Inici > Ecos de la Ilíada > Una paròdia catalana de la Ilíada, a càrrec d’«Oldman». – II –

Una paròdia catalana de la Ilíada, a càrrec d’«Oldman». – II –

.

.

Je vais chanter, mais sur un ton
Qui doit approcher du bouffon,
Un ton gaillard, un ton comique,
Moitié plaisant et pathétique,
Gai, sérieux, de tous les goûts ;
Un ton qui rassemble tous,
Un ton enfin qui réjouisse.
.
Pierre de Marivaux
.
L’Homère travesti,
ou l’Iliade en vers burlesques

.

.

.

.

Achille et Agamemnon

Achille et Agamemnon. Honoré Daumier. Physionomies tragiques Aubert et Compagnie, 1851

.

.

En Joan Baptista Batlle (1876-1939), era un conegut llibreter barceloní. A la seva llibreria “L’Arxiu”, s’hi aplegaven bona part dels literats i bibliòfils de l’època, com Aguiló, Collell, Caselles i mossèn Cinto Verdaguer. D’allí en sorgí la publicació, entre els anys 1898 i 1905, d’un «Calendari Català», “coleccionat y publicat per Joan Bta. Batlle” on hi aparegueren nombrosos textos dels literats de l’època, entre ells el propi Verdaguer.

En el primer exemplar, corresponent a 1898, s’hi publicà el primer lliurament d’un text, signat en pseudònim per “Oldman”, que constitueix una paròdia de les primeres escenes del cant I de  la Ilíada. Aquest primer lliurament consta en una entrada anterior d’aquest blog (vegeu-la aquí).

Una segona part o continuació fou publicada al Calendari del 1899, i és la que transcrivim a continuació:

.

.

.

.

FULLES DESPRESES DEL LLIBRE D’OLDMAN

.

____________

.

IV

AQUILES

Calendari Català 1899

Tot just assoma l’aurora
per los balcons del matí
oberts ab sos dits de rosa
y falaguera somriu,
sacudint sa cabellera
brillants y perles sens fi
demunt les flors y les plantes
que embalsaman los jardins;
fent sortir á les auetes
cançoneres, de sos nius;
renovant de la natura
la vida ab son fresch respir;
precursora de un nou dia
que ‘l bon Deu fará lluhir,
quan Aquiles s’incorpora
y d’un bot, salta del llit.
Pren la pesada armadura,
la que ell sols pot resistir,
se n’arma y fora la tenda
se llença, donant lo crit
de convocació de quefes
grossos, mitjants y petits,
los quals surten de ses tendes
fent lo rumor y brugit
meteix que fan les abelles
sortint per flors al istíu.

.

Seguint als quefes vá la soldadesca
curiosa, de cent pobles aguerrits,
marxant per reunirse en la planura
hon tots, cómodament podran ohir.
Ja hi son: y havent fet alto, fan silenci.
Aquiles, lo gegant potent y ardit,
retóriques dexant, y sens exordis
al bulto dirigintse «Atridas, diu,
temors m’assaltan de que errants encara
per sobre del terrat de ca ‘ls delfins,
tindrem per bona sort tornar á veure
la patria, derrotats y envergonyits,
si á la mort escapám, cosa no fácil
ja que ‘l contagi y guerra reunits
treballan y mos segan y mos dallan
com segadors espigues al istíu.
Que ‘ls Deus irats están envers nosaltres
ja tots ho conexém, tots ne patim,
y sent, per ço, impossible aquesta guerra,
demá, ab los meus, me ‘n torno cap al niu.
Quiscú de valtres tots, fará com vullga,
jo, faré lo meu fet: Senyors, he dit.»
Axís com desseguit que ‘ls núvols senten
ferides ses entranyes per un llamp,
se quexan del dolor, y ab sa veu ronca
omplenan y commouen tot l’espay,
alborotant á les Echoses ninfes
que tost repercudexen lo greu plant;
axí meteix, al acabar Aquiles
l’exércit esclatá
en crits desaforats, grans amenaces,
injuries y pecats:
los reys dels pobles grechs, volen calmarlo,
mes, no n’hi ha de fets,
que un poble alborotat, es sort y cego,
es fera en lo desert,
y no hi ha res que ‘l calme ni l’ature
fins que está satisfet
logrant lo que volia, ó fins que ‘s cansa
y torna á quedar quiet.
Per çó, com no hi ha mal que cent anys dure,
ni cos que l’aguantés,
lo poble, havent cridat deu ó dotz’ hores,
y no podent ja més,
y ronch y extenuat, vá fer silenci,
com invitant als reys
á pendre la paraula: axís ho feren,
peró tan malament,
tan sense modos y tan malparlantse,
tan aspres, tan grossers,
tants, á l’hora bramant, que comprovaren
ab exos y altres fets,
haverhi adulació en aquell retrato
que d’ells pintá Samüel,
puix que molts, fins les armes empunyaren
ab maléfichs intents.

.

La lluna, per no veure tal escándol,
derrera espessos núvols s’amagá
ruborosa, y aquells, per favorirla,
s’anaren, poch á poch, acumulant,
llençant tanta foscor, que ja la terra
semblava l’antich caos renovat;
ab la foscor vingueren lo silenci,
y lo fret y l’esglay y ‘l tremolar
com si lo mon temés, per lo judici,
sentir de la trompeta ‘l toch final:
tot era negre y trist: humides sombres,
fantasmes mil anavan simulant
d’horrífichs monstres, que s’acometían
y s’entortolligavan, per l’espay,
ferintse ab llances, masses y tronchs d’arbres,
martells y xuxos, serres y destrals;
renyint tan crua lluyta, que ‘l qui queya
de sopte era pels altres devorat;
aumentant les horrors de tals escenes
al ser il-luminades d’algún llamp,
que engrandint los espectres, los fixava
sanguinolenchs, en los cervells malalts
de aquells grechs, que ni antorxes encenían,
ni á ses tendes s’havían retirat,
ni davan proves de tenir ningú,
entre tants militars, sentit comú.

..

V

CALCAS LO ENDEVINADOR

Com passan totes les coses
filant, filant, sots lo temps
que lo que fila ho desfila,
tornantho á fer y á desfer,
(fora les etats del home
que jamay tornan á ser,)
axis vá passar la lluna,
los núvols y los llampechs
y fantasmes, qui causaren
la terror en tants mils grechs;
(bona gent, tant, que ‘l de Mantua,
fins quan fan regalos tem.)  [1]
Y vingué la matinada
després de la nit, com es lley
en los pobles que no están
dexats de la má de Deu;
los grechs encar no s’havían
mogut y s’estavan quiets,
esferehits ronchs, y moxos,
tots mullats y somnolenchs,
que havían perdut la nit,
com sap lo lector ú oüent.
Aprofitant, donchs, Aquiles,
la fresca, la quietut y lo moment,
sens por á la campaneta
(no coneguda encar) del president,
no prén, sinó que dexa la paraula
sortir pausadament
dels llavis, clara, forta, decidida,
tal, que tot-hom la sent,
y diu, sens vacilar, «¿voléu la guerra?
»nosaltres hi serém
»si es guerra per combatre y matar hómens,
»no guerra contra ‘ls deus,
»als quals desirritar, coste ‘l que coste,
»convé, sens mirar preu,
»per fer cessar les pestes que ‘ns envían
»y morts per tot arreu;
»al sacrificador y augur més sabi
»d’entre tots consultém;
»ell sap l’esdevenir y esplica ‘ls somnis,
(que á voltes son dels deus,
y tot sovint son cebes que un hom cria
quan mes despert se creu.)
»La culpa no es de tots y per saberho,
»Calcas, si ‘l preguntém,
»senyalará quins son, ab ciencia certa,
»lo mal y lo remey.

.

Calcas, ohint açó, d’un bot s’axeca
més escamat que llebra al veure un gos,
y sentint tot lo pés que li vé sobre,
vol repartir la carga, y ab tó dolç
que troba en sos molts anys y sa experiencia,
per més que no ‘n sent res dintre son cor,
comença poch á poch, ab veu sotsmesa,
com si se ‘n des vergonya, y diu, »Senyor,
»es cert que ab una mirada
»veig lo passat, lo present
»y l’esdevenir: Apolo
»m’inspira: per çó los grechs
»en reyal nau me portaren
»y só tan benvolgut de ells:
»ara, Aquiles, que tu ‘m manas
»dir lo pecat y qui ‘l feu,
«senyalantne penitencia
»que puga aplacar als deus,
»la ciencia no se ‘m fá enrera.
»lo que ‘s fá enrera es ma pell
»que m’está oprimint los ossos
»volentse ficar dins d’ells,
»tal es la temor que ‘m causa,
»dir… lo que ‘t jur no diré
»si tu no ‘m juras defensa
»de paraules y de fets:
»puix sé cert que lo que diga
»ha de irritar á un gran rey,
»dels quals, quan un se n’enfada,
»sentencia de mort ne vé
»per lo petit qui n’es causa,
»que ben prompte la sufreix;
»puix los reyals dissimulos
»no solen durar molt temps.
»Axís donchs, Aquiles, jura,
»que després jo parlaré.»

.

Lo magnánim Aquiles, s’axeca;
sa presencia ja inspira temor;
les paraules que arrenca son dures,
y son gesto es terrible, fá por:
«Parla, Calcas, li diu, que jo ‘t juro
»per lo Deu que t’inspira, dar mort
»á qui ‘t toque ni á un fil de la roba,
»axís fos, entre ‘ls reys, lo major…
»Tu dixisti, diu Calcas profétich
»preludiant al llatí; tot lo mon
»sap de cert que les celestials ires
»les provoca sols Agamenón,
»qui ja ‘m mira ab sos ulls de llagosta
»trets del cap, com buscantme lo cor,
»per clavármels en ell com dos dagues
»venenoses, donantme la mort.
»Tu dixisti també, que salvarme
»prometías, jurant, contra tots;
»per ço ‘m rich d’aquells ulls, y son amo
»pot ficársels en son degut lloch.

.

Oldman

[1] Timeo Danaos et dona ferentes. N. de l’editor

.

.

.

.

.

Calendari Català 1899Calendari Catalá

pera l’any 1899

Coleccionat y publicat per 

Joan Bta. Batlle

L’Arxiu. Carrer de la Tapineria numº 48

Barcelona

.

.

.

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. 19/06/2016 a les 8:07 AM

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: