Inici > Ecos de l'Odissea > Wallace Stevens medita com Penèlope. «The world as meditation»

Wallace Stevens medita com Penèlope. «The world as meditation»

.

.

THE WORLD AS MEDITATION

.

J’ai passé trop de temps à travailler mon violon, 
à voyager. Mais l’exercice essentiel du compositeur
— la médiatation — rien ne l’a jamais suspendu en
moi … Je vis un rêve permanent, qui ne s’arrête
ni nuit ni jour.

Georges Enesco

.

Is it Ulysses that approaches from the east,
The interminable adventurer? The trees are mended.
That winter is washed away. Someone is moving

On the horizon and lifting himself up above it.
A form of fire approaches the cretonnes of Penelope,
Whose mere savage presence awakens the world in which she dwells.

She has composed, so long, a self with which to welcome him,
Companion to his self for her, which she imagined,
Two in a deep-founded sheltering, friend and dear friend.

The trees had been mended, as an essential exercise
In an inhuman meditation, larger than her own.
No winds like dogs watched over her at night.

She wanted nothing he could not bring her by coming alone.
She wanted no fetchings. His arms would be her necklace
And her belt, the final fortune of their desire.

But was it Ulysses? Or was it only the warmth of the sun
On her pillow? The thought kept beating in her like her heart.
The two kept beating together. It was only day.

It was Ulysses and it was not. Yet they had met,
Friend and dear friend and a planet’s encouragement.
The barbarous strength within her would never fail.

She would talk a little to herself as she combed her hair,
Repeating his name with its patient syllables,
Never forgetting him that kept coming constantly so near.

.

Wallace Stevens
The Rock

Wallace_Stevens

Wallace Stevens
(Reading (Pennsylvania), 1879 – Hartford (Connecticut), 1955)

.

..

.

EL MÓN COM A MEDITACIÓ

.

J’ai passé trop de temps à travailler mon violon,
à voyager. Mais l’exercise essentiel du compositeur
—la méditation— rien ne l’a jamais suspendu
en moi… Je vis un rêve permanent, qui ne
s’arrête ni nuit ni jour.

Georges Enesco

.

¿És tal volta Ulisses que s’apropa per llevant,
l’aventurer inacabable? Els arbres estan arreglats.
L’hivern ja s’ha escolat. Algú es mou

en l’horitzó i s’hi dreça al damunt.
Una forma de foc s’apropa a les cretones de Penèlope,
la seva salvatge presència desvetlla per si sola el món en el que ella s’estatja.

Ha composat, de fa molt, un jo amb el que acollir-lo,
company del jo d’ell per a ella, que ella ha imaginat,
dos en un refugi amb bons fonaments, amiga i estimat amic.

Els arbres han estat arreglats, com un exercici essencial
en una meditació inhumana, més àmplia que la d’ella.
Sense vents que com gossos vetllessin per ella de nits.

No volia res que ell no pogués dur-li venint tot sol.
No volia tresors percaçats. Els braços d’ell serien el seu collaret
i el seu cinyell,  la fortuna final del desig d’ambdós.

Però era Ulisses? O era tan sols l’escalf del sol
en el seu coixí? El pensament seguia bategant en ella tal com el seu cor.
Els dos seguien bategant alhora. Tan sols era de dia.

Era Ulisses i no ho era. I malgrat tot s’havien trobat,
amiga i estimat amic i un encoratjament del planeta.
La força bàrbara de dins d’ella no fallaria mai.

Parlaria una mica amb si mateixa mentre es pentinava,
repetint  el nom d’ell amb les seves síl·labes pacients,
no oblidant mai aquell qui seguia apropant-se constanment.
.
.

.

.

Pere_GimferrerjpgPoetes americans, certament. Però el més secret, aquí ­i, ja que cal dir-ho, el “meu” poeta americà­ no és potser tan conegut. Era un senyor obscur, distret, subscriptor assidu de revistes franceses, que tanmateix no va viatjar mai a Europa ni es va moure gaire de la localitat on vivia. Era vice-president d’una companyia d’assegurances i es deia Wallace Stevens. Aquesta tardor va fer cent anys de la seva naixença; l’estiu que ve en farà vint-i-cinc de la mort. De la seva vida, no volia que se’n sabés res, ja que ­deia­ simplement havia estudiat lleis i vivia a Hartford, fets que no li semblaven ni divertits ni reveladors.

L’àmbit català no té a l’abast, que jo sàpiga, cap volum mínimament ampli de versions de Wallace Stevens. L’àmbit hispànic, tanmateix, va tenir fa ben bé una dotzena d’anys una breu antologia bilingüe feta a l’Argentina. Ara, a Barcelona Plaza & Janés ha publicat una altra tria, també bilingüe, i molt més extensa: Poemas, a cura del poeta canari ­molt vinculat, per cert, a Catalunya­ Andrés Sánchez Robayna. La mostra hi és representativa de Stevens, poeta absolutament exquisit, el·líptic, fet de detalls, subtilment retallats en un fons de nuesa absoluta. Res de giragonses: aquí els mots del poeta fan diana directament en el nucli essencial, tan viu i bellugadís que de vegades ni el copsem al primer cop d’ull, com si fos una il·lusió òptica. Aquest nucli és ­com en els més grans poetes­ alhora purament mental i estrictament sensitiu: o bé visions lluminoses, exòtiques, fosques, o abstractes, deslligades de tot el que no sigui la seva pura existència com a imatge i com a suggestió de so, o bé esgrima ­fúlgida­ d’idees i conceptes esmolant-se en la càmara obscura de la ment que inventa el poema. Al capdavall, tot conflueix: el poema és l’espectacle ­mental i sensitiu­ del procés de creació de la poesia, semblant al procés de revelat d’un negatiu fotogràfic, on el contrast ­pàl·lidament platejat­ del blanc i el negre virarà, en una mutació progressiva, cap a l’esclat concís i suau, o fort i colpidor, dels colors límpids. La claror de la intel·ligència perfecta, de la sensitivitat més afinada, tansa en l’aire pur i enlluernador.

Pere Gimferrer

Dietari Complet, 1 (1979-1980), Barcelona: Edicions 62, 1995: 233-234

.

.

Agusti_BartraWallace Stevens va néixer a Reading, Pennsylvania, el 2 d’octubre de 1879. Estudià a la Universitat de Harvard i a la New York Law School. L’any 1904 començà a exercir d’advocat a Nova York. Dotze anys més tard ingressà a la Hartford Accident & Indemnity Co., de la qual esdevingué vice-president l’any 1934.

Malgrat que els seus primers poemes començaren a aparèixer en revistes l’any 1913, Wallace Stevens trigà encara deu anys a donar a la impremta el seu primer llibre, Harmonium, on el pur joc de la fantasia és dit amb una màgia que revela l’estilista. La seva tendència a crear explosions musicals rares recorda les audaces orquestracions de Gerard Manley Hopkins. Però la poesia de Wallace Stevens és predominantment visual; flota i giravolta com una baldufa de cristall dins el món acolorit que s’ha creat el propi poeta, un món on és possible representar la mort com l’emperador dels gelats. La imaginació i els sentits no es rendeixen a l’intel·lecte, sinó que creen el seu independent reialme i s’exfolien en associacions d’herència impressionista. És una poesia flotant, no arrelada enlloc, d’absurditat riallera i gest iridescent, que si bé usa sovint de la ironia, no arriba mai a la paròdia.

Agustí Bartra

Una antologia de la lírica nord-americana (1951)

.

.

 

.

.

..

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: