Inici > Ecos de la Ilíada > L’aristeia de Walter White (Heisenberg): els valors homèrics de Breaking Bad

L’aristeia de Walter White (Heisenberg): els valors homèrics de Breaking Bad

.

.

Alex Knapp: L’èpica de Heisenberg: els valors homèrics de Breaking Bad.

The Epic Of Heisenberg: Breaking Bad‘s Homeric Values. Alex Knapp

.

“Però almenys que no mori sense lluita ni glòria, sinó fent alguna cosa important perquè també se n’assabentin les generacions futures.

.

Breaking Bad 1Les paraules de l’anterior cita varen ser dites per Hèctor de Troia a La Ilíada, d’Homer, però hom pot imaginar-les rondant pel cap de Walter White, conegut com a Heisenberg, a l’episodi final en què marxa amb el seu cotxe amb una càpsula de ricina a una mà i un M60 al portaequipatges. Davant la perspectiva de viure anònimament i sol en una cabana de New Hampshire o anar cap a casa a afrontar-hi el perill, Walter ha escollit el perill.

En fer-ho, sembla que Walt no segueix la petja del modern antiheroi televisiu —no és Tony Soprano, que s’arrauleix amagat mentre els seus sicaris fan la feina bruta de carregar-se  Phil Leotardo; tampoc és Don Draper, que viu atemorit del seu passat i de la seva veritable identitat. Per contra, Walter White sembla estar conduït per ideals més antics —aquells dels herois grecs en la èpica homèrica de La Ilíada i l’Odissea.

Per aprender més de la connexió entre Breaking Bad i els clàssics homèrics, he contactat dos experts: Brett Rogers, Professor Adjunt a la Universitat de Puget Sound, i Monica Cyrino, una professora de clàssiques a, prou adequadament, la Universitat de New Mexico.

Els valors homèrics de Walter WhiteBreaking Bad 2

Al parlar amb aquests acadèmics, hem conversat sobre dos valors homèrics que semblen conduïr particularment Walter Walt. El primer és l’ideal grec d’areté, o excel·lència, que és clarament un dels valors definitoris de Walt.

“El tema relatiu a la necessitat de Walt d’expressar la seva excel·lència –areté– és present des de l’inici”, diu Cyrino. “Com vol tenir el millor producte, i com sempre ho fa —està accentuat repetidament en la narrativa.”

“M’agrada la idea que l’obsessió de Walt amb l’excel·lència (areté) sembla conduïr el seu desig de produïr la metamfetamina més pura. Si els herois homèrics exposen la seva areté durant una aristeia (“moment de grandesa”) en el camp de batalla, Walt per la seva banda vol tenir el seu moment perdurable en el laboratori de meta, i vol que els altres reconeguin la seva areté en produir el material més pur”, va admetre Rogers. “S’adiu molt bé, també, amb les seves explosions de ràbia, sobre si ell és “el qui ho peta tot” o la fúria que sembla mostrar respecte a l’entrevista a Grey Matter al final del darrer episodi.”

El segon valor homèric que condueix Walt és el kleos -la glòria personal. O, tal com Cyrino m’ho descriu, la “necessitat de ser conegut per la teva areté.” Els fans de la sèrie ho han vist al llarg de la història – el desig de Walt de ser conegut com a creador del seu “imperi” el porta a descartar inicialment les seves idees per al blanqueig de capitals, ja que això l’allunyaria de tal propòsit completament. Quan Hank revisa les quaderns de notes de Gale i s’hi refereix com a un geni, Walt, embriac d’una ampolla de vi, refusa la idea que Gale pugui ésser reconegut pels seus coneixements de química.

Breaking Bad 3“Creu-me, no hi ha raonaments, no hi ha deduccions en questes pàgines, almenys a ulls meus, tota aquesta brillantor no sembla més que simple còpia d’oïdes, probablement de l’obra d’una altra persona”, diu Walt. “Creu-me, he estat enmig de prou estudiants per saber-ho. Per tant, aquest geni teu, segurament encara és en algun altre lloc.”

Aquest moment, provocat pel desig de reconeixement d’en Walt, de kleos, posa un altre cop en Hank en la pista del Heisenberg. Quelcom que no hauria passat si ell fos més esfumadís, com  Gus Gring o el seu antic protegit Todd.

A mi també m’agrada la idea de que està obsessionat pel kleos, tot i que això sembla adoptar diverses formes. Per una banda, ell vol que el Walt Jr. porti el seu cognom, i, en els darrers dos episodis, sembla especialment ferit pel refús que d’ell fa el seu fill. Però el Walt també vol que la seva reputació com a Heixenberg perduri,” em diu Rogers. “Torna a posar-se el barret negre de Heisenberg quan decideix a aventurar-se a sortir de la seva cabana de New Hampshire —una autopropaganda un xic perillosa. Si posem aquestes dues diferents possibles fonts de kleos juntes, crec que Walt entra no obstant dins una perillosa paradoxa: pot Walt tenir la seva pròpia gloriosa reputació i passar el seu llegat al seu, a un, fill? D’aquesta manera, Walt és com Odisseu, que vol tenir el seu pastís i menjar-se’l, també — obtenint alhora el seu kleos i mantenint el seu llegat viu.”

Roger també remarca que el focus del Walt en la seva pròpia glòria també posa de manifest alguns dels elements negatius del kleos en la èpica homèrica. “També m’agrada aquesta reflexió teva aquí sobre el kleos perquè la part negativa del kleos (“glòria, bona reputació”), dit d’alguna manera, és pheme (fama, xafardeig). Quan el Walt torna a la casa en el “flash forward”,  a la paret hi han gargotejat Heisenberg, i el veí està aterrit.  Això em recorda el problema bàsic de l’Odissea, quan Odisseu, a còpia de vantar-se d’ell mateix, porta les coses fora de control, especialment amb el seu nom/reputació: aixó permet que el cíclop, Polifem (“el Sr. Molt-Xafarderies”) usi el seu nom de manera que finalment el perjudica.”

 Moments homèrics de Breaking BadBreaking Bad 4

A més de l’aparent adhesió de Walt a valors homèrics, hi ha també més d’un moment a Breaking Bad que senbla al·ludir a l’èpica grega clàssica. Per exemple, l'”estat de fuga” del Walter destinat a proveir una explicació de per què havia desaparegut després de ser segrestat per Tuco ens recorda la història d’Higini en què Odisseu pretén estar boig a fi de deslliurarse d’anar a la guerra de Troia. I l’episodi final, “Granite State”, en què Walt passa els dies a una cabana a New Hampshire, lluny de l’acció, ens porta a la ment l’Aquil·les “enrabiat a la seva tenda” enlloc d’estar combatent en la guerra de Troia.

Hi ha hagut també molts moments en els darrers episodis de veritable “aristeia” homèrica -el moment final de glòria en la vida d’un heroi, com la magnífica escena de Hank arrestant Walt i la seva trucada de vanaglòria a la Marie, just abans que tot vagi pel pedregar”, em deia en Cyrino.

“M’agrada la teva lectura del Walt “enrabiat a la seva tenda” a New Hampshire, molt bona!” va continuar en Cyrino. “Hi va haver alguns moments èpics molt significants en aquelles escenes. Quan en Walt es posa el seu barret de Heisenberg i s’omple les butxaques amb diners, això és equivalent a l’heroi que es posa l’armadura, posant-se la seva identificació com a guerrer. I quan està estirat al llit, tan prim i feble que el seu anell de noces li cau, és una reminiscència d’aquelles escenes de l’antiga èpica en que un personatge perd una peça de vestir o de cobrir-se el cap, marcant el moment de transició cap a una altra identitat, com quan Hèctor es treu el casc, o a Andròmaca li llisca el vel del cap. En tal moment,  Walt deixa de ser marit i pare, però qui és?”

 Breaking Bad 5Un heroi homèric tot i que un monstre modern

Després de discutir algunes d’aquests qüestions amb ambdós acadèmics, vaig formular una pregunta que m’havia estat inquietant. Són els valors homèrics del Walt els que en fan un monstre en el món modern? El desig d’excel·lència i de glòria a costa de la seva família, amb el cost de vides, certament porta Walt a esdevenir el malvat Heisenberg.

“Crec que l’has clavada quan has dit —l’ethos guerrer homèric de Walt el fa antipàtic/inexplicable per a les sensibilitats modernes? La resposta és si: qui pot connectar amb algú tant incansablement egoista perfeccionista amb ressentiments del passat?” digué Cyrino. “És molt difícil d’identificar-se amb aquest tipus, i per tant la resposta narrativa és donar-li alguns valors familiars que mitiguin la seva arrogància. El fet que això tingui precedents clàssics és interessant —jo interpreto els valors familiars de Walt com un sentit del deure, propi d’Eneas, de procurar per la seva familia, encara que ells no vulguin que ho faci.”

Rogers fa  una aproximació  més matisada a aquesta idea. “Els herois homèrics semblen generalment inclinats a forçar els límits del que és acceptable en el si de la comunitat a fi de promoure la seva pròpia grandesa / adquirir timé (honor, llustre) a curt termini, i generar kleos a llarg termini. És aquesta tensió, aquest estira i arronsa entre la necessitat de la comunitat i els desitjos (i la promoció) de l’individu que els herois tendeixen a exemplificar. Com més semblant a un déu un heroi homèric esdevé, més probable és que perjudiqui la més àmplia comunitat humana.”

“A aquest respecte, el Walt és molt un heroi homèric, desitjós de sacrificar-ho tot —i no només tipus com Crazy 8 o  Gus, sinó també a Brock i al nen en el desert —en ordre d’esdevenir més i més gran”, continua en Rogers. “La ironia situacional, per descomptat, és que ell creu que ho fa per mantenir la seva família indemne de qualsevol dany i de la pobresa. Potser és una mica com Aquil·les matant Hèctor en venjança per la mort de Patrocle,  que acaba interferint en el que Aquil·les se suposa que ha de fer per Patrocle: enterrar-lo i rendir-li els deguts ritus funeraris.”

“El meu únic dubte,” acaba en Rogers en la seva discussió sobre aquesta interpretació, “és que no estic completament segur que Aquil·les i Odisseu no fossin, de fet, monstres en la seva pròpia època…”

Breaking Bad és intencionalment homèrica?

Per suposat, aquest focus en els valors del Walt aparentment homèrics i l’al·lusió de la sèrie a l’èpica clàssica porta en sí la següent pregunta: aquestes referències a l’èpica és quelcom que els guionistes tenien en ment?

Rogers no n’està molt segur. “No estic molt segur fins a quin extrem jo portaria aquesta interpretació homèrica. És tan simple sostenir que una acurada lectura d’Homer és útil per a llegir tradicions narratives modernes? Es pot dir que històries “èpiques”, serialitzades, tenen certes / similars preocupacions? Es tracta d’una coincidència remarcable? O és que Vince Gilligant i companyia són Homer reencarnat? Sempre vull ser curós sobre la forma en que establim relacions entre textos antics i moderns, i sempre tinc curiositat sobre quin sentit té fer tals comparacions.”

[…]

Alex Knapp

Breaking Bad 6.

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: