Arxius

Archive for gener de 2016

Ulisses rebutja la perfecció de Calipso: Eça de Queiroz i Joan Puig i Pujol (a «Un enemic del Poble»)

«

 

.

.

Un enemic del Poble

.

.

Ideal de perfecció

.

… hi ha, però, en el fons de tota col·lectivitat, un latent desig de perfecció. És l’ànsia renovadora d’idees, de millorament social, de reivindicació, de voluntats, de revifament dels esperits dins les ànimes mortes. És el sentiment que s’aixeca contra l’egoïsme, contra l’absorció, contra la tirania, contra l’explotació, contra l’esclavitut i contra la immoralitat candent de cada dia. En Nietzsche preconitzava l’establiment de la Gran Salut, per produir espetits lliures. Aquí s’hauria d’establir la Gran Moral, per fer homes forts. Aquest ideal de perfecció no ha d’ésser purament epidèrmic, decoratiu o extern. Ha d’arribar endins del cor del homes i de les coses, per a que hi deixi un solc profund com el de l’aixada en la terra dura; no un camí llefiscós com el dels llimacs. Una perfecció equival a dir aristocratisme, però aquest aristocratisme no ha d’ésser en l’ambient ni en el gest, sinó en l’acció, en la lluita vertebrada i angular que ha de tenir la polidesa d’un espill on s’hi puguin reflectir totes les misèries humanes. Serà un prearistocratisme dels cervells i de les intel·ligències i no en els caps de pentinats lluents; no en els vestits impecables, sinó en les volunats i en els cors. Ha d’ésser en l’educació de la sensibilitat, per no mostrar una emoció cursi i ridícula. Ha d’ésser en el sentit estètic per a que es judiqui conscientment tot el que es miri o s’escolti. No l’aristocratisme ranci, buit i arcaic de les burgesies opulentes, sinó una perfecció bella i ufanosa que trenqui i desfaci tota incultura, tot plebeïsme, en el perenne treball quotidià enfonsat en el llot de totes les purulències abominables i dels baixos instints luxuriosos de les multituds incongruents i instintives…

*  *  *

Fugia —en el conte de l’Eça de Queiroz— l’intrèpid Ulisses de l’illa perfecta dintre de totes les coses vives i de les coses mortes, en la qual el retenia la deessa Calipso, del perfecte cos i dels perfectes braços; tot dient-li:

—O, deua! L’irreparable i suprem mal es troba en la teva perfecció!—

I delitosament pujà a la barca, deslligà la vela i fendí la quieta i brava mar, camí dels treballs penosos, camí de les tempestes i de les misèries, per a la delícia de les coses imperfectes!

I precisament aquest nostre ideal de perfecció l’hem de cercar, nous Ulisses, en totes les coses imperfectes que ens envolten i ens enronden.

.

Joan Puig i Pujol
Un enemic del Poble
Fulla de subversió espiritual
Nº 2. Abril de 1917 (III de la Era del Crim)

.

.

.

La perfecció

(acabament)

[…]

…l’impacient Heroi, arrabassant la destral, tallà la corda que lligava el rai a un tronc de roure i saltà cap a la proa que l’alta escuma embolcallava. Però aleshores, recordà que no havia besat la generosa i il·lustre Calipso! Ràpidament, llençà la seva túnica, saltà a través de l’escuma, corregué per la sorra, i feu un petó serè al front d’alabastre de la deessa. Ella agafà suaument la seva espatlla robusta:

Quants mals t’esperen, oh desgraciat! Si, altrament, restessis per tota la immortalitat en la meva illa perfecta, entre els meus braços perfectes…

Ulisses reculà, amb una exclamació magnífica:

O Deessa, l’irreparable i suprem mal està en la teva perfecció! 

I, a través de l’onada, fugí, s’enfilà apressat al rai, deixà anar la vela, fendí el mar, partí cap als treballs, cap a les tempestes, cap a las misèries – cap a la delícia de les coses imperfectes!

.

Eça de Queiroz
La perfecció

.

.

.

…o impaciente Herói, arrebatando o machado, cortou a corda que prendia a jangada ao tronco dum roble, e saltou para o alto bordo que a espuma envolvia. Mas então recordou que nem beijara a generosa e ilustre Calipso! Rápido, arremessando o manto, pulou através da espuma, correu pela areia e pousou um beijo sereno na fronte aureolada da Deusa. Ela segurou de leve o seu ombro robusto:

Quantos males te esperam, oh desgraçado! Antes ficasses, para toda a imortalidade, na minha ilha perfeita, entre os meus braços perfeitos…

Ulisses recuou, com un brado magnífico:

Oh Deusa, o irreparável e supremo mal está na tua perfeição!

E, através da vaga, fugiu, trepou sofregamente à jangada, soltou a vela, fendeu o mar, partiu para os trabalhos, para as tormentas, para as misérias —para a delícia das cosas imperfeitas!

.

Eça de Queiroz
A perfeição

.

.

.

 

Alba i José Emilio, a la riba de l’Escamandre, amb Helena, o no…

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.
Helena
.
Salió del huevo con cuerpo de mujer y gracia de ave.
Por cada uno de sus poros cantaban la vida y la hermosura de sus triunfos y sus goces.
En el fondo de sus ojos claros, esperaba una montaña de guerreros muertos.
.
Alba Omil
Con fondo de jazz

.

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

Orillas del Escamandro
.
Atravesaron en hondas naves el mar. Desembarcaron a orillas del Escamandro y durante diez años mantuvieron el sitio de la ciudad. Tras miles de combates y muertes penetraron en Troya mediante un ardid y la tomaron a sangre y fuego. Buscaron por todas partes a Helena. Al no encontrarla comprendieron que la causante de la guerra sólo había existido en la imaginación de un poeta ciego.
.
José Emilio Pacheco
La sangre de Medusa y otros cuentos marginales

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

Khalil Hawi. El mariner i el dervix

.

.

The syncretism of Late Antiquity is typical of the post-modern shadow of Ulysses. That of the Lebanese Khalil Hawi is a singular, bitter, apocalyptic concretion of Gilgamesh, Ulysses and Sindbad, Coleridge and Eliot, a ‘sailor’ who wanders through the unconscious, sacrifices his soul for knowledge, despairs of science, and sets sail towards the primordial banks of the Ganges where an ancient dervish foresees his death, the flames and ashes to fall on the coasts of the West, the emergence of boiling mud from a scowling earth, a new Athens or Rome. […]

For ‘syncretism’ do not read painless absorption, acquiescence in another’s models: read, as the Jews were forced to read, anguish, culture clash, and a tearing divide in life and history. Ulysses, as Dante understood once and for all, is no statue, but a flame, the tongue of fire which tells of a Greek condemned to death by the god of another’s culture. Ulysses is the West and he who knows it: attracted by it, his struggle is with himself.

Piero Boitani

The shadow of Ulysses beyond 2001
Comparative Criticism. Myth and mythologies. Vol. 21, pp. 3-19
Cambridge University Press 1999

.

.

.

.
El mariner i el dervix - 1

El mariner i el dervix - 2
El mariner i el dervix - 3
.

.

.

The Mariner and the Dervish

He sailed with Ulysses into the unknown, and with Faust he sacrificed his soul for the sake of knowledge. In the end, he despaired of modern science, rejecting it with Huxley and setting sail for the banks of the Gangesthe origin of Sufism. He saw nothing but dead clay here; nothing but hot clay there. Clay upon clay.

After suffering the swirl of storm and sea
and delusive light across darkened path,
and the expanse of the unknown
unfolding the unknown,
unveiling enveloping death,
unfurling blue shrouds for the drowned,
and opening the jaws of caves gowned
in the glow of flames on the horizon’s edge;
after tricking him, the wicked tempest
tossed him into the ancient East.

He set ashore in a fabled land
of which storytellers speak—
a tired tavern, legends and lore,
prayer and palm trees of partial shade
sheepishly murmuring in this humid,
uninhabited waste, wearing away
all feeling in feverish nerves,
muddling all memory and muffling
the remote, recurring echo—
the call of distant ports.

O if only the naked, ascetic dervishes would help him!
Dizzy from the dance of recitation and remembrance,
they transcended life.
Circles upon circles
around the ancient dervish,
his legs taking root in mud, motionless,
absorbing the excrement of the aging earth.
In the folds of his skin sprout parasitic plants,
old moss and thick-growing ivy.
Absent of feeling, he will fail to awaken,
and his share of the season’s fertile harvest
coursing through his veins
is but a rag that plants elegant beauty
on his old and tattered skin.

—Come, tell of the treasures
that have driven your eyes down
into the dark depths of the unknown.
—Crouching in this place
a thousand times, a thousand years,
crouching on the banks of the ancient Ganges,
the roads of the earth, however distant,
however far, all end at my doorstep,
and in my hut rest the twins:
God and boundless time.
And I see—what is it I see?
Death, ashes, flames!
descending upon the western shore.
Gaze out and you, too, shall see!
Or can you not bear the sight?
That frothing ghoul in boiling clay,
the feverish, forsaken ports,
and look! the pregnant earth writhing,
suffering, sending forth from the clay,
now and again, an Athens or a Rome!
And then the glow of fever rattling
in a barren chest, leaving behind a blister
and ashes from the refuse of time.

That suffering ghoul,
I see him as but a child
born of transient time,
a shriveled hand weaving a shroud
from his unraveling nerves.
Death is near, and you see me
crouching in this place
a thousand times, a thousand years,
crouching on the banks of the ancient Ganges,
and in my hut rest the twins:
God and boundless time.

Or do you believe yourself burdened
by the sight you cannot bear?

Leave me! The lighthouses
charting my course have died in my eyes.
Leave me to go where I do not know.
The distant ports will not deceive me:
some are feverish clay,
some are lifeless clay.
O how often have I burned in that boiling clay!
O how often have I died in that dying clay!
The distant ports will not deceive me:
leave me to the sea, to the wind, to death
unfurling blue shrouds for the drowned,
a mariner, in whose eyes
the lighthouses have extinguished.
Dead is that light in his eyes, dead:
heroism shall not spare him,
nor the humility of prayer.

.

Khalil Hawi (1919 - 1982)

Khalil Hawi (1919 – 1982)

Khalil Hawi
Translation: Josh Moore
Font: www.indianajosh.com

 

 

Il marinaio e il derviscio

Con Ulisse vagò nell’inconscio,
con Faust immolò la sua anima
a causa della conoscenza.
Infine, nella nostra epoca,
egli disperò della scienza.
Estraniatosi come Huxley,
fece vela per le rive del Gange,
sorgente madre del sufismo.
Là egli non vide altro
che creta senza vita,
qui solo caldo fango:
pur sempre e solo fango.

Dopo aver avuto a che fare
col mal di mare, con lumi
devianti dalla rotta oscurata,
con ignote distese dilaganti
ad accerchiarlo da ogni lato
fuori dall’inconscio, dalla morte,
la quale sciorina sudari
azzurri per l’annegato,
spalanca fauci cavernose
in vacui orizzonti, rivestiti
di un bagliore d’incendio,
eccolo infine proiettato
dall’ingannevole gioco dei venti
sui lidi dell’antico Oriente.

Così approdò in una terra
di cui narrano in oziose taverne
i cantastorie, miti, preghiere,
il mormorio svagato delle palme
dalle fievoli ombre.
Ivi uno sciabordio acquoso
intorpidisce ogni sensazione
lungo i nervi infiammati,
e attutisce ogni ricordo
a un’eco ripetuta e distante
come il richiamo di porti remoti.
Potessero almeno aiutarlo
i nudi, ascetici dervisci!
Rutilanti nei vortici
dei loro circoli di rimembranza,
essi ormai oltrepassarono
i confini dell’esistenza.

Circoli e ancora circoli
intorno a un vecchio derviscio:
le gambe radicate nella melma,
assorbe linfa dalla grama terra.
Se ne sta immoto insensibile,
e nelle pieghe della sua pelle
germogliano piante parassite:
muschio stagionato dal tempo,
edera che infittisce crescendo.
Egli mai più si sveglierà,
ma quel po’ di fertile stagione
che gli scorre ancora nelle vene
riveste di bellezza e eleganza
la sua vecchia pelle screpolata.

“Suvvia, svelami i tesori
che attrassero il tuo sguardo
nel profondo dell’inconscio”.
“Da mille anni accovacciato
in questo ricorrente sciabordio
sulla riva primordiale del Gange,
le vie del mondo, benché distante,
tutte si arrestano alla mia porta,
e nella mia capanna dimorano
divinità ed eternità gemelle.
Tu vuoi sapere che cosa vedo?
Morte, cenere e fiamme,
abbattersi sui lidi d’Occidente.

Osserva tu stesso e vedrai:
o non puoi tollerare la vista
di quel mostro in fermento?
Anche il fango ribolle di febbre,
i porti sono battuti dalla febbre,
ma ecco: la terra è gravida,
soffre il travaglio e le doglie.
E’ così che erompe alla luce
ogni tanto un’Atene o una Roma,
fra scorie combuste del tempo.
Così in un petto devastato
a una febbre che divampa
subentrano strani tumori.

Io in quel demone sofferente
non vedo altro che un figlio
generato dall’attimo fuggente,
e una mano dai peli grigi
già ordisce coi suoi nervi
un sudario per la sua morte.
Ma tu vedi me accovacciato
in questo perenne sciabordio
da mille anni per mille volte
sulla riva primordiale del Gange.
E nella mia capanna dimorano
divinità e eternità gemelle”.

“Non ti senti dunque oberato
da una visione insostenibile?”.
“Lasciami, che io prosegua
il cammino nell’inconscio.
La luce dei fari è spenta
sulla mia rotta ai miei occhi.
Non mi attira più ormai
la lusinga di porti lontani,
scavati nel fango febbrile,
di altri nel fango senza vita.
Quante volte io bruciai
nella febbre di quel fango,
quante volte sono morto
in quel fango inanimato!

Ormai quei porti remoti
non mi traggono in inganno.
Lasciami al mare, al vento,
e alla morte, che sciorina
sudari azzurri per l’annegato:
un marinaio, ai cui occhi
è spenta la luce dei fari.
Spenta la luce sulla sua rotta,
gesti eroici non lo salveranno,
né l’umiltà della preghiera”.

Khalil Hawi
Traduzione di Pino Blasone

.

.

.

.

 

Una Andròmaca, de Llucià Francesc Comella i Vilamitjana

.

 

“Els espectadors catalans, sobretot a Comella,
el contemplaven perquè parlava de la seva
ideologia o de la seva circumstància”.

Ernest Lluch
La Catalunya vençuda del segle XVIII
Foscors i clarors de la Il·lustració

.

.

.

.

Llucià Francesc Comella i Vilamitjana (VicOsona1751 — MadridEspanya1812), fou un prolífic dramaturg català en llengua castellana, autor de més de dues-centes obres, afí a les idees austriacistes.

Era fill d’un pare militar austriacista al qual haven estat confiscats els béns a conseqüència dels fets de 1714. En quedar orfe ben aviat fou recollit pel marquès de Mórtara, també d’idees austriacistes, al seu palau de Madrid, on el jove Comella, sense estudis universitaris, aprengué idiomes, coneixements mitològics, històrics i de l’Europa del seu temps, que incorporà a les seves obres. És autor d’un gran nombre d’obres teatrals, essencialment drames històrics a l’estil de Calderón. Fou atacat pels neoclàssics, com Leandro Fernández de Moratín, que el satiritzà en alguna de les seves obres. La seva biografia i obra va caure en un considerable oblit fins a algun estudi del musicòleg català Josep Subirà i Puig i als estudis d’Ernest Lluch sobre la Il·lustració i l’austriacisme a la Catalunya del segle XVIII,  entre altres. També fou autor del text de tonadillassarsueles, melòlegs, oratoris i òperes. Entre el 1806 i el 1808 dirigí la Companyia espanyola del Teatre de Barcelona,  on hi estrenà obres del seu rival Moratín. Amb la invasió napoleònica tornà a Madrid, on hi morí arruïnat.

Font: Viquipèdia

 

.

.

LA ANDRÓMACA,
MELO-DRAMA TRÁGICO
EN UN ACTO
POR DON LUCIANO FRANCISCO COMELLA

PERSONAS
Andrómaca, viuda de Hector. Astianacte, hijo de Andrómaca.
Pirro, amante de Andrómaca. Ulises, General Griego

*  *  *  *  *  *  *  *

La escena se representa en las inmediaciones de Troya después de su ruina.

.

.

Selva con un pirámide dedicado al triunfo de Hércules á la derecha; y sepulcro de Hector á la izquierda con cipreses. La mitad del foro figurará marina con vistas de la armada griega anclada, y la otra mitad los muros y edificios arruinados de Troya con varias quiebras ó roturas, al pie de las quales habrá muchas ruinas que facilitarán la subida y entrada de aquellas: noche sin mas luz que la que arroje el fuego de la pira que está delante del sepulcro: aparece Andrómaca sentada en la galería de este, llena de mayor consternacion: tan pronto derrama lágrimas de dolor sobre el sepulcro de su marido, como mira con rencor la armada de los Griegos. Después fixa los ojos con la mayor ternura en las ruinas, en seguida desgaja ramas de criprés, las echa en el fuego del ara, y se entra despachada por las quiebras de los muros de Troya: sale Pirro, y cesa la música que habrá expresado todas las pasiones de Andrómaca.

.

.

Pirro. Solo el sagrado fuego de la pira,
que alumbra de Hector el sepulcro frio,
en tan lóbrega noche comunica
alguna escasa luz á estos recintos.
La oscuridad me impide que ver pueda
de Andrómaca, mi bien, el dulce hechizo.
He venido á estas horas á encontrarla
para manifestarla mi cariño;
que no quiero exponerme á sus desayres
donde algún epirota pueda oirlo.
El horror de las sombras me la oculta
y por hallarla en vano me fatigo.
Qué triste soledad! todo es silencio,
lobreguéz y pavor… solo al oido,
conducidos del zéfiro suave,
llegan de rato en rato los suspiros
de un corazón doliente que se queja.
Quién podrá ser?

Golpe de música que anuncia las pisadas de Andrómaca.

Parece que oygo ruido
hácia las quiebras del cascado muro
y de entre ellas con paso contenido
van saliendo dos sombras.

Andrómaca.- Astianacte,

Le saca de las ruinas ó quiebras

hijo del corazon, des a el asilo
que á tu persona ofrecen los escombres
de la infelice Troya: ven conmigo,
que el horror de la noche y el silencio,
de tu madre protegen los designios.

[…]

Luciano Francisco Comella

Text complet: Hashi Trust Digital Library

.

.

.

.

.

.

 

 

El nacimiento de Venus. Fernando del Paso

.

.

.

Cantaré Afrodita, bella, venerable, de corona d’or,
a la qui pertoquen els castells i torres de Cipros marina,
aon fou portada damunt blana escuma per el buf humit
del Zèfir sobre les ones innúmeres del mar sorollós,
i allí l’acolliren les Hores benèvoles de mitres daurades,
vestint sa divina nuesa; i posaren-li al cap immortal
una corona d’or formosa i molt ben treballada,
i a ses orelles posaren unes flors daurades,
i entorn de son coll delicat i damunt el seu pit, tant blanc,
aquells collarets amb que elles mateixes, les Hores, s’ornaren
anant a la casa paterna, al chor adorable dels déus.

[…]

Himnes Homèrics
Himne VI
Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

LXIII

.

.

EL NACIMIENTO DE VENUS

(gongoriana)256px-Venus_redon

.

Éstas que me dictó, rimas sonoras,
pertinaz y solícita premura
de mis dorados días en las horas
más propicias al ocio y la ventura,
y que son de mi amor ejecutoras,
ofrendo enamorado a tu hermosura,
a cuya alcurnia y claridad se suma
haber nacido, virgen, de la espuma.
 
Mojada aún tu piel, y con mil flores
coronada tu testa, de tus senos
he de beber dulcísimos licores,
y el agua más azul de tus serenos
ojos de submarinos resplandores,
y enjugaré la sal de los amenos
rincones de tu cuerpo, pues no mengua
para hacerlo la industria de mi lengua.
 
Venus: la rosa genital, la rosa
que nació de la espuma y su blancura
y se hizo rosa flor y primorosa
con la sangre de un dios y su rojura,
nació para que el ansia presurosa
en esa rosa de encarnada hondura,
parida rosa del rubí y la nieve,
de mi sediento amor, en ella abreve.
.
.

Fernando del Paso
PoeMar

Fernando del Paso (México DF, 1935)

Fernando del Paso
(México DF, 1935)

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

PoeMarFernandel del Paso

PoeMar

Fondo de Cultura Económica de España. 2015

ISBN: 9788437507415

 

.

.

256px-Venus_redonOdilon Redon

La naissance de Venus (The birth of Venus) c. 1912

MoMa – Museum of Modern Art. New York, NY

 

.

.

.

.

 

Ulisses en el Crist de Bartra

.

.

.

.

[…]

Pere Vives

Pere Vives i Clavé (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941)

Caminant barrejat amb la multitud que vaiverejava per l’avinguda central del camp, Vives té la impressió, com altres vegades, no d’avançar cap a la marea humana que ve en direcció contrària a la seva, sinó que una ràfega de sol, pols i rostres l’assalta. Bé. La ràfega dels cent mil. Ningú. Cansament per als ulls. Només homes, i un brunzir d’eixam de veus, d’on, de tant en tant, es percep distintament una paraula, com un tret aïllat quan, en ple combat, es produeix una pausa. Bé. Un gos, allà. El fidel amic de l’home. S’atura, el gos, aixeca una de les potes poste­riors i amolla un curt i ràpid rajet, que brilla com una agulla. Un nen. Amb el ventre inflat. Va sol i plora, i les seves llàgrimes rossolen per les galtes plenes de grans. Deixeu que els infants s’acostin a mi… Bé. L’important és que visqui. Com el gos. I com ell mateix. Com el gos, que ara lladra, queixós, perquè la sabata immòbil damunt la qual ha orinat, acaba de ventar-li un cop a les costelles. Bé. Ningú. Sorra de tots. Ulisses va dir a Polifem que s’anomenava Ningú, i Argos era el nom del seu gos. No li pixà la sandàlia. Polifem era un gegant totxo, amb un ull al mig del front; però l’altre Argos tenia cent ulls brillants, dels quals cinquanta eren sempre oberts, i per això Hera, gelosa, li encarregà la custòdia d’lo trans­formada en blanca vedella… Bé. Argos-Argelers té dos-cents mil ulls i un Hermes-Puig l’endormisca amb els sons de la seva petita flauta… Però on serà lo? Bé. Diguem que és Joana… Ioana! Oh lluminosa col·lisió de dos noms! Caldria saber si Hermes, el lla­dre, no posà banyes a Zeus amb la vedella blanca, quan Argos hagué tancat el darrer dels seus cent ulls, i fou decapitat, i Hera els sembrà tots, els ulls, a la cua del paó… Ioana! Ho contaria a Puig.

Cada dia aprèn més a no veure. Amb els rostres, per exemple, gairebé ja no té consciència que siguin diferents. Aquí tothom ha arribat al seu últim rostre, i ja no han d’estalviar-lo. Argos significa també el ros­tre del cel nocturn, sempre el mateix, i els seus ulls són les estrelles… Bé. Aprendre a no veure, és a dir, a subjectar les dues petites feres dels ulls, sempre voraces, a l’aguait i a punt de llançar-se sobre les fàcils preses de la realitat, i després, quan tanquem els ulls, saber guiar els altres que neixen immediatament girats cap endins com dos sobrevivents d’un naufra­gi que arriben a la platja d’un país desconegut: tornar enrera és impossible, però ¿com avançar quan s’igno­ren tots els camins i llur destí? Ésser un Argos de cent ulls interiors al servei de l’esperit… Al diable l’espe­rit! Bé. Però ¿què fer amb el nen del ventre inflat? La idea de Déu es pot tractar a puntades de peu dialèc­tiques; el No-res es pot omplir de gronxadors estètics. Però aquest infant, aquest infant sol, plorant i amb el ventre inflat, no li deixa tancar els ulls i ressuscita un vell crit… Ototoi! Bé. No… Dos o tres s’han girat, maquinalment, i després han seguit endavant… Ioana! Ioana! Ara no s’ha girat ningú… Bé. Cal cercar l’Altre, sigui com sigui. Perquè l’Altre és també ell!

Agusti Bartra

Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 – Terrassa, 7 de juliol de 1982)

[…]

Agustí Bartra
Crist de 200.000 braços

.

.

.

.

.

.

Bartra - CristAgustí Bartra

Crist de 200.000 braços

Debiaix, 1
Lleonard Muntaner. Palma (Mallorca), 2008
ISBN: 9788496664777

.

.

.

.

 

 

A Nausica, de Ricard Piqué Batlle

.

.

.

.

A Nausica

.

Canta’m, o Musa, la dels auris cabells que voleien
besats per l’oreig, la gràcil figura que sembla de vori
d’aquella fembra gentil i adorable que encisa i atreu
com la sirena subtil i embriagant de la vella llegenda
que fou lloada d’Ulisses diví i un jorn l’ésser d’Alcínous rebia.
Canta-ho, Musa, amb ta veu suavíssima i dolça
que filtra a l’orella i arriba dins l’ànima
deixant un neguit com si Amor la colpís amb ses fines sagetes
prenyades del líquid parió al que el vell Eros
filtra en el cor dels amants que l’invoquen.
Diga’m la gesta gloriosa i divina d’aquella Nausica
qui va cobrir la nuesa del fill de Laertes, un dia,
i vers el palau del seu pare menava-li els passos
i estatge en rebia i el tracte de príncep esqueia
al Rei de donar-li sense exigència de nom ni de Pàtria,
i encara pregava a Daimó, el dolç Poeta, contar-li
ço que de Troia caiguda i ses gestes sabia.
Diga’m la gràcia i la joia del rostre d’aquella Nausica
davant de l’heroi qui cegà l’ull immens de Polifem
i amb Aiax lluità per copsar les armes lluentes d’Aquil·les
i tants de perills corregué abans que Itàquia veiés el seu rostre
després de la seva partida guerrera on vint anys s’escolaren.
.
Diga’m, o Musa, també, la llangor d’aquell rostre de dea
quant la partida apressada de l’hoste d’Alcínous
i el bategar d’aquell cor tot amor pel bell heroi,
quan, tremolós, a Daimó recomptava la història
de la gruta divina i l’encant de Calipso, i d’Agamèmnon i Aquil·les
evocava les ombres i l’amistat de Circe encisera,
mentre que Ulisses diví, acompanyat del bon Rei, vers el port caminava
on ja la nau sobre el pèlag havia frisança
de rebre la petja suau i alhora segura d’aquell fill de dea
que abans de partir besava el mantell de Nausica
sentint-se colpit d’una estranya ferida amorosa.
Canta-ho, Musa, i conta’m el dol que sentia i les llàgrimes
que la dolça Nausica vessava quan Ulisses partia,
llençant-se amb dolor damunt la platja sorrenca
mentre solcava la nau la llisor del blau pèlag
i el vell Daimó de nou les glòries de l’heroi de Troia cantava…
.
Canta’m, o, Musa, la dels auris cabells que voleien
besats per l’oreig, la gràcil figura que sembla de vori
d’aquella fembra gentil i adorable que encisa i atreu
com la sirena subtil i embriagant de la vella llegenda
que fou lloada d’Ulisses diví i un jorn l’ésser d’Alcínous rebia…
.
R. PIQUÉ BATLLE

Publicat a “La Academia Calasancia”, Año XXXVI, Nº 808, Marzo 1927

.

.

..

Ricard Piqué i Batlle (1901-1990).  En la seva joventut va formar part dels cercles de la joventut catalanista de la seva Tàrrega natal, al voltant de l’agrupació Nostra Parla,  i va conrear la poesia en català, publicant-ne tres volums: Coses de Tàrrega. Poesies (1921), Instants (1922) i L’esperit d’una ciutat: poema (1922). En el marc de la seva inquietut literària i catalanista, va mantenir correspondència puntual amb Pompeu Fabra, sobre questions lexicogràfiques, del que n’hi ha ressò en les Converses Filològiques d’aquest darrer (Pompeu Fabra. Converses Filològiques. Apartats 198 i 200; pàgs. 318 i ss. |  Criteris d’anotació, disposició i continguts de l’aparat ecdòtic. Josep Murgades i Maria Toldrà,  pàg. 116). Després de la guerra civil no se li coneix activitat literària, i va estar centrat en la seva faceta professional i acadèmica. Fou un expert comptable, directiu d’empreses, i president, des del 1947  fins a la seva defunció, de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, amb seu a Barcelona (Anales RACEF, anys 1990-1992, pàgs. 6-23).