Inici > Matèria troiana > La mort de Príam, de l’Eneida al Hamlet de Shakespeare

La mort de Príam, de l’Eneida al Hamlet de Shakespeare

.

.

 

… amb la mà esquerra agafa
sa cabellera, i tira amb la mà dreta
l’espasa coruscant, que recondia,
fins al pom, en son flanc. Tal fi tingueren
els mals fats de Priam: la sort
havia fixat aquest trespàs al qui regnava
tant de temps poderós en tants de pobles
de l’Asia i tantes terres: veure Troia
en flama i en ruïnes, abatuda,
ans de morir. I jau en la ribera
un tronc gegant, dels muscles escapçada
una gran testa, i un cadavre anònim.
.
Eneida, II
Traducció de Mn. Llorenç Riber (1917)

.

.

What’s Hecuba to him, or he to Hecuba,
That he should weep for her?

Hamlet, II, 2

.

.

.

eneida_priam

Miniatura de Maïtre François (il·lustrador), a “Augustine, La Cité de Dieu (Vol. I)”. c. 1475. Manuscrit: The Hague, RMMW, 10 A 11

.

.

.

HÀMLET

[…]

(Entren quatre o cinc comediants.)

Benvinguts, mestres: sigueu tots molt benvinguts. M’a­legro de veure-us amb salut, bons amics. Oh vell amic! La teva cara ha tret serrell, de l’últim cop que et vaig veure ençà. Véns a plantar-me cara a Dinamarca? Què és, això, ma jove mestressa i dama! Per la Verge!,  La vos­tra senyoria és més a prop del cel que la darrera vegada que us vaig veure: almenys ho fa l’alçària dels talons. Déu vulgui que la vostra veu, com les peces d’or que no corren, no tingui mosses en el cantell. Tots benvinguts, mestres. Disposem-nos, com els falconers francesos, a caçar el que vegem: ja deveu tenir un parlament a punt. Anem, doneu-nos un tast del vostre mèrit: un parla­ment apassionat.

PRIMER COMEDIANT

Quin parlament, mon senyor?

HÀMLET

Un cop vaig sentir-te’n un, de parlament, que mai no ha estat representat; o, si ho ha estat, no pas més d’una vegada, car la comèdia (prou me’n recordo) no agra­dà al major nombre: al públic li semblà caviar; per més que (a parer meu, i al d’altres, el judici dels quals en tal matèria supera el meu) fos una comèdia ben meditada en les seves escenes i conjuminada amb tanta de naturalitat com enginy. Un deia (me’n recordo) que els versos no tenien sal que assaborís l’assumpte, ni les frases res que pogués caracteritzar d’afectació l’autor; però assenyalava l’honestedat d’aquest procedir, tan suau com agradable, i de molta més bellesa que no pas elegància. Per damunt de tots va agradar-me’n un, de parlament: el d’Enees a Dido en el tros que parla de la mort de Príam. Si el sabeu de memòria, comenceu en aquest vers…

Vejam… vejam:

“Pirrus, ferotge com la fera Hircana…”

No és això: comença amb Pirrus.

“Pirrus ferotge (el de les negres armes!
negres com sos intents, que nit retreia
quan s’estenia en el seu corser sinistre)
ara ha mudat el negre, trist aspecte
per un blasó més trist: de cap a peus
ara és ben roig tot ell: pintura horrible
de sang de pares, mares, fills, germanes
cuits i pastats en abrandades vies,
que fan llum maleïda i opressora
als assassins. Foc i furor rostint-ho,
i envarat per la sang agrumollada,
fets carboncles els ulls, l’hel·lènic Pirrus
cerca el vell avi Príam.”

Ara seguiu.

POLÒNIUS

Per Déu, mon senyor, que ho heu dit bé: amb bon ac­cent i amb discreció.

PRIMER COMEDIANT

…………………………………..Aviat el troba,
batent de prop els grecs. Sa vella espasa,
ja rebel a son braç, resta allí on tomba
amb desgrat de manar. Desigual lluita
la de Pirrus amb Príam! Pres de ràbia
sabreja l’aire, i, amb el vent que aixeca,
el dèbil pare cau. Sense esma Íl·lion
sembla sentir-se d’aqueix cop llavores:
son cap encès fins a la base tomba,
i el sorollós esfondrament fa presa
de l’oïda de Pirrus, i sa espasa
que anava a caure en la lletosa testa
del venerable Príam, resta en l’aire
erta. Talment com un tirà en pintura
Pirrus semblava; i, com aquell que es troba
indiferent de voluntat i objecte,
no féu res.
Mes com veiem sovint, abans del xàfec,
silenciós el cel, els grops immòbils,
els vents ardits callats, i a baix la terra
tan muda com la mort, i oïm de sobte
un tro espantós que als espais trontolla;
així, després de la quietud de Pirrus,
la venjança el desperta, torna a l’obra.
I mai  caigueren els martells dels Cíclops
sobre les armes del déu Mart, forjades
per a durada eterna, més de pressa,
que l’espasa de Pirrus sangonosa
cau ara sobre Priam.
Fora, fora, Fortuna, mala dona!
Déus tots! Units en sínode, lleveu-li
el seu poder! Feu-ne trossos, de les llandes
i dels raigs de ses rodes, perquè rodi
de dalt dels cims del cel fins als abismes
dels esperits d’infern!”

POLÒNIUS

És massa llarg.

HÀMLET

Això ho deu dir, el barber, de la vostra barba. Segueix: t’ho prego. Ell està per una giga o les històries verdes o, si no, s’adorm. Vés dient: arriba al passatge d’Hècuba,

PRIMER COMEDIANT

“Mes qui hagués vist la malforjada reina…

HÀMLET

«La malforjada reina»

POLÒNIUS

Està bé: la malforjada reina està bé.

PRIMER COMEDIANT

córrer descalça, arreu, batent les flames
amb plor cegant; un tros de lli a la testa
que ans cenyí diademes; sols vestida,
sobre els lloms, secs d’excés de parteratge,
d’un cobrellit nuat a corre-cuita;
qui ho hagués vist, amb verinosa llengua
a la Fortuna hauria dit traïdora.
Mes si talment els déus l’haguessin vista,
quan ella veu com Pirrus amb l’espasa
fent a bocins del seu marit els membres,
llançà de sobte un crit espaventable
(si les coses mortals poguessin moure’ls),
els ulls cremants del cel esdevindrien
lletosos, i apenats els déus mateixos.”

POLÒNIUS

Mireu, com ha mudat el color! Té llàgrimes als ulls. Prou: us ho prego.

.

Shakespeare
Hamlet, Acte II, Escena 2
Traducció de Magí Morera i Galícia
revisada per Josep Vallverdú

.

..

Hàmlet 1Hàmlet 2Hàmlet 3

 

.

.

.

.

.

.

.

...

.

HAMLET

[…]

Enter four or five Players

[…]

[…] come, give us a taste
of your quality; come, a passionate speech.

First Player

What speech, my lord?

HAMLET

I heard thee speak me a speech once, but it was
never acted; or, if it was, not above once; for the
play, I remember, pleased not the million; ’twas
caviare to the general: but it was —as I received
it, and others, whose judgments in such matters
cried in the top of mine— an excellent play, well
digested in the scenes, set down with as much
modesty as cunning. I remember, one said there
were no sallets in the lines to make the matter
savoury, nor no matter in the phrase that might
indict the author of affectation; but called it an
honest method, as wholesome as sweet, and by very
much more handsome than fine. One speech in it I
chiefly loved: ’twas Aeneas’ tale to Dido; and
thereabout of it especially, where he speaks of
Priam’s slaughter: if it live in your memory, begin
at this line: let me see, let me see–

‘The rugged Pyrrhus, like the Hyrcanian beast,’–

it is not so:–it begins with Pyrrhus:–

‘The rugged Pyrrhus, he whose sable arms,
Black as his purpose, did the night resemble
When he lay couched in the ominous horse,
Hath now this dread and black complexion smear’d
With heraldry more dismal; head to foot
Now is he total gules; horridly trick’d
With blood of fathers, mothers, daughters, sons,
Baked and impasted with the parching streets,
That lend a tyrannous and damned light
To their lord’s murder: roasted in wrath and fire,
And thus o’er-sized with coagulate gore,
With eyes like carbuncles, the hellish Pyrrhus
Old grandsire Priam seeks.’

So, proceed you.

LORD POLONIUS

‘Fore God, my lord, well spoken, with good accent and
good discretion.

First Player

‘Anon he finds him
Striking too short at Greeks; his antique sword,
Rebellious to his arm, lies where it falls,
Repugnant to command: unequal match’d,
Pyrrhus at Priam drives; in rage strikes wide;
But with the whiff and wind of his fell sword
The unnerved father falls. Then senseless Ilium,
Seeming to feel this blow, with flaming top
Stoops to his base, and with a hideous crash
Takes prisoner Pyrrhus’ ear: for, lo! his sword,
Which was declining on the milky head
Of reverend Priam, seem’d i’ the air to stick:
So, as a painted tyrant, Pyrrhus stood,
And like a neutral to his will and matter,
Did nothing.
But, as we often see, against some storm,
A silence in the heavens, the rack stand still,
The bold winds speechless and the orb below
As hush as death, anon the dreadful thunder
Doth rend the region, so, after Pyrrhus’ pause,
Aroused vengeance sets him new a-work;
And never did the Cyclops’ hammers fall
On Mars’s armour forged for proof eterne
With less remorse than Pyrrhus’ bleeding sword
Now falls on Priam.
Out, out, thou strumpet, Fortune! All you gods,
In general synod ‘take away her power;
Break all the spokes and fellies from her wheel,
And bowl the round nave down the hill of heaven,
As low as to the fiends!’

LORD POLONIUS

This is too long.

HAMLET

It shall to the barber’s, with your beard. Prithee,
say on: he’s for a jig or a tale of bawdry, or he
sleeps: say on: come to Hecuba.

First Player

‘But who, O, who had seen the mobled queen—’

HAMLET

‘The mobled queen?’

LORD POLONIUS

That’s good; ‘mobled queen’ is good.

First Player

‘Run barefoot up and down, threatening the flames
With bisson rheum; a clout upon that head
Where late the diadem stood, and for a robe,
About her lank and all o’er-teemed loins,
A blanket, in the alarm of fear caught up;
Who this had seen, with tongue in venom steep’d,
‘Gainst Fortune’s state would treason have
pronounced:
But if the gods themselves did see her then
When she saw Pyrrhus make malicious sport
In mincing with his sword her husband’s limbs,
The instant burst of clamour that she made,
Unless things mortal move them not at all,
Would have made milch the burning eyes of heaven,
And passion in the gods.’

LORD POLONIUS

Look, whether he has not turned his colour and has
tears in’s eyes. Pray you, no more.

.

.
.
.

.

.

.

.

Eneida RiberVirgili
Eneida. Vol. I

Traducció de Mossen Llorenç Riber, Pvre.
Il·lustrada per Joan d’Ivori

Editorial Catalana
Barcelona, 1917

.

.

.

Hàmlet 1W. Shakespeare
Hàmlet

Traducció de M. Morera i Galícia

Biblioteca Literària
Editorial Catalana
Barcelona, 1920

.

.

.

Hàmlet 2William Shakespeare
Hàmlet

Traducció de Magí Morera i Galícia
Pròleg de Joan Triadú

Biblioteca Selecta, volum 366
Editorial Selecta
Barcelona, 1964

.

.

.

Hàmlet 3William Shakespeare
Hàmlet

Traducció de Magí Morera i Galícia
revisada per Josep Vallverdú

Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU) (nova presentació), 15
Edicions 62. Barcelona, 1997
ISBN: 9788429742367

.

.

.

.

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: