Archive

Archive for Desembre de 2013

L’Odissea en els «Principis de botànica funerària» de Celestí Barallat

.

.

.

Celestí Barallat - Principis de botànica funerària

L’Editorial Base acaba de publicar, en una acurada edició a càrrec d’Adolf Beltran Xandri, una curiosa obra d’un personatge del segle XIX barceloní, que ha estat de fa temps envoltat d’una aura de misteri, en part per la temàtica, bàsicament funerària, de les seves obres publicades. Joan Perucho va contribuir a aquesta aura, en glossar el personatge afegint-li les corresponents dosis de fantasia peruchiana, en un capítol de la seva obra Oscura turba de los más raros escritores españoles, titulat Celestino Barallat en el cementerio.

El cert és que l’obra ara publicada és alhora preciosa i singular, i la introducció d’Adolf Beltran, sobre la figura de Celestí Barallat i el seu context de la Barcelona del vuit-cents és una peça mestra de lectura obligada. L’obra de Barallat es publica en traducció al català del seu original en castellà, a càrrec de Sílvia González i amb uns també preciosos dibuixos de Lola Anglada.

Com a tast transcrivim aquí la nota biogràfica de Barallat, oferta a la solapa de la portada i, a continuació, dos fragments de l’obra que citen referències de l’Odissea a la vegetació pròpia del regne dels difunts.

.

.

.

Celestí Barallat

Celestí Barallat i Falguera
(Barcelona, 1840 – 1905)

Celestí Barallat i Falguera va néixer a Barcelona el 1840. Advocat, poeta i publicista, va col·laborar a Lo Gay Saber, La Renaixensa, i el Diario de Barcelona i va ser mantenidor dels Jocs Florals en dues ocasions. També va ser membre molt actiu de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques i de l’Ateneu. Regidor de l’Ajuntament i membre de la comissió de cementiris que va impulsar la construcció del de Montjuïc, la seva literatura funerària inclou dues necrològiques memorables, dedicades a Francesc Xavier Llorens i Barba i Josep d’Argullol, un tractat sobre el dret funerari romà de les XII Taules i l’assaig Shakespeare y Moratín ante la fosa y traducción al catalán de un cuadro de Shakespeare, a més dels Principis de botànica funerària. Joan Perucho li va dedicar el seu capítol d’Oscura turba de los más raros escritores españoles. Va morir el 2 de novembre, dia de Difunts, de 1905.

.

.

.

.

.

En temps antics, la planta baixa més característica per als camps d’inhumació ha estat l’asfòdel (Asphodelus ramosus): fulles espadades, flors amb una línia vermellosa. Les regions infernals en el Cant XI de l’Odissea tenen per camp principal una vasta prada d’asfòdel. La relació entre l’asfòdel i Dionís fúnebre ja es troba establerta en Teòcrit, i no sols Dionís, també Persèfone, Sèmele i Àrtemis funerària porten corones d’asfòdel en l’art grec. L’asfòdel servia també a Grècia com a ofrena davant les tombes i la raó principal del seu sentit funerari sembla que era perquè es considerava un contraverí molt poderós i, per tant, una garantia d’immortalitat. Es va conservar durant molt de temps a Europa el sentit funerari de l’asfòdel i no sembla que hi hagi inconvenient a restablir-lo on s’hagi perdut del tot.

Celestí Barallat. Principis de botànica funerària

.

.

.

El «salze dels rius» associat per Ovidi amb el «lotus de les aigües» (Metamorfosis, 10:2) va tenir caràcter funerari des dels orígens de la civilització hel·lènica, i ja al poeta Orfeu se’l representa amb una branca de salze a la mà en commemoració d’haver penetrat a les regions infernals a la recerca de la seva esposa Eurídice. En el cant XI de l’Odissea es refereix que la nau d’Ulisses conduïda pel Bòrees a través de les ones de l’Oceà, va abordar la terra misteriosa dels cimmeris, poble que no ha vist mai la llum del sol, i allà va desembarcar al bosc sagrat de Persèfone, on creixien alts àlbers i salzes fructífers. Així mateix Jasó en el seu viatge simbòlic a la Còlquida va travessar la praderia de Circe, on creixien salzes funeraris. A la Vestal Enni conta la protagonista que en somnis va ser portada a un bosc de salzes al costat d’un riu on va sentir la veu del seu pare difunt. Aquesta consagració tradicional del salze s’ha d’atribuir indubtablement a la constància del seu fullatge i de la seva verdor, a la delicadesa de les seves branques, que presenten un agrupament uniforme, i a l’absència de fruits que permet que no s’interrompi la severitat de l’efecte estètic. […].

Pel que fa als àlbers, ja hem vist que l’Odissea els associa també amb els salzes com a arbres funeraris. Tant l’àlber blanc com el negre són adequats per a les necròpolis per la seva forma elevada i esvelta semblant a la del xiprer, encara que menys greu i més poètica. L’àlber negre estava consagrat especialment a Persèfone pel seu color, i el blanc a Hèracles com a representació de força. Es deia que Hèracles portava en descendir als inferns corona de fulles d’àlber, les quals van quedar blanques del costat del seu cap i negres del costat de les regions infernals. En aquesta oposició del blanc i del fosc tant en les fulles com en els dos tipus d’àlbers es fonamenta principalment la seva simbòlica funerària. De les germanes de Faetont, de les Helíades, es deia que havien estat transformades en àlbers, la destil·lació ambrada dels quals eren les seves llàgrimes. Homer dóna als àlbers el dictat d’acheróides, i segons refereix Gubernatis, en els jocs funeraris de Rodes el vencedor obtenia per recompensa una corona d’àlber perquè era un arbre consagrat als manes.

Celestí Barallat. Principis de botànica funerària

.

.

.

Celestí Barallat - Shakespeare y Moratín

Shakespeare y Moratín ante la fosa, que conté una invectiva de Barallat contra la traducció al castellà del Hamlet per part de Moratín, i la versió en català de Barallat de l’escena del Hamlet del diàleg dels enterramorts que preparen la fossa per a soterrar a Ofèlia.

Celestí Barallat - Principis de botànica funeràriaCelestí Barallat
Principis de botànica funerària
Edició a cura d’Adolf Beltran Xandri
Traducció de Sílvia González
Dibuixos de Lola Anglada
Editorial Base. Barcelona, novembre de 2013
ISBN: 9788415711711

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

L’Odissea en alamànic de Berna (Suïssa), per Albert Meyer

.

.

.

.

Göttlechi Tochter, o sing mer das Lied doch vom gwaglete Ma itz!
Isch es gwüs ihn ja, wo Troja, di herrlechi Veschti het proche.
Het er drufabe dert mängerlei Lüten Örter glehrt bchenne.
Allerlei Bittersch u Leids ufem Meer uss ërläbt und erlitte.
Toll um sys Läben ou grunge, für d’Heifahrt vo all syne Gspane.
Aber doch alles für nüt und ekeine het er errettet.
Zgrund si si ggange dür eigeti Schuld u verwägene Frävel.
Töde di Tröpf nid am Sunnegott syner heilige Stiere!
Gwaltig ertöibt wäge däm laht dä Gott sälb Fahrt la vergrate.
Öppis vo däm doch sing is u pricht is, du herrlechi Göttin!
.

Odissea, I, 1-10
Traducció a l’alamànic de Berna (Bärndütsch), per Albert Meyer

.

800px-Alemannic-Dialects-Map-French

Àrees de parla de l’alamànic

.

.

Homer Bärndütsch OdysseeAlbert Meyer

Homer Bärndütsch Odyssee

Gesänge I-XXIV

Francke Verag

Bern, 1960

.

.

O Ulises de Joyce en galego. Una excel·lent notícia per a les lletres ibèriques

.

.

Ulises Joyce - Galego

Acaba d’aparèixer la traducció completa al gallec de l’Ulisses de Joyce, publicada de forma acurada per Editorial Galaxia. Els traductors són Eva Almazán, María Alonso Seisdedos, Xavier Queipo i Antón Valle.

A continuació, com a tast,  presentem alguns breus passatges d’aquesta versió gallega, acarats amb l’original de Joyce i amb sengles traduccions al català i al castellà.

Quant a les traduccions al català de l’Ulisses joyceà, a més de l’excel·lent traducció (completa) de Joaquim Mallafré de l’any 1981, cal recordar que la primera traducció parcial, d’alguns fragments, fou obra de mossèn Manuel Trens, i aparegué a la revista Hèlix, de Vilafranca del Penedès el febrer de 1930. També cal consignar l’existència (descoberta no fa molts anys) d’una traducció completa al català, a càrrec de Joan Francesc Vidal Jové, de la que se’n va trobar l’exemplar que el 1966 va quedar dipositat a la censura franquista (que curiosament va suparar sense cap problema) i que havia quedat sense publicar per part del seu editor (continua inèdita).

 .

.

.

.

.

Part I [La Telemaquiada]. [I] [Telèmac]

.

Ulises Joyce - GalegoSolemne e repoludo, Buck Mulligan descendeu dende o alto da escaleira, portando unha almofía chea de escuma de barbear, encol da cal se cruzaban unha navalla e un espello. Unha bata amarela, solta, aboiaba delicadamente ás súas costas coa avelaíña airexa da mañá. Ergueu a almofía e entoou:

Introibo ad altare Dei.

Deténdose, esculcou pola escura escaleira espiral abaixo e exclamou nun ton groseiro:

—Sube, Kinch! Sube, xesuíta sinistro!

Avanzou maxestoso e subiu á canoneira circular. Deu media volta e por tres veces bendixo con ademán grave a torre, a terra circundante e mais as montañas que alborexaban. Logo, ao enxergar a Stephen Dedalus, inclinouse cara a el e trazou rápidas cruces no ar, a gorxa gurgullando e sansanicando a cabeza. Stephen Dedalus, amuado e medio adormecido, apoiou os brazos no alto da escaleira e fitou frío o rostro que sansanicaba e gurgullaba mentres o bendicía, a longa cabeza equina e o cabelo claro, intonso, coas vetas e os matices do carballo pálido.

Traducció de María Alonso Seisdedos, Eva Almazán, Xavier Queipo i Antón Vialle (2003)

.

Joyce UlyssesStately, plump Buck Mulligan came from the stairhead, bearing a bowl of lather on which a mirror and a razor lay crossed.  A yellow dressinggown, ungirdled, was sustained gently behind him on the mild morning air. He held the bowl aloft and intoned:

Introibo ad altare Dei.

Halted,   he  peered  down  the   dark  winding   stairs  and  called  out coarsely:

—Come up, Kinch! Come up, you fearful Jesuit!

Solemnly he came forward and mounted the round gunrest. He faced about and blessed gravely thrice the tower, the surrounding land and the awaking mountains. Then, catching sight of Stephen Dedalus, he bent towards him and made rapid crosses in the air, gurgling in his throat and shaking his head. Stephen Dedalus, displeased and sleepy, leaned his arms on the top of the staircase and looked coldly at the shaking gurgling face that blessed him, equine in its length, and at the light untonsured hair, grained and hued like pale oak.

Ulysses, James Joyce. Edició de Hans Walter Gabler

.

Joyce Ulisses MallafréSOLEMNEMENT, el rabassut Boc Mulligan apare­gué al capdamunt de l’escala portant un bol d’escuma amb un mirall i una navalla plans a sobre. Per darrera, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga des­cordada. Alçà el bol salmodiant:

Introibo ad altare Dei.

S’aturà, guaità per la fosca escala de caragol i cridà, baladrer:

—Puja Kinx. Puja jesuïta espantós.

Avançà amb cerimònia i pujà a la plataforma circular de tir. Mirà a l’entorn i, seriós, beneí triplement la torre, el camp dels voltants i les muntanyes que es deixondien. Després, adonant-se de Stephen Dedalus, se li inclinà amb una reverència, tot fent creus en l’aire, mormolant entre dents i fent anar el cap. Stephen Dedalus, de mal humor i endor­miscat, recolzà els braços a l’acabament de l’escala i mirà fredament la cara que es movia barbotejant, allargassada com de cavall, i el cabell clar i intonsurat, aspre i d’un color de roure descolorit.

Traducció de Joaquim Mallafré (1981)

.

.

.

.

Part II [L’Odissea] [7] [Èol]

..

Ulises Joyce - GalegoKYRIE ELEISON!

Un sorriso luminoso acendeulle os ollos de negra montura, alongoulle os longos beizos.

—Os gregos! —repetiu—. Kyrios! Unha palabra relucente! As vogais que non coñecen nin semitas nin saxóns. Kyrie! O fulgor do intelecto. Debera impartir grego, a lingua do espírito. Kyrie eleison! Os construtores de retretes e de cloacas nunca han ser señores do noso espírito. Somos vasalos da cabalaría católica europea que naufragou en Trafalgar e do imperio do espírito, endexamais dun imperium, que foi a pique coa frota ateniense en Egospótamos. Si, si. A pique foron. Pirro, mal guiado por un oráculo, fixo unha última tentativa de restaurar a gloria de Grecia. Leal a unha causa perdida.

Traducció de María Alonso Seisdedos, Eva Almazán, Xavier Queipo i Antón Vialle (2003)

.

Joyce UlyssesKYRIE ELEISON!

A smile of light brightened his darkrimmed eyes, lengthened his long lips.

—The Greek! he said again. Kyrios! Shining word! The vowels the Semite and the Saxon know not. Kyrie! The radiance of the intellect. I ought to profess Greek, the language of the mind. Kyrie eleison! The closetmaker and the cloacamaker will never be lords of our spirit. We are liege subjects of the catholic chivalry of Europe that foundered at Trafalgar and of the empire of the spirit, not an imperium, that went under with the Athenian fleets at Aegospotami. Yes, yes. They went under. Pyrrhus, misled by an oracle, made a last attempt to retrieve the fortunes of Greece. Loyal to a lost cause.

Ulysses, James Joyce. Edició de Hans Walter Gabler

.

Hèlix 9KYRIE ELEISON!

Un somriure de llum il·luminà els seus ulls negrecerclats, prolongà els seus amples llavis.

-El Grec! digué altra vegada. Kyrios!  Mot fulgurant!  Les vocals que el Semita i el Saxó no coneixen. Kyrie! L’es­plendor de l’intel·lecte. Haig de professar el Grec, el llenguat­ge de l’esperit. Kyrie eleison! Els waterfactors í els cloacafactors jamai seran senyors del nostre esperit. Nosaltres som els vassalls de la catòlica cavalleria d’Europa que s’enfonsà a Trafalgar i de l’imperi de l’esperit, no un imperium, que anà a forns amb la flota atenesa a Aegospotami. Sí, sí. Anaren a fons. Pyrrhus. malmenat per un oracle, feu un darrer esforç per a recuperar els destins de Grecia Lleal a una causa per­duda.

Traducció de Manuel Trens (1930)

.

.

.

.

Part II [L’Odissea] [6] [L’Hades]

..

Ulises Joyce - GalegoO señor Bloom entrou e ocupou o sitio libre. Turrou da porta tras de si e bateu ben nela ata que a fechou. Meteu un brazo na agarradoira e mirou con xesto serio pola xanela aberta da carruaxe para as persianas baixadas das casas da avenida. Unhas cortinas corridas a un lado: unha vella a osmar. Nariz brancoachatado contra o vidro. Agradece ao ceo que se zafou desta. Incríbel a curiosidade que lles inspiran os cadáveres. Alégranse cando nos ven ir tantos traballiños lles damos cando vimos. O choio aquécelles. Cuscubiñan polos recunchos. Andan arrastrando as chinelaschancletas non o vaian espertar. Despois prepárano. Amortállano. Molly e a señora Fleming facendo a cama. Tira máis do teu lado. O noso sudario. Nunca se sabe quen o vai tocar a un de morto. Lavado da cabeza aos pés. Creo que tamén lles cortan as unllas e o pelo. Gardan parte nun sobre. Seguen a medrar igual despois. Traballo sucio.

Traducció de María Alonso Seisdedos, Eva Almazán, Xavier Queipo i Antón Vialle (2003)

.

Joyce UlyssesMr Bloom entered and sat in the vacant place. He pulled the door to after him and slammed it tight till it shut tight. He passed an arm through the armstrap and looked seriously from the open carriage window at the lowered blinds of the avenue. One dragged aside: an old woman peeping. Nose whiteflattened against the pane. Thanking her stars she was passing over. Extraordinary the interest they take in a corpse. Glad to see us go we give them such trouble coming. Job seems to suit them. Huggermugger in corners. Slop about in slipper-slappers for fear he’d wake. Then getting it ready. Laying it out. Molly and Mrs Fleming making the bed. Pull it more to your side. Our winding-sheet. Never know who will touch you dead. Wash and shampoo. I believe they clip the nails and the hair. Keep a bit in an envelope. Grow all the same after. Unclean job.

Ulysses, James Joyce. Edició de Hans Walter Gabler

.

Ulises García TortosaMr. Bloom entró y se sentó en el asiento libre. Tiró de la portezuela tras sí y dio un portazo dos veces hasta que se cerró bien cerrada. Pasó un brazo por el asidero y miró seriamente por la ventanilla abierta del coche a las cortinillas echadas de la avenida. Una se descorrió hacia un lado: una vieja fisgoneando. La nariz blanquiaplastada contra el cristal. Agradeciendo a su buena estrella que por esta vez la muerte pasara de largo. Extraordinario el interés que se toman por un cadáver. Contentas de vernos marchar damos tanta guerra al llegar. La tarea parece que les va. A escondidas por los rincones. Van de acá para allá chanclichancleteando por miedo a que despierte. Luego preparándolo. Arreglándolo. Molly y Mrs. Fleming haciendo la cama. Tira más de ese lado. Nuestro sudario. Nunca se sabe quién te va a manosear de muerto. Lavado y champú. Creo que cortan las uñas y el pelo. Guardan una pizca en un sobre. Crece lo mismo después. Tarea inmunda.

Traducció de Francisco García Tortosa i Mª Luisa Venegas Lagüéns (1999)

.

.

.

.

.

Part III [El Nóstos] [18] [Penèlope]

.

Ulises Joyce - GalegoSi porque el xamais fixera semellante cousa pedir que lle levasen un par de ovos para almorzar na cama dende os tempos do hotel City Arms onde finxía acotío que estaba encamado con voz de enfermo figurando que era un gran señor para facer o interesante coa vella bruxa da señora Riordan que coidaba que a tiña no papo e despois nin un rabo de can nos deixou todo para misas polo seu eterno descanso e o da súa alma só soltaba o que lle caía de entre os dedos conicha ata para gastar catro peniques en alcohol de queimar e veña a falarme dos seus alifafes que tiña unha leria coa pofítica e os terremotos e a fin do mundo máis vale divertirse un pouco antes que Deus nos libre se todas as mulleres fosen coma vostede contra os traxes de baño e os escotes que tampouco pretendía ninguén que ela os levase para min que era tan beata porque non houbo home que se volvese para mirala espero non chegar nunca a ser coma ela milagre que non nos fixese tapar tamén a cara non digo eu que non fose instruída mais veña a cacarexar co señor Riordan por aquí e o señor Riordan por alá que imaxino que se alegrou de perdela de vista e logo o cuzo sempre a uliscarme nas peles e a furar para se me meter entre o biso sobre todo que daquela aínda me chistaba iso…

Traducció de María Alonso Seisdedos, Eva Almazán, Xavier Queipo i Antón Vialle (2003)

.

Joyce UlyssesYes because he never did a thing like that before as ask to get his breakfast in bed with a couple of eggs since the City Arms hotel when he used to be pretending to be laid up with a sick voice doing his highness to make himself interesting for that old faggot Mrs Riordan that he thought he had a great leg of and she never left us a farthing all for masses for herself and her soul greatest miser ever was actually afraid to lay out 4d for her methylated spirit telling me all her ailments she had too much old chat in her about politics and earthquakes and the end of the world let us have a bit of fun first God help the world if all the women were her sort down on bathingsuits and lownecks of course nobody wanted her to wear them I suppose she was pious because no man would look at her twice I hope Ill never be like her a wonder she didnt want us to cover our faces but she was a welleducated woman certainly and her gabby talk about Mr Riordan here and Mr Riordan there I suppose he was glad to get shut of her and her dog smelling my fur and always edging to get up under my petticoats especially then still I like that in him polite to old women like that and waiters and beggars too hes not proud out of nothing but not always if ever he got anything really serious the matter with him its much better for them to go into a hospital where everything is clean but I suppose Id have to dring it into him for a month yes and then wed have a hospital nurse next thing on the carpet have him staying there till they throw him out or a nun maybe like …

Ulysses, James Joyce. Edició de Hans Walter Gabler

.

Joyce Ulises ValverdeSí porque él nunca había hecho tal cosa como pedir el desayu­no en la cama con un par de huevos desde el Hotel City Arms cuando solía hacer que estaba malo en voz de enfermo como un rey para hacerse el interesante con esa vieja bruja de la señora Riordan que él se imaginaba que la tenía en el bote y no nos dejó ni un ochavo todo en misas para ella sola y su alma grandísima tacaña como no se ha visto otra con miedo a sacar cuatro peniques para su alcohol metílico contándome todos los achaques tenía demasiado que desembuchar sobre política y terremotos y el fin del mundo vamos a divertirnos primero un poco Dios salve al mundo si todas las mujeres fueran así venga que si trajes de baño y escotes claro que nadie quería que ella se los pusiera imagino que era devota porque ningún hombre la miraría dos veces espero no llegar a ser nunca como ella milagro que no quisiera que nos tapá­ramos la cara pero era una mujer bien educada y toda su cháchara con el señor Riordan por aquí y el señor Riordan por allá supongo que él se alegró de perderla de vista y el perro oliéndome las pieles y siempre entremetiéndose para subírseme por debajo de las enaguas especialmente entonces sin embargo eso me gusta de él amable con las viejas así y los camareros y los mendigos también no es orgulloso por nada pero no siempre si alguna vez le pasa algo serio de verdad es mejor que se vayan al hospital donde todo está limpio pero…

Traducció de José MaríaValverde (1976)

.

.

.

.

Ulises Joyce - GalegoJames Joyce
Ulises
Traducción de Eva Almazán, María Alonso Seisdedos,
Xavier Queipo y Antón Vialle

Clásicos Universais, 24
Editorial Galaxia. Vigo, 2013
ISBN: 9788498655032

.

.

Joyce Ulisses MallafréJames Joyce
Ulisses
Traducció de Joaquim Mallafré

Letteradura. Barcelona, 1981

ISBN: 8474820316

.

.

.

Ulises García TortosaJames Joyce
Ulises
Traducción de Francisco García Tortosa y
Mª Luisa Venegas Lagüéns

Editorial Cátedra

.

.

.

Hèlix 9James Joyce

[Fragments de l’Ulisses]

Traducció de M. R. [Manuel Trens]

Revista Hèlix. Vilafranca del Penedès
Febrer de 1930

.

.

.

Joyce Ulises ValverdeJames Joyce
Ulises
Traducció de José María Valverde

Editorial Lumen. Barcelona, 1976
ISBN: 8426419968

.

.

.

Joyce UlyssesJames Joyce

Ulysses

The corrected text

Penguin Books. 1986

ISBN: 9780140100006

.

.

Iannis Ritzos: La desesperació de Penèlope (traducció de Francesc Parcerisas)

.

.

.

.

.

“LA DESESPERACIÓ DE PENÈLOPE”

DE IANNIS RITSOS, SEGONS L’ANGLÈS

DE NIKOS STANGOS

.

.

.

.

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 – Atenes 11/11/1990)

.

.

No és que ella no el reconegués a la dèbil llum de la llar,

disfressat amb parracs de captaire. No. Hi havia senyals

clars:

la cicatriu al genoll, el cos musculat, el mirar ardit.

Espantada,

tot recolzant-se a la paret, intentà trobar alguna excusa,

un respit per evitar contestar-li

i no trair els seus pensaments. ¿Era per ell que havia

perdut vint anys

d’espera i somnis? ¿Era per aquell miserable foraster

xop de sang, barbacanós? Es deixà caure en la cadira,

muda,

contemplà amb atenció els pretendents morts a terra

com si contemplés els seus propis desigs morts

i va dir “benvingut”,

i la seva veu li arribà com si vingués de lluny, com

si fos d’una altra. A un racó el teler

dibuixava al sostre ombres com una gàbia, els ocells

que havia teixit

amb vistosos fils vermells entre el fullam verd sobtadament

esdevingueren grisos i negres

tot volant baix en el cel llis de la seva darrera resistència.

.

Iannis Ritzos

.

Versió de Francesc Parcerisas

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas. L’edat d’or.

Poesia dels Quaderns Crema, 9

Quaderns Crema. Barcelona, 2000.

.

.

.

.

.

El νόστος (nóstos) de Joan Teixidor. «Com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps. Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis.»

.

.

…..Sense art, no puc viure. Sempre en portaré la corona.
Quan ja és vell, el poeta encara canta Mnèmosine, i jo també
entonaré l’himne triomfal d’Hèracles.
…..Mentre el sorollós Dionís m’atorgui el seu vi,  jo sentiré
ressonar la lira de les set cordes i la flauta de Líbia i no
abandonaré mai les Muses que m’han admès en els seus cors.

Eurípides

.

.

.

PRÒLEG
.
La petita ciutat encara m’acompanya
i el riu que la travessa em farà de camí;
ara que ja arribo a l’última frontera
i només em tocava viure en el record.
.
Hi haurà plany i joia en la meva complanta
i una llum de tardor en les hores d’estiu;
el blau és net i pur i el verd una catifa
i la nit que m’abriga és un seguit d’estrelles.
.
Anem pel món perduts tot al llarg d’aquest joc,
imaginant paisatges i un lloc per somiar,
el reialme perdut de la nostra infantesa
i una tarda oblidada fan amarg el somriure.
.
L’horitzó ja no hi és, va fugint i s’escapa.
Cansat i decebut arribaré a l’origen,
Com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps.
Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis.

.

Joan Teixidor

Joan Teixidor i Comes
(Olot, La Garrotxa, 1913 — Barcelona, 1992)

Joan Teixidor
Fluvià (1989)

.

...

.

.

.

.

.

Pròleg. La petita ciutat és Olot, on va néixer Joan Teixidor el 8 d’abril de 1913, al carrer Bellaire, num. 4. El final del poema recorda els últims versos d’«Un cel morat em volta»: «Cap a la primavera viatgem,/una altra infantesa ens espera». En aquest passatge el poeta invoca el retorn d’Ulisses a Ítaca per la mar Jònica a L’Odissea i la paràbola del fill pròdig a Lluc 15, 11-32. La casa dels avis Teixidor era i és a l’actual Plaça Abat Oliva de Ripoll. Hem respectat la divisió estròfica del manuscrit autògraf conservat a l’Arxiu Familia Teixidor i la còpia del mecanoscrit que conservo en el meu arxiu.

D. Sam Abrams

.

.

.

.

Joan Teixidor - Obra poèticaJoan Teixidor

Una veu et crida
Obra poètica (1931 – 1989)
Introducció, edició i notes: D. Sam Abrams

Biblioteca Fundació Valvi, 23
Curbet edicions. Girona, octubre de 2013
ISBN: 9788494130298

.

.

.

El segon viatge d’Odisseu; «The Second Voyage», d’Eiléan Ní Chuilleanáin

.

.

.

.

The Second Voyage

.

Odysseus rested on his oar, and saw
The ruffled foreheads of the waves
Crocodiling and mincing past; he rammed
The oar between their jaws, and looked down
In the simmering sea, where scribbles of weeds defined
Uncertain depth, and the slim fishes progressed
In fatal formation, and thought

If there was a single
Streak of decency in those waves now, they’d be ridged,
Pocked and dented with the battering they’d had
And we could name them as Adam named the beasts
Saluting a fresh one with dismay, or a notorious one
With admiration; they’d notice us passing
And rejoice at our destruction, but these
Have less character than sheep and need more patience.

I know what I’ll do he said,
I’ll park my ship in the crook of a long pier
(And I’ll take you with me, he said to the oar)
I’ll face the rising ground, and climb away
From tidal waters, up river-beds
Where herons parcel out the miles of stream,
Over the gaps in the hills, through warm
Silent valleys, and when I meet a farmer
Bold enough to look me in the eye
With ‘Where are you off to with that long
Winnowing fan over your shoulder?’
There I will stand still,
And I’ll plant you as a gatepost or a hitching-post
And leave you for a tidemark. I can go back
And organise my house then.

But the profound
Unfenced valleys of the ocean still held him;
he had only the oar to make them keep their distance;
The sea was still frying under the ship’s side.
He considered the water-lilies, and thought about fountains
Spraying as wide as willows in empty squares;
The sugarstick of water clattering into the kettle;
The flat lakes bisecting the rushes. He remembered spiders and frogs
Housekeeping at the wayside in brown trickles floored with mud,
Horsetroughs, the black canal with pale swans at dark;
His face grew damp with tears that tasted
Like his own sweat or the insults of the sea.

eilean

Eiléan Ní Chuilleanáin
(Cork, Irlanda, 28 Novembre 1942)

Eiléan Ní Chuilleanáin

.

.

.

.

.

.

..

.

Odisseu es recolzà en el seu rem, i veié
els esbullats fronts de les ones
esquerdant-se i esmicolant-se en passar; els enfonsà
el rem entre les mandíbules, i mirà
dins el mar borbollant, on gargots d’herbotes definien
incerta fondària, i els peixos prims avançaven
en formació fatal, i pensà

si hi hagués un mínim
senyal de decència en aquestes onades, estarien encrespades,
macades i oscades amb la pallissa que han rebut
i les hi podríem donar nom com Adam feu amb les bèsties
saludant-ne una de nova amb consternació, o una de notòria
amb admiració; s’adonarien de com passem
i es delectarien amb la nostra destrucció, però aquestes
tenen menys caràcter que les ovelles i necessiten més paciència.

Ja sé què faré digué,
atracaré el meu vaixell a l’amarrador d’un llarg moll
(i et prendré amb mí, li digué al rem)
em giraré cap al terreny que s’eleva, i m’enfilaré enllà
de les marees, lleres dels rius amunt
on els bernats pescaires administren tot el llarg del corrent,
sobre els passos entre els cims, al llarg de càlides
i silencioses valls, i quan trobi un pagès
prou atrevit per mirar-me als ulls
amb un “cap on t’encamines amb aquesta llarga
ventadora de blat a l’espatlla?”
allí em quedaré quiet,
i et plantaré com un puntal de tanca o fermador de cavalls
i et deixaré per marcador de marees. Aleshores podré
entornar-me’n i organitzar casa meva.

Però les profundes
obertes valls de l’oceà encara el retenien;
només tenia el rem per mantenir-les a ratlla;
el mar seguia fregint sota la borda del vaixell.
reflexionà sobre els nenúfars, i pensà en fonts
brollant tan amples com desmais en les places buides;
el sucre-en-bastonet d’aigua dringant dins la tetera;
els llacs plans bisecant les jonqueres. Va recordar aranyes i granotes
feinejant a la vorada en marrons xaragalls fangosos,
abeuradors, el canal negre amb cignes pàlids a la fosca;
la seva cara s’anava amarant de llàgrimes amb el
gust de la seva pròpia suor o els insults de la mar.
.

.
.

.

Aquil·les en la foscor i David en la vellesa o el jove que va viure massa, segons Albert Mestres

.

.

La meva mare, la deessa Tetis, que té els peus de plata, diu que per a mi hi ha assignades dues dees de la mort, i que l’una o l’altra ha de conduir-me, per camins diversos, al terme de la vida: si resto aquí combatent, vora la ciutat dels troians, no tindré tornada, mes la glòria que hauré serà immarcesible; però, si regresso a la llar, al meu terrer entranyable, la tan alta glòria se m’esvairà, per bé que llavors viuré fins a vell: la mort no vindrà cuitosa a trobar-me.

Ilíada, IX, 410-417. Traducció de Montserrat Ros

.

.

El rei David era ja tan vell i carregat d’anys que, per més que l’abriguéssin, no s’arribava a escalfar. Llavors els seus consellers li van dir:

—Hauríem de buscar per al rei, el nostre senyor, una joveneta verge que el serveixi, li faci companyia i dormi als seus braços per donar-li escalf.

Van buscar la noia més bonica de tot Israel, que resultà ser Abisag, la xunemita, i la portaren al rei. Era una noia de gran bellesa. Feia companyia al rei i en tot s’ocupava d’ell, però el rei no hi tenia relacions sexuals.

Primer Llibre de Reis, 1-3. Bíblia catalana interconfessional

.

.

.

Aquil·les en la foscor i David en la vellesa o el jove que va viure massa

 

Breu tractatL’heroi Aquil·les que coneixem, fill de Peleu i la nereida Tetis, és el que ens presenta la Ilíada d’Homer. Es tracta de l’heroi perfecte, que no es mou per interessos materials, com ara botí o conquesta de territoris, ni afectius, com ara amor o odi, sinó com a simple aspirant a la glòria. La vida tal com la veu l’Aquil·les homèric és pura foscor: els homes són ombres d’homes que es convertiran en ombres de si matei­xos després de la mort, sigui quin sigui el comportament que hagin tingut en vida. Si la vida és fugaç, duri el que duri, ¿quin sentit pot tenir prolongar-la en una llarga agonia degenerativa? La vida és buida, no té cap sentit, tant és viure com morir. Una escena esfereïdora de la Ilíada ens dóna la clau amb cinisme tràgic d’aquesta visió. Quan Príam desolat acut a Aquil·les perquè aquest li retorni el cadàver d’Hèctor a fi de fer-ne unes exèquies dignes d’aquest prín­cep, Aquil·les, adolorit encara per la mort de Patrocle, li diu (cant XXIV: 600-605, en la traducció de Miquel Peix):

[…] Per ara pensem a l’àpat del vespre.
Níobe i tot de bells cabells va pensar a alimentar-se,
ella que havia perdut dotze fills a sa pròpia casa,
sis barons, tots al pic de la força, i sis filles. […]
Au, pensem, vell diví, nosaltres també a alimentar-nos.
Ja ploraràs de nou el teu fill un cop dintre Troia
l’hagis portat. Et valdrà llavors nombroses ploralles.

L’únic que pot donar sentit a la vida, i per això la Ilíada és el poema d’Aquil·les i no d’Hèctor o els altres herois grecs, és la glòria, és a dir, la immortalitat adquirida en el record que es perpetuarà gràcies als cants que es com­pondran en admiració dels fets de l’heroi. Per a Aquil·les, l’únic que té sentit és esdevenir literatura com a heroi mort en la batalla, no com a vell xaruc que mor oblidat a casa seva. El mateix poema, doncs, que encara avui lle­gim, és el que dóna sentit a la vida i la mort d’Aquil·les. La seva tragèdia tanmateix és que ell sap que un dia fins i tot el seu poema es deixarà de llegir i el nom d’Aquil·les s’esborrarà de la memòria de la terra.

[…]

David és, en canvi, una mena de contra-Aquil·les. El David que ens interessa és el que apareix als llibres de Samuel i Reis. Aquests llibres tenen també l’origen en poemes èpics hebraics que es van transmetre oralment des del segle IX aC, suposada època en què va viure David, fins al segle VI. En aquest moment hi ha la destrucció de Jerusalem i l’exili a Babilònia de les altes jerarquies de la societat hebrea. En tornar de l’exili al cap de cinquanta anys, aquesta societat, instruïda i cultivada gràcies al medi babiloni, es veu desconnectada de la Judea que troba i sent la necessitat de fixar les diferents tradicions per instituir, en contrast amb la tradició oral variable i voleiadissa, una tradició única i escrita. Els Llibres històrics o Nevi’im, tanmateix, no es fixen del tot fins a mitjan segle IV aC, quan Judea i Israel estan sota dominació grega […]. Es tracta doncs d’un text destinat a la creació d’una tradició amb l’objec­tiu de definir una identitat col·lectiva. Per això David ha adquirit alguns trets hel·lenístics, inspirats en Alexandre, creador no ja d’una tradició, sinó d’un nou món. Com a heroi fundador i vencedor de batalles, David comparteix amb Alexandre l’ambició, el favor del Déu, la bellesa físi­ca i la debilitat moral. Però David, fill de Jessè i hereu de Saül, viu massa, i ell, que ha arribat a tenir diàleg obert amb el Déu a través de Natan, finalment malmet la seva vida heroica amb l’adulteri amb Betsabé i deixa de ser un escollit del Déu. David acaba la vida agònicament a la vellesa demanant perdó.

Així, al costat del majestuós i superb David (1504) de Miquel Àngel (1475-1564), portador d’unes potències còsmiques en repòs en la postura prèvia al llançament de la pedra que matarà Goliat, hi ha el decrèpit David (c. 1886) d’Àngel Guimerà (1845-1924), incapaç fins i tot de posseir la joveníssima verge que intenta escalfar-lo del fred que l’ha penetrat per sempre, on el contrast entre la vellesa, i el seu egoisme infantil, i la joventut d’Abisag, i la seva poruga innocència, s’accentua amb versos plàstics:

Lo rei profeta entre coixins tremola;
remou la llar sa trista flamarola,
i es sent al lluny la parla dels hebreus.
Gentil minyona, amb los cabells estesos,
les mans de glaç li va cobrint de besos,
de pits tombada a sobre de sos peus.
[…]
David s’aixeca tremolant-li els llavis:
—Qui ets tu —li diu— que esmentes mos agravis
i el foc nodreixes de turments passats?—
Mes ella al punt d’entre els coixins despresa,
li diu glatint, mirant-se’l amb feresa,
caiguts los vels dels pits aponcellats…

Abisag li retreu la submissió a Betsabé i haver preferit Salomó a Adonies, l’hereu natural.

En tant, lo rei d’entre els brocats baixava,
com mut fantasma an ella s’acostava,
caient i alçant-se, en punxa son cabell.

.

Albert Mestres (Barcelona, 1960)

Albert Mestres
(Barcelona, 1960)

Albert Mestres
Breu tractat sobre la mort i la bellesa

.

.

.

.

.

.

Breu tractatAlbert Mestres

Breu tractat sobre la mort i la bellesa

El fil d’Ariadna, 64
Angle Editorial. Barcelona, novembre de 2013

ISBN: 9788415695530

.

.

.