Maria-Mercè Marçal i la vella i muda sirena
.
.
Cançoneta lleu:
Desig, abella
solitària,
de què fas mel
si cap flor no
se’t bada?
Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena.
.
Maria-Mercè Marçal
Desglaç
.
.
.
.
Xera
.
.
……….1
.
Xopa de roig s’ha esbadellat la platja
Roja d’enyors encastellada xera
Ascles de faig flames de faig ai cendra
…..Sota les ones
.
Nua girada sobre brases d’aigua
Òliba sóc de bat a bat pupil·la
Contra l’espill esbatanada orbesa
…..Far del capvespre
.
Nua nuada de serpents i vidres
Incandescents amb cassigalls de boira
Braç i turmell suro damunt l’escuma
…..Trista sirena
.
Xopa de cants orba sirena muda
Muda de cants te’m bado sol m’enartes
Nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
…..Blat a les veles
.
.
……….2
.
Ales encenc roja d’enyors rosella
M’alço del vent lluny de presó d’arestes
Balbes del vent Al vent les algues lliures
…..Dallen les ones
.
Nada de nou òliba sóc dalt l’arbre
D’algues roents lluiten bruixots i fades
Sento que els xiscles al bell cor de l’aigua
…..Foc del capvespre
.
Nada del rou incandescent de xarxes
I teraranys Jo me’n desfaig A lloure
Ulls i cabells La veu han fos les ones
…..Vella sirena
.
Ales de mort muda de cants vençuda
Folla de seny folla cassandra clamo
Cega vident contra el vaixell atàvic
…..Sang a les veles
.
.
Maria-Mercè Marçal
Atzeituní
Cau de llunes
.
.
.
.
.
..
.
.
.
.
[…]
Com en el cas d’Eva, que en menjar la fruita prohibida adquireix coneixement, les sirenes representen la temptació associada al saber, ja que qui gaudeix del seu cant «se’n torna joiós i més ple de ciència» (Homer 1993, 266). Les inquietuds intel·lectuals i la curiositat en general suposen un risc de caure en pecat i ben sovint apareix la figura femenina com a catalitzadora d’aquesta caiguda en desgràcia.
Marçal pren del mite homèric la idea de la figura femenina com a temptadora i la del cant com a reclam, però a diferència de les bruixes, no les converteix en bandera d’una lluita, sinó que duu a terme un treball literari més subtil. La sirena no té una correspondència simbòlica concreta, sinó que serveix a l’autora per trencar amb les oposicions binàries que organitzen el discurs i buscar una nova forma d’expressió en què es generi una refulgent xarxa d’al•lusions. En la sirena de Marçal convergeixen qualitats antitètiques: està impregnada de cants i és muda, a la vegada, i proporciona al mateix temps el reclam i la cera que ensordeix:
Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena. (D, 458)La paraula «muda» apareix diverses vegades associada a la sirena i ens endinsa en un silenci profund i vertiginós que produeix múltiples sentits. En un primer nivell hi trobem la denúncia de la incompatibilitat que tradicionalment s’ha establert entre coneixement i dona i que Marçal tant ha criticat en els seus assajos, però l’autora no es limita a aquesta interpretació, sinó que fa cantar el silenci i l’omple de significats, el converteix en el lloc sagrat on tots els sons retornen, en el fons absolut d’on poden néixer totes les sonoritats.
El poema «Xera» (CL, 35), que és on les sirenes tenen més presència, comença amb el vers «Xopa de roig s’ha esbadellat la platja» (CL, 35), en què les fricatives i africades emulen el trencar de les ones a la sorra. Es tracta d’un roig que al·ludeix al vaixell incendiat «flames de faig», les «brases d’aigua», a la sang dels nàufrags, «xiscles al bell cor de l’aigua» i a la llum de la posta de sol, «foc del capvespre». En el poema de l’autora apareixen els elements del mite de les sirenes (cants, fascinació, nàufrags) presentats de tal manera que narrativament és impossible determinar un «argument», i el que ofereix són diferents versions antagòniques desarticulant els binomi víctima/botxí i preguntant-se qui perd la veu en el naufragi:
Nua nuada de serpents i vidres
incandescents amb cassigalls de boia
braç i turmell suro damunt l’escuma
trista sirena
.
xopa de cants orba sirena muda muda
de cants te’m bado sol m’enartes
nàufrag altiu vaixell salvat de l’ombra
Blat a les veles (CL35)L’ambigüitat de la puntuació i la polivalència dels elements s’obren a innombrables lectures. Els adjectius han estat col•locats deliberadament de manera que no es pugui determinar a quin nom es refereixen (altiu i salvat poden qualificar tant a nàufrag com a vaixell, per exemple) i la paraula «suro» col·labora a l’equívoc perquè pot ser llegida com a part exterior de l’escorça d’alguns arbres, o com la primera persona del verb «surar». De la mateixa manera, «muda» pot referir-se a l’adjectiu i a la tercera persona del present del verb «mudar». L’aede grec s’ha dissolt, s’ha anul·lat el punt de vista únic i ens trobem davant una nova narrativa.
La simultaneïtat de visions és especialment manifesta en el següent fragment, en què aquest efecte s’accentua a causa del fraccionament del vers. Aquesta és una tècnica que ja havia estat utilitzada en la literatura catalana per Joan Salvat-Papasseit, autor que incorporà al seu univers poètic certs aspectes del futurisme, i a qui Marçal admirava obertament. L’autora arranja en aquest poema els ingredients propis de la formalització estètica del futurisme italià en petites dosis, deslligant la sintaxi i juxtaposant sintagmes bo i mantenint un esquema de vers més tradicional:
Nada del rou incandescent de xarxes
I teraranys Jo me’n desfaig A lloure
Ulls i cabells La veu han fos les ones
Vella sirena. (CL, 36)En aquesta estrofa els sintagmes mantenen una certa autonomia però configuren al seu torn una unitat, a la manera d’una «xarxa» o un «terarany» (forma dialectal de «teranyina»). L’autora estableix així un vincle entre les sirenes i altres figures de l’antiguitat que es defineixen per la seva relació amb el fil, com Penèlope, Ariadna i Filomena, i allarga el fil fins a ella mateixa. Al cor de la teranyina de mots hi trobem un pronom «Jo me’n desfaig» del qual surten connexions de forma radial, ja que «’n» pot referir-se a qualsevol dels substantius de l’estrofa:
Ales de mort muda de cants vençuda
Folla de seny folla cassandra clamo
Cega vident contra el vaixell atàvic
Sang a les veles. (CL, 36)El poema avança llavors a base d’oxímorons «muda de cants», «folla de seny», «cega vident», que posen sobre la taula les particularitats de la «veritat» poètica, que lluny de la lògica convencional eixampla les esquerdes per obrir un nou espai de comprensió. En aquesta estrofa hi apareix una altra de les figures femenines reivindicades per Marçal, l’endevina Cassandra. Filla del rei de Troia, «cega vident», posseïa el do de la profecia però requeia sobre ella una maledicció que feia que ningú cregués en els seus pronòstics. Així, quan la filla de Príam va anunciar repetidament la caiguda de Troia, els seus compatriotes desoïren les seves paraules i la prengueren per boja. Cassandra és un personatge important de la mitologia clàssica que apareix al cant XIII de la Ilíada, on es diu que és la més bella de les filles d’Hècuba, i al cant XI de l’Odissea, on es relata la seva mort a mans de Clitemnestra. Els seus poders endevinatoris també són tractats a diverses tragèdies gregues com Agamèmnon d’Esquil i Les troianes d’Eurípides, i també retrobem Cassandra a L’Eneida de Virgili.
El «vaixell atàvic» que porta «sang a les veles» podria fer al·lusió, d’una banda a la flota aquea, preparada per realitzar la sagnia que suposà el setge i la presa de Troia, i d’altra banda, al vaixell de la història, escrita pels vencedors, que solca el temps per dur el passat al present amb les veles tacades de sang. En el poema, Cassandra, «folla de seny», representa, com les sirenes, una veu fosa en les onades, la tragèdia d’una dona vinculada amb el coneixement que els homes es van negar a escoltar.
[…]
Caterina Riba
Maria-Mercè Marçal. L’escriptura permeable
.
.
.
.
Maria-Mercè Marçal
Cau de llunes
Premi Carles Riba 1976
Els Llibres de l’Óssa Menor, 92
Ed. Proa. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482566597
.
.
Caterina Riba
Maria-Mercè Marçal
L’escriptura permeable
Eumo Editorial. Vic, octubre de 2014
ISBN: 9788497665223
.
.
.
.
De Troia a Ítaca 