Inici > Ecos de l'Odissea > Ulisses en Anise Koltz i Anna Montero

Ulisses en Anise Koltz i Anna Montero

.

.

.

Anise koltz

Anise Koltz ( Eich, commune de Luxembourg, 1928)

NE REVIENS PAS ULYSSE …
.

Ne reviens pas Ulysse

Je me méfie du chien enragé
qui garde ton coeur

J’ai peur de tes filets
dans lesquels je me débats
de ton nom qui fait saigner ma bouche

Disparais avec le soleil
derrière les collines

Ne reviens pas Ulysse
.
Anise Koltz

.

No tornis, Ulisses // Em malfio del gos rabiós / que guarda el teu cor // Tinc por de la teva xarxa / en la que en regiro / del teu nom que fa sagnar-me la boca // Desapareix amb el sol / darrere els turons // No tornis, Ulisses.

.

.

.

.

ULISSES

Anna Montero (Logronyo, 1954)

Anna Montero (Logronyo, 1954)

he vist passar les restes del món a la deriva
com el meu cos sobre les teues aigües.
d’illa en illa torne cap als records.
de pell en pell navegue
els cossos marcits d’aquelles
que foren belles i que foren meues.
reclame el dret a plorar
com un home entre les teues cuixes.
reclame el dret a morir
una mica en cada abraçada
o a enfonsar-me en els avencs
d’un retorn impossible.
.
Anna Montero

.

.

Anna Montero, sobre la poesia d’Anise Koltz:

.

La poesia d’Anise Koltz fa pensar en la mirada d’un entomòleg que analitzara una colònia d’insectes estranys. Però seria un entomòleg alhora lúcid i desencantat, que no sabria mirar els seus espècimens sense pena ni desesperació davant la seua condició miserable. Anise Koltz, des dels seus setanta anys, llança els seus poemes dins de l’estany de la realitat i en somou les capes més profundes. Ens els ofereix, en paraules seues, com un got d’aigua, no per refrescar-nos, sinó per presentar-nos un llac on ens enfonsarem a pic. Quatre temes recorren els darrers poemaris: el sentiment d’estranyesa davant un món cada cop més incomprensible; l’absència de Déu o la seua mort a mans de l’home, que l’havia creat a la seua imatge; la funció del poema, el seu retorn inexorable cap al silenci d’on va sorgir; i la mort omnipresent. La pròpia mort acceptada sense resignació. La mort de l’espòs, que només el poema pot esborrar en actualitzar l’espai de la passió amorosa en el seu present infinit. La mort dels pares (de la mare, sobretot), que no fa desaparèixer la seua presència d’animals de presa. La reflexió poètica, la recerca del poema, al capdavall únic refugi de la consciència ferida. Hi ha lluita en les pàgines d’Anise Koltz, hi ha sang, la de la ferida que no es tanca, com la sal oberta de Maria-Mercè Marçal, i de la qual brolla coneixement i bellesa, és a dir, poesia.

Anna Montero

Revista Caràcters. 2004, nº 28

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: