Archive

Archive for febrer de 2014

La cólera, canta, diosa, del Pelida aquileo… Invocació de la Ilíada de Rubén Bonifaz Nuño

.

.

.

La cólera canta, diosa, del Pelida Aquileo,

funesta, que miriadas de dolores causó a los aqueos

y al Hades echó antes de tiempo muchas almas valientes

de héroes, y a ellos mismos presas los volvió para perros

y aves rapaces todas. El designio de Zeus se cumplía

desde que primero se apartaron, habiendo altercado,

el Atrida señor de hombres y el divino Aquileo.

bonifaz

Rubén Bonifaz Nuño
(Córdoba, Veracruz, 1923 – México DF, 2013)

.

Ilíada, I, 1-7

Traducció de Rubén Bonifaz Nuño

.

.

.

.

.

.

Iliada - BonifazHomero

Ilíada

Versión de Rubén Bonifaz Nuño

Bibliotheca Graecorum et Rimanorum Mexicana
Universidad Nacional Autónoma de México. México DF, 1996
ISBN: 9789683655509

.

.

.

Atena, no nascuda de mare, i les dones escriptores. Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

pallas atene
.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Del cap diàfan

del pare et creies néixer

closa i armada.

Des de l’escut et fita

i t’emmiralla en pedra

—esdevinguda monstre—

la nuesa negada.

.

Maria-Mercè Marçal

.

Athene_mit_Spiegelbild_der_Medusa_(Museumsberg,_Flensburg).

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Pal·las Atena, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientíssima, la d’ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el pròvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d’una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la ègida,
alçava la llança punxanta : del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosament, i el mar al voltant
revolt aixecava ses ones purpuries, en furia vessant-se
les aigües salades entorn : el brillant fill d’Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, oh filla de Zeus, qui porta l’ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himne Homèric XXVIII
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

Hi ha un mite que m’és especialment grat a l’hora d’analitzar la relació que les dones hem tingut amb la literatura: és el mite grec del naixement d’Atenea. M’hi he referit en diverses oca­sions. Avui, com que teòricament el tema d’aquesta sessió té a veure amb la poesia, us llegiré un poema que aquesta meva fixa­ció en la deessa dels ulls d’òliba m’ha acabat suscitant:

Del cap diàfan
del pare et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
-esdevinguda monstre-
la nuesa negada.

En aquest poema hi ha implícits o explícits tres elements que comentaré: l’estrany naixement d’Atenea, la significació de la mateixa deessa i el cap de la Medusa que apareix en l’escut.

Stuttgart_Athene_ZeusAtenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empas­sat Metis, divinitat associada a una certa saviesa ancestral feme­nina. Menjant-se-la, Zeus n’assimila en part el seu poder («La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original…» ha afir­mat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit -normalment és home qui neix de dona i no al contrari- Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei, de la Seva cultura -el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura. Protegida pel llegat patern de l’ar­madura que l’embolcalla, que li estalvia, potser, recordar que el seu cos és com el de la Metis espoliada i invisible, la imatge d’Atenea evoca, a primer cop d’ull, la dona que assumeix un arque­tip viril, però també pot ser, simplement, la dona revestida de Dona, és a dir, de la feminitat entesa com a construcció concep­tual masculina. En un i altre cas, l’altra cara d’Atenea és la figu­ra de la Medusa que apareix en el seu escut: dona monstre, el femení indomenyat, salvatge i perillós. Mirada petrificadora d’a­llò que és exclòs, no dit, que, encarada al mirall, s’ha petrificat a si mateixa. Imatge de la nuesa negada d’Atenea, d’allò que queda exclòs de la construcció cultural, de l’ordre simbòlic del patriar­cat: la no-accessibilitat des de la cultura a l’elaboració de la prò­pia diferència sexual. Aquesta part de si mateixa ha quedat alie­nada, expulsada fora de si mateixa, convertida en pedra.

Athene_2 mit_Spiegelbild_der_Medusa_(Museumsberg,_Flensburg)Pensant-ho bé, però, la dona escriptora i singularment la dona poeta -filla també sense mare, com he dit, en el terreny cultural-no és mai del tot aquesta guardiana modèlica de l’ordre patern que Atenea pot simbolitzar. Més aviat se situaria a mig camí, sem­pre en un espai híbrid entre Atenea i la Medusa, excavant túnels subterranis entre una i altra, sense ser capaç de triar entre totes dues encara que una o altra pugui predominar. Movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’in­existent «ordre simbòlic de la mare», per dir-ho en mots de Luisa Muraro. Perquè ni d’una armadura closa ni de la pedra mai no pot sorgir-ne la poesia. Així és, doncs, que fins i tot en el cas d’es­criptores qualificades sovint de «virils» -les que menys evoquen la idea de «literatura de dona»: per exemple, Marguerite Yourcenar- hi trobarem escletxes per on apunta la Medusa i bocins de la seva obscura veritat elaborada i articulada en la paraula.

Si la dona escriptora no correspon mai del tot a la visió «masculina» d’Atenea, tampoc no s’identifica mai plenament amb l’altra cara, definida més amunt: la del femení arquetípicament normatiu. Ja que el simple fet d’escriure històricament l’ha situat de forma automàtica fora dels límits d’aquest model. Més ençà o més enllà, doncs, tota escriptora, tota dona poeta ha traspassat el llin­dar d’un món -el de la paraula en la seva dimensió pública i social- que no li estava destinat, i en el qual la seva presència és suspecta i, en el sentit que no és vista com a necessària, prescindi­ble: supèrflua.

Una doble sensació d’exclusió, doncs, ha assetjat la dona escriptora, enfront de la qual caldria estudiar les diferents estra­tègies que en cada cas s’han desenvolupat per esquivar els paranys de l’ostracisme o la bogeria -és sabut que en alguns casos aquests paranys han estat mortals: penso en dues poetes tan impressio­nants com Sylvia Plath o Anne Sexton…-: ni «dona com les altres» ni, evidentment, home, l’alternativa sembla trobar-se només en ficcions estereotipades: «Home honoris causae» o dona que empunya màscares diverses -entre les quals la pròpia «femi­nitat»- per fer-se perdonar el seu caràcter d’excepció. Cap poeta o escriptora compromesa amb aquell fons de veritat, inarticulada i sense desxifrar, que mai no es deixa dir del tot, però que té a veure amb la força que mou a escriure podrà conformar-se del tot amb aquests pobres simulacres. Cert que tota obra literària, fins la més autobiogràfica, té alguna cosa a veure amb la ficció, és fic­ció. Però no pas reproducció fixa d’un estereotip preexistent: és ficció en cerca d’una veritat sempre escàpola, màscara que alho­ra emmascara i desemmascara, vela i revela.

I això em porta a un tema per a mi essencial, que no puc des­envolupar aquí, però que intentaré tot just apuntar per cloure la meva intervenció: estic convençuda que només revisitant els tex­tos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem «desemmascarar» i «revelar» tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres, construïts al marge d’a­quest «plus» que no té lloc en l’ordre simbòlic patriarcal. Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum les nostres pròpies mare simbòliques. Perquè malgrat el mite d’Atenea, sense mare la dona no pot ser, com a tal, donada a llum, posada al món de la cultu­ra i del pensament.

Maria-Mercè Marçal
1996

.

.

.

.

Stuttgart_Athene_ZeusKarl Donndorf (1870–1941)

Athenebrunnen

Karlshöhe  (Stuttgart-West)

Alemanya

.

.

.

Athene_mit_Spiegelbild_der_Medusa_(Museumsberg,_Flensburg)Athene mit Spiegelbild der Medusa

Museumsberg

Flensburg (Slesvig-Holstein)

Alemanya.

.

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal - dracMaria-Mercè Marçal

Sota el signe del drac
Proses 1985-1997
A cura de Mercè Ibarz

Proa. Barcelona, 2004
ISBN: 9788482566887

.

.

Himnes Homèrics MaragallHimnes Homèrics
Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

La Praga de Teresa Costa-Gramunt

.

.

.

Praga - Costa GramuntDe la mateixa manera que Ulisses en el seu viatge pel Mediterrani es va trobar amb gegants i monstres marins, amb nimfes i princeses, amb mercats d’encens i joies virolades, amb tempestes de mar i ven­davals de tota mena, el viatger atent d’avui dia fa el seu pelegrinatge pels carrers de diferents ciutats i és allà on troba la seva aventura, la vivència inoblidable, la font de coneixement, l’experiència trasbalsa­dora… i la saviesa. I si els éssers més propers a Ulisses, la seva dona i la mainadera, no van saber reconèixer l’heroi grec a la seva tornada a l’Ítaca natal perquè les experiències viscudes l’havien marcat força, també el viatger contemporani torna del viatge a casa com una persona diferent de la que era abans del seu pelegrinatge: les vivències —les objectives i sobretot les subjectives— el transformen en algú més atent, subtil i madur.

Fa dos mil·lennis, Homer necessitava desenes d’illes, de costes, de prats i de poblacions del Mediterrani per descriure el que era el viatge d’una vida. El poeta contemporani no necessita més d’una ciutat els diversos racons de la qual li permeten observar i reflexionar, però sobretot trobar-se amb si mateix i, després d’aquella experiència, retrobar la seva ànima metamorfosejada. D’aquesta manera l’irlandès James Joyce viatja amb el seu Ulisses quotidià pel Dublín dels seus dies, així la russa Marina Tsvetàieva, en el Poema de la fi, vagareja per la ciutat del seu exili, Praga —o més ben dit per un dels seus barris perifèrics—, i fa que el lector assisteixi a la seva experiència més íntima: la d’un trencament amorós.

D’aquesta manera també Teresa Costa-Gramunt viatja per una ciutat que pot ser Praga, sí, però que podria ser també una altra ca­pital perquè es tracta d’una ciutat personal i íntima, de la seva Praga, d’una Praga els carrers de la qual no són sinó els racons de l’ànima de l’autora. I la poeta comparteix els seus descobriments amb el lector.

[…]

Monika Zgustova
La Praga màgica de Teresa Costa-Gramunt
Pròleg a “Blau de nit a Praga”, de Teresa Costa-Gramunt

.

.

.

ESTAMPA AL JARDÍ REIAL DEL CASTELL DE PRAGA

Les Tres Gràcies evoquen la primavera:
amb el desglaç es desnuaren les rosses trenes
que naveguen en la llum del riu.
S’asseuen ara picardioses a l’herba,
i això que a tot arreu hi ha rètols on diu:
prohibit.
Recorden entre rialles
el seu passat de Moires?
Tenien la vida i la mort a les seves mans.
Ja se sap que a l’Olimp
s’han de fer tots els papers de l’auca:
avui Hera i demà Afrodita,
i demà passat Atena,
la llevadora de cels blaus.

Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951)

Teresa Costa-Gramunt
(Barcelona, 1951)

Teresa Costa-Gramunt
Blau de nit a Praga

.

.

.

.

.

Praga - Costa GramuntTeresa Costa-Gramunt

Blau de nit a Praga

Pròleg de Monika Zgustova

Cossetània Edicions. Valls, febrer de 2014

ISBN: 9788490342039

.

.

.

Iorgos Ieralis i «Els ulls de Circe», de la mà de Josep Alsina i Carles Miralles

.

.

.

Alsina -Miralles tractat

El novembre de 1966, l’Editorial CREDSA, en la seva sèrie Panoramas A – Z, La Universidad en su mano, publicà un manual sobre La literatura griega medieval y moderna, obra de Josep Alsina i Clota, catedràtic del Departament de  Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, i del jove professor ajudant seu, Carles Miralles i Solà.

.

Els autors ofereixen, al final de l’obra, una breu antologia d’alguns dels autors als que han fet referència en el tractat, en la qual hi trobem aquesta traducció d’un poema de Iorgos Ieralis (Γιώργος Γεραλής), extret del llibre Els ulls de Circe («Τα μάτια της Κίρκης»), de l’any 1961:

.

.

.

.

.

YERALIS

De Los ojos de Circe

En el claro cristal de la mañana,
en la brumosa noche,
en el desierto valle,
siempre tus ojos.
En el primer “Buenos días”,
en el silencio de la cena,
en el pan que me alimenta,
…siempre tus ojos.
En el pañuelo del dolor,
en la tumba del sueño,
en los años que he vivido,
en las horas que no vendrán,
abiertos o cerrados,
…siempre tus ojos.

.

.

.

Miralles

Carles Miralles i Solà
Barcelona, 1944

Alsina

Josep Alsina i Clota
Ripoll, 1926 —Barcelona, 1993

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Alsina -Miralles tractatJosé Alsina y Carlos Miralles

La literatura griega medieval y moderna

Panoramas A – Z. La Universidad en tu mano, 37
CREDSA, Ediciones y Publicaciones
Barcelona, 1966

.

.

.

La guerra de Troia segons Elisée Reclus a «L’Homme et la Terre»

.

post # 500

.

.

.

EliseeReclus

Élisée Reclus
(Senta Fe, Gironda, Aquitània, 1830
– Torhout, Flandes Occidental, 1905)

Elisée Reclus fou un reconegut geògraf, escriptor i anarquista francès del segle XIX i de l’inici del segle XX (morí el 1905).

La seva influència a Catalunya, pel que fa als àmbits culturals de les classes populars i treballadores, és innegable. A partir de finals del segle XIX i fins a la desfeta de la Guerra Civil, les seves obres foren la base per al coneixement de la geografia i la història en els ateneus obrers, populars i anarquistes catalans. La seva obra pòstuma, de 1905, El Hombre y la Tierra, traduïda al castellà immediatament per Anselmo Lorenzo, i publicada a Barcelona per l’Editorial Maucci el 1906, esdevingué a principis del segle XX una mena de Bíblia humanística en moltes llars populars catalanes amb inquietuds culturals i polítiques.

En aquesta darrera obra enciclopèdica, en sis volums, Reclus fa un repàs del desenvolupament de la humanitat al llarg de la història en relació amb el seu entorn geogràfic.

Al volum 2, en tractar de la història de Grècia, fa referència a la guerra de Troia en els següents termes:

.

.

.

El Hombre y la Tierra - ReclusLos conflictos de intereses, las ambiciones rivales que debían producirse entre los pueblos, a ambos lados del mar Egeo, aca­baron por producir una violenta ruptura de equilibrio: tal fué la guerra de Troya, en la que se vió a la mayoría de los Griegos occidentales, guiados por los Aqueos, llevar la guerra a las cos­tas del Asia Menor y chocar allí durante largos años contra las poblaciones dardanelas de la comarca, emparentadas con los Tracios del Hœnus y con los Frigios de la Anatolia interior. No se sabe sino con la aproximación de un par de siglos, la época en que tuvieron lugar esos terribles conflictos, cuya memoria se con­servará siempre entre los hombres, gracias a los cantos de Ho­mero y a las rapsodias; tampoco se tiene seguridad de que Troya, a cuyo rededor el cruel vencedor arrastró el cadáver de Héctor, sea una de las ciudades exhumadas por Schliemann sobre la co­lina de Hissarlyk: ninguna inscripción da autenticidad al descu­brimiento del «tesoro de Príamo»; tampoco puede precisarse el sitio de Ilion en el tiempo ni sobre el suelo. Lo que es cierto es que el choque tuvo lugar y que puso en movimiento, como un huracán, las poblaciones de la Hélade y del Asia Menor; tam­poco puede dudarse que las estrechas hondonadas del Simois y del Scamandro, que desembocan a la entrada misma del Helesponto, hayan sido los lugares de la lucha entre los comba­tientes; las ruinas, los túmulos funerarios, los restos de ciuda­des calcinadas atestiguan la importancia de los acontecimientos que se realizaron en otro tiempo en ese ángulo nor-occidental del Asia Menor. Tal vez puedan conciliarse las afirmaciones con­tradictorias de los sabios a propósito de los tiempos y de los lugares, admitiendo que hubo varias «guerras de Troya»; la epopeya  de  Homero  simbolizaría  entonces  una época  durante  la cual los corsarios griegos hacían incursiones guerreras en esos bellos y ricos territorios de la Dardania. Unas veces vencedo­res, otras vencidos, acabaron por apoderarse de las fortalezas enemigas, y los Troyanos sobrevivientes tuvieron que buscar asi­lo en tierras extranjeras. Así proceden las naciones para resumir en una epopeya o hasta en un simple mito todas las vicisitudes  de un  ciclo  de la historia.

El Hombre y la Tierra - Reclus - 2Si hemos de atenernos estrictamente a la narración de la Iliada, habría que creer en un parentesco muy próximo entre los invasores Griegos y los Troyanos. Hábitos y costumbres son los mismos de una parte y de otra; desde las laderas opuestas de las murallas se provocan los combatientes en la misma len­gua; los dioses a los cuales se dirigen peticiones de socorro o acciones de gracias, difieren unos de otros, pero todos tienen asiento en el mismo Olimpo. Ha habido historiadores que han pretendido con gran apariencia de razón, apoyándose sobre el texto preciso de los antiguos cantos, que no había diferencia esen­cial de raza ni de origen entre los ejércitos que se disputaban Ilion. Pero una epopeya no es una memoria histórica; transforma los acontecimientos que pone en escena; como el teatro, les da la misma lengua, les coloca en un mismo medio; el interés po­pular lo exige; no hubiera podido tolerarse la intervención de un intérprete entre dos héroes que luchan, animados por pasio­nes furiosas. Así como en los libros de caballería Cruzados y Sarracenos se interpelan como si hablasen un mismo idioma, así también en el pasado de tiempos remotos el poeta no repara en hacer conservar como si fueran Griegos los guerreros de Troya y sus aliados venidos de las profundidades del Asia. Puede ser que en realidad el contraste de los idiomas, de los pensamien­tos y de las costumbres haya sido considerable entre los pue­blos en lucha; quizá también, hasta cierto punto, la guerra de Troya simbolice un conflicto entre Europa y Asia, análogo al que se produjo durante las guerras médicas. Recuérdase el prin­cipio de las Historias de Herodoto; desde sus primeras pala­bras, el gran viajero, remontándose a los orígenes, establece una diferencia   étnica   entre   los   Europeos   y  los   Asiáticos   y  hace los Persas solidarios de los Troyanos; la causa de la enemistad hereditaria, según él, podría ser la ruina de Ilión por los Griegos. Como quiera que sea, el ciclo de la civilización era cierta­mente el mismo para todos los ribereños del mar Egeo, orien­tales y occidentales. Unos y otros habían pasado, hacía ya mu­cho   tiempo,   la   edad   de   la   piedra;    estaban   todavía   en   plena edad del bronce; aunque probablemente se usasen ya las armas de hierro. Un hermoso verso que tres mil años no han podido envejecer, se presenta dos veces en la Odisea (XVI, 294; XIX, 13): «Por sí mismo el hierro impulsa al hombre». Esta palabra, que la misma repetición indica haberse usado como un prover­bio, no pudo haber tomado ese carácter proverbial sino en un siglo en que, para batirse, los guerreros empleasen el hierro, el metal del que verdugos y soldados se sirven todavía para des­garrar las carnes y cortar miembros y cabezas. El testimonio de los mismos Griegos es unánime en hacer remontar hasta los Asiáticos el mérito  del descubrimiento de la fabricación del hierro. Desde la más remota antigüedad, los mineros calibes, que vivían sobre las riberas meridionales del Ponto Euxino, hacia las bocas del Iris, eran famosos como fabricantes de armas, hasta aprendieron a endurecer el hierro hasta cambiarle en acero; de donde se origina el nombre chalybs que tomo el muevo pro­ducto.

El Hombre y la Tierra - Reclus - 3

La guerra, fatal a los Troyanos, que fueron exterminados o vendidos como esclavos en los mercados lejanos, fué también fu­nesta a los Griegos, que con ella solo obtuvieron desgracias. En tanto que los pueblos civilizados de los pequeños Estados de la Grecia meridional enviaban sus hombres más valientes y derrochaban todos sus recursos en la conquista de un imperio, los Dorios, bárbaros del Norte, se aprovechaban de la extenuación de sus vecinos y parientes para invadir las comarcas del Sud, empobrecidas, privadas de sus defensores: se realizó una nueva emigración de Griegos. La disposición triangular de la península de los Balkanes debía tener por consecuencia com­primir los pueblos en la dirección del Sud; propagándose cada gran movimiento de las llanuras del Norte, ayudaba a las emi­graciones que se hacían desde los valles de Hœmus y del Pindo hacia la Tesalia y el Epiro, y desde esas mismas comarcas hacia las orillas del golfo de Corinto y el Peloponeso. Así es como los Pelasgos se habían extendido por las comarcas del Sud, como los Argeos del Norte, agrupados al pie del Olimpo, habían emi­grado hacia la península del Mediodía que llegó a ser la Argólida.

[…]El Hombre y la Tierra - 6 vols

Elisée Reclus
El Hombre y la Tierra (L’Homme et la Terre)
Traducció al castellà d’Anselmo Lorenzo

.

.

Podeu consultar el text original en francès al web d’ Archive.org: L’Homme et la Terre, 1905, tome 2.

.

.

.

eliseereclus01

Cartell de Gumersindo Sainz Morales (“Gumsay”),
publicat el 1938 per les Joventuts Llibertàries de Catalunya

.

.

.

Ciència i compromís social - ReclusEn rememorar l’obra d’E. Reclus en el centenari de la seva mort és inevitable fer-ho des de la perspectiva de la crisi ambiental i cultural en què avui ens trobem.

El que ens crida l’atenció de la gran obra social de Reclus a geògrafs, historiadors i estudiosos de les ciències humanes és la seva capacitat pedagògica per transmetre un coneixement científic que a la vegada es considerava vàlid per a la transformació social: ciència i compromís social per a una crítica a la dominació de l’Estat, al racisme i al capitalisme, que eren a l’època de Reclus —i cal dir que també en l’actual— molt excepcionals.

La sintonia de Reclus amb els medis obrers catalans l’hem de cercar en la visió global del món que ell construeix; d’aquí la fe en l’evolució cultural per mitjà d’una renovació educativa com a pilar bàsic per a la transformació de la humanitat.

En aquest sentit, és indiscutible que l’obra de Reclus ha servit per a la formació de la clásse obrera, a qui va donar a entendre les relacions entre la naturalesa i la societat com un procés coevolutiu. El seu és un mètode analític avui plenament acceptat per poder interpretar els problemes ambientals com a problemes socials i com a resultat de la interacció social.

Com veurem a través dels intermediaris de Reclus a casa nostra, ell fou l’inspirador d’un moviment cultural respecte a la Naturalesa que es proposava ésser el punt de partença d’una futura organització social anarquista.

D’aquesta nova interpretació cultural de la Naturalesa, que es deu a Reclus i també a Kropotkin, ens n’ocupem a partir dels intents de bastir una nova escola, lliure i oberta als nous corrents de la cultura internacional, alternativa a la burgesa. Per això, era imprescindible obtenir la llibertat de consciència, des del laïcisme, l’ateisme i la dissidència catòlica, que fins al 1939 tingué tanta presència a casa nostra.

[…]

Som, doncs, davant l’obra d’una personalitat científica que va més enllà de la disciplina geogràfica, a la qual féu una rellevant aportació. I si bé una part de la seva obra ha estat superada pel pas del temps, n’han quedat, però, vigents la seva visió global del món, una gran part metodològica de la dialèctica de les formes de dominació i, sobretot, la continuïtat de repensar l’urbanisme i la preservació dels recursos naturals —com es el cas de l’aigua—. I tampoc no hem d’oblidar la seva aportació a allò que anomenem geopolítica. Qüestions que tot seguim estudiem en la seva incidència en la cultura obrera de casa nostra des de l’últim terç del segle XIX fins a la Guerra Civil i el breu somni federalista de 1945.

Eduard Masjuan.
Introducció a “Elisée Reclus i la nova cultura de la naturalesa en els medis obrers de 1900-1936

.

.

.

El somni federal reclusià de 1945

Els vincles de la família Reclus amb Catalunya i Espanya, que, com hem esmentat, començaren a partir de 1869, quan Élie viatjà a Catalunya per impulsar la proclamació de la República Federal al mateix temps que es creava la Internacional, duraren fins a 1941, data en què Paul Reclus (1858 – 1941), fill d’Élie, morí a Montpeller, on trobaren refugi i assistència molts dels exiliats espanyols de 1939. Per la seva residència del “Plat du quatre hommes” hi passaren alguns exiliats que havien combatut el feixisme a Espanya […]

Alguns d’aquests refugiats encara recorden la biblioteca i els materials d’estudi que Paul Reclus conservava del seu pare i el seu oncle.

D’aquesta relació, en plena Segona Guerra Mundial, neix la idea de Felipe Alaiz (1887 – 1959) —romania a casa de Paul Reclus— de preparar un projecte federal per a Espanya per a quan es produís la inevitable caiguda del franquisme. […]

En l’obra reclusiana d’Alaiz s’hi poden trobar alguns temes de prou actualitat, com aquest que tracta de l’autonomia catalana, que diu així:

Madrid no puede nunca hacer autónoma a Cataluña, que lo es por derecho natural, como lo son antes, por el mismo hecho, los pueblos catalanes todos, y antes los catalanes mismos. Si Madrid no concede a los catalanes derecho a respirar, ¿por qué ha de concederles un régimen especial que sólo los catalanes pueden concederse a sí mismos, y que en resumidas cuentas, importa menos que respirar?

[…]

Eduard Masjuan.
Elisée Reclus i la nova cultura de la naturalesa en els medis obrers de 1900-1936

.

.

El Hombre y la Tierra - ReclusElíseo Reclus

El Hombre y la Tierra

Traducción de Anselmo Lorenzo

Casa Editorial Maucci.

Barcelona, 1906

.

.

Ciència i compromís social - ReclusCiència i compromís social
Elisée Reclus (1830 – 1905)
i la geografia de la llibertat

Xavier Arnau, Lluís Calvo, Álvaro Girón i Francesc Nadal (eds.)

Conferències celebrades el novembre de 2005
amb motiu de la commemoració del centenari
de la mort d’Elisée Reclus

Publicacions de la Residència d’Investigadors, 32
CSIC – Generalitat de Catalunya
.

.

.

Naissance de l’Odyssée, de Jean Giono // Julio Cortázar, traductor de Nacimiento de la Odisea

.

.

.

En l’any del centenari del gran cronopio, Julio Cortázar

.

.

.

Giono - Nacimiento de la Odisea[…]

Acostado en las retamas, Arquías reía; una risa menuda que recordaba el grito de las pintadas. De­tuvo a Ulises y le mostró el mar.

—Óyeme —dijo—, ¿te acuerdas de aquellas her­mosas islas ceñidas de pinares, entre las cuales co­rríamos? ¿Y aquellas otras negras, batidas por la ola esmaltada… y aquella que nos quebró? No de pie­dra, sino de carne hembra, están hechas las islas. ¿Te acuerdas? Al acercarnos, cuando en el viento llega­ban los pájaros y los perfumes, se nos endurecían los nervios como si doncellitas asomaran frotándose contra el flanco de la carena.

Continuó, interiormente, su discurso. Pero Uli­ses se acordaba:

“¡La vuelta, de isla en isla! ¿No era más bien mujer en mujer? El jabeque venía a colgarse de la liga de los puertos. ¿Podíamos resistir al llamado del amor? El niño Eros corre entre las piernas del que quiere andar derecho, lo traba y lo acuesta entre las malvas.”

En verdad, para Ulises las caídas contaban con su asentimiento; y no se trataba tampoco de ahogar los gritos de su conciencia, ya que esa salvaje había terminado por domesticarse a la larga.

Así, contoneándose, el lento jabeque había dis­currido de mujer en mujer. Si el viento demasiado bajo desgarraba las aguas, si alguna oveja de tem­pestad hinchaba su lana marrón en el cielo, o si so­lamente la muchachita se había vuelto tres veces antes de la esquina. Ulises soltaba la amarra, arro­jaba la sonda, y después de sujetar las velas bajaba al muelle, atraillado detrás de Erca. En su recuerdo, los países eran mujeres.

Julio Cortázar

Julio Cortázar
(Brussel·les, 26 d’agost de 1914 – París, 12 de febrer de 1984)

De Circe se acordaba con menos fatuidad. Sabia, hábil en el acoso, lo había mantenido sin aliento, enloqueciéndolo; a punto de ceder cada vez, con la morena carne ofreciéndose, para separarse luego con gritos y golpes, o con sobresaltos de caderas. Al fi­nal fué dueña de un Ulises enervado, deshecho, ine­xorablemente unido a ella.

Poco a poco, cesó hasta de bajar regularmente al puerto.

Se despertaba ya entrada la mañana; las cortinas de rafia tamizaban el sol, la habitación era como un golfo lleno de un agua de sombra semitransparente, azul, fresca. Fuera, las manos del viento hacían en­trechocarse las granadas.

Alargando la mano un poco hacia la izquierda, tocaba la carne desnuda de Circe.

A veces ella lo enviaba a comprar almejas frescas a los pescadores, o violetas, semejantes a tomates po­dridos pero que tienen el perfume del amor.

Una vez que volvía con las manos cargadas de esos frutos chorreantes y salados, encontró al patrón Fotiades. Trató de esquivarlo por la callejuela de los hornos, pero el otro corrió a retenerlo por un ex­tremo de la túnica.

—¡Eh, amigo, qué raro te has puesto! Te extra­ñamos, sabes… Lidia pregunta todos los días.

Pero, oliendo las almejas, bajó su mirada hasta las manos de Ulises y se puso a sonreír.

Con una sonrisa agria.

¡Ah, sí! — dijo solamente.

Y luego, tocando el brazo de Ulises:

—Dime, ¿las come siempre mondando la conchi­lla con el pulgar? ¿Sí, verdad? ¿Y con uvas verdes?

Suspiró.

—Adiós, amigo —dijo por fin—. Pero oye, baja un poco cuando puedas. Ya ves que te digo: cuan­do puedas. Yo sé lo que es eso.

*   *

El ribazo que llevaba a la casa de Circe prolon­gaba sus ríñones hasta ser casi una isla. En una es­pesura de palmas, a cien pasos de la orilla, un pozo brindaba aguada. Con tiempo tranquilo, el pequeño golfo se llenaba de veleros y barcas; se veía a quie­nes cambiaban de ruta, desde los confines temblo­rosos del mar, para abordarlo y llenar los barriles.

El agua dulce dormía en el fondo de un agujero. Al extremo del largo cable, el cubo subía balan­ceándose entre los musgos.

Cuando asomaba, aquél que había tirado de la cuerda se enjugaba el sudor con una sonrisa de or­gullo. Circe amaba esa agua helada. Ulises venía diariamente a llenar los cántaros.

Julio Cortazar 2Esta vez reconoció contra el brocal los odres de Menelao. Se alegró en secreto por la sorpresa que iba a darle. Lo encontró gordo, relleno como un atún, apacible, vacío de la fiebre corrosiva que lo agitaba espada en mano bajo los muros de Troya. Ahora tenía a Helena hasta hartarse. Un aceite de felicidad fluía de sus ojos. Pero se puso a deplorar los tiempos. Desde su vuelta de la guerra, la vida no era ese Elíseo entrevisto en sueños, por la noche, en las trincheras de guardia. ¡Faltaba tanto! Durante la ausencia, otros hombres habían tajado sus partes en los bienes. Él, un rey, tenía ásperas pendencias con los labradores arrogantes que antaño, en los buenos tiempos, no habrían osado levantar un dedo. Jóvenes sin respeto alguno se atrevían a forzar la puerta de su amante, una pequeña asiática morena como una vaina de algarroba, que Menelao escon­día en un arrabal de Esparta por miedo de Helena.

Poco a poco llegó a contar los excesos de Penélope. Al principio Ulises no quería creer a sus oídos. Apremió a preguntas a Menelao reticente. Éste lo había creído avisado, intentaba vanamente desan­dar sus palabras. Al final le dijo todo: Penélope había tenido amantes, gente joven; luego, ya en­trando en la edad, se había enamorado de un tal Antinoo que la arruinaba y con el cual consumía los bienes. Telémaco, reducido a los peores extremos, había explorado el país en procura de noticias de su padre; ya harto, hablaba de irse a vivir con otros pequeños vagabundos de su edad, resuelto a las peo­res aventuras.

—Es la suerte de todos nosotros — concluyó tris­temente Menelao.

—¡La suerte de todos! ¡La suerte de todos! ¡Muy fácil de decir! ¿Pero por qué a mí? ¿Eh, por qué a mí? ¿Y los cerdos? ¡Ah, si llego a ponerle la mano encima, a ése…!

Y con su látigo de junco hacía en torno de él una masacre de escabiosas.

El recuerdo del crimen de Argos, todavía presen­te en las canciones doloridas, lo llevó a reflexionar. Por encima de la alforja de mentiras, Ulises había cargado siempre con el miedo. Tuvo la brusca vi­sión de un Egisto emboscado en el sombrío corredor. Se vio a sí mismo degollado como un puerco, su vida abierta en un follaje de sangre florecida. Con­sideró como definitivamente perdida a su Penélope, y Penélope se llenó en el mismo instante de toda la belleza del mundo.

Imágenes desagradables lo asaltaron desde enton­ces en el lecho de Circe. Se quedaba desvelado jun­to a ella; una vida cruel animaba la sombra; y veía a su mujer y a Antinoo gimiendo en la dulce tarea del amor.

[…]

Jean Giono
Nacimiento de la Odisea
Traducción de Julio Cortázar

.

.

.

.

Giono - Naissance de l'Odissée[…]

Couché dans les genêts, Archias notait : un petit rire qui ressemblait au cri des pintades. Il arrêta Ulysse et, lui montrant la mer :

— Ecoute-moi, dit-il, tu te souviens de ces belles Iles enchappées de pinèdes entre lesquelles nous courions ? Puis des noires battues par la vague émaillée, et de celle qui nous brisa ? Non point de pierres mais de chair fe­melle sont faites les îles. Tu te souviens ? A l’approche, quand dans le vent les oiseaux venaient et les parfums, nos nerfs durcissaient comme si pucellettes eussent jailli, se frottant contre le flanc de la carène.

De là, il continua intérieurement son discours. Mais, Ulysse se souvenait :

« Le retour d’île en île ! N’était-ce pas plutôt de femme en femme ? Le chebec venait se pendre à la glu des ports. Pouvait-on résister à l’appel de l’amour? L’enfant Eros court entre les jambes de celui qui veut marcher droit, l’entrave et le couche dans les mauves. »

Certes, pour Ulysse, les chutes se faisaient avec son agrément; point n’était besoin d’étouffer des hurle­ments de conscience, cette sauvage elle-même s’était à la longue apprivoisée.

Ainsi, se dandinant, le lent chebec avait glissé de femme en femme. Si le vent trop plat déchirait l’eau, si quelque brebis d’orage gonflait sa laine brune dans le ciel, ou seulement si la petite fille s’était retournée trois fois avant le coin de la rue, Ulysse filait l’amarre, jetait les plombs, entrait les voiles, descendait à quai, en laisse derrière Erca. Dans son souvenir, les pays étaient des femmes.

jean_giono

Jean Giono
(30 març 1895 – 8 octubre 1970)

De celle-là, il se souvenait avec moins de fatuité. Sa­vante, entraînée au pourchas, elle l’avait tenu en haleine, l’affolant : chaque fois sur le point de céder, sa large chair ombrée offerte, puis s’arrachant par cris et coups, ou par soubresauts de hanches. Elle avait eu à la fin un Ulysse énervé, mol, lié inexorablement à elle.

Peu à peu, il cessa même de descendre régulièrement au port.

Il s’éveillait tard dans le matin ; les rideaux de raphia tamisaient le soleil, la chambre était comme un bassin plein d’une eau d’ombre semi-transparente, bleue, fraî­che. Dehors, les mains du vent faisaient s’entrechoquer les grenades.

En étendant la main un peu vers la gauche, il touchait la chair nue de Circé.

Parfois, elle l’envoyait chez les pêcheurs pour ache­ter des moules fraîches ou des « violets » pareils à des tomates pourries, mais qui ont l’odeur de l’amour.

Une fois, comme il revenait, les deux mains chargées de ces fruits ruisselants et salés, il rencontra patron Photiadès. Il essaya de s’esquiver par la ruelle des fours, mais, l’autre courut, le retint par un pan de la robe:

— Hé, l’ami, tu deviens rare! On languit, tu sais! Lydia demande chaque jour… » Mais, ayant senti les moules, il baissa ses regards vers les mains d’Ulysse et se mit à sourire.

Un sourire aigre.

— Ah, oui… dit-il seulement.

Puis touchant le bras d’Ulysse :

— Dis-moi, elle les mange toujours en curant la co­quille avec son pouce? Dis? Et avec des grains de raisins verts ? Il soupira.

— Adieu, l’ami, dit-il enfin, écoute-moi: descends un peu, quand tu pourras. Je te dis, quand tu pourras; je sais ce que c’est.

*   *

Le coteau qui portait la maison de Circé allongeait ses reins en presqu’île. Dans une touffe de palmes à cent pas de la rive, un puits donnait aiguade. Par temps calme, le petit golfe s’emplissait de voiliers et de bar­ques : on en voyait qui, des confins tremblants de la mer, pliaient leur route pour aborder et remplir les barils.

L’eau douce dormait au fond d’un trou. Au bout du long câble, la seille montait en se balançant dans les longues mousses.

Quand elle émergeait, celui qui avait tiré la corde es­suyait sa sueur en souriant d’orgueil. Circé aimait cette eau glacée. Ulysse, chaque jour, venait en chercher deux cruches.

Jean Giono 2Cette fois-là, contre la margelle, il reconnut les outres de Ménélas. Il se réjouit en son cœur de la surprise qu’il allait lui faire. Il le retrouva épaissi, gras comme un thon, béat, vidé de cette fièvre rongeuse qui l’agitait, sabre en main sous les murs de Troie. Il avait mainte­nant Hélène tout son saoul. Une huile de bonheur coulait de ses yeux. Mais il se mit à gémir sur les temps. Depuis le retour de la guerre, la vie n’était pas cet Elysée entrevu en rêve, la nuit, dans les tranchées de garde. Tant s’en fallait! Pendant l’absence, d’autres hommes s’étaient taillé larges parts dans les biens. Il avait, lui le roi, d’âpres démêlés avec des laboureurs ar­rogants qui jadis, au bon temps, n’auraient pas osé lever les cils. Des jeunes gens sans respect allaient forcer la porte de sa maîtresse : une petite asiatique brune comme une gousse de caroube et qu’il cachait dans un faubourg de Sparte par peur d’Hélène.

Il en vint peu à peu à conter les débordements de Pé­nélope. Ulysse sur le coup n’en crut pas ses oreilles. Il pressa de questions Ménélas réticent. Celui-ci l’avait cru averti, il essayait vainement de rattraper ses paroles. Enfin, il lui dit tout : elle avait pris des amants, des jeu­nes; puis, l’âge venant, s’était amourachée d’un certain Antinous qui la grugeait et avec lequel elle mangeait son bien. Télémaque, réduit à la portion congrue, avait couru la campagne à la recherche de nouvelles de son père et, de guerre lasse, parlait d’aller vivre avec de petites ganaches de son âge, résolu aux pires aventures.

— Le sort commun, avait conclu tristement Ménélas.

— Le sort commun ! Le sort commun ! C’est vite dit ! mais, pourquoi moi ? Mais alors ? Oui, et les porcs ? A!. si je lui mets la main dessus, à celui-là !…

Et de sa cravache de jonc il faisait autour de lui un massacre de scabieuses.

Le souvenir du crime d’Argos, dont on chantait en­core la complainte, le fit ensuite réfléchir. Par-dessus la besace à mensonges il avait de tout temps porté la peur. Il eut la brusque vision d’un Egisthe embusqué dans le couloir obscur. Il se vit lui-même égorgé comme un porc, sa vie épandue dans une touffe de sang fleuri. Il considéra sa Pénélope comme définitivement perdue. Elle prit au moment même toute la beauté du monde.

Dans le lit de Circé il fut assailli désormais d’images désagréables. Il restait éveillé à côté d’elle; une cruelle vie animait l’ombre : il y voyait sa femme et Antinous geignant le doux travail d’amour !

[…]

Jean Giono
Naissance de l’Odyssée

.

.

.

Per aprofundir-hi:

Le rideau déchiré de l’épopée dans Naissance de l’Odyssée de Jean Giono, par Sylvie Ballestra-Puech (Université de Nice-Sophia Antipolis)

.

.

Giono - Nacimiento de la OdiseaJean Giono

Nacimiento de la Odisea

Traducción de Julio Cortázar

Ed. Argos

Buenos Aires, 1946.

.

.

Giono - Naissance de l'OdisséeJean Giono

Naissance de l’Odyssée

Les Cahiers Rouges

Grasset, París 2011

ISBN: 9782246123132

.

.

.

Polifem navega per l’Ebre…

.

.

.

El retruny va anar creixent fins que un crit unànime de la multitud va saludar l’aparició del vaixell al mig de l’Ebre, en un tombant del riu. Mentre el Polifem —aquest era el seu nom— esgaiava l’aigua verda, tranquil·la, i s’acostava al moll de la Plaça deixant un solc d’escuma, els espectadors bocabadats anaven albirant els detalls del prodigi. El riu reflectia amb una tremolor sobtada els colors alegres i brillants amb què l’Aleix havia pintat el buc del gran llaüt dotat de rodes de pales, com un vapor. A proa, un mascaró espaordidor, tallat en fusta per un escultor de Lleida, representava el gegant mitològic el nom del qual duia el vaixell; el seu únic ull, plantat al front, semblava escodrinyar amb malfiança la gernació dels molls. […]

La banda, apressada pel capellà, engegà una marxa força airosa. La corporació municipal va acostar-se al cadafal dreçat a l’embarcador, des d’on l’alcalde havia de llegir un discurs triomfal, cant ardent a la nova etapa oberta amb l’avarada del Polifem i al futur esplendorós de la vila, gitada a la vora de vells rius. El discurs, però, mai no fou pronunciat; quan l’alcalde, després d’estossegar per aclarir-se la gola, obria els braços en un gest ampul·lós i es disposava a encetar-lo, va produir-se el desastre.

[…]

Jesús Moncada

Jesús Moncada
(Mequinensa [el Baix Cinca], 1941 – Barcelona, 2005)

Quan la demolició va lliurar a l’aire gris del matí els últims ressons de les melodies incitants de la madame, del piano de l’Aleix, de la guitarra del gran Silveri Tona o del guirigall provocador de les coristes, que podien quedar entre les parets de L’E­dèn, un dels operaris va renegar d’esglai al temps que assenyalava el punt on havien estat els camerinos. Després d’un instant d’esverament general, un treballador més serè que no pas els altres, va acos­tar-se amb cautela al punt indicat pel company i comprovà que el cap que sobresortia de les runes no era una despulla humana sinó una peça escultò­rica. L’aspecte insòlit i un pèl esfereïdor de la tro­balla, a causa de la mirada de l’únic ull encastat al mig del front d’aquella testa, junt amb les nafres que presentava, algunes ja velles, altres produïdes per l’enderroc, van ser la causa que la invenció es­trambòtica quedés abandonada entre les ruïnes. Així el pobre mascaró de proa del Polifem va veure frus­trada per sempre més l’ambició de ser l’orgull de l’Ebre, concebuda en els dies esplendorosos de L’E­dèn i mantinguda des d’aleshores malgrat el desas­tre del dia de la presentació del gran vaixell de la vídua de Salleres, quan el motor d’avió instal·lat a la nau per moure’n les rodes de pales va esclatar amb un espetec formidable i la va destrossar enfront del moll de la Plaça. Després de la desgràcia, saldada per miracle només amb el trencament d’una cama d’un dels tripulants, a banda dels vestits esquinçat i de les esgarrapades durant les corredisses i caigu­des del públic aterrit, que fugia enmig d’una volads de barrets, gorres i ombrel·les, el mascaró fou reco­llit per l’Aleix durant les tasques de rescat i va romandre al camerino de Madamfransuà mentre es­perava la construcció d’un altre vaixell amb motor. Almenys, així ho havia anunciat la vídua de Salleres, bella i ferrenya, mentre abandonava l’home de confiança desmaiat sota el bombardí de la banda, entre una nena esfereïda i el copalta arnat del jutge. Des del racó on va desar-lo l’artista, el pobre gegant fou testimoni de les nits d’amor de la fran­cesa a sobre i a sota de la vànova tricolor. La seva immobilitat de fusta d’olivera s’estremia a diari da­vant l’espectacle del llit i el ritual del bany; segons l’Arquimedes Quintana i l’Aleix de Segarra, espec­tadors habituals de l’ensabonada quotidiana de la cantant dins la banyera que el veterà d’Àfrica havia pujat amb el Carlota, la maduresa plena d’aquell cos esplèndid feia parpellejar l’ull estupefacte i àvid del fill de Posidó. […]

[…]

Jesús Moncada
Camí de sirga

Camí de sirga

“Camino de sirga. J. Moncada”
Pintura acrílica sobre persiana de botiga
Projecte Literart Raval
Rambla del Raval, Barcelona

.

.

Camí de sirga - JJesús Moncada

Camí de sirga

Les ales esteses, 99
Edicions de La Magrana. Barcelona, 1988
ISBN: 9788474103502

.

.

.

.

.

.