Arxius

Archive for Octubre de 2014

«L’uomo ricco d’astuzie raccontami, O Musa, che a lungo errò…» Invocació de l’Odissea segons Rosa Calzecchi Onesti

.

.

.

.

L’uomo ricco d’astuzie raccontami, o Musa, che a lungo

errò dopo ch’ebbe distrutto la rocca sacra di Troia;

di molti uomini le città vide e conobbi la mente,

molti dolori patì in cuore sul mare,

lottando per la sua vita e pel ritorno dei suoi.

Ma non li salvò, benché tanto volesse,

per loro propria follía si perdettero, pazzi!,

che mangiarono i bovi del Sole Iperíone,

e il Sole distrusse il giorno del loro ritorno.

Anche a noi di’ qualcosa di queste avventure, o dea, figlia di Zeus.

rosa-calzecchi-onesti-da-bresciaoggi

Rosa Calzecchi Onesti (Milano, 1916 – Milano, 2011)

.

Odissea, I, 1-10

.

.

.

.

.

.

.

Versione di Rosa Calzecchi Onesti (1963)

.

.

.

.

Odissea - CalzecchiOmero

Odissea

Versione di Rosa Calzecchi Onesti

Et classici
Giulio Einaudi editore. Torino, 2014
ISBN: 9788806219420

.

.

.

 

 

Què van guanyar amb Ulisses els seus companys? Cera per a les orelles! Ezra Pound, Canto XX

.

.

Jo que llavors amb la punta del bronze tallo a miquetes
un gran rotllo de cera i la pasto amb les mans forçarrudes.
I aviat s’ablaneix, car el gran vigor la hi obliga,
i l’esplendor del Sol, el príncep fill de l’Altura.
I vaig de rengle tapant les orelles de tots els meus homes,
[…]

L’Odissea, XII. Versió de Carles Riba

.

.

.

.

[…]

……………«¿Què van guanyar amb Ulisses,

aquells qui moriren en ple terbolí

i després de molts treballs inútils,

vivint de la carn robada, encadenats com a remers,

si ell aconseguí alta fama

……………i va jeure de nits amb la deessa?

Els seus noms no estan escrits en bronze,

……………ni els seus rems no fan costat al d’Elpènor,

ni tenen túmul a la platja.

……………Ells mai no van veure les oliveres d’Esparta

amb les fulles verdes i després ja no,

……………un cruixir de llum a les branques;

ells mai no veieren la sala de bronze ni el foc a terra,

ni van jaure allí amb les dames de la reina,

ni van compartir el jaç amb Circe, Circe Titània,

ni van rebre menges de Calipso

ni les seves faldilles de seda van refregar els seus malucs.

¡Rebre! ¿Què és el que van rebre?

……………………………………………….Cera per a les orelles.

[…]

Francesc Parcerisas (Barcelona, 1944)

Francesc Parcerisas
(Barcelona, 1944)

.

Ezra Pound
Canto XX (fragment)
Versió de Francesc Parcerisas

.

.

.

.

.

.

.

.

.

[…]

……………«What gain with Odysseus,

«They that died in the whirlpool 

«And after many vain labors,

«Living by stolen meat, chained to the rowingbench,

«That he should have a great fame

……………And lie by night with the goddess?

«Their names are not written in bronze

……………«Nor their rowing sticks set with Elpenor’s;

«Nor have they mound by sea-bord.

……………«That saw never the olives under Spartha

«With the leaves green and then not green,

……………«The click of light in their branches;

«That saw not the bronze hall nor the ingle 

«Nor lay there with the queen’s waiting maids,

«Nor had they Circe to couch mate, Circe Titania,

«Nor had they meats of Kalüpso

«Or her silk skirts brushing their thighs.

«Give! What were they given?

…………………………………………..«Ear-wax.

[…]

.

Ezra Pound

Ezra Pound (1885 – 1972)

Ezra Pound
Canto XX

.

.

.

.

.

.

Ezra Pound CantosEzra Pound

Un esborrany de XXX Cantos

Traducció de Francesc Parcerisas

Poesia, 43
Edicions 62 – Empúries. Barcelona, 2000
ISBN: 9788475967288

.

.

.

 

 

 

 

 

Maria-Mercè Marçal i la vella i muda sirena

.

.

Cançoneta lleu:

 
Desig, abella
solitària,
de què fas mel
si cap flor no
se’t bada?
Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena.
.

Maria-Mercè Marçal
Desglaç

.

.

.

.

Xera

.
.
……….1
.
Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
…..Sota les ones
.
Nua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
…..Far del capvespre
.
Nua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
…..Trista sirena
.
Xopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
…..Blat a les veles
.
.
……….2
.
Ales encenc roja d’enyors rosella
M’alço del vent lluny de presó d’arestes
Balbes del vent    Al vent les algues lliures
…..Dallen les ones
.
Nada de nou òliba sóc dalt l’arbre
D’algues roents lluiten bruixots i fades
Sento que els xiscles al bell cor de l’aigua
…..Foc del capvespre
.
Nada del rou incandescent de xarxes
I teraranys   Jo me’n desfaig   A lloure
Ulls i cabells   La veu han fos les ones
…..Vella sirena
.
Ales de mort muda de cants vençuda
Folla de seny folla cassandra clamo
Cega vident contra el vaixell atàvic
…..Sang a les velesMM Marçal 2
.
.
Maria-Mercè Marçal
Atzeituní
Cau de llunes
.

.

.

.

.

..

.

.

.

 

.

[…]

MM MarçalCom en el cas d’Eva, que en menjar la fruita prohibida adquireix coneixement, les sirenes representen la temptació associada al saber, ja que qui gaudeix del seu cant «se’n torna joiós i més ple de ciència» (Homer 1993, 266). Les inquie­tuds intel·lectuals i la curiositat en general suposen un risc de caure en pecat i ben sovint apareix la figura femenina com a catalitzadora d’aquesta caiguda en desgràcia.

Marçal pren del mite homèric la idea de la figura feme­nina com a temptadora i la del cant com a reclam, però a diferència de les bruixes, no les converteix en bandera d’una lluita, sinó que duu a terme un treball literari més subtil. La sirena no té una correspondència simbòlica con­creta, sinó que serveix a l’autora per trencar amb les opo­sicions binàries que organitzen el discurs i buscar una nova forma d’expressió en què es generi una refulgent xar­xa d’al•lusions. En la sirena de Marçal convergeixen quali­tats antitètiques: està impregnada de cants i és muda, a la vegada, i proporciona al mateix temps el reclam i la cera que ensordeix:

Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena. (D, 458)

La paraula «muda» apareix diverses vegades associada a la sirena i ens endinsa en un silenci profund i vertiginós que produeix múltiples sentits. En un primer nivell hi tro­bem la denúncia de la incompatibilitat que tradicional­ment s’ha establert entre coneixement i dona i que Marçal tant ha criticat en els seus assajos, però l’autora no es limita a aquesta interpretació, sinó que fa cantar el silenci i l’om­ple de significats, el converteix en el lloc sagrat on tots els sons retornen, en el fons absolut d’on poden néixer totes les sonoritats.

El poema «Xera» (CL, 35), que és on les sirenes tenen més presència, comença amb el vers «Xopa de roig s’ha esbadellat la platja» (CL, 35), en què les fricatives i africades emulen el trencar de les ones a la sorra. Es tracta d’un roig que al·ludeix al vaixell incendiat «flames de faig», les «brases d’aigua», a la sang dels nàufrags, «xiscles al bell cor de l’aigua» i a la llum de la posta de sol, «foc del capvespre». En el poema de l’autora apareixen els elements del mite de les sire­nes (cants, fascinació, nàufrags) presentats de tal manera que narrativament és impossible determinar un «argument», i el que ofereix són diferents versions antagòniques desarticulant els binomi víctima/botxí i preguntant-se qui perd la veu en el naufragi:

Nua nuada de serpents i vidres
incandescents amb cassigalls de boia
braç i turmell suro damunt l’escuma
trista sirena
.
xopa de cants orba sirena muda muda
de cants te’m bado sol m’enartes
nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les veles (CL35)

L’ambigüitat de la puntuació i la polivalència dels ele­ments s’obren a innombrables lectures. Els adjectius han es­tat col•locats deliberadament de manera que no es pugui determinar a quin nom es refereixen (altiu i salvat poden qualificar tant a nàufrag com a vaixell, per exemple) i la pa­raula «suro» col·labora a l’equívoc perquè pot ser llegida com a part exterior de l’escorça d’alguns arbres, o com la primera persona del verb «surar». De la mateixa manera, «muda» pot referir-se a l’adjectiu i a la tercera persona del present del verb «mudar». L’aede grec s’ha dissolt, s’ha anul·lat el punt de vista únic i ens trobem davant una nova narrativa.

La simultaneïtat de visions és especialment manifesta en el següent fragment, en què aquest efecte s’accentua a causa del fraccionament del vers. Aquesta és una tècnica que ja ha­via estat utilitzada en la literatura catalana per Joan Salvat-Papasseit, autor que incorporà al seu univers poètic certs aspectes del futurisme, i a qui Marçal admirava obertament. L’autora arranja en aquest poema els ingredients propis de la formalització estètica del futurisme italià en petites dosis, deslligant la sintaxi i juxtaposant sintagmes bo i mantenint un esquema de vers més tradicional:

Nada del rou incandescent de xarxes
I teraranys Jo me’n desfaig A lloure
Ulls i cabells La veu han fos les ones
Vella sirena. (CL, 36)

En aquesta estrofa els sintagmes mantenen una certa au­tonomia però configuren al seu torn una unitat, a la manera d’una «xarxa» o un «terarany» (forma dialectal de «teranyi­na»). L’autora estableix així un vincle entre les sirenes i altres figures de l’antiguitat que es defineixen per la seva relació amb el fil, com Penèlope, Ariadna i Filomena, i allarga el fil fins a ella mateixa. Al cor de la teranyina de mots hi trobem un pronom «Jo me’n desfaig» del qual surten connexions de forma radial, ja que «’n» pot referir-se a qualsevol dels subs­tantius de l’estrofa:

Ales de mort muda de cants vençuda
Folla de seny folla cassandra clamo
Cega vident contra el vaixell atàvic
Sang a les veles. (CL, 36)

El poema avança llavors a base d’oxímorons «muda de cants», «folla de seny», «cega vident», que posen sobre la tau­la les particularitats de la «veritat» poètica, que lluny de la lògica convencional eixampla les esquerdes per obrir un nou espai de comprensió. En aquesta estrofa hi apareix una altra de les figures femenines reivindicades per Marçal, l’endevina Cassandra. Filla del rei de Troia, «cega vident», posseïa el do de la profecia però requeia sobre ella una maledicció que feia que ningú cregués en els seus pronòstics. Així, quan la filla de Príam va anunciar repetidament la caiguda de Troia, els seus compatriotes desoïren les seves paraules i la prengueren per boja. Cassandra és un personatge important de la mitologia clàssica que apareix al cant XIII de la Ilíada, on es diu que és la més bella de les filles d’Hècuba, i al cant XI de l’Odissea, on es relata la seva mort a mans de Clitemnestra. Els seus po­ders endevinatoris també són tractats a diverses tragèdies gregues com Agamèmnon d’Esquil i Les troianes d’Eurípides, i també retrobem Cassandra a L’Eneida de Virgili.

El «vaixell atàvic» que porta «sang a les veles» podria fer al·lusió, d’una banda a la flota aquea, preparada per realitzar la sagnia que suposà el setge i la presa de Troia, i d’altra ban­da, al vaixell de la història, escrita pels vencedors, que solca el temps per dur el passat al present amb les veles tacades de sang. En el poema, Cassandra, «folla de seny», representa, com les sirenes, una veu fosa en les onades, la tragèdia d’una dona vinculada amb el coneixement que els homes es van negar a escoltar.

[…]

Caterina Riba
Maria-Mercè Marçal. L’escriptura permeable

.

.

.

.

MM Marçal 2Maria-Mercè Marçal

Cau de llunes

Premi Carles Riba 1976
Els Llibres de l’Óssa Menor, 92

Ed. Proa. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482566597

.

.

MM MarçalCaterina Riba

Maria-Mercè Marçal
L’escriptura permeable

Eumo Editorial. Vic, octubre de 2014

ISBN: 9788497665223

.

.

.

.

 

 

La Circe (nominal) de l’Ulisses de Joyce

.

.

.

[…]

Joyce Ulisses Mallafré

(S’obre la porta. Entra Bella Cohen, una massissa patrona de casa de putes. Porta un vestit tres quarts de color marfil amb un serrell de borles a la vora i es refresca ventant-se amb un ventall de banya negra com la Minnie Hauck de Carmen. A la mà esquerra porta anells de matrimoni i de seguretat. Els ulls molt pintats de carbó. Li apunta el bigoti. La cara d’un color d’oliva és feixuga, una mica suada i plena de nas, amb narius de tint ataronjat. Porta arracades amb grans penjolls de beril·le)

BELLA: Estic que rajo de suor, tal com us dic!

(Mira a l’entorn, a les parelles. Després els ulls s’aturen en Bloom amb dura insistència. El gros ventall li venta la cara arborada, el coll i les exuberàncies. Els ulls de falcó li resplendeixen.)

.

[…]

.

BELLO: (Amb dura mirada de basilisc i veu de baríton) Mastí del deshonor!

BLOOM: (Delirant) Reina!

BELLO: (Amb els feixucs bistecs de la galta penjant) Adorador del cul adúlter.

BLOOM: (Planyívol) Massissa!

BELLO: Menjafems!

BLOOM: (Els genolls li tremolen) Monument!

BELLO: Avall! (Li dóna un cop a l’espatlla amb el ventall) Acotxa’t amb els peus cap endavant! Recula el peu esquerre un pas. Cauràs. Ja caus. Aguanta’t amb les mans.

BLOOM: (Els ulls mirant amunt en senyal d’admiració se li mig acluquen) Tòfones! (Amb un crit estrident d’epilèptica cau de quatre grapes, grunyint, ruflant, escarbotant als seus peus, després s’ajau, fent-se la morta amb els ulls tancats del tot, parpelles tremoloses, de cap a terra, en actitud d’amo i senyor meu.)

[…] 

.

James Joyce. Ulisses. Traducció de Joaquim Mallafré. pàg. 504-506.

.

.

.

.

[…]

Joyce Ulises Valverde

(Se abre la puerta. Entra Bella Cohen, una maciza patrona de putas. Va vestida con un traje tres cuartos marfil, con el borde adornado de borlas: se refresca agitando un abanico negro de cuerno como Minnie Hauck en Carmen. Lleva en la mano izquierda un anillo de matrimonio y una sortija de seguridad. Los ojos abundantemente sombreados de carbón. Tiene un principio de bigotillo. Su cara aceitunada es pesada, ligeramente sudada y con gran nariz, las aletas teñidas de naranja. Lleva grandes pendientes con colgantes de berilo.) 

BELLA: ¡Palabra! Estoy desecha en sudor.

(Lanza una ojeada alrededor a las parejas. Luego posa los ojos con dura insistencia en Bloom. Su gran abanico cierne viento hacia su cara acalorada, su cuello y su gordura. Relampaguean sus ojos de halcón.)

.

[…]

.

BELLO: (Con dura mirada de basilisco y voz de barítono) ¡Perro deshonroso!

BLOOM: (Enfatuado) ¡Emperatriz!

BELLO. (Con masculinas mejillas-chuletas colgándole pesadamente) ¡Adorador del trasero adulterino!

BLOOM: (Quejosamente) ¡Grandeza!

BELLO: ¡Devorador de estiércol!

BLOOM: (Con los tendones semifexionados) ¡Magnificiencia!

BELLO: ¡Abajo! (La golpea en el hombro con su abanico) ¡Inclínate con los pies por delante! Desliza el pie izquierdo un paso atrás. Te caerás. Te estás cayendo. ¡Abajo, sobre las manos!

BLOOM: (Sus hojos femeniles, elevados en admiración, se entrecierran) ¡Trufas! (Con penetrante grito de epiléptica, se desploma a cuatro patas, gruñendo, olfateando, escarbando a los pies de él, luego se tiende, haciéndose la muerta con los ojos bien cerrados, párpados temblorosos, inclinada hacia el suelo como ante su Excelentísimo Dueño y Señor.)

[…]

.

James Joyce. Ulises. Traducción de José María Valverde. Vol. II, págs. 165-168.

.

.

.

.

[…]

Ulises Joyce - Galego

(Ábrese a porta. Entra Bella Cohen, unha alcaiota impoñente. Viste un tres cuartos marfil rematado cunha franxa de borlas, e fai revoar un abano de corno negro como Minnie Hauck en Carmen. Leva na man esquerda unha alianza matrimonial e un garda aneis. Ten os ollos moi sombreados con carbón. Bigote incipiente. A faciana olivácea é grande, transpita lixeiramente e ten manxas laranxa nas ventas do nariz groso. Loce pesados pendes con colgantes de berilo.)

BELLA: Mi madriña! Veño suada como unha vaca.

(Olla para as parellas ao redor. Detense inquisitiva ao chegar a Bloom. Co seu gran abano zafrea ar contra o rostro, o pescozo e as redondeces requecidos. Faíscanlle os ollos de falcoa.)

.

[…]

.

BELLO: (Cunha ollada fixa de basilisco e voz de barítono). Cuzo innobre!

BLOOM: (Arroubado) Emperatriz!

BELLO: (Cólganlle as pesadas moufas) Adorador de ancas adúlteras!

BLOOM: (Queixoso) Inmensidade!

BELLO: Papabosteiras.

BLOOM: (Cos músculos semiflexionados) Magmagnificencia!

BELLO: Ao chan! (Dálle un golpiño no ombro co abano) Inclínate cos pés para diante! O pé esquerdo, un paso atrás! Vas caer. Que caes. As mans no chan!

BLOOM: (Coa vista levantada en sinal de admiración, fechando os ollos, late) Trufas!

(Cun berro lacerante de epiléptica, cae sobre as patas, gruñindo, osmando, fozando aos pés del; despois, déitase no chan arqueada, facendo a morta cos ollos ben fechados e as pálpebras a tremer, na posición de excelentísimo mestre.)

[…]

.

James Joyce. Ulises. Traducció d’Eva Almazán, María Alonso Seisdedos, Xavier Queipo i Antón Valle. págs. 695-698

.

.

.

.

[…]

Joyce Ulysses

(The door opens. Bella Cohen, a massive whoremistress, enters. She is dressed in a three-quarter ivory gown, fringed round the hem with tasseled selvedge, and cools herself flirting a black horn fan like Minnie Hauck in Carmen. On her left hand are wedding and keeper rings. Her eyes are deeply cartooned. She has a sprouting moustache. Her olive face is heavy, slightly sweated and full nosed with orangetanted nostrils. She has large pendant beryl eardrops.)

BELLA: My word! I’m all of a mucksweat.

(She glances round at the couples. Then her eyes rest on Bloom with hard insistence. Her large fan winnows wind towards her heated faceneck and embonpoint. Her falcon eyes glitter.)

.

[…]

.

BELLO: (with a hard basilisk stare, in a baritone voice) Hound of dishonour!

BLOOM: (infatuated) Empress!

BELLO: (his heavy cheekchops sagging) Adorer of the adulterous rump!

BLOOM: (plaintively) Hugeness!

BELLO: Dungdevourer!

BLOOM: (with sinews semiflexed) Magmagnificence!

BELLO: Down! (he taps her on the shoulder with his fan) Incline feet forward! Slide left foot one pace back! You will fall. You are falling. On the hands down! 

BLOOM: (her eyes upturned in the sign of admiration, closing, yaps) Truffles!

(With a piercing epileptic cry she sinks on all fours, grunting, snuffling, rooting at his feet: then lies, shamming dead, with eyes shut tight, trembling eyelids, bowed upon the ground in the attitude of most excellent master.)

[…]

.

James Joyce. Ulysses

.

.

.

.

[…]

Joyce himself is the Circe of “Circe.” As writer-director he preempts the maga’s magic, her ability to change given forms at will. As on Aiaia, in “Circe” anything can happen, and the episode’s atmosphere of vaude­ville tinged with terror results from this fact. In this chapter Joyce, as Robert Newman has remarked, “seeks to dissolve distinctions by col­lapsing Ulysses into a memory where the laws of intellect are no longer operative . . . the network of connections within Ulysses grows and be­comes increasingly elaborate until we realize that everything somehow connects with everything else.” It would be foolish to regard Joyce’s nominal Circe, Bella Cohen, as the figure who presides over this vast network of possibility. She is merely one character in a script with oth­ers, on a par with Bloom, Stephen, and the dubiously young women who work for her.

As the magus, Joyce pulls fantasies from his characters’ unconscious minds like rabbits from a hat. They are complete, surprising, suddenly there in all their fullness. Bloom’s psyche provides most of the content for these fantastical dramas, and yet Bloom himself—the chief actor within them—does not seem to be aware that they are taking place.

[…]

Circe - Yarnall[…], I want now to focus on that moment when Bloom meets its nominal Circe, Bella Cohen, and on the dynamic scenes that follow. Joyce’s casting of this archetypal figure as whore sports with a centuries-old tradition—the motto over the 1621 Alciati emblem of Circe had warned readers to “Be­ware of Prostitutes.” But Joyce does not accept this tradition uncritical­ly, and he does not allow his hero to heed the Alciati motto. Bloom en­gages with Bella as thoroughly in imagination as Odysseus had engaged with the transforming goddess in actuality. The guilt and fear he feels in her presence spring from the depths of his psyche and bring the en­tire syndrome of Bloomean sexuality to the surface of our awareness.

This Circe is “a massive whoremistress”, a formidably vulgar fig­ure. She has kohl-rimmed, glittering “falcon” eyes: a detail that suggests Joyce’s awareness that her name means “hawk” in Greek. In place of the bowl of transforming brew and of her driver’s stick, she carries a black horn fan that immediately springs into a life of its own. This, in Joyce’s version, is her instrument of phallic power. The fan keeps tapping Bloom until he pays homage to its holder, hailing her as “powerful being” and declaring that he “enormously” desires her domination. The fan demands that he kneel and lace Bellas shoes. Bloom at once complies, thus assuming the old Greek posture of surrender, the posture that Cir­ce had assumed at her doorway with Odysseus.

This sex reversal shortly becomes an overt fact of the drama. Bella becomes Bello and Bloom becomes a female slave avidly participating in an orgy of humiliation. As he becomes female he also figuratively becomes a pig. She (or he) exclaims “Truffles!” and Joyce’s stage direc­tion at this point reads “with a piercing epileptic cry she sinks on all fours, grunting, snuffling, rooting at his feet”. Perhaps these trans­formations or degradations would not have happened if Bloom had held on to the potato he habitually carried in his pocket because it was his grandmother’s preventative against disease. But when he entered the bordello he gave it to the whore who greeted him, Zoe, and he realizes too late that “I should not have parted with my talisman”. Surrendering it, he surrenders to the inevitability of women’s emotion­al domination over him.

Is the potato Joyce’s version of the Homeric moly? Superficially, yes. Joyce must have enjoyed inventing this homely equivalent of Homer’s mysterious plant. But the notion of moly as a protective and beneficent influence Joyce, like the Homeric allegorical commentators, took figu­ratively as well. He wrote to Budgen in 1920, when he was working on the Circe episode, that “Moly is the gift of Hermes, god of public ways, and is the invisible influence (prayer, chance, agility, presence of mind, power of recuperation which saves in case of accident. This would cov­er immunity from syphilis—swine love). … In this special case his plant may be said to have many leaves, indifference due to masturbation, pes­simism congenital, a sense of the ridiculous, sudden fastidiousness in some detail, experience.” Though Joyce does not list Molly in this cat­alogue of Bloom’s guardian influences, surely the similarity between her name and that of the Homeric herb is not accidental. Joyce as master wordsmith probably named Molly after the magical plant; above all, it is Bloom’s love for his wife and his desire to return to her that enable him—though he gives up his potato—to pass through Nighttown fun­damentally unscathed.

[…]

Judith Yarnall
Imitations of Circe

.

 

.

.

.

Joyce Ulisses MallafréJames Joyce
Ulisses
Traducció de Joaquim Mallafré

Letteradura. Barcelona, 1981

ISBN: 8474820316

.

.

.

Joyce Ulises ValverdeJames Joyce
Ulises
Traducció de José María Valverde

Editorial Lumen. Barcelona, 1976
ISBN: 8426419968

.

.

.

Ulises Joyce - GalegoJames Joyce
Ulises
Traducción de Eva Almazán, María Alonso Seisdedos,
Xavier Queipo y Antón Vialle

Clásicos Universais, 24
Editorial Galaxia. Vigo, 2013
ISBN: 9788498655032

.

.

Joyce UlyssesJames Joyce

Ulysses

The corrected text

Penguin Books. 1986

ISBN: 9780140100006

.

.

Circe - YarnallJudith Yarnall

Transformations of Circe
The History of an Enchantress

University of Illinois Press. Urbana and Chicago, 1994
ISBN: 9780252063565

.

.

.

 

 

 

Canta, o dea, l’ira d’Achille Pelide, rovinosa… Invocació de la Ilíada per Rosa Calzecchi Onesti

.

.

.

Canta, o dea, l’ira d’Achille Pelide,

rovinosa, che infiniti dolori inflisse agli Achei,

gettò in preda all’Ade molte vite gagliarde

d’eroi, ne fece il bottino dei cani,

di tutti gli uccelli —consiglio di Zeus si compiva—

da quando prima si divisero contendendo

rosa-calzecchi-onesti-da-bresciaoggi

Rosa Calzecchi Onesti (Milano, 17 maggio 1916 – Milano, 7 agosto 2011)

l’Attride signore d’eroi e Achille glorioso.

.

Ilíada, I, 1-7

.

.

.

Versione di Rosa Calzecchi Onesti

.

.

.

CESARE PAVESE, ROSA CALZECCHI ONESTI E LE TRADUZIONI DI OMERO PER EINAUDI.

.

.

Iliade - CalzecchiOmero

Iliade

Et Classici

Giulio Einaudi editore. Torino, 2014

ISBN: 9788806219109

.

.

.

 

Adrià Targa. Mitologia del zel

.

.

.

MITOLOGIA DEL ZEL

(fragments)

.

Era de nit mentre t’equivocaves.
I mentre tu apressaves el big bang
i estampaves de nou la via làctia
sota els llençols que un Atlas sense força
mirava d’aguantar, per la finestra
no es veia ni una estrella i l’skyline
de Barcelona era una mar de braços
de fum color de fang que suportaven
el sostre fals dels núvols color caca.
.
[…]
.
Però si tu ets feliç no serà Circe
qui et faci anar cap a la puta illeta
plena de cabres i de rocs i dones
abandonades que van fent ganxet
d’on vas sortir. Tu també tens un ull
i jo ja el vaig ferir moltes vegades
abans que cremés Troia. Si ets feliç,
tens l’ull tapat. Perquè jo em dic Ningú,
i Ningú diu el que ningú diria
per deixar-ne constància. En altre temps
jo modulava càntics dins el bosc
dels bells primers amors, i duia al cap
idees innocents d’ala ben ampla
en forma de barret. En canvi ara—
Faves canto i el que primer deixava
les meves costes sense haver copsat
que no tots els camins duen a Roma!
.
[…]
.
Si no sabessis traduir Virgili
no t’hauria buscat per aquell dubte
que desencadenà el desastre. Vaig
sortir amb els meus penats (dues maletes
de roba i llibres) cap a Casanova
numéro cent noranta cinc a mode
de Laci improvisat. I com l’heroi
rememorant ple de dolor la pèrdua
d’aquella Troia sense cap Helena,
li ho vaig explicar tot a la donzella
que m’havia rebut amb dues capses
de valerianes a la porta. Traga
i després en parlem. En aquest verb
es resumeix la història que us explico
i la que em trago, es resumeix la història
de tots els homes que sobre la terra
han estimat i tot seguit s’han vist
desestimats. Targa, tragar, tot tan
íntimament relacionat i alhora
tan poca relació amb la intimitat
d’una persona que només volia
algú per estimar, perquè si hagués
buscat un simple foradet no hauria
anat al minigolf ni a les sessions
golfes veient el mar vinós del golf
de Roses i aquell cel rosat i els núvols
violetes del cel de l’horabaixa
.
[…]
.
Allà on la proa esquitxa amb les escumes
blanques de la pell dels mariners, nosaltres
navegàvem els dies fent l’amor
al teu veler o en terra ferma, ferms
fins més enllà de les columnes d’Hèrcules.
Però va venir un altre i et vas creure
Vasco de Gama i vas anar a fer l’indio,
i aquells tres-cents deu dies que aquí queden
no són res mes que una mitologia
per explicar-me a mi mateix el nostre
món, vist a mitges perquè no sabia
que mars enllà, després dels nostres tolls,
eres un altre continent. La història
no cal dir com acaba. Vas trobar
el que volies lluny de mi, a les índies,
jo que pensava que els dos junts anàvem
a fer les ítaques que diu Cavafis
—tan àrides, tan blaves, tan senzilles.

Adrià Targa (Tarragona, 1987)

Adrià Targa (Tarragona, 1987)


.

Adrià Targa

.

.

.

.

.

.

.

Adripa Targa - Boques en calmaAdrià Targa

Boques en calma

Poesia, 140

Edicions 62. Barcelona, 2010

ISBN: 9788429767155

.

.

.

 

L’aristeia de Walter White (Heisenberg): els valors homèrics de Breaking Bad

.

.

Alex Knapp: L’èpica de Heisenberg: els valors homèrics de Breaking Bad.

The Epic Of Heisenberg: Breaking Bad‘s Homeric Values. Alex Knapp

.

“Però almenys que no mori sense lluita ni glòria, sinó fent alguna cosa important perquè també se n’assabentin les generacions futures.

.

Breaking Bad 1Les paraules de l’anterior cita varen ser dites per Hèctor de Troia a La Ilíada, d’Homer, però hom pot imaginar-les rondant pel cap de Walter White, conegut com a Heisenberg, a l’episodi final en què marxa amb el seu cotxe amb una càpsula de ricina a una mà i un M60 al portaequipatges. Davant la perspectiva de viure anònimament i sol en una cabana de New Hampshire o anar cap a casa a afrontar-hi el perill, Walter ha escollit el perill.

En fer-ho, sembla que Walt no segueix la petja del modern antiheroi televisiu —no és Tony Soprano, que s’arrauleix amagat mentre els seus sicaris fan la feina bruta de carregar-se  Phil Leotardo; tampoc és Don Draper, que viu atemorit del seu passat i de la seva veritable identitat. Per contra, Walter White sembla estar conduït per ideals més antics —aquells dels herois grecs en la èpica homèrica de La Ilíada i l’Odissea.

Per aprender més de la connexió entre Breaking Bad i els clàssics homèrics, he contactat dos experts: Brett Rogers, Professor Adjunt a la Universitat de Puget Sound, i Monica Cyrino, una professora de clàssiques a, prou adequadament, la Universitat de New Mexico.

Els valors homèrics de Walter WhiteBreaking Bad 2

Al parlar amb aquests acadèmics, hem conversat sobre dos valors homèrics que semblen conduïr particularment Walter Walt. El primer és l’ideal grec d’areté, o excel·lència, que és clarament un dels valors definitoris de Walt.

“El tema relatiu a la necessitat de Walt d’expressar la seva excel·lència –areté– és present des de l’inici”, diu Cyrino. “Com vol tenir el millor producte, i com sempre ho fa —està accentuat repetidament en la narrativa.”

“M’agrada la idea que l’obsessió de Walt amb l’excel·lència (areté) sembla conduïr el seu desig de produïr la metamfetamina més pura. Si els herois homèrics exposen la seva areté durant una aristeia (“moment de grandesa”) en el camp de batalla, Walt per la seva banda vol tenir el seu moment perdurable en el laboratori de meta, i vol que els altres reconeguin la seva areté en produir el material més pur”, va admetre Rogers. “S’adiu molt bé, també, amb les seves explosions de ràbia, sobre si ell és “el qui ho peta tot” o la fúria que sembla mostrar respecte a l’entrevista a Grey Matter al final del darrer episodi.”

El segon valor homèric que condueix Walt és el kleos -la glòria personal. O, tal com Cyrino m’ho descriu, la “necessitat de ser conegut per la teva areté.” Els fans de la sèrie ho han vist al llarg de la història – el desig de Walt de ser conegut com a creador del seu “imperi” el porta a descartar inicialment les seves idees per al blanqueig de capitals, ja que això l’allunyaria de tal propòsit completament. Quan Hank revisa les quaderns de notes de Gale i s’hi refereix com a un geni, Walt, embriac d’una ampolla de vi, refusa la idea que Gale pugui ésser reconegut pels seus coneixements de química.

Breaking Bad 3“Creu-me, no hi ha raonaments, no hi ha deduccions en questes pàgines, almenys a ulls meus, tota aquesta brillantor no sembla més que simple còpia d’oïdes, probablement de l’obra d’una altra persona”, diu Walt. “Creu-me, he estat enmig de prou estudiants per saber-ho. Per tant, aquest geni teu, segurament encara és en algun altre lloc.”

Aquest moment, provocat pel desig de reconeixement d’en Walt, de kleos, posa un altre cop en Hank en la pista del Heisenberg. Quelcom que no hauria passat si ell fos més esfumadís, com  Gus Gring o el seu antic protegit Todd.

A mi també m’agrada la idea de que està obsessionat pel kleos, tot i que això sembla adoptar diverses formes. Per una banda, ell vol que el Walt Jr. porti el seu cognom, i, en els darrers dos episodis, sembla especialment ferit pel refús que d’ell fa el seu fill. Però el Walt també vol que la seva reputació com a Heixenberg perduri,” em diu Rogers. “Torna a posar-se el barret negre de Heisenberg quan decideix a aventurar-se a sortir de la seva cabana de New Hampshire —una autopropaganda un xic perillosa. Si posem aquestes dues diferents possibles fonts de kleos juntes, crec que Walt entra no obstant dins una perillosa paradoxa: pot Walt tenir la seva pròpia gloriosa reputació i passar el seu llegat al seu, a un, fill? D’aquesta manera, Walt és com Odisseu, que vol tenir el seu pastís i menjar-se’l, també — obtenint alhora el seu kleos i mantenint el seu llegat viu.”

Roger també remarca que el focus del Walt en la seva pròpia glòria també posa de manifest alguns dels elements negatius del kleos en la èpica homèrica. “També m’agrada aquesta reflexió teva aquí sobre el kleos perquè la part negativa del kleos (“glòria, bona reputació”), dit d’alguna manera, és pheme (fama, xafardeig). Quan el Walt torna a la casa en el “flash forward”,  a la paret hi han gargotejat Heisenberg, i el veí està aterrit.  Això em recorda el problema bàsic de l’Odissea, quan Odisseu, a còpia de vantar-se d’ell mateix, porta les coses fora de control, especialment amb el seu nom/reputació: aixó permet que el cíclop, Polifem (“el Sr. Molt-Xafarderies”) usi el seu nom de manera que finalment el perjudica.”

 Moments homèrics de Breaking BadBreaking Bad 4

A més de l’aparent adhesió de Walt a valors homèrics, hi ha també més d’un moment a Breaking Bad que senbla al·ludir a l’èpica grega clàssica. Per exemple, l'”estat de fuga” del Walter destinat a proveir una explicació de per què havia desaparegut després de ser segrestat per Tuco ens recorda la història d’Higini en què Odisseu pretén estar boig a fi de deslliurarse d’anar a la guerra de Troia. I l’episodi final, “Granite State”, en què Walt passa els dies a una cabana a New Hampshire, lluny de l’acció, ens porta a la ment l’Aquil·les “enrabiat a la seva tenda” enlloc d’estar combatent en la guerra de Troia.

Hi ha hagut també molts moments en els darrers episodis de veritable “aristeia” homèrica -el moment final de glòria en la vida d’un heroi, com la magnífica escena de Hank arrestant Walt i la seva trucada de vanaglòria a la Marie, just abans que tot vagi pel pedregar”, em deia en Cyrino.

“M’agrada la teva lectura del Walt “enrabiat a la seva tenda” a New Hampshire, molt bona!” va continuar en Cyrino. “Hi va haver alguns moments èpics molt significants en aquelles escenes. Quan en Walt es posa el seu barret de Heisenberg i s’omple les butxaques amb diners, això és equivalent a l’heroi que es posa l’armadura, posant-se la seva identificació com a guerrer. I quan està estirat al llit, tan prim i feble que el seu anell de noces li cau, és una reminiscència d’aquelles escenes de l’antiga èpica en que un personatge perd una peça de vestir o de cobrir-se el cap, marcant el moment de transició cap a una altra identitat, com quan Hèctor es treu el casc, o a Andròmaca li llisca el vel del cap. En tal moment,  Walt deixa de ser marit i pare, però qui és?”

 Breaking Bad 5Un heroi homèric tot i que un monstre modern

Després de discutir algunes d’aquests qüestions amb ambdós acadèmics, vaig formular una pregunta que m’havia estat inquietant. Són els valors homèrics del Walt els que en fan un monstre en el món modern? El desig d’excel·lència i de glòria a costa de la seva família, amb el cost de vides, certament porta Walt a esdevenir el malvat Heisenberg.

“Crec que l’has clavada quan has dit —l’ethos guerrer homèric de Walt el fa antipàtic/inexplicable per a les sensibilitats modernes? La resposta és si: qui pot connectar amb algú tant incansablement egoista perfeccionista amb ressentiments del passat?” digué Cyrino. “És molt difícil d’identificar-se amb aquest tipus, i per tant la resposta narrativa és donar-li alguns valors familiars que mitiguin la seva arrogància. El fet que això tingui precedents clàssics és interessant —jo interpreto els valors familiars de Walt com un sentit del deure, propi d’Eneas, de procurar per la seva familia, encara que ells no vulguin que ho faci.”

Rogers fa  una aproximació  més matisada a aquesta idea. “Els herois homèrics semblen generalment inclinats a forçar els límits del que és acceptable en el si de la comunitat a fi de promoure la seva pròpia grandesa / adquirir timé (honor, llustre) a curt termini, i generar kleos a llarg termini. És aquesta tensió, aquest estira i arronsa entre la necessitat de la comunitat i els desitjos (i la promoció) de l’individu que els herois tendeixen a exemplificar. Com més semblant a un déu un heroi homèric esdevé, més probable és que perjudiqui la més àmplia comunitat humana.”

“A aquest respecte, el Walt és molt un heroi homèric, desitjós de sacrificar-ho tot —i no només tipus com Crazy 8 o  Gus, sinó també a Brock i al nen en el desert —en ordre d’esdevenir més i més gran”, continua en Rogers. “La ironia situacional, per descomptat, és que ell creu que ho fa per mantenir la seva família indemne de qualsevol dany i de la pobresa. Potser és una mica com Aquil·les matant Hèctor en venjança per la mort de Patrocle,  que acaba interferint en el que Aquil·les se suposa que ha de fer per Patrocle: enterrar-lo i rendir-li els deguts ritus funeraris.”

“El meu únic dubte,” acaba en Rogers en la seva discussió sobre aquesta interpretació, “és que no estic completament segur que Aquil·les i Odisseu no fossin, de fet, monstres en la seva pròpia època…”

Breaking Bad és intencionalment homèrica?

Per suposat, aquest focus en els valors del Walt aparentment homèrics i l’al·lusió de la sèrie a l’èpica clàssica porta en sí la següent pregunta: aquestes referències a l’èpica és quelcom que els guionistes tenien en ment?

Rogers no n’està molt segur. “No estic molt segur fins a quin extrem jo portaria aquesta interpretació homèrica. És tan simple sostenir que una acurada lectura d’Homer és útil per a llegir tradicions narratives modernes? Es pot dir que històries “èpiques”, serialitzades, tenen certes / similars preocupacions? Es tracta d’una coincidència remarcable? O és que Vince Gilligant i companyia són Homer reencarnat? Sempre vull ser curós sobre la forma en que establim relacions entre textos antics i moderns, i sempre tinc curiositat sobre quin sentit té fer tals comparacions.”

[…]

Alex Knapp

Breaking Bad 6.

.

.

.