Inici > Ecos de l'Odissea > L’Odissea en els «Principis de botànica funerària» de Celestí Barallat

L’Odissea en els «Principis de botànica funerària» de Celestí Barallat

.

.

.

Celestí Barallat - Principis de botànica funerària

L’Editorial Base acaba de publicar, en una acurada edició a càrrec d’Adolf Beltran Xandri, una curiosa obra d’un personatge del segle XIX barceloní, que ha estat de fa temps envoltat d’una aura de misteri, en part per la temàtica, bàsicament funerària, de les seves obres publicades. Joan Perucho va contribuir a aquesta aura, en glossar el personatge afegint-li les corresponents dosis de fantasia peruchiana, en un capítol de la seva obra Oscura turba de los más raros escritores españoles, titulat Celestino Barallat en el cementerio.

El cert és que l’obra ara publicada és alhora preciosa i singular, i la introducció d’Adolf Beltran, sobre la figura de Celestí Barallat i el seu context de la Barcelona del vuit-cents és una peça mestra de lectura obligada. L’obra de Barallat es publica en traducció al català del seu original en castellà, a càrrec de Sílvia González i amb uns també preciosos dibuixos de Lola Anglada.

Com a tast transcrivim aquí la nota biogràfica de Barallat, oferta a la solapa de la portada i, a continuació, dos fragments de l’obra que citen referències de l’Odissea a la vegetació pròpia del regne dels difunts.

.

.

.

Celestí Barallat

Celestí Barallat i Falguera
(Barcelona, 1840 – 1905)

Celestí Barallat i Falguera va néixer a Barcelona el 1840. Advocat, poeta i publicista, va col·laborar a Lo Gay Saber, La Renaixensa, i el Diario de Barcelona i va ser mantenidor dels Jocs Florals en dues ocasions. També va ser membre molt actiu de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques i de l’Ateneu. Regidor de l’Ajuntament i membre de la comissió de cementiris que va impulsar la construcció del de Montjuïc, la seva literatura funerària inclou dues necrològiques memorables, dedicades a Francesc Xavier Llorens i Barba i Josep d’Argullol, un tractat sobre el dret funerari romà de les XII Taules i l’assaig Shakespeare y Moratín ante la fosa y traducción al catalán de un cuadro de Shakespeare, a més dels Principis de botànica funerària. Joan Perucho li va dedicar el seu capítol d’Oscura turba de los más raros escritores españoles. Va morir el 2 de novembre, dia de Difunts, de 1905.

.

.

.

.

.

En temps antics, la planta baixa més característica per als camps d’inhumació ha estat l’asfòdel (Asphodelus ramosus): fulles espadades, flors amb una línia vermellosa. Les regions infernals en el Cant XI de l’Odissea tenen per camp principal una vasta prada d’asfòdel. La relació entre l’asfòdel i Dionís fúnebre ja es troba establerta en Teòcrit, i no sols Dionís, també Persèfone, Sèmele i Àrtemis funerària porten corones d’asfòdel en l’art grec. L’asfòdel servia també a Grècia com a ofrena davant les tombes i la raó principal del seu sentit funerari sembla que era perquè es considerava un contraverí molt poderós i, per tant, una garantia d’immortalitat. Es va conservar durant molt de temps a Europa el sentit funerari de l’asfòdel i no sembla que hi hagi inconvenient a restablir-lo on s’hagi perdut del tot.

Celestí Barallat. Principis de botànica funerària

.

.

.

El «salze dels rius» associat per Ovidi amb el «lotus de les aigües» (Metamorfosis, 10:2) va tenir caràcter funerari des dels orígens de la civilització hel·lènica, i ja al poeta Orfeu se’l representa amb una branca de salze a la mà en commemoració d’haver penetrat a les regions infernals a la recerca de la seva esposa Eurídice. En el cant XI de l’Odissea es refereix que la nau d’Ulisses conduïda pel Bòrees a través de les ones de l’Oceà, va abordar la terra misteriosa dels cimmeris, poble que no ha vist mai la llum del sol, i allà va desembarcar al bosc sagrat de Persèfone, on creixien alts àlbers i salzes fructífers. Així mateix Jasó en el seu viatge simbòlic a la Còlquida va travessar la praderia de Circe, on creixien salzes funeraris. A la Vestal Enni conta la protagonista que en somnis va ser portada a un bosc de salzes al costat d’un riu on va sentir la veu del seu pare difunt. Aquesta consagració tradicional del salze s’ha d’atribuir indubtablement a la constància del seu fullatge i de la seva verdor, a la delicadesa de les seves branques, que presenten un agrupament uniforme, i a l’absència de fruits que permet que no s’interrompi la severitat de l’efecte estètic. […].

Pel que fa als àlbers, ja hem vist que l’Odissea els associa també amb els salzes com a arbres funeraris. Tant l’àlber blanc com el negre són adequats per a les necròpolis per la seva forma elevada i esvelta semblant a la del xiprer, encara que menys greu i més poètica. L’àlber negre estava consagrat especialment a Persèfone pel seu color, i el blanc a Hèracles com a representació de força. Es deia que Hèracles portava en descendir als inferns corona de fulles d’àlber, les quals van quedar blanques del costat del seu cap i negres del costat de les regions infernals. En aquesta oposició del blanc i del fosc tant en les fulles com en els dos tipus d’àlbers es fonamenta principalment la seva simbòlica funerària. De les germanes de Faetont, de les Helíades, es deia que havien estat transformades en àlbers, la destil·lació ambrada dels quals eren les seves llàgrimes. Homer dóna als àlbers el dictat d’acheróides, i segons refereix Gubernatis, en els jocs funeraris de Rodes el vencedor obtenia per recompensa una corona d’àlber perquè era un arbre consagrat als manes.

Celestí Barallat. Principis de botànica funerària

.

.

.

Celestí Barallat - Shakespeare y Moratín

Shakespeare y Moratín ante la fosa, que conté una invectiva de Barallat contra la traducció al castellà del Hamlet per part de Moratín, i la versió en català de Barallat de l’escena del Hamlet del diàleg dels enterramorts que preparen la fossa per a soterrar a Ofèlia.

Celestí Barallat - Principis de botànica funeràriaCelestí Barallat
Principis de botànica funerària
Edició a cura d’Adolf Beltran Xandri
Traducció de Sílvia González
Dibuixos de Lola Anglada
Editorial Base. Barcelona, novembre de 2013
ISBN: 9788415711711

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

  1. Adolf
    31/12/2013 a les 12:57 PM

    Bon dia. Sóc l’Adolf Beltran, curador de l’obra (que d’altra banda no necessita gaire cura i es defensa prou bé sola!). Us volia agrair la referència al llibre i la tria d’alguns dels seus fragments. És magnífic que aquest llibre vagi trobant els seus lectors, que es comenti en un blog tan ben fet com aquest.
    (L’única mancança -però deu ser un problema meu- és que no aconsegueixo trobar l”autor o autora o autors del blog!. M’agradaria posar-m’hi en contacte directament. En tot cas, el meu mail és abeltran.r@catradio.cat).
    Moltes gràcies i bona lectura!

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: