Inici > Ecos de l'Odissea > L’Odissea en la literatura juvenil d’Alessandro D’Avenia. «Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.»

L’Odissea en la literatura juvenil d’Alessandro D’Avenia. «Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.»

.

.

.

7

.

.

.
D'Avenia - Coses que ningú no sap

—Una altra vegada? —se’n va queixar una professora.

—Una altra vegada! —va respondre un noi, exultant.

Llum i aigua eren els elements essencials d’aquell matí. La llum abraçava els angles dels carrers i brillava a l’aigua que bai­xava en llargues cascades per la façana de l’institut. L’edifici gris del batxillerat científic, dedicat a un savi que per als nois bé hau­ria pogut ser un còmic, semblava una font viva gràcies al joc inventat per l’aigua que es precipitava farcida de sol.

Una multitud d’estudiants, professors i vianants estava reuni­da en semicercle: tots estaven admirats, bocabadats, amb obertu­ra decreixent de la cavitat bucal segons l’edat i la funció. Els alum­nes de primer semblaven hipnotitzats. L’escala era un remolí de bellesa. Als esglaons, l’aigua cascadejava, saltironava com els rà­pids d’un torrent de muntanya. El soroll del degoteig i del flux convertia l’entrada de l’institut en una mena de cova apropiada per a exploracions geològiques.

Els nous, més ingenus, donaven per fet un trencament de les canonades; uns altres parlaven d’aixetes que s’havien quedat ober­tes per equivocació.

El professor de dibuix, amb la Gazzetta oberta, anava remu­gant i de tant en tant saltava:

—L’han inundat!

La Marta llegia l’horòscop de la Margherita, que prometia:

«Grans novetats et plouran del cel. Cal que les sàpigues apro­fitar».

La Margherita assentia sense escoltar-la. Admirant l’aigua que fugia més enllà de l’entrada, es va recordar del Panteó romà, amb aquell gran forat al centre de la cúpula que, segons una llegenda, no deixaria passar l’aigua els dies plujosos, però que puntualment permet que la pluja inundi el terra. Entre els nois es va estendre un murmuri exaltat, en un crescendo similar als dels sorolls esti­vals de les platges.

En Giulio fumava i gaudia més que ningú de la perfecció de la seva obra mestra de purificació. A la seva cara es reflectia la satisfacció de l’artista.

El bidell va sortir del portal de l’institut. Anava calçat amb un parell de botes altes de goma i es va apropar al director, que fremia a l’entrada i provava de no mullar-se gaire els mocassins de pell. Van confabular.

El director es va girar i sense alçar gaire la veu va dir als que eren prop d’ell:

—Tothom a casa, l’institut està inundat.

La notícia es va difondre com una ona violenta, i en assolir els centenars d’alumnes aplegats al peu de l’edifici va rebotar en noves preguntes ansioses de confirmacions i detalls. Al final va esclatar un crit de joia: era tot veritat, no hi havia classe.

—Bellesa i llibertat, amb això n’hi ha prou per viure —es va dir en Giulio.

El professor de dibuix va tancar el diari i se’n va anar. La Mar­gherita, hipnotitzada, continuava mirant la façana que regurgitava aigua. En Giulio la fitava de lluny. Tenia una mirada de nena íeliç, amb la boca mig oberta d’astorament, i era mèrit seu. Ell també va somriure complagut. Va apagar la cigarreta i, travessant la gentada, va passar pel costat del jove professor, el qual, fulminat per algun furor dionisíac, va cridar:

—Els alumnes de primer A, al parc amb mi!

Encuriosits, els estudiants del voltant es van girar cap a ell. En Giulio es va aturar. Tots dos es van mirar als ulls, els mateixos que el vespre anterior s’havien buscat a les fosques sense saber-ho. Va ser un instant, però l’un va ficar els ulls dins l’ànima de l’altre. En Giulio es preguntava qui era aquell jove tan boig per malgastar la vida fent aquell ofici. El professor es preguntava on devia trobar un noi la seguretat necessària per clavar una mira­da semblant en un docent. Després el professor va alçar el braç estrenyent al puny l’Odissea com una guia turística i va tornar a cridar:

—Els de primer A, amb mi!

Es va esmunyir fora de la multitud i el va seguir una serp d’alumnes, atònits per les novetats increïbles que el dia regalava tan generosament com l’aigua que queia damunt de la façana.

—T’ho havia dit! T’ho havia dit! —repetia la Marta, fent saltirons al costat de la Margherita—. No falla mai.

—Qui?

—L’horòscop…

—On anem? —va preguntar la rosseta, que es preocupava perquè no portava un calçat adequat per fer una passejada.

—Al parc —va respondre el professor, com si aquella fos la més evident de les decisions.

—Al parc? —se’n va fer ressò més d’un—. A fer què?

—Classe —va respondre ell.

Els nois xerraven entre ells, preguntant-se com s’acabaria allò. Alguns se’n queixaven perquè els hauria agradat tornar a casa de seguida.

El parc situat prop de l’escola, amb els seus colors i la llum que el banyava, era una pila de confeti llançada cap al blau d’aquella jornada, i el professor va conduir els seus alumnes fins al centre d’un prat, on una enorme alzina va esdevenir de seguida el bas­tidor contra el qual es retallava la seva figura. Va fer seure els nois en semicercle sobre l’herba, com si es disposés a celebrar un an­tic ritu selvàtic. La rosseta buscava un lloc per no tacar-se els pan­talons blancs.

—També us podeu posar de bocaterrosa —va dir.

—De bocaterrosa? —va preguntar la Marta, sense que li su­posés cap problema el fet que aquell fos el professor de llengua.

—Boca avall. De sobines o de bocaterrosa… —va respondre amb una mica d’ironia el professor, imitant amb la mà dreta les dues posicions.

Els alumnes, cada cop més encuriosits davant aquella aven­tura, es van ajupir sobre l’herba fresca i suau mantenint els ulls clavats a la cara somrient del professor. L’herba, les fulles i la ter­ra semblaven perfumades i tot.

—Avui res de llatí! Dediquem-nos a Homer —va començar, com si parlés d’un amic amb qui havia sortit a beure el vespre anterior.

Una protesta es va estendre, el joc s’havia acabat.

Un vianant amb un gos es va aturar a fitar aquell grup d’ado­lescents al voltant d’una alzina i un adult que gesticulava com un adolescent. Una noia amb la música a les orelles va alentir la seva cursa matinal i es va treure un dels dos auriculars per esbrinar què passava.

—Sabeu qui va inventar la paraula «escola»? —va preguntar el professor agitant la seva Odissea.

Silenci.

—Homer! —va cridar l’Aldo, amb els seus ulls vitals com infants.

—Més o menys —va somriure el professor.

Va sortir de la classe un aplaudiment espontani, mentre l’Aldo aixecava els braços com si hagués marcat un gol a San Siro. Els nois somreien, es rebentaven de riure. Tenien als ulls la felicitat de qui està posant en l’ordre correcte amor i coneixement. Les seves pupil·les estaven dilatades. Encara que ningú no havia fu­mat res i l’herba feia només de paviment.

—Els grecs van inventar la paraula «escola», que ve de scholé. Sabeu què vol dir? —va preguntar.

El vianant amb el gos es va acomodar al banc més proper per escoltar, mentre l’animal trotava lliure i s’apropava als nois es­tirats. La noia va començar a fer exercicis d’estirament allà al costat, sense molestar, però escoltant. La classe estava completa. Quins miracles podria fer l’escola si fos escola de debò, pensava el professor, content, al centre de la seva litúrgia.

—Endavant. Ningú no sap què vol dir?

—Avorriment? —va respondre l’Aldo amb una rialla.

El professor va mirar-lo als ulls sacsejant el cap i va esperar en silenci algun altre intent.

—Estudi? —va intentar la Gaia, una noieta de cabells molt llargs.

Novament el professor va sacsejar el cap.

Ningú no ho va tornar a provar. L’espera creixia i el professor va pronunciar a poc a poc i en un to teatral:

—Temps lliure!

Els alumnes es van mirar sense entendre’l.

—Sí, nois. Els grecs anaven a l’escola en el temps lliure! Era la seva manera de descansar i dedicar-se al que més els agradava.

—Són bojos, aquests grecs —va dir l’Aldo.

—Per això no he triat lletres… —va afegir en Daniele al seu costat.

—Sense saber-ho, els delinqüents que han inundat l’institut ens han fet un regal: podem provar de gaudir de l’escola tal com és veritablement i no com aquella estranya tortura que obliga trenta nois i noies de catorze anys a estar asseguts darrere un rec­tangle verd durant cinc o sis hores al dia… Els grecs feien classe així: a l’aire lliure. Observant, escoltant, olorant, tocant i provant de respondre a les preguntes que les coses suscitaven o els mes­tres plantejaven…

El silenci era equivalent a l’interès dels nois, que es pregun­taven on aniria a parar aquell discurs. Els sorolls de la ciutat eren un rerefons gairebé oblidat, tal com passa quan la bellesa s’apo­dera de l’ànima.

—… Si tot allò que estudieu a classe no us ajuda a viure millor, deixeu-ho estar —va concloure el professor—. Nosaltres no llegim l’Odissea perquè cal conèixer-la, perquè està escrit al pro­grama, perquè un ministre ho ha decidit… No! No! No! Nosal­tres la llegim per estimar més el món.

Es va posar vermell.

—Estimar? —va preguntar la rosseta, encisada.

—Això mateix, estimar. Només aquell que sap llegir una his­tòria sap entendre allò que li passa… Només aquell que sap llegir un personatge sap llegir les pàgines del cor d’un amic, una ami­ga, una promesa, un promès —va dir el professor i, afectat per allò que acabava de dir, que no trobava cap confirmació en la seva capacitat de comprendre l’Stella, va afegir de seguida—: Prou de xerrameca, comencem! Obriu el llibre al principi del poema, on diu: «Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares…».

La Margherita se sentia dintre d’un somni: si el món pogués ser d’una manera, hauria de ser així, límpid i sense abonyegadu-res. Era com fer vacances sense deixar de ser a l’institut. El pro­fessor va passar llista dels personatges presents al primer cant, i aquells que els havien d’interpretar van alçar la mà.

—Atena? D’acord… tu ets… l’Anna! Bé —va dir el profes­sor a la rosseta—. Telèmac?

No va respondre ningú.

Abest!—va dir un noiet pàl•lid i amb els cabells molt curts.

—Això mateix, abest! Però sense Telèmac no anem enlloc… Qui vol fer el paper de Telèmac? —va preguntar el professor.

Una mosca, o una vespa, volava prop de la cara de la Mar­gherita, que, intentant espantar-la, va bracejar.

—Entesos, fes-lo tu… Margherita… Encara que sigui un noi el pots fer igualment —va dir somrient el professor, provant de secundar l’entusiasme de la seva alumna més difícil.

La rosseta va riure, portant-se l’índex a la templa i fent-lo girar, i les seves amigues van fer ganyotes, l’una rere l’altra.

—Però jo, en realitat… —es va defensar la Margherita, que, tanmateix, va callar de seguida, atès que les seves actuacions a classe ja havien estat bastant desastroses. Ara tenia l’ocasió de re­dimir-se o de veure’s relegada definitivament a la famosa cate­goria dels estranys.

—Doncs ja hi som tots! Comencem. Jo sóc Homer i per tant llegeixo les parts narrades. Vosaltres llegiu la resta. Atenció…

Va esperar en silenci almenys mig minut, de manera que les paraules arribessin del silenci. El fullatge de l’alzina va murmurejar. Semblava el brogit que fa el públic emocionat abans que el teló mostri l’escenari. El professor es va escurar la gola i va donar inici a la màgia:

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Així, damunt aquell mocador de verdor, sota la protecció d’un arbre i dins de la llum fresca del començament de la tardor, torrejava l’Olimp amb les seves divinitats, decebedores però im­mortals. Es va sentir el mar que picava contra els esculls d’Itaca i Telèmac abandonat que es lamentava, amb la veu de la Marghe-rita, tres mil•lennis després:

Diu i assegura ma mare que sóc fill d’Ulisses, encara
que és insegur: ningú no coneix realment el seu pare.

Atena va respondre. Encara que la interpretava la rosseta, la Margherita va sentir que les paraules de la deessa li penetraven al moll de l’ànima, mentre despertava el valor de Telèmac i l’ani­mava a anar a la recerca del pare absent i, si no tornava mai més, a esdevenir ell mateix el substitut del pare, a ser ell el pare de qui no recordava ni l’olor ni el color dels ulls, ja que havia marxat a la guerra quan ell només era un nadó:

Ja no deuries
continuar com un nen menudet: s’ha acabat la infantesa!

Tu també, amic, ja que et veig de molt bona figura i alçada,
sigues valent: parlaran bé de tu els que vinguen darrere.

Tu, ocupa’t d’això que t’he dit, i no ho deixes de banda.

Així parlava la deessa a un noi sense pare. Així repetia amb veu altiva la rosseta, que feia Atena antipàtica per ofendre la Mar­gherita.

Després va arribar el torn d’Homer, o sigui, del professor:

Va dir això la d’ulls grisos, Atena, i partí de seguida,
com un ocell: s’envolà i es va perdre de vista. I dins l’ànim
va inspirar-li coratge i valor, i memòria del pare
més viva encara que abans.

Era possible que aquelles paraules s’adrecessin a ella? Era pos­sible que, a l’Odissea, hi fos la seva història? Era possible que allò fos l’escola? La Margherita va trobar en el fill d’Ulisses un amic capaç d’escoltar el seu dolor. Enyorant el pare, Telèmac orga­nitza el viatge de recerca i, d’amagat de la mare, prepara el vai­xell i salpa l’endemà a l’alba, sol, amb el mar i el seu enyorament rosegant-li el cor. La noia va escoltar les paraules finals del pri­mer cant. Telèmac entrava a la seva cambra acompanyat de la dida:

Tota la nit, a la cambra, cobert amb la pell d’una ovella,
ell la passà projectant el viatge inspirat per Atena.

Va sentir la por de Telèmac i la seva esperança. Va sentir que el noi li entrava a la pell. Ell tampoc no tenia pare, també era un nen cridat a fer-se adult. Res no havia canviat al llarg dels segles.

El poema més gran de tots començava amb un noi que ha de buscar el pare.

La noia va tancar els ulls i es va perdre en els records del pare, intentant reclamar-lo i fer-lo present, com als encanteris. Vés a saber si els déus devien estar de la seva part…

El professor va guardar silenci. Els alumnes es van mirar sa­tisfets. Només havia passat mitja hora. Tots es van sorprendre. Havien vist moltes coses, havien estat a molts llocs i havien olo­rat el mar, la por, la sang, el dolor, les llàgrimes i la música.

—La classe s’ha acabat per avui —va dir el professor.

—Però no ens explica res? —va preguntar, càndida, la Marta.

—No hi ha res per explicar. Tot és a les pàgines dels llibres. Només cal obrir-los i potser llegir-los i tot… —va respondre, sar­dònic—. Timeo hominem unius libri!—va afegir.

—I això què vol dir?

—Temo els homes d’un sol llibre.

— Non multa sed multum! —va dir la Margherita, deixant-lo de pedra.

—Qui t’ho ha dit?

—Ho deia sempre el meu avi.

—Què vol dir? —va preguntar la Marta.

—Que no cal llegir moltes coses, sinó fer-ho molt profun­dament.

—Per avui ja n’hi ha prou. Que tingueu bon dia —els va aco­miadar el professor, una mica molest per aquell punt de vista que li portava la contra. Després va treure un llibre de la bossa i es va posar a llegir recolzat a l’alzina. Els alumnes van desfilar. Alguns es van quedar a xerrar i a fer-li preguntes espontànies, inspira­des per la curiositat.

—Però quants anys tenia en Telèmac?

—Era guapa, la Penèlope?

—Què vol dir ullblava?

—Què vol dir que el destí jau damunt els genolls dels grans déus?

El professor responia puntualment a totes les preguntes, ci­tant de memòria els passatges.

—Però vostè té promesa? —va preguntar la rosseta.

—No parlo dels meus assumptes privats —va respondre el professor somrient, però una reflexió mal dissimulada li va fer arrufar el front.

La rosseta es va posar vermella i va mirar de seguida al seu voltant per comprovar si algú s’estava rient d’ella.

A poc a poc, tots se’n van anar amb una jornada memorable al cor. Anys després ja no recordarien la cinquena declinació lla­tina, la fórmula del nitrat de potassi ni la data de la batalla de Waterloo, però a la memòria quedaria el regal que l’aigua els havia fet: el primer cant de l’Odissea al parc de prop de l’escola. Com tots els éssers humans, extraurien del cor el que havia nascut de la llibertat i la passió, i no pas del simple coneixement, que per a la memòria no és suficient. Només l’amor i el dolor recorden.

[…]

Alessandro D’Avenia
Coses que ningú no sap
Traducció de Neus Nueno

.

.

.

D'Avenia - Coses que ningú no sapAlessandro D’Avenia

Coses que ningú no sap

Traducció de Neus Nueno

Rosa dels Vents (RandomHouse Mondadori) . Barcelona, 2013

ISBN: 9788401388583

.

.

.

 

 

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: