Inici > Ecos de l'Odissea > Ulisses rebutja la perfecció de Calipso: Eça de Queiroz i Joan Puig i Pujol (a «Un enemic del Poble»)

Ulisses rebutja la perfecció de Calipso: Eça de Queiroz i Joan Puig i Pujol (a «Un enemic del Poble»)

«

 

.

.

Un enemic del Poble

.

.

Ideal de perfecció

.

… hi ha, però, en el fons de tota col·lectivitat, un latent desig de perfecció. És l’ànsia renovadora d’idees, de millorament social, de reivindicació, de voluntats, de revifament dels esperits dins les ànimes mortes. És el sentiment que s’aixeca contra l’egoïsme, contra l’absorció, contra la tirania, contra l’explotació, contra l’esclavitut i contra la immoralitat candent de cada dia. En Nietzsche preconitzava l’establiment de la Gran Salut, per produir espetits lliures. Aquí s’hauria d’establir la Gran Moral, per fer homes forts. Aquest ideal de perfecció no ha d’ésser purament epidèrmic, decoratiu o extern. Ha d’arribar endins del cor del homes i de les coses, per a que hi deixi un solc profund com el de l’aixada en la terra dura; no un camí llefiscós com el dels llimacs. Una perfecció equival a dir aristocratisme, però aquest aristocratisme no ha d’ésser en l’ambient ni en el gest, sinó en l’acció, en la lluita vertebrada i angular que ha de tenir la polidesa d’un espill on s’hi puguin reflectir totes les misèries humanes. Serà un prearistocratisme dels cervells i de les intel·ligències i no en els caps de pentinats lluents; no en els vestits impecables, sinó en les volunats i en els cors. Ha d’ésser en l’educació de la sensibilitat, per no mostrar una emoció cursi i ridícula. Ha d’ésser en el sentit estètic per a que es judiqui conscientment tot el que es miri o s’escolti. No l’aristocratisme ranci, buit i arcaic de les burgesies opulentes, sinó una perfecció bella i ufanosa que trenqui i desfaci tota incultura, tot plebeïsme, en el perenne treball quotidià enfonsat en el llot de totes les purulències abominables i dels baixos instints luxuriosos de les multituds incongruents i instintives…

*  *  *

Fugia —en el conte de l’Eça de Queiroz— l’intrèpid Ulisses de l’illa perfecta dintre de totes les coses vives i de les coses mortes, en la qual el retenia la deessa Calipso, del perfecte cos i dels perfectes braços; tot dient-li:

—O, deua! L’irreparable i suprem mal es troba en la teva perfecció!—

I delitosament pujà a la barca, deslligà la vela i fendí la quieta i brava mar, camí dels treballs penosos, camí de les tempestes i de les misèries, per a la delícia de les coses imperfectes!

I precisament aquest nostre ideal de perfecció l’hem de cercar, nous Ulisses, en totes les coses imperfectes que ens envolten i ens enronden.

.

Joan Puig i Pujol
Un enemic del Poble
Fulla de subversió espiritual
Nº 2. Abril de 1917 (III de la Era del Crim)

.

.

.

La perfecció

(acabament)

[…]

…l’impacient Heroi, arrabassant la destral, tallà la corda que lligava el rai a un tronc de roure i saltà cap a la proa que l’alta escuma embolcallava. Però aleshores, recordà que no havia besat la generosa i il·lustre Calipso! Ràpidament, llençà la seva túnica, saltà a través de l’escuma, corregué per la sorra, i feu un petó serè al front d’alabastre de la deessa. Ella agafà suaument la seva espatlla robusta:

Quants mals t’esperen, oh desgraciat! Si, altrament, restessis per tota la immortalitat en la meva illa perfecta, entre els meus braços perfectes…

Ulisses reculà, amb una exclamació magnífica:

O Deessa, l’irreparable i suprem mal està en la teva perfecció! 

I, a través de l’onada, fugí, s’enfilà apressat al rai, deixà anar la vela, fendí el mar, partí cap als treballs, cap a les tempestes, cap a las misèries – cap a la delícia de les coses imperfectes!

.

Eça de Queiroz
La perfecció

.

.

.

…o impaciente Herói, arrebatando o machado, cortou a corda que prendia a jangada ao tronco dum roble, e saltou para o alto bordo que a espuma envolvia. Mas então recordou que nem beijara a generosa e ilustre Calipso! Rápido, arremessando o manto, pulou através da espuma, correu pela areia e pousou um beijo sereno na fronte aureolada da Deusa. Ela segurou de leve o seu ombro robusto:

Quantos males te esperam, oh desgraçado! Antes ficasses, para toda a imortalidade, na minha ilha perfeita, entre os meus braços perfeitos…

Ulisses recuou, com un brado magnífico:

Oh Deusa, o irreparável e supremo mal está na tua perfeição!

E, através da vaga, fugiu, trepou sofregamente à jangada, soltou a vela, fendeu o mar, partiu para os trabalhos, para as tormentas, para as misérias —para a delícia das cosas imperfeitas!

.

Eça de Queiroz
A perfeição

.

.

.

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: