Pàgina d'inici > Ecos de l'Odissea > Lluís Alpera, un Ulisses a la Mar dels Sargassos

Lluís Alpera, un Ulisses a la Mar dels Sargassos

.

.

.

.

[…]

Tanmateix, no sóc cap heroi ni Ulisses per trobar l’illa del retorn i de la venjança i poder així clavar les fletxes enmig dels cors i els ulls dels malignes. Amb tot, no sé ni puc oblidar les males passades de l’enemic. Car ell tampoc ens ha perdonat tants anys de genocidi en una identitat trastocada, de poble diferent i amb una específica marca llatina i ben romànica. I encara no deixen d’escridassar l’imperi celestial, amb massa segles de domini i de vergonya.

[…]

Lluís Alpera
La Mar dels Sargassos (poema inacabat)

.

.

.

.

.

2. […] és palesa en la poesia d’Alpera la contínua metamorfosi de la pàtria ideal, en contrast amb la que li toca viure. Ja en “Els humiliats”, dins d’El magre menjar, i concretament en el poema “No cal anar”, l’impossible cant a la pàtria —”Ja no podré repetir ‘Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria'”—, es pot metamorfosar, només amb una subtil referència final i com de passada al psalm Super flumina Babylonis, en un motiu d’escarni: “ens llancen d’un colp de peu / als estanys, per a esbargir els milionaris/ amb una ampla i molt devota riallada”. El cant, transformat en humiliació a causa de la burla dels poderosos. El motiu del cant convertit en plany davant la pàtria re­apareixerà —i també en connexió amb el psalm citat— com el plor del poeta “sota el salze foraster”, en el poema segon de “Pòrtic”, dins Els dons del pleniluni.

I més metamorfosis encara: “I, a la calaixera, Ítaca, plena d’arna” (“1969”, dins Dades disperses, 1980). La “pobra i estimada Ítaca”, com Guernica, “plorant encara la vella derrota”, “ideal massacrat” (“La barcassa de Caront, II”, dins Tempesta d’argent). O en Els dons del pleniluni mateix, on Ítaca és, com el País Valencià, “donzella vir­tuosa” i “terra inacabada”, “l’impossible cap a on fugim” i “parany” ideat per apàtrides. I és “Penèlope teixint i desteixint”. I és també Occitània, “la de les torres transparents”, i, fins i tot, Europa, la dels “trobadors, profetes del naufragi”. Ítaca és, igualment, l’Orient de Carmesina i del cavaller Tirant, i el que cerquen Jasó i els Argonautes, i “l’altra Atlàntida”, a l’aguait inútil de la qual són recorregudes “totes les petites ítaques” (L’emperadriu de l’Orient).

Per tal de concloure aquest recorregut pel tema de la multiforme Ítaca, només hi afegiré algunes altres referències que m’ha semblat trobar —a més de fer-ho en L’emperadriu… (1992)—, en poemaris posteriors: Amb cendres i diamants (1995), Amor de mar endins (1996) i Els bells papirs… (1997). Ja en el llibre del 92, Ítaca s’existencialitza més, si cap: arriba, fins i tot, a deslocalitzar-se i a descorporeïtzar-se: es converteix en un no-lloc, en qualsevol racó anònim on continue “florint l’ànima descordada de l’amic” (“A Jaume Vidal Alcover”), en l’horitzó que “emergirà sempre (…) com una àmfora incòlume”, com un “deliri que fon la neu”, o —ja a l’inici del poemari Amb cen­dres i diamants —com “el cant” que romandrà “dins de (qualsevol) búcar il·luminat”. D’aquesta manera, iniciada ja l’essencialització d’Ítaca, és a partir dels poemaris del 92 i del 94 que s’intensifica la imbricació d’aquest vector sociopolític amb el que, en els poemaris següents, anirà sent cada vegada més preponderant.

3. El vector existencial-identitari. […]

[…]

Ja en el Pòrtic d’Els bells papirs…, el desastre pren la forma d’un sim­ple no-coneixement: de la des-identitat del subjecte, d’un Ulisses que no serà reconegut ni per la dona ni pel fill. Després, en la resta del poemari, la desfeta va prenent, en permanent metamorfosi, al­tres faiçons: és la ferida fatal al taló d’Aquil·les (Primera part, I), el “vaixell desarborat” (II), “l’accelerada declinació de la llum” (IV i V), la premonició del “cant darrer” (VII) i de la “balada definitiva”

IV. Confluències

Diu Jordi Llavina, en el pròleg d’El nou rapte d’Europa, que en aquest poemari hi ha una tornada als referents clàssics i mitològics. Sí, hi tor­na Alpera, si és que se n’havia anat. Hi torna mirant-los com més làbils i canviants, i com més ampliables, si cap, que fins ara. Més en meta­morfosi imparable cap a la destrucció: “desercions, servituds, vileses, claudicacions… —hi insisteix el prologuista mateix—…enmig d’una història sagnant o avortada”. De tal forma que l’Europa que va di­buixant Alpera en aquest poemari, més quasi que assemblar-se a la donzella raptada per Zeus —que també, i, damunt, rebordonida ara en raptora de pobles—, s’assembla més, en el fons, a una Troia devastada.

El poemari comença, en l'”Introit”, contemplant de lluny la cruïlla cronològica de la infantesa del poeta amb la II Guerra Mundial i amb la nostra postguerra: enmig del “nou rapte d’Europa”. I s’inicia paradoxalment com un idíl·lic passeig per les platges de la Malva-rosa i el Cabanyal, per les platges de l’Ítaca recordada, d’on emergei­xen tres figures de ressonàncies mitològiques: el pare, “patró sense vaixell”, com un Ulisses varat; la mare, com una Penèlope que, “mig lligada al fil d’un gran catxerulo, aixeca” —teixint, sense desteixir encara— “una aurèola de fabulació”; i el fill, amb “perfil de nou Ulisses” —o de Telèmac?— “que aviat/ escamparia el vol talment una au migratòria”. La vida, malgrat tot, hi sembla idíl•lica: com un “berenar de Pasqua” o com “una enorme poma ensucrada”.

Ho sembla. Però, ja en el poema 1 mateix, s’imposa la derrota: “vida i fum sota el llamp venjatiu/…Oh, poble meu/ …Pàtria meua ig­norada a Europa/ …El seny i l’estirp, ben minvants/ s’enfilen in­exorablement envers el no-res./ Cap dels meus arribarà a alguna illa?”. S’imposa l’exili, la recerca incerta d’una vida nova i d’una nova llar: es consumarà així, al llarg de tot el poemari, la metamor­fosi d’Ulisses-Telèmac en Enees —més que suggerida ja en Els bells papirs d’Alexandria—, i alhora els ulls que busquen “alguna” altra “illa” per a l’estirp vençuda es giraran a Occident. Es transformen les figures, però la situació continua abocada al desastre.

[…]

Antoni Ferrer
Lluís Alpera : Arxipèlag i Atlàntida
[Pròleg a “Ulisses i la Mar dels Sargassos”]

.

.

.

.

Introit
.

A la memòria del meu pare, que em va mostrar el país.
.

Endolcida l’ànima per una forta sentor de mar
conversàvem peripatètics vora la platja
al llarg de la fina arena del Cabanyal i de la Malva-rosa.
El pare, patró sense vaixell, fitava l’horitzó
àvid i trèmul d’aventures i d’aigües profundes.
Et dibuixava amb ulls de falcó mapes imaginaris
i estenia mil mocadors de colors davant teu.
Ufanosos trepitjàvem els crestallets de sol
i els espills de sorra que s’enganxaven
damunt les teues sabates de xarol.
Sense adonar-se’n, el pare t’anava cisellant
aquell perfil de nou Ulisses que aviat
escamparia el vol talment una au migratòria.
A les vesprades, amb el vent juganer del garbí,
saltàvem a la corda i berenàvem amb llepolia
la darrera mona de Pasqua.
La mare, mig lligada al fil d’un gran catxerulo,
aixecava una aurèola de fabulació
entre la colla de manyacs i adolescents platgers.
La vida, o tempora, esdevenia una enorme poma
ensucrada, enmig de l’inacabable rapte d’Europa.
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.

Vida i fum sota el llamp venjatiu.
Insolidària magrana que esclates en un instant.
A l’entorn de la gorja, lascius perfums de tu,
oh poble meu, s’escampen amb una fe vacil·lant.
Pàtria meua ignorada a Europa,
amaga’t dels torbs que engresquen l’olivera.
Palmes i llorers ploren l’aridesa de les roques
mentre el nostre destí resta dins algun racó de la galàxia.
El seny i l’estirp, ben minvants,
s’enfilen inexorablement envers el no-res.
Cap dels meus arribarà a alguna illa?
.

Lluís Alpera
El nou rapte d’Europa

.

.

.

.
.
.

.

Lluís Alpera
Ulisses i la Mar dels Sargassos

Poesia, Sèrie Maior, 1
onadaedicions.com
Benicarló, octubre del 2017
ISBN: 9788417050153

.

.

 

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: