Arxius

Archive for the ‘Ecos de la Ilíada’ Category

La guerra homèrica de les formigues als boscos de Walden (Concord, Commonwealth of Massachusetts). H. D. Thoreau

.

..

.

Un dia, quan vaig sortir a la llenyera, o més aviat a la meva pila de llenya, vaig observar dues formigues grosses, una de vermella i l’altra, molt més grossa, de gairebé mitja polzada de llarg, negra, que lluitaven ferotgement. S’havien agafat i no es deixaven anar sinó que lluitaven i es barallaven i rodolaven pels trossets de fusta sense parar. En mirar-m’ho amb més deteniment vaig veure que els trossos de fusta estaven coberts d’aquelles lluitadores, que no era un duellum sinó un bellum, una guerra entre dues races de formigues, les vermelles sempre enfrontades a les negres i, amb freqüència, dues de vermelles per cada negra. Les legions d’aquells mirmidons cobrien tots els turons i les valls del meu llenyer i el territori estava farcit de morts i moribunds, vermells i negres. Va ser l’única batalla que vaig presenciar, l’únic camp de batalla que vaig trepitjar mentre la batalla s’estava duent a terme; una guerra anihiladora; els rojos republicans d’una banda i els negres imperialistes de l’altra. Pertot arreu n’hi havia de lliurades al combat mortal, encara que sense fer cap soroll que jo pogués sentir, amb més resolució que no hagin tingut mai soldats humans. Vaig veure una parella enganxada amb força en una vall assolellada entre els trossos de fusta, disposada a barallar-se a ple migdia fins que el sol es pongués o se’ls escapés la vida. La campiona vermella, més menuda, s’havia agafat com un vici al front de la seva adver­sària, i anant d’un cantó a l’altre per aquell camp en cap moment no va deixar de mossegar-li la base de l’antena, després d’haver-li arrencat l’altra; mentrestant, la negra, més forta, el feia anar d’un cantó a l’altre i, quan m’ho vaig mirar més de prop, vaig veure que ja li havia arrencat diversos dels seus membres. Lluitaven amb més obstinació que els gossos. Cap d’ells manifestava la més mínima intenció de retirar-se. Era evident que el seu crit de guerra era «Conquerir o morir». Mentrestant, una formiga vermella va arri­bar a la vessant de la vall, evidentment plena d’excitació, que o bé havia liquidat el seu enemic o bé encara no havia pres part de la batalla, probablement aquesta segona opció, perquè conservava totes les extremitats. La seva mare li havia ordenat que tornés amb l’escut. Potser era un Aquil·les, que havia nodrit la seva ira a part i ara venia a venjar o salvar el seu Pàtrocle.

.

Henry David Thoreau
Walden o la vida als boscos
Trad.: Anna Turró

.

.
.
.

.

.

.

.

My books I’d fain cast off, I cannot read,
‘Twixt every page my thoughts go stray at large
Down in the meadow, where is richer feed,
And will not mind to hit their proper targe.

Plutarch was good, and so was Homer too,
Our Shakspeare’s life was rich to live again,
What Plutarch read that was not good nor true,
Nor Shakspeare’s books, unless his books were men.

Here while I lie beneath this walnut bough,
What care I for the Greeks, or for Troy town,
If juster battles are enacted now
Between the ants upon this hummock’s crown.

Bid Homer wait till I the issue learn,
If red or black the gods will favor most,
Or yonder Ajax will the phalanx turn,
Struggling to heave some rock against the host.

[…]

Henry David Thoreau
A Week on the Concord and Merrimack Rivers (1849)

.

.

.

Replica_of_Thoreau's_cabin_near_Walden_Pond_and_his_statue

Rèplica de la cabina de Thoreau al llac Walden

.

..

“… un altre episodi de metamorfosi és compartit pels personatges d’Èac i Peleu. Habitualment hom atribueix l’origen del poble dels mirmídons a Èac; en sol·licitar aquest a Zeus que li donés un poble per a la deserta illa d’Egina, el déu hauria fet sorgir homer de la terra, com formigues (μύρμηκες) o bé hauria convertit les formigues en homes.”

Jaume Almirall
Notícies preliminars a
Recull de metamorfosis d’Antoní Liberal

.

.

.

“Atabalat per aquell gavadal de fets miserables, “Júpiter, oh”, vaig dir, “si els relats no són enganyosos quan expliquen que vas abraçar l’Asòpida Egina ni et sap greu haver estat, pare magne, l’origen dels nostres, torna’m de nou els meus, o tanca’m també en un sepulcre.” Ell el senyal del seu llamp, seguit d’un tro, va donar-me. “Doncs accepto”, vaig dir, “i espero que això un bon auguri sigui del teu voler; assumeixo els signes que em dones.” Era allà a prop, per atzar, una alzina de branques esteses de les llavors de Dodona que a Júpiter fou consagrada: vaig observar-hi un seguit de formigues, que el gra transportaven arrossegant un gran pes amb la seva boca petita i mantenint per l’escorça arrugada les files en ordre; jo, pel seu nombre admirat, vaig dir-li: “Oh pare magnífic, dona’m uns súbdits semblants i repobla les buides muralles.” Sense que el vent bufés s’estremí el brancam de l’alzina i se sentí un soroll: jo estava astorat, amb els membres rígids i tots els cabells de punta; malgrat aquest tràngol, beso la terra i el tronc, i no em vaig confessar l’esperança, tot i que estava esperant i l’anhel abraçava el meu ànim. Ve la nit, i la son penetra en els cossos per treure’ls la inquietud; al davant dels meus ulls crec veure l’alzina amb unes branques semblants i animals semblants per les branques, i el mateix moviment d’abans l’estremeix, i l’exèrcit que carreteja els grans davalla als seus peus i s’escampa; sembla llavors que, de cop, més i més comencin a créixer, i que s’aixequin de terra, i que sobre el tronc es redrecin, i que la seva magror, color negre i nombre de potes vagin perdent, i els seus membres en forma humana es refacin. Fuig el meu somni i, despert, maleeixo el que he vist i em lamento que els immortals no ajudin en res; per tota la casa sonen remors, però, i em sembla que senti veus d’home que ja havia oblidat. Sospito també que és un somni quan Telamon arriba corrents i obrint portes per dir-me: “Pare, vine i veuràs una cosa difícil de creure. Apa, surt!” I quan surto, igual que en la imatge del somni, veig els homes que allà havia vist, i tots al seu rengle els reconec i me’ls miro, i em diuen rei i em saluden. Júpiter cobra els meus vots i entre els nous pobladors reparteixo la ciutat i els seus camps, privats d’aquells que els llauraven, i perquè el nom no en menteixi l’origen els poso Mirmídons. Ja els seus cossos has vist; pel que fa a l’esperit, el conserven tal com abans: són de raça amant del treball i l’estalvi, porfidiosa en els guanys i que sap guardar els beneficis. Aptes pels anys i el valor, ells amb tu aniran a la guerra…”

Ovidi
Les metamorfosis
(Trad. de Jordi Parramon)

.

.

.

.

.

.

Henry David Thoreau
Walden o la vida als boscos

Introducció de Ramon Alcoberro
Traducció d’Anna Turró

Símbol editors, octubre de 2019
ISBN: 9788415315681

.

..

Antoní Liberal
Recull de metamorfosis

Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de
Jaume Almirall i Sardà
Història de la transmissió i text grec establert per
Esteban Calderón Dorda

Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012
ISBN: 9788498592061

.

.

Ovidi
Les metamorfosis

Traducció de Jordi Parramon

Quaderns Crema. Barcelona, 2000
ISBN: 9788477271581

.

.

Blog“The Diversity of Insects” Alex Wild: “Ants Fighting”

.ting/i-zhGgd6Q

El pastitx del neo-homèric en «la Recerca» de Proust

.

.

.

 

Bloch fill havia malparlat de mi a Saint-Loup i de Saint-Loup a mi. Concretament havia dit a Robert que jo era (encara) terriblement esnob. «Sí, sí, està encantat de conèixer el senyor Legrandin», va dir. Aquesta manera de subratllar una paraula era en Bloch el senyal a la vegada d’ironia i de literatura. Saint-Loup, que no havia sentit mai el nom de Legrandin, es va sorprendre: «Qui és aquest?». «Oh!, és gent com cal», va respondre Bloch rient i posant fredolicament les mans a les butxaques de la seva jaqueta, convençut que en aquell moment estava contemplant el pintoresc aspecte d’un extraordinari noble provincial al costat del qual els de Barbey d’Aurevilly no hi tenien res a fer. Es consolava per no saber descriure el se­nyor Legrandin donant-li diverses eles i assaborint aquest nom com un vi de gran reserva. Però aquests plaers subjec­tius romanien desconeguts per als altres. Si va malparlar de mi a Saint-Loup, va fer tres quarts del mateix amb Saint-Loup malparlant-me d’ell. Vam conèixer els detalls l’aquestes maldiences a partir de l’endemà, i no perquè ens les repetíssim l’un a l’altre, cosa que ens hauria fet sen­tir molt culpables, sinó que semblava tan natural i inevita­ble que Bloch, inquiet, i donant per segur que no faria més que dir una cosa que tard o d’hora acabaríem sabent, va preferir prendre la iniciativa i, portant Saint-Loup de ban­da, li va confessar que havia malparlat d’ell, a propòsit, perquè l’hi expliquessin, li va jurar «pel crònida Zeus, guardià dels juraments», que l’estimava, que donaria la seva vida per ell, i s’eixugà una llàgrima. El mateix dia, s’ho va fer venir bé per veure’m sol, em va fer la seva confessió, va declarar que havia actuat en el meu interès perquè creia que un cert tipus de relacions mundanes em resultaven ne­fastes i que jo «valia molt més que això». Després, agafant-me la mà amb un entendriment de borratxo, per bé que la seva embriaguesa fos purament nerviosa: «Creu-me», va dir, «i que la negra Ker em fulmini a l’instant i em faci tras­passar les portes de l’Hades, odiós als homes, si ahir, pen­sant en tu, a Combray, en la meva tendresa infinita per tu, en algunes tardes a classe que tu ja ni recordes, no vaig plorar tota la nit. Sí, tota la nit, t’ho juro, i, ai!, ho sé, per­què conec les ànimes, no em creuràs». No me’l creia, efec­tivament, i davant d’aquelles paraules que s’acabava d’in­ventar —ho notava— i a mesura que parlava, el seu jurament «per Ker» no afegia cap gran pes, ja que el culte hel·lènic per Bloch era purament literari. Per altra banda, tan bon punt es començava a entendrir i volia que els altres també s’entendrissin per un fet fals, deia: «T’ho juro», més encara per la voluptat histèrica de mentir que en l’interès de creure que deia la veritat. […]

.

[…]

Totes aquestes diatribes confidencials de Bloch a Saint-Loup contra mi i a mi contra Saint-Loup van acabar amb una invitació a sopar. No estic del tot convençut que pri­mer no intentés convidar Saint-Loup tot sol. La versem­blança fa aquesta temptativa probable, però l’èxit no la va coronar, perquè va ser a mi i a Saint-Loup a qui Bloch va dir un dia: «Estimat mestre, i vostè, cavaller estimat d’Ares, de Saint-Loup-en-Bray, domador de cavalls, ja que us he trobat a la riba d’Amfitrita, ressonant d’escuma, prop de les tendes dels Menier, de naus veloces, volen tots dos ve­nir a sopar, un dia entre setmana, a casa del meu il·lustre pare de cor irreprotxable?». Ens va adreçar aquesta invita­ció perquè desitjava relacionar-se més estretament amb Saint-Loup que l’ajudaria —així ho esperava— a penetrar en els ambients aristocràtics. Formulat per mi i per a mi, aquest desig hauria semblat a Bloch el senyal del més obscè dels esnobismes, ben conforme amb l’opinió que tenia de tota una faceta del meu caràcter que no li semblava, si més no fins aleshores, la principal; però el mateix desig experi­mentat per ell li semblava la prova d’una bella curiositat de la seva intel·ligència desitjosa de certs exilis socials en els quals potser podria trobar alguna utilitat literària. […]

[…]

[…] El senyor Bloch no era l’únic que tenia èxit a casa seva. El meu company encara en tenia més entre les seves germanes que no deixava de burxar en un to ron­dinaire, ficant el cap al plat; les feia petar de riure. D’altra banda, elles havien adoptat la llengua del seu germà, que parlaven normalment, com si fos l’única obligatòria i l’única que poguessin utilitzar les persones intel·ligents. A la nostra arribada, la més gran va dir a una de les petites: «Vés a avisar el nostre prudent pare i la nostra venerable mare». «Gosses», els va dir Bloch, «us presento el cavaller Saint-Loup, de javelines lleugeres, que ha vingut a passar alguns dies a Doncières, la de cases de pedra polida, fecun­da en cavalls». Com que era tan vulgar com culte, sovint rematava el discurs amb alguna broma menys homèrica: «Vejam, tanqueu una mica més els vostres peples de bells fermalls, què són aquestes cursileries? Al cap i a la fi no és cap el meu pare!». I les senyoretes Bloch esclafien en una tempesta de riures. […]

[…]

[…] El senyor Bloch patia molt per les men­tides del seu oncle i per tots els disgustos que li ocasionaven. «No en faci cas, és extremament bromista», va dir a mitja veu a Saint-Loup, que així encara estava més encuriosit perquè s’interessava en la psicologia dels mentiders. «Més mentider encara que l’itaquès Odisseu, que Atenea anomenava tanmateix el més mentider dels homes», va reblar el nostre company Bloch. «Ai! qui m’hauria dit», va exclamar el senyor Nissim Bernard, «que un dia soparia amb el fill del meu amic! Però si a París, a casa meva, tinc una fotografia del seu pare i una pila de cartes seves. Sempre em deia “es­timat oncle”, no he sabut mai per què. Era un home encan­tador, enlluernador. Me’n recordo d’un sopar a casa meva a Niça, on hi havia Sardou, Labiche, Auger…». «Molière, Racine, Corneille», va continuar irònicament el senyor Bloch pare, del qual el fill va enllestir l’enumeració afegint «Plaute, Menandre, Kalidassa». El senyor Nissim Bernard, ofès, aturà bruscament el seu relat tot privant-se ascèticament d’un gran plaer i va quedar-se mut fins al final del sopar.

«Saint-Loup, el del casc de bronze», va dir Bloch, «pren­gui una mica més d’ànec de cuixes copioses de greix sobre les quals l’il·lustre sacrificador d’aus ha estès nombroses libacions de vi negre». […]

[…]

[…] «Agafaré un fulard», ens va dir Bloch, «perquè Zèfir i Bòreas es disputen qui s’endú el mar farcit de peixos, i per poc que ens allarguem després de l’especta­cle, no tornarem fins a les primeres lluïssors d’Eos, de dits daurats. […]

.

Marcel Proust
A la recerca del temps perdut 2
A l’ombra de les noies en flor
Noms de país: el país

Traducció de Valèria Gaillard Francesch

.

.

Bloch’s speech is a chance for Proust to pastiche Homer, or rather pastiche the pastiche of Homer; that is, pastiche those who, like Bloch, imitate Homer in their speech or writing, those such as the Leconte de Lisle of Poèmes antiques. The narrator himself, after all, calls Bloch’s speech not “Homeric” but “neo-Homeric” (“néo-homerique”). (RTP, II, 540) If this seems very “meta”, removed from the original by several degrees of imitation, it is. We are in the presence of a pastiche of a pastiche. (One could even imagine that rather than to Homer’s actual text, “Homeric” refers to certain early imitations of Homer’s style, and if “neo Homeric” refers to reimagining of those imitations, then Proust’s pastiche of those reimaginings of the earlier imitations of Homer would be a pastiche of a pastiche of a pastiche). […] now as one moves toward the imitation of imitations and to a rarefied level of literature where the original seems to recede, perhaps even disappear –is Homer the “original” or is it Leconte de Lisle? Or perhaps someone whom Proust heard speaking in this way while imitating Leconte de Lisle or Homer?—one also moves toward the postmodern, toward the notion of simulacrum as defined by Jean Baudrillard: the imitation of which there is no original. Indeed, with postmodernity, the original either no longer exists or is entirely drowned out by a deluge of copies: only the simulacrum remains, which, in this case, is the “neo-Homeric” that has relegated the original Homer to a far-off, even unreachable, land.

Bloch’s speech recalls another copy of a copy, though one not precisely in the realm of pastiche as it is not a style being imitated. Early on in the Recherche, the narrator recount’s Marcel’s grandmother’s penchant for giving gifts that are already artistic mediations several degrees removed from the original, such that instead of a photograph of the Chartres Cathedral or of Mount Vesuvius, she prefers giving a painting depicting that cathedral or volcano, or even better, giving an engraving of a painting of that object, especially if the original is no longer available (due to damage, for example). (RTP, I, 39-40) The result is that having only a reproduction of a drawing of Venice (by Titian), Marcel has difficulty in forming a clear idea of what the real Venice would look like. While Marcel’s grandmother is hardly an apostle of postmodernism –it is not so much a matter of copying the works as adding to them additional organic or geological “layers” of art—there’s in the text nonetheless a sensitivity to how increased aesthetizations and mediations lead to a dynamic of the receding original, whether that original is Venice, or Homer, which has been replaced by Bloch’s néo-Homérique.

James F. Austin
Proust, Pastiche, and the Postmodern or Why Style Matters

.

.

Marcel Proust
A la recerca del temps perdut 2
A l’ombra de les noies en flor
Traducció de Valèria Gaillard Francesch

Edicions 62 (labutxaca), Barcelona, 2013
ISBN: 9788499306810

.

.

.

James F. Austin

Proust, Pastiche, and the Postmodern, or Why Style Matters

University Press Copublishing Division / Bucknell University Press, 2013
ISBN: 9781611484106

.

.

.

Els Herois de Troia, a l’Elegia d’Atenes de Joan Rovira, en homenatge a Bartra

 

 

.

.

Herois de Troia

Lletra de batalla als guerrers del futur

.

(Termòpiles, 2016)

.

Què sabran els altres de la nostra derrota,
de la negra batalla que lluitem a l’alba,
de l’hora en què acaba la tarda
i tornem a casa amb banderes esquinçades,
els peus nafrats, l’ànima bruta i vençuda.
.
Què sabran de la lluita de l’endemà,
de l’endemà de l’endemà,
a la qual anirem quan encara no han guarit
les ferides del darrer combat
i tanmateix marxem amb el cap ben alt
al camp de batalla, portant les armes gastades
que abans eren poderoses i altives,
i així és com avancem, malgrat els negres presagis.
.
No tenen final els dies, les llargues hores
d’una lluita sense esperança,
i mai no arriba l’hora última, fatal,
ni cau la bandera que portàvem
ni ens allibera la derrota definitiva.
.
Demà encara tornarem,
combatents més cansats que avui,
i mirarem amb nostàlgia, des de la plana,
els murs de la ciutat condemnada.
.
Un dia d’estiu obrirem les portes
als aqueus, ens deixarem enganyar
……..a l’alba
pel seu funest cavall de fusta
……..i al vespre
ens deixarem morir
mentre la ciutat la devoren les flames.
.
Entendran la nostra agonia
els homes i dones del futur,
en ciutats noves,
i aquest dolor nostre
serà el seu,
combatents d’anònimes batalles,
herois més tristos que nosaltres.
.
No els cantaran els poetes.
No els esperarà Troia al capvespre,
tan dolça i tan amarga.
Sense consol sortiran al matí de casa,
sense glòria cauran
i envejaran la nostra desgràcia.
.
.
Joan Rovira
Elegia d’Atenes

.

.

.

.

.

.

 

Epitafi del poeta adolescent
(fragment)
.
Un migdia d’agost, a Grècia, al port de Vassiliki, aquell jove va quedar-se mirant, llunyana, la silueta blavosa de l’illa d’Ítaca. «Un dia tornaré», es va prometre, amb llàgrimes als ulls, quan va saber que acabava de salpar el darrer vaixell d’aquella setmana. Però han passat més de trenta anys i no sap encara si veurà Ítaca algun dia.
.
Aleshores feia només tres estius que havia mort el seu mestre, el vell poeta que la primera tarda va rebre’l amb un somriure i una primera lliçó: «Ah, tu ets poeta? Doncs jo encara no en soc!».
.
[…]

Atenes – Terrassa, estiu del 2016

(Joan Rovira i Miret. Manresa, 1962)

.

 

 

.

Joan Rovira

Elegia d’Atenes

Pròleg de Vicenç Villatoro
XIII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra, 2016
Pagès editors. Lleida, 2017
ISBN: 9788499758640

.

.

.

.

 

«I sense càntic i síl·labes sonores, què serien els herois?». La poesia de Manuel de Cabanyes

 

.

Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, 27 /01/1808 – 16/08/1833)

.

.

Oriol Pi de Cabanyes ens ofereix, en una recent edició, una antologia dels poemes essencials de Manuel de Cabanyes, traduïts al català.

.

Una traducció diu Pi de Cabanyes en el prefaci de la seva publicació és, sempre, una interpretació. Aquesta, la meva d’ara, va començar el dia que algú em va fer veure que calia facilitar una major comprensió dels poemes originals de Manuel de Cabanyes. Són versos, segons com, difícils d’entendre al lector no habituat a l’estil i al llenguatge de dos segles enrere. No només per l’hermetisme amb què el mateix poeta procurava despistar la censura civil i eclesiàstica del seu temps, sinó també per l’artificiositat de l’estil, la sintaxi i l’abundància de referents cultes propis d’una època en què els models literaris eren els clàssics grecs i llatins.

.

.

Carles Riba, en les seves reflexions sobre l’Humanisme a Catalunya es referia a Cabanyes en aquests termes:

.

“El mateix any (1883) que es publicava l’Oda d’Aribau, morí, molt jove encara, Manuel de Cabanyes. Simbòlica coincidència! Era l’únic poeta de valor que Catalunya havia donat a la llengua castellana des de Boscà (1495 – 1542). Deixà uns pocs poemes de sintaxi incorrecta, però d’una rara tensió espiritual, nodrits d’Horaci, d’Alfieri, de Foscolo. Als seus ulls l’antiguitat apareixia com havent realitzat un ideal suprem de bellesa, de dignitat, de veritat i de glòria, de llibertat absoluta, en suma, del qual la poesia ha d’ésser l’expressió. Una expressió casta, nua de tot artifici, començant pel de la rima, sense sonoritats redundants, amb més sentit que mots:

Fiera como los montes de su patria,
Galas desecha que maldad cobijan,
Las cumbres vaga en desnudez honesta…

La immatura poesia de Cabanyes no continuà a Castella, on fou generalment desdenyada, sinó a Catalunya, i en la llengua catalana de la qual ell mateix, «cantor sense llengua», de fet s’havia traduït. Pel seu respecte de la paraula, pel seu sagrat horror de tota vanalitat fomalística, Cabanyes havia afirmat un sentiment de la forma més aviat espiritual i ètic, tradicionalment, essencialment català. El fi que donava a la poesia, es lligava amb el concepte antic del poeta-vates, mena de sacerdot vident, que oficia i parla en representació de tots.”

.

.

En el seu poema “A un amigo en sus días”,  dedicat a Joan Corminas (a qui es refereix pel seu nom literari, “Batil“), mestre de Cabanyes a la Universitat de Cervera, hi trobem un gran nombre de referències a l’antiguitat grega, i en especial homèriques. El transcribim parcialment, a tall de mostra,  en la versió de Pi de Cabanyes.

.

.

.

A un amic en el dia del seu sant

.
.

Farem regals […]
però no tinc aquest poder […]
Delecta’t en els versos; bé podem donar poemes
(Horaci, Cants, VIII)

.
.

[…]
.
Humil cultivador del cor de les muses,
tan sols puc dedicar-te
aquests versos fàcils que ara m’inspira
la meva tosca lira.
.
Donació pobra, però honesta
i franca, filla d’un cor que, oh Amistat, animes,
i que tu estimes més que rics
obsequis, tendre Batil.
.
Tu que potser ara fruint del deliciós encant
del Pindus en el seu cim florit, [6]
prou saps l’immens poderiu del cant
allí on s’eixampla.
.
I sense càntic i síl·labes sonores,
què serien els herois? La seva brillant glòria
enfonsaria el Leteu [7], envejós,
amb la memòria del seu nom.
.
I és que en aquells temps primitius
d’altres més prudents que el sobirà d’Ítaca [8]
i d’altres mes valents que Aquil·les [9]
va veure Grècia [10].
.
Però, ai tristos!, els encercla dens núvol d’oblit.
I és que la sort els va negar, aïrada,
la sagrada veu que fa cèlebres
desertes tombes:
.
vaguen entorn, plàcides, les ombres;
i a l’agradable so del càntic diví
el pelegrí diu: sota aquesta terra,
famosos, dormen.
.
Va passar que Alexandre [11] va sentir aquella veu
on Aquil·les gaudeix de repòs immortal, [12]
i li diu: oh venturós de tu!, que vas tenir un amic
mentre vivies… [13]
.
I, ara, que ets ja en el llit mortuori,
l’homèrica lira [14], que el món admira
sublim, afalaga la teva eterna pau
quan explica les teves proeses.
.
Diu, i sospira. I, humiliat, silencia
la seva supèrbia antiga. Però s’esdevé que, a deshora,
inspiradora de furor guerrer,
sona la trompa.
.
Febrosa l’ànima, amb records nobles,
el Magne es llança. I és la seva audaç cimera [15]
la que primera, Granic [16],
tremola sobre les teves aigües.
.

Manuel de Cabanyes
Preludis de la meva lira
Traducció al català d’Oriol Pi de Cabanyes

.

.

.

.

NOTES (Oriol Pi de Cabanyes):

[…]

[6] cim, a la serralada central del Peloponès, que va ser molt cantat pels poetes de l’antiga literatura grega. Cabanyes suposa l’amic gaudint de la lectura del millor (“cim florit”) d’aquella literatura.

[7] en la mitologia grega, el riu de l’Oblit, que submergeix els noms dels morts en la desmemòria.

[8] Ulisses, l’heroi de l'”Odissea”.

[9] en l’original: “el Pelida” (Aquil·les era fill de Peleu), l’heroi de la guerra de Troia glorificat per Homer a La Ilíada.

[10] “Hélade”, a l’original. Molt més que simplement un topònim, l’endònim Hèl·lade significa “el conjunt dels grecs” i en Cabanyes, com en Byron, potser al·ludeix a un ideal de comunitat de passat gloriós mereixedor de ressorgiment. La revolta dels grecs moderns contra la dominació de l’imperi otomà havia començat el 1820. Després d’una breu etapa d’autonomia sota sobirania turca, els grecs van obtenir la independència el 1830.

[11] Alexandre el Magne, rei de Macedònia, que va imposar la seva hegemonia sobre una constel·lació de ciutats-estat.

[12] A la tomba d’Aquil·les, Alexandre referma la seva decisió de conquerir, guerrejant, una fama heroica.

[13] es refereix a Patrocle, l’amistat del qual amb Aquil·les, glossada per Homer a la Ilíada, ha passat a ser emblemàtica.

[14] Homer a la Ilíada.

[15] ornament del cim del casc del querrer, sovint guarnit amb un plomall.

[16] el riu Granic, a l’Àsia menor, dóna nom a la primera batalla d’Alexandre el Gran contra els perses (334 aC), amb la qual va començar les seves mítiques conquestes.

.

.

.

.

.

Joaquim Espalter i Rull

Retrat de Manuel de Cabanyes

Masia d’en Cabanyes

.

.

.

Manuel de Cabanyes

Poemes essencials
selecció, traducció i comentaris:
Oriol Pi de Cabanyes

Ed. El Cep i la Nansa / Consell Comarcal del Garraf
Vilanova i la Geltrú, abril de 2017
ISBN: 9788417000141

.

.

.

 

El miracle precari dels cossos. “Acerca de las heridas de los héroes”, de Miguel Ángel Velasco

.

.

.

ACERCA DE LAS HERIDAS DE LOS HÉROES

.
.

A Agustín García Calvo

.

En la Ilíada nos prende
esa intención precisa en la manera
de describir el daño. Cuántas veces
se demora el hexámetro en el sitio
de la quebrantadura,
en el fiel inventario del estrago:
el lugar que desgarra la espada, cómo hiende
la carne y desmorona ese cartílago;
donde triza el pedrusco
el hueso, el recrujir de sus astillas;
la trayectoria exacta del venablo
que atraviesa las chapas del escudo,
la coraza de bronce.
Y el estruendo que hace al derrumbarse
la torre del guerrero.
Y no hay buenos ni malos, todos son
feroces alimañas que se ceban
en la carne ensartada,
que la agonía infaman del contrario
con palabras de burla,
y que después arrojan los despojos
al festín de los perros.
.
Y en esa pulcritud, en el registro
de la calamidad, va una plegaria
por la carne solar, por el milagro
precario de este cuerpo.
La cálida estructura bien trabada
que en la danza aligera su destino,
que se hace esclarecida geometría,
claro esquema en el nado, esa otra danza.
El delicado cuerpo
que reverbera en luz cuando lo anima
el ritmo del amor o del poema.
Porque no hay canto alguno
sin el humor del cuerpo, aunque destile
ese licor amargo de la pérdida.
De Sófocles nos dicen que era diestro
en el baile, y que Byron
gustaba de medirse
a menudo en el pulso de las olas.
Y de Tolstoi que sólo sonreía
después de nadar hondo en un brío de sábanas,
porque tras la liturgia de los cuerpos,
en contra del proverbio, no hay tristeza.
.
Velemos por su gracia,
porque el cuerpo es un templo mientras arde
el resplandor de su desnuda gloria.
.
.
Miguel Ángel Velasco
La miel salvaje
.
.
.
.
.
.
.
.

La guerra de Troia i el Filoctetes de Sòfocles explicats per Carles Riba als nois i noies, el 1921.

.

.

.

.

.

.

.

.

FILOCTETES

Tragèdia de Sòfocles

.

.

D’això fa molt més de tres mil anys. Helena, filla de Tíndar rei d’Esparta, era tan bella, que se la tenia per divina entre les dones. Els més nobles prínceps de Grècia pretenien la seva mà. Una guerra era segura. Per evitar-la, Tíndar va fer jurar a tots els pretendents, que no sols es conformarien amb la voluntat d’He­lena, sinó que ajudarien el marit que ella triés a revenjar qualsevol ofensa. Eren hostes de Tíndar els dos fills d’Atreu o Atrides: Agamèmnon i Menelau, foragitats de llur reialme. Helena escollí per marit Menelau; Agamèmnon s’amullerà amb Clitemnestra, germana d’He­lena. Restablerts en llur tron, regnaren un quant temps en pau: Agamèmnon a Micenes, Menelau a Esparta.

Però un dia, en absència de Menelau, arribà un hoste. Era Paris, príncep de Troia, ciutat forta i poderosa situada a l’altra banda del mar, sota l’estret anomenat avui dels Dardanels. Seduí Helena i la raptà. Menelau recordà llavors als prínceps grecs llur jurament. Un gran exèrcit es reuní: més de mil naus es feren a la vela cap a les ribes de Troia. Agamèmnon, que tot sol n’havia dutes cent, fou elegit general de tots els grecs. Menelau, els dos Aiax, Diomedes Tidida, el vell i eloqüent Nèstor, l’astut Ulisses, Filoctetes, el millor arquer de Grècia, Protesilau, Palamedes eren els altres cabdills principals. Però cap superava en força i valentia Aquil·les Eàcida, fill de Peleu i de la deessa Tetis. Un oracle havent predit que moriria gloriós però jove, la seva mare l’amagà entre les filles de Licomedes, rei de l’illa de Sciros. Però un altre oracle anuncià que Troia no seria presa sense la presència d’un Eàcida en l’exèrcit grec. L’enginyós Ulisses fou enviat aleshores a cercar Aquil·les. Per conèixer-lo entre les noies, posà davant d’elles diversos presents: filoses, llanes riques, joies; també una espasa, una llança i un escut. Una trom­peta sonà: Aquil·les, responent a la seva natu­ralesa impetuosa, es llançà a pendre les armes; i preferint la glòria a la vida, acompanyà Ulisses a Troia. En obirar la seva cimera, els estols fugien. Amb tot, el setge es prolongà. Moltes misèries patiren els uns i els altres. Els déus de l’Olimp havien pres també partit: més d’una vegada se’ls havia vist combatre en els ren­gles dels aliats troians o dels aliats grecs. Per fi, al cap de deu anys, els grecs entraren a Troia, gràcies a una astúcia d’Ulisses, i la destruïren completament.

Durant segles, els grecs recordaren les vi­cissituds d’aquesta guerra, i les aventures dels cabdills que hi havien pres part. Molts de cants se’n van fer, que eren escoltats en els banquets, i en les sales dels prínceps, i en les festes ciutadanes. També en el teatre, on es representaven les fetes dels déus i dels herois, abundaven les tragèdies sobre episodis de la guerra de Troia. Una de les més belles és la tragèdia de Filoctetes. L’escriví Sòfocles, un gran poeta que, 450 anys abans de néixer Jesús, vivia a Atenes, en la mateixa època que hi fou construït el meravellós temple del Partenó.

I veu’s aquí el que figura aquesta tragèdia:

Quan Hèrcules anava per la terra acom­plint fatigosos treballs per ordre dels déus, matà un dia una hidra, serp de molts caps que infestava l’estany de Lerna. Xopà la punta de les seves fletxes en la sang verinosa del monstre, i des d’aleshores feien ferides incu­rables. Temps després, una d’aquestes fletxes ferí un altre monstre, el centaure Nessus, mig home mig cavall. Nessus, per revenjar-se, donà d’amagat a Deianira, esposa d’Hèrcules, la seva túnica remulla de sang emmetzinada, dient-li que si Hèrcules se la posava, l’esti­maria més. Deianira caigué en l’engany. Però així que la tela li tocà el cos, Hèrcules sentí com un foc horrible que se li fiqués per les venes: enfollit de dolor, corria cridant i retorcent-se per la muntanya de l’Eta; fins que no podent resistir més, arrabassà tot d’arbres, arrastellà una gran foguera i s’hi ajagué al cim. Filoctetes, fidel amic que l’acompanyava, hi calà foc: Hèrcules, en paga i memòria d’a­mistat, li donà el seu arc i les seves fletxes in­fal·libles.

Anys després, esclatà la guerra de Troia. El príncep Filoctetes, fill de Peant i antic pretendent d’Helena, partí amb l’estol grec. En una expedició que part de l’exèrcit va fer a l’illa de Crisa, un escorçó el mossegà en un peu. La ferida se li endanyà talment, que no el deixava viure de dolor; els seus crits omplien les orelles dels grecs, la pudor que llançava infectava l’aire entorn seu. Els grecs decidiren d’abandonar-lo. Per consell d’Ulisses, estant adormit fou deixat sobre la platja inhabitada de Lemnos, illa sense port, on cap nau no atracava mai, mar enfora de les cos­tes de Troia. Allí passà Filoctetes nou anys, sol, esparracat, emmagrit de rancúnia, d’enyo­rament i de dolors de la ferida, subsistint dels ocells que arrossegant-se caçava amb les seves fletxes.

Mentrestant, el setge de Troia s’allargava. Ja havien mort Patrocle, l’amic d’Aquil·les, a mans d’Hèctor, cabdill dels Troians, i Hèctor a mans d’Aquil·les, i el mateix Aquil·les en­certat al taló per una fletxa de Paris. Per la possessió de les armes d’Aquil·les s’havia aixecat una disputa entre els més valents: Ulisses se les havia fet adjudicar astutament, i Aiax, en un accés de desesperació, s’havia clavat la seva pròpia espasa. Per tenir, segons l’oracle, un Eàcida a l’exèrcit, els grecs havien anat a cercar Neoptòlem, fill d’Aquil·les, que en començar la guerra era un nen, i ara era un minyó, impetuós i sincer com el seu pare. Un dia, Ulisses capturà Helenus, un endeví de Troia,   que com tots els endevins d’aquell temps llegia les voluntats i els desig­nis dels déus en el vol dels ocells i en les en­tranyes de les bèsties immolades en els sacri­ficis. Entre altres coses, Helenus predigué als grecs que no serien mai amos de Troia si no tenien l’arc i les fletxes d’Hèrcules. L’astut Ulisses s’encarregà llavors d’anar a apoderar-se’n, esperant de convèncer Filoctetes amb els seus discursos: si no, se l’enduria per força. Neoptòlem l’acompanyà.

Tots dos fan cap a Lemnos. Ulisses, temoros de les terribles fletxes, trama un parany. Fa que Neoptòlem es trobi amb Filoctetes i li digui que, ressentit amb els Atrides i amb Ulisses per la qüestió de les armes del seu pare Aquil·les, s’ha separat de l’exèrcit i se’n torna cap a la seva pàtria. El vell arquer abandonat, veu una esperança de sortir d’a­quella illa, i suplica Neoptòlem d’endur-se’l amb ell: a la qual cosa aquest fa veure que accedeix. Ulisses, en tant, envia un mariner disfressat de mercader, el qual conta que ve de Troia i sap que un vaixell ha sortit en persecució de Neoptòlem, i un altre, amb Ulisses i Diomedes Tidida, arribarà tot d’una per endur-se’n Filoctetes de grat o per força. Filoctetes, indignat, excita Neoptòlem a fu­gir de seguida. Però el vent és contrari; un súbit accés de dolor puny Filoctetes, i, te­ment que durant el son que sempre segueix al seu dolor, li prenguin l’arc, el confia al ma­teix Neoptòlem. En possessió del que tan desitjat era, aquest, però, no es decideix a partir. Dreturer i generós, no vol aprofitar-se de la mentida; quan Filoctetes es desperta, li revela tot i mira de persuadir-lo amb bones raons perquè vagi a Troia. El míser s’hi nega, demana aquell arc sense el qual no podrà menjar: Neoptòlem, apiadat, està per tornar-li’l, quan de repent es presenta Ulisses. Irritat amb Neoptòlem, que oblida la volun­tat de Júpiter manifestada pels oracles, dóna l’ordre d’embarcar-se: si Filoctetes no vol seguir, ja tenen l’essencial, que és l’arc; i d’al­tres arquers hi ha a l’exèrcit. Però Neoptòlem, no pot fer-se passar la vergonya d’haver enganyat un heroi; torna sobre els seus passos, i malgrat l’amenaça d’Ulisses, restitueix l’arc a Filoctetes. Aquest, ple de ira, l’encara contra Ulisses, va a disparar, quan tot d’una li apa­reix Hèrcules, que en recompensa dels seus grans treballs frueix ara la immortalitat entre els déus de l’Olimp: i en nom d’aquests, li dóna ordre de seguir cap a Troia.

Macaó i Podalir, fills d’Esculapi, el déu de la medicina, allí el guariran de la seva ferida. I una de les fletxes de Filoctetes occirà Paris, el deslleial raptor d’Helena, que tants de mals havia desfermat sobre els troians i sobre els grecs.

.

Carles Riba
Llibre de Mar
1921

.

.

D’ací d’allà. Vol. 08, Núm. 09 [45] (set. 1921)

.

.

.

.

.

.

.

El “Proyecto Homero” de La Joven Compañía.

.

.

.

.

.

ILÍADA

.

.

I

EL LAMENTO DE AQUILES

.

AQUILES está completamente solo en el escenario. Su ropa y su espada están empapadas de sangre, su respiración es agitada. Podría decirse que acaba de masacrar a medio ejér­cito troyano él solo. Su tono no tiene nada de heroico.

AQUILES

(A público) La verdad.
La verdad es la primera víctima de cualquier guerra.
Y es la que más duele.
La sangre que mancha mis manos, los cuerpos que cubren el campo de batalla, los seres queridos que la lucha me ha arrebatado… todo eso es resultado de aque­lla primera muerte.
Del día que murió la verdad. De eso hace ya nueve años.
Nueve años de guerra contra Troya. Nueve años de ani­quilación y barbarie. Nueve años arrasando, saqueando y violando para borrar una ciudad de la faz de la tierra. Y aún no lo hemos conseguido.
Ya no pensamos en el precio que hemos tenido que pagar, porque nos volvería a todos locos.
Una profecía vaticinó que al décimo año la victoria sería nuestra. La llamaron la profecía de la serpiente. Pero ya no sabemos con certeza si se va a cumplir, porque nadie recuerda cómo empezó esta locura.
Dicen que todo fue culpa de Paris.
Paris, hijo de Príamo, rey de Troya, llegó a Esparta, donde reinaban Menelao y su esposa Helena, la mujer más bella del mundo. El príncipe se enamoró de ella al instante. La sedujo y se fugaron juntos. Tras ese agravio imperdonable, Menelao convenció a todos los caudillos griegos para mar­char sobre Troya bajo el mando del rey Agamenón.
Los griegos consiguieron reunir una flota de más de mil barcos.
Y yo, Aquiles, hijo de Peleo, rey de los mirmidones, me sumé a ellos.
Unos dicen que Helena fue raptada. Otros aseguran que se marchó por su propia voluntad. Incluso hay quien afir­ma que todo fue el resultado del enfrentamiento entre tres diosas, Afrodita, Hera y Atenea, que jugaron con el destino de los hombres tras una riña sobre cuál de las tres era la más hermosa.
Cientos de muertos. Miles de muertos. Todos caídos por el honor de Menelao.
O por la pasión de dos enamorados.
O por un concurso de belleza.
¿Fueron ésas las verdaderas razones o quizás todo fue una mala excusa para obtener el control comercial del Mar Egeo?
Quién sabe. Hay tantas verdades como personas dispues­tas a creerlas.
Hace tiempo que el mundo ha olvidado lo que ocurrió en realidad.
Porque con la verdad no se moviliza un ejército. Con la verdad no consigues que un hombre le corte el cuello a otro.
Con la verdad no rezas por la destrucción de países enteros.
Por eso lo primero que hace cualquier guerra es acabar con ella.
Y la sustituye por algo mucho más efectivo.
El mito.

.

II

EL RAPTO DE CRISEIDA
.

AQUILES abandona el escenario. Entran los demás actores.

ACTRIZ 3

Como ha dicho Aquiles, griegos y troyanos llevan nueve años en guerra.

ACTOR 9

Durante casi todo ese tiempo la ciudad de Troya ha esta­do sitiada.

ACTOR 3

En la costa, la flota griega ha construido un campamento que se ha acabado convirtiendo en una pequeña ciudad fortificada.

ACTOR 1

Los kilómetros que la separan de las murallas troyanas han sido escenario de incontables batallas.

ACTOR 8

Troya no está sola en su defensa. Cuenta con muchos aliados en la zona.

ACTOR 4

Aliados que los griegos no tardan en atacar, con el fin de debilitar el sitio.

ACTRIZ 1

Los ejércitos no tienen contemplaciones. Cuando toman una ciudad, la saquean, la destruyen y se llevan sus tesoros.

ACTRIZ 2

Y  entre esos tesoros están las mujeres.

ACTRIZ 3

El rapto de mujeres es algo muy habitual.

ACTRIZ 1

Paris raptó a Helena y ya hemos visto el problema que ocasionó.

ACTRIZ 3

Y no fue el único. La lista de raptos es interminable.

ACTRIZ 2

El dios Hades, rey del inframundo, raptó a Perséfone.

ACTRIZ 1

El dios Zeus raptó a Hera, a lo, a Europa y hasta a Ganímedes, que era un chico.

ACTOR 10

¿En serio?

ACTRIZ 2

A los dioses griegos les daba igual la carne que el pescado.

ACTOR 4

Y a muchos mortales también.

ACTRIZ 1

Pélope también era un chico y fue raptado por Poseidón.

ACTRIZ 3

Eos raptó a Orion, Clito, Céfalo y Titonio.

ACTRIZ 1

Teseo raptó a Helena antes que Paris. Y luego a Antíope.

ACTRIZ 2

Telamón raptó a Hesíone y dio comienzo a la enemistad eterna entre Troya y Argos.

ACTRIZ 3

Su hermano Peleo raptó a la ninfa Tetis y juntos engen­draron a Aquiles.

ACTRIZ 2

Y el propio Aquiles no podía ser menos. Durante la Guerra de Troya raptó a Briseida y se la llevó con él al campamento.

ACTOR 3

Todos los caudillos griegos acabaron con su botín femenino.

ACTOR 1

Todos menos uno: Agamenón.

ACTOR 9

El rey no se lo tomó nada bien. Y no se le ocurrió nada más que dirigir una incursión al pequeño asentamiento de Tebas y tomar cautiva a Criseida, la hija del sacerdote de Apolo de esa ciudad.

ACTOR 8

Y sin saberlo, esa decisión cambió para siempre el curso
de la guerra.

Entra AQUILES con la ropa limpia de sangre.

ACTOR 2

A los pocos días del rapto, la peste cayó sobre el campa­mento.

ACTOR 6

Empezó entre perros y yeguas, pero pronto se extendió entre los hombres.

ACTOR 7

Cada vez más soldados se contagiaban y morían. El olor a podrido y carne quemada lo invadía todo.

ACTOR 10

Y al décimo día de la peste, Aquiles ejerció su derecho a exigir una asamblea.

Todos ocupan sus posiciones en la tienda, excepto los acto­res que interpretan a personajes tróvanos, que salen.

[…]

Guillem Clua
Ilíada

.

.

.

.

ODISEA

.

.

PRÓLOGO

Todos los actores en escena excepto el que interpreta a ULISES.

.

CORO

¿Y entonces?
¿Entonces qué?
¿Cómo terminó?
¿Qué?
La guerra de Troya, ¿cómo terminó?
Homero no lo cuenta.
¿Tantas páginas y no cuenta el final?
¿Para qué? Todo el mundo sabe cómo acaba una guerra.
Matas y mueres, matas y mueres, y no hay más.
Eso es la guerra.
¡No! La guerra nunca termina.
Se terminan los hombres.
Y las mujeres. Y los niños. Y los ancianos.
Esta es la cosecha infinita de la guerra:
¡nuestros cuerpos!
Porque la guerra sigue. Nunca termina.
¿De verdad Homero no cuenta cómo termina la guerra?
En la llíada no. Entierran a Héctor y ya está.
Héctor, domador de caballos.
¡Héctor, matador de hombres!
No jodas. ¿Ese es el final?
Del libro.
¿Y lo del caballo?
Eso vino luego.
¡El caballo de Troya!
Pero eso no lo cuenta Homero.
En la Ilíada no.
¡Qué cabrón Homero!
Homero no existió.
¿Cómo que no?
¿Cómo no va a existir Homero?
Homero son los padres.
Dicen que era ciego.
Seguro que fue una mujer.
O peor: varias mujeres.
¡Estúpido!
Entonces, ¿qué ocurrió después?
¿Después de qué?
Después de Troya.
Vamos, lo del caballo de madera.
Ahora vamos.
¿Y el orgulloso Aquiles?
Muerto. Paris lanza la afilada flecha, Apolo la recoge, va recta, recta, y zas, en el talón.
Y la oscuridad cubrió sus ojos.
¿Empate? ¿Vamos empate? ¿Cuántos muertos en cada bando?
Imbécil. (Pausa.) ¡Vamos ganando!
Ha entrado ULISES.

CORO

¿Y Príamo?
Sacrificado. Zas, un tajo en el cuello.
Lo mató el hijo de Aquiles, después de besarle las manos.
Y la oscuridad cubrió sus ojos.
¿Y entonces? ¿Lo del caballo?
Fue a Ulises a quien se le ocurrió lo del caballo.
¿Por qué dices «Ulises»?
Es Odiseo. La Odisea y Odiseo. Está claro, ¿no?
Da igual. Suena mejor Ulises.
¿A quién le suena mejor?
A mí. Que lo estoy contando.
Los troyanos pensaron que la guerra había terminado
Y que los aqueos /
¿Quiénes?
Los otros, los griegos, Menelao, Aquiles, Agamenón, esos. Déjale seguir.
Y que los aqueos se habían retirado dejando allí una
ofrenda.
Un enorme caballo de madera.
¡Hay que temer a los griegos incluso cuando traen regalos!
Abren las murallas. Meten el caballo.
En el vientre del caballo se esconden los aqueos.
Cae la noche.
Y los troyanos celebran el final de la guerra.
El final de diez años de lágrimas y de mortajas. ¡La guerra ha terminado! ¡La guerra ha terminado! Alzan las copas. Ríen.
La primera noche en diez años en la que podremos dor­mir tranquilos.
Sin temer el cuchillo.
Sin temer el grito.
Sin temer la noche en las ventanas.
Y se echan a dormir. A lo lejos suena el mar. En la bóveda del cielo brillan las constelaciones. Por primera vez en diez años la vida se parece a la vida.
Y entonces los griegos salen del caballo,
como una plaga de hormigas,
todo lo arrasan, todo lo destruyen,
no queda nada, ¡fuego!, ¡fuego!
Nos disparan. Nos aniquilan. Las llamas nos devoran.
Dejan nuestros cadáveres en las calles para festín de los buitres.
Se confunden los gritos
por los muertos
con los gritos de
¡victoria!
Menelao, el cornudo,
acompañado de Ulises,
encuentran a Deífobo, hijo de Príamo, y amante de
Helena.
Porque Paris ya había muerto.
Lo había matado Filoctetes. De un disparo de arco. Zas, y la oscuridad cubrió sus ojos.
¿Dónde estábamos?
Ah, Menelao y Ulises encuentran a Deífobo.
Le cortan las manos.
Le cortan las orejas.
Le cortan la lengua.

ULISES

Basta.

CORO

Y la oscuridad cubrió los ojos.

ULISES

¿Por qué tenéis que contar eso?

CORO

¿Por qué no? Lo dejaron allí, desangrándose, como un cerdo.
Le cortan la nariz. Se le escapó el alma entre los dientes.
¡De Troya no quedó nada!
Ceniza. Ceniza. Ardió hasta los cimientos.
Te equivocas. Algo sí quedó.
Una buena historia para ser contada.

ULISES

¡Que te calles, joder!

CORO

¿Y quién eres tú para mandarnos callar?

ACTOR I / ULISES

Ulises. Yo hago de Ulises. Dejad eso. Es suficiente con lo del caballo. Ya está. La guerra terminó.

¿Quién la ganó?
Dirás: ¿quién no la perdió dos veces?
¿Y luego?
¿Qué fue de los que no murieron?
Regresaron.
Todos menos uno.

ULISES

Ulises. Hijo de Laertes y Anticlea.

CORO

¿No regresó?
Sí, pero tardó otros diez años.
Eso es la Odisea.
En Ítaca lo esperaban.
Su hijo.
Telémaco.
Y su mujer. Penélope.
Y su perro
¿Y dónde estuvo esos diez años?
¿Empezamos?
Ya era hora.
Háblame, Musa, de aquel hombre astuto que, después de destruir Troya, anduvo perdido mucho tiempo.
Háblame. Cuéntamelo. Sus aventuras en el mar.
Tratando de salvar su vida y la de sus compañeros.
Pero no los pudo librar, como deseaba, y todos perecie­ron tras cometer locuras.
Ya me has estropeado el final.
No, no es lo que ocurre sino cómo ocurre. Sigamos.
Cuéntanos, Musa, las aventuras de aquel varón.
Ulises, de gran ingenio, que después de destruir la ciudad sagrada de Troya
peregrinó errante muchos años.
Vio las ciudades, conoció las costumbres de muchos hombres
y en el mar padeció grandes calamidades.
Cuéntanos, oh, Musa,
con palabras que vuelen como pájaros.
El Cíclope, Circe, el descenso al Hades, la isla de Calipso, los pretendientes.
¿Todo?
¡Lo que se pueda!
Cuando la historia empieza Penélope y Telémaco esperan en Ítaca el regreso de Ulises.
Pero a él lo retiene la ninfa Calipso,
con dulces y tiernas palabras aturde su mente.
¿Lo retiene o está en sus brazos?
La diosa Atenea quiere que regrese.
Pero Poseidón lo odia por haber dejado ciego al Cíclope.
¡No adelantes!

[…]

Alberto Conejero
Odisea

.

.

.

Proyecto Homero

Ilíada (Guillem Clua) / Odisea (Alberto Conejero)

La Joven Compañía

Ediciones Antígona. Madrid, 2016

ISBN : 9788416923014

.

.

.