Pàgina d'inici > Ecos de l'Odissea > La veu de les sirenes…, segons C. A. Jordana

La veu de les sirenes…, segons C. A. Jordana

.

.

.

.

La veu de les sirenes

.

Sento la veu de les sirenes…

Com que, de fet, no la sento -perquè, altrament, potser no estaria per parlar-ne-, no té res d’estrany que em tregui, de moment, de l’actualitat per a dur-me als temps d’Ulisses. I des d’allí em poso a constatar que en les sirenes i llur veu sempre hi ha hagut quelcom profundament antipàtic. I no em refereixo precisament al que tenen de més clarament enutjós: el perill que anuncien o representen.

A les sirenes que esperaven el pas d’Ulisses era atribuïda una veu tan atractiva que se suposava que els qui la sentien es tiraven de cap a l’aigua per tal d’acostar-s’hi. Ulisses, com ja sabeu, va ordenar als seus companys que es tapessin les ore­lles amb cera, i ell es va fer lligar al pal de la nau per escoltar sense perill. Tot això sembla exagerat si considerem que les sirenes d’Ulisses eren ocells -del coll en avall- de l’ordre de les gallinàcies. Llur aspecte havia d’ésser capaç de refredar tots els entusiasmes.

Una cosa semblant havia de passar amb les sirenes ma­rines que es presentaren més endavant. Algues per cabells i cua escatosa, tenen un prestigi innegable a distància i sota el clar de lluna. Però imagineu-vos, per exemple, de dormir sobre el pit d’una sirena d’aquestes, tot ensumant les algues i sempre a punt d’ésser raspat per l’escata. I si, després, encara resulta que és sirena del Cantàbric, què s’ha fet d’aquell gran prestigi?

(És clar que les consideracions anteriors es refereixen a temps normals. En temps d’esmolament de barres, com els d’ara, aquestes sirenes encara serien menys perilloses. Tin­drien un gran prestigi, és cert, però el perill canviaria de sentit. La sirena ocell aniria al brou, i la cua de la sirena marina portaria a la plaça una cua molt llarga.)

Però ara sí que sento la veu de les sirenes, i no cal pas imaginar-se-les per a saber que han d’ésser un aparell anti­pàtic. Amb la veu ja paguen, oh déus! Com s’enfilen, i com davallen, i com ronquen! I com insisteixen! El pitjor de tot és que ja sabem que ho fan pel nostre bé, de manera que és absurd de dir-ne cap mal.

No cal dir que una gran part de l’antipatia que hom sent per la gran veu d’alarma, es troba realment en el perill que anuncia, i encara, per a alguns, en les molèsties que suporten per protegir-se’n. Quant als estoics que van fent llur fet, passi el que passi, potser també troben antipàtica la veu de les sire­nes. Sempre cal encendre l’espelma, i la possibilitat d’una fi prematura té una certa finor per a burxar la subconsciència.

No vull pas dir que tots els camins oberts al pensament per la veu de les sirenes hagin d’ésser forçosament antipàtics. N’hi ha que tenen, per a segons qui, una seducció innegable dintre de llur gravetat: penseu, per exemple, en la proximitat de la mort. La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida. Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig -si no us toca cap xufla, és clar- que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la.

El mal és que, en aquesta guerra espanyola, fins les idees més majestuoses han d’ésser tarades de grotesc -cosa ben natural, si considerem que el feixisme n’és un protagonista. Heu sentit la veu de les sirenes. Heu sentit la proximitat de la mort. Veieu clarament dues línies de l’espai i del temps -la que us duu la mort i la que us duu a la mort- com s’acosten en un punt crític de Destí. Els moments són d’una gravetat innegable. Però seguiu enrere una de les línies, i us trobeu amb la imaginació al Valhalla de Salamanca, més ridícul que el bigotet de Hitler i més sinistre que la calba de Mussolini. És verament irritant que la línia dels vostre Destí mor­tal pugui passar pel punt intel·lectual on el decorat d’òpera wagneriana s’enllaça amb la ciència que encara no admet la rotunditat de la terra. (No hi ha com els savis de Salamanca per a planar el món.)

És clar que la mort és tan important que tot ho transfigu­ra. Del fet de veure-la enllaçada amb el grotesc poden sorgir-ne accents més patètics. I en tot cas, passant al terreny planer dels bons sentiments, l’espectacle de la mort -més ben dit, de les morts, i quines morts!- no deixa humor per a pensar en el grotesc que hi ha en l’estúpida crueltat que les ordena.

Però encara no ha cessat l’alarma, companys. Una mica més, i contemplàvem mentalment tants de paorosos estralls, que els nostres nervis se n’haurien ressentit. I això és un dels objectius de la facció. Potser us en distraurà un moment el cas del meu amic A.B.  —un de tants casos que demostren les curioses febleses dels homes. A.B. s’ha trobat al carrer en diverses alarmes i sempre ha anat fent com si res la seva via. Però cada vegada que enfila un carrer llarg, té l’amoïnosa impressió que al final del carrer una bomba li ha de caure al damunt. A.B. té una calba magnífica i va sempre sense res al cap. Confessa que el que l’esgarrifa especialment és la nua exposició de la seva clepsa. I cada vegada es promet: «Demà em compraré un capell!»

Sento la veu de les sirenes… Sembla que s’ha acabat l’alar­ma. Tanmateix, la veu no pot ésser més antipàtica. Som igual que els gossos de Pavlov—ja sabeu qui vull dir. Els tocaven una campaneta i els venia salivera. A nosaltres ens toquen les sirenes i ens enutgem automàticament. Esperarem que els llums s’encenguin per recobrar l’humor.

.

C.A. Jordana

Revista Meridià
Simples espais
25-11-1938

.

.

.

[…] cròniques de l’etapa més crítica de la rereguarda barcelonina […] «Simples esplais», combina observació i reflexió, no exemp­ta d’una certa moralitat (llegeixi’s valoració de la dignitat moral) ben amanida amb humor, sobre l’ambient i la psico­logia d’un cos social sotmès a les dificultats materials, les pri­vacions i els bombardeigs. La concreció temàtica en quatre punts clau de la vida urbana -el precari servei dels transports públics a causa dels talls elèctrics, la manca de queviures i d’altres articles de consum majoritari, com el tabac (que per a la major part del gènere masculí, inclòs l’autor, era article de primera necessitat) o la inquietud provocada per les alar­mes antiaèries- té alguna cosa de manual de comportament per a usuaris d’una ciutat que es troba en «temps especials» (i l’autor s’afanya, al primer article, a distingir aquests temps dels «temps normals»). És, com el registre humorístic, com els jocs de paraules, els dobles sentits o els contrastos irònics, una tàctica destinada a treure ferro a unes circumstàncies col·lectives que, palesament, són compartides per l’autor i els lectors.

Contribueix a crear aquest darrer efecte l’autoreferencialitat constant, que s’estén fins i tot a «el cas del meu amic A.B.» portador d’una «calba magnífica» que constitueix un excel·lent objectiu per a l’aviació («La veu de les sirenes»), i que no és altre que el mateix autor (Arnau Bellcaire). I, sobretot, hi contribueix la complicitat en detalls sobre els nous usos i costums, els modismes o el llenguatge propi del moment, que de segur eren captats pel lector de forma immediata. Com, per exemple, la substitució intenciona­da d’«home, dona o persones» per «ciutadà, ciutadana o ciutadans» o per «camarada» (usat, a més, en locucions del tipus «Camarada, aguanteu-me per l’orella», a «La platafor­ma atapeïda»); de «dependent» per «responsable» (o l’ús de «responsable de la neteja» per al personatge que passa la baieta a «Només fum»), O bé, l’al·lusió, en el moment de pujar al tramvia, a «l’empenta de la dona a la rereguarda» («La Dona a la Rereguarda» era una entitat d’ajut als combatents, objecte també d’acudits lingüístics al setmanari L’Esquella de la Torratxa).

Tot plegat no amaga la gravetat de determinades situa­cions, però evita l’ascens indecorós al regne de la transcen­dència o del sentimentalisme banal (que ja campaven prou per arengues i pamflets) i la davallada inoportuna al del der­rotisme. Però comunica, això sí, el que cal dir d’essencial. A «La veu de les sirenes», el joc entre la sirena d’alarma, la sirena d’Ulisses, la sirena-peix, la seva cua i la cua de la plaça —i la desmitificació que implica posar al brou la sirena d’Ulisses—, no amaga la qüestió fonamental: les alarmes pre­cedeixen els bombardeigs, i, doncs, susciten molta por. Ni la sentència de valor universal: «La sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida»; ràpidament com­pensada per un canvi de to: «Podeu viure més en cinc minuts de bombardeig —si no us toca cap xufla, és clar— que en cinc dies de cuejar en una rereguarda tranquil·la.».

.

Maria Campillo
Presentació de l’edició de “Barcelona 1938:
La veu de les sirenes
C.A. Jordana”

.

.

.

.

C.A. Jordana
Barcelona 1938:
La veu de les sirenes
Edició de Maria Campillo

Col. Temps Maleïts, 30
Edicions de 1984. Barcelona, 2008
ISBN 9788492440184

.

.

.

 

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: