Arxius

Archive for febrer de 2018

L’Odisseu de Quim Español

.

.

.

ODISSEU

.

Diu Ariel: T’he buscat durant anys
a bord d’un vell navili,
recordant el teu rostre i aquella aura
de la teva perenne joventut.
T’he buscat anhelant contra tota esperança,
seguint els setze rumbs de les cartes marines,
displicent a les glòries de les ciutats del mar
com Odisseu als luxes en els palaus d’Alcínou.
I t’he buscat tenaç, indiferent
a la fetilleria de les nimfes
a qui tenies una retirada.
Ha passat molt de temps, i quan menys ho esperava
he atracat al teu port i t’he trobat.
Ja no et reconeixia,
i m’he adonat que no et buscava a tu:
buscava el teu record, i l’he perdut per sempre.
.

Quim Español

Quim Español
Elegies
.

.

.

.

Español: “L’elegia converteix el passat en un paradís perdut”. Diari Avui, 7 de febrer 2018

.

.

.

Quim Español

Elegies

1984 Poesia
Edicions de 1984. Barcelona, gener de 2018
ISBN: 9788416987191

.

.

.

.

 

 

Una Penèlope rodorediana a Brussel·les, girada al francès per Émilie Noulet

.

.

.

.

.

PENÈLOPE

 
 
Em compta el temps la marinada amarga,
la mar amb son abominable crit!
La mel dintre la gerra s’ha espessit
i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
 
Oh xaragall lluent! La seda blanca
serà la lluna de la meva nit;
l’arbre cairat, capçal del nostre llit,
estén encar un pensament de branca.
 
Esquerpa, sola, tota fel i espina,
faig i desfaig l’absurda teranyina,
aranya al·lucinada del no-res.
 
Un deix d’amor arran de llavi puja
i mor com una llàgrima de pluja
al viu del darrer pètal que ha malmès.
.
.
Mercè Rodoreda
 
.

.
.

.

.

.
 
Penelope
.
 
Du large, la brise amère le temps me compte,
La mer et son abominable cri!
Le miel, dans la jarre, s’est épaissi
Et les bourgeons que tu laissas font ombre longue.
.
Brillant ruisseau! Ta soie blanche
Sera la lune de mes nuits!
Chever de mon repos, l’arbre équarri
Etend encor comme une idée de branche.
.
Farouche, seule et gorgée d’amertume
Je fais et défais la toile absurde,
Du néant, araignée hallucinée.
.
Un goût d’amour monté jusques aux lèvres
Meurt aussitôt comme une goute brève
Au bord de la dernière fleur qu’elle a penchée.
.
Traducció d’Émilie Noulet
Publicada al Journal des poètes (Brussel·les, juliol del 1949)
.
 
.
.
 
Mercè Rodoreda
Agonia de llum
La poesia secreta de Mercpe Rodoreda
 
A cura d’Abraham Mohino i Balet
Angle Editorial. Barcelona , 2002
ISBN: 9788488811936
,
.
.
.

Lady Gregory, la Penèlope de Kiltartan. Padraic Fallon

.

My country is Kiltartan Cross,
My countrymen Kiltartan’s poor,

W.B. Yeats
An Irish Airman Foresees His Death
.

.

.

.

.

Kiltartan Legend

Penelope pulls home
Rogue-lord, artist, world wanderer,
Simply by sitting in a house,
Its sturdy genius;
Of all sirens the most dangerous.

She’ll sit them out,
The curious wonders, the ventriloquial voices,
Spacious landfalls, the women, beds in the blue;
Her oceanography
The garden pond, her compass a knitting needle.

The arc-lamped earth, she knows,
Will burn away and she
Still potter among her flowers waiting for him;
Apollo runs before
Touching the blossoms, her unborn sons.

Knitting, unknitting at the half-heard
Music of her tapestry, afraid
Of the sunburned body, the organs, the red beard
Of the unshipped mighty male
Home from the fairy tale;

Providing for him
All that’s left of her she ties and knots
Threads everywhere; the luminous house
Must hold and will
Her trying warlord home.

Will she know him?
Dignity begs the question that must follow.
She bends to the web where her lord’s face
Glitters but has no fellow
And humbly, or most royally, adds her own.

Padraic Fallon (1905 – 1974)

.

Padraic Fallon
‘A Look in the Mirror’ and other poems

..

..

.

.

 

 

[…]

Fallon became a Civil Servant who made his literary reputation as a contributor to Seumas O’Sullivan’s Dublin Magazine in the 1930s. He was encouraged by AE (George Russell), met Yeats, and was a valued friend of Austin Clarke, F. R. Higgins and Patrick MacDonogh. His radio plays were broadcast by Radio Eireann and the BBC, and his stage plays produced in Cork and Dublin. These achievements would suggest a successful career as a man of letters but for one crucial blank: Fallon did not publish in book form until several months before his death in 1974, when his Collected Poems appeared from Dolmen Press. A further Collected appeared in 1990, some three-quarters of which (excluding juvenilia and some translations) are represented in “A Look in the Mirror” and Other Poems.

The problematic side of Yeats’s influence is seen most clearly in early, set piece poems such as “Yeats’s Tower at Ballylee” and “Poem for My Mother”. In both, Fallon echoes the elegant stanzaic patternings of the poems from The Tower, and meditates on family history and inheritance, mythology and topographical lore. Yet when we read of how a Norman settler “Divined like an architect a house of life / Where violence had an energetic place / Only to find a holy face / Stare back serenely from the end of strife”, the suspicion must be that strife has ended only because the poet has accepted the older poet’s vocabulary and mannerisms with an almost abject passivity.

At this point, a reader new to him may fear the worst, but Fallon comes to a reckoning with his Yeatsian inheritance with impressive speed. “Another emblem there”, Yeats announced in “Coole Park and Ballylee, 1931”, but Fallon backs off from such imperious transformations of the given world. If the “ornamental water” of Johnstown Castle “Should be backed with mercury that the sculptured swan / May be ideal swan forever”, the poet prefers to shatter the ornamental mirror, “Because a real swan mucks up a lake”; and that, he implies, is as it should be. His adoption of a polished but easygoing classical register becomes an important resource: celebration and civilized scepticism combine in Horatian measures. In “Kiltartan Legend”, Fallon portrays Lady Gregory as an Anglo- Irish Penelope pulling her “Rogue-lord, artist, world-wanderer” home “Simply by sitting in a house, / Its sturdy genius”; less flatteringly, in “On the Tower Stairs”, she becomes “A dumpy vernacular Victoria”.

[…]

David Wheatley, Times Literary Supplement, 8th July 2005

.

.

.

Padraic Fallon

‘A Look in the Mirror’ and other poems

Carcanet Press Ltd. Manchester, 2003

ISBN: 9781857546422

.

.

.

 

 

Una Penèlope del modernisme. Lluís Via

.
.
.
.
.

 

 

PENÉLOPE

El bon Ulisses, retornat de Troia,
prop la casta Penèlope glatia;
qui, ausent, en les batalles visqué ab joia,
prop de sa esposa batallant moria.
Y’s confiava a Mentor, qui la fermesa
y la fe de Penèlope sabia
en vint anys de dolor y de viudesa.
 
—Tu dubtes, tu sofreixes. Sols creus en sa hermosura:
jo crech en sa virtut… — li deya’l bon Mentor. —
Sempre ha sigut fidel y sempre ha sigut pura
la dòna que t’envegen i qu’es la teva amor. —
Ulisses va somriure amargament,
prengué les mans del bon amich y mestre
sapient en llibres y en amor gens destre,
y va exclamar ab commogut accent:
 
—¿La meva amor has dit, Mentor?
Poch la coneixes tu la meva amor!
La meva amor es bella y es fresca com la rosa,
y es tota conscienta y es tota reposada;
y es blanca com un gel, y va tota endolada,
y apar de neu son coll ran de la vesta closa.
Y jo la vull gosar, y al meu desitj se nega:
en tant ella no’l sent, el meu desitj no es bo…
La meva amor es casta, prò’l dia que s’entrega
estima ab més ardencia y ab més dalit que jo!
M’apar sa testa d’ambre una soperba espiga;
debades vull cullirla si el vent la té agitada;
y el no saciat desitj llassantme de fatiga,
me sento’l cor oprès… Tal com llevor sembrada
que ab sa maligna arrel l’agràm entortolliga.
Y dels hèroes y els déus me sento malehit,
y anihilat tremolo d’amor sobre son pit.
Sa cabellera luxuriant oneja,
la faç de rosa y neu roba mon goig,
la boca sota’ls ulls papelloneja
y artera, sens tocarme, m’acosta’l llavi roig…
No sé si l’he fruhida o si m’he tornat boig!
Llavors la meva amor devé insaciable,
dóna a la nit tot lo que roba al dia,
y pren sempre joiosa, y otorga sempre amable,
el vici mal cobert ab gales de poesia.
Y es tota vehemencia, y tota ingenuitat,
y tota lleugeresa, y tota falsetat.
Avui es sol ardent, demà pàlida lluna…
Quan a sos braços torno, té una expressió glaçada;
son coll apar de neu ran de la vesta bruna;
y es tota conscienta, y es tota reposada. —
 
Y Mentor li va dir: — Tingué molts pretendents,
y cap pogué entelar ton nom ni sa virtut…
— Ai amich! — feu Ulisses: — ¿tu no veus, tu no sents
que si ella no volgués no’ls hauria tingut?
Com més ha volgut dirse virtuosa
y com més ha retret l’ausencia del marit,
més perjura ha sigut, més enganyosa,
y més en altres braços son cos ha defallit.
Fou ella qui els parlà d’un fer isolament,
d’un no fruhit amor, d’una greu melangia…
També a mi me’n parlava coneixentme d’un dia,
y seguia ma petja si’m veia indiferent
y m’estimava més quan jo la defugia.
Una nit me digué qu’eren verges sos llavis,
y a poch ells m’ensenyaven la ciencia del besar;
y al trobarlos fendits del pler pels dolços glavis,
ja no poguí aborrirla, més ai! poguí dubtar.
Prò de cop, al besarla, jo oblidava
tot dubte, tot enuig, tota agonia,
pensant que dins mos braços ofegava
la inquieta serp del goig que al coll se li enroscava,
la vanitat del món, que’l cor li possehia.
Penèlope a tot vent com flor se va gronxant,
y aspira a tocâ’l cel, y arribarhi no pot;
la flaire’s pert, les fulles despreses van volant,
y per molt que’l tronch creixi, l’arrel sempre es al llot.
Li he mostrat son destí sens que’n sentís esglai;:
li he probat que’m mentia, y no s’ha enrogit mai!
 
— Jo la vegí plorar, punyida d’anyorança!
— Y ara que’m té prop seu, me fa plorâ a son torn!
— Cap home la fruhí!
— Prò a tots donà esperança,
en tots en tots feu creixer l’amor, la cobejança,
desfent de nit la tela que teixia a ple jorn.
Y en la nit de ma ausencia perllongada
com altra tela un somni anà teixint
d’amantíssima esposa, de dòna recatada…
y, desperta d’eix somni a ma arribada,
ab mon cor d’hèroe juga com ab un cor de nin.
Es dòna, y com a dòna col esser desitjada,
y ab somnis y mentides li plau anar vivint. —
 
Arrencà en plor Ulisses. Enfront de sa solor,
confós i ple de dubtes, callà’l sabi Mentor.

Lluís Via i Pagès (Vilafranca del Penedès 1870 – Barcelona 1940)

 

Lluís Via
Del cor als llavis (1910)

 

.

.

.

.

.

“… les obres de Lluís Via s’afileren al costat de l’estètica maragalliana, però, malgrat l’oposició a l’estètica noucentista, n’és permeable, ni que només sigui a nivell epidèrmic, amb la inclusió de poemes que recreen temes llegendaris l’any 1910 a Del cor als llavis (El testament d’Amèlia, Penèlope, Plany d’una moderna hetaira i Cant de deslliurança).”

Imma Farré i Vilalta

«Joventut» (1900-1906 i el darrer modernisme. (tesi doctoral), pàg. 248

.
.

Lluís Via

Del cor als llavis

Biblioteca Joventut

Barcelona, 1910

.
.
.
.
.