Archive

Archive for gener de 2015

La Penèlope de Maria del Mar Bonet

.

.

.

.

PENÈLOPE D’ESPARTA

.

.

Maria del Mar Bonet (Palma, Mallorca, 27 d’abril de 1947)

Ara Ítaca som jo, ja la terra m’ha pres,
el sol, el vent i l’aigua.
Les serps em freguen els peus
al voltant de l’altar de la Deessa blanca.
Ara Ítaca som jo, no la Penèlope d’Esparta,
perquè tu has oblidat el camí de tornada.
He deixat de mirar de l’horitzó la ratlla
i no espero les naus, a la torre més alta.
Ja no és a Troia, Ulisses, on la guerra esclata.
Altres guerres et prenen i perden.
.
Camins equivocats i ferestes batalles
et fan canviar l’amor i oblidar la casa.
«Només seran uns mesos de lluita i de desastre.»
I la vida és tan curta, et diu el vent que passa,
i saps que et retendran altres braços i estances,
i el mirall va canviant la imatge que estimaves.
Fil blanc i fil vermell, tapís de seda blanca,
i no trobo el valor per acabar-lo encara.
I aquells pretendents, que proposen besades.
Asseguda al casal canto el pas de la tarda.
Oblido jo també aquell gest d’abraçar-me.
Els teus llavis, i els meus, amorosa esperança.
Ara el gos Argos s’adorm, a la porta de casa.
.
.
Maria del Mar Bonet
.

.
.
.

.

[…] En aquesta fi de segle, era de megàpolis i de la societat globalitzada, la teva paraula viva, Mimar, reclam meu, és més necessària que mai per orientar-nos: perquè amb la teva singularitat salvaguardes i crees uns paisatges únics i sense motlles que ens poden ensenyar molt per aprendre a ser allò que som.  Que em pas a passes de gegant?, si penses això quan em llegeixis, has de saber que vas errada. I les teves plaguetes de visions em donen la raó. Em contares que quan anaves de viatge o quan eres a ca teva, sempre duies uns quaderns on, amb tècniques d’aquarel·la o de pastel, prenies apunts dels llocs, de les clarors, de les botàniques i zoologies del temps. Quantes delícies s’estotgen en les pintures!, aquesta va ser l’exclamació que vaig fer aquell dia a can Toni Catany quan les vaig veure totes plegades i les vaig tocar de prop. […] [E]m quedà gravada amb força aquella platja grega d’Aerotini, on el fill d’Ulisses, Telèmac, desembarcà […].

.

Biel Mesquida
Del prefaci LLetra apassionada per a Maria del Mar Bonet

.

.

.

.

Maria del Mar Bonet
Quadern de viatge – Pintures i cançons
Pròleg de Biel Mesquida

Col·lecció clàssica, 278
Columna – L’Albí. Barcelona – Berga, 1998
ISBN: 9788483005200

.

.

.

La Circe de Claribel Alegría

.

.

.

Circe

.

Clara Isabel Alegría Vides (Estelí, Nicaragua, 1924)

Clara Isabel Alegría Vides (Estelí, Nicaragua, 1924)

Circe es mi nombre
me llaman bruja
y maga
y hechicera.
Amo el mar
la furia del mar
contra las rocas
y sus acantilados
tenebrosos.
Nunca amé a un mortal
ni siquiera a Ulises
pude amar.
Me gusta lo fugaz:
la chispa
y no la hoguera
el encuentro fortuito
sin adioses.
Fui siempre fiel a mi destino
me impulsaba
jugaba con los hombres
caían aturdidos
en mis redes
los convertía en bestias
los volvía a su forma
y seguían amándome
y tejían guirnaldas para mí.
Me cansé de mi juego
era pueril
los expulsé a todos
de una vez
me quedé sin esclavas
ni efebos
sin bestias
sola
en mi isla sepulcral
yo sola frente al mar
con los alisios
condenada a mí misma
y a la paz.
Mis recuerdos son tersos
tengo dura y vacía
la mirada
mirada de gaviota
y de albatros.
Quizá si hubiese amado
algún dardo heriría mi memoria.

.

Claribel Alegría
Saudade

.

.

.

.

 

L’Apol·lo de Robert Mapplethorpe (1988)

.

.

Much has been said about Robert, and more will be added. Young men will adopt his gait. Young girls will wear white dresses and mourn his curls. He will be condemned and adored. His excesses damned or romanticized. In the end, truth will be found in his work, the corporeal body of the artist. It will not fall away. Man cannot judge it. For art sings of God, and ultimately belongs to him.

Patti Smith
Just kids

 .

.

 

.

.

 

Apollo Mapplethorpe

 

Robert Mapplethorpe, Apollo (1988) 
Solomon R. Guggenheim Museum, New York Gift,
The Robert Mapplethorpe Foundation, 1995

Guggenheim.org

.

.

 

.

Robert Mapplethorpe’s Photograph of Apollo (1988)

.
What’s missing is the body, its nakedness wrapped
in marble. What’s missing is the hair, the floating hair
that falls in chalky tendrils. Only the face, huge
and larval-white, peers into the darkness.
Still, this is perfect youthful manhood, iridescent
against chaos. The eyes, wild and vacant, look
but see nothing. What slaking difference?–
They have known ecstasy, that patina
marble carries everywhere. A suddenness
unwarranted, beautiful. The lips, moistened, part
more to breathe than speak. Such desire,
a poetry. The silk of the moment before him,
the rest becomes salt, memory, history.
There is order here, but passion is its spectacular
disarray. The music turning toward light
shadows. O god of the healing art
where is the beautiful lyre of the body?
.

Mark Irwin
Quick, now, always

.

.

.

El que hi manca és el cos, la seva nuesa embolcallada
en marbre. El que hi manca són els cabells, els cabells flotants
que cauen en circells de guix. Només la cara, immensa
i blanca com una larva, guaita dins la fosca.
No obstant, és perfecta jovenívola masculinitat, iridescent
contra el caos. Els ulls, salvatges i vagarosos, miren
però res no veuen. Quina gratificant diferència?—
Han conegut l’èxtasi, aquesta pàtina
que el marbre duu pertot. Una prestesa
injustificada, bonica. Els llavis, humitejats, més aviat
per respirar que per parlar. Aquest desig,
una poesia. La seda del moment davant seu,
la resta esdevé sal, memòria, història.
Hi ha ordre, aquí, però la passió és el seu espectacular
desgavell. La música girant les ombres cap a la
llum. Oh déu de l’art guaridora
on és la bonica lira del cos?

.

.

.

.

Robert & Patti

Robert Mapplethorpe i Patti Simth

Mark Irwin

Mark Irwin

 

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Del gest de Baubo al «Risus Paschalis»

.

.

.

No creiem pas ja que la veritat continuï essent veritat, si hom li arrabassa el vel. Hem viscut massa per a creure això. Avui dia representa per a nosaltres una qüestió de decència el fet de no voler veure-ho tot nu, el fet de no estar present en tot, el fet de no voler entendre-ho tot i «saber-ho» tot. «¿És veritat que el nostre estimat Déu està present a tot arreu?», preguntà una nena a la seva mare. «Però això ho trobo indecent»: quina advertència per als filòsofs! Caldria retre més honor a la vergonya amb la qual la naturalesa s’ha amagat darrera enigmes i polícromes incerteses. Tal vegada la veritat és una dona que té raons per a no deixar veure les seves raons. Tal vegada el seu nom, per tal de parlar en grec, és Baubo… Oh, aquells grecs! Ells sabien viure: per a això és necessari de romandre coratjosament a la superfície, en el plec, a la pell, adorar l’aparença, creure en les formes, en els sons, en els mots, en l’Olimp sencer de l’aparença. Aquells grecs eren superficials… en virtut de llur profunditat!

Friedrich Nietzsche
Pròleg a la segona edició de La gaia ciència
Traducció de Joan Leita

.

.

.

.

[…] ……………………………………………………Mes Demèter
la qui regeix el temps de l’any i duu fruites esplèndides
refusà la cadira esplendenta, restant silenciosa,
baixos els ulls divins; en tant Iamba, la dòna
d’honestos pensaments, li acostà un altre seti, cobrint-lo
amb una pell blanca. Asseguda que fou,  amb ses mans abaixava
el vel que la cobria; mes encara restà molta estona
adolorida i muda la dea, sens paraula
ni moure’s ni somriure, ni voler menjà o beure,
tota plena de dol de sa filla l’esvelta. Iamba, llavores,
la honesta i alegra de mena, començà graciosa
a parlâ agudament, i a la dea mogué a l’esplai i al mig-riure.
Metanira, llavors, oferia-li vi dolç com la mel en la copa;
mes ella refusava-la, perquè el vi acolorat no li era
lícit de beure, i en compte demanà una polenta. Mesclaven-li,
doncs, l’aigua amb la farina, com ella volgué, i feu llavores
la libació sagrada. […]
.
Himne homèric a Demèter
Versió de Joan Maragall

.

.

.

En les generoses i completes “Notícies preliminars” amb les que encapçala la seva traducció del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, el professor Jaume Almirall, en tractar de l’episodi d’Ascàlabos, dins del mite de Demèter, ens fa un acurada referència a les figures de Iambe i Baubo, actores principals, també, del referit mite:

.

[…] la […] primera formulació extensa i detallada [del mite de Demèter i Persèfone] és la que constitueix l’Himne homèric a Demèter, que és precisament el relat etiològic de la instauració dels misteris d’Eleusis. En el seu errabundeig, la deessa, sota l’aparença d’una anciana, arriba a Eleusis, on és rebuda a la casa dels reis de la ciutat, Cèleu i Metanira. El poema subratlla uns trets de Demèter —el posat trist i silenciós, la privació de menjar i beguda— que formaven part del ritu eleusini. En aquest punt, però, entra en acció la vella Iambe, serventa de la casa, que amb les seves bromes aconsegueix alegrar l’ànim de la dea. Seguidament, la reina li ofereix una copa de vi; Demèter, adduïnt que no li es permès tastar-lo, li ensenya, en canvi, a preparar una beguda, que tot seguit es beurà: el ciceó —igualment un element constitutiu del ritual dels misteris—. […]

[…]

En la versió òrfica del mite de Demèter, el nom de la dona que l’acull és Baubo; aquesta, contrariada perquè la deessa no accepta la beguda que li ha ofert, s’alça la túnica i li mostra els genitals, provocant d’aquesta manera el riure de Demèter […]. Baubo, que també es relaciona amb el món infernal —com Gel·lo i altres figures semblants— amb la seva desinhibició i impudícia, amb el seu riure franc i groller, és el contrapunt nesessari de la deessa silenciosa i trista; representa la relació indissociable que els misteris ofereixen entre el sagrat i l’obscè, entre la fertilitat dels camps i la sexualitat humana.[…]

Jaume Almirall Sardà
Notícies preliminars al Recull de Metamorfosis d’Antoní Liberal

.

.

.

.

Iambe

[…] Baubó, que había recibido a Deo [Demeter] en hospitalidad, ofreció a la diosa «ciceón», pero ella rechazó cogerlo y no quiso beberlo (puesto que se encontraba de duelo). Baubó se entristeció mucho pensando que la despreciaba y entonces, levantando su túnica, muestra su desnudez a la diosa. Deo se divierte con el espectáculo y a duras penas acepta la bebida, alegre con la visión.

¡Éstos son los misterios ocultos de los atenienses! También los cuenta Orfeo. Te citaré sus mismos versos, para que tengas como testigo al «mistagogo» de esta desvergüenza:

Después de hablar así, se subió el peplo y mostró todo su cuerpo, hasta las formas que menos convienen. Se encontraba presente el niño Yaco y, riéndose, le golpeaba con la mano por debajo del pecho. Y cuando la diosa se sonrió en su corazón, aceptó la multicolor copa, donde se hallaba el ciceón.

Climent d’Alexandria
Protrèptic, II, 20-3. 21-1
Traducció de Mª Consolación Isart Hernández

.

.

.

.

.

LET US NOT FORGET BAUBO

.

And when neither joke nor jest
would cheer up Demeter —
still grieving heavily for her daughter —
didn’t fun-loving Baubo
lift up her dress
in cunning flash of flesh?
.
Whatever totem was disclosed —
Whatever version of Moses’ burning bush
it made the corn-goddess laugh out loud —
O that honest seat of life!
.
And with her laughter came her balance
and with her balance — spirit
and spirit-restored she confronted
the father-of-the Gods once more.
And didn’t Zeus command Hades to release her daughter?
And didn’t her daughter’s return spell spring and summer?
.
Here’s to our, Baubo, Ancient one of Mirth.
Here’s to the shining weapon of her skirt.

.
Grace Nichols
Picasso, I want my face back
.

.

.

.

.

.

.

.

 TRICKY D.I.S.C.O

.

Ms Baubo

She trickster

 dances Demeter across pulsing boards ,

mirror ball snow glints against sparkled balaclava,

a stretched red sequinned boob  tube over  laughing torso,  her

regulars stand at the bar, laugh and point, expect her usual grin

not bare-faced cheek covered with dead-pan expression, as

 she spins a mourning goddess across her lit-up floor.

 Hades keeps mothers in the underworld, under here

their heads push against the ceiling, engaged,

waiting for the earth to open like a womb,

to contract, push them gasping into

spring air, bloody, beautiful

un-bowed. Baubo reveals

herself to Demeter;

teases a

thaw.

Lucy FurlongPUSSY-RIOT
Dins del projectePoems for Pussy Riot“,
de l’“English Pen”

.

.

.

.

.

.

.

.

Fent un gran canvi en el context, però en la mateixa línia del sagrat/obscè i del riure, fruit de l’obscè, com a guaridor de la pena, ja sigui per Persèfone, ja sigui per Jesucrist, i com a porta per a la reaparició/ressurrecció d’aquests, cal citar Maria Caterina Jacobelli i el seu interessant llibre Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual,  on diu:

.

IMG_1107[…] farà uns deu anys, estava llegint un llibre de V. Ja. Propp, Edipo alla luce del folclore. Quattro studii di etnografia storico-strutturale. Poques pàgines, denses, rigurosament documentades. S’hi feia referència a un fet curiós i desconcertant que passava a l’Alemanya del segle XVI: durant la missa de Pasqua, el predicador deia i feia autèntiques indecències sobre l’altar, arribant al punt de mostrar els genitals per a fer riure als fidels. Aquest riure tenia un nom precís: risus paschalis.

[…]

L’any 1518, el dia 13 de les calendes de maig, Wolfgang Capito escrivia des de Basilea una carta a un cert Càndid del qual no sabem altra cosa sinó que —segons Capito— tenia necessitat d’«afilar el seu ju­dici» sobre algunes coses, talment com s’esmola el ferro «sobre una pedra». Junt amb la seva carta Ca­pito enviava a Càndid una altra carta que el sacerdot Joan Ecolampadi havia adreçat al mateix Capito i que és coneguda amb el títol De risu paschali, Oecolampadii, ad V. Capitonem Theologum Epistola apologe­tica.

També aquesta va ser escrita a Basilea el mes de març del mateix any. És en llatí, però hi ha vint-i-una expressions i citacions en grec i dos en hebreu, de les quals una és un versicle d’Isaïes. Aquest és potser el document més antic conegut fins ara que descriu llargament i de manera detallada el fenomen que coneixem amb el nom de risus paschalis.

Johann Hausschein —en grec Oikolampadios— va néixer a Weinsberg (Württemberg) l’any 1482 i va morir a Basilea el 1531.  Ordenat sacerdot, es distingí per la seva cultura i honestedat de costums. Capito el descriu com un «gran home per la doctrina, talent i integritat de vida (…) sacerdot seriós i pietós». Pre­dicador valent, amic d’Erasme de Rotterdam, col·la­borà amb ell en la traducció del Nou Testament del grec al llatí; el 1521-1522 s’adherí a la Reforma i n’es­devingué pastor a Basilea, on contribuí amb la seva ardorosa predicació a fer acceptar la fe protestant a la ciutat. Personalitat de relleu, Enric VIII s’hi adre­çà perquè li facilités l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó.

Va ser precisament per la seva manera de predicar que, quan era encara sacerdot catòlic, Ecolampadi fou violentament criticat per un grup de persones que ell no concreta en la carta; en efecte, si de primer parla genèricament dels seus opositors, després es refereix sempre a una sola persona que ell anomena amb menyspreu geloiasés noster (el nostre fastigós bufó). Aquestes persones -o aquesta persona- s’havien queixat a Capito de la predicació d’Ecolampadi, dient que era nimium serius concinator, nec satis serius, ne concionator quidem [Predicador massa seriós, no prou serios, ni tan sols predicador] i hi havien recorregut per tal que —diu Escolampadi— «tu treguis les brosses dels meus ulls lleganyosos», i afegeix:

Em sorprèn que aquells Murmuradors hagin estat tan desvergonyits, ells que no han tingut cap pudor per fer un retret tan insuls, sobretot davant teu que m’ets un amic capaç de donar un judici que no sigui catarrós.

La violència del llenguatge d’Ecolampadi i el motiu de la seva carta apologètica adreçada a Capito, s’ex­pliquen perquè efectivament aquest darrer —malgrat la seva indubtable competència teològica unida a una gran honestedat de costums— havia cregut que Eco­lampadi havia actuat malament, i li ho havia escrit «potser, atesa l’amistat, una mica massa imperiosament». D’aquí l’apassionada autodefensa del predi­cador de Basilea.

També Capito era predicador. Nascut el 1748 a Hagenau, sacerdot predicador a la catedral de Basilea, tingué semblantment una notable influència en la di­fusió de la Reforma a la qual s’havia adherit. Profes­sor de teologia, serà un dels autors de la Confessió tetrapolitana

La qüestió sobre la qual Capito havia expressat el seu parer en confrontació amb Ecolampadi és el risus paschalis. En les seves línies essencials, es tractava d’això: el matí de pasqua, durant la missa de la re­surrecció, el predicador provocava el riure dels fidels; d’aquí el nom de risus paschalis. Però aquest riure era obtingut per tots els mitjans, sobretot amb ges­tos i amb paraules en què predominava el component obscè.

Capito en fa una detallada relació en la carta a Càn­did, i diu:

El motiu (pel qual és criticat Ecolampadi) és que ell no espanta amb la veu ni amb l’allau de gestos les donetes (…), ni amb fingides amenaces, ni amb to Salmoneu. A més, en comptes de ser agosarat, és a dir de contar acudits i fer bromes manllevats de les cuines, ell se n’absté obstinadament. No empeny els oïdors a riure descaradament mentre anuncia el Crist, ni bromeja amb paraules obscenes, ni imita un que es masturba —com un histrió— ni posa davant els ulls coses que els cònjuges solen amagar a la seva cambra i que cal fer sense testimonis.

Capito defensa aquesta manera d’actuar, perquè altrament

els predicadors parlarien en temples buits. El poble, en efecte, és tan mancat de criteri, que escolta sobretot aquell predicador que excita la gent amb paraules obscenes o fent el bufó desvergonyit i amb paraules confuses, o més ben dit, empastifades d’un riure indigne d’aquell home i d’aquell lloc.

[…]

Maria Caterina Jacobelli
Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual
Traducció de Xavier Vilaró

.

..

.

Nietzsche - La Gaia CiènciaFriedrich Nietzsche

La gaia ciència

Traducció de Joan Leita
Edició a cura de Josep Ramoneda
Textos filosòfics, 32
Editorial Laia. Barcelona, 1984
ISBN: 8472224392

.

.

Himnes Homèrics MaragallHimnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

Recull de Metamorfosis - Liberal - AlmirallAntoní Liberal

Recull de metamorfosis

Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de
Jaume Almirall i Sardà
Història de la transmissió i text grec establert per
Esteban Calderón Dorda
Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012
ISBN: 9788498592061

.

.

.

Grace Nichols - PicassoGrace Nichols

Picasso, I want my face back

Bloodaxe Books

Tarset, Northumberland, 2009

ISBN: 9781852248505

.

.

.

IMG_1107Maria Caterina Jacobelli

Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual

Traducció de Xavier Vilaró

Editorial Planeta. Barcelona, 1991

ISBN: 9788432037061.

.

.

Devereux - La vulve mithiqueGeorges Devereux

Baubo, la vulve mithique

Petite Bibliothèque Payot, 823

Éditions Payot & Rivages. Paris, 2011

ISBN: 9782228906944

.

.

.

Sanyal - VulvaMithu M. Sanyal

Vulva. La revelación del sexo invisible

Colección Argumentos, 437.

Editorial Anagrama. Barcelona, 2012

ISBN: 9788433963390

.

.

.

 

.