Reigzel, l’íntim amic. El cant a l’amistat de Manuel Sayrach. Homer i Reigzel, Aquil·les i Patrocle.
.
.
Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com
.
.,
Manuel Sayrach i Carreras
Fill de Miquel Sayrach i Carabassa . El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.
Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi de la mitologia clàssica, i un monument a Pi i Margall (1931), que no es construïren.
Concebé, influït per Wagner, la creació artística com una integració de les arts i per això planejà la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la Llum , que hauria volgut també musicar, dels quals només publicà Abelard i Eloïsa (1919) iReigzel, l’íntim amic (1920); rebutjà l’oferiment d’Adrià Gual per a estrenar el primer, pel fet de considerar-lo un tot inseparable de la resta de la seva obra encara no escrita. El 1922 presentà a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que publicà el 1931. La seva obra global, fruit insòlit d’un món personal, plenament viscut, més tancat en ell mateix arran de la mort de la seva esposa Montserrat el 1932, és exponent d’un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
.
.
.
.
.
.
.
.
Los “Drames de la llum” (“Dramas de la luz”) ideados por Manuel Sayrach, contemplan […] un conjunto de siete obras, las cuales desarrollarían un concepto de fondo: la patria, el amor, la belleza, la confianza en sí, la amistad, la muerte y la felicidad. Estos conceptos desarrollados por sus correspondientes obras dramáticas, sintetizan el pensamiento del autor, de acuerdo al cual el ser humano cuenta con siete medios que le permiten vincularse con la divinidad. Además, a cada concepto y a cada obra, Sayrach les adjudica uno de los colores del arco iris, haciendo eco del decadentismo, el simbolismo y la poética wagneriana, todas ellas propuestas artísticas que integran diversos estímulos sensoriales como instrumento de influencia en sus espectadores.
El drama “Reigzel, l’íntim amic”, -aparecido en lengua catalana en 1920, en verso y uno de los dos únicos que el autor llegó a publicar-, se ubica en el quinto puesto del conjunto y le corresponde el color azul del arco iris. A la lectura del drama, resulta evidente la razón por la que Sayrach adjudicó a este trabajo el color asociado a la masculinidad. Se trata de una obra donde el protagonista, el co-protagonista y el antagonista son personajes masculinos, una muestra de que en la mentalidad del autor el diálogo más íntimo y más profundo que puede conseguirse entre amigos, sólo puede darse entre personas del mismo sexo.
El drama que nos ocupa es la interpretación sayraquiana del mito de Ganímedes. La acción se sitúa en la olimpiada 96, cuatrocientos años antes de Cristo. Reigzel, “Rei gloriós de qui té zel el cel” (“Rey glorioso de quien tiene celo el cielo”), es un privilegiado, un héroe perfecto, un personaje positivo. Además de su belleza extraordinaria, es generoso, íntegro y valiente. Está dispuesto a ofrendar su vida por su amigo-amado: Narcís Vident, una pasión que bordea la homosexualidad pero que se contiene prudentemente respetando el cristianismo que el personaje ya vislumbra y que el autor practica. Reigzel es pues, una fuente de luz y de amor que enamora a todo su entorno y que vive enamorado de su entorno; no deja indiferente a nadie, incluido al padre de los dioses del panteón griego clásico: Zeus, uno de los personajes centrales del drama. De hecho, la tensión dramática de la obra, radica en los intentos de Zeus de poseer a Reigzel. El dios pierde el juicio y en momentos puntuales de la obra, hasta su poder, por el apolíneo efebo; mientras que Reigzel resiste al asedio violento del padre de los dioses. Narcís Vident, el amigo de Reigzel, capturado por Zeus, es la moneda de cambio para conseguir al héroe. Como el Abelardo sayraquiano, Reigzel está henchido de ideales nobles: anhela paz y concordia entre los hombres y los pueblos; transmite energía, vitalidad, belleza y amor. […]
[…]
El entusiasmo de Reigzel por el universo y la naturaleza, hereda la filosofía o la metafísica de Francisco de Asís, de Giordano Bruno, de Spinoza, de Krause y de Nietzsche quienes relacionaron en sus pensamientos, vida, armonía, naturaleza y energía. Esta influencia revela el reconocimiento, la admiración y la propia afinidad que el autor reconocía en los citados pensadores.
[…]
“Reigzel”, el drama de Sayrach, tiene […] un formato bastante similar al del drama que lo precedió: “Abelard i Eloïsa”. La primera escena consiste en la aparición de un nutrido grupo de dioses de religiones diversas, hablando uno a uno sobre el tema de la amistad. Para poder desarrollar esta obertura, Sayrach tuvo que consultar una gran cantidad de textos. Este afán de investigación queda manifiesto a todo lo largo del drama, que destaca por su nivel erudito. Entre los personajes que aparecen en las páginas del libro, encontramos tanto a los dioses griegos: Zeus, Atenea, Urano, Cronos, Hades, Poseidón, etc., como a dramaturgos (Aristófanes, Sófocles, etc.), matemáticos (Arquímedes, Euclides, etc.), poetas (Eurípides), políticos (Alcibíades, Isócrates, etc.), filósofos (Sócrates, Platón), escultores (Fidias, Praxíteles, etc.), pintores (Apeles), historiadores (Tucídides, Jenofonte, etc.) y oradores (Pericles, Lisias, etc.) de la Grecia clásica. Casi todos ellos relativos al siglo V a.c., pero eso no es todo, también desfilan personajes legendarios como Homero o el adivino ciego Tiresias. El catolicismo del autor repercute en la culminación de la obra que trae al escenario a Jesucristo, fundador del imperio espiritual que desplazará a la cultura griega y al imperio romano. No obstante, Sayrach crea dos personajes de ficción para protagonizar su drama: Reigzel y Narcís Vident. El nombre de Narcís nos remite al mito de “Eco y Narciso” y no es casual que el autor indique que Narcís aparezca en el transcurso de la obra vistiendo una túnica de espejos. En realidad Reigzel y Narcís Vident encarnan juntos un mismo personaje, o por lo menos ambos cultivan los mismos valores y los mismos sentimientos. Los dos se aman a sí mismos a través de su alter ego, su exacta correspondencia. El mito de Narciso no estaría completamente repetido si Reigzel y Narcís Vident pudieran poseerse, pero Sayrach demuestra con su drama que como el Narciso mitológico, era víctima del castigo de Némesis.
.
Carlos Lupercio Cruz
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Composició ArquitectònicaAleix Clapés (1846-1920) y Manuel Sayrach (1886-1937) : en los márgenes del modernismo. Pàgs. 507 i 513.
(Tesi doctoral)
Disponible en línia a Tesis Doctorals en Xarxa TDX
.
.
.
.
.
.
.
.
HOMER
Inspira’m!, mon Reigzel, |
Un amical insomni com tu esbelt!…
Poesia ensenya a Homer!|REIGZEL
Gran Poeta! Això pot ser?
Homer!, Homer!, Homer! Tu ets el primer.
Veig jo tornar-s’ de llum! La vostra lira.
Polsau-la, Homer!, jo us prec. Reigzel t’inspira!HOMER
Cantaré!, si t’agrada.
REIGZEL
Oh sí! L’Ilíada |
— En tenebrosa nit,…
la son, la qu’esvaeix
les preocupacions de l’ànim,
vençut havia a l’invencible Aquil·les
mentre vetllava al seu amic Patrocle;
fou allavores, que vingué a trobar-lo
l’ànima de l’amic difunt,
dient-li aquestes paraules voladores:
— Tu dorms, Aquil·les,
I no penses en mi.
En tant que jo vivia,
Tu’m cuidaves sol·lícit,
al migdia, a la tarda, a la nit i al matí.
I, ara, tu m’oblides
tot-just m’acabo de morí’…
Ànima errant,
divago sens parà’.
Jo t’ho prego plorant:
dóna’m la teva mà,
que’l teu amic ja no retornarà;
mai més, jamai, essent tu i jo vivents,
podrem confiar-nos nostres pensaments.
Tu qu’ets semblant a un Déu,
oh Aquil·les, vulgue’m escoltar;
sols una cosa, dec-te-la pregar:
Que del teu cos, el meu
no sia mai, oh Aquil·les, separat;
i, units els nostres esperits,
que’ls nostres ossos sien recollits
en el vas d’or de l’íntima amistat!—
— Oh car amic! — Aquil·les respongué: —
com vens a encarregar-me aquestes coses?
Jo obedient, lo que manes compliré.
I ja que venir goses,
apropa’t més a mi, per abrassar-n’s
encar’ que només fos per uns instants. —
I això diguent,
Aquil·les, els seus braços estenent
envers el seu amic, per agafar-lo,
no conseguí atrapar-lo:
va fondre’s l’ànima, com si fos fum,
i s’endinçà ‘n la terra fent grans crits
i Aquil·les despertà a la clara llum.
— Meravellós és mon Amic, oh amics! —
Tots els que s’enteraren,
molt llastimosament tots ells ploraren;
i quan tot eren plors, qu’és bella cosa,
sorgí l’Aurora, la dels dits de rosa.
. . . . . . . . . . . .
Íntim Reigzel! No’t veig; sento’l teu plo’…
Ets tu l’ideal Patrocle, Aquil·les, jo! —.
.
.
.
.
Manuel Sayrach
REIGZEL, l’íntim amich
Acte 3er. Escena II (fragment)
[text adaptat ortogràficament].
.
.
.
Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com
.
.
.
.
.
.
.
REIGZEL
l’íntim amich
Drama de l’amistat en 4 actes i ‘n vers
Tallers d’arts gráficas Henrich i C.ª.
Barcelona, 1920
.
.
.
Reblogged this on Carlos Alejandro Lupercio and commented:
He sido citado en este blog. Una gran sorpresa. ¡Gracias!
M’he ha encisat veure aquesta cita meva a aquest blog. Moltes gràcies. Salutacions des de Monterrey, Nuevo León.
Salutacions. La teva tesi em va servir molt per a comprendre el projecte literari de Sayrach i, en particular, la recepció clàssica, que és l’objecte d’aquest blog.