Un traductor català, i en català, de l’Odissea al segle XVIII?

.

.

.

Joan-Baptista Fabre (1727 – 1783)

 PRÉFACE FAITE POUR ÊTRE LUE   

.

Le poème qu’on donne ici n’est, à proprement parler, ni ancien ni moderne. Tout ce qu’on a pu découvrir touchant son auteur, c’est qu’il était originaire de Catalogne, homme d’esprit, de goût, et d’érudition; ce qui est très commun dans cette nation polie. La langue grecque étant fort à la mode de son temps, il s’avisa, malheureusement pour lui, de faire une traduction en vers de l’Odyssée d’Homère, […]

Joan-Baptista Fabre

(c. 1755)

.

.

“PREFACI FET PER A SER LLEGIT

.

El poema que oferim aquí no és, pròpiament dit, ni antic ni modern. Tot el que s’ha pogut esbrinar pel que fa al seu autor, és que era originari de Catalunya, home d’esperit, de gust i d’erudició; el que és molt comú en aquesta nació cortesa. Estant la llengua grega molt de moda en la seva època, malauradament per a ell s’atreví a fer una traducció en vers de l’Odissea d’Homer…”

.

Tenim aquí un traductor català, i en català, d’Homer del segle XVIII?

Continua dient:

“… malauradament per a ell s’atreví a fer una traducció en vers de l’Odissea d’Homer amb la que, pel més estrany esforç d’una imaginació i d’un geni veritablement sublim, superà el seu model, conjuminant tota l’energia i les belleses del text grec amb els girs fins i delicats del català.

Aquesta obra excel·lent, que hauria hagut d’atreure l’admiració cap a ell dels seus il·lustres compatriotes, fou la causa de la seva pèrdua. L’entusiasme que amarava aleshores els savis per la literalitat dels antics, i sobretot del diví Homer, es girà contra seu de totes bandes. Hom el tractà d’heterodox i d’innovador digne d’ésser consagrat al furor públic i a l’anatema. I ho fou, efectivament. La gent, havent pres els seus grans mots in sensu obvio cridà per totes bandes a l’escàndol.”

Joan Baptista Fabre. Trad. al català.

.

.

.

.

És a dir, aquest «rossignol de Catalogne», com l’anomena Fabre, va cometre el “pecat” de fer la traducció de l’Odissea de forma heterodoxa, no cenyint-se al criteri vigent a la seva època, de cenyir-se al “literal”.

Aquest agosarament, segons ens conta Fabre en el Prefaci, li comportà greus perjucicis. Es va haver de refugiar en un convent, pagant, fins que li deixaren la bossa escurada i el van fer fora, enviant-lo a fer el pelegrinatge de Sant Jaume de Compostela per a expiar la seva culpa. A partir d’aquí caigué en les mans del Sant Ofici, de la Inquisició espanyola, i per a fugir-ne se’n va anar cap a terres de França i d’Occitània, al Vaunage, on, embogit a la manera de Don Quixot, la seva mitomania li feu reviure, en aquelles terres, tota la geografia i tota la mitologia clàssica de la que estava imbuit.

Finalment anà a raure en el si d’una família occitana que l’acollí, i a la que transmeté la seva “homeromania”. Les successives generacions d’aquesta família, previ aprenentatge del català, van anar traduint a llengua occitana (en aquest cas, “patuesa”, segons Fabre) la suposada Odissea catalana en qüestió.

El prefaci que comentem és, en definitiva, la forma que té Fabre d’introduïr la seva versió burlesca occitana de l’Odisea, la seva “Odissea d’Oumera” transvestida, ideant aquest  imaginari traductor català com a recurs literari del seu prefaci.

.

Estem, doncs, en l’àmbit del burlesc, però amb característiques pròpies. No es tracta d’una versió tocatardana del burlesc, de l’heroico-còmic francès dels decennis anteriors. No és una imitació del “Virgile travesti” d’Scarron.

Com diu Marcel Coulon, un dels estudiosos de Fabre:

“L’autor del “Virgile travesti” [Scarron], es burla de l’Eneida com l’alumne que imita el professor per divertir els seus companys; l’Abbé [Fabre] no, i encara menys de l’Odissea. Fabre té a l’objectiu els traductors fanàtics, glossadors, interpretadors poètics d’Homer, des de Scaliger fins a “Dacier mascle i femella” (les seves bèsties negres), no tement passar pel propi Boileau i el Fénelon del Telèmac. Ell denuncia el costat sistemàtic i cec del seu meravellament perpetu; i quan ells estiren, costi el que costi, el “diví Homer” cap al noble i sublim (recordem-nos de Boileau astorat per la comparació homèrica d’Àiax amb un ase), ell l’estira cap a la vulgaritat i la bufoneria, mitjà excel·lent per fer-nos assaborir la simplicitat i la naturalitat que el decoren. Atènyer, per damunt d’Homer, els seus admiradors comprometedors, embolcallar amb el burlesc una concepció antiacadèmica d’Homer i dels seus herois, reconduits a l’escala humana tan real i realista com la nostra, heus ací el que Fabre ha volgut de bon inici i sobretot.” (Citat per M. Barral, a J.-B- Favre, sa vie, son oeuvre, pàg. 214. Trad. al català)

Fabre fa servir el burlesc, i el referit pròleg, així com també l’altra introducció a la seva Odissea, la “Requête a M. de Saint-Priest pour Homère” (on combina el francès i l’occità, i en la que Ulisses es lamenta del que ha hagut de sofrir per les traduccions i pels nous poemes heroics que s’han basat en les seves fetes, des de l’Eneida, passant per l’Orlando Furioso, fins a arribar als poemes heroics francesos del segle XVII), el fa servir, dèiem, per fer una crítica literària, irònica i sarcàstica d’Scaliger, de Madame Dacier i el seu marit, i de tants d’altres.

A partir de l’ús d’una llengua, com el seu “patuès”, allunyada dels encarcaraments del francès d’alguns dels traductors d’Homer, es permet atançar-se a l’Odissea d’una forma fresca i directa, i fer mofa dels qui havien situat Homer en un altar. 

Fabre, entra en la coneguda “Querelle des anciens et des modernes”, d’una manera curiosa. Ell que quan escriu en francès ho fa amb totes les rèmores i tots els encarcarements propis d’un dels “anciens”, quan escriu en occità es permet actuar com un “moderne” i atacar el bàndol contrari.

.

Text complet de “Préface faite pour être lue”: aquí.

.

.

Marcel Barral

J.-B. FAVRE, sa vie, son œuvre.
Essai sur le burlesque dans la Littérature Occitane

Université Paul Valéry

Montpellier, 1971

.

.

.

Danielle Bertrand-Fabre

Être curé en Languedoc au XVIIIe Siècle:
L’Abbé Jean-Baptiste Fabre entre ministère et littérature occitane (1727-1783)

Thèse – Doctorat d’Histoire et Civilisations
Université Paul Valéry – Montpellier III
Novembre 1999

Atelier National de reproduction des thèses. Lille
ISBN: 9782729550127
.
.
.