic version of Homer to the community at large, it is presumed, would be various and permanent. Besides interesting the young Highlander with a taste for elegant literature by exhibiting to his mind the copiousness, energy, and versatility of his maternal tongue, it would furnish the ingenious Lowlander, already master of Gaelic prose, with the means of speedily acquiring our poetical dialect, which for its characteristic beauties merits the attentive study of the philologist, antiquarian and classical scholar.

These hints on the utility of a Celtic Iliad must suffice for the present. The writer of these extracts in early life attempted some passages from different parts of the poem, with a view to collect the sentiments of his friends on the probable success of the undertaking in question. Fortune favoured the experiment beyond his most sanguine expectations. The young and the old ‘circling the winter evening’s fire,’ listened with enthusiastic delight, and cordially sympathised with the sufferings of Hector and Priam. Two specimens were published in Macdougall’s Collection of Gaelic Songs, Edinburgh, 1798, which were kindly received in every part of the Highlands.

Ewen MacLachlan (1773 – 1822)

.

.

.

Ewen MacLachlanEwen MacLachlan’s Gaelic Verse
comprising a translation of Homer’s Iliad Books I-VIII
and original compositions

Edited by John MacDonald

Aberdeen University Studies, No 114
Department of Celtic
Inverness (Escòcia), 1937

.

.

.

Paulo Leminski anava a ser Homer

.

.

.

Paulo Leminski (Curitiba, Estado de Paraná, Brasil, 24 de agosto de 1944 - Curitiba, 7 de junio de 1989)

Paulo Leminski
(Curitiba, Estat de Paranà, Brasil, 1944 – Curitiba, 1989)

um dia
a gente ia ser homero
a obra nada menos que uma ilíada

depois
a barra pesando
dava pra ser aí um rimbaud
um ungaretti um fernando pessoa qualquer
um lorca um éluard um ginsberg

por fim
acabamos o pequeno poeta de província
que sempre fomos
por trás de tantas máscaras
que o tempo tratou como a flores

.

Paulo Leminski

.

.

un día
uno iba a ser homero
la obra nada menos que una ilíada

después
las cosas complicándose
se podía ser un rimbaud
un ungaretti un fernando pessoa cualquiera
un lorca un éluard un ginsberg

al final
terminamos el pequeño poeta de provincia
que siempre fuimos
detrás de tantas máscaras
que el tiempo trató como a flores

.

Traducció d’Aníbal Cristobo

.

.

.

Paulo Leminski - homeroPaulo Leminski

Yo iba a ser Homero

Antología poética bilingüe

Selección y traducción de Aníbal Cristobo

kriller 71 ediciones. 2013

ISBN: 9788494041426

.

.

.

«Musa, quell’uom di moltiforme ingegno…» Invocació de l’Odissea, d’Ippolito Pindemonte

.

.

.

Ippolito Pindemonte  (Verona, 13 novembre 1753 – Verona, 18 novembre 1828)

Ippolito Pindemonte
(Verona, 13 novembre 1753 – Verona, 18 novembre 1828)

Musa, quell’uom di moltiforme ingegno

Dimmi, che molto errò, poich’ebbe a terra

Gittate d’Ilion le sacre torri;

Che città vide molte, e delle genti

L’indol conobbe; che sovr’esso il mare

Molti dentro del cor sofferse affani,

Mentre a guardar la cara vita intende,

E i suoi compagni a ricondur: ma indarno

Ricondur desiava i suoi compagni,

Che delle colpe lor tutti perirò.

Stolti! che osaro violare i sacri

Al Sole Iperion candidi buoi

Con empio dente, ed irritaro il Nume,

Che del ritorno il di lor non addusse.

Deh parte almen di si ammirande cose

Narra anco a noi, di Giove figlia, e Diva.

Odissea Ippolito Pindemonte.

Odissea, I, 1-10

.

.

.

.

Tradotta da Ippolito Pindemonte

.

.

.

.

Odissea Ippolito PindemonteL’Odissea di Omero

Tradotta da Ippolito Pindemonte

Biblioteca Scelta di Opere Italiane Antiche e Moderne, 214-215

Milano, per Giovanne Silvestri, 1827

.

.

.

.

L’Ulisses (…i la Penèlope!!) de Marin Sorescu

Marin Sorescu Antologia

Marin_Sorescu

Marin Sorescu
(n. 29 februarie 1936, Bulzești, județul Dolj – d. 8 decembrie 1996, București)

.

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

.

ULISSES
.

Quan penso el que m’espera també a casa,
aquells desgraciats de pretendents,
borratxos perduts, embrutint les meves armadures penjades,
jugant a dames tot el sant dia
fins que se’ls estoven i barregen músculs i daus,
que ja no són bons ni per maridar-se
encara que s’esposessin amb una vella
i menys amb Penèlope.
(Deu haver envellit de debò?)
.
I aquella dona, d’altra banda queixosa,
que teixeix i teixeix de nervis,
de bruixa que és, mira que embolicar tots els fils del món!
Com si la veiés esbroncar-me només d’arribar:
—I ara on t’havies ficat!
—Vaig fer la guerra de Troia, no siguis harpia.
—Però Agamèmnon, el de la Clitemnestra,
com és que va poder acabar abans, que fins i tot està criant malves?,
no vau fer tots la mateixa guerra?
—Vaig errar durant deu anys  pels mars, ja que Neptú…
—Deixa estar Neptú, si us plau, i digues clar
amb qui?
I fins ara?
Just fins ara?
I quins mars eren?
.
Uf, i si em faig una caseta
aquí sobre les ones
o em munto una tenda en aquest raconet
apartat
entre Escil·la i Caribdis?
.

Marin Sorescu
I l’aire
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli

.

.

.

ULISE

.

Când mă gândesc ce mă aşteaptă şi acasă,
Porcii aceia de peţitori,
Beţi chiori, slinoşi pe armurile din cuier
Jucând toată ziua table
Până li se înmoaie şi muşchii şi zarurile,
de-a valma,
Că numai de însurătoare nu mai sunt buni
Chiar de-ar cere în căsătorie o babă
Mai ceva decât Penelopa
(O fi îmbătrânit, într-adevăr şi ea?)

Şi femeia aceea, plângăreaţă, pe de altă parte,
Care ţese-n neştire, de nervi,
De zgripţuroaică ce este, să încurce ea toate
firele de pe lume!
Parcă văd că mă ia de la poartă-n primire:
– Unde-ai putut să fii până acum?
– Am făcut războiul Troii, nu fii scorpie…
– Bine, bine, dar Agamemnon al Clitemnestrei
Cum de-a scăpat mai devreme, că a şi putrezit
până acuma,
N-aţi avut toţi acelaşi război?
– Am rătăcit zece ani pe mare, întrucât Neptun…
– Fără Neptun, te rog, spune clar
Cu cine?
Şi chiar până acum?
Chiar până acum?
Ce mare-a fost aia?

Of, să-mi fac o căsuţă
Aici pe valuri,
Să-mi ridic un cort în colţişorul ăsta
Mai ferit
Între Scyla şi Caribda.

.

Marin Sorescu

.

.

Marin Sorescu AntologiaMarin Sorescu

Per entre els dies. Antologia poètica

Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli

L’obriülls, 7
Lleonard Muntaner, Editor
Palma (Mallorca), febrer de 2013
ISBN: 978841592495

.

.

.

Cees Noteboom escriu a Posidó i Kafka observa com fa càlculs al seu escriptori

.

.

Napoli_05_12_ 362

Ovidio, Homero, todos hablan de ti. Te colaste en los gran­des relatos, aunque en el mundo real fueras invisible. Habrá voces que sostengan que eso fue precisamente el motivo de tu ocaso. A Ulises le hiciste la vida imposible durante su viaje a ítaca; junto con Atenea, apoyaste a Aquiles cuando se enfrentó a Apolo en las orillas del furioso río Escamandro. Ahora bien, ¿hasta qué punto amaste a los griegos de los siglos posteriores que continuaron adorándote pero que ya no protagonizaban ninguna obra maestra? ¿Dónde estabas en el año 338, cuando Filipo II de Macedonia venció a los atenienses y tebanos en Queronea anunciando así el fin de la antigua civilización grie­ga? ¿Es propio de los dioses manifestarse exclusivamente en for­mas de ficción y, a la hora de la verdad, dejarnos en la estacada? ¿Tantas oraciones y sacrificios para nada? Queronea, ciudad de Beocia, ahí deberías haber estado. La batalla se describe en la historia universal de Polibio, una historia que podría figurar en cualquier periódico de hoy. Movimientos de tropas, legacías, alianzas, traición, enfrentamientos… Siempre ha sido así, nada ha cambiado: Siria, Egipto, Libia. La historia de Polibio es de una gran actualidad, pues en nuestros días tampoco existe nin­gún dios que se preocupe de los mortales. Demóstenes acusó a los arcadios de haber traicionado Grecia por luchar en el bando de Filipo de Macedonia. ¿Hasta cuándo persiste la traición y su memoria? Han transcurrido casi dos mil años y la infortunada Grecia actual se opone a que la Macedonia independiente de hoy lleve el nombre de entonces, puesto que todavía posee una parte de su territorio. Polibio se pronuncia claramente sobre la acusación de Demóstenes: «Al traer a Filipo al Peloponeso y humillar a los lacedemonios (espartanos), lograron que los habitantes del Peloponeso respiraran de nuevo y volvieran a sentir lo que es la libertad». El dolor de la grandeza perdida no se manifestará hasta más tarde, en Kavafis, quien, en un juego de espejos de anacronismos, presagió la llegada de los bárbaros y la decadencia del helenismo, un futuro disfrazado de pasado. Tú no quisiste detener esa decadencia. Tal vez porque ya no se trataba de un mito, sino de la realidad, de la historia, de hechos. Quien ostenta el poder impone a sus dioses, quien pierde el poder, los abandona. Visto desde esta perspectiva, los templos consagrados a ti que se han conservado son la prueba de tu im­potencia. Vainas vacías de mármol por las que penetra el viento. Solo en la ficción fuiste capaz de sobrevivir, y yo me pregunto: ¿qué dios se impondrá cuando lleguen los bárbaros?

Cees Noteboom

Cees Nooteboom (La Haia, Països Baixos, 1933)

Cees Nooteboom
(La Haia, Països Baixos, 1933)

Poseidón XII

Cartas a Poseidón

.

.

.

Omnividente. Omnipresente. Así se califica a nuestro Dios. La comparación contigo sigue siendo inevitable, por mucho que te fastidie. En tu caso, el don de la ubicuidad y la omnivi-dencia se limitan al mar, aunque yo sé que no es así. Ya en la Ilíada te adentraste en tierra firme para participar en la batalla y más adelante hiciste de todo con el mar con tal de perjudicar a Ulises. Según Kafka, en cambio, siempre permaneciste en tus dominios. La imagen que Kafka ha transmitido de ti se ha im­puesto a la de Homero, por lo que no logro desprenderme de ella. Leí en cierta ocasión que Borges durante una travesía en barco, mientras este recorría lentamente la desembocadura del Río de la Plata después de zarpar del puerto de Buenos Aires, lanzó una moneda al agua desde la cubierta más alta, tal vez como suele hacer la gente en la Fontana de Trevi de Roma, con la esperanza de poder regresar alguna vez. […]

Cees NoteboomNapoli_05_12_ 362

Poseidón XI

Cartas a Poseidón

.

.

..

Poseidón hacía cálculos sentado a su escritorio. La adminis­tración de todas las aguas le daba un trabajo infinito. Podía disponer de cuantos colaboradores quisiera y, en efecto, te­nía muchos, pero como se tomaba su cargo tan en serio, vol­vía a calcularlo todo, de suerte que de poco le servían los co­laboradores. No podía afirmarse que su trabajo le resultara placentero; de hecho, solo lo realizaba porque le había sido impuesto, y lo cierto es que ya había solicitado en varias ocasiones un trabajo más ameno, como solía expresarse, pero cada vez que se le hacían diversas propuestas se demos­traba que, a pesar de todo, nada le gustaba tanto como el cargo ostentado hasta el momento. Por cierto, era muy di­fícil conseguirle algo diferente. Y lo que resultaba imposible, desde luego, era asignarle un mar determinado, pues, con independencia de que en tal caso los trabajos de cálculo no serían menores sino simplemente más minuciosos, al gran Poseidón solo se le podía adjudicar, como mínimo, un pues­to de mando. Cuando se le ofrecía un puesto fuera del ám­bito acuático, la mera idea le provocaba malestar, su res­piración divina se trastocaba, su férreo torso se agitaba. Además, sus quejas no eran tomadas en serio, a decir ver­dad; cuando un poderoso martiriza, es preciso ceder en apa­riencia, aunque el asunto no tenga visos de poder resolver­se; nadie pensaba en desposeer realmente a Poseidón de su cargo, había sido nombrado dios de los mares en los oríge­nes y así debía seguir.

Franz Kafka  (Praga  1883 – Kierling 1924)

Franz Kafka
(Praga 1883 – Kierling 1924)

Cuando más se enfadaba -y esta era la principal causa de su descontento con el cargo- era cuando se enteraba de la idea que se hacían de él, a quien imaginaban con el tridente, surcando las olas sin cesar en un carro. Lo cierto es que per­manecía sentado en las honduras del océano y no paraba de hacer cálculos, algún viaje para ver a Júpiter era la única interrupción de la monotonía, un viaje, por cierto, del que casi siempre regresaba furioso. Así pues, apenas había visto los mares, solo fugazmente durante los presurosos ascensos al Olimpo, y nunca los había recorrido de verdad. Solía decir que esperaría hasta el fin del mundo, que entonces sin duda se produciría un momento de calma que aprovecharía para, poco antes del final, después de revisar la última cuenta, rea­lizar a toda prisa una breve gira.

1920

.

Franz Kafka

.

.

.

Cees Noteboom Cartas a PoseidonCees Noteboom

Cartas a Poseidón

Nuevos Tiempos, 251
Ediciones Siruela. Madrid, 2013

ISBN: 9788498419993

.

.

Kafka - SirenasFranz Kafka

El silencio de las sirenas
Escritos y fragmentos póstumos

Traducción de Juan José del Solar,
Joan Parra Contreras y Adan Kovacsics
Prólogo de Jordi Llovet

Random House Mondadori. Barcelona, 2005
ISBN: 9788497937900

.

.

.

Wallace Stevens medita com Penèlope. «The world as meditation»

.

.

THE WORLD AS MEDITATION

.

J’ai passé trop de temps à travailler mon violon, 
à voyager. Mais l’exercice essentiel du compositeur
— la médiatation — rien ne l’a jamais suspendu en
moi … Je vis un rêve permanent, qui ne s’arrête
ni nuit ni jour.

Georges Enesco

.

Is it Ulysses that approaches from the east,
The interminable adventurer? The trees are mended.
That winter is washed away. Someone is moving

On the horizon and lifting himself up above it.
A form of fire approaches the cretonnes of Penelope,
Whose mere savage presence awakens the world in which she dwells.

She has composed, so long, a self with which to welcome him,
Companion to his self for her, which she imagined,
Two in a deep-founded sheltering, friend and dear friend.

The trees had been mended, as an essential exercise
In an inhuman meditation, larger than her own.
No winds like dogs watched over her at night.

She wanted nothing he could not bring her by coming alone.
She wanted no fetchings. His arms would be her necklace
And her belt, the final fortune of their desire.

But was it Ulysses? Or was it only the warmth of the sun
On her pillow? The thought kept beating in her like her heart.
The two kept beating together. It was only day.

It was Ulysses and it was not. Yet they had met,
Friend and dear friend and a planet’s encouragement.
The barbarous strength within her would never fail.

She would talk a little to herself as she combed her hair,
Repeating his name with its patient syllables,
Never forgetting him that kept coming constantly so near.

.

Wallace Stevens
The Rock

Wallace_Stevens

Wallace Stevens
(Reading (Pennsylvania), 1879 – Hartford (Connecticut), 1955)

.

..

.

EL MÓN COM A MEDITACIÓ

.

J’ai passé trop de temps à travailler mon violon,
à voyager. Mais l’exercise essentiel du compositeur
—la méditation— rien ne l’a jamais suspendu
en moi… Je vis un rêve permanent, qui ne
s’arrête ni nuit ni jour.

Georges Enesco

.

¿És tal volta Ulisses que s’apropa per llevant,
l’aventurer inacabable? Els arbres estan arreglats.
L’hivern ja s’ha escolat. Algú es mou

en l’horitzó i s’hi dreça al damunt.
Una forma de foc s’apropa a les cretones de Penèlope,
la seva salvatge presència desvetlla per si sola el món en el que ella s’estatja.

Ha composat, de fa molt, un jo amb el que acollir-lo,
company del jo d’ell per a ella, que ella ha imaginat,
dos en un refugi amb bons fonaments, amiga i estimat amic.

Els arbres han estat arreglats, com un exercici essencial
en una meditació inhumana, més àmplia que la d’ella.
Sense vents que com gossos vetllessin per ella de nits.

No volia res que ell no pogués dur-li venint tot sol.
No volia tresors percaçats. Els braços d’ell serien el seu collaret
i el seu cinyell,  la fortuna final del desig d’ambdós.

Però era Ulisses? O era tan sols l’escalf del sol
en el seu coixí? El pensament seguia bategant en ella tal com el seu cor.
Els dos seguien bategant alhora. Tan sols era de dia.

Era Ulisses i no ho era. I malgrat tot s’havien trobat,
amiga i estimat amic i un encoratjament del planeta.
La força bàrbara de dins d’ella no fallaria mai.

Parlaria una mica amb si mateixa mentre es pentinava,
repetint  el nom d’ell amb les seves síl·labes pacients,
no oblidant mai aquell qui seguia apropant-se constanment.
.
.

.

.

Pere_GimferrerjpgPoetes americans, certament. Però el més secret, aquí ­i, ja que cal dir-ho, el “meu” poeta americà­ no és potser tan conegut. Era un senyor obscur, distret, subscriptor assidu de revistes franceses, que tanmateix no va viatjar mai a Europa ni es va moure gaire de la localitat on vivia. Era vice-president d’una companyia d’assegurances i es deia Wallace Stevens. Aquesta tardor va fer cent anys de la seva naixença; l’estiu que ve en farà vint-i-cinc de la mort. De la seva vida, no volia que se’n sabés res, ja que ­deia­ simplement havia estudiat lleis i vivia a Hartford, fets que no li semblaven ni divertits ni reveladors.

L’àmbit català no té a l’abast, que jo sàpiga, cap volum mínimament ampli de versions de Wallace Stevens. L’àmbit hispànic, tanmateix, va tenir fa ben bé una dotzena d’anys una breu antologia bilingüe feta a l’Argentina. Ara, a Barcelona Plaza & Janés ha publicat una altra tria, també bilingüe, i molt més extensa: Poemas, a cura del poeta canari ­molt vinculat, per cert, a Catalunya­ Andrés Sánchez Robayna. La mostra hi és representativa de Stevens, poeta absolutament exquisit, el·líptic, fet de detalls, subtilment retallats en un fons de nuesa absoluta. Res de giragonses: aquí els mots del poeta fan diana directament en el nucli essencial, tan viu i bellugadís que de vegades ni el copsem al primer cop d’ull, com si fos una il·lusió òptica. Aquest nucli és ­com en els més grans poetes­ alhora purament mental i estrictament sensitiu: o bé visions lluminoses, exòtiques, fosques, o abstractes, deslligades de tot el que no sigui la seva pura existència com a imatge i com a suggestió de so, o bé esgrima ­fúlgida­ d’idees i conceptes esmolant-se en la càmara obscura de la ment que inventa el poema. Al capdavall, tot conflueix: el poema és l’espectacle ­mental i sensitiu­ del procés de creació de la poesia, semblant al procés de revelat d’un negatiu fotogràfic, on el contrast ­pàl·lidament platejat­ del blanc i el negre virarà, en una mutació progressiva, cap a l’esclat concís i suau, o fort i colpidor, dels colors límpids. La claror de la intel·ligència perfecta, de la sensitivitat més afinada, tansa en l’aire pur i enlluernador.

Pere Gimferrer

Dietari Complet, 1 (1979-1980), Barcelona: Edicions 62, 1995: 233-234

.

.

Agusti_BartraWallace Stevens va néixer a Reading, Pennsylvania, el 2 d’octubre de 1879. Estudià a la Universitat de Harvard i a la New York Law School. L’any 1904 començà a exercir d’advocat a Nova York. Dotze anys més tard ingressà a la Hartford Accident & Indemnity Co., de la qual esdevingué vice-president l’any 1934.

Malgrat que els seus primers poemes començaren a aparèixer en revistes l’any 1913, Wallace Stevens trigà encara deu anys a donar a la impremta el seu primer llibre, Harmonium, on el pur joc de la fantasia és dit amb una màgia que revela l’estilista. La seva tendència a crear explosions musicals rares recorda les audaces orquestracions de Gerard Manley Hopkins. Però la poesia de Wallace Stevens és predominantment visual; flota i giravolta com una baldufa de cristall dins el món acolorit que s’ha creat el propi poeta, un món on és possible representar la mort com l’emperador dels gelats. La imaginació i els sentits no es rendeixen a l’intel·lecte, sinó que creen el seu independent reialme i s’exfolien en associacions d’herència impressionista. És una poesia flotant, no arrelada enlloc, d’absurditat riallera i gest iridescent, que si bé usa sovint de la ironia, no arriba mai a la paròdia.

Agustí Bartra

Una antologia de la lírica nord-americana (1951)

.

.

 

.

.

..