Mitulugia, de Guido Benigni, amb il·lustracions de Tonì Casalonga. Da Corsica in lingua corsa

.

.

.

.

..

RACONTU DICENNOVESIMU     1 9

.

S’hè stalvatu l’epilogu di i trè atti, è a Guerra di Troia si face.

Ci vole à fà pagà à Parisu d’avè rapitu, non solu a più bella, ma in più a donna maritata, a mamma di famiglia, è a regina. Ma nanzu si parte à neguzià: Menelassu è Ulisse vanu in Troia per circà d’accuncià l’affare pacificamente. Certi Troiani sò per mantene a pace, tale hè Dioffobu. Ellu hè oppostu à issa decisione di e Dee di mischià si di l’affari umani. Ma l’assemblea di i vechji sapii, chì anu l’idee cunservatrice, decide di manera negativa. I dui Grechi si ne voltanu dilusi.

Di ritornu in casa soia, i Grechi di quellu ghjuramentu di fedeltà, anu pocu laziu di mette si in campagna. Ancu à Ulisse ùn li garba di parte in guerra. Ellu vene di piglià moglie, Penelope, è d’avè un ciucciu, Telemache. U vechju rè Nestoru và à circà lu è Ulisse face nece d’esse imbambulitu. Ma Nestoru, malignu quant’è ellu, u cunfonde, è Ulisse si decide à parte. U vechju Peleu, sposu di Tettisa, hà vistu more tutti i so figlioli maschi, ùn li resta più chè Achille è per ùn vede lu parte in guerra, u piatta à mezu à cinquante femine. Ulisse và à circà lu è cù a so malizia si face passà per mercante è presenta fusi, filu, achji è puntelle à issa cumpagnia. Quarantanove giuvanette accorrenu à vede, è quand’ellu mostra un bellu pugnale, eccu quella chì restava chì si presenta. Ulisse ricunnosce à Achille chì si vede custrettu ancu ellu di parte in guerra.

Ma chì sorte aspetta à Achille ? Natu per mezu d’una murtale, è mezu d’una divinità, ùn essendu nè di mi, nè di ti, a mamma, Tettisa avia circatu à sfrancà lu da a morte umana. Per ciò l’avia ciumbatu in la Stissa, issa fiumara infernale, fruntiera trà i morti è i vivi. Ben’intesu, quellu chì sorte d’issu bagnu vince energia, forza è resistenza à tutte e ferite, à tutte l’offese. Ma Tettisa u tenia à u calcagnu, è issa partita d’ellu resterà vulnerabile.

Issu Achille, essendu quasi tuttu immurtale, ùn hè non più un Diu. Ma ellu ùn hè non più un essere ordinariu, un semplice murtale, un omu chì ùn lascerà nisuna vistiga, spariscerà in l’abbissu di u bughju finita a so vita. Ellu serà sempre à fà a scelta, sia d’una vita casana, in famiglia, in securità, o invece una vita corta è gluriosa per sempiternu, vale à dì more in piena forza virile, à u fior’ di a giuventù senza cunnosce u schifeghju di a senilità disgastatrice.

Achille sceglierà a gloria è a bella morte. U so nome, e so aventure, a so storia, a so persona seranu perpetualmente vive in le memorie di l’omi da generazione in generazione, da seculi è seculi. L’omi sparisceranu unu dopu à l’altru in l’oscuru è u silenziu di a morte. Achille, ellu resterà.

Serà cusì facile di sceglie ? Eppuru, ognuni trà noi a puderia fà… ma quale, quandu, perchè, fà issa scelta ?

Altra quistione, altra risposta…

.

 .

.

.

.

RACONTU VINTOTTESIMU      28

.

S’hè stalvatu u ritornu d’Ulisse in Itaca.

Avvicinendu si da l’usciu, Ellisse vede, à mezu à a mansa di luzzeghju ghjittatu fora, un cane. Argosu hè u so nome. Ellu hà più di vint’anni è tene listessa sumiglia chè Ulisse oghje : bruttu, rugnosu, sucicu, malatu è infermu. Quandu Ulisse s’avvicina, Argosu u ricunnosce malgradu u so travestimentu, è prova d’alzà si, ma ùn pò. A coda sola s’arrimena è Ulisse si rende contu ch’ellu hè u so cane è ch’ellu l’hà ricunnisciutu. È attempu, Argosu si more in un lagnu suddisfattu. Ulisse hè cumossu, ma ùn hà ansciatu, è Eumeu ùn s’hè avvistu di nunda.

À l’usciu, un andaccianu, Irose, chì si pretende titulare di u so postu, accertatu da i pratendenti, vole impedisce à Ulisse d’entre : « Sorti di quì ! A piazza hè meia. Vai ti ne ! » Ulisse entre listessu, tutti sò attavulinati à fà pranzu. Videndu l’azzuffu, elli l’azzezzanu è facenu e scumesse, parechji scumettenu per Irose. Ulisse rifiuta a lotta. Irose insiste è insulta à Ulisse chì tandu u ghjetta fora. I pratendenti ridenu è certi volenu attaccà issu novu venutu chì li face perde a scumessa. Tandu Telemache, chì vene di ghjunghje, si tramette è dice : « Un pocu di cumpassione. Issu omu hè in casa meia, è cum’è tale deve esse rispettatu. »

Una stonda dopu, surtitu fora, Ulisse si face ricunnosce da u so figliolu. Questu vene di sfrancà si d’esse occisu da i pratendenti chì si ne volenu sbarazzà è avè strada libera per u putere. Ma Attenà l’hà fattu sbarcà altrò chè previstu è l’hà fattu racoglie da Eumeu chì l’hà messu for di pericilu è hè andatu à prevene Penelope chì u so figliolu hè di ritornu è salvu. Ma Telemache ùn pò ricunnosce u babbu. Tandu Attenà si face vede da Ulisse, ma stà invisibile da tutti è trasforma Ulisse cum’ellu deve esse. Tandu Telemache hè stantaratu da issu scambiamentu è malgradu ch’ellu ùn avessi mai vistu u babbu, l’accetta cum’è tale.

Eumeu è Filaettiosu, infurmati, sò pronti à l’aiutu. Ma Ulisse hè chjamatu da Penelope chì hà intesu parlà d’issu circandaghju venutu da luntanu, è vole avè nutizie di u maritu. Dopu d’avè lu intesu dì tanti è tanti fatti stalvati di u tempu di guerra in Troia, ella li dice : « Sai tante cose d’ehu, ma mi poi dà una prova ? Cum’è era vestutu quand’ellu hè partutu ? » È ellu li dice i particulari precisi di e so vesture, di e so arme, è ancu d’un gioiellu ch’ella li avia datu: a ripresentazione d’una muvrella in piena corsa. « Hè vera. Dici a verità. »

È Penelope dà l’ordini per fà veste è fà pulezia cum’è si deve à issu povaru omu. Hè tandu chì a vechja serva, Euriclea, chì l’hà datu u pettu essendu ciucciu, è chì u deve lavà oghje, s’avvede ch’ellu hà una ferita à l’anca è u ricunnosce, malgradu u tempu scorsu, malgradu tanti anni d’assenza. Ellu a face zittà, è li dumanda u secretu fin’chè tuttu ùn hè compiu.

Ma cum’è fà quandu ùn s’hà chè un giuvanottu, dui vechji è una donna per piglià pratese è difende u soiu, pettu à tante nimicizie ?

Altra quistione, altra risposta…

.

Guidu Benigni

Mitulugia

.

Accés en línia a l’obra: La Médiathèque Culturelle de la Corse et des Corses

.

.

..

Guidu Benigni / Tonì Casalonga (il.lustracions)

Mitulugia

Albiana. Ajaccio, 2005

ISBN: 9782846981569

.

.

.

.

.

 

La mitologia explicada als nens per Cecilia Böhl de Faber (o Fernán Caballero). «…pues ya sabéis, niños mios, que los griegos se mataban unos a otros con la mayor facilidad.»

.

.

.

.

En España, las primeras referencias a Homero y a su mundo literario y mitológico dentro de la naciente literatura infantil las encontramos en 1878, en plenos albores de las editoriales que se dedicarán a la publicación de obras recreativas infantiles (Bastinos en Barcelona y Calleja en Madrid): aparece en la obra de Cecilia Bohl de Faber titulada Mitología Clásica contada a los niños e Hª de los grandes hombres de la Grecia. Esta pequeña obra está dividida en tres partes denominadas Mitología, Historia de los héroes y semidioses de los griegos e Historia de los Hombres célebres de la Grecia y se gestó a partir de una serie de artículos aparecidos desde 1837 en el semanario La educación pintoresca, recogidos después en forma de libro. Dentro de una obra de carácter general y planteada como compendio mitológico-biográfico, los hechos que remiten a la literatura homérica tienen cabida dentro de la segunda parte del libro, en los capítulos titulados Aquiles y Ulises respectivamente, complementados por la visión que se nos da de la figura de Homero en la última parte del libro, dedicada a las biografías de los griegos ilustres. En la semblanza que se hace de ambos héroes es muy breve el espacio dedicado a describir propiamente los hechos homéricos, ya que la autora ocupa la mayor parte del texto a narrar la genealogía de los caudillos, así como los antehomérica y posthomérica, probablemente con el fin de presentar completo a sus jóvenes lectores el bosquejo histórico del personaje. Concretamente, todo el contenido correspondiente a la acción de la Ilíada lo resuelve en las siguientes líneas:

.

«Durante el sitio de Troya, Agamenón le arrebató una esclava llamada Briseida. Esto le ofendió a tal punto, que se metió en su tienda y no quiso tomar más parte en los combates, lo cual dio muchas ventajas a los troyanos. Pero habiendo muerto Héctor, hijo del rey de Troya Príamo, a Patroclo, amigo íntimo de Aquiles, volvió este a empuñar las armas para vengar aquella muerte, lo que hizo dándosela a Héctor, cuyo cadáver arrastró atado a su carro alrededor de la ciudad y del sepulcro de Patroclo. Después de esto, y ablandado por las súplicas y lágrimas del anciano Príamo, le devolvió el cadáver de su hijo»

(Fernán Caballero, La Mitología Clásica contada a los niños e Historia de los grandes hombres de la Grecia, Bastinos, Barcelona, 1888, 4ª ed. pp. 156-157)

.

Resulta inusitado que, en la España del XIX, con su secular descuido de los estudios clásicos, aparezca una obra dedicada al mundo griego y, aún es más, escrita por mano femenina. Parece determinante el origen de la autora y la formación recibida durante su infancia en Alemania y en la que tanto peso tuvo su padre, el hispanista alemán Juan Nicolás Bohl de Faber. No debió de conocer, sin embargo, Fernán Caballero la lengua griega, aunque sin duda manejó traducciones de los clásicos en la excelente biblioteca paterna y sí conoció en profundidad el latín, como herencia de su formación germano-francesa. Detalles de su cultura humanística se pueden entreveren esta velada alusión a la Querelle, el gran debate que se suscitóen Francia en el siglo XVII:

.

Cecilia Böhl de Faber (Fernán Caballero) (1796 – 1877)

«Hase dicho que los dioses que pinta en sus obras son extravagantes, y sus héroes groseros; pero él pintó las cosas tal cual eran, y las creencias tal cual existían en su tiempo»

(Fernán Caballero, O.C., p. 221)

.

Las fuentes últimas de la autora, deben de ser, al margen de los poemas épicos, que seguramente conocía en traducción, distintas obras mitográficas o previas versiones extranjeras adaptadas. Por otra parte, la visión que nos transmite de la figura del Homero errante, que recita sus versos por toda Grecia, sea cual sea su fuente directa, remonta en último lugar a las Vitae Homeri con que la Antigüedad intentó esclarecer la personalidad del vate griego. […]

.

[…]

.

Pilar Hualde

…Soñaba con los héroes de la Ilíada: La obra de Homero en la literatura infantil española de tema clásico (1878-1936)

.

.

.

.

.

CAPÍTULO IV

_________

.

 

ULISES

__

.

Hijo de Laertes y de Anticléa era Rey de la isla de Itaca y de la de Dulicio, llamada aquella hoy Théaki. Cuando nació rogaron sus Padres á su abuelo Antolico, hijo de Mercurio, que le pusiese nombre, y éste contestó: Fuí en otros tiempos el terror de la tierra; que de ahí se deducía el nombre del niño, y que se llamase Ulises, que significa ser temido. Fue un Príncipe sagaz, astuto y prudente, que en la guerra de Troya contribuyó mas al triunfo de los griegos con la astucia que lo hicieron los otros con sus proezas. Habia eludido por todos medios partir para aquella expedicion por estar recien casado con la hermosa Penélope, hija de Icaro, Rey de Esparta, pero no le valieron. Terminada la guerra de Troya, emprendió su viaje de vuelta, el que fué tan desgraciado y lleno de contratiempos, que este viaje ha dado materia al insigne poeta griego Homero para un famoso poema titulado la «Odisea». Echóle primero el temporal sobre las costas de Tracia, volvió á salir á la mar, y los vendavales le llevaron á Africa, al pais de los Lotófagos, así llamado por crecer allí el árbol Lotos, cuya fruta es tan agradable, que hace olvidar su patria al forastero que la come; por lo cual es ese árbol el símbolo del olvido. Perdió allí á varios de sus compañeros, y pasó á Sicilia, en donde el Cíclope Polifemo, que no tenia mas que un ojo, y éste en medio de la frente, se engulló otros cuantos. Ulises le emborrachó, le saltó su ojo y huyó, llegando á la mansion de Eólo, Dios de los vientos, que por complacerlo encerró en pellejos aquellos que le eran contrarios; pero sus compañeros, curiosos de ver lo que contenian aquellos pellejos, los abrieron, saliendo de ellos furiosos los vientos contrarios, que echaron las naves de Ulises sobre una costa, en que encontró á la famosa hechicera Circe, que después de convertir á sus compañeros en toda clase de animales, le encantó de tal suerte á él, que olvidó que estaba casado con su querida Penélope, se casó con ella, y tuvieron un hijo, que se llamó Telégono. No obstante, merced á una yerba que le dio Mercurio, llamada «moli,» que escapó al hechizo de Circe, así como á la atraccion del abismo de Caribdes, y á las seducciones del canto de las Sirenas, precaviendo de ellas á sus compañeros tapánadoles los oidos con cera; pero Neptuno resentido con él por haberle saltado el ojo á su querido y precioso hijo Polifemo, embraveció los mares, é hizo naufragar su esquife, salvándose sólo Ulises, que á nado llegó á la isla Ogigia, donde halló á la Ninfa Calipso, que le retuvo siete años; pero viendo que no hacia mas que llorar por su patria, por su mujer y su hijo, al cabo de estos siete años le proporcionó un barco en el que pudiese regresar á sus lares. —Despues de veinte años de ausencia arribó al fin a Ítaca, en donde nadie le reconoció, sino un pobrecito perro viejo que al verlo murió de alegria! Entre tanto creyendo viuda á la hermosa Penélope, habian acudido infinidad de pretendientes que la hostigaban á que eligiese entre ellos marido, y se volviese á casar. Penélope que no perdia las esperanzas de volver á ver á su querido Ulises, les respondia que no contraeria segundas nupcias hasta concluir de bordar una tela que habia destinado para mortaja de su suegro Laertes. Bordaba de dia, y de noche desbarataba lo que habia hecho, para que no se concluyese su obra, por lo cual se dice de lo que se empieza y no se acaba, á pesar de trabajar en ello, que es «la tela de Penélope.» Ulises se dio á conocer á su hijo Telémaco, y á algunos criados antiguos, y ayudado por ellos mató á todos los pretendientes de su mujer, pues ya sabéis, niños mios, que los griegos se mataban unos á otros con la mayor facilidad. Su hijo Telémaco habia hecho infructuosamente un viaje para buscar á su padre, acompañado por un anciano sábio y respetable, llamado Mentor, lo que ha dado pábulo á un docto eclesiástico francés, llamado Fenelon, para escribir una obra de gran mérito para enseñanza de los Príncipes.

.

El fin de Ulises fué triste. Le habían predicho que moriría á manos de su hijo; esta profecía le inquietaba. Circe envió á Telégono en busca de su padre. Desembarcó con su tributación en Itaca; creyéndolos piratas los quisieron rechazar los isleños; trabóse un combate, en el que Telégono mató á su padre sin conocerlo. Después de muerto le tributaron los honores, que llaman heróicos, y aun tuvo un oráculo en Etolia.

.

Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber) (1867)

.

.

.

.

.

.

.

CAPÍTULO VIII

_________

.

 

AQUILES

__

.

 

Aquiles era hijo de Tétis, y de uno de los reyes de Tesalia. Su madre le sumergió en la Estígia para que fuese invulnerable, no quedando parte de su cuerpo que lo lo fuese sino el talon, que era por donde lo tenia agarrado su Madre. Cuidó de su educacion el Centauro Quiron, que lo alimentaba con sesos de leones y tigres.

.

Advertida su Madre por los oráculos de que la ciudad de Troya no podría ser conquistada sin su ayuda, pero que pereceria en aquella guerra, le disfrazó de mujer, y con el nombre de Pirra lo envió á la corte del Rey de Sciros, Licomedes.

.

Allí se enamoró de la hija de éste, Deidamia, le reveló quien era, y se casó secretamente con ella.

.

Como tambien á los Príncipes griegos les habia sido predicho que no podrian tomar la ciudad sin la ayuda de Aquiles, le andaban buscando, y Ulises, que, como ya sabeis, era astuto, se disfrazó de mercader, y presentó á la Princesa Deidamia y á sus Damas una caja que contenia joyas y armas; todas eligieron joyas, pero Aquiles cogió una espada, por lo cual fué conocido por Ulises, que lo convenció fácilmente á que se uniese á la expedicion-—Aquiles fué el primero de los héroes de la Grecia y el terror de sus enemigos. Conquistó varias ciudades, entre ellas á Tebas. Durante el sitio de Troya, Agamenon le arrebató á una esclava llamada Briseida. Esto le ofendió á tal punto que se metió en su tienda y no quiso tomar mas parte en los combates, lo cual dio mucha ventaja á los Troyanos. Pero habiendo muerto Héctor, hijo del Rey de Troya Príamo, á Patroclo amigo íntimo de Aquiles, volvió éste á empuñar las armas para vengar aquella muerte, lo que hizo dándosela á Héctor, cuyo cadáver arrastró atado á su carro al rededor de la ciudad y el sepulcro de Patroclo. Despues de esto y ablandado por las súplicas y lágrimas del anciano Príamo, le devolvió el cadáver de su hijo.

.

Príamo había llevado consigo á la tienda de Aquiles á su familia, y éste se enamoró de Polixena, hija de aquel, y se la pidió á su Padre. Este se la concedió, y estándose efectuando en el templo la ceremonia nupcial, Páris, hermano de Héctor, tiró una flecha á Aquiles que le hirió en el talon, y le mató.

.

Al saber la muerte de su hijo salió Tetis con un coro de Nereidas del seno de las ondas, y vino á llorar á su hijo. Tambien las nueve Musas dejaron oír sus lamentos, porque era Aquiles gran poeta y músico. A los diez y siete días fué enterrado este héroe en un suntuoso sepulcro, que se le construyó en el promontorio Sigeo, á la orilla del Helesponto. Fué reverenciada su memoria como la de un Semidios. Se le erigió un templo, y se establecieron fiestas en su honor.

.

Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber) (1867)

.

.

.

.

.

.

.

.

Fernan Caballero

.

La Mitología contada á los niños

é Historia de los grandes hombres de la Grecia.

Obra ilustrada con 100 grabados

.

Librería de Juan Bastinos é hijo, editores

Barcelona, 1867

.

.

.

.

.

Dissus, de Simon van der Geest, amb il·lustracions de Jan Jutte.

.

.

Simon van der Geest and Jan Jutte

Dissus

Dissus is a modern boy in a cool pair of long shorts and a tracksuit top, who finds himself in a dream adventure with nine classmates. The ten friends have to fight their way past giants, monsters and sorceresses, including Farmer One-Eye, Circe and the Scylla 2000. One boy after another meets a sticky end.

No, this certainly isn’t a story for babies: Dissus is a modern adaptation of Homer’s Odyssey by Simon van der Geest. The most important theme of this classic work could scarcely be more adult: the grave responsibility that Odysseus carries for getting his men safe­ly home. That’s not a subject you can simply ignore. And Odysseus’ modern-day counter­part finds out that being in charge isn’t all that much fun.

The wanderings of Odysseus are among the most retold stories in history. The Netherlands has also seen the usual retellings for children, mostly in prose that relates the story faithfully, but feels a bit stiff and old-fashioned. The nice thing about Van der Geest’s version is that he doesn’t treat Homer with false respect, but with boyish panache, breathing new life into the tale with his refreshing approach.

Van der Geest tells the story in lively, boyish slang, as though he came up with everything all by himself. Classicists may find it hard to admit, but the book perfectly encapsulates the epic Odyssey.

Van der Geest also makes the wise decision to tell the story in modern free verse. And, as in his other poems, he writes swinging, highly quotable poetry for boys. You can imagine that any teacher with a talent for reading out loud will have no difficulty finding enthusiastic listen­ers for this story. And that would put Homer right back where he belongs: in lively colloquial speech, rather than in stodgy translators’ prose.

And although this may not often happen with books in translation: Jan Jutte’s powerful illus­trations deserve to travel all around the world with Dissus.

Nederlands letterefonds
Duch Foundation for Literature

.

Simon van der Geest
(Gouda, Països Baixos, 12-02-1978)

..

.

.

.

.

.

Simon van der Geest

Dissus

Met tekeningen van Jan Jutte

Querido’s Uitgeverij. Amsterdam, 2011

ISBN: 9789045110820

.

.

.

Bécquer ens il·lustra les aventures d’Ulisses al Virolet.

.

.

.

Carles Bécquer Domínguez fou un dibuixant, il·lustrador i pintor català, nascut a Barcelona el 1889, on hi morí el 1968, nebot del poeta Gustavo Adolfo Bécquer.

La seva infància i joventut transcorregué a Sevilla i Madrid. A Madrid estudià a l’Academia de San Fernando i, ja a Barcelona, a l’Acadèmia de Sant Jordi. Posteriorment va estar-se uns dotze anys a Paris, on va publicar il·lustracions a la casa Hachette.

La seva obra com il·lustrador la va dur a terme, a casa nostra,  a revistes com el Patufet, el Virolet, o a Lecturas i El Coyote.

A la revista Virolet, en concret, en diversos números de l’any 1930 hi va publicar una sèrie relativa a les aventures d’Ulisses. 

En reproduïm a continuació  el primer lliurament i algunes vinyetes dels següents, on observem les seves habilitats com a il·lustrador.

La còpia completa de tots els capítols la podeu trobar en aquesta pàgina: Les aventures d’Ulisses, de Bécquer, al Virolet

 .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

L’Iliade d’Houmarou

.

.

PROLOGUE

Écoutez Houmarou, il va vous conter l’histoire que content les griots de tous les pays baignés par le Djoliba, le grand fleuve de l’Ouest africain.

Écoutez Houmarou, le plus fameux des griots qui vont, de pays en pays, chanter l’épopée des ancêtres. Aveugle, il marche guidé par son jeune disciple, et son esprit embrasse le monde entier. Assemblés sous l’arbre à palabres, dans la nuit, écoutez Houmarou !

[…]

.

.

.

.

.

.

La colère d’Ag’Illies

La guerre durait depuis neuf ans déjà quand éclata la terrible querelle entre Ag’Menna et Ag’Illies, demi-dieu et amenokal des Ioulleminden. Lors d’une razzia aux alentours de Timbouktou, les méharistes d’Ag’Menna avaient pris de nombreux captifs, dont la fille d’un grand féticheur. Celle-ci fut donnée en butin au roi des rois. Le père, vieil homme respecté, vint se présenter à Ag’Menna sous la vaste tente, faite de dizaines de peaux de bœufs brunies par les tannins, tendues sur de nom­breux pieux ouvragés en bois de tiggart. Il pria le roi de bien vouloir lui rendre sa fille.

Ag’Menna était fier et ombrageux : il fit renvoyer le vieillard sans ménagement. Désespéré, le féticheur re­partit seul au bord du fleuve et tomba à genoux dans la boue. Tourné vers le sud, vers les monts de Hombori, il se mit à implorer :

—O dieux, ô Dongo maître de la foudre, ô Faro, dieu de Djoliba, et toi Noumou Bala, dieu des forgerons, ô belle Foroforondou, laisserez-vous impunie l’arrogance d’Ag’Menna et l’insulte faite à un vieillard ?

Les dieux entendirent la supplique et les maladies se mirent à pleuvoir sur les assiégeants comme une nuée de flèches mortelles. Du haut de leurs murailles, le roi Maïga et ses fils, Moktar et Fari, virent le camp de leurs ennemis ravagé par l’épidémie et les cadavres entassés pour être brûlés. Les rois de la coalition se rendirent chez Ag’Menna pour le convaincre d’apaiser les dieux en rendant la captive à son père, comme le conseillaient les féticheurs, devins et guérisseurs.

El’Issa, maître des terres du Macina, Ag’Illies, le plus courageux des guerriers, Coulibaly, le sage, roi de Ségou, Idriss le rusé, roi de Siby, Camara le grand et Camara le petit, tous essayaient de fléchir le roi des rois. Enfin, Ag’Menna céda, exigeant en échange que l’un de ses alliés lui fasse don d’une autre captive. Ag’Illies entra alors dans une violente colère :

—Ag’Menna, ta cupidité nous perdra! Tu préfères ton intérêt à celui de tes alliés ! Mes guerriers et moi-même, nous ne servirons plus un chef qui manque de noblesse !

—Va-t-en Ag’Illies. Plie tes tentes et charge tes cha­meaux. Retourne chez ta mère qui voulait t’interdire de faire cette guerre! Rentre chez toi et habille-toi en femme ! 

La dispute ne pouvait finir, car l’eau chaude ne refroi­dit pas l’eau chaude. «Jigoni fila tè se ka nyògòn suma», disent les Bambaras.

Ag’Illies rajusta son taguelmoust, le turban des Kel Tamasheq, et s’éloigna fièrement. Juste avant de quitter la tente, il se retourna vers les autres rois :

—Sans moi, vous n’êtes rien ! Je fais ici le serment de ne plus combattre avec vous. Bientôt les guerriers de Timbouktou viendront vous massacrer et vous mendie­ rez mon aide. Je resterai inflexible et vous périrez l’un après l’autre, tant que vous suivrez Ag’Menna !

Sitôt rentré à son campement, Ag’Illies reçut la visite des hommes d’Ag’Menna qui enlevèrent de force sa captive favorite pour la conduire chez leur chef, en rem­placement de celle qui avait été rendue à son père.

Retiré sous sa tente, Ag’Illies ruminait sa colère quand sa mère, une des nombreuses filles de Faro, lui apparut. Le jeune roi lui conta les raisons de son courroux.

—Mère, monte à Hombori, trouver Dongo. De­ mande lui de donner la victoire aux guerriers de Moktar, pour qu’Ag’Menna comprenne ce qu’il en coûte de m’insulter, moi, Ag’Illies, amenokal des Ioulleminden, moi, le plus valeureux des Kel Tamasheq !

[…]

.

.

.

.

HOMÈRE, LE GRIOT

Transposer l’Iliade et l’Odyssée dans l’univers culturel des peuples de la boucle du Niger, ou du Djoliba de son vrai nom, tel est le but du jeu. Les analogies entre les civilisations de l’Ouest africain et la Grèce d’Homère poussent à se lancer dans l’aventure.

La tradition orale est un des traits essentiels de ces deux cultures. Les aèdes de la Méditerranée orientale n’étaient-ils pas des griots ? Et la kora n’est-elle pas la lyre ?

Homère devient Houmarou et l’agora s’installe sous l’arbre à pa­labres.

Le delta intérieur du Niger, vaste plaine inondée par les crues et les pluies, devient une Méditerranée, « mer au milieu des terres ».

Nous plongeons dans une Antiquité imaginaire où les dieux de l’Olympe et ceux des panthéons des peuples songhaï, peul, bam-bara et yoruba se ressemblent comme frères et sœurs. Dongo est le jumeau de Zeus, Djeddo Dewal prend le rôle d’Eris, la déesse de la discorde. Le jeu des correspondances est sans fin…

Nous voyageons dans un monde de cavaliers, de guerriers, de ber­gers, un monde de cités légendaires : Ségou, Djenné, Tombouctou, Gao. Ces villes sont-elles si différentes d’Athènes, de Mycènes, de Troie ou de Sparte ?

La légende et l’imagination se font écho. La Grèce et l’Afrique de l’Ouest se jouent des mythes. L’Iliade et l’Odyssée s’amusent à bou­ger les frontières du temps et de l’espace.

En nous contant à sa façon l’Iliade et l’Odyssée, Houmarou rend hommage à l’universalisme, à la faculté qu’ont les cultures de se comprendre entre elles, aux racines communes des civilisations, aussi différentes qu’elles paraissent à la surface de la Terre.

.

..

.

.

LES DIEUX, DÉESSES ET IMMORTELS

.

Dongo, dieu du tonnerre et de la foudre chez les Songhaïs est le Zeus des Grecs.

Njeddo Dewal ou Mousso Koroni, divinité de la discorde et de la jalousie est Eris.

Foroforondou, divinité féminine des Peuls, ressemble à Aphrodite.

Ochoun est une déesse du panthéon des Yoruba et Harakoï Diko, une déesse aquatique des Songhaïs.

Faro, dieu des eaux et du fleuve Djoliba (Niger) chez les Bambaras est Poséidon.

Noumou Bala alias Manda Haoussakoy ou Baylo Kammou, le dieu forgeron, est Héphaïstos.

Yattara, dieu du vent, est l’Eole des Grecs.

Nommo messager, qui tient le rôle du dieu Hermès des Grecs, est un des huit Nommos du panthéon des Dogons.

Jaba Souko, la sorcière, a le pouvoir de changer les hommes en bêtes, comme Circée.

Kadiatou, est la nymphe Calypso.

Mamiwata, créature aquatique féminine et séductrice est une sirène.

Barry et Sylla sont les monstres Charybde et Scylla.

.

.

LES MORTELS

.

Fari, prince et berger qui juge la beauté des trois déesses, est Paris.

La belle Foulani, princesse peule, la plus belle femme du monde, est la belle Hélène.

El’Issa, roi des Peuls du Macina, époux de la belle Foulani, est Ménélas.

Ag’Menna, grand chef Kel Tamasheq, roi des rois, allié d’El’Issa, est Agamemnon.

Ag’Illies, jeune chef des Ioulleminden, un clan des Kel Tamasheq, est Achille, chef des Myrmidons.

Ag’Trokel, le meilleur ami dAg’Illies, est Patrocle.

Idriss, le rusé, roi bambara de Siby, est Ulysse, roi d’Ithaque.

Ténemba, femme d’Idriss, est Pénélope.

Maki, fils d’Idriss, est Télémaque, le fils d’Ulysse.

Coulibaly, le sage, roi de Ségou, est Nestor, roi de Pylos.

Camara le grand et Camara le petit, sont les deux Ajax.

Maïga, roi de Timbouktou, père de Moktar et de Fari, est Priam, roi de Troie.

Moktar, fils de Maïga, est Hector fils de Priam.

Bintou Sylla, la reine des Amazones, est Penthésilée.

Bozoké et Nyamanton sont des compagnons d’Idriss.

Rokia est Nausicaa.

.

.

.

Antoine Barral

L’Iliade d’Houmaurou

L’Homère africain

Éditions Grandvaux. Brinon-sur-Sauldre, 2011

ISBN: 9782909550718

.

.

.

Invocació a «Senyores i senyoretes; coral grega», de Beatrice Masini

.

.

Senyores i senyoretes

coral grega

Sàvies, enginyoses, ferides,

fortes, les dones del món grec 

tenen el coratge dels herois i la 

bellesa ferotge de les dees. Són

les protagonistes de la

tragèdia, de la comèdia, d’Ho-

mer: Medea i Nausica, Circe i

Cassandra, Lisístrata i Ifi-

gènia… Són preses en préstec i

parlen en llibertat perquè

sempre tenen una nova his-

tòria que contar, a més de les

que ja coneixem.

(De la solapa anterior del llibre)

.

.

.

El llibre s’inicia, de forma escaient, amb una invocació a la Dea:

.

.

COR

.

Deessa, t’ho prego, no cantis

el centelleig de la guerra

deixa estar l’ira

que fa dir bestieses

de veres, fins i tot

al moment de l’enginy no m’importa:

admeto que siguin temes interessants

per als poemes d’herois

però no vull parlar d’herois

i no vull escriure poemes.

Potser no sóc capaç

potser que simplement no va amb mi

potser són altres veus que escolto

les veus secretes

que ningún no sent

les veus de les dones

les paraules que no es llegeixen als poemes

les paraules que no volen els poetes

les que no coneixen.

Que somiàvem de petites

com eren de noietes 

què volíem arribar a ser

jo deessa, jo comerciant, jo oradora a la plaça d’Atenes

jo escultora, jo navegant

tots els impossibles.

Dona’m ara les paraules del silenci

les paraules que viatgen del cap al cor

i tornen

aquelles que no ens confessem ni a nosaltres mateixes

o només es diuen a l’amiga més amiga

o a la pròpia imatge emmirallada al riu

les paraules dels secrets

dels pensaments pensats

desemmascarats

sincers fins a fer mal

vertaderes

aquestes són les paraules que vull

dóna-me-les, deessa

les modelaré si puc

si tu m’ajudes

en històries que ningú no ha explicat

històries noves

perquè aquelles dones que són de tots

de tots els que les escolten

les senten parlar paraules secretes sinceres vertaderes

paraules d’elles

i alhora meves

i també teves, deessa

i del qui llegeix

i en llegir les allibera

finalment

de la presó de la tinta i del paper

les que hi arriben

les veus, deessa? les que avancen totes juntes

belles cansades joves velles pensoses

lliures per fer-nos mal

de fer-nos bé al cor

lliures d’existir

als nostres ulls

al cap

a les orelles que escolten

les seves paraules.

.

.

Beatrice Masini

Traducció d’Hilari de Cara

.

.

Portada de l'original en italià

Le ombre radunate sullo sfondo, tremule, indistinte, in attesa. Il teatro è ancora buio, il teatro ancora tace.
Donne e fanciulle, nobili e barbare, succubi e trionfanti, eroine, tradite e traditrici, figlie, spose, sorelle, amanti, in formazione di “corale greca”. Dalla quale escono, a una a una, abbandonando i luoghi noti del mito, del poema omerico, della tragedia e della commedia della Grecia antica.
Si chiamano Antigone e Cassandra, Nausica e Lisistrata, Elettra, Arianna, Clitemnestra, ma anche Circe,Ecuba, Ifigenia…
A tutte, Beatrice Masini, scrittrice, editor, traduttrice, offre la possibilità della parola. Di pronunciarsi da capo. Di dirsi, non dette. Protagoniste, ancora una volta, seppure con il favore della fantasia.
Si ripropongono in modo consono queste “Signore e signorine” a ribadire la loro “grecità”.
Non abbandonano cultura, costumi e tradizioni dell’epoca che le ha viste al centro della loro vita, eppure sbocciano attuali, vicine al sentimento femminile d’oggi. Per merito dell’estro dell’autrice, e non solo. 

 

(De la promoció editorial de l’original en italià)

Beatrice Masini

Beatrice Masini, va néixer a Milà, ciutat on viu i treballa. Té dos fills, Emma i Tomasso. Escriptora per a infants i joves, traductora, editora, periodista, té dues grans passions: llegir i escriure. Ha escrit uns vint llibres per a un públic molt divers, des dels més petits fins als adolescents.

(De la solapa posterior del llibre)

.

.

Beatrice Masini

Senyores i senyoretes

coral grega

Traducció d’Hilari de Cara

Col. La Gallineta, 4

El gall editor. Pollença, 2007.

ISBN 9788496608504

.

.

L’«Helena de Troia» de Jorge Brotons i l’Escola Taller Xalest

.

.

A la ciutat de Troia hi havia un Príncep molt jove i aventurer que es deia Paris. El Paris cansat d’estar sempre a palau un bon dia va decidir agafar un vaixell per anar a conèixer Esparta, la ciutat rival.

Quan va ser a Esparta, es va dirigir cap al palau del Rei Tíndar i, caminant, es va trobar l’Helena que passejava tota sola fora dels seus jardins. Amagat darrere un arbre la va estar vigilant, i com més la mirava més guapa la trobava.

.

.

Mentre Ulisses es preparava per marxar, pensava en la seva dona i el seu fill. Ben lluny d’allà ella el seguia esperant i per entretenir-se continuava teixint la seva bufanda. Feia de dia i desfeia de nit, i així anava veient passar els dies, els mesos i, fins i tor, els anys.

El viatge de tornada d’Ulisses seria llarg molt llarg. Encara havien de passar moltes aventures.

.

.

“Els dibuixos d’aquest conte han estat realitzats per l’Escola Taller Xalest, que atén alumnes amb necessitats educatives especials.”

.

.

.

L’Escola Taller Xalest, segons el seu lloc web:

.

Xalest: centre d’Educació Especial en el nivell d’Educació Secundària Obligatòria Modificada.

El bagatge educatiu de Xalest s’inicia l’any 1983 com a taller artesanal donant resposta complementària als alumnes amb dificultats
d’aprenentatge i d’integració social. L’any 1992 el Departament  d’educació l’autoritza com a centre escolar en el nivell de Formació Professional Adaptada. 

Des de llavors, atenem el nivell d’educació secundària modificada orientat a nois i noies que després de cursar l’educació bàsica tenen dificultats per seguir l’escolaritat en l’entorn ordinari. 

Xalest és un centre de la ciutat de Sabadell amb una trajectòria consolidada i reconeguda, que basa la seva línia de treball sobre els  principis de dignitat personal i qualitat professional.

.

Jorge Brotons Navarro, és un poeta i pintor nascut a Petrer, Alacant, el 1965.

 Bloc: http://jorgebrotons.wordpress.com/bio/

.

.

Polifem a “Quins uns, els gegants!”. Roser Ros i Arnal Ballester.

 

 

QUINS UNS, ELS GEGANTS!

Roser Ros

Són moltes les cultures que han provat d’explicar-se l’orígen del món a través dels diferents mites. I la nostra no n’és cap excepció. Procedent d’un substrat cultural grecoromà i cristià, el repertori etnopoètic de les terres de parla catalana és ple de personatges directament vinculats a la descendència de Gea i Urà, coneguts com a titans, cíclops i gegants. Les trifulques d’aquests personatges grans i babaus permet a lectors i escoltadors prendre consciència que l’astúcia és un dels recursos que posseïm els de talla petita quan ens enfrontem a la gegantina beneiteria, fet que ja va quedar ben palès en el combat de David contra Goliat.

 

 

ABIYOYO

EN PERE SENSE POR

CIGRONET

EL PARE JANÀS

POLIFEM

COSES DEL PARE TANTARANTAN I EN PERE XIC

PEROT EL NEGROT

 

 

POLIFEM

 

Quan Polifem, el cíclop que tenia un sol ull al front, va baixar aquell vespre de les muntanyes on el seu ramat es passava el dia pasturant, va treure la immensa roca que tapava l’entrada de la seva cofurna per tornar-la a tancar així que li va semblar que tot el bestiar s’havia ficat dins.

Però al cíclop li va passar per alt que Ulisses, en companyia dels seus dotze millors homes, s’havia esmunyit dins de la cova. […]

Roser Ros

 

 

Quins uns, el gegants! Contes variats de gegants.

Versió: Roser Ros.

Il·lustració: Arnal Ballester.

Inclou CD

TaNtàgORa, 2008.

ISBN: 9788493625658

La Ilíada de Ramon Cavaller

 

 

Escena VIII

Olimp

 

Zeus- Què passa a la terra? S’han tornat folls?

Afrodita- Oh, Zeus, déu dels déus, com pots permetre que els grecs ataquin els pobres troians que no tenen cap culpa?

Palas Atena – No, són els troians que la tenen tota.

Hera – Que no, que són els grecs qui tenen raó.

Zeus – Poseu-vos tranquil·les, això que ha de succeir, succeirà. Contemplem des de l’Olimp la guerra i mirem les coses que passen i que sabem que passaran.

 

Escena IX

Guerra

 

(Crits i renou, batalla, troians contra grecs)

 

Escena X

La nit després de la batalla

 

Troiana – Quants de morts, quants de ferits! Recollim els cossos dels caiguts i cremem-los a les pires.

Grega – Molts de grecs han mort i els que resten estan cansats de lluitar en terra estrangera.

Troiana – I la guerra segueix i els duels es repeteixen, un dia és Menelau qui lluita en contra de Paris, però Afrodita salva el seu protegit amagant-lo dins la boira.

Quan acabarà aquesta guerra? Nosaltres, les mares troianes, ja no tenim llàgrimes per plorar els nostres fills que moren.

Grega – I nosaltres, les mares gregues, no sabem tan sols si tornaran de la guerra.

Homer – I per tota l’extensa plana entre el puig de Troia i la mar, ardien incesants les pires i el fum negre i espès pujava fins als déus.

 

Ramon Cavaller

Ramon Cavaller

La Ilíada. Epopeia mediterrània representada en suec pels alumnes sudamericans, més altres de diverses nacionalitats, del barri de perifèric (i d’immigrants) de Tentsa, a Estocolm.

 

Font de la fotografia: http://www.ormteatern.se/

 

 

Ramon Cavaller. La Ilíada.

Il·lustracions de l’autor.

Col·lecció Titelles, 12.

Editorial Moll. Mallorca, 2009.

ISBN: 9788427380127

 

A Odisseia contada às crianças

A ODISSEIA. Aventuras de Ulisses. Herói da Grécia antiga.

 

PREFÁCIO

 

A história que ides ler passou-se há alguns milhares de anos. Mas, século a século, os homens têm-na ouvido e repetido sem nunca se enfadarem. Veio até nós da Grécia antiga, berço da nossa civilização. E se os heróis e sua gente de quem nela se fala morreram nem se sabe quando, ou, mesmo, jamais existiram, —os lugares, as praias, as montanhas, os portos, as ilhas e o mar de que se fala aqui, hoje os podemos ainda visitar e percorrer, embora quase sempre outros nomes os indiquem à nossa atenção. E todos ficaram para sempre ligadas a lembrança e a saudade dos acontecimentos prodigiosos contados na A Odisseia.

És esta a gloriosa história de Ulisses, do homen de mil façanhas e ardis, do herói que, depois do cerco, tomada e incêndio de Tróia, cidade célebre da Ásia Menor —visitou as cidades mais diversas, conheceu gentes estranhas e enfeitiçou a alma de povos distantes. Num frágil navio, errou sobre as ondas incertas, cheio de angústia, transido de aflição, perseguido por monstros cruéis, abandonado de socorros. Tudo venceu, afinal, mercê da inteligência, do trabalho, da audácia e, sobretudo, da sua clara e serena razão. Companheiros que levou consigo na viagem arriscada, morreram pelo caminho. Mas Ulisses resistiu aos piores perigos e aos maiores sofrimentos. E as suas aventuras foram tão surpreendentes e a sua coragem tão excepcional se mostrou, que o tornaram imortal na memória das gerações.

 

A Odisseia de Homero.

Contada às crianças e ao povo.

Adaptação de João de Barros.

Ilustrações de André Letria.

Colecção Clássicos da humanidade.

Sá da Costa Editora. Lisboa, 2008.

ISBN: 9789725623428