Inici > Ecos de l'Odissea > El retorn a «La ignorància», de Milan Kundera

El retorn a «La ignorància», de Milan Kundera

.

.

.

1

.

-¿Encara ets aquí? -La veu no era malèvola, però tampoc no era amable; Sylvie s’estava irritant.

-¿I on hauria de ser? -va preguntar Irena.

-Al teu país!

-¿Vols dir que aquest no és el meu país?

És clar que no volia fer-la marxar de França, ni tampoc insinuar-li que era una estrangera in­desitjable:

-Ja saps a què em refereixo!

-Sí que ho sé, però ¿oblides que aquí hi tinc la feina, el meu pis, les meves filles?

-Escolta’m, conec Gustaf, farà tot el que es­tigui al seu abast perquè puguis tornar al teu país. I pel que fa a les teves filles, no em vin­guis amb romanços! Ja fan la seva vida! Déu meu, Irena, el que passa al teu país és tan fas­cinant! En una situació com aquesta, sempre es pot trobar una solució.

-Però Sylvie! No es tracta només de les coses pràctiques, la feina, el pis. Visc aquí des de fa vint anys. Hi tinc la meva vida.

-S’hi està fent la revolució, al teu país! -Ho va dir amb un to de veu que no admetia rèpli­ca. I llavors va callar. Amb aquest silenci, volia que Irena entengués que no s’ha de desertar quan passen coses importants.

-Però si torno al meu país, no ens veurem més -va dir Irena, per violentar una mica la se­va amiga.

Aquesta demagògia sentimental no va fer cap efecte. La veu de Sylvie es va tornar més càli­da:

-Et vindré a veure, estimada! T’ho prometo, t’ho prometo!

Estaven assegudes l’una al costat de l’altra en­front de dues tasses de cafè, buides des de feia molta estona. Irena va veure llàgrimes d’emoció als ulls de Sylvie, que es va inclinar cap a ella i li va estrènyer la mà:

-Serà un gran retorn. -I un cop més-: El teu gran retorn.

Repetides, les paraules van adquirir tanta força que, dintre seu, Irena les va veure escrites en majúscules: Gran Retorn. Va deixar de re­bel·lar-se: es va sentir fascinada per tot d’imatges que de sobte van emergir d’antigues lectu­res, de pel·lícules, de la seva pròpia memòria i potser de la dels seus avantpassats: el fill perdut que retroba la seva mare ja vella; l’home que torna als braços de l’estimada de qui un destí ferotge el va separar fa molt de temps; la casa pairal que tothom porta a dintre; la sendera redescoberta on van quedar gravades les passes perdudes de la infància; Ulisses que torna a veu­re la seva illa després d’anys de vagareig; el re­torn, el retorn, la gran màgia del retorn.

.

.

.

2

.

El «retorn», en grec, es diu nostos. Algos vol dir «patiment». La nostàlgia és, doncs, el pati­ment causat pel desig insatisfet de tornar. Per a aquesta noció fonamental, la majoria dels euro­peus poden utilitzar una paraula d’origen grec (nostàlgia), a banda d’altres paraules l’etimologia de les quals pertany a la llengua nacional: els espanyols diuen añoranza; els portuguesos, saudade. En cada llengua, aquestes paraules in­clouen un matís semàntic diferent. Sovint, signifiquen tan sols la tristor provocada per la im­possibilitat del retorn al país. Enyorança de la terra. Enyorança de casa. Allò que, en anglès, es diu homesickness. O en alemany Heimweh. En ho­landès heimwee. Però és una reducció espacial d’aquesta gran noció. Una de les llengües euro­pees més antigues, l’islandès, distingeix entre dos termes: söknudur: nostàlgia en sentit gene­ral; i heimfra: enyorança de la terra. Els txecs, a més del mot nostàlgia manllevat del grec, tenen per designar aquesta noció el seu propi subs­tantiu: stesk, i el seu propi verb; una de les fra­ses d’amor més commovedores que pot dir un txec és styska se mipo tobe, «t’enyoro; ja no puc suportar més el dolor de la teva absència». En català, enyorar es deriva del verb llatí ignorare (ig­norar). A la llum d’aquesta etimologia, la nostàl­gia se’ns revela com el dolor de la ignorància. Ets lluny i no sé què estàs fent. El meu país és lluny i no sé què hi passa. Algunes llengües te­nen certes dificultats amb l’enyorança: els fran­cesos no poden expressar-la més que amb la pa­raula d’origen grec (la nostalgie) i no tenen cap verb; poden dir: je m’ennuie de toi (que és equi­valent a «et trobo a faltar»), però aquesta ex­pressió és dèbil, freda, massa lleu per a un sen­timent tan greu. Els alemanys rarament utilitzen el mot nostàlgia en la seva forma grega i s’esti­men més dir Sehnsucht: desig d’allò que és ab­sent. Però la Sehnsucht pot referir-se a una cosa que ha existit o bé a una cosa que no ha exis­tit (una nova aventura) i per tant no implica ne­cessàriament la idea d’un nostos; per incloure en la Sehnsucht l’obsessió del retorn, caldria afegir-hi un complement: Sehnsucht nach der Vergangenheit, nach der verlorenen Kindheit, o nach der ersten Liebe (desig del passat, de la infància, o del primer amor).

L’Odissea, l’epopeia fundadora de l’enyorança, va néixer a l’inici de l’antiga cultura grega. Cal recalcar-ho: Ulisses, el més gran aventurer de tots els temps, va ser també el nostàlgic més gran. Va anar (sense gaire il·lusió) a la guerra de Troia i s’hi va quedar deu anys. Després, va afanyar-se a tornar a la seva Ítaca natal però les intrigues dels Déus van allargar tres anys, en principi, el seu periple, tres anys farcits dels es­deveniments més estrafolaris, i posteriorment set anys més que va passar, com a ostatge i com a amant, a l’illa de la nimfa Calipso que, ena­morada, no el deixava marxar.

Al final del cinquè cant de L’Odissea, Ulisses li diu: «Jo no deixo pas de saber que al costat de tu la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri… Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni». I Homer continua: «Tal deia ell; i el sol es va pondre, i venia la fosca; i retirant-se, els dos, al fons de l’espluga balmada, van fruir de l’amor, restant l’un en braços de l’altre».

Res que es pugui comparar a la vida de po­bra emigrada que Irena havia portat durant molt de temps. Ulisses va viure al costat de Calipso una veritable dolce vita, una vida acomo­dada, una vida joiosa. Tanmateix, entre la dolce vita a l’estranger i el retorn arriscat a casa, va es­collir el retorn. En comptes de l’exploració apassionada del que era desconegut (l’aventura), va preferir l’apoteosi d’allò que ja coneixia (el retorn). En comptes de l’infinit (ja que l’aven­tura no pretén acabar mai), va preferir el final (ja que el retorn és la reconciliació amb la fini-tud de la vida).

Sense despertar-lo, els mariners de Feàcia van dipositar Ulisses embolicat en llençols a la ri­bera d’Ítaca, al peu d’una olivera, i van marxar. Aquest va ser el final del viatge. Dormia, esgo­tat. Quan es va despertar, no sabia on era. Lla­vors Atena va dissipar-li la boira de davant dels ulls i es va sentir embriac; la gran embriaguesa del retorn; l’èxtasi de les coses conegudes; la música que va fer vibrar l’aire entre la terra i el cel: va veure la rada que coneixia d’ençà que era petit, les dues muntanyes que la domina­ven, i va acariciar la vella olivera per tal d’as­segurar-se que era la mateixa olivera de feia vint anys.

El 1950, quan feia catorze anys que Arnold Schönberg era als Estats Units, un periodista americà li va fer algunes preguntes pèrfidament ingènues: ¿és cert que l’emigració fa perdre força creadora als artistes?, ¿que la seva inspira­ció s’asseca tan bon punt les arrels de la terra natal deixen d’alimentar-la?

Imagineu-vos! Cinc anys després de l’Holo­caust! I un periodista americà no perdona a Schönberg que afluixi els lligams amb aquell tros de terra on, davant la seva mirada, el més gran dels horrors s’havia posat en marxa! Però no hi ha res a fer. Homer va glorificar l’enyo­rança amb una corona de llorer i així va esti­pular una jerarquia moral dels sentiments. Penèlope n’ocupa la part més alta, molt més amunt que Calipso.

Calipso, ah, Calipso! Hi penso sovint. Va es­timar Ulisses. Van viure plegats set anys. No sa­bem quant de temps Ulisses va compartir el llit amb Penèlope, però ben segur que no tant de temps. En canvi, s’exalta el dolor de Penèlope i es menyspreen els plors de Calipso.

kundera_milan

Milan Kundera (Brno, República Txeca, 1939)

[…]

.

Milan Kundera
La ignorància
Traducció d’Imma Monsó

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Milan Kundera : L’ignorance,  à Un livre, un jour. France 3 TV

(Olivier BARROT, à bord de l’Orient Express qui roule entre Paris et Venise, présente le livre de Milan KUNDERA “L’Ignorance” paru chez Gallimard. Il en lit un passage pendant que défilent les paysages vus du train et, sur des images d’illustration, évoque la nostalgie de l’écrivain pour la ville de Prague.)

.

.

.

.

Le retour, en grec, se dit nostos. Algos signifie souffrance. La nostalgie est donc la souffrance causée par le désir inassouvi de retourner. Pour cette notion fondamentale, la majorité des Européens peuvent utiliser un mot d’origine grecque (nostalgie, nostalgia), puis d’autres mots ayant leurs racines dans la langue nationale : añoranza, disent les Espagnols ; saudade, disent les Portugais. Dans chaque langue, ces mots possèdent une nuance sémantique différente. Souvent, ils signifient seulement la tristesse, causée par l’impossibilité du retour au pays. Mal du pays. Mal du chez-soi. Ce qui, en anglais, se dit : homesickness. Ou en allemand : Heimweh. En hollandais : heimwee. Mais c’est une réduction spatiale de cette grande notion. L’une des plus anciennes langues européennes, l’islandais, distingue bien deux termes : söknudur : nostalgie dans son sens général ; et heimfra : mal du pays. Les Tchèques, à côté du mot nostalgie pris du grec, ont pour cette notion leur propre substantif, stesk, et leur propre verbe ; la phrase d’amour tchèque la plus émouvante : stýská se mi po tobe ; j’ai la nostalgie de toi ; je ne peux supporter la douleur de ton absence. En espagnol, añoranza vient du verbe añorar (avoir de la nostalgie) qui vient du catalan enyorar, dérivé, lui, du mot latin ignorare (ignorer). Sous cet éclairage étymologique, la nostalgie apparaît comme la souffrance de l’ignorance. Tu es loin, et je ne sais pas ce que tu deviens. Mon pays est loin, et je ne sais pas ce qui s’y passe. Certaines langues ont quelques difficultés avec la nostalgie : les Français ne peuvent l’exprimer que par le substantif d’origine grecque et n’ont pas de verbe ; ils peuvent dire : je m’ennuie de toi mais le mot s’ennuyer est faible, froid, en tout cas trop léger pour un sentiment si grave. Les Allemands utilisent rarement le mot nostalgie dans sa forme grecque et préfèrent dire Sehnsucht : désir de ce qui est absent ; mais la Sehnsucht peut viser aussi bien ce qui a été que ce qui n’a jamais été (une nouvelle aventure) et elle n’implique donc pas nécessairement l’idée d’un nostos ; pour inclure dans la Sehnsucht l’obsession du retour, il faudrait ajouter un complément : Sehnsucht nach der Vergangenheit, nach der verlorenen Kindheit, nach der ersten Liebe(désir du passé, de l’enfance perdue, du premier amour).

C’est à l’aube de l’antique culture grecque qu’est née L’Odyssée, l’épopée fondatrice de la nostalgie. Soulignons-le : Ulysse, le plus grand aventurier de tous les temps, est aussi le plus grand nostalgique. Il alla (sans grand plaisir) à la guerre de Troie où il resta dix ans. Puis il se hâta de retourner à son Ithaque natale mais les intrigues des dieux prolongèrent son périple d’abord de trois années bourrées d’évènements les plus fantasques, puis de sept autres années qu’il passa, otage et amant, chez la déesse Calypso qui, amoureuse, ne le laissait pas partir de son île.

Au cinquième chant de L’Odyssée, Ulysse lui dit : “Toute sage qu’elle est, je sais qu’auprès de toi, Pénélope serait sans grandeur ni beauté… Et pourtant le seul vœu que chaque jour je fasse est de rentrer là-bas, de voir en mon logis la journée du retour!” Et Homère continue : “Comme Ulysse parlait, le soleil se coucha ; le crépuscule vint : sous la voûte, au profond de la grotte, ils rentrèrent pour rester dans les bras l’un de l’autre à s’aimer.”

[…] Ulysse vécut chez Calypso une vraie dolce vita, vie aisée, vie de joies. Pourtant, entre la dolce vita à l’étranger et le retour risqué à la maison, il choisit le retour. A l’exploration passionnée de l’inconnu (l’aventure), il préféra l’apothéose du connu (le retour). A l’infini (car l’aventure ne prétend jamais finir), il préféra la fin (car le retour est la réconciliation avec la finitude de la vie).

Sans le réveiller, les marins de Phéacie déposèrent Ulysse dans des draps sur la rive d’Ithaque, au pied d’un olivier, et partirent. Telle fut la fin du voyage. Il dormait, épuisé. Quand il se réveilla, il ne savait pas où il était. Puis Athéna écarta la brume de ses yeux et se fut l’ivresse ; l’ivresse du Grand Retour ; l’extase du connu ; la musique qui fit vibrer l’air entre la terre et le ciel : il vit la rade qu’il connaissait depuis son enfance, la montagne qui la surplombait, et il caressa le vieil olivier pour s’assurer qu’il était resté tel qu’il était vingt ans plus tôt.

En 1950, alors qu’Arnold Schönberg était aux Etats-Unis depuis dix-sept ans, un journaliste lui posa quelques questions perfidement naïves : est-ce vrai que l’émigration fait perdre aux artistes leur force créatrice ? que leur inspiration se dessèche dès que les racines du pays natal cessent de la nourrir ?

Figurez-vous ! Cinq ans après l’Holocauste ! Et un journaliste américain ne pardonne pas à Schönberg son manque d’attachement pour ce bout de terre où, devant ses yeux, l’horreur de l’horreur s’était mis en branle ! Mais rien à faire. Homère glorifia la nostalgie par une couronne de laurier et stipula ainsi une hiérarchie morale des sentiments. Pénélope en occupe le sommet, très haut au-dessus de Calypso.

Calypso, ah Calypso ! Je pense souvent à elle. Elle a aimée Ulysse. Ils ont vécu ensemble sept ans durant. On ne sait pas pendant combien de temps Ulysse avait partagé le lit de Pénélope, mais certainement pas aussi longtemps. Pourtant on exalte la douleur de Pénélope et on se moque des pleurs de Calypso.

.

.

.

.

.

Kundera - La ignorànciaMilan Kundera
La ignorància
Traducció d’Imma Monsó

L’Ull de Vidre, 3
Tusquets editors. Barcelona, 2002
ISBN: 9788483108123

.

.

.

 

  1. 28/05/2016 a les 12:02 AM

    Enlluernador. Salvat-Papasseit té el famós poema “Tot l’enyor de demà”, enyor de no ser-hi demà, que a la llum del text de Kundera és precisament el no veure què passarà pel carrer (“vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort”). “Tota la nostàlgia de demà” no hagués mai tingut cap sentit.

    • 28/05/2016 a les 10:31 AM

      […]
      Li va mancar l’alè. “La vida no es mesura per les vegades que respires, sinó pels moments que et deixen sense alè”, paraula de Hitch. No hi ha altra manera de trobar la teva història que quedar-te sense alè, costi el que costi. No volia que els seus somnis volessin com confeti abans d’esdevenir projectes. Se’n sentiria culpable, s’enyoraria, i no hi ha enyor més gran que enyorar el que no ha estat mai. L’enyor del futur.
      […]
      Alessandro d’Avenia
      Coses que ningú no sap
      Traducció de Neus Nueno

  2. Montserrat
    28/05/2016 a les 1:44 AM

    Cap nostàlgia més dolorosa que la que fereix l’ànima per la impossibilitat de retornar a nosaltres mateixos. Perquè si el jo no és més que una fictícia ombra amb què els déus ens enganyen, no és menys cert que voldríem tanmateix, tornar a la infantesa, on encara el dolor no era el de les pèdues sense remei, on encara érem creients, on Ítaca habitava dintre de nosaltres mateixos.

    • 28/05/2016 a les 10:19 AM

      Montserrat, recorrent a Salvat-Papasseit, com fa en rocbru:

      Pantalons llargs

      Campaneta daurada del meu carret de fira,
      cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
      havem caminat tant pels camins sense ira
      que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.

      Ja no tornaré més fent osque! osque! osque! corrent
      a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
      Campaneta daurada, tu em sabies content.
      Ara em mena la gent i tothora tinc justa:

      i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
      Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
      si ara jugués a córrer, què diria la gent…
      Trobaran molt millor que estimi alguna noia

      Tant si és bella com no – cavallet tot pintat,
      campaneta daurada – i que us deixi al terrat.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: