Archive

Archive for Març de 2014

Els focs dels troians a la planúria i les estrelles. «Il grande racconto delle stelle», de Piero Boitani

.

.

.

Boitani - Stelle

Piero Boitani, que tantes aportacions ha fet en el camp de la recepció clàssica homèrica (només cal citar els seus “L’ombra di Ulisse” i “Sulle orme d’Ulisse“), ens obre, amb el seu “Il grande racconto delle estelle” (2012), l’univers, mai millor dit, de la volta celeste, dels estels,  i el seu tractament al llarg dels temps, en les diferents cultures i civilitzacions, en la literatura i en l’art.

Una veritable joia de llibre, de lectura apassionant i edició acurada, que s’inicia, com no podia ser d’altra manera, amb la Ilíada:

.

.

.

.

.

.

I Troiani stanno per vincere la Guerra. Assediati, portano ora la battaglia, soto la guida di Ettore, nella pianura fra la città e il mare, quindi, verso la riva dove i Greci hanno tirato a secco le navi. Invano questi ultimi costruiscono un muro a difesa de loro accampamento. All’alba, la battaglia, dopo una breve tregua per la sepoltura dei morti, riprende furibonda. Quando il sole giunge «alla metà del cielo», Zeus solleva la sua bilancia d’oro tenendola al centro, ed ecco le sorti degli Achei inclinano verso il basso, mentre quelle dei Troiani s’alzano “nel cielo spazioso”. Il più grande degli dèi tuona dalla cima dell’Ida e scaglia un lampo di fuoco sull’esercito greco. Agamennone, Idomeneo, i due Aiaci non riescono più a rimaner saldi, persino Ulisse se la dà a gambe verso le navi. Per un po’, resiste Diomede, poi anche lui è costretto da Zeus alla ritirata.

.

.

Els Troians són a punt de guanyar la Guerra. Assetjats, duen ara la batalla, sota la guia d’Hèctor, a la planúria entre la ciutat i el mar, i d’aquí cap a la riba on els Grecs han avarat les naus. En va aquests darrers construeixen un mur de defensa del seu campament. A l’alba, la batalla, després d’una breu treva per a la sepultura dels morts, reprèn furibunda. Quan el sol arriba “al bell mig del cel”, Zeus alça la seva balança d’or, prenent-la pel mig, i heus ací que la sort dels Aqueus s’inclina cap avall, mentre que la dels Troians s’alça “cap al cel espaiós”. El més gran dels déus retrona des del cim de l’Ida i llença un llamp de foc sobre l’exèrcit grec. Agamèmnon, Idomeneu i els dos Aiants ja no són capaços de resistir, i fins i tot Ulisses fuig a gambades cap a les naus. Per poca estona resisteix Diomedes, i fins i tot ell és obligat per Zeus a la retirada.

Hèctor enfureix, conduint els Troians fins sota el tancat grec. Hera i Atena intenten de socórrer els Grecs, però Zeus, airat, les atura, mostrant per primera vegada el pla que té en ment: fer de manera que Patrocle, l’amic d’Aquil·les, entri en batalla i resulti mort per Hèctor, de tal manera que Aquil·les, abandonant la seva ira, retorni al camp de batalla i, eliminant Hèctor, doni el tomb definitu a la Guerra. Els Troians avancen encara, però el sol es capbussa a l’Oceà, amb el seu raig esplendent, «portant fosca nit sobre els camps fecunds». Hèctor, aleshores, aplega els seus homes, i s’hi adreça amb un discurs: cal obeïr “la fosca nit” (de nit, segons l’ethos de la Ilíada, no es combat), preparar el sopar fent portar viandes i vi de Troia, encendre focs per impedir que els Grecs s’embarquin d’amagat. Al matí, per tant, l’atac reprendrà i serà decisiu. Els Troians aclamen, treuen els arreus als cavalls, fan portar pans, vaques, ovelles i vi de la ciutat, recullen llenya, encenen els focs, rosteixen els animals.

Restaren, els Troians, “tota la nit al llarg dels senders de guerra / forjant grans esperances”. Molts focs foren encesos, canten els darrers versos del llibre VIII de la Ilíada:

Com quan els estels en el cel, entorn de la lluna esplendent,
apareixen en ple fulgor, mentre l’aire és sense vent;
i es perfilen totes les penyes i els cims dels colls i les valls;
i un espai immens s’obre sota la volta del cel,
i es veuen tots els estels, i se li omple de joia el cor al pastor:
talment les fogueres resplendien entre les naus i el curs del Xantos
quan els Troians encengueren els focs davant la murada d’Ílion.

És la primera imatge que dels estels ens ofereix la literatura occidental, entre el segle IX i el VIII a.C, fa tres mil anys. I és un símil extraordinari. Perquè Homer s’hagués pogut limitar a dir, funcionalment (com fa la Bíblia, com tan tants d’altres): els focs eran tants com estrelles hi ha al cel. Per contra, dissenya un Nocturn incomparable, que s’obre poc a poc vers l’infinit. Primer els estels fulgents entorn de la lluna lluminosa, després l’aire sense vent, aleshores els perfils que es dibuixen: un horitzó, un confí: penyes, cims i valls. Un salt, aleshores: aquell aire esdevé «immens», infinit («indicible», segons el significat de l’original), i retornen encara els estels, tots visibles, i compareix de sobte un espectador inesperat: un pastor que amb la Guerra té ben poc a fer. Ell frueix en la seva ànima: perquè, imaginem, contempla l’espectacle de la volta celeste i en gaudeix.

La presència de l’observador introdueix en el símil una percepció protoestètica, la joia de la bellesa. Més aviat, del sublim, perque l’infinit més enllà de les roques i de les valls, i l’inefabilitat, són trets típics no del bell, sinó, com segles després observarà l’Anònim, propis del Sublim. Que, precisament, eleva el cor, l’allarga, el fa vibrar. S’entén per què aquesta imatge havia fascinat Leopardi des de l’adolescència: la menciona en els Ricordi, la cita en el Discorso di un italiano sulla poesia romantica, n’està inspirat a Saffo, a la Sera del dì festa, en el Canto notturno di un pastore errante dell’Asia. Però què hi fa a la Ilíada, el poema de la Guerra i de la força?  Serveix, s’entén, per dissenyar un cosmos on no regna el conflicte sinó l’harmonia. Potser lliga amb aquell “cel espaiós” cap al que, just a l’inici d’aquest llibre VIII, s’alçava la sort dels Troians en la balança de Zeus: i que, per demés, feia alimentar als Troians “grans esperances”.

Potser, però, hi ha més. Provem d’arriscar una hipòtesi poc ortodoxa. Si Hèctor, desafiant els costums, hagués ordenat prosseguir l’atac, hagués probablement pres el camp enemic. Aleshores el seu hagués estat un Blitzkrieg realment irresistible. Potser els Troians haguéssin guanyat la guerra. Però Hèctor s’atura. No només perquè de nit no es combat. No només perquè Troia està destinada a perdre aquell primeríssim conflicte mundial. Sinó potser, sobretot, perquè Homer, obeïnt a una llei més gran encara, aquella de la poesia, ha de cantar la nit i els estels i el cel infinit: el bell, el sublim. El ancians d’Ílion, quan veuen Helena aparèixer sobre la muralla, queden corpresos per la seva bellesa suprema i diuen: «Certament no hi ha raó de blasme, si per aquesta dona fa temps / que Toians i Aqueus de belles gamberes suporten dolors: / malauradament el seu aspecte és semblant al de les dees immortals». Si nosaltres fóssim vells i savis com ells hauríem de reconèixer que —juntament amb el Fat,  en els plans de Zeus, en les intervencions de la divinitat i en les accions i els errors dels homes—la bellesa del cosmos, dels estels, de la lluna, dels perfils de la crosta terrestre, tenen un paper essencial en la desfeta de Troia. «Certament no hi ha motiu de blasme», hauríem de dir, «si per tal visió a la fi els Troians /  veieren Ílion destruïda, reduïda a cendres i brases: / malauradament té un aspecte semblant a la divinitat immortal». I segur que estarà d’acord amb nosaltres el pastor.

Perquè nosaltres puguem mirar els estels, Troia perd la Guerra. Potser val la pena. La visió del cosmos té una importància fonamental a la Ilíada. Quan, mort Parocle, Aquil·les decideix retornar a la batalla, li calen noves armes, perquè les velles les hi ha pres Hèctor al despullar el cadàver de Patrocle. En el llibre XVIII de la Ilíada, llavors, la mare d’Aquil·les, Tetis, implora a Hefest que les forgi. El ferrer dels déus es posa mans a l’obra i produeix tot seguit un escut admirable. En el qual, com si fos un espill del món, hi són dramàticament representades dues ciutats (una, florida, en pau, on s’hi celebra un judici; una altra, assetjada, capturada en els territoris de la guerra), i  el camp, amb els seus ramats, cavallades i vacades, la vinya, músics i dansaires. Tot a l’entorn, al llarg de l’orla externa de la manufactura, com encerclant aquesta Terra humana, Hefest hi dibuixa el gran corrent del riu Oceà. Però la primera cosa que el déu esculpeix en l’escut d’Aquil·les és el cosmos:

Hi esculpí la terra i el cel i el mar,
el sol que mai no s’atenua, la lluna en ple esplendor,
i totes les constel·lacions, que el cel duu per corona,
les Plèiades,  les Híades, la força d’Orió
i l’Óssa, dita també el Carro per sobrenom,
que gira sobre ella mateixa mirant Orió,
i és l’única que no es submergeix en les aigües de l’Oceà.

boitani

Piero Boitani
(Roma, 1947)

[…]

Piero Boitani
Il grande racconto delle stelle

Traduït de l’original italià

[La traducció de les cites de la Ilíada són traduccions de la traducció italiana de G. Cerri, que fa servir Boitani per a aquestes citacions.]

.

.

.

.

.

.

.

Mentre somreia l’Aurora i el sagrat dia anava creixent, els trets d’ambdós bàndols no fallaven mai, i les tropes eren delmades. Mes, quan Hèlios hagué guanyat el punt culminant del cel, el Pare dels déus va estendre les àuries balances i en elles posà els dos genis de l’amarga mort: en un plat, el dels troians domadors de poltres, i en l’altre el dels aqueus, vestits de bronze, i, sostenint-les pel mig, va fer la pesada: el dia fatal dels aqueus va inclinar-se, i llur geni de la mort s’assentà en la terra, que ens dóna aliments, però el dels troians va enlairar-se fins a l’ample cel. I Zeus, tronant llargament des de l’Ida, llançà un esclat ardent al mig de les hosts aquees; i els aqueus, en veure’l, es van esglaiar, i, a tots, els prengué l’esblaimada paüra.

Ilíada, VIII, 67-77
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

La claror esplendorosa del sol va colgar-se en l’Ocèan i arrossegà la foscor de la nit sobre els camps, que ens regalen el gra. No va plaure als troians que el dia morís; mes, en canvi, els aqueus acolliren contents la nit tenebrosa, desitjada per ells mil vegades.

I el preclar Hèctor convocà llavors els troians a una junta, lluny de les naus, en un indret vora el riu turbulent on no hi havia cadàvers. Els guerrers davallaren dels carros i van escoltar les paraules que Hèctor, dilecte de Zeus, els digué en l’ajust, duent al puny la pica d’onze colzades, amb la punta de bronze que lluïa al capdamunt fermada amb una anella d’or. Hèctor, recalcant-s’hi, parlà entre els troians: «Escolteu-me, troians i dàrdans, i també els qui sou aliats nostres! Ah!, si n’estava, jo, de segur que regressaria a la ventosa Ílion després d’haver anihilat les naus i tots els aqueus; però la nit ja ha caigut, i això és el que salva més els argius i llurs naus prop del ribatge on rompen les onades. Obeïm, doncs, la negra nit i aprestem el sopar; desenganxeu dels carros els cavalls, de llustroses crins, i doneu-los el pinso; i, de la ciutat, dueu, amb llestesa, bous i grasses ovelles i, així mateix, proveïu-vos de vi, que endolceix el cor; i porteu pa de les vostres cases i bons feixos de llenya per tal que tota la nit, fins que apunti l’Aurora, filla del matí, cremin moltes fogueres, i llur resplendor pugi fins al cel, no fos cas que els aqueus, d’abundosos cabells, emprenguessin de nit la fugida per l’ample dors del mar. No permetem que s’enfilin, segurs, a les seves naus sense haver de lluitar. […]

Ilíada, VIII, 485 – 514
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

Això digué Hèctor davant els troians, i ells el van aclamar. Desenganxaren del jou els cavalls, amarats de suor, i els van fermar amb corretges, cadascun al seu carro; i després s’apressaren a emmenar de la ciutat bous i grasses ovelles i es van proveir de vi, que endolceix el cor, i també van portar pa de les cases i bons feixos de llenya. I els vents enlairaren, de la plana al cel, l’agradable fumera del greix.

Els troians, orgullosos, passaren la nit acampats en el pont de la guerra; i les fogueres que havien encès eren moltes. Així com, en una nit de calma, lluen els estels per tot el firmament, al voltant de la lluna clara, i hom pot distingir els punts de guaita, els alts promontoris i també les valls, i l’immens èter, esqueixant-se del cel, fa visible tota l’estelada, i el pastor sent que el cor se li alegra; en tan gran nombre eren les fogueres dels guerrers troians que es veien enceses entre les naus i el corrent del Xantos, davant mateix d’Ílion. Mil fogueres cremaven a la plana i, prop de cada una, vora el foc flamejant, hi havia asseguts cinquanta homes. I, drets, a tocar del seu carro, els cavalls rosegaven ordi blanc i elpelta tot esperant l’Aurora de magnífic tron.

Ilíada, VIII, 542-567
Traducció de Montserrat Ros

.

.

.

.

.

.

Boitani - StellePiero Boitani

Il grande racconto delle stelle

Società editrice il Mulino. Bologna, 2012

ISBN: 9788815240248

.

.

.

Iliada - Montserrat Ros IIHomer

Ilíada. Vol. II

Traducció de Montserrat Ros

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 2007

ISBN: 8472258785

.

.

L’Agamèmnon de Iannis Ritsos recorda Aquil·les

.

.

.

Iannis Ritsos - Els Atrides[…] Avui com­prenc la còlera d’Aquil·les. No era cap disputa amb mi, era cansament,
un cansament precursor que igualava la victòria amb la derrota,
la vida amb la mort. Ell tot sol, a baix a la platja,
amb la companyia d’aquell gos negre que se li va enganxar inex­plicablement
una nit de tardor, amb una gran lluna (això em van dir).
.
Potser tenia necessitat d’aquella presència muda
que no fa preguntes, que no porta la contrària, sinó que creu i aprova sempre
amb un moviment de la cua, amb un obrir i tancar les parpelles,
repenjant de vegades el musell agraït
a la sandàlia de l’amo, esperant amb la mateixa felicitat
la carícia i la guitza, i altres vegades panteixant, no pas de cór­rer,
sinó per la seva pròpia abnegació, traient un pam de llengua vermella
com si aferrés entre les dents un tros ensangonat de la seva ànima
i l’hi volgués donar. Una abnegació il·limitada com aquesta, m’imagino,
podria salvar un home o també un déu. Pàtrocle n’estava gelós;
.
i potser per això el va empènyer a tornar a participar a la batalla,
i potser per això el van matar. Quanta sang es va vessar!
.
No entenc per què; encara no ho sé; de vegades no gosava
ni tocar el pa; el pa era vermell. I aquell mateix gos,
quan van matar Aquil·les, va tornar a la platja tot sol,
mirava les naus, els núvols, ensumava les pedres
que havien trepitjat els peus del seu amo, ensumava la seva roba dins la tenda,
afamegat, mort de gana —¿a qui li importava?—; es va convertir en un destorb,
ens entrebancava; molts li clavaven puntades de peu; i ell s’es­tava allà
i mirava els soldats que menjaven; sense grunyir.
.
Un dia, algú li va llançar un os; ell no se’l va menjar;
el va agafar amb les dents i va desaparèixer. Al cap de poc el van
trobar a la tomba d’Aquil·les —l’os deixat allà a sobre,
com una mínima ofrena—, i plorava amb grans llàgrimes
potser per la pèrdua del seu amo, potser perquè li feia vergonya de tenir gana.
Després va tornar a agafar l’os, es va amagar darrere de les pedres
i el va començar a rosegar. Amb el soroll de les dents se sentia
el seu plor; potser allò era el gemec de la gana eterna.
[…]

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 - Atenes 11/11/1990)

Iannis Ritsos (Γιάννης Ρίτσος) (Monemvasia 1/4/1909 – Atenes 11/11/1990)

.
Iannis Ritsos
Els Atrides
Agamèmnon

.

.

.

.

.

..

.

.

Iannis Ritsos - Els AtridesIannis Ritsos
Els Atrides
Sota l’ombra de la muntanya / Orestes / Agamèmnon

Traducció de Joan Casas

d’ací i d’allà, 36
adesiara editorial. Martorell, març de 2014
ISBN: 9788492405756

.

.

.

D’Homer a Billie Holiday. Dos símils per a les penjades / els penjats

.

La pluie nous a débués et lavés,
Et le soleil desséchés et noircis.
Pies, corbeaux nous ont les yeux cavés,
Et arraché la barbe et les sourcils.
Jamais nul temps nous ne sommes assis
Puis çà, puis là, comme le vent varie,
A son plaisir sans cesser nous charrie,
Plus becquetés d’oiseaux que dés à coudre.
Ne soyez donc de notre confrérie ;
Mais priez Dieu que tous nous veuille absoudre !

François VILLON (1431 – 1463)
Epitaphe en forme de ballade (fragment)

.

.

.

[…] i nuà el llibant del vaixell de proa blavenca
a la columna gran i el tirà que cenyís la rotonda
alt i ben tes, de manera que els peus no toquessin a terra.
Com llavors que uns coloms o unes grives d’ala estirada
topen amb unes teles parades entre uns arbustos,
quan tornaven a jóc, i avorrible és el jaç que els rebia:
elles talment de rengle tenien els caps, cadascuna
amb un nus al seu coll, per morir de trista manera;
i debateren de peus un poc, val a dir que no gaire.
.
Odissea, XXII
Traducció (2ª) de Carles Riba

.

.

 

.

.

Una fruita estranya
Als arbres del sud hi ha una estranya fruita,
sang a les arrels i sang a les fulles.
La brisa del sud fa ballar les anques
de la fruita estranya que penja dels àlbers.
.
Bucòlica escena de l’intrèpid sud:
les boques torçades, bombolles els ulls.
Perfum de magnòlies xopes de rosada
i de sobte el tuf de la carn cremada.
.
Aquí hi ha una fruita que els corbs picaran,
que rebrà les pluges, que els vents xuclaran.
Podrida pel sol, caurà de les branques.
Aquí hi ha una fruita estranya i amarga.
.
Lewis Allan i Billie Holiday
Versió lliure de Pere Rovira
.

.

.

.

.

.

.

Southern trees bear a strange fruit,
Blood on the leaves and blood at the root,
Black bodies swinging in the southern breeze,
Strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant south,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolias, sweet and fresh,
Then the sudden smell of burning flesh.

Here is fruit for the crows to pluck,
For the rain to gather, for the wind to suck,
For the sun to rot, for the trees to drop,
Here is a strange and bitter crop.

Abel Meeropol (Lewis Allan)

.

.

.

CODA:

.

Ballade des pendus

Sur ses larges bras étendus,
La forêt où s’éveille Flore,
A des chapelets de pendus
Que le matin caresse et dore.
Ce bois sombre, où le chêne arbore
Des grappes de fruits inouïs
Même chez le Turc et le More,
C’est le verger du roi Louis.

Tous ces pauvres gens morfondus,
Roulant des pensers qu’on ignore,
Dans des tourbillons éperdus
Voltigent, palpitant encore
Le soleil levant les dévore.
Regardez-les, cieux éblouis,
Danser dans les feux de l’aurore,
C’est le verger du roi Louis.

Ces pendus, du diable entendus,
Appellent des pendus encore.
Tandis qu’aux cieux, d’azur tendus,
Où semble luire un météore,
La rosée en l’air s’évapore,
Un essaim d’oiseaux réjouis
Par dessus leur tête picore,
C’est le verger du roi Louis.

Prince, il est un bois que décore
Un tas de pendus, enfouis
Dans le doux feuillage sonore.
C’est le verger du roi Louis !

Théodore de BANVILLE (1823 – 1891)

.

.

.

.

.

.

.

 

La Ilíada en kurd. “Destana Ilyadaye”

.

.

.

Fecri Polat, arqueòleg de la Fundació Troia de Çanakkale (Çanakkale-Tübingen Troia Vafki) i el professor de turc Kamuran Demir tenen en curs la traducció de la Ilíada al kurd septentrional (kurmandji). El passat mes de gener de 2014 van anunciar la propera aparició d’un primer volum, amb text grec i la traducció al kurd, i amb un text, com a prefaci,  de l’arqueòleg alemany  Manfred Osman Korfmann, de la Universitat de Tübingen, que fou un gran impulsor de la recerca a Hisarlik.

Per a la seva versió, els traductors expliquen que han seguit la tradició de la èpica històrica kurda dels cantors Dengbej.

La traducció, pel que fa als set primers versos, de la Invocació a la Musa, fa així:

.

.

.

Bibêje, Xwedawend, hêrsa Akhîlleûsê kurê Peleûs bibêje.
Ji Akha re ês,ên li dû hev ew hêrsa ku qehr dike anî,
pirr  canên  mezin ên egîdan wî avêt Hadesê
las, ê wan xiste êm ji guran re, ji çivîkan re.
Dihate cih fermana Zeûs,
ji roja yekem ku neqeba Kurê  Atreûs ê serfermandarê les,keran
û Akhîlleûsê  Xwedayî xera bû .

.

Ilíada, I, 1-7

Traducció al kurd de Fecri Polat i Kamuran Demir

.

..

.

ilyada-destani.

.

Notícia a Daily News

.

.

 

Eumeu entre poemes, de Francesc Josep Vélez

.

.

eumaeus

.

.

.

.

.

EUMEU ENTRE POEMES
.
El seu pare era rei,
era el més gran que allà es podia ser,
Ctesi l’anomenaven, rei de la noble Siros.
Però ell vivia entre els porcs,
guardant-los dels canalles que voldrien
furtar-los, cada nit, i no eren seus,
eren del vell Laertes.
.
És el porquer,
així es mereix el temps,
així es guanya la vida,
ell guarda la saviesa dels grans homes,
talment poeta orat,
car són com els poetes els qui serven
els porcs que han de nodrir-nos,
els poemes,
la paraula sagrada dels vells himnes.

FJVélez

Francesc Josep Vélez
Barcelona, 1961

.
Francesc  Josep Vélez
El lament d’Europa

.

.

.

.

.

El lament d'Europa - Francesc Josep VélezFrancesc Josep Vélez

El lament d’Europa

La butzeta, 27
Lleonard Muntaner Editor. Palma (Mallorca), 2008

ISBN: 9788496664913

.

eumaeusHans Sebald Beham

“Der verlorene Sohn hütet die Schweine”, 1538

(El fill pròdig com a porquerol)

.

.

«La visión de la Odisea», d’Aída Míguez Barciela

.

.

.

Aída Míguez Barciela va publicar el 2008 (Publicacions de la Universitat de Barcelona), la seva tesi Problemas hermenéuticos en la lectura de la Ilíada, disponible en línia a Tesis en xarxaAra acaba de publicar el seu treball sobre l’Odissea La visión de la Odisea, també de gran interès i profunditat. En transcrivim part del pròleg i part de l’inici del primer capitol:

.

.

.. . .

.

Aída Míguez - La visión de la Odisea

¿Cómo es posible que un lector moderno, separado de la antigua Grecia por una distancia de milenios, lea de manera no del todo incompetente un poema griego antiguo: la Odisea? Adquirir cierta competencia lectora en este campo de estudio requiere en primer lugar tomar conciencia del hecho de que el lector moderno no es de entrada lector; tiene que convertirse en lector, llegar a ser lector, lo cual exige de él no solo un trabajo de formación especializada, sino también una continua problematización de ciertos hábitos de lectura cuyo funcionamiento automático entorpece o incluso im­pide la lectura del poema antiguo en la medida en que no solo nos encontramos ante una lengua que, en sentido estricto, no podemos aprender, sino también ante un conjunto de convenciones poéticas, principios de composición y organización formal de los conteni­dos, nociones de unidad y cohesión narrativas, etcétera, a las que como lectores modernos no estamos acostumbrados, habiendo sido sin embargo familiares para el oyente griego antiguo. El pre­sente estudio constituye tanto un resultado como un momento en esta tarea formativa a lo largo de la cual uno va corrigiendo una y otra vez sus ensayos de lectura, de manera que lo que aquí aparece no es sino una fase en una corrección nunca del todo concluida.

Impensable sin las investigaciones homéricas desarrolladas en el ámbito de la filología clásica, este estudio no se interpreta a sí mismo como un trabajo de filología, tampoco de crítica literaria, pero quizá menos aún cumpla con las exigencias de un trabajo de filosofía si por esto último entendemos la tarea de buscar en el poema respuestas a preguntas presuntamente filosóficas, de tal manera que el lector encontrase aquí información sobre la «posi­ción homérica» respecto al «problema del hombre» y la cuestión del «alma», su visión de «la vida», «la muerte», «el tiempo» y otras abstracciones similares que, tomadas como punto de partida de la investigación, quizá no sean sino la mejor manera de no leer el poema o pasar por alto el poema. La actitud que se ha intentado potenciar en este libro es justamente la contraria: no nos interesa­ban las preguntas impuestas desde fuera; nos interesaban las que se autoformulaban a partir de la propia lectura del poema, las que surgían del poema y en el trato con el poema, aunque éstas fue­sen cuestiones que a primera vista podían parecer tan inocentes y poco problemáticas como el baño que elimina el salitre incrus­tado en la piel de un náufrago o la reluctancia de una esposa ante el abrazo de su marido. Ahora bien, exponer implica siempre se­leccionar; hemos seleccionado aquellas cuestiones cuyo desarro­llo nos parecía que formaba un conjunto más coherente o unitario. Por lo demás, no hace falta decir que las lecturas que aquí defende­mos no son todas ellas necesariamente nuevas; lo nuevo es quizá el proyecto o el contexto interpretativo del que ellas forman parte.

[…]

Aída Míguez Marciela.   Pròleg a La visión de la Odisea

.

.
.

.

Las primeras palabras de nuestra Odisea («Di el varón, musa, el de muchos recursos»: 1.1) muestran un desplazamiento relevante para comprender el planteamiento de este poema en relación con la Ilíada. A la musa no se le pide que cante cierto acontecimiento episódico, sino que diga algo en torno a lo cual se ordenan ciertos acontecimientos episódicos: la musa dirá un anér, no cualquier anér, sino precisamente el polytropos, esto es, el versátil, el sagaz, el ingenioso, el inteligente, el rico en medios, giros, recursos, salidas; de hecho, el epíteto es determinativo, es decir, identifica al anér hasta tal punto que un oyente griego anti­guo probablemente no hubiese albergado duda alguna acerca de quién era el anér en cuestión.

Si bien la palabra anér tiene en griego un significado bastante amplio, y no podemos sino traducirla por nuestro castellano «hom­bre», lo cierto es que más que designar al «hombre» en abstracto esta palabra nos proporciona una información bastante precisa acerca de su género y su edad: el polytropos no es ni un anciano ni un niño pequeño, sino un varón en edad adulta, por más que el relevante anonimato no deje de sugerir una cierta abstracción cuyo preciso sentido tendrá que esclarecerse a lo largo de este es­tudio. En cualquier caso, la palabra temática de la Odisea, esa que más que ninguna otra nos indica cuál es el elemento cohesivo del poema, no es ningún acontecimiento episódico (tal y como sí lo era «cólera» en la Ilíada), sino un cierto varón adulto cuyo nom­bre, en principio, no se dice, llamativa omisión que refuerza tanto más el desplazamiento respecto a la Ilíada, cuyo primer verso men­ciona no solo un acontecimiento muy concreto, sino también un nombre propio, vinculándolo además, mediante un patronímico, con una estirpe ampliamente conocida («Aquiles, el de Peleo»).

Con el epíteto identificativo polytropos hemos llegado al cuarto dáctilo del primer hexámetro, teniendo ya lo que escolarmente lla­mamos una primera «oración», «oración» de la que cuelga (me­diante un pronombre que escolarmente llamamos «de relativo») una segunda, la cual, concordando con la omisión del nombre pro­pio que el oyente antiguo, familiarizado con ciertas convenciones relativas a comienzos de poema, quizá habría esperado (tal y como probablemente habría esperado el «Dime, diosa» o «Dime, musa»), proporciona más datos acerca del anér en cuestión.

[…]

[…] los primeros cinco versos del poema dirían algo así como: «Dime el varón, musa, el ingenioso, que por muchas partes fue desviado, después de destruir [o: porque destruyó] la sagrada ciudad de Troya, y de muchos hombres vio los asentamientos y el carácter conoció, y en el mar sufrió muchos dolores en su aliento, esforzándose por su alma y por el regreso de los compañeros».

[…]

.

Aída Míguez Barciela.   Capítol primer,  El hombre y la ley, de   La visión de la Odisea

.

.

.

També:

Troya es un recuerdo, d’Aída Míguez, publicat a Revista R@mbla

.

.

.

.

Aída Míguez BarcielaAída Míguez - La visión de la Odisea

La visión de la Odisea

Serie Bauhaus
La Oficina ediciones. Madrid, 2014
ISBN: 9788494127021

.

.

.

. .

Dan Carter torna a casa, a Salt Lake City, i mata els pretendents. El retorn d’Odisseu, d’Andreas Embirikos

.

.

.

EL RETORN D’ODISSEU

[fragments]

.

Embirikos - Mitologia

La indolència, diguin el que diguin, és una cosa dolentíssima. No per raons morals, sinó per raons biològiques, per raons que superen fins i tot l’anomenada filosofia existencial.

M’he d’explicar. Ho noto. Vet aquí, doncs.

Una vegada, als encontorns de la Nova Jerusalem (o Salt Lake City), vivia un mormó ros panotxa —en Daniel Carter—. Aquest home tenia tres boniques mullers —la Penèlope, la Georgiana i la Caterina—. En Daniel era bell i noble. Però tenia un defecte: era gandul.

Els tres primers anys de la seva vida conjugal tot anava bé. Al quart any prengué encara dues dones per mullers —la Rut i l’Helena—. Passà un altre any, i encara tot anava bé. En Daniel, despreocupat i sa, vivia amb les seves dones molt feliç. Però al final del cinquè any un incendi convertí en cendra l’adoberia que li havia deixat en herència el seu pare, i el bon mormó, tret d’una casa i pocs joiells, ho perdé tot. Fou llavors que es féu evident la seva ganduleria.

—Pobre Dan —li deia la Penèlope, que tenia més confiança amb ell que les altres dones seves—. Pobre Dan, ¿per què no in­tentes treballar? ¿Per què no fas alguna cosa?… Ens abatrà la po­bresa… Ens morirem de gana…

[…]

Un dia li digué altre cop la Penèlope:

—Escolta, Dan, t’ho dic per amor. Has de treballar. Els pri­mers dies, potser se’t farà una mica difícil. Al final, però, t’agra­darà… Ets ferm i fort… Ets, a més, tot un xicotàs… Decideix-te… Has de treballar.

AνδρέαςΕμπειρίκος

Aνδρέας Εμπειρίκος
(Brăila, 2 – 09 – 1901 –
Atenes, 3 – 08 -1975)

—D’acord —li digué a la seva dona tot prenent el seu barret rodó i ample d’ala—. D’acord, me n’aniré al llac a pensar, i demà prendré la meva decisió.

[…]

Era un bell dia de primavera. L’aigua, sempre salada, sembla­va dolcíssima. Els turons, al davant, verdejaven, puntejats de va­ques. Prop de l’entrada d’una granja una noia munyia una vaca.

No gaire lluny d’en Carter, un ciutadà amant de la tranquil·litat, amb barret de palla, pescava armat de paciència i fumant una pipa.

En Daniel, recollint-se, esguardà primerament tot el paisat­ge. De seguida, però, la seva mirada quedà clavada en la noia que munyia la vaca.

[…]

—Jerusalem! Jerusalem! Ciutat estimada! —exclamà amb passió el mormó, posant-se dempeus—. Vindran nous temps! Vindran nous profetes! Vindré jo, en Daniel, a proclamar-te, oh Nova Jerusalem, capital de tot el món, al cor d’Utah, a la riba d’aquest bell llac!

Amb aquesta invocació, el mormó ros panotxa s’acostà a la joveneta, que encara munyia les vaques. Era omnipotent i glo­riós. Era omnipotent i reformador de l’Univers…

Aquell que pescava a la vora del llac, a prop seu, bellugà el cap i pensà: «Un altre boig… Aquest món ha perdut el seny.» La joveneta, en veure que se li acostava resoludament aquell home extàtic, abandonà les vaques i es tancà a casa seva.

Però en Daniel no es desil·lusionà. Era el mormó Carter, el gran amant i reformador del Món. El mateix dia construí una ca­bana improvisada amb fulles i branques i s’hi instal·là, a les ribes del llac salat, als encontorns de la Nova Jerusalem, i així expres­sava de lluny el seu amor per la noia i enriquia constantment les seves visions.

El tercer dia aconseguí atansar-se a la joveneta. El cinquè dia l’esposà. El sisè dia —potser perquè aquesta noia era la seva si­sena muller— recordà que l’esperaven les altres, la Penèlope, la Georgiana, la Caterina, la Rut i l’Helena. S’endugué, doncs, la Carolina —així es deia la seva nova dona—, calà foc a la ca­bana improvisada i tornà a casa angoixat.

¿Què se n’havia fet, de les seves altres dones? ¿Podia ser que se n’haguessin anat? ¿Que haguessin mort? ¿Que demanessin caritat pels carrers mentre ell celebrava les noces?

Un espectacle inopinat l’hi esperava. Dos venedors de bes­tiar, un canviador, el director d’una casa de joc i un esvalotador vulgar s’havien instal·lat a casa seva i, havent convertit les seves cinc dones en concubines, en gaudien a canvi d’un tros de pa… I ell, que arribava del llac acompanyat de la seva nova muller per anunciar, content, que havia arribat una nova era, que havia de­cidit posar-se a treballar, s’estava allà com un banyut, a la porta de casa seva.

Aleshores, a les entranyes d’en Daniel es despertà tot d’una la sang dels antics emigrants, la sang dels puritans aventurers, i brillà davant els seus ulls la bella figura de l’arximormó Joseph Smith, i en Daniel Carter es convertí a l’acte en un home d’ac­ció. Arrencà d’una revolada dos revòlvers (marca Smith & Wesson) de la funda i tirà dos trets a l’aire. Els cinc pretendents es donaren a la fuga abalançant-se cap a la finestra oberta de l’habitació, mentre les dones, aterrides, entrelligaven les mans i les es­tenien en senyal de súplica vers el seu marit.

Però en Daniel no tenia la intenció de deixar fugir els cinc homes impunement i, proferint blasfèmies terribles, premé re­petidament el gallet dels seus dos revòlvers. Els pretendents, l’un darrere l’altre, es precipitaven de mala manera per la fines­tra i queien sobre l’herba amb una o dues bales a les natges, mentre les sis dones del mormó es prostraven als seus peus i els hi besaven.

Al cap d’un any, en Daniel era comerciant de cavalls salvat­ges. Al cap de dos anys, fou alcalde de Salt Lake City, i després de cinc anys, als aparadors de totes les llibreries de la Nova Jeru­salem, hi havia un llibre gruixut amb aquest nom i aquest títol:

DANIEL CARTER

EL RETORN D’ODISSEU

O

LA GLÒRIA DELS MORMONS

.

.

.

Andreas Embirikos
Escrits o Mitologia personal
Traducció d’Helena Badell
.
.

,

,

.

Interpretació lliure del poema “El cirerer” d’Andreas Embirikos , 

pel Col·lectiu Insomni

Idea i veu: Joan Marsó
Traducció: Helena Badell
Realització: Marc Comas

.

.
.
.

Embirikos - MitologiaAndreas Embirikos
Escrits o Mitologia personal
Traducció d’Helena Badell Giralt

d’ací d’allà, 10
adesiara editorial. Martorell, 2009
ISBN: 9788492405213

.

.

.