L’Apèndix apòcrif de l’Odissea, de Manel Zabala
.
.
.
.
En nom de Zeus, sobirà d’homes i déus, que habita en les altures lluminoses del cel, que aboca les gerres dels béns i els mals que esdevenen als homes, que provoca la pluja, el llamp i el llampec, que manté l’ordre i la justícia, i també en nom del rei Plotiportos “el destructor de ciutats”, gràcies a qui prevalen la llei divina i la llei dels homes s’inicia aquest segon llibre on per desig reial no n’hi haurà un sol d’hexàmetre i sí molts diàlegs, i tampoc s’hi veurà el to caduc i arcaïtzant que tant enfarfega els oïdors. Protegeix oh tu, Plotiportos, aquesta obra meva que és teva, en l’estil informal que t’agrada, sota el teu consell, sota les teves severes ordres, fes que les correccions no caiguin sobre la meva glòria, ans en la teva, tu que has nascut de Nausica engendrat per Telèmac, que se sàpiga que com que qui paga mana, i pagues tu, el relat no s’obre amb cap invocació a la Musa sinó amb l’atrevida frase que fa:
Mentre l’enginyós Odisseu a la taverna s’omple un altre got d’ouzo, ignora que hi ha un manyà canviant-li el pany de la porta de casa.
.
* * *
.
L’APÈNDIX APÒCRIF.
pseudo-Homer, quatre manuscrits A, D, I, K. Base A
.
Mentre l’enginyós Odisseu a la taverna s’omple un altre got d’ouzo, ignora que hi ha un manyà canviant-li el pany de la porta de casa. La molt discreta Penèlope finalment ha dit prou. Ja feia temps que n’estava tipa que el seu marit tornés cada nit a les tantes, begut, fent pudor d’alcohol i de perfum de dona barata. Però és avui que ha dit prou; tota paciència té un límit i ahir l’enginyós Odisseu va ultrapassar-lo de molt. Ahir Odisseu va tornar a arribar a casa a les cinc del matí, però aquest cop en comptes de caure adormit a terra, se n’anà temptejant a la peça on era Penèlope per buscar-li el cos. Estava desperta, teixint-se les inicials en un llençol.
—Odisseu, vas begut, si penses que faré l’amor amb tu!
—Però jo en tinc ganes, fes-me una cosa mecànica i rapideta, amb això en tindré prou.
Va ser dir això i l’enginyós Odisseu es va recolzar en la paret, va subjectar-se el ventre i vomità dins, per sobre i per fora del gerro regal de la noble Policasta, filla del noble Nèstor, rei de Pilos i heroi de Troia. Entre arcades va disculpar-se, va carregar la culpa a uns calamars no gens frescos que havia ingerit a la taverna del port, però segur que unes sals el deixarien com a nou, de seguida es trobaria bé, i se li posaria ben dura:
—Ja veuràs, Calipso, ho farem sobre el teler. En això us assembleu tu i la meva dona, us passeu tot lo dia teixint. No sé què hi trobeu, de debò.
—Calipso m’has dit!? Qui és aquesta Calipso!?
L’enginyós Odisseu la va agafar pel clatell, encastà els llavis contra els llavis d’ella, la va grapejar, va omplir-li l’orella de baves, i a la seva orella s’adormí com un soc.
.
* * *
.
L’endemà al matí la molt discreta Penèlope estava al corrent tot. Havia interrogat les dones dels amics d’Odisseu, (i a mi també però em vaig fer l’enze, i és que en aquella època la servia de prestat pel seu sogre Laertes, servint-la tan fidelment com ara serveixo el jove rei Plotiportos, a qui agraeixo els consells literaris, que pobre de mi no sé què faria sense ells, jo un pobre poeta, que no ha escrit res bo, si de cas la Ilíada i l’Odissea, que són altrament “tan micèniques que difícilment valorarà ningú!”), ara Penèlope sabia que mentre ella teixia i desteixia i rebutjava cent vuit pretendents, el seu marit, el tan esperat, l’enganyós Odisseu, s’havia passat deu anys follant amb una nimfa nimfòmana anomenada Calipso. Penèlope se sentí estafada, i encara li feia més mal assabentar-se’n ara, quan no era atractiva ni jove; però en el passat, aquells llargs anys en què esperà el retorn del marit, sí que va ser-ho, i molt. Lamentà l’espera, la joventut marcida i la sexualitat perduda, i tants sacrificis i patiments, i tanta fidelitat guardada a un miserable que no l’havia merescut.
Cridà el manyà. La nit següent, mentre sentia com Odisseu cridava al carrer i intentava esfondrar la porta, Penèlope esperava la guàrdia en silenci, i l’odiava de cor.
.
* * *
[…]
.
Un any després la molt discreta Penèlope segueix amb vida, amagada a Esparta i no n’ha sabut res, d’Odisseu, que tampoc s’ha deixat veure per la vila d’Ítaca. En sabia el mateix que tothom, que vagava per l’illa, alimentant-se dels fruits i les bèsties del camp i que seguia anihilant tots aquells que de tant en tant pujaven a buscar-lo.
La molt discreta Penèlope portava ja un any separada, motiu suficient per obtenir el divorci, segons s’estipulava a l’article 86, en els punts lr i 2n del codi civil egeu. Arribà puntual un correu del jutjat que la informava del lloc i l’hora proposats per a la vista, que es faria a Ítaca. Penèlope acceptà de tornar-hi, confiant que es prendrien totes les precaucions possibles per a la seva protecció.
.
* * *
.
(…)
I aquí hi ha una interrupció per voluntat del jove rei Plotiportos, que m’ha demanat com anava la feina, m’ha agafat les tauletes de cera, les ha llegides i ha dit “mmm, sí, carregós de vegades però bé, passable. Vell Homer, tot això està bé però explica allò que tu saps, no ve al cas, però és que te’n vas descuidar a l’Odissea i trobo Jo que fa gràcia.” Li he respost que sóc vell, un pobre vell cec que ja no recorda moltes coses, però Plotiportos m’ha fet memòria, m’ha dit que ho escrigui de manera detallada i amena, m’ho ha demanat tan bé que no m’hi he pogut negar, m’ha dit: “Si us plau Homer, tens una filla, no m’obliguis a fer que us tallin el coll a tots dos”.
Un episodi nou de l’Odissea, que segons Plotiportos hauria d’anar entre el cant quinzè i setzè:
Era aquell temps en què aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre, havent ja perdut els seus homes, perduts tots ells per llurs mateixes follies, havent corregut molts pobles, veient les seves ciutats, havent patit l’esperit de la mar, havia tornat d’incògnit a Ítaca. Era un matí en què Odisseu, a la barraca d’Eumeos havia estat reconegut per Telèmac, un matí on, com de costum, els pretendents ufanosos li assaltaven la hisenda; també li volien assaltar la dona, la molt il·lustre regina, però no estava sola, que allí hi era jo, segur servidor de Laertes, per protegir-la.
Els pretendents estaven desesperats perquè la filla d’Icari no acabava de teixir la mortalla:
—N’estem tips, Penèlope! —havia cridat Antínous, fill d’Eupites, d’entre els cent vuit infames el més infame de tots—. O acabes demà o enterrem viu Laertes enrotllat en una manta. Tria ara, n’estem fins ah pebrots!.
—Senyors —intervenia jo—no són maneres a Acaia de parlar a una reina i menys a casa seva.
—Qui t’ha donat permís perquè parlis, castrat?
—Jo castrat? No sóc cap capó, jo sóc Homer, servidor de Laertes, que és fill d’Arcisi i Calcomedusa, i sóc servidor que no eschu, i escriptor de mèrit. Sóc un home tan lliure com ho sou vosaltres.
—Doncs aquí hi ets de més, per que no te’n vas?
—Perquè fins la tornada de l’enginyós Odisseu, per instrucció de Laertes, no m’he de moure d’aquesta casa.
—Que dorms sota aquest sostre? —intervingué Eurímac.
—Sí, fins que torni Odisseu.
—I no estàs castrat.
—Zeus, no!
—Companys —tornà Eurímac—atieu el foc i poseu oli a bullir, estireu d’aqueixa mortalla una cana de fil. Ctesip, deixa’m la daga.
—Ei, bromes no.
—Agafem-lo!
Cent vuit homes robustos m’assaltaren de cop, Demòptolem que arribà el primer, m’abraçà fort i clavà en el meu nas el seu tors pelut, olorós, nu. Entre els cops vaig sentir que em fregava l’esquena l’alè profund, l’espessa barba, l’aspra faldilla de cuir d’Agelaos. Vaig caure, una aixella em fregà la cara i vaig sentir la suor vigorosa que emanava Pisandre, nascut de Políctor. M’estrenyé una cuixa la mà forta i bruna, colrada pel sol i el salnitre, de Pòlibos. Em colpejaren punys, em subjectaren mans, avantbraços i braços; em negaven onades de carn, de pell, de pèl, de cuir, d’odor rància. Cridà Eurímac:
—Au a la taula, vinga el fil Leòcrat, vinga l’oli bullent Euríades, lliguem-li els testicles amb una corda i tirem amb força, castrem-lo amb la daga esmolada i amb l’oli de sèsam cauteritzem-lo.
Em tirà mà a l’entrecuix Eurímac, de tots ells el més jove, de sentor més bigarrada, m’agafà el membre amb força; i llavors cridà; saltà enrere, m’amollà espaordit i deixà caure la daga, llavors Antínous m’estirà els vestits i cridaren d’espant els cent vuit pretendents, es cobrí el rostre Penèlope (però diria que em llucà atenta sota el palmell obert), els ufanosos es feren enrere, espantats tots, menys Liodes que esbatanà la boca, se li eriçaren els pèls i d’il·lusió li ballaren les cames, es cobrí amb la mortalla Leòcrit, fill d’Evènor, tots tret de Liodes es cobriren púdicament amb cortines, mantells, coixins, estovalles. I això que era un dia molt xafogós de juliol.
Parlà Liodes, amb veu tremolosa:
—Deixem-lo estar que és inofensiu, si més no per a la reina. No es fa necessària la seva castració.
Mai vaig poder donar-li les gràcies, ni fer-lo amic. L’endemà mateix Odisseu tornava a la llar i en la gran batussa li traspassà el coll. Ai.
.
* * *
Manel Zabala (Barcelona, 1968)
[…]
.
Manel Zabala
L’apèndix apòcrif.
.
.
.
.
.
Manel Zabala
ieu sabi un conte…
L’illot, 3
Ediciones DVD. Barcelona, 2001
ISBN: 9788495007445
.
.
.
.
De Troia a Ítaca 