Arxius

Archive for Setembre de 2014

Muze, verhaal, van de man van velerlei wegen… Invocació de l’Odissea segons H.J. de Roy van Zuydewijn

.

.

.

Muze, verhaal van de man van velerlei wegen, die heel lang

rondzwierf, nadat hij de heilige burcht van Troje verwoest had.

Steden van vele mensen bezocht hij en leerde hun aard en

denkwijze kennen. Op zee moest hij veel ellende verduren,

waar hij voor eigen behoud en de thuiskomst vocht van zijn mannen.

Maar, hoe graag hij ook wilde, zijn mannen kon hij niet redden,

die door hun eigen verblinde gedrag hun leven verloren,

dwaas als zij waren om Zonnegod Helios’ runderen te eten;

deze ontnam hun allen de dag van de thuiskomst. Vertel nu

ons ook godin, Zeus’ dochter, dit alles. Begin waar u goeddunkt.

zuydewijn

Herbert Jan de Roy van Zuydewijn (Amsterdam, 19-12-1927)

.

Odyssee, I, 1-10

.

.

.

.

.

Versió en hexàmetres neerlandesos de H.J. de Roy van Zuydewijn

.

.

.

.

Odyssee - holandèsHomerus

Odyssee
De terugkeer van Odysseus

Ingeleid en vertaald in Nederlandse hexameters door H.J. de Roy van Zuydewijn

Uitgeverij De Arbeiderspers. Amsterdam – Antwerpen, 1992

ISBN: 9029520574

.

.

.

 

 

 

Ulisses en Anise Koltz i Anna Montero

.

.

.

Anise koltz

Anise Koltz ( Eich, commune de Luxembourg, 1928)

NE REVIENS PAS ULYSSE …
.

Ne reviens pas Ulysse

Je me méfie du chien enragé
qui garde ton coeur

J’ai peur de tes filets
dans lesquels je me débats
de ton nom qui fait saigner ma bouche

Disparais avec le soleil
derrière les collines

Ne reviens pas Ulysse
.
Anise Koltz

.

No tornis, Ulisses // Em malfio del gos rabiós / que guarda el teu cor // Tinc por de la teva xarxa / en la que en regiro / del teu nom que fa sagnar-me la boca // Desapareix amb el sol / darrere els turons // No tornis, Ulisses.

.

.

.

.

ULISSES

Anna Montero (Logronyo, 1954)

Anna Montero (Logronyo, 1954)

he vist passar les restes del món a la deriva
com el meu cos sobre les teues aigües.
d’illa en illa torne cap als records.
de pell en pell navegue
els cossos marcits d’aquelles
que foren belles i que foren meues.
reclame el dret a plorar
com un home entre les teues cuixes.
reclame el dret a morir
una mica en cada abraçada
o a enfonsar-me en els avencs
d’un retorn impossible.
.
Anna Montero

.

.

Anna Montero, sobre la poesia d’Anise Koltz:

.

La poesia d’Anise Koltz fa pensar en la mirada d’un entomòleg que analitzara una colònia d’insectes estranys. Però seria un entomòleg alhora lúcid i desencantat, que no sabria mirar els seus espècimens sense pena ni desesperació davant la seua condició miserable. Anise Koltz, des dels seus setanta anys, llança els seus poemes dins de l’estany de la realitat i en somou les capes més profundes. Ens els ofereix, en paraules seues, com un got d’aigua, no per refrescar-nos, sinó per presentar-nos un llac on ens enfonsarem a pic. Quatre temes recorren els darrers poemaris: el sentiment d’estranyesa davant un món cada cop més incomprensible; l’absència de Déu o la seua mort a mans de l’home, que l’havia creat a la seua imatge; la funció del poema, el seu retorn inexorable cap al silenci d’on va sorgir; i la mort omnipresent. La pròpia mort acceptada sense resignació. La mort de l’espòs, que només el poema pot esborrar en actualitzar l’espai de la passió amorosa en el seu present infinit. La mort dels pares (de la mare, sobretot), que no fa desaparèixer la seua presència d’animals de presa. La reflexió poètica, la recerca del poema, al capdavall únic refugi de la consciència ferida. Hi ha lluita en les pàgines d’Anise Koltz, hi ha sang, la de la ferida que no es tanca, com la sal oberta de Maria-Mercè Marçal, i de la qual brolla coneixement i bellesa, és a dir, poesia.

Anna Montero

Revista Caràcters. 2004, nº 28

Canta, diosa, los rencores de Aquiles Peliaz crueles … La invocació de la Ilíada segons José María Aguado

.

.

.

Canta, diosa, los rencores de Aquiles Peliaz crueles

que trajeron a los dánaos incontables padeceres

y echaron al Hades muchas almas ilustres de héroes,

cuyos cuerpos yacen presa de perros y toda suerte 

de aves; y así la sentencia cumplióse de Zeus, desde 

que primeras se apartaron tras insultarse [insolentes]

Aquiles y el general de los aqueos Atrédez.

.

Ilíada, I, 1-7

.

.

.

Traducció de José María Aguado (1935)

.

.

.

.

Iliada - José María AguadoLa Ilíada de Homero
Epopeya drámática en cuatro jornadas,
precedidas de un Prólogo y seguidas de dos apéndices.

Traducida verso a verso y palabra por palabra
por José María Aguado.

Librería General de Victoriano Suárez. Madrid, 1935

.

.

.

 

 

Troia vista des l’Islàndia. Gerður Kristný

.

.

.

Gerdur_Kristny

Gerður Kristný (Reykjavík, Islàndia, 1970)

TRÓJA
.
Borgarmúra ber við

blindan himin
guðirnir hafa snúið
við mér baki
þeir æsa gegn mér
ógnarher
hamstola múg
úr myrkri
Strengd um hælinn
húð yfir heitu blóði

brýni sverð mitt
á beinum óvina
svo hegg ég hælinn af

Tek fram hnífinn er sólin sest
sofið bara, nú tálga ég hest.
.
Gerður Kristný

.
.

TROY
.
Battlements rise against

the blind sky
The gods have turned
their backs against me
a mighty army
a frenzied throng
of darkness

Skin stretched over
the heel’s hot blood

I whet my weapon
on the bones of my foes
then hack off the heel

Draw my knife as the sun sets
sleep now, I’ll hew you a horse
.
Traducció de Victoria Cribb

.

.

TROIA
.
Les muralles s’alcen sota

el cel orb
Els déus
m’han girat l’esquena
un poderós exèrcit
una multitud frenètica
de fosca
.
La pell tensa sobre
la sang calenta del taló
 
Esmolo la meva arma
en els ossos dels meus enemics
i li tallo el taló
 
Empunyo la daga quan el sol es pon
dorm, que et faré un cavall
.
 

 

.

SIGURGLEÐI
.
Bóndi ekur vígreifur

um sveitina
með dauða tófu á húddinu
.
Hann sat um grenið
inni í jeppanum
svo dýrið fyndi bara
lykt af bensíni
ekki manni
.
Enginn minnist á
Akkiles eða Hektor
og sjálf get ég
setið á mér
.
Gerður Kristný
.

.

.

TRIUMPH
.
The farmer drives gloating
through the district
vixen dead on the hood

He laid siege to her lair
in his jeep
so the animal smelt
the stench of petrol
not man

No one mentions
Achilles or Hector
and I know how to
hold my tongue

Traducció de Victoria Cribb

.

.

TRIOMF
.
El conductor condueix exultant
a través del districte
amb una guineu morta sobre la capota
 
Ha posat setge al seu cau
en el seu jeep
i així l’animal ha flairat
l’olor de gasolina
i no la d’home
 
Ningú no menciona
Aquil·les o Hèctor
i jo sé com
mossegar-me la llengua

.

.

.

.

.

Poetry in translationParnassus. Modern Poetry in Translation

Third series. Number Seventeen

Edited by Davis & Helen Constantine

Poetry Parnassus.London, 2012

ISBN: 9780955906497

.

.
.

L’Apèndix apòcrif de l’Odissea, de Manel Zabala

.

.

.

.

En nom de Zeus, sobirà d’homes i déus, que habita en les altures lluminoses del cel, que aboca les gerres dels béns i els mals que esdevenen als homes, que provoca la pluja, el llamp i el llampec, que manté l’ordre i la justícia, i també en nom del rei Plotiportos “el destructor de ciutats”, gràcies a qui prevalen la llei divina i la llei dels homes s’inicia aquest segon llibre on per desig reial no n’hi haurà un sol d’hexàmetre i sí molts diàlegs, i tampoc s’hi veurà el to ca­duc i arcaïtzant que tant enfarfega els oïdors. Protegeix oh tu, Plotiportos, aquesta obra meva que és teva, en l’estil in­formal que t’agrada, sota el teu consell, sota les teves seve­res ordres, fes que les correccions no caiguin sobre la meva glòria, ans en la teva, tu que has nascut de Nausica engen­drat per Telèmac, que se sàpiga que com que qui paga mana, i pagues tu, el relat no s’obre amb cap invocació a la Musa sinó amb l’atrevida frase que fa:

Mentre l’enginyós Odisseu a la taverna s’omple un altre got d’ouzo, ignora que hi ha un manyà canviant-li el pany de la porta de casa.

.

*  *  *

.

L’APÈNDIX APÒCRIF.

pseudo-Homer, quatre manuscrits A, D, I, K. Base A

.

Mentre l’enginyós Odisseu a la taverna s’omple un altre got d’ouzo, ignora que hi ha un manyà canviant-li el pany de la porta de casa. La molt discreta Penèlope finalment ha dit prou. Ja feia temps que n’estava tipa que el seu marit tornés cada nit a les tantes, begut, fent pudor d’alcohol i de perfum de dona barata. Però és avui que ha dit prou; tota paciència té un límit i ahir l’enginyós Odisseu va ultrapas­sar-lo de molt. Ahir Odisseu va tornar a arribar a casa a les cinc del matí, però aquest cop en comptes de caure ador­mit a terra, se n’anà temptejant a la peça on era Penèlope per buscar-li el cos. Estava desperta, teixint-se les inicials en un llençol.

—Odisseu, vas begut, si penses que faré l’amor amb tu!

—Però jo en tinc ganes, fes-me una cosa mecànica i rapideta, amb això en tindré prou.

Va ser dir això i l’enginyós Odisseu es va recolzar en la paret, va subjectar-se el ventre i vomità dins, per sobre i per fora del gerro regal de la noble Policasta, filla del noble Nèstor, rei de Pilos i heroi de Troia. Entre arcades va disculpar-se, va carregar la culpa a uns calamars no gens frescos que havia ingerit a la taverna del port, però segur que unes sals el deixarien com a nou, de seguida es trobaria bé, i se li po­saria ben dura:

—Ja veuràs, Calipso, ho farem sobre el teler. En això us as­sembleu tu i la meva dona, us passeu tot lo dia teixint. No sé què hi trobeu, de debò.

—Calipso m’has dit!? Qui és aquesta Calipso!?

L’enginyós Odisseu la va agafar pel clatell, encastà els lla­vis contra els llavis d’ella, la va grapejar, va omplir-li l’ore­lla de baves, i a la seva orella s’adormí com un soc.

.

*  *  *

.

L’endemà al matí la molt discreta Penèlope estava al cor­rent tot. Havia interrogat les dones dels amics d’Odisseu, (i a mi també però em vaig fer l’enze, i és que en aquella època la servia de prestat pel seu sogre Laertes, servint-la tan fidelment com ara serveixo el jove rei Plotiportos, a qui agraeixo els consells literaris, que pobre de mi no sé què fa­ria sense ells, jo un pobre poeta, que no ha escrit res bo, si de cas la Ilíada i l’Odissea, que són altrament “tan micèniques que difícilment valorarà ningú!”), ara Penèlope sabia que mentre ella teixia i desteixia i rebutjava cent vuit pre­tendents, el seu marit, el tan esperat, l’enganyós Odisseu, s’havia passat deu anys follant amb una nimfa nimfòmana anomenada Calipso. Penèlope se sentí estafada, i encara li feia més mal assabentar-se’n ara, quan no era atractiva ni jove; però en el passat, aquells llargs anys en què esperà el retorn del marit, sí que va ser-ho, i molt. Lamentà l’espe­ra, la joventut marcida i la sexualitat perduda, i tants sa­crificis i patiments, i tanta fidelitat guardada a un misera­ble que no l’havia merescut.

Cridà el manyà. La nit següent, mentre sentia com Odisseu cridava al carrer i intentava esfondrar la porta, Penèlope esperava la guàrdia en silenci, i l’odiava de cor.

.

*  *  *

[…]

.

Un any després la molt discreta Penèlope segueix amb vida, amagada a Esparta i no n’ha sabut res, d’Odisseu, que tampoc s’ha deixat veure per la vila d’Ítaca. En sabia el ma­teix que tothom, que vagava per l’illa, alimentant-se dels fruits i les bèsties del camp i que seguia anihilant tots aquells que de tant en tant pujaven a buscar-lo.

La molt discreta Penèlope portava ja un any separada, motiu suficient per obtenir el divorci, segons s’estipulava a l’article 86, en els punts lr i 2n del codi civil egeu. Arribà puntual un correu del jutjat que la informava del lloc i l’hora proposats per a la vista, que es faria a Ítaca. Penèlo­pe acceptà de tornar-hi, confiant que es prendrien totes les precaucions possibles per a la seva protecció.

.

*  *  *

.

(…)

I aquí hi ha una interrupció per voluntat del jove rei Plotiportos, que m’ha demanat com anava la feina, m’ha agafat les tauletes de cera, les ha llegides i ha dit “mmm, sí, carregós de vegades però bé, passable. Vell Homer, tot això està bé però explica allò que tu saps, no ve al cas, però és que te’n vas descuidar a l’Odissea i trobo Jo que fa gràcia.” Li he respost que sóc vell, un pobre vell cec que ja no recorda moltes coses, però Plotiportos m’ha fet memòria, m’ha dit que ho escrigui de manera detallada i amena, m’ho ha demanat tan bé que no m’hi he pogut negar, m’ha dit: “Si us plau Homer, tens una filla, no m’obliguis a fer que us tallin el coll a tots dos”.

Un episodi nou de l’Odissea, que segons Plotiportos hauria d’anar entre el cant quinzè i setzè:

Era aquell temps en què aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre, havent ja perdut els seus homes, perduts tots ells per llurs mateixes follies, havent corregut molts pobles, veient les seves ciutats, havent patit l’esperit de la mar, ha­via tornat d’incògnit a Ítaca. Era un matí en què Odisseu, a la barraca d’Eumeos havia estat reconegut per Telèmac, un matí on, com de costum, els pretendents ufanosos li as­saltaven la hisenda; també li volien assaltar la dona, la molt il·lustre regina, però no estava sola, que allí hi era jo, segur servidor de Laertes, per protegir-la.

Els pretendents estaven desesperats perquè la filla d’Icari no acabava de teixir la mortalla:

—N’estem tips, Penèlope! —havia cridat Antínous, fill d’Eupites, d’entre els cent vuit infames el més infame de tots. O acabes demà o enterrem viu Laertes enrotllat en una manta. Tria ara, n’estem fins ah pebrots!.

—Senyors —intervenia jono són maneres a Acaia de parlar a una reina i menys a casa seva.

—Qui t’ha donat permís perquè parlis, castrat?

—Jo castrat? No sóc cap capó, jo sóc Homer, servidor de Laertes, que és fill d’Arcisi i Calcomedusa, i sóc servidor que no eschu, i escriptor de mèrit. Sóc un home tan lliure com ho sou vosaltres.

—Doncs aquí hi ets de més, per que no te’n vas?

—Perquè fins la tornada de l’enginyós Odisseu, per ins­trucció de Laertes, no m’he de moure d’aquesta casa.

—Que dorms sota aquest sostre? —intervingué Eurímac.

—Sí, fins que torni Odisseu.

—I no estàs castrat.

—Zeus, no!

—Companys —tornà Eurímacatieu el foc i poseu oli a bu­llir, estireu d’aqueixa mortalla una cana de fil. Ctesip, deixa’m la daga.

—Ei, bromes no.

—Agafem-lo!

Cent vuit homes robustos m’assaltaren de cop, Demòptolem que arribà el primer, m’abraçà fort i clavà en el meu nas el seu tors pelut, olorós, nu. Entre els cops vaig sentir que em fregava l’esquena l’alè profund, l’espessa barba, l’as­pra faldilla de cuir d’Agelaos. Vaig caure, una aixella em fregà la cara i vaig sentir la suor vigorosa que emanava Pisandre, nascut de Políctor. M’estrenyé una cuixa la mà for­ta i bruna, colrada pel sol i el salnitre, de Pòlibos. Em col­pejaren punys, em subjectaren mans, avantbraços i braços; em negaven onades de carn, de pell, de pèl, de cuir, d’odor rància. Cridà Eurímac:

—Au a la taula, vinga el fil Leòcrat, vinga l’oli bullent Euríades, lliguem-li els testicles amb una corda i tirem amb força, castrem-lo amb la daga esmolada i amb l’oli de sèsam cauteritzem-lo.

Em tirà mà a l’entrecuix Eurímac, de tots ells el més jove, de sentor més bigarrada, m’agafà el membre amb força; i llavors cridà; saltà enrere, m’amollà espaordit i deixà caure la daga, llavors Antínous m’estirà els vestits i cridaren d’espant els cent vuit pretendents, es cobrí el rostre Penèlope (però diria que em llucà atenta sota el palmell obert), els ufanosos es feren enrere, espantats tots, menys Liodes que esbatanà la boca, se li eriçaren els pèls i d’il·lusió li ba­llaren les cames, es cobrí amb la mortalla Leòcrit, fill d’Evènor, tots tret de Liodes es cobriren púdicament amb corti­nes, mantells, coixins, estovalles. I això que era un dia molt xafogós de juliol.

Parlà Liodes, amb veu tremolosa:

—Deixem-lo estar que és inofensiu, si més no per a la rei­na. No es fa necessària la seva castració.

Mai vaig poder donar-li les gràcies, ni fer-lo amic. L’en­demà mateix Odisseu tornava a la llar i en la gran batussa li traspassà el coll. Ai.

.

*  *  *

Manel Zabala

Manel Zabala (Barcelona, 1968)

[…]

.

Manel Zabala
L’apèndix apòcrif

.

.

.

.

.

.

Manel Zabala . ieu sabi un conte..Manel Zabala

ieu sabi un conte…

L’illot, 3
Ediciones DVD. Barcelona, 2001

ISBN: 9788495007445

.

.

.

.

Tilla Durieux com la Circe, de Calderon, segons Franz von Stuck

.
.
.

.
.
.

.

Tilla Durieux as Circe - Franz Stuck

.

.

 

Circe - Von Stuck

.

.

.

I després cap a Múnich. Però aquesta vegada el Künstlertheater no estava dirigit per Reinhardt durant l’estiu, sinó per Alfred Halm i Georg Fuchs. Aquest havia traduït i arranjat la “Circe” de Calderon, i havia triat el pintor Hierl-Deronco per als decorats. Es varen fer uns escenaris i uns accessoris realment opulents.

Hierl-Deronco, un home elegant i de bon veure estava dret just al meu costat mirant a una i altra banda, i va preguntar: “On és Circe, on és la Sra. Durieux?” Quan varen assenyalar-me a mi, va quedar bastant sobtat i va fer un salt enrere, sense que li sortissin les paraules. Després, quan jo ja portava un bon vestit, va quedar reconciliat amb la meva aparença, i durant aquestes actuacions Franz von Stuck em va pintar diverses vegades com a Circe, i les pintures i els esbossos van passar a ser àmpliament coneguts. Però no eren del meu gust. [1912]

 

De: Tilla Durieux. Meine ersten neunzig Jahre (Els meus primers noranta anys)

 .

.

.

Eva Higueras:  Tilla Durieux: persistencia y devoción (revistaactores.com)

Tilla Durieux a Wiki-videos.com

.

.

.

Stu-02-NatGal

Franz von Stuck (23 de febrer de 1863 – 30 d’agost de 1928)

.

.

.

 .

.

.

.

.

.

.

.

 

El rencor canta, oh diosa, de Aquiles, clara estirpe de Peleo. … Invocació de la Ilíada segons Daniel Ruiz Bueno

.

.

.

El rencor canta, oh diosa, de Aquiles, clara estirpe de Peleo. El rencor pernicioso, que desastres acarreó sin cuento a los aqueos, pues a muchas generosas almas, de héroes, a Hades precipitólas, mientras eran / sus cuerpos desgarrados de los perros y festín de los grajos; cumplíase de Zeus alto designio. Desde el punto aquel canta que la vez primera, después de contender, se separaron el de Atreo, caudillo de guerreros, y el divino Aquiles.

.

Ilíada, I, 1-7

.

.

Daniel Ruiz Bueno

Daniel Ruiz Bueno

.

Versió rítmica de Daniel Ruiz Bueno (1956)

.

.

.

.

.

.

.

.

Iliada - Daniel Ruiz Bueno

Homero

La Ilíada

Estudio preliminar y versión rítmica
por Daniel Ruiz Bueno

Biblioteca Clásica Hernando
Librería y Casa Editorial Hernando. Madrid, 1956

.

.

.

.