Archive

Archive for Octubre de 2013

Epic, de Patrick Kavanagh. La èpica homèrica de la baralla termenal.

.

.

Talment dos homes que, en un camp comú, discuteixen les fites amb la mida a les mans, i tan sols una llenca de terra es disputen per un repartiment que sigui equitatiu…

Ilíada, XII, 421-425
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.


Epic

Patrick Kavanagh (Inniskeen, Irlanda, 1904 – Dublin, Irlanda, 1967)

I have lived in important places, times
When great events were decided: who owned
That half a rood of rock, a no-man’s land
Surrounded by our pitchfork-armed claims.
I heard the Duffys shouting ‘Damn your soul’
And old McCabe, stripped to the waist, seen
Step the plot defying blue cast-steel –
‘Here is the march along these iron stones’.
That was the year of the Munich bother. Which
Was most important? I inclined
To lose my faith in Ballyrush and Gortin
Till Homer’s ghost came whispering to my mind.
He said: I made the Iliad from such
A local row. Gods make their own importance.
.
Patrick Kavanagh
.
.

.

Epopeia

.

He viscut en llocs importants, moments
en què van passar fets extraordinaris, a qui pertanyia
aquell mig jornal de pedres, un erm envoltat
per les nostres demandes armades amb forques.
He sentit els Duffys com cridaven “Maleïda sigui la teva ànima!”
i el vell McCabe sense camisa va ser vist
mentre avançava pel tros desafiant l’acer blau:
“La partió són aquestes fites de ferro”.
Va ser l’any de l’embolic de Múnich. Quin
era el més important? Començava
a perdre la fe en Ballyrush i en Gortin
fins que em va venir al cap el fantasma d’Homer
que xiuxiuejant em va dir: vaig crear la Ilíada
a partir d’una baralla local com aquesta.
Els déus creen la seva pròpia importància.

.

Traducció de Marcel Riera
(Publicada a Poetari – Juny 2013 . número 3)

.

.

.

.

Which was most important?

.

… a local row …

That was the year of the Munich bother…

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Patrick Kavanagh
Collected Poems

Modern Classics
Penguin Books. London
ISBN: 9780141186931

.

.

.

Poetari 3Poetari

Juny 2013 – número 3

Poetaris Associats

Girona, 2013

ISBN: 9772014582001

.

.

Francisco de Goya

Pinturas negras

.

.


Tractat de Munich (30-09-1938)
Chamberlain, Dadalier, Hitler, Mussolini i Ciano
Lliurament dels Sudets a Alemanya

Preludi de la II Guerra Mundial

.

.

.

.

Omeru nun scrissi pi grecu chi fu grecu? Antonio Veneziano reivindica el seu sicilià

.

.

.

Omeru nun scrissi pi grecu chi fu grecu

o Oraziu pi latinu chi fu latinu?

E siddu Pitrarca, chi fu tuscanu,

nun si piritau di scriviri pi tuscanu,

pirchì ju , chi sugnu sicilianu,

avissi a essiri evitatu di scriviri pi sicilianu?

Haiu a farimi pappagaddu di la lingua d’autri?

.

 Antonio Veneziano

.

.

.

Antonio-Veneziano

Antonio Veneziano
(Monreale, Sicília, 1543 – Palerm, Sicília, 1593)

.

.

.

Homer no escrivia en grec, que fou grec

o Horaci el llatí, que fou llatí?

I si Petrarca, que fou toscà,

no va dubtar d’escriure en toscà,

per què a mi, que sóc sicilià,

se m’hauria d’impedir escriure en sicilià?

Hauria de fer-me papagai de la llengua d’altri?

.

.

.

Loren Fernández. «Ulises increpa a sus hombres que sufren síndrome de abstinencia de loto»

.

.

.

Ulises increpa a sus hombres
que sufren síndrome
de abstinencia de loto

.

.

YO OS RESCATÉ de los campos de loto

que os convirtieron en bestias sin realidad ni memoria.

.Metamorfosis Cotidianas Loren Fernández

No eran reales los ombligos de arco iris

ni las caricias de untuosas alas

ni las vaginas generosas

que os acogen y envuelven como mantitas.

.

No existen ombres sin odio

sardinas sin raspas

saciedad perenne

ni unicornios logopedas.

.

Nunca volasteis sobre la hierba añil

ni fuisteis dioses jugando a las prendas

ni savia que recorre el cerezo hasta estallar en un orgasmo rojo y pulposo

.

Cretinos.

.

Tuve que sacaros cada pétalo, uno a uno,

rebuscar tras las campanillas, bajo las lenguas, entre los dientes,

y ataros a los bancos mugrientos de la nave

hasta que volvisteis a ser hombres.

.

Dejad de mirarme con esos ojos de ternera impropios de guerreos

y remad

hacia las rocas mutantes, los monstruos, las tempestades,

la patria y la gloria.

.

Ya me daréis las gracias.

Otro día.

Loren Fernández

Loren Fernández
( Madrid, 1962)

.

Loren Fernández

Metamorfosis Cotidianas

.

.

.

Metamorfosis Cotidianas Loren FernándezLoren Fernández

Metamorfosis Cotidianas

Los versos de Cordelia, 15

Reino de Cordelia. Madrid, 2013

ISBN: 9788415973171

.

.

.

.

.

.

.

Ulisses a Sant Pau de Segúries: «Lo mariner de Sant Pau», de mossèn Cinto

.

.

.

aleshores agafa un rem amanós i camina
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpien
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus.
I et diré un senyal bo d’entendre, el qual no pugui amagar-se’t.
El dia en què et topi un altre pelegrí per la via
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre,
llavors tu planta en terra el rem amanós, i tot d’una
que hagis fet sacrificis bells al Rei Poseidó,
un brau, i un anyell i un verro, que és el que munta les truges,
parteix-te’n d’allí camí del casal, i ofereix hecatombes
sagrades als déus immortals que l’ample cel posseeixen,
a tots de bon rengle. I la mort et vindrà de dins el salobre,
suau com més no podria, i t’occirà aclaparat
per una vellesa ufanosa: i a l’entorn de tu el poble
serà feliç. I això que et dic és cert sense falla.

L’Odissea,
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

.

LO MARINER DE SANT PAU

.

Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.

Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.

Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.

Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.

A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.

Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.

Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.

Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:

— Què és això?
— Això és un rem — li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix.
 Doncs, adéu-siau respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.

Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:

“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.

Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:

 Sabríeu dir-me què és això?
 És una pala de forn respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.
— Què saps tu? li digué son pare, qui havia estat a marina. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:

— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?
— Ai, ai! Quina cosa de preguntar! -li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona. Això és un culler.
— Què dieu que és? preguntà el mariner, no entenent la paraula.
— Un culler replicà el vell.
— Mes, què és un culler? preguntà l’empordanès.
— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla.
— Doncs, aquí em quedo respongué el mariner. I tal dit, tal fet.

Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.

Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada.

.

Jacint Verdaguer

.

.

marinerany

“…i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada.”
Clau de volta de l’arc d’entrada a la masia El mariner de Sant Pau (Sant Pau de Segúries)
Font: Bloc “L’Elefant trompeta

marinerantiga

“…per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau …”
Masia El mariner de Sant Pau (Sant Pau de Segúries)
Font: Bloc “L’Elefant trompeta

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

El repte al combat singular. Paris i Menelau, Goliat i David, lo rei moro de la Gran Canària i lo rei cristià d’Anglaterra.

.

.

.

Lletra de batalla tramesa per lo rei de la Gran Canària al rei d’Anglaterra.

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraym, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ―si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t’à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l’avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra―. Emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ―les quals yo·t trametré―, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me’n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

Joanot Martorell
Tirant lo Blanch. Capítol XIII

.

.

.

.

E [Hector] luego salió e púsose en medio e, tomando una lança, detuvo las haçes de los troyanos, e estuvieron todos quedos. E los resplandeçientes griegos de cabellos lançavan saetas de buena voluntad e piedras e dardos. Mas altamente el rey de los onbres Agamenón dio una boz e dixo:

“¡Çesad, griegos, e no lançéis saetas, fijos de los argibos! ¡Oid qué palabra el cavallero Héctor quiere fablar!”

Así dixo, estos, çesando de la pelea, mucho se maravillaron. E luego Héctor entre los unos e los otros así dixo:

“¡Oidme, troyanos e vosotros, griegos poderosos en armas, e dirévos lo que la voluntad me da en el coraçón! Dicho ha Paris, por quien toda esta contienda ha nasçido, los troyanos e belicosos griegos dexen las armas e las pongan en la tierra mucho criante, e que él e el muy amado de Mares Menalao se pongan en medio e solos peleen por Elena e por todas sus riquezas. E destas armas quien mejor escapare e vençiere lleve a la casa la muger e todas sus riquezas, e todos los otros troyanos e griegos fagan fieles juramientos e firmen la paz”.

De que así hovo dicho, todos se maravillaron e estavan callando.”

.

Ilíada, III
Manuscrit Add. 21245 British Library [s. XV]
(La “Ilíada en romance”).

.

.

I Hèctor […] es va dirigir cap al centre, amb la llança agafada pel mig, decidit a frenar les falanges troianes. I els guerrers es van deturar. Però els aqueus d’abundosos cabells  disparaven contra ell els seus arcs mirant de colpir-lo amb les fletxes i li gitaven rocs. Llavors Agamèmnon, cabdill de guerrers, va cridar amb veu molt forta: «Conteniu-vos, argius! No tireu, joves aqueus, que Hèctor, de casc llambrant, us vol adreçar unes paraules!»

Així els va dir vociferant, i ells es van estar de la lluita i feren silenci tot d’una. I aleshores Hèctor parlà entre els dos bàndols: «Escolteu-me, troians i aqueus de belles gamberes, que us he d’explicar el determini que ha pres Alexandre, el culpable que la guerra esclatés. Us proposa als altres troians i a tots el aqueus que deixeu les llustroses armes sobre la terra que nodreix a molts. I ell i Menelau, que Ares estima, lluitaran al bell mig, tots dos sols, per Hèlena i el conjunt de les seves riqueses, i qui dels dos venci i demostri que és el més fort prendrà els béns i la dona i s’ho endurà tot a la seva llar. I els altres immolarem víctimes per acordar un pacte fidedigne de bona amistat.»

Tals foren les seves paraules. I tots restaren quiets i en silenci.

.

Ilíada, III, 85-96
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

Ab tant, així un bort de la val dels felisteus, qui havia nom Goliàs, de Gech, lo qual havia VI colzos e I palm d’alt. Tenia un elm d’aram sobre son cap, era vestit de un esberch, qui era, de la part de fora, tot ple d’hams. Lo pes del seu qual era VMª sicles d’aram. E calsava unes hosses d’aram e un escut d’aram li cobria les espatlles e sos musclos. Lo fust de la sua llance era així gros com un fust de tixador, lo ferro de la llança pasava DC sicles. E son scuder anava devant.

E cridava devers la host dels fills de Ysrael e deye’ls:

—Per què sots venguts axí per combatra? Doncs, no sóm yo filisteu e vosaltres serfs de Saül? Alagits un homa de vosaltres qui·s combata ab mi, cors per cors. E, si ell ma vençs, nós serem servidors vostres, e si yo·l venç, vosaltres serets servidors nostres e servidors serets a nós.

E lo filisteu deya:

—Lliurats a mi un homa qui·s combata ab mi cors per cors.

E com Saül e tot lo poble de Ysrael hagueren oÿdes les peraules les filisteu, hagueren pahor.

.

Primer LLibre dels Reis, 17, 4 – 17,11
“Bíblia del segle XIV” (Manuscrit de la Bibliothèque Nationale de France, fons Colbert, esp. 5, any 1461)

.

.

De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. Unes polaines de bronze li protegien les cames i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava l’escuder.

Goliat es plantava allà al mig i cridava a les files d’Israel:

—Per què heu sortit a combatre? Jo sóc filisteu, però vosaltres només sou esclaus de Saül. Trieu-vos un home que baixi a lluitar amb mi! Si ell guanya i em mata, serem els vostres vassalls; però si guanyo jo i el mato, vosaltres sereu vassalls nostres i us haureu de sotmetre.

El filisteu afegia:

—Desafio les tropes d’Israel. Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos!

Quan Saül i tots els israelites sentien aquestes paraules del filisteu, quedaven esbalaïts de por.

.

Primer Llibre de Samuel, 17,4 – 17,11
Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

.

TirantJoanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

Iliada en romanceGuillermo Serés

La traducción en Italia y en España durante el siglo XV

La «Ilíada en romance» y su contexto cultural.

Ediciones Universidad de Salamanca. Salamanca, 1997

ISBN: 9788474818727

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Biblia s XIVBíblia del segle XIV
Primer i segon llibres dels Reis

Corpus Biblicum Catalanicum, 6

Associació Bíblica Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Barcelona, 2011
ISBN: 9788498833614

.

.

Biblia interconfessionalLa Bíblia
Traducció interconfessional

Associació Bíblica de Catalunya / Ed. Proa

Il·lustrada per Perico Pastor

Barcelona, 2012
ISBN: 9788475883380

.

.

.

.

.

.

El valencià Vicent Mariner ens parla d’Homer, el 1620. «In Homeri et linguae graeca laudes oratio»

 

.

.

Gravat de la página de títol de "Les Dix Premiers Livres de l'Iliade d'Homère", de Hugues Salel (1545)

“… De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. …”

Gravat de la página de títol de “Les Dix Premiers Livres de l’Iliade d’Homère”, de Hugues Salel (1545)

Certament no serà absurd si algú des del començament, per defugir els cants de les sirenes del mel·liflu Homer, es tapa les orelles amb cera o es gira a l’altre cantó, com si pogués eludir completament els seus atractius i dolços encants. Si, en canvi, no intenta defugir-lo ni allunyar-se’n, sinó que avança vers les seves modulacions, serà difícil que no quedi subjecte als seus molts reclams, que pugui esquivar-los i apartar-se’n. Si algú volgués repassar certs escrits il·lustres, molt dignes d’atenció i cura, com si es tractés dels set que són celebrats en boca i paraula de tothom, la poesia d’Homer ocuparia sobre tots ells un lloc preeminent. Crec que, si no se l’haguessin empassat ja amb la boca ben oberta, els savis de l’Antiguitat, i més encara els que són estranys a totes les disciplines, en prendrien a glopades. De l’Oceà surten tots els rius, totes les fonts, tots els pous, com proclama una dita antiga. D’Homer, per als savis, neix, si no tota, certament sí la major part del flux de les paraules i del saber. Ningú dels que, amb meticulosa curiositat, miren d’esbrinar les causes de les coses superiors, ni dels que observen les operacions ocultes de la natura, ni dels que investiguen els decrets i la naturalesa dels costums, ni tan sols dels que malden per parlar i comportar-se com fan els advocats, de pronunciar discursos al fòrum o bé de dir coses trivials i comunes, no va passar de llarg de l’escenari esplèndid d’Homer.

[…] Les faules d’Homer no es fingeixen primordialment per a la facècia i el riure subtil, sinó que són ficcions amb coneixements nobles i un embolcall diví. Certament, el propi Homer va crear-ne algunes per proposar-nos idees i fer-nos-en rebutjar, en canvi altres faules estan formades, amb la mateixa fi­nalitat, mitjançant al·legories pròpiament dites. Moltes coses van ser ideades i planejades pels antics, però en la poesia d’Homer foren introduïdes de mane­ra més convenient i útil. L’al·legoria d’aquelles faules no es refereix només als fets troians, tot i que d’aquesta manera van ser conservades des del seu inici pels que les van embellir amb un encobriment obscur: al cap i a la fi, aquest pare de tot saber no es complaïa només amb faules. Certament, la meditació i l’estudi verídic són un saber, i Homer és un savi. Però no solament per això Homer és un savi, sinó perquè escriu per seduir i atreure molts lectors, in­tercalant les faules i entrellaçant-les en la seva poesia, com un arquitecte, de manera que puguin captar el que revela, i enllepoleix i encisa amb les seves subtileses, per dir-ho així, tots els que dubten amb ànim mandrós de l’ele­gància i la brillantor de la filosofia. Altres vegades, tastant la melosa dolçor de la veritat, per deixar que els savis avancin i en un altre lloc la trobin amb di­ligent recerca, demostra també tanta habilitat en la composició versemblant de les faules, que, per aquest motiu, als àvids de coneixement i als amants del saber els explica fàcilment altres menes de discurs.

Homer té una cosa digna d’admiració: tot i que és pròdig en faules, no se l’evita ni se’l defuig, ans tothom l’aprecia de tot cor, i els que asseguren que el segueixen amb aversió, tanmateix no neguen que s’hi interessen i que els commou; i els que l’allunyen i se n’aparten, hi retornen amb afany. S’assem­blen a aquell escita que, com diu un proverbi popular, en presència dels grecs va rebutjar un cavall que desprenia un alè noble, però quan els grecs se’n van anar l’escita, com era costum en ell, es va enfilar al cavall que poc abans havia menystingut. Si els que gaudeixen d’aquest poema declaren que és una obra molt útil i adequada, ningú no negarà que la poesia d’Homer és la més útil i distingida de totes […].

[…]

[…] la Ilíada és més seriosa i viril i augmenta en sublimitat, perquè abunda en gestes heroiques. L’Odis­sea, en canvi, és moral, tal com en ella mateixa està escrit molt clarament. El vigor i la força d’Homer no s’han de conèixer i aprendre tant a la Ilíada com a l‘Odissea. En aquesta són molt més nombroses les ocasions i els temes per a exhibir elegància i abundància retòriques; allà el tema és més baix; la fina­litat i l’argument de tot el llibre són més eixorcs. Però el poeta va poder cre­ar un llibre tan important i de tanta qualitat, mostrar que abundava en bagatge i inspiració i que estava completament inflamat d’un esperit ambiciós però ple d’honors, quan se li va presentar l’ocasió. Per això anomenà aquell llibre a partir de la singular persona d’Ulisses, mostrant implícitament que en el títol hi falta una part molt important del tema, com si en l’Odissea di­gués coses singulars, quan en realitat —d’acord amb el seu propi mètode— va trenar moltes altres coses. L’altre llibre, en canvi, el va anomenar, més ge­nèricament, Ilíada, no a partir d’una persona concreta, perquè si no en diria Achillea o alguna cosa semblant, ni a partir dels mateixos ilíades, com és na­tural en qui només tracti els mals dels ilíades i descrigui els seus desastres, sinó perquè faci conèixer els infortunis que s’esdevingueren a Ílion o les des­fetes troianes. Encara que alguns s’esforcen en mostrar que tota aquesta po­esia s’anomena Ilíada a partir de la persona que, sobretot, va patir aquelles coses tan horribles, és a dir, el poble ilíada.

.

Vicent Mariner
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)
Traducció al català d’Alejandro Coroleu

.

.

.

Poètica barroc catalàVicent Mariner (València, darrer terç s.XVI-Madrid, 1642), hel·lenista, format a la Universitat de València (on possiblement va ser deixeble de Pere Joan Núñez, a qui elogia a In priscos et celebres Valentinae urbis poetas), estigué vinculat durant la primera dècada del segle XVII a l’activitat cultural valenciana. Al voltant de 1612 inicià la seva estada a Madrid, com a preceptor i bibliotecari de diversos membres de la família Sandoval, i en aquesta ciutat va entrar en relació amb Lope de Vega i Quevedo. El 1633 és nomenat bibliotecari dels manuscrits grecs de l’Escorial. Estigué ben connectat amb els hel.lenistes europeus, ja que conservem el seu epistolari amb Daniel Heinsius, Errijck de Put (Erycius Puteanus), Andrea Escoto, Frédéric Moreau i, entre altres, Denis Petau (Dionisio Petavio). Els prolegòmens a diverses edicions valencianes demostren que mai no es va deslligar totalment de la seva ciutat natal. De fet, signa totes les seves obres com “Vicenti Marinerii Valentini”. 
Va traduir al llatí les Olympias (1617) i les Pythias, Nemeas i Isthmias (1618) de Píndar, amb diversos escolis; set tragèdies de Sòfocles (1619) i set d’Eurípides (1624), amb diversos escolis; Apol·loni de Rodes, amb escolis (1621); Teòcrit (1625) i Hesíode (1625), amb els comentaris de Tzetzé; i laIl·líada i l’Odissea (1623) amb els comentaris a Homer d’Eustaci (1623), Didimi (1624), Tzetzé i Porfiri (1625). També tradueix al llatí l’obra poètica d’Ausiàs March (1633) i la Fábula de Faetón del Conde de Villamediana. Va traduir al castellà diversos tractats aristotèlics, entre els quals la Poètica i la Retòrica (1630), i la història d’Alexandre Magne d’Arrià de Nicomèdia (1633). És autor també d’una elegia In priscos et celebres Valentinae urbis poetas(1633) i de diversos epigrames, epitalamis i panegírics en llatí i en grec.

Font de la nota biogràfica: Projecte mimesi

..

.

.

.

Non absurdum quidem fortasse erit, si quis ut iam a principio mellifluis Homeri sirenum cantibus prorsus abstineat, aut cera aures illinit et obturat aut in alteram praesertim viam se convertit, ut si illarum delenimenta dulcesque illecebras effugere penitus posset. Si vero se ab illis abstinere et avocare non nititur, sed potius ad divina illarum modulamina progreditur, non quidem existimo neque facile vel si multis vinculorum nexibus cohibeatur, illum eas posse praeterire, neque, si evaserit vitaveritque illas, id iucundum et gratum sibi posse videri. Si enim quodammodo veluti spectacula, qualia illa septem quae omnium ore et sermone celebrantur, ita aliquis etiam quaedam egregia scripta, animadversione et cura praecipue dignissima, inter illa quidem recensere voluerit, maxime Homerica poesis in ipsis primum locum obtineret; quam non arbitror, si aliquis ex antiquis sapientibus plenisfaucibus non devoraverit et praecipue hi qui extra scientias omnes etiam exteri et stolidi sunt, variis haustibus non desumpserint. Ex Oceano enim omnia flumina, fontes omnes, omnes putei, ut sermo antiquus refert, proficiscuntur; ex Homero autem etsi non omnis, maior quidem pars, sapientibus orationis et scientiaefiuxus exoritur. Nullus igitur sive ex his qui superarum rerum causas anxia nimis curiositate perscrutantur, neque ex his qui occulta naturae speculantur opera, neque qui morum statuta et indolem indagant, neque simpliciter qui forensem sermonem et qualia inforo sive trivalia et pervulgata aguntur et dicere et agere studuerit:, praeclaram hanc Homeri scenam nullo ipsius susceptus hospitio praeterivit.

[…] Sed primum vero Homericae fabulae non ad ludibrium risumque sutilem effinguntur, sed nobilium sunt cogitationum umbrae quaedam atque divinum involucrum. Hae namque ab ipso ad quaeque nobis proposita et obiecta construuntur, illae vero ad haec eadem quibusdam proprie allegoriis efformantur. Multae quidem iam ab antiquis et inventae et compositae sunt, sed commode nimis et utiliter in huius inseruntur poesim, quarum allegoria non prorsus est ad res Troianas, sed quomodo ab ipso earum initio illas contexerunt, qui obscuro quodam integumento exornarunt. Deinceps non quidem fabulis totius hic scientiae pater inde delectabatur; est enim scientia meditatio et inspectio verax et sapiens quidem talis est. Non igitur et Homerus, sed enim ut plures alliceret sibique attraheret, illas suae poesi interiiciens et interplicans, veluti architectatur, et conficit ut hoc, quod praesignificatur et quasi quadam priginate protenditur, inescans cunctos et demulcens intra laqueos, ut dicitur, illos, qui ad philosophiae elegantiam et nitorem pigro quodam animo cunctantur, comprehenderet. Rursus ut, mellitam veritatis degustans dulcedinem, sapientes progredi et illam alicubi diligenti indagine venari dimittat, etiam et tantus verisimilis fabularum compositionis artifex est, ut, hanc ob causam discendi cupidis et ipsis disciplinarum amatoribus reliquas sermonis speciesfacile interpretatur.

Et illud quidam maxime admirandum in his Homerus habet quod, cum tot semper scateat fabulis, non quidem evitatur et fugitur, imo potius ab omnibus intimo cordis diligitur sensu. Et qui illum odio prosequi pollicentur, non tamen illum attingere illoqueferri gravantur quique procul illum depellunt seseque longius ab illo avocant, rursus studio ad illum proficiscuntur citato, similes quidem illi Scythae, ut paraemia vulgo fertur, qui, inspectantibus Graecis, equo generosum efflante spiritum abstinuit, cumque sensim se parum ab illis deflecteret, ut mos illi fuit, quem antea aspernabatur, conscendit. Si  igitur qui hoc perfruuntur poemate utilissimum eius opus et commodum manifestant, nemo quidem inficiabitur Homericam hanc poesin, omnium utilissimam plane et praestantissimam esse […]. 

[…]

[…]  Ilias gravior et virilior est et quondam excelsa insurgit sublimitate, quoniam heroicis magis abundat gestis. Odyssea vero moralis est, ut ibi manifestissime scribitur. Et Homericum robur et vim non tantum aliquis in Iliade pernoscere et perdiscere peterit, quantum in Odyssea. In hac namque multiplices sunt ad rhetoricam elegantiam et copiam occasiones et materiae; illic vero depressior est et materia; quidem sterilior ipse totius libri scopus ipsumque argumentum. Sed tamen poeta illum librum et tantum et talem construere potuit, ostendere manifeste divite se abundare suppellectile plenaque vena, et prorsus ambitioso et honorifico tumere spiritu, cum multa sibi suppetit rerum occasio, et materia non autem in huiusmodi scriptis. Unde illum librum a singulari Ulyssis persona nuncupavit, subostendens quanto inscriptionis careret argumento, quasi singularia scilicet in Odyssea diceret, etsi tamen iuxta propriam sibi methodum alia plurima contexuit. Hunc autem librum magis comprehensive et collective Iliada nominavit neque ab uno quodam, ut si Achillea, aut tale huiusmodi, nuncupavit, neque ab ipsis Iliensibus, utpote, qui Iliensiium solum contineat maia cladesque describat, sed quia infortunia, quae in Ilion evenerunt, sive Troianas calamitates circumferat. Siquidem nonnulli ostendere contendunt, scilicet a persona quae praecipue illa passafuit horribilia, videlicet ab Iliensium populo, hanc totam poesin Iliada appellari.

Vicenti Marinerii Valentini
In Homeri et linguae graeca laudes oratio (1620)

.

.

.

Poètica barroc catalàLa poètica del Barroc
Textos teòrics catalans

Josep Solervicens

Poètiques, 3
Punctum, 2012
ISBN: 9788493925291

.

.

Zeus/Hera i Rembrandt/Hendrickje

.

.

.

[…] Hera no pogué contenir el furor dins el pit i, encarant-se-li, va exclamar: «Crònida molt tremebund! ¿Què són aquestes paraules que has dit? ¿És que voldries que els meus esforços resultéssin inútils i malaguanyats, i les suades que vaig suportar amb fatiga, que fins i tot els corsers se’m cansaren, quan vaig aplegar les tropes, estralls per a Príam i per als seus fills? Fes-ho! Però no tots els déus t’ho hem d’aprovar!»

I Zeus, que els núvols congria, li respongué molt aïrat: «Malaurada! ¡Què és tot això? ¿Quins grans mals et causen Príam i els seus fills perquè, enderiada, vulguis anorrear la ben bastida ciutadella d’Ílion? Potser, si per les seves portes i les amples murades hi penetressis i t’engolissis de viu en viu Príam i la seva fillada i tots els altres troians, mitigaries la teva còlera. Obra com vulguis, però mira bé que el que facis no promogui en el futur cap batalla entre nosaltres ni cap greu disputa. I encara et diré més, i fixa-t’ho en el cor. Quan jo, també delerós d’assolar una ciutat, m’encapritxi d’alguna on hagin nascut barons que t’estimes, no entrebanquis gens la meva fúria, ans deixa’m fer, que ara jo t’ho he concedit gentilment, mal que tingui l’ànim contrariat. Car són ciutats habitades per homes terrenals sota el sol i el firmament poblat d’estels. Entre elles, més que cap altra, era venerada dins el meu cor la sagrada Ílion, i Príam i la tropa de Príam, expert en el maneig de la llança. I és que mai no ha faltat sobre el meu altar la part justa d’un banquet, ni la libació ni el greix fumejant. Certament, són aquests els honors que la sort ens ha deparat.»

.

.

HeraRembrandt

Rembrandt: Juno v. 1661-65,
oli sobre llenç, 127 – 107,5 cm
Col·lecció Armand Hammer, Los Ángeles

.
.

I Hera majestuosa, d’ulls bovins, li féu llavors de resposta: «Realment, hi ha tres ciutats que em són entranyables: Argos, Esparta i Micenes d’amples carrers. Però, si mai en el fons del teu cor les detestes, arrasa-les! Jo no les he de defensar, ni he d’impedir per enveja que les destrueixis, ja que, encara que m’hi oposés i no ho consentís, no aconseguiria pas res amb la gelosia, puix que tu ets qui té, de molt, més poder. Més ara és necessari que els meus afanys no hagin estat en va, car jo sóc, tanmateix, una dea, i el meu llinatge prové d’on prové el teu. Cronos, de ment retorta, em va engendrar la més augusta per una doble raó: pel meu origen i perquè et sóc l’esposa, mentre que tu senyoreges sobre els déus sempiterns. Cedim, doncs, tots dos en això, jo i tu, i tu i jo, que els altres immortals hi estaran d’acord. Apressa’t a ordenar a Atena que se’n vagi a la brega espantosa dels troians i els aqueus i que faci per manera que els troians siguien els primers de violar els juraments de fidel amistat abans que els aqueus, que en demesia es glorien.»

.

Ilíada, IV, 24-67. Traducció de Montserrat Ros

.

.

– – – – – – o o o – – – – – –

.

.

[…] Rembrandt […] se pinta a si mismo en 1658 en el nadir de su fortuna como un dios entronizado cubierto con una suntuosa tú­nica dorada, mirando desde lo alto a los presuntuosos mortales con los la­bios fruncidos y con un leve rasgo de majestuoso entretenimiento jugando en sus ojos. En el gran autorretrato de la colección Frick no hay la menor señal de que se halle a la defensiva, y mucho menos de autocompasión. En lugar de sentirse apocado por su desgracia. Rembrandt parece haberse cre­cido con ella, engordando visiblemente ante nuestros ojos como un genio y empujando con fuerza contra el perímetro del espacio pictórico, como si es­tuviera desafiándolo a contener el poder de su autoridad. Rembrandt ha visto en algún sitio el retrato del paisajista flamenco manco Martin Rijckaert, obra de Van Dyck (probablemente en el grabado realizado para la Iconografía), en el que aquel está sentado de un modo similar, con su única mano, la derecha, descansando en el borde del brazo del sillón, con toda su opulencia adornada con un fajín muy recargado y un manto rematado en piel que cae hacia el suelo. Van Dyck colocó a Rijckaert en un espacio ge­nerosamente amplio, con el cuerpo recostado hacia atrás en cierto ángulo con el plano pictórico y en una actitud de relajación magnifícente: está amistosamente repanchigado. Pero en la pose de Rembrandt no hay nada re­lajado. Se ha estirado completamente de modo que sea su pecho con forma de barril antes que su vientre el que reciba la luz e intimide con el tórax como una mole inflexible. La parte inferior de su traje dorado se pega a su imponente masa de carne para que podamos ver que está sentado con las piernas abiertas como un rey.

.

1658-Rembrandt-Autoportrait-Self-portrait-The-Frick-Collection

Rembrandt: Autorretrat amb bastó, 1658,
oli sobre llenç, 133,7 – 103,8 cm
The Frick Collection, Nova York

.

Y luego están las manos, grandes y carnosas, pintadas con el suficiente dramatismo para obligamos a mirarlas fija (e inquietamente). Van Dyck. al que le gustaba pintar las manos como elegantes apéndices caídos con delica­deza, con los dedos exquisitamente afilados y la piel pálida como los lirios, da deliberadamente a la única mano de Rijckaert el fundamento de su fama con la prominencia adecuada, y la ilu­mina tanto como el rostro. Pero aque­lla mano desproporcionada, el extre­mo de lo que queda de él, descansa sobre el brazo del sillón. Sin embargo, la mano derecha de Rembrandt emer­ge con dramatismo de entre el despil­farro de pintura blanca que define la manga y el puño, con los nudillos deslumbrantemente iluminados y las articulaciones y los huesos (especial­mente los del pulgar) señalados con precisión para establecer un vínculo insoslayable entre la fuerza de lo que se está pintando y la herramienta con que lo ha pintado. Su mano izquierda está tratada un poco más groseramen­te, lo mejor para hacer notar la nudosa y brillante vara de plata. La cabeza redondeada, parecida a la bola de un tiento, jamás podría haber estado contor­neada de un modo tan irregular. Es como si una herramienta del oficio hubie­ra sido reemplazada por un atributo de soberanía: el bastón de mando de un comandante, la varita de un mago o el cetro de un gobernante.

De hecho, tal vez sea el gobernante de los dioses. Porque aunque el au­torretrato de la colección Frick siempre ha estado solo, podría ser en reali­dad la mitad de una pareja de retratos, como bien ha sugerido Leonard Slatkes. Su par contrapuesto, el igualmente extraordinario Juno para el que posó Hendrickje Stoffels, no es estrictamente hablando una pareja, ya que fue pintado al menos tres años después del autorretrato de la colección Frick. De hecho, es tentador dejarse llevar por la idea de que fue un home­naje de Rembrandt hacia Hendrickje, tan poco terrenal y tan idealizada como Saskia en su retrato póstumo. El hecho de que el cuadro estuviera comprometido con uno de los acreedores más tenaces de Rembrandt, Harmen Becker, pudo incluso haber provocado que Rembrandt buscara un modo de pintar a su segunda esposa de manera que igualara la dignidad que había depositado sobre sí mismo. La Hendrickje mortal, que murió en 1663, quedó convertida en la Juno celestial: la guardiana del tem­plo de Júpiter. Así que, igual que Rembrandt, ella también está entronizada y sostiene un gran bastón en la mano. Tiene un gesto firme, frontal e impe­rial. El magnífico traje de incrustaciones, el vestido rematado con piel de armiño, un enorme botín de joyas bajo su pechera real y, de un modo más inequívoco que su compañero, la corona olímpica y el atributo de Juno: el pavo real. Así que Rembrandt es el Júpiter de la Juno que es Hendrickje. El insolvente y la perdida se proclaman el rey y la reina de los inmortales, in­vulnerables a las heridas que sufren los simples hombres.

.

Simon Schama, Los ojos de Rembrandt

.

1658-Rembrandt-Autoportrait-Self-portrait-The-Frick-Collection

HeraRembrandt,

,

,

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

La Iliada Montserrat RosHomer

Ilíada. Vol. I

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2005

ISBN: 8472258599

.

.

Schama - Los ojos de RembrandtSimon Schama

Los ojos de Rembrandt

Traducció de Ricardo García Pérez

Plaza & Janés. Barcelona, 2002

ISBN: 9788401341649

.

.

.