Arxius

Archive for the ‘Calaix de sastre’ Category

On not knowing greek, de Virginia Woolf

.

.

.

On Not Knowing Greek (excerpts)

.

Virginia Woolf (Londres 1882 - Lewes, Sussex, 1941)

.

For it is vain and foolish to talk of knowing Greek, since in our ignorance we should be at the bottom of any class of schoolboys, since we do not know how the words sounded, or where precisely we ought to laugh, or how the actors acted, and between this foreign people and ourselves there is not only difference of race and tongue but a tremendous breach of tradition. All the more strange, then, is it that we should wish to know Greek, try to know Greek, feel for ever drawn back to Greek, and be for ever making up some notion of the meaning of Greek, though from what incongruous odds and ends, with what slight resemblance to the real meaning of Greek, who shall say?

[…]

Yet it is not because we can analyse them into feelings that they impress us. In six pages of Proust we can find more complicated and varied emotions than in the whole of the Electra. But in the Electra or in the Antigone we are impressed by something different, by something perhaps more impressive — by heroism itself, by fidelity itself. In spite of the labour and the difficulty it is this that draws us back and back to the Greeks; the stable, the permanent, the original human being is to be found there. Violent emotions are needed to rouse him into action, but when thus stirred by death, by betrayal, by some other primitive calamity, Antigone and Ajax and Electra behave in the way in which we should behave thus struck down; the way in which everybody has always behaved; and thus we understand them more easily and more directly than we understand the characters in the Canterbury Tales. These are the originals, Chaucer’s the varieties of the human species.

It is true, of course, that these types of the original man or woman, these heroic Kings, these faithful daughters, these tragic Queens who stalk through the ages always planting their feet in the same places, twitching their robes with the same gestures, from habit not from impulse, are among the greatest bores and the most demoralising companions in the world. The plays of Addison, Voltaire, and a host of others are there to prove it. But encounter them in Greek. Even in Sophocles, whose reputation for restraint and mastery has filtered down to us from the scholars, they are decided, ruthless, direct. A fragment of their speech broken off would, we feel, colour oceans and oceans of the respectable drama. Here we meet them before their emotions have been worn into uniformity. Here we listen to the nightingale whose song echoes through English literature singing in her own Greek tongue. For the first time Orpheus with his lute makes men and beasts follow him. Their voices ring out clear and sharp; we see the hairy, tawny bodies at play in the sunlight among the olive trees, not posed gracefully on granite plinths in the pale corridors of the British Museum. And then suddenly, in the midst of all this sharpness and compression, Electra, as if she swept her veil over her face and forbade us to think of her any more, speaks of that very nightingale: “that bird distraught with grief, the messenger of Zeus. Ah, queen of sorrow, Niobe, thee I deem divine — thee; who evermore weepest in thy rocky tomb.”

And as she silences her own complaint, she perplexes us again with the insoluble question of poetry and its nature, and why, as she speaks thus, her words put on the assurance of immortality. For they are Greek; we cannot tell how they sounded; they ignore the obvious sources of excitement; they owe nothing of their effect to any extravagance of expression, and certainly they throw no light upon the speaker’s character or the writer’s. But they remain, something that has been stated and must eternally endure.

[…]

Further, in reckoning the doubts and difficulties there is this important problem — Where are we to laugh in reading Greek? There is a passage in the Odyssey where laughter begins to steal upon us, but if Homer were looking we should probably think it better to control our merriment. To laugh instantly it is almost necessary (though Aristophanes may supply us with an exception) to laugh in English. Humour, after all, is closely bound up with a sense of the body. When we laugh at the humour of Wycherley, we are laughing with the body of that burly rustic who was our common ancestor on the village green. The French, the Italians, the Americans, who derive physically from so different a stock, pause, as we pause in reading Homer, to make sure that they are laughing in the right place, and the pause is fatal. Thus humour is the first of the gifts to perish in a foreign tongue, and when we turn from Greek to English literature it seems, after a long silence, as if our great age were ushered in by a burst of laughter.

These are all difficulties, sources of misunderstanding, of distorted and romantic, of servile and snobbish passion. Yet even for the unlearned some certainties remain. Greek is the impersonal literature; it is also the literature of masterpieces. There are no schools; no forerunners; no heirs. We cannot trace a gradual process working in many men imperfectly until it expresses itself adequately at last in one. Again, there is always about Greek literature that air of vigour which permeates an “age”, whether it is the age of Aeschylus, or Racine, or Shakespeare. One generation at least in that fortunate time is blown on to be writers to the extreme; to attain that unconsciousness which means that the consciousness is stimulated to the highest extent; to surpass the limits of small triumphs and tentative experiments. Thus we have Sappho with her constellations of adjectives; Plato daring extravagant flights of poetry in the midst of prose; Thucydides, constricted and contracted; Sophocles gliding like a shoal of trout smoothly and quietly, apparently motionless, and then, with a flicker of fins, off and away; while in the Odyssey we have what remains the triumph of narrative, the clearest and at the same time the most romantic story of the fortunes of men and women.

The Odyssey is merely a story of adventure, the instinctive story-telling of a sea-faring race. So we may begin it, reading quickly in the spirit of children wanting amusement to find out what happens next. But here is nothing immature; here are full-grown people, crafty, subtle, and passionate. Nor is the world itself a small one, since the sea which separates island from island has to be crossed by little hand-made boats and is measured by the flight of the sea-gulls. It is true that the islands are not thickly populated, and the people, though everything is made by hands, are not closely kept at work. They have had time to develop a very dignified, a very stately society, with an ancient tradition of manners behind it, which makes every relation at once orderly, natural, and full of reserve. Penelope crosses the room; Telemachus goes to bed; Nausicaa washes her linen; and their actions seem laden with beauty because they do not know that they are beautiful, have been born to their possessions, are no more self-conscious than children, and yet, all those thousands of years ago, in their little islands, know all that is to be known. With the sound of the sea in their ears, vines, meadows, rivulets about them, they are even more aware than we are of a ruthless fate. There is a sadness at the back of life which they do not attempt to mitigate. Entirely aware of their own standing in the shadow, and yet alive to every tremor and gleam of existence, there they endure, and it is to the Greeks that we turn when we are sick of the vagueness, of the confusion, of the Christianity and its consolations, of our own age.

.

Virgina Woolf

On not knowing Greek

The common reader

.

.

.

Virginia Woolf

on not knowing greek

Introduced by Elena Gualtery

et remotissima prope

Hesperus Press Limited. London, 2008

ISBN: 9781843916055

.

.

El testament de Carles Riba

.

.

.

Complement a les meves disposicions testamentàries.  Plec a obrir després de la mort, el dia que Déu voldrà.

Signat: C. RIBA

.

.


……….A vint de gener de mil nou-cents cinquanta-tres, jo, Carles Riba i Bracons, entenc deixar ben establerts alguns punts en relació amb la meva mort, que serà, en data pròxima o encara remota, quan i com Déu disposarà…

……….Desitjo una tomba en un cementiri petit de la meva ciutat natal, preferiblement a terra, doble, l’un costat per a mi i l’altre per a la meva cara muller Clementina; i que el nostre repòs sigui sota una llosa o una estela tan senzilla com es pugui, en la qual consti, amb els nostres noms i les nostres dades de naixença i de mort, la nostra beneïda condició de poetes fidels a la llengua en què aprenguérem de parlar. Demano també que a la llosa o estela figurin, ben visibles, les paraules de St. Pau que ella i jo hem tingut per divisa, guia i conhort en tot allò que hem fet, dit i escrit, en els nostres goigs, dolors i combats: «L’amor no cau mai»: i això en la seva forma original grega:  ´η ὰγάπη ούδὲποτε πίπτει. No crec probable que a la meva mort jo deixi béns per a pagar la realització d’aquest desig; però estic segur que els qui ens han estimat, o els organismes públics del país que tan abnegadament hem servit, trobaran els mitjans adequats…

……….Preciso i disposo que tot allò que s’estimi útil per a mantenir la meva memòria a profit i bé de la meva pàtria catalana, en primer lloc tot allò referent a la publicació o no publicació de les meves obres literàries ja abans editades o encara inèdites, o de qualsevol paper que em concerneixi o que de mi provingui, es faci sota la direcció i a coneguda de la meva muller Clementina, assistida pels nostres fills, gendre i nores, i per aquells dels nostres amics sobrevivents que ella designarà, sabent, com ningú millor no pot saber, que han estat els més pròxims al meu cor i els que jo hauré jutjat més idonis per a la pia tasca.  Si la meva muller Clementina em premor, o morim tots dos plegats, els nostres fills, gendre i nores decidiran qui ha de formar aquest consell i qui l’ha de presidir, sempre en bon acord i en l’esperit que indico; i llavors per a la memòria i per a les obres de tots dos.

……….En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, així vull, deitjo i prego que es faci fins on humanament serà possible. I des d’aquest moment a tothom que hi cooperi avanço el noble mot inequívoc que en tota avinentesa, dient-lo o sentint-me’l dir, m’ha salvat i m’ha engrandit: que és el mot Gràcies!

Signat: C. Riba. —1953

.

.

Vida

Homenatge a Carles Riba 1893 – 1959

L’home. Les elegies. La seva mort.

15 taules fora de text. Textos inèdits. Apèndix

Cercle de Cultura Torras i Bages

Igualada. Número especial. 1964

.

.

.

.

El rapte de la jove Europa. D’Esclasans a Calasso, passant pel Poliphili.

.

.

.

399

.

Agustí Esclasans i Folch
(Barcelona, 1895 – Barcelona, 1967)

Llavors que la fúria del brau ja petjava la riba

sorrenca cremant de la pompa del sol el crepuscle,

la fina divina nuesa d’Europa lassada

saltava rabent, s’esbandia amb llampecs d’aigua folla,

xixclava perdent-se pels pins del bosquet, i les tènues

dolceses trements de l’oreig destrenava poruga

batent amb els brassos enlaire la nit que venia.

Calmós, amb el petjar paternal, convençut de sa força,

tot ell degotant de salobre i d’escuma, brandava

la mole feixuga del brau pel tapís de l’arena

fiblada d’estrelles de mar, d’irisades petxines

de còdols polits, del florir de les algues corruptes.

Benigna, la clara mirada daurada de cercles

de llum del tranquil animal rutllava commosa,

mirall palpitant de tendreses humanes. Llunyana,

l’estela d’Europa fulgia nimbada d’espurnes

de lluna naixent… Poderós, embanyada la testa,

massís monument de bassalt del coratge magnífic,

el brau contemplava la vaga joguina rosada,

talment un padrí satisfet de sa néta robusta.

.

Agustí Esclasans

.

.

.

.


.

En la tabla de la izquierda se veía que la misma ninfa había montado

sobre el manso y blanco toro y que él se la llevaba,

atemorizada, por el mar embravecido.

.

 Hypnerotomachia Poliphili

Versió castellana de Pilar Pedraza (Francesco Colonna. Sueño de Polifilo)

.


.

.

.

A la platja de Sidó un brau voila imitar un parrupeig amorós. Era Zeus. Una esgarrifança el feu estremir com quan els tàvecs el picaven. Però aquest cop era una esgarrifança dolça. Eros li posava a cavall la donzella Europa. Tot seguit l’animal es precipità dins l’aigua i el seu cos magnífic sobresortia prou perquè la donzella no es mullés. Molts ho veieren. Tritó, amb el seu caragol de mar, respongué al mugit nupcial. Europa, tremolosa, es mantenia aferrada a una de les llargues banyes del brau. També els veié Bòrees, mentre solcaven les aigües. Maliciós i gelós xiulà a la vista d’aquelles sines tendres que la seva bufera descobria. Atena enrogí tot sotjant des de dalt el seu pare cavalcat per una dona. També els veié un mariner aqueu i empal·lidí. Era tal volta Tetis delerosa de veure el cel? O simplement una Nereida, per una vegada vestida? O el fal·laç Posidó havia raptat una altra noia?

Mentre, Europa no veia on aniria a parar aquella navegació folla. Però s’imaginava la seva sort un cop haguessin arribat a terra. I llançà un missatge als vents i a les aigües: «Digueu al meu pare que Europa ha deixat la seva terra a cavall d’un brau, el meu raptor, el meu mariner, el meu —suposo— futur company de llit. Doneu, us ho prego, a la meva mare aquest collaret.» Anava a invocar també Bòrees per què l’enlairés amb les seves ales, como ha havia fet amb la seva esposa, l’atenesa Oritia, però es mossegà la llengua: per què passar d’un raptor a un altre?

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

Però, com havia començat tot? Un grup de noies jugava al llarg d’un riu tot collint flors. En moltes altres avinenteses una escena com aquesta havia esdevingut irresistible per als déus. Persèfone fou raptada «mentre jugava amb les donzelles de sina pregona» i recollia roses, safrà, violes, lliris,  jacints i narcisos. Sobretot narcisos, «prodigiosa flor radiant, venerable als ulls, aquesta vegada, de tothom, dels déus immortals i dels homes mortals». I Talia fou arrabassada per Zeus en forma d’àguila mentre jugava a pilota entre les flors d’una muntanya. I Creüsa va sentir els seus canells agafats per les mans d’Apol·lo mentre collia flors de safrà en els rostos de l’Acròpolis d’Atenes. També Europa i les seves amigues anaven collint narcisos, jacints, violetes, roses, farigola.

Tot seguit es veieren envoltades per un ramat de braus. D’entre ells n’hi havia un d’un blanc enlluernador, amb les banyes petites, que semblaven gemmes fulgents. La seva expressió desconeix l’amenaça. Tant que Europa, tímida d’antuvi, acosta les seves flors a aquell musell càndid. Com un gosset, el brau gemega de plaer, es rebolca per l’herba, presenta les seves petites banyes a les garlandes. La princesa gosa pujar damunt la seva gropa, com una amazona. Aleshores, inesperadament, el ramat s’allunya del riu eixut en direcció a la platja. Amb enganyosa indecisió, el brau s’acosta a l’aigua. Després ja és massa tard: la bèstia blanca ja s’afua dins les ones amb Europa a cavall. Ella es gira enrere: amb la seva mà dreta s’aferra a una banya, amb l’altra es repenja a la bèstia. L’aire viu li fa voleiar els vestits.

.

Ma com’era cominciato tutto? Europa, verso l’alba, dormendo nella sua stanza al primo piano del palazzo reale, aveva avuto un sogno strano: si trovava fra due donne, una era l’Asia, l’altra era la terra che le sta di fronte, e non ha un nome. Le due donne si battevano, con violenza, per lei. Ciascuna la voleva per sé. L’Asia sembrava a Europa una donna del suo paese; l’altra era per lei una totale straniera. E la straniera, alla fine, con mani possenti la trascinava via. Per volere di Zeus, diceva: Europa sarebbe stata una fanciulla asiatica rapita d’una straniera. Il sogno era nettissimo, come una scena del giorno. Europa si svegliò spaventata e rimase a lungo seduta sul letto, in silenzio. Poi era uscita, come sempre, con le sue compagne. Alle foce del fiume, fra le rose e lo scrosciare delle onde, Europa si aggirava con il suo canestro d’oro.

Nella prateria apparve un toro di colore biondo, con un cerchio bianco sulla fronte. Emanava un profumo che copriva quello dei fiori. Si fermò dinanzi a Europa e le leccò il collo. Lei lo carezzava, e intanto asciugava la schiuma che colava abbondante dalla bocca dell’animale. Il toro le si inginocchiò davanti, offrendole la groppa. E, come lei fu montata, balzò verso il mare. Europa, atterrita, guardava verso la spiaggia, chiamava le compagne, tendendo un braccio nel vuoto. Poi, già in mezzo alle onde, con una mano si aggrappava al grande corno, con l’altra teneva sollevato e stretto al petto il bordo del peplo. E, dietro le sue spalle, il peplo si era gonfiato in una vela purpurea.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia / Le nozze de Cadmo e Armonia

Fragment en traducció al català de Joan Castellanos i Eulàlia Roca / fragment en versió original en italià

.

.

.

A. Esclasans

Ritmes

1935

Escola Intel·lectualista

Barcelona

.

.

Francesco Colonna

Sueño de Polifilo

Al cuidado de Pilar Pedraza

Acantilado. Barcelona, 2008

ISBN: 9788496834033

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Jordi Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 10

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Roberto Calasso

Le nozze di Cadmio e Armonia

Adelphi Edizioni

Milano, 2008

ISBN: 9788845923456

.

.

.

Josep Pla abomina la Grècia de color de rosa

.

.

.

LA GRÈCIA DE COLOR DE ROSA

.

.

Arribeu a Grècia amb idees preconcebudes. És natural que sigui així. Heu llegit els llibres universitaris sobre el classicisme, els pròlegs i les notes a peu de página de les traduccions dels autors grecs, les especulacions generalment obscures a què han donat origen l’art i la política dels antics, les notes dels viatgers. Els viatgers de Grècia han estat importantíssims. I encara, potser, els qui no hi anaren mai són els més importants, per exemple Shelley.  Aquest immens embalum de paper —el que per anomenar-ho d’alguna manera se’n diu l’humanisme— ha creat dues coses irreals que han aspirat i aspiren a commoure la gent. D’un cantó s’ha format una interpretació obscura, cabalística i inextricable de la Grècia antiga a la qual la Universitat pedant ha estat molt inclinada, però que ha tingut pocs efectes. Els de l’altre cantó han contribuït decisivament a crear una Grècia de color de rosa, empernada en la sublim majestat de la raó —de la Raó— en tots els aspectes de la vida, de la religió, de l’art, de la política. Quan proposo el viatge a Grècia és per contribuir que la gent en tingui alguna idea concreta i plausible. De la Grècia antiga, en queden dues coses importants, que són la terra i el mar i unes ruïnes i, naturalment, uns llibres. Una de les coses més bèsties que s’han pogut fer és crear una Grècia color de rosa. En la constatació d’aquest fet, acostar-se a Grècia és sempre positiu.

.

Josep Pla i Casadevall (1897 - 1981)

Helena, la dona més bella que ha existit en la terra —almenys fins a l’època de Goethe—, tingué una germana anomenada Clitemnestra. Aquesta senyora era casada amb un rei, més ben dit, amb un home que tenia fama de ser el rei dels reis: Agamèmnon. Aquest monarca era molt donat a la política, a anar d’una banda a l’altra, a viure fora de casa, és a dir, a resoldre el que, per abreujar, s’anomenen problemes. Clitemnestra enganyà el seu marit, fou copiosament adúltera. Els escoliastes, sempre tan enraonats, atribueixen a les absències d’Agamèmnon les lleugereses de la seva esposa. És gairebé segur que ténen raó, perquè el fet sovinteja. El que ja és més difícil de comprendre és que Clitemnestra matés el seu marit enganyat a pesar del sacrifici infligit pel pare a la filla d’ambdós, la simpàtica, suau, inoblidable Ifigènia. La raó d’aquest sacrifici sembla que fou la raó d’Estat, que és una raó que ha existit sempre. El món cristià ha posat sobre Ifigènia un vel de candor i de noblesa, i aquesta classe de vels estan bé. Després, Clitemnestra fou morta pel seu fill, Orestes, per venjar el seu pare; però, des d’aquest fet, no tingué un dia de pau, perquè les fúries el perseguiren, implacables, fins que morí.

.

Aquesta fou la família dels Atrides, descrita pobrament i ràpidament sobre textos d’Homer. ¿Es pot dir que fou una bona família? ¿Es pot proposar com a exemple i com a model? Fou certament una gran família, que tingué la sort de tenir un cronista important: Homer. Avui, una família tan encimbellada, com aquella, en el poder polític, encara que no tothom hi trenqués, seria molt discutida. Si la família fos corrent, la gent se’n separaria. Prendre-la com a model a pesar de la hipèrbole del gran poeta és impossible. Aquil·les formà part d’una altra família de la mateixa època. En alguns moments demostrà tenir una guspira de pietat, però en la guerra fou d’una duresa inexorable, terrible. Travessà Hèctor amb una llança i el féu arrossegar, tres vegades seguides, al voltant de Troia. Homer diu, prudent: «Aquil·les hauria estat una bona persona, i el seu més gran desig hauria estat viure al costat del seu pare, i compartir-hi la pau dels seus regnes: els déus, però, disposaren una altra cosa».  Ja!  Els déus!  Obscur problema… ! De vegades, Homer afirma que els déus, i Júpiter concretament, tenen compassió dels homes. Altres vegades afirma que els déus, sempre ben disposats respecte als homes, no poden res si els homes tenen el fat en contra.  I què és el fat?  És l’esperit del mal?  És el dimoni?  Segons els escoliastes, els déus sempre juguen a la de guanyar, i això a la llarga fatiga. Què és el mal? Sobre aquest important afer tenim poques notícies, i les últimes que en tenim provenen de Sant Agustí —home moreno i nerviós— que digué «que cal que el mal existeixi, perquè sigui sentit el desig del bé». Consolació mediocre!  Miserables problemes!

.

Els grecs antics fabulejaren copiosament sobre aquestes famílies mítiques tan poc recomanables i escriviren tragèdies sobre els seus problemes. Aquestes baluernes es representaven en amfiteatres assolellats, davant el mar, entre oliveres, davant grans multituds. Els esdeveniments més monstruosos, les situacions més terribles, passaren per davant dels seus ulls impressionats mentre anaven menjant fiques seques, unes olives, crostons de pa i una ceba. Aristòtil es cregué obligat a formular en la «Poètica» (encara que molt vagament) la teoria de les catarsis —la teoria del millorament de l’home per l’espectacle del mal, la vivacitat de la compassió pels efectes del terror. Aquesta teoria ha fet gemegar molt les premses, ha produït, almenys, tretze o catorze grans interpretacions. És possible de creure-hi? ¿És alguna cosá més que una especulació de l’humanisme més o menys acadèmic? A la llum dels esdeveniments de la nostra època —que és com totes les èpoques— ho sembla. 

Jacob Burckhardt

.

Divago per la ciutat d’Atenes. Alterno les meves passejades sense objecte amb la lectura de llibres i papers. Confesso la meva fascinació pels vells volums de la «Història de la cultura grega» de Jacob Burckhardt. Després de la seva lectura és impossible de creure en una Grècia de color de rosa. «El poble grec —diu Burckhardt— és el que s’ha fet més mal a ell mateix.» Impressionant judici!

[…]

.

.

Josep Pla

Les escales de llevant

.

.

Josep Pla

Obres completes. Volum 13[…]

Edicions Destino. Barcelona, 1982

ISBN: 8423305457

.

.

.

.

.

Som al “moment” «The wire», ens diu Xavier Antich

.

.

Ja fa un temps, ens referiem en aquest blog a «The wire»:

.

The Wire, la tragèdia grega i la Ilíada del segle XXI

.

.

També ens permetiem donar un “consell d’amic”: vegeu les cinc temporades de «The wire».

Avui, en Xavier Antich, en un article a La Vanguardia, en fa una glossa i resitua aquesta gran obra en el moment que estem vivint, ressaltant-ne, un cop més, el seu caràcter de “tragèdia grega per al segle XXI”, on “el paper dels déus olímpics l’exerceixen les institucions postmodernes: la policia, les estructures polítiques, el sistema educatiu i les forces macroeconòmiques que no passen per les urnes.” I insisteix:

.

Si encara no ho han fet, és el moment de veure The wire. Mai no se’n penediran. Som, ja de ple, al “moment” The wire.

.

.

.

.

.

Versió en castellà a La Vanguardia on line.

.

.

Max Estrella, cec com Homer i Belisari

.

.

.

.

.

Victor Hugo (Besançon, 26 de febrer de 1802 — París, 22 de maig de 1885)

Aveugle comme Homère et comme Bélisaire,

N’ayant plus qu’un enfant pour guide et pour appui,

La main qui donnera du pain à sa misère,

Il ne la verra pas, mais Dieu la voit pour lui.

.

Victor Hugo

..

.

.

.

.

.

.

.

.

EL MINISTRO.- ¿Qué escándalo es éste, Dieguito?

DIEGUITO.- Señor Ministro, no he podido evitarlo.

EL MINISTRO.- ¿Y este hombre quién es?

MAX.- ¡Un amigo de los tiempos heroicos!  ¡No me reconoces, Paco!  ¡Tanto me ha cambiado la vida!  ¡No me reconoces!  ¡Soy Máximo Estrella!

EL MINISTRO.- ¡Claro!  ¡Claro!  ¡Claro!  ¿Pero estás ciego?

MAX.- Como Homero y como Belisario.

Ramón María del Valle-Inclán  (Vilanova de Arousa, 28 de octubre de 1866 — Santiago de Compostel.la, 5 de gener de 1936).

.

Ramón del Valle-Inclán

Luces de bohemia

.

.

.

.

Ramón María del Valle-Inclán

(Vilanova de Arousa, 1866 — Santiago de Compostel·la, 1936)
.

.

.

.

.

Homer, com a cec il·lustre i paradigmàtic, ha compartit fama, en tal condició, amb altres orbs legendaris. Un d’ell és Belisari, general dels exèrcits de l’imperi bizantí que, sota el mandat de Justinià, va annexionar al citat domini de Bizanci molts dels territoris de l’antic imperi romà d’occident; i que, segons una llegenda molt estesa a l’edat mitjana, fou condemnat per Justinià a que li arrenquessin els ulls i a esdevenir un pidolaire al costat de la Porta Pinciana, de Roma. Després de la novel·la Bélisaire, de Jean-François Marmontel (1767), tal imatge del Belisari com a cec i mendicant passà a ser un motiu molt recurrent en la pintura del segle XVIII.

A través de Víctor Hugo, l’evocació conjunta d’Homer i de Belisari arriba, per la ploma de Valle-Inclán, a Max Estrella, un heroi clàssic reflectit en un dels miralls còncaus del “callejón del Gato”, un Ulisses esperpèntic que a Luces de Bohemia fa el seu viatge, el seu periple nocturn, per un Madrid dantesc, per un cercle infernal. La visió lúcida, la veritat, ens apareix, ens és donada, a partir de la deformació. La llum, la clarividència, el relat, el record, ens el facilita un cec, ja es digui Max Estrella, Tirèsias, Demòdoc o Homer. 

.

.

.

Ramón del Valle-Inclán

Luces de bohemia

Esperpento

Colección Austral, 1.307

Espasa-Calpe, S.A.. Madrid, 1978 (9ª ed.)

ISBN:8423913074

.

.

.

Saludem l’aparició de «La nissaga catalana del món clàssic», a cura de Monserrat Tudela i Pere Izquierdo.

.

.

Des d’aquest modest espai, on posem la nostra atenció, preferentment, en els ressons en la nostra cultura catalana de certs aspectes del món clàssic, no podem més que mostrar el nostre entusiasme per l’aparició, fa poques setmanes, del llibre “La nissaga catalana del món clàssic”, publicat per la Revista Auriga, i, amb tota la modèstia d’aquest espai, en felicitem els autors i els curadors.

Creiem que la sola reproducció de l’índex dels diferents articles del llibre, és a dir, de les semblances dels personatges de la cultura catalana de tots els temps que han establert vincles entre l’anomenada cultura clàssica, o món clàssic, i les respectives èpoques en que van viure, il·lustra la magnitud de l’empresa que suposa el referit llibre:

.

.

.

SEMBLANCES:

.

Sunifred Llobet (950-?), per Anna Pell i Fonts 

Abat Oliba (971-1046), per Manuel Mundó i Marcet 

Ramon Llull (1232-?), per Lola Badia 

Arnau de Vilanova (1240-1311), per Sebastià Giralt 

Francesc Eiximenis (ca. 1327 – 1409), per Antoni Pladevall i Font 

Bernat Metge (1340/1346-1413), per Gemma Pellisa Prades 

Ramon Sibiuda (?-1436), per Genís Fernández Martínez 

Joanot Martorell (1413/1414-1465/1468), per Miquel Sitjar i Serra 

Joan Margarit i de Pau (1422-1484), per Lluís Lucero Comas 

Pere Miquel Carbonell i de Soler (1434-1517), per Agustí Alcoberro Pericay 

Curial e Güelfa (obra anònima, mitjan segle XV), per Jordi-Lluís Farré i Adrogué 

Joan Roís de Corella (1435-1497), per Carles Garriga 

Lluís Desplà i Oms (ca. 1444 – 1524), per Francesca Español Bertran 

Jeroni Pau (1458-1497), per Mariàngela Vilallonga 

Pere Antoni Beuter (1490/1495-1554), per Eulàlia Miralles 

Joan Lluís Vives i Marc (1492-1549), per Josep Batalla 

Cosme Damià Hortolà (1493-1568), per Joan Pedrola i Santamarta 

Francesc Tarafa i Savall (ca. 1495 – 1556), per Eulàlia Miralles 

Cristòfor Despuig i Savertés (1510-1574), per Enric Querol Coll 

Joan Baptista de Cardona (1511-1589), per Enric Querol Coll 

Antoni Agustín i Albanell (1517-1586), per Teresa Noël 

Lluís Pons d’Icart (1518/1520-1578), per Francesc Tarrats Bou 

Pere Joan Nunyes (1525-1602), per Josep Batalla 

Hipòlita de Jesús Rocabertí (ca. 1551-1624), per Francesca Mestre Roca 

Juliana Morell (1594-1653), per Francesca Mestre Roca 

Francesc Marès (segle XVII), per Miquel Sitjar i Serra 

Antoni Cortès i Gelabert (1690-1757), per Enric Querol Coll 

Gregori Mayans i Siscar (1699-1781), per Ferran Arasa i Gil 

Ramon Foguet i Foraster (1729-1794), per Jaume Massó Carballido 

Cir Valls i Geli (1741 – ca. 1818), per Lluís Inclan 

Joan Ramis i Ramis (1746-1819), per Xavier Patiño García 

Pere Bes i Labet (1747-?), per Dolors Condom Gratacòs 

Antoni Ramis i Ramis (1771-1840), per Xavier Patiño García 

Francesc Jaume Jaubert de Paçà (1785-1856), per Marc Delclòs 

Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879), per Eulàlia Vintró i Castells 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833), per Xavier Solà de Andrés 

Bonaventura Hernández i Sanahuja (1810-1891), per Jaume Massó Carballido 

Lluís de Bonnefoy (1816-1887), per Mariona Aragay Marín 

Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901), per Montserrat Comas Güell 

Ramon Manuel Garriga i Nogués (1835-1900), per Joan Alberich i Mariner 

Fidel Fita i Colomer (1835-1918), per Hug Palou i Miquel 

Manuel Sales i Ferré (1843-1910), per Salvador Giner 

Josep Balari i Jovany (1844-1904), per Dolors Condom Gratacòs 

Roc Chabàs i Llorens (1844-1912), per Lorenzo Abad Casal 

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), per Carme Julià i Pere Tresserras 

Antoni Chabret i Fraga (1846-1907), per Carmen Aranegui Gascó 

Frederic Pastor i Lluís (1846-1923), per Emigdi Subirats i Sebastià 

Joan Roman i Calbet (1849-1910), per Jordi H. Fernández Gómez 

Josep Pella i Forgas (1852-1918), per Joaquim Tremoleda Trilla i Pere Castanyer Masoliver 

Miquel Costa i Llobera (1854-1922), per Carles Miralles i Solà 

Eduard Toda i Güell (1855-1941), per Josep Padró i Parcerisa 

Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), per Jordi Malé 

Gabriel Llabrés i Quintana (1858-1928), per David Javaloyas Molina 

Antonio Vives y Escudero (1859-1925), per Jordi H. Fernández Gómez 

Joan Maragall i Gorina (1860-1911), per Carles Miralles i Solà 

Artur Masriera i Colomer (1860-1929), per Joan Alberich i Mariner 

Manuel Cazurro y Ruiz (1865-1935), per Jordi Cortadella 

Emili Gandia i Ortega (1866-1939), per Pere Izquierdo i Tugas 

Joaquim Garcia i Girona (1867-1928), per Emigdi Subirats i Sebastià 

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), per Francesc Xavier Hernàndez Cardona 

Artur Pérez-Cabrero i Tur (1870-1916), per Jordi H. Fernández Gómez 

Pere Coromines i Montanya (1870-1939), per Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès 

Josep Gudiol i Cunill (1872-1931), per Marc Sureda i Jubany i Miquel dels Sants Gros i Pujol 

Tomàs Bellpuig i Joy (1876-1936), per Emigdi Subirats i Sebastià 

Isidre Ballester i Tormo (1876-1950), per M. Jesús de Pedro Michó 

Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951), per Maria Rosa Llabrés Ripoll 

Camil Visedo i Moltó (1876-1958), per Josep Maria Segura Martí 

Bonaventura Ubach i Medir (1879-1960), per Damià Roure 

Josep Pijoan i Soteras (1879-1963), per Pol Pijoan Rotgé i Pere Maragall Mira 

Joan Serra Vilaró (1879-1969), per Josep Maria Macias 

Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954), per Carles Garriga 

Llorenç Riber i Campins (1882-1958), per Maria Rosa Llabrés Ripoll 

Joan Cabré i Aguiló (1882-1947), per Jordi Rovira i Port 

Francesc Pujols i Morgades (1882-1962), per Carles Rius Santamaria 

Josep Colominas Roca (1883-1958), per Àngels Casanovas i Romeu 

Carles Cardó i Sanjoan (1884-1958), per Pilar Gómez Cardó 

Joan Baptista Manyà i Alcoverro (1884-1976), per Emigdi Subirats i Sebastià 

Carles Roman i Ferrer (1887-1939), per Jordi H. Fernández Gómez 

Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), per Eulàlia Duran 

Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), per Jordi Malé 

Lluís Segalà i Estalella (1888-1938), per Josep Antoni Clua i Serena 

Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), per Victòria Alsina 

Joaquim Balcells i Pinto (1890-1936), per Joan Pedrola i Santamarta 

Pere Bosch Gimpera (1891-1974), per Pere Izquierdo i Tugas 

Carles Riba i Bracons (1893-1959), per Jordi Malé 

Josep Maria Casas i Homs (1894-1979), per Joan Alberich i Mariner 

Pere Giró i Romeu (1894-1987), per Magí Miret Mestre 

Joan Crexells i Vallhonrat (1896-1926), per Norbert Bilbeny 

Joan Estelrich i Artigues (1896-1958), per Francesc Guardans i Cambó 

Salvador Vilaseca i Anguera (1896-1975), per Jaume Massó Carballido 

Lluís Pericot i Garcia (1899-1978), per Josep M. Fullola Pericot 

Joan Mínguez Defís (1900-1960), per Mariona Aragay Marín 

Marçal Olivar i Daydí (1900-1994), per Montserrat Tudela i Penya 

Eduard Junyent i Subirà (1901-1978), per Ramon Járrega Domínguez 

Josep de Calassanç Serra i Ràfols (1902-1971), per Eva Serra i Puig 

Marià Ribas i Bertran (1902-1996), per Núria Costa Gallego 

Marià Bassols de Climent (1903-1973), per Pere J. Quetglas 

Josep Vergés i Fàbregas (1903-1984), per Jaume Pòrtulas 

Joan Petit i Montserrat (1904-1964), per Dolors Condom Gratacòs 

Josep Maria Cuyàs i Tolosa (1904-1992), per Josep M. Padrós 

Adela Maria Trepat i Massó (1905-1964), per Esperança Borrell Vidal 

Lluís Amorós i Amorós (1905-1972), per Joan Alberich i Mariner 

Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997), per Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès 

Anna Maria de Saavedra i Macià (1905-2001), per Mercè Otero-Vidal 

Alejandro Ramos Folqués (1906-1984), per Lorenzo Abad Casal 

Lluís Esteva i Cruañas (1906-1994), per Francesc Aicart Hereu 

Ramon Roca-Puig (1906-2001), per Pius-Ramon Tragan 

Jaume Olives i Canals (1907-1987), per Francesca Mestre Roca 

Francesc Esteve i Gàlvez (1907-2001), per Margarida Genera i Monells 

Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982), per Jaume Pòrtulas 

Joaquim Font i Cussó (1909-1988), per Pepita Padrós i Martí 

Miquel Batllori i Munné (1909-2003), per Joan Pedrola i Santamarta 

Josep Maria Pons i Guri (1909-2005), per Albert Martin Menéndez 

Eduard Valentí Fiol (1910-1971), per Norbert Bilbeny 

Rosa Leveroni i Valls (1910-1985), per Anna Pell i Fonts 

Georges Claustres (1910-1997), per Cyr Descamps i Jordi Castellví 

Maria Lluïsa Serra i Belabre (1911-1966), per Guillem Rosselló Bordoy 

Martín Almagro Basch (1911-1984), per Francisco Gracia Alonso 

Pere Pericay i Ferriol (1911-1984), per Javier Velaza 

José María Mañá de Angulo (1912-1964), per Jordi H. Fernández Gómez 

Miquel Dolç i Dolç (1912-1994), per Antoni Seva 

Domingo Fletcher Valls (1912-1995), per Helena Bonet Rosado 

Josep Estrada i Garriga (1912-2001), per Josep Muntal i Muns 

Lluís Díez-Coronel Montull (1912-2009), per Joan-Ramon Gonzàlez 

Salvador Espriu i Castelló (1913-1985), per Carles Miralles i Solà 

Joan Maluquer de Motes i Nicolau (1915-1988), per Glòria Munilla Cabrillana 

Jaume Berenguer Amenós (1916-1974), per Jaume Almirall 

Vicent J. Pascual Pérez (1917-1976), per Josep Maria Segura Martí 

Bartomeu Ensenyat i Estrany (1917-1998), per David Javaloyas Molina 

Damià Cerdà i Juan (1917-2008), per Jaume Cardell i Perelló 

José Sánchez Real (1918-2008), per Jordi López Vilar 

Llogari Sala i Sala (1919-1980), per Anna Monleon i Esterlí 

Joan Bastardas i Parera (1919-2009), per Josep Lluís Vidal 

Miquel Tarradell i Mateu (1920-1995), per Joan Sanmartí 

Federico Foerster Laurés (1921-1988), per Xavier Nieto 

Joan Triadú i Font (1921-2010), per Teresa Triadú i Vila-Abadal 

Miquel Oliva i Prat (1922-1974), per Aurora Martín 

Enric Pla i Ballester (1922-1988), per Pere P. Ripollès 

Josep O’Callaghan i Martínez (1922-2001), per Xavier M. Vicens 

Virgilio Bejarano Sánchez (1922-2007), per Lambert Ferreres 

Sebastià Mariner i Bigorra (1923-1988), per Isabel Rodà de Llanza 

Josep Mascaró i Passarius (1923-1996), per Margarita Orfila Pons 

Pere de Palol i Salellas (1923-2005), per Rosario Navarro 

Eduard Ripoll i Perelló (1923-2006), per Albert Corbeto 

Josep Barberà i Farràs (1925-2003), per Maria Àngels Petit i Mendizàbal 

Cristòfol Veny Melià (1925-2007), per David Javaloyas Molina 

Josep Alsina i Clota (1926-1993), per Montserrat Jufresa i Pau Gilabert 

Antoni Arribas i Palau (1926-2002), per Margarita Orfila Pons 

Ricard Pascual Guasch (1926-2004), per Albert López Mullor 

Albert Balil Illana (1928-1989), per Isabel Rodà de Llanza 

Manuel Balasch i Record (1928-2009), per Ramon Balasch 

Manuel Riu i Riu (1929-2011), per Maria Àngels Petit i Mendizàbal 

Maria Àngels Anglada i d’Abadal (1930-1999), per Montserrat Tudela i Penya 

Antoni Piqué Engordans (1932-1989), per Carles Garriga 

Llorenç Baqués Estapé (1935-1980), per Josep Padró i Parcerisa 

Enric Artur Llobregat Conesa (1941-2003), per Núria Tarradell-Font 

Joan Castellanos i Vila (1941-2009), per Concepció Piedrafita 

Miquel Llongueras i Campañà (1942-1998), per Ramon Ten Carné 

Joan Bellès i Sallent (1942-2006), per Ramon Torné Teixidó 

Milagro Gil-Mascarell Boscà (1943-1995), per Carmen Aranegui Gascó 

Alexis Eudald Solà i Farrés (1946-2001), per Ernest Marcos Hierro 

Miquel Cura i Morera (1946-2002), per Jordi Principal i Rosó Vilardell 

Rémy Marichal (1948-2007), per Guy Barruol 

Maria-Mercè Marçal i Serra (1952-1998), per Vicent Salvador i Faust Ripoll 

Xavier Dupré i Raventós (1956-2006), per Núria Rafel Fontanals

.

.

La nissaga catalana del món clàssic

A cura de:

Montserrat Tudela i Penya

Pere Izquierdo i Tugas

Revista Auriga. Barcelona, maig de 2011

ISBN: 9788461509928

.

.

Claudio Magris ens parla de Barcelona, i dels estrats de Troia, a La Vanguardia (en català)

.

.

.

A fi de saludar la bona notícia de la publicació de La Vanguardia en versió catalana, ens fixem en el seu suplement Cultura|s (ara també en català) de 4 de maig de 2011 (nº 463), titulat: Cultura catalana. Una reflexió sobre la nostra creativitat, amb motiu de l’edició en català de ‘La Vanguardia’.  Claudio Magris ens hi ofereix l’article “També jo tinc una Barcelona oculta”, del que, aprofitant que menciona la Troia descoberta per Schliemann, i els seus estrats, en portem aquí un fragment, recomanant-vos-en la seva lectura íntegra:

.

.

.

També jo tinc una Barcelona oculta

.

Claudio Magris

.

1. Barcelones, no pas Barcelona, tal com escriu molt encertadament Manuel Vázquez Montalbán. Totes les ciutats són plurals, és clar; travessar-les és com excavar —a terra, al temps— i descobrir, igual que Heinrich Schliemann, nous estrats de Troia, diverses ciutats destruïdes, conservades i emplaçades l’una sobre l’altra.

Claudio Magris

Claudio Magris (Trieste, Itàlia, 10 d'abril de 1939)

….Tot i així hi ha ciutats més múltiples que d’altres i la meva Mitteleuropa en té moltes, com ara Lemberg-Leopoli-Lvov-Liv o bé Bela Crkva-Weisskirchen-Fehértemplom-Biserica Alba; hi ha guies velles, per exemple, que ignoraven del tot la Lemberg alemanya o bé la jueva o la rutena, com si un mapa eliminés una carretera que en travessa una altra. Katharina Enzensberger, el pare de la qual havia nascut a Bela Crkva, em va dir que fins que no va llegir el meu llibre El Danubi no va saber que aquella ciutat del Banat, a Sèrbia, no era una ciutat totalment i únicament alemanya.

…..A Trieste també vaig descobrir relativament tard que un barri o un altre —per exemple Roiano— en bona part, almenys originàriament, era eslovè.

…..“Ciutats submergides”, per tornar a citar Vázquez Montalbán. Però, mentre que les centreeuropees que he recordat són essencialment com els estrats de Troia, una ciutat després de l’altra en el temps, totes les Barcelones coexisteixen alhora; això potser és l’essència del modernisme, del qual Barcelona és la capital mundial. Evidentment no sóc jo qui explicarà les Barcelones als lectors d’un diari de Barcelona, seria penós i ridícul. Això no obstant, n’hi ha una, de submergida i perduda que potser conec més que algú que em llegeix a la mateixa Barcelona. Quan voltava pel mar Pannònic per escriure El Danubi, vaig llegir en un vell llibre que, el 1734, a la Voivodina —la regió plurinacional i multilingüe que actualment limita amb Romania i que aleshores feia poc que havia estat sostreta al domini turc— hi havia una Nova Barcelona, batejada amb aquest nom justament pel gran nombre de catalans que aquells anys havien arribat a aquelles terres que, després de la guerra, l’emprenedor governador habsburguès, el general Mercy, sanejava i repoblava.

…..Vaig buscar aquesta Nova Barcelona, sense trobar-la. Devia ser una part de Becskerek, la ciutat amb molts noms i amb moltes religions que actualment es diu Zrenjanim. No la vaig trobar, el temps abrasiu n’havia esborrat curosament el rastre; només petits vestigis, breus referències en alguna vella crònica, una ciutat autènticament submergida. Però per a mi, és una empremta, encara que hagi estat esborrada, de la gran, audaç i creativa expansió catalana que al llarg dels segles es va estendre amb empenta per tot el Mediterrani i encara més enllà, i va esdevenir un component essencial del món. No vaig trobar aquella Nova Barcelona, com tampoc vaig trobar les veritables fonts del Danubi, i tanmateix, totes dues van existir i per tant existeixen, llavor que mor per donar fruit i per tant viure, com a la paràbola evangèlica. És la meva Atlàntida, per mi potser més viva que el poema del bon Mossèn Jacint Verdaguer.

[…]

.

.

Homer a la Barcelona del segle XVI

.

.

.

Manuel Peña Díaz, en el seu interessantíssim llibre El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos, ens ofereix un panorama documentadíssim de la presència del llibre en les llibreries o en les biblioteques dels diferents estrats de la població lletrada de la Barcelona del Renaixement.

A partir de la identificació, classificació i definició del contingut de 913 inventaris pòstums que mencionen la presència de, com a mínim, un llibre, en la Barcelona del període comprès entre el 1473 i el 1600, ens passegem per les llibreries i les biblioteques particulars i hi podem calibrar la presència de la literatura catalana, la castellana, la italiana (de Petrarca a Ariosto), l’humanisme i les gramàtiques (en busca del “bon” llatí), la literatura clàssica grega i llatina, els llibres de doctrina, devoció i teología, els llibres d’Erasme (de 1520 a 1600), el món del llibre jurídic o la literatura científico tècnica.

L’estudi, doncs, ens permet pouar un gran munt d’informació i  fer-nos una idea prou acurada del panorama cultural barceloní de l’època.

Pel que ens interessa en aquesta seu, el llibre de Peña ens permet conèixer la penetració de l’obra d’Homer (la Ilíada i l’Odissea) en les llibreries, en les llars o en les seus professionals de l’època.

Ens diu Peña:


.

Las librerías barcelonesas muestran la elitista difusión de la obra de Homero en la ciudad a lo largo del siglo XVI: Bartomeu Riera (1524) tenía dos ejemplares; Joan Guardiola (1561) poseía los dos textos en lengua griega en 8º, y un volumen sin título en 4º; Pau Cortey (1572) tenía a la venta dos volúmenes de la Odisea; y Jerónima Manescal (1590), una edición en griego y en latín de la misma obra y un ejemplar de los dos poemas con los comentarios de Eustacio de Tesalónica, escritor bizantino del siglo XII. Las bibliotecas particulares que poseen textos homéricos representan la selecta minoría letrada de la ciudad. En cuatro de ellas se hallaban los dos poemas épicos: Miquel Sabater, presbítero (1563), Pere Vila de Clasqueri, noble jurista (1586); Aldonza Vila, viuda de jurista (1586); y Antoni Jolís, catedrático (1600) que poseía los dos textos en edición latina i griega en 16º. La Ilíada estaba entre los libros del notario Joan Sallent (1481) en ejemplar manuscrito en latín; y en las riquísimas bibliotecas del médico Claudi Mas (1567) y del jurista Francesc Serra (1589), este último con el texto comentado por Lorenzo Valla. La traducción castellana de Gonzalo Pérez de la Odisea era el ejemplar que tenía el canónigo Frederic Setantí (1597). Otros registros de los poemas de Homero se hallaban emtre los libros del canónigo Serafí de Masdovelles (1529) y del mercader Pere Joan Ferrer de Boscà (1534).

.

.

.

.

Manuel Peña Díaz

El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos.

Biblioteca del Libro, 67.

Fundación Germán Sánchez Rupérez. Madrid, 1997.

ISBN: 848938410X

.

.

.

.

L’escridassada de Tersites a Agamèmnon (en el dia de la caiguda de Mubàrak)


Odisseu, Aquil·leu i Tersites

 

El dia en què un “rei de reis cobejós” ha caigut, fruit de les increpacions del seu poble, reproduim la increpació que Tersites fa a Agamèmnon en el Cant II de la Ilíada. Tersites, era “l’home més lleig dels qui van fer cap a Ílion. Era camatort i rancallós. Tenia les dues espatlles corbades, encongides cap a la pitrera. Per dalt, la seva testa era punxuda, i al damunt li sobresortia una mata de cabells esclarissats. Era molt odiós sobretot per a Aquil·leu i per a Odisseu, perquè solia discutir amb tots dos.”. Després de la seva escridassada al poderós Agamèmnon, Tersites fou colpejat per Odisseu, però aquesta ja és una altra història.


 

… Tersites, baladrejant sense parar, mortificava a Agamèmnon amb aquestes paraules: «Atrida, ¿de què et queixes un altre cop? ¿Què reclames? Les teves tendes estan farcides de bronze i hi tens moltes dones ben triades, que els aqueus t’oferim abans que ningú, sempre que conquerim una ciutat. ¿És que encara et falta or, que potser et portarà des d’Ílion algun troià domapoltres com a rescat del seu fill, que jo o un altre dels aqueus et porti lligat, o bé una jove captiva per a unir-t’hi en amor, posseint-la tot sol lluny dels altres? No està bé que el qui és capdavanter embarqui en desgràcies els fills dels aqueus. Covards, deshonra evident, aquees més que no pas aqueus, tornem cap a casa amb les naus; aquest, deixem-lo que paeixi les seves recompenses aquí a Troia…

 

Ilíada. Cant II, 224-237

Traducció de Joan Alberich i Mariné