Giovanni Pascoli. La pala. El darrer viatge – I
.
.
.
I
.
LA PALA
.
I el timó al fogar penjà
a Ítaca l’Heroi navegant.Fatigat arribava d’un errar terrenal,
cansat de cames, que havia acomplert
portant sobre l’ampla espatlla un rem.
Aquells cercava que no saben el mar
ni naus negres de proes roges,
i sense adobar amb sal tenen viandes.
I ja més llunes s’havien escolat
darrera isardes roques, cercant en va
la blava mar on banyar-hi la llum;
i feia molt que no sentia el cel
l’olor de sal, sinó l’olor del verd:
quan es creuà amb un altre vianant,
que digué; i el vent que udolà nocturn,
es debatia, al seu voltant, als cims,
com un ós en un fossat pregon caigut:Home estranger, vers el rei vas? Oh! tardà!
Al rei, ja batut és al graner el gra.
Un déu envià aquest oratge, que bufa
avui encara, i ahir ventà la bolla.
Avui, oh tasca tardana, vana és la teva pala.Digué; però el cor li reia tot de sobte
a l’Heroi que pensava en els mots
del mort, cec, del ceptre d’or.
Que és cec i hi veu, i tot ho sap per mort:
entre els alts àlbers i els salzes estèrils,
en la calitja, ell, beguda a la fossa
la sang, diu: Míser, tindràs pau
quan el rem amanós de la nau
te l’anomenin una ventadora de palla.
I ara, el cor, amb aquell pensament, li riu.I diu: Home terrenal, hala! no és pala!
Però sia. Bé que ara plantar-la jo vull
a la compacta aridesa del sòl.
Tot té una fi. Odiat per un déu fa temps
jo volo fulla amb qui es rabegen els vents.I l’altre encara a Odisseu parlava:
Qui ets i de quins homes? vingut
com, entre nosaltres? No ja per l’aire erm,
com algun dels cignes de coll larg,
sinó movent, un rere l’altre, els genolls.
Parla’m, i narra el que és ver sense falla..
Giovanni Pascoli
El darrer viatge
Poemes convivials
.
.
.
.
.
.
.
I
.
LA PALA
.
Ed il timone al focolar sospese
in Itaca l’Eroe navigatore.
Stanco giungeva da un error terreno,
grave ai garretti, ch’egli avea compiuto
reggendo sopra il grande omero un remo.
Quelli cercava che non sanno il mare
né navi nere dalle rosse prore,
e non miste di sale hanno vivande.
E già più lune s’erano consunte
tra scabre rupi, nel cercare in vano
l’azzurro mare in cui tuffar la luce;
né da gran tempo più sentiva il cielo
l’odor di sale, ma l’odor di verde:
quando gli occorse un altro passeggero,
che disse; e il vento che ululò notturno,
si dibatteva, intorno loro, ai monti,
come orso in una fossa alta caduto:
Uomo straniero, al re tu muovi? Oh! tardo!
Al re, già mondo è nel granaio il grano.
Un dio mandò quest’alito, che soffia
anc’oggi, e ieri ventilò la lolla.
Oggi, o tarda opra, vana è la tua pala.
Disse; ma il cuore tutto rise accorto
all’Eroe che pensava le parole
del morto, cieco, dallo scettro d’oro.
Che cieco ei vede, e tutto sa pur morto:
tra gli alti pioppi e i salici infecondi,
nella caligo, egli, bevuto al botro
il sangue, disse: Misero, avrai pace
quando il ben fatto remo della nave
ti sia chiamato un distruttor di paglie.
Ed ora il cuore, a quel pensier, gli rise
E disse: Uomo terrestre, ala! non pala!
Ma sia. Ben ora qui fermarla io voglio
nella compatta aridità del suolo.
Un fine ha tutto. In ira a un dio da tempo
io volo foglia a cui s’adira il vento.
E l’altro ancora ad Odisseo parlava:
Chi, donde sei degli uomini? venuto
come, tra noi? Non già per l’aere brullo,
come alcuno dei cigni longicolli,
ma scambiando tra loro i due ginocchi.
Parlami, e narra senza giri il vero.
.
Giovanni Pascoli
L’ultimo viaggio
Poemi conviviali
.
.
.
.