Archive

Archive for the ‘Ecos de la Ilíada’ Category

Helena balla sardanes a Sant Feliu de Guíxols, els anys 20

.

.

.

ohn-langdon-davies-1John Langdon-Davies (Eshowe, Zululàndia Sud-àfrica, 1987 – Shoreham, Gran Bretanya, 1971) fou un periodista i escriptor que va viure de molt a prop els esdeveniments històrics de Catalunya en el període que va de l’any 1929 al 1970. Fou testimoni i divulgador d’èpoques tan diferents de la Catalunya del segle XX com la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil i el franquisme. Amic de Marià Manent i de Josep Pla, John Langdon-Davies passà llargues temporades de la seva vida a Sant Feliu de Guíxols treballant en les seves obres i en la posada en marxa d’un hotelet, alhora que «descobria» racó darrere racó de la Costa Brava i de l’Empordà.

.

.

.

 

III. Penèlope

(Text complet a
Penèlope, de John Langdon-Davies a “Dancing Catalans”)

 

.

.

.

langdon-davies-mites-i-felicitat-dels-catalansDues dones mediterrànies han estat adoptades com a ideals pels poetes i els contistes: Helena i Penèlope. La raó perquè n’hi ha dues, i amb caràcters tan diferents, està ben clara: l’home sempre té dos ideals diferenciats segons es tracti del comportament de la seva dona o el de la dona d’un altre. Helena era «d’una alçada divina i una bellesa d’allò més divina»; la seva bellesa per a nosaltres és com aquelles barques nicenes d’antany, la seva fou «la cara que féu llançar mil vaixells i féu cremar les cases descobertes d’Ílion»; però Penèlope es va quedar a casa filant i va estar uns vint anys esperant que tornés el seu marit i rebutjant les propostes dels seus pretendents. Tot home intenta reconciliar dintre seu el paper doble de pretendent i marit i, com a pretendent, prefereix Helena i, com a marit, prefereix Penèlope.

Però aquesta no és més que una visió parcial d’Helena: la seva vida no començà pas amb l’arribada de Paris, ni amb la de Menelaus. Abans havia estat una noia, alta i bella ja, però no gaire sofisticada encara, d’emocions i experiències simples.

De fet, val la pena recrear mentalment l’existència d’aquesta altra Helena a través d’una mica de ficció dramàtica. Els japonesos escriuen obres de teatre sobre temes tradicionals, en les quals les paraules, la música i la dansa, mitjançant insinuacions i subterfugis, expressen idees o emocions relacionades amb els caràcters tradicionals de l’argument. Heus aquí una obra Noh sobre Helena, la jove Helena, i un endeví, i hi afegirem un cor per poder escoltar els seus comentaris. Aquí només hi ha el diàleg —la música, la dansa i la pantomima, les haurem d’imaginar. Helena, disfressada de filla de mercader, visita l’endeví i, quan ella arriba a la porta, ell s’està dient:

…..«Sóc endeví i visc aquí, en aquesta cambra fosca d’aquest carreró: que cansat que estic de preparar encanteris pels ximples. Mireu les teranyines que tapen la finestreta. En altres temps gaudia d’aquella llum suau damunt els arbres dels boscos de fora la ciutat, però els homes han d’aconseguir aliment i casa de la manera que sigui. Mireu, però:

Una ombra apareix a fora al carrer,
i algú empeny la porta.
Aviat se sentirà el cruixir de l’escala.
Ah! Ja el tenim,
com el mormolar del desmai,
quan gira vent.

Noia:

¿És aquest l’endeví
que em pot ensenyar
allò que totes les noies anhelen veure:
la cara del seu amant,
i el nom de la família d’aquest?
I els arbres i les muntanyes que veurà des de la finestra després del dia de noces?

Cor:

Aquesta és la cara que féu llançar mil vaixells
i féu cremar les cases descobertes d’ílion;
que jove que és encara.
Per què s’han de fer totes aquestes coses?
Les flors somnien al sol,
però vents rudes sacsejaran les baies;
i aquest foll d’endeví
no sap
qui és aquesta noia,
i el seu endevinament
no és més que una farsa.

Endeví:

Tinc un bol
ple d’una estranya aigua,
que em fou donat fa anys
per la filla d’un rei mort:
hi tiro una flor groga,
li tiro l’alè mentre sura,
i una ombra de l’ànima
de la filla del rei mort
es posa sobre l’aigua ondulada
i l’omple d’un estrany poder.
Mira fixament el bol mentre ballo lentament davant la deessa, i hi veuràs pintades les coses que s’han d’esdevenir.

Noia:

Tremolo de fascinació,
el pols em batega contra el front.
Pot ser veritat això?
Quasi no goso mirar.

Cor:

Com ens alegrem
pel fet que allò que ella veu
és un engany burleta,
Perquè si ella pogués saber què hi ha amagat darrera aquella cortina que es mou amb el vent, la seva joventut quedaria pansida com les flors d’un estiu eixut.

Noia:

Veig barques…

Cor:

Si sapigués les barques que es llançaran per ella… però això és un truc de l’endeví i no vol dir res.

Noia:

Veig exèrcits que lluiten…

Cor:

I moriran molts homes per ella, però això no ho sap, i quant a l’endeví, prou que sap que sempre hi ha exèrcits.

Noia:

Una ciutat amb grans muralles, i el fill d’un rei, i unes terribles flames, i tinc la sensació que potser hi sóc jo.

Cor:

És estrany!
Hi ha alguna cosa de veritat
en els trucs de l’endeví,
mireu com balla
com un nen captaire
per les monedes que li tiren;
però en aquest bol hi ha alguna veritat
que ell no hi ha pas posat.

Noia:

Veig dones que seuen
al costat dels seus telers i ploren:
(No vull mirar-ho)…
Les seves boques tremoloses
criden… no ho sento…
paraules… de… força
odi,
tinc la sensació que estan pensant en mi.

Cor:

Pot ser que hi hagi veritat al bol?
Per l’amor de Déu, la destrossarà!

Noia:

“Maleïda sigui”, diuen,
“Maleïda sigui la que manté els nostres homes
allunyats de nosaltres: i alguns són morts;
per aquesta núvia infidel
han mort,
infidel”… Maleït dia…
Si sóc jo! Em desmaio.

Endeví:

Però quina cosa tan terrible has vist? Havia enviat una visió que t’agradés.

Noia:

M’he vist odiada per les dones durant mil anys.

Cor:

Veieu com la sorpresa
omple la mirada de l’endeví;
aquesta veritat no prové d’ell.

Endeví:

Donzella,
et prego que em perdonis,
aquest somni
és fals: i tu seràs
feliç i estimada per tots el fills dels mercaders,
i tindràs riqueses.
Ha estat un esperit dolent
que t’ha molestat, i ara
el faré fora d’aquesta casa.

Noia:

Que estrany que pensi que sóc filla de mercader, si vaig disfressada; aquell que no coneix el present, com pot conèixer el demà? Però ja he oblidat aquell malson i un raig de sol entra per la finestra; torno, no fos que les criades em trobin a faltar.

…..[Se’n va]

Cor:

En els llunyans turons
cau la neu,
més enllà d’aquells espessos núvols
brilla el sol,
esclata, i la neu fosa
goteja per les roques i cau a la vall.
Abans, Helena xuclava el pit de la seva mare, i feia riure amb els seus jocs infantils, i aquesta Helena encara viu, a més d’aquella en qui tots pensem.
Que bonica que és la fulla que l’agalla ha fet brillar!»

Si ens podem imaginar aquesta Helena, aquesta bellesa tan divina, abans que es convertís en Helena de Troia, tindrem una imatge de les noies que ballen la sardana al nostre poble i, sobretot, de la més bonica de totes, que passa per davant de la finestra de casa quatre vegades al dia per anar i tornar de la feina a la fàbrica de taps. Aquesta comparació és més encertada que no pas la de Nausica, ja que també fa referència a la sort funesta que les espera; en aquest cas, no la sort de Paris i de Troia, sinó la sort menys espectacular però més segura que tenen de convertir-se un dia en Penèlope i passar la resta de la vida esperant els seus marits. De jove Helena a Penèlope: aquesta és la història de les nostres dansaires. I no entendrem la sardana si no podem entendre això.

[…]

La felicitat de les dones en el nostre poble s’acompassa com ho fan els integrants d’una rotllana de sardanistes: la individualitat està malvista i només es permeten determinats estils i formes. Els dansaires dediquen tota la intel·ligència a conformar-se a la convenció i assoleixen la màxima felicitat quan ho aconsegueixen; quan fallen, molesten els altres i s’incomoden ells mateixos. L’ideal que s’han fixat, es va inventar molt abans que nasquessin i continuarà molts anys després que hagin mort; al seu món, no es qüestiona enlloc i, per tant, és tan gratificant com ho és l’aire per un animal amb pulmons. Passa el mateix amb les dones i la seva felicitat; viuen en un univers en el qual no existeix la lliure voluntat; Helena està condemnada a convertir-se en Penèlope i, en fer-ho, se sent plenament realitzada. Per a nosaltres, és completament diferent: la felicitat és, en gran part, una qüestió d’escollir entre actituds alternatives sense tenir prou informació perquè l’elecció sigui raonable.

Continuo amb la feina o plego i em caso? Un camí porta a més felicitat, l’altre a menys, però ningú no sap quin escollir en cada cas concret. En el nostre poble mediterrani, no hi ha cap feina que pugui ser incompatible amb el marit; per tant, cap Helena no corre el risc d’equivocar-se. Tenim fills de seguida, i molts; o esperem un any i en tenim només dos? Al nostre poble, la pregunta resulta incomprensible: ningú no sabria de què parlàvem. Marie Stopes i Margaret Sanger figuren tan poc en els càlculs matrimonials com Einstein o Freud. ¿M’espero uns anys i ens casem quan ell tingui diners o ens fem amants ja? Helena mai no veu el seu marit en privat abans de casar-se, s’aparta instintivament si la mà d’ell li frega el braç mentre passegen: estaria sentenciada —no tan sols en els ulls dels altres sinó també en els seus i en els del seu xicot— si mai aquesta pregunta li passés pel cap. En tot cas, ja que la vida aquí és molt senzilla, per motius d’economia no hi haurà cap espera llarga. ¿Suavitzo els problemes i les incompatibilitats o els agreujo fins que es facin insuportables? Tampoc no cal que s’ho plantegi perquè aquí no existeix el divorci. En resum, no té tantes possibilitats de tirar la seva felicitat per terra, ni que la hi tirin, com una anglesa o una americana; de la mateixa manera que a un vegetal no se li fereixen els nervis tan sovint com a un animal.

Seguir aquest camí predestinat i tan poc ambigu per la vida té moltes conseqüències interessants. Helena sap què té al davant i sap que allò que s’ha d’esdevenir s’esdevindrà sense que ella no aixequi ni un dit. Com que viu en una comunitat on a ningú no se li acut de perdonar ni la més mínima llibertat sexual o sentimental, no desitja cap llibertat d’aquesta mena. Al passeig marítim de Bournemouth, si un home i una noia van a passejar plegats, la majoria dels homes amb els quals es creuen es miraran la noia, i la gran majoria de les noies es miraran l’home. A més a més, la noia es mirarà els homes amb molta més llibertat i amb un interès no tan dissimulat, perquè va acompanyada i no cal que estigui tan completament a la defensiva. Res d’això no es pot aplicar en el nostre poble mediterrani: les noies totes miren la noia i si algun home mira alguna cosa, en la majoria dels casos, serà l’altre home. Potser seria més exacte encara dir que les noies miraran la roba de la noia més que no pas la noia. Quan camina amunt i avall del Passeig, Helena dissimula molt bé l’interès que sent pels homes, encara que les coses de què parla amb les altres Helenes són una qüestió a part. No es preocupa de coses que li seran decidides al seu temps per la tradició i, abans que el clima l’hagi madurada massa, està casada.

A la vida de Penèlope, les coses són molt diferents. Com que no hi ha anat gaire, a l’escola, i com que mai no fa exercici, la vida consisteix tan sols en la feina de casa i dos plaers: el sexual i el maternal. Mai no es trobarà en privat amb un home, però si li passés, com que no hi hauria res de què parlar, només podrien passar l’estona d’una manera: aquesta, si més no, és la teoria, i afalaga molt els homes, ja que els suposa dotats d’una virilitat abundant i sempre a punt. A la pràctica, sens dubte, hi hauria moltes ocasions en les quals l’única cosa que s’esdevindria seria un avorriment mutu.

Però, per molt que aquesta existència estereotipada no causi tanta infelicitat o, si més no, no presenti tantes oportunitats de prendre una via equivocada, redueix al mínim les possibilitats d’un contacte imaginatiu entre els sexes. No és simplement que vas i parles amb els teus amics al cafè mentre la dona es queda a casa; és que hi ha una única relació entre tu i Helena, entre tu i Penèlope; no hi ha matisos i no hi ha tons. No hi ha sentiments ambigus i difícils d’explicar causats per alguna Helena amb la qual no vols fer ni de Menelaus ni de Paris. No hi ha amistats en les quals el contingut sexual es manté principalment al cap; no hi ha aquells migamors que, com que no tenen fonaments a la terra, semblen edificis construïts amb somnis i fantasies impossibles, que floten en l’aire, donant a la vida una fulgor de colors subtils: no pots ni tan sols fumar un cigarret amb una dona mentre llegiu el diari. No pots fer treballar la imaginació, ni les cames, ni el cervell, ni amb Helena ni amb Penèlope; no pots fer res amb elles ni mentalment ni físicament, tret de seguir un camí directe, el final del qual és de tots conegut.

I si l’amor entre home i dona es menciona o s’observa poc al Passeig, si els homes van al cafè i Penèlope es queda a casa, si Helena prefereix les seves companyes als joves més atractius, encara hi ha una altra cosa que cal assenyalar. L’amor entre l’home i la dona no és només l’amor entre mascle i femella, també hi ha l’amor de mare i fill i això és evident. Generalment, la relació natural entre mare i fill la destrueix la industrialització. Per a milers de persones a Anglaterra i Estats Units la llar no existeix, si no és en forma de vague record. Està molt bé això de ressuscitar la pietat amb l’establiment del «Dia de la Mare», però la vitalitat d’aquesta institució prové principalment de la cupiditat i el geni publicitari dels floristes i les companyies de telègrafs, més que no pas de fonts més autèntiques. Aquí, al nostre poble, no hi ha necessitat d’un dia de la mare.

Seria una generalització legítima dir que, a Anglaterra i Estats Units, la llar, tal com es presenta el matrimoni i els seus corol·laris, es basa més en el desig d’una companyia sexual, mentre que al nostre poble mediterrani es basa en la relació entre pares i fills i, sobretot, entre mare i fill. La relació sexual és un mitjà per aconseguir un fi i no pas un fi en si, i aquesta situació tan sols és possible quan les dones estan subjugades intel·lectualment, ja que la felicitat que obtenen de la relació sexual, en el sentit més ampli de la paraula, és igual a la dels homes, però els patiments que els causa la finalitat per la qual aquesta relació és un mitjà són infinitament superiors als patiments dels homes.

Però, amb tota seguretat, és pel fet de ser mares en lloc d’esposes que les seves vides són més estables i les seves emocions més tranquil·les. Els científics ens diuen que la família humana va sorgir de l’instint maternal i no pas del sexual; per tant, cal creure que allà on les mares són més importants que les esposes la família conservarà la seva força primitiva. I ben segur que aquests homes prefereixen les mares a les esposes, ja que permeten i fomenten una forma de vida que converteix les seves dones en velles tan bon punt sigui possible. Realment deuen preferir els cossos hipermaternals que desenvolupen les seves dones quan tenen trenta anys a la bellesa esvelta d’Helena quan va cap a la fàbrica de taps o en torna, perquè si desitgessin una companya prima i juvenil els seria molt fàcil de convèncer les seves dones perquè caminessin una mica més i mengessin una mica menys, perquè penses­sin una mica més i viatgessin per adquirir idees noves. Aquí, com arreu, existeix la prohibició primitiva: un home no es pot casar amb la seva mare, però no hi ha res que l’impedeixi de convertir la seva esposa en la seva mare pel que fa a la forma, els costums i, amb un matís, la funció.

Penèlope poques vegades balla sardanes: no seria correcte tenir un home a l’esquerra que no fos el seu marit i, a més, com que és quasi segur que estigui o bé prenyada o bé donant de mamar, normalment està incapacitada; deixa la rotllana per a Helena. I Helena, un cop s’hagi acabat la música, deixa anar les mans i, sense gairebé donar ni una ullada a cap banda, se’n va a buscar les seves companyes. Tot plegat és molt estrany.

[…]

[…] al nostre poble, és sorprenent que poc hipòcrita que és la gent. No hi ha cap dubte que no són perfectes: hi deu haver un petit bordell amagat pels afores del poble, més que res per a la diversió dels mariners, però res d’això no afecta de cap manera a la rotllana de la sardana. Allí, gairebé tot és senzillíssim; les Helenes ballen amb ben poques filigranes individuals, mentre Penèlope seu a casa, criant el darrer infant o esperant el següent: les mares són el ciment de la societat i no desitgen cap mena de vida intel·lectual perquè mai no han sabut el que representa tenir-ne: és impossible saber fins a quin punt tenen enveja d’Helena, la vellesa sempre té enveja de la joventut, però tard o d’hora els marits es converteixen en fills, per molt que la pàtria potestat continua tenint la mateixa força de sempre.

Mentrestant, han arribat el cine i el jazz: aquelles coses tan estranyes que fa la gent a Hollywood s’observen i es comenten, els cafès lloguen orquestres terribles que assassinen la síncope. Tot això deurà tenir el seu efecte algun dia, però de moment la sardana regna suprema, Helena va de casa a la fàbrica i de la fàbrica a casa, amb les espardenyes de cànem planes i sense cap imitació pseudoparisenca de barret sobre els seus cabells tan bonics. A més a més, quan Helena balla sardanes i prem la mà de l’home que té al seu costat, no significa allò que nosaltres ens podríem imaginar, sinó simplement que els propers passos han de ser tres cap a la dreta o cap a l’esquerra en lloc de dos.

I no obstant això, és gairebé impossible creure que l’actual generació d’Helenes realment es convertirà en un grup de Penèlopes com les seves mares; en deu anys han escombrat mil anys de disbarats en el vestir i, quan la roba canvia, tot el paisatge s’altera. Mentrestant, Penèlope continua sent, ara per ara, un model d’inèrcia, un monument al regne vegetal.
.

(Text complet a
Penèlope, de John Langdon-Davies a “Dancing Catalans”)

.

John Langdon-Davies

Penelope
[Penèlope]

a: Dancing Catalans  (1929)
[Mites i felicitat dels catalans]

Traducció al català d’Andrew Langdon-Davies

.

.

.

.

langdon-davies-mites-i-felicitat-dels-catalansJohn Langdon-Davies

Mites i felicitat dels catalans
Reflexions d’un escriptor britànic sobre la Catalunya dels anys 20

Col·lecció Guimet, 23
Pagès Editors. Lleida, 1998
ISBN: 9788479354558

.

.

.

Pasolini, en la mort d’Hèctor

.

.

.

EL CRIT D’HÈCTOR A HELENO
(A Cremona el ’33)
.

El grec paisatge amb el Xanto
i l’Ida, en un blau febril brilla.
.
El crit d’Hèctor a Heleno, i la ferocitat
de Minerva, la deessa favorita,
em turmenten: no vull que la llança
d’Hèctor caigui en va a la sorra!
.
Tot sol, a la plana polsosa,
ell es mou amb l’ardor perfecta
de l’armadura… I a mi encara
em cohibeix l’Heroi, l’Espòs, a punt
de morir, tan sol.
……………………………..En la seva mort
ara sé que al pit m’esclatava
amor.

.

Pier Paolo Pasolini
Carrer dels amors
Traducció de Lucia Pietrelli

Pasolini

Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922 – Òstia, Roma, 1975)

.

.

.

.

 

.

.

.

.

.

L’URLO D’ETTORE A ELENO
(A Cremona nel ’33)
.

L’ellenico paesaggio con lo Xanto
e l’Ida, in un febbrile azzurro splende.
.
L’urlo d’Ettore a Eleno, e la ferocia
di Minerva, la dea prediletta,
mi angosciano: non voglio che la lancia
d’Ettore cada a vuoto sulla rena!
.
Solo, nella pianura polverosa,
egli si muove col perfetto ardore
dell’armatura… E a me fa ancora
soggezione l’Eroe, lo Sposo, in punto
di morte, così solo.
…………………………….Alla sua morte
ora so che nel petto mi esplodeva
amore.

.

Pier Paolo Pasolini
(Via degli Amori, 1946)

.

lucia_pietrelli

Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984)

.

.

.

.

.

pasolini-quaderns-de-versaliaPier Paolo Pasolini

Quaderns de Versàlia, VI

Sabadell, 2016

ISBN : 9788461752133

.

.

.

.

.

 

 

 

Homer a la plaça del Diamant

.

.

.

rodoreda

..

 

.

[…] a La plaça del Diamant […] hi ha sobretot el personatge de la Colometa. Me’l va suggerir la protagonista d’un conte meu escrit feia temps, intitulat “Tarda al cinema”, que figura en el recull Vint-i-dos contes i està inspirat al seu torn en el Candide. Si Voltaire no hagués escrit Candide és possible que La plaça del Diamant no hagués vist mai la llum del sol. ¿Influència de James Joyce? És possible que el final de  la meva novel·la vingui del cèlebre monòleg d’Ulisses. Però seria més encertat de buscar la font del capítol XXIII de La plaça, el de la mort de la mare d’en Quimet, en algun dels contes de Dubliners.

Si no hagués llegit Bernat Metge, no se m’hauria acudit mai de fer fer a la Colometa la descripció física del seu flamant marit. Bernat Metge fa descriure a Ovidi gràcies a la seva estimada; d’aquest capítol, una pura perfecció d’estil i de llenguatge, se’n diu “Descripció de la donzella” Unes breus pàgines que poden rivalitzar amb les millors de la literatura universal. “Descripció de la donzella” de Bernat Metge em donà idea de la “descripció del donzell”, o sigui d’en Quimet, que el lector pot trobar al capítol VIII de la meva novel·la. Agraeixo a Bernat Metge que m’hagi donat més del que em mereixo. I li demano fervorosament que em perdoni per la llicència presa.

Moltes altres influències hauria de confessar; caldria comptar-hi totes les meves lectures la Bíblia en primer lloc. Vull afirmar, perquè algú ho ha negat, que La plaça del Diamant és una novel·la d’amor. De novel·les d’amor se n’han escrit moltes. Des de l’amor més espiritual i més cavalleresc a l’amor més carnal, una mica representat aquest darrer per una de les novel·les més cursis, i que han fet escolar més tinta, escrita per un gran escriptor, D.H. Lawrence. Em refereixo a L’amant de Lady Chatterley. Però el que s’ha escrit de més elevat i corprenedor en amor és la història de Francesca da Rimini al cant V de l’Infern, a la Divina Comèdia. Història que comença amb aquests versos meravellosos:

Siede la terra dove nata fui
su la marina dove’l Po discende
per aver pace co’ seguaci sui.

I l’amor d’Ulisses, no pas per Penèlope, no pas per la dolça Nausica, sinó el seu amor-passió per l’aven­tura. Dante, en el cant XXVI de l’Infern, el llença, amb quatre companys vells i esparracats, amb una nau que no s’aguanta, a l’última aventura: la de la mort.

Nè dolcezza di figlio, nè la pieta
del vecchio padre, nè’l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta,
vincer poter dentro da me l’ardore
ch’i’ebbi a divenir del mondo esperto,
e delli vizi umani e del valore.

Després de la Bíblia i de Dante, entre les influèn­cies que crec que més m’han marcat i que ara vull confessar, posaria encara Homer.

.

Mercè Rodoreda
Romanyà de la Selva, 1982
Pròleg a La Plaça del Diamant

.

.

.

[…] la Colometa no fóra res, o únicament una de tantes Colometes que va haver-hi, sense els mots que la diuen, la fan more’s i enraonar, angoixar-se i esperar; i aquests mots, que a voltes semblen retalls de conversa, contenen l’engany que és la guerra, la trista sort dels vençuts i dels febles, coses respirades entre vers i vers de la Ilíada; […]

.

Carles Miralles
Presentació de
Mercè Rodoreda i els clàssics

.

.

plac%cc%a7a_diamantMercè Rodoreda
La plaça del Diamant

Club Editor Jove, 1
Club Editor. Barcelona, 2016
ISBN:978-84-7329-211-5

.

.

.

.

merce-rodoreda-i-els-classicsMercè Rodoreda i els clàssics

Avla Carles Riba
Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, 2013
ISBN: 9788447537235

.

.

.

.

 

 

 

El triomf d’Aquil·les, de Louise Glück, de la mà de Salvador (Voro) Ortells

.

.

.

Voro Ortells tria Louise Glück

.

.

No recorde en quin conte d’El Aleph de Borges vaig llegir que qualsevol destí consta, en realitat, d’un sol moment: el moment en què un sap per a sempre qui és. En aquest poema, Louise Glück (Nova York, 1943) ens mostra «el moment» que forjarà el destí mític d’Aquil·les. Sense grandiloqüències retòriques, amb un estil epigramàtic, de tan sec i punyent. Dubte que de cap altra manera podria haver esbossat el retrat íntim de l’heroi que s’esquinça l’ànima per la pèrdua del seu amic ama(n)t. Homer invocava a la musa per cantar la ira funesta d’Aquil·les Pelida. Louise Glück, en canvi, no invoca res. Simplement ens deixa veure per una escletxa l’home que batega sota l’heroi a punt de consagrar-se a l’eternitat. No li calen epítets homèrics, sols les paraules justes, sempre tan difícils de trobar.

Voro Ortells

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.

louise_gluck

Louise Glück New York City, 1943

Louise Glück

.

.

.

.

.

EL TRIOMF D’AQUIL·LES
.
En la història de Patrocle
ningú no sobreviu, ni tan sols Aquil·les
que era quasi un déu.
Patrocle se li assemblava; portaven
la mateixa armadura.
.
Sempre en aquestes amistats
un serveix l’altre, un és menys que l’altre:
la jerarquia
sempre és evident, encara que en les llegendes
no es pot confiar—
provenen del supervivent,
de qui ha estat abandonat.
.
Què fou l’incendi de les naus gregues
en comparació d’aquesta pèrdua?
.
A la seua tenda, Aquil·les
es planyia amb tota la seua ànima
i els déus veien
que ja era un home mort, una víctima
de la part que estimava,
la part que era mortal.
.

voro-ortells

Salvador (Voro) Ortells (Sueca, 1977)

(Traducció de Salvador [Voro] Ortells)

.

Revista Caràcters

Publicacions de la Universitat de València

 

.

.

.

.

.

.

Un Tolstoi homèric, de la mà de Steiner (traduccions d’Andreu Nin i d’Agustí Bartra)

.

.

A la serp blanca, d’Enric Iborra,
que em posà sobre la pista

.

.

.

.

VII

La cacera

Tolstoi - Infància Adolescència JoventutAnava al davant de tot, damunt un cavall negrenc de nas aixafat, el munter major, conegut per tothom amb el nom de Turc, que portava un casquet pelut, un enorme corn a l’esquena i un ganivet al cinyell. Per l’aspecte om­brívol i ferotge d’aquest home, s’hauria pogut suposar que anava més aviat a un combat mortal que no pas de cacera. Els gossos, amb el ventre a terra i formant una massa bi­garrada i renouenca, corrien a la vora de les potes poste­riors del seu cavall. Feia llàstima de veure la sort reser­vada a l’infeliç a qui s’acudia de ressagar-se. Li calia retenir el seu company amb gran esforç, i, quan ho havia aconseguit, un dels munters que anaven al darrera el fue­tejava invariablement bo i dient-li: «Apa, amb els altres! ». En travessar el portal, el papà ordenà que els caçadors i nosaltres anéssim pel camí i ell tombà cap al camp de sègol.

La sega es trobava en el seu apogeu. La grogor bri­llant del camp immens era limitada només per una banda per la taca blavenca d’un bosc espès i alt que em sem­blava, llavors, un indret llunyà i misteriós més enllà del qual s’acabava el món o començaven uns països inhabitats. Tot el camp era ple de garbes i de gent. En les cla­rianes deixades per la sega es veia l’esquena encorbada d’una pagesa, el refulgir de les espigues quan les col·locava entre els dits, una dona inclinada damunt un bressol po­sat a l’ombra i les garbes escampades pels rostolls claferts de blauets. A l’altra banda, els camperols drets, en cos de camisa, damunt els carros, hi apilaven les garbes i alçaven la pols damunt la terra resseca i ardent.

El capatàs, amb botes altes, la jaqueta tirada a l’es­quena i unes vergues a la mà, en veure el pare des de lluny, es tragué el capell de feltre, s’eixugà el cap de pèl de panotxa i la barba amb un tovallola i escridassà les dones.

El cavall rogenc que muntava el papà caminava amb un pas lleuger i juganer, acalant de tant en tant la testa fins al pit, estirant les regnes i esquivant amb la seva cua espessa els tàvecs i les mosques que se li encastaven àvidament. Dos llebrers, arronsant la cua tensa en forma de falç i alçant molt les potes, saltaven graciosament pels rostolls, entremig de les potes dels cavalls; la Faluga cor­ria al capdavall i, acotant el cap, esperava el senyal. Jo sentia i veia, commogut, els enraonaments de la gent, el clapoteig dels cavalls i la remor dels carros, el joiós xiulet de les guatlles, la bonior dels insectes, que planaven per l’aire en estols immòbils, la fortor de botja, palla i suor de cavall, els milers de colors i ombres diversos que el sol ardent expandia per la grogor clara dels rostolls, la bla­vor del bosc llunyà i el lilà blanquinós dels núvols, les blanques teranyines que flotaven per l’espai o es posaven damunt els rostolls.

[…]

Lev Tolstoi
Infància
Traducció d’Andreu Nin

.

.

.

II

La tempesta

lev-tolstoi

Lev Tolstoi (1828-1910)

El sol declinava cap a ponent i els seus raigs esbiaixats em cremaven insuportablement el coll i les galtes; no es podien tocar els ferros ardents de la calessa; una pols espessa s’alçava del camí i omplia l’aire. No hi havia ni el més lleu ventijol que se l’emportés. Davant nostre, es balancejava suaument la caixa alta i empolsegada de la carrossa amb els bagatges, per damunt de la qual es veia de tant en tant la tralla del cotxer, el seu capell i la gorra de Iàkov.

Jo no sabia on posar-me. Ni el rostre, negre de la pols, de Volòdia, que dormisquejava al costat meu, ni els mo­viments de l’esquena de Fílip, ni la llarga ombra de la calessa, que corria darrera nostre no em causaven cap distracció. Tota la meva atenció estava concentrada en els pals indicadors de les verstes, que remarcava des de lluny, i en els núvols, escampats abans per l’horitzó, i que ara, prenent una sinistra negror, es congriaven en un nu­volet ombrívol. De tant en tant se sentia un tro llunyà. Aquesta última circumstància era el que més augmentava la meva impaciència per arribar com més aviat millor en un hostal. La tempesta em produïa un indescriptible i fei­xuc sentiment de tristesa i de basarda.

Ens separaven encara del llogarret més pròxim deu verstes, i el nuvolet de color lila fosc, que havia vingut de no sé on, s’anava atansant ràpidament malgrat que no fes ni gota de vent. El sol, encara no tapat pels núvols, il·lumina vivament la seva ombrívola figura i les franges grises que en parteixen i van fins al mateix horitzó. De tant en tant, brilla al lluny un llampec, i se sent una sorda remor, que s’accentua de mica en mica, s’atansa i es transforma en retrunys sofrenats per tot l’espai. Vassili s’alça del pescant i estén la capota de la calessa; els cotxers es posen els armiaki i cada vegada que esclata un tro es treuen la gorra i es persignen; els cavalls tenen l’orella alerta, eixamplen els narius com si ensumessin l’aire fresc de la tempesta que s’acosta, i la calessa corre veloçment pel camí polsós.

Em ve feresa i sento com la sang em circula ràpida­ment per les venes. Els núvols de davant ja comencen a tapar el sol, que ha tret el cap per darrera vegada, ha il·luminat la banda terriblement ombrívola de l’horitzó i ha desaparegut. Tota la contrada es transforma sobtada­ment i pren un caràcter ombriu. El bosquet de trèmols s’ha estremit; les fulles es tornen d’una blancor tèrbola, que es destaca vivament en el fons lila dels núvols, remoregen i s’agiten; les copes dels bedolls comencen a bran­dar i munts de fulles seques volen a través del camí. Les orenetes de pit blanc, talment amb el propòsit d’aturar-nos, planen al redol de la calessa i volen sota el pit ma­teix dels cavalls; les gralles volen com de costat per l’aire amb les ales esborifades; les vores de la manta de cuiro, que hem cordat, comencen a alçar-se, deixant passar glo­pades de vent humit i, amb una embranzida violenta, col­pegen la caixa de la calessa. Els llamps fulguren talment en el carruatge mateix, ens enlluernen i un instant il·lu­minen la figura de Volòdia, arrupida en un racó. En aquell precís segon, ressona damunt el cap un retruny majestuós que, com si s’anés elevant i eixamplant en una espiral im­mensa, creix de mica en mica i es converteix en un espetec ensordidor, que us fa tremolar i us talla la respiració. La ira de Déu! Quanta poesia hi ha en aquest pensament popular!

Les rodes giren cada vegada més de pressa; per les esquenes de Vassili i Fílip, que dóna estrebades impa­cients a les regnes, remarco que tenen por. La calessa davalla ràpidament per una collada i passa, retrunyint, per damunt els taulons d’un pont; jo tinc por de bellu­gar-me i espero d’un moment a l’altre la nostra fi.

Xo! S’ha desfet la llança i, malgrat la tronada ensordidora, que no para ni un moment, hem d’aturar-nos al pont.

Recolzant el cap a les vores de la calessa, segueixo amb el cor encongit i sense esperança els moviments dels dits negres i gruixuts de Fílip, el qual, amb una lentitud desesperant, fa el nus i endega el tir empenyent el cavall amb la mà i amb el mànec de la tralla.

A mesura que creixia la tempesta augmentaven les meves sensacions inquietants d’angoixa i de basarda; però, quan arribà el moment majestuós del silenci que precedeix habitualment l’espetec de la tempesta, aques­tes sensacions arribaren fins a un grau tal que, si aquest estat hagués durat un quart més, estic segur que m’hau­ria mort d’emoció.

En aquell mateix moment sorgí tot d’una de sota el pont una estranya criatura humana amb una brusa es­parracada i bruta, un rostre inflat i estúpid, un cap rapat descobert i brandant, unes cames tortes sense músculs i un monyó roig i lluent enlloc de mà, que allargà envers la calessa.

«Ger-ma-net!, per l’a-mor de Déu!», fa la veu planyívola del captaire, el qual es persigna i s’inclina a cada paraula que diu.

No puc expressar l’horror que va abassegar la meva ànima en aquell moment. Vaig sentir esgarrifances a l’arrel dels cabells, i els ulls van fitar-se en el captaire amb una por insensata.

Vassili, encarregat de les almoines durant el viatge, dóna ordres a Fílip respecte al reforçament de la llança, i només quan la cosa està endegada i Fílip, arreplegant les regnes, puja al pescant, comença a forfollar al butxacó. Tan bon punt, però, arrenquem, un llamp enlluer­nador, que omple un instant d’una claror de foc tot el barranc, obliga els cavalls a aturar-se i, sense la més pe­tita pausa, ve acompanyat d’un tro tan eixordador que sembla que la volta del cel, esberlada, ens hagi de caure damunt.

El vent esdevé encara més fort. Les crineres i les cues dels cavalls, el capot de Vassili i les vores de la manta de cuiro prenen la mateixa direcció i onegen desesperada­ment a l’embat de la furiosa ventada. Damunt la capota de la calessa ha caigut una gota feixuga d’aigua… una altra, una altra, una altra, i, tot d’una, ha semblat que algú hagi tamborinejat damunt nostre i ha ressonat rít­micament per tota la contrada el soroll de la pluja.

Pel moviment de colzes de Vassili, remarco que desfà el portamonedes: el captaire, sense deixar de persignar-se i fer inclinacions, corre ran mateix de les rodes amb perill d’ésser esclafat. «Una gràcia de caritat, per l’amor de Déu!» Finalment, vola per davant nostre una moneda de coure, i aquella lamentable criatura, amb la brusa xopa encastada als membres flacs, s’atura perplex al mig del camí i desapareix dels meus ulls.

La pluja obliqua, empesa per la ventada, queia a bots i barrals; de l’esquena de Vassili s’escolaven torrents cap al bassal d’aigua tèrbola que s’havia format a la manta. La pols, solidificada d’antuvi en motes, es convertí en un fang liqüefós que pastaven les rodes; les sotragades min­varen i rierols d’aigua tèrbola s’escolaren per les roderes gredoses. La resplendor dels llampecs era més ampla i pàl·lida, i, amb la remor compassada de la pluja, els re­trunys del tro no eren tan colpidors.

Heus ací, però, que la pluja esdevé més menuda; la nuvolada comença a desfer-se en nuvolets ondulosos, clareja a l’indret on ha d’haver-hi el sol, i a través de les vores de color blanc grisenc de la nuvolada es veu un bocinet clar d’atzur. Al cap d’un minut, el sol il·lumina amb els seus raigs tímids els tolls del camí, les franges de la pluja dreta i menuda que cau talment a través d’un sedàs i la verdor de l’herba xopa i brillant. La nuvolada negra cobreix encara, amenaçadora, l’altra banda de l’ho­ritzó, però ja no la temo. Experimento una sensació, ine-fablement agradable, d’esperança en la vida, que reem­plaça ràpidament la feixuga sensació de por que m’abas­segava. La meva ànima somriu com la naturalesa, rejovenida i alegre.

Vassili s’abaixa el coll del capot, es lleva la gorra i l’espolsa; Volòdia es treu la manta; jo trec el cap fora de la calessa i aspiro àvidament l’aire fresc i olorós. La caixa lluent i mullada de la carrossa amb les maletes i els baguls es balanceja davant nostre; l’esquena dels cavalls, les rabastes, les regnes, les llandes de les rodes —tot està mullat i brilla al sol, com si estigués cobert de laca.

En una banda del camí, un sembrat immens, tallat en alguns indrets per rierals poc profunds, brilla amb la terra mullada i la verdor i s’estén com una catifa fron­dosa fins al mateix horitzó. A l’altra banda s’alça un bosquet de trèmols, cobert de planter d’avellaners i fràngu-les que, talment sadoll de felicitat, no es belluga i deixa caure lentament de les seves branques mullades gotes transparents de pluja damunt les fulles seques de l’any passat. De pertot arreu s’alcen, cantant alegrement, les cogullades; per les mates humides de la pluja se sent el moviment atrafegat dels moixons i arriben clarament fins a nosaltres, des del bosquet, les notes del puput.

És tan encisadora aquesta sentor deliciosa del bosc després d’una tempesta de primavera, la fragància dels bedolls, de les violetes, de les fulles resseques, de les múrgoles i de les fràngules, que no puc estar-me a la calessa, salto de l’estrep, corro cap a les mates i, tot i que les gotes de pluja em rabegen, arrenco les branques xopes duna fràngula, me les passo per la cara i m’embriago amb llur deliciosa sentor. Sense ni parar esment que porto enormes pegats de fang encastats a les botes i que ja fa estona que tinc les mitges mullades, corro devers la finestra de la carrossa xipollejant pel fang.

—Liúbotxka! Kàtienka! —crido allargant-los unes quantes branques de fràngula—, mireu que són boniques!

Les noies xisclen, llancen exclamacions; Mimi em diu a crits que m’aparti, si no m’aixafaran.

—Olora, olora, quina sentor! —crido.

Andreu Nin

Andreu Nin (1892-1937) (Dibuix de Lluís Juste de Nin)

.

Lev Tolstoi
Adolescència
Traducció d’Andreu Nin

.

.

.

.

.

.

.

IV

Steiner - Tolstói - DostoievskiHugo von Hofmannsthal observó una vez que no podía leer una página de Los cosacos, de Tolstói, sin recordar a Homero. Esta experiencia la han compartido no solamente los lectores de Los co­sacos sino de toda la obra de Tolstói. Según Gorki, el mismo Tols­tói dijo de Guerra y paz: «Sin falsa modestia, es como la Ilíada», e hizo la misma observación respecto a Infancia, adolescencia, juven­tud. Además, Homero y la atmósfera homérica parecen haber re­presentado un fascinante papel en la imagen que Tolstói tenía de su propia personalidad y estatura como creador. S. A. Bers nos ha­bla en sus Recuerdos de una fiesta que se celebró en la finca de Tols­tói en Samara:

(…) una carrera de obstáculos de cincuenta verstas. Los premios fueron pronto reunidos: un toro, un caballo, un ri­fle, un reloj, una bata, etc. Se escogió un terreno llano, se construyó una pista de más de seis kilómetros, y se hincaron postes. Se asaron carneros, y hasta un caballo, para obse­quiar a los concurrentes. En el día señalado, se reunieron allí algunos millares de personas, cosacos del Ural, campesi­nos rusos, baskires y kirguises, con sus tiendas, sus vasijas de kumis y hasta sus rebaños (…). En una elevación del terreno de forma cónica, llamada Shishka (el lobanillo) en el dia­lecto local, se cubrió el suelo con alfombras y fieltros, y allí se sentaron en círculo, con las piernas cruzadas, los baskires. La fiesta duró dos días y fue muy alegre, pero al mismo tiem­po digna y decorosa.

Es una escena fantástica; saltamos los milenios que separan las llanuras de Troya de la Rusia del siglo XIX y el canto XXIII de la Ilíada surge vividamente:

(…) Mas Aquiles
alli retuvo e hizo tomar asiento a la tropa en amplio circulo.
Y sacó de las naves premios para los certámenes: calderas, trípodes, caballos, mulas, magníficas cabezas de reses, mujeres de bellos talles y grisáceo hierro.

Steiner_George

George Steiner (París, 1929)

[Trad. de Emilio Crespo Güemes, Gredos, Madrid 1991.]

Como Agamenón, Tolstói señorea en la loma; en la estepa se le­vantan tiendas y se encienden hogueras; los baskires y los kir­guises, como los aqueos, recorren los seis kilómetros de la carrera y reciben sus premios de manos del barbado rey. Pero aquí no hay nada de arqueología, de inventada reconstrucción. El elemento homérico era natural en Tolstói, estaba enraizado en su propio ge­nio. Si uno lee sus polémicas contra Shakespeare hallará que su parentesco con el poeta, o los poetas, de la Ilíada y la Odisea era palpable e inmediato. Tolstói habló de Homero como de un igual; entre ellos los siglos transcurridos contaban poco.

¿Qué fue lo que Tolstói consideró como peculiarmente ho­mérico en su compilación de los recuerdos de sus primeros años? Creo que fue tanto la escena como el género de vida que evocó. Veamos el relato de la cacería en el volumen sobre su infancia:

La siega estaba en su apogeo. A un lado del campo inabar­cable, intensamente amarillo, azuleaba un alto bosque ceniciento que entonces me parecía el lugar más lejano y miste­rioso. Más allá debía terminarse el mundo o comenzar los paí­ses inhabitados. Todo el campo estaba cubierto de haces y de gente (…). El caballo alazán que montaba mi padre iba con paso ligero y juguetón, a veces casi tocándose el pecho con el belfo, tironeando de la brida y espantando con la espesa cola a los tábanos y a las moscas que caían ávidamente sobre él. Dos galgos, con las colas enhiestas en forma de media luna, saltaban graciosamente alzando mucho las patas por los altos rastrojos, pegados a los ijares del caballo. Milka corría delan­te y, doblada la cabeza, aguardaba a la presa. El rumor de la gente, el ruido de las cabalgaduras y de los carros, el alegre sil­bido de las codornices, el zumbido de los insectos que cruza­ban el aire en bandadas, el olor del ajenjo, de la paja y del su­dor de los caballos, los miles de colores y sombras diferentes que el ardiente sol vertía sobre los rastrojos amarillos, la leja­nía azul del bosque y las nubes de una blancura liliácea, los níveos hilos de araña que corrían en el aire o se posaban en el campo, eran otras tantas cosas que yo veía, escuchaba y sentía.

Nada hay aquí que hubiese resultado incongruente en las lla­nuras de Argos. Es desde nuestra moderna perspectiva desde la que la escena nos parece extrañamente remota. Es un mundo pa­triarcal de cazadores y campesinos; el vínculo entre el amo, los pe­rros y la tierra es natural y verdadero. La misma descripción com­bina un sentido de movimiento hacia delante con una impresión de reposo; el efecto total, como en los frisos del Partenón, es de un equilibrio dinámico. Y más allá del horizonte familiar, como más allá de las columnas de Hércules, se encuentran los misterio­sos mares y las selvas no holladas.

El mundo de los recuerdos de Tolstói, no menos que el de Ho­mero, está cargado de energías sensuales. Tacto, vista y olfato lo llenan a cada momento de una rica intensidad.

En el zaguán hierve ya el samovar que Mítka, el caballeri­zo, atiza soplando, rojo como un cangrejo. Fuera todo es hu­medad y niebla y diríase que el estiércol oloroso despide vapor. Un alegre sol ilumina con su brillante resplandor la par­te oriental del cielo, y las techumbres de paja de los espa­ciosos cobertizos que circundan el patio resplandecen cu­biertas de rocío. Debajo se ven nuestros caballos, atados a los pesebres, y se escucha su acompasado ronzar. Un perrillo la­nudo, que ha echado un sueño al amanecer sobre un mon­tón de estiércol seco, se despereza y, agitando la cola, se di­rige de una carrerilla hacia el lado opuesto del patio. Una afanosa campesina abre el portón crujiente, suelta a las pen­sativas vacas a una calle donde ya se escuchan las pisadas, los mugidos y los balidos del rebaño.

Así era cuando «la Aurora, de rosados dedos», llegó a ítaca ha­ce dos mil setecientos años. Así debiera ser, proclama Tolstói, si el hombre ha de perdurar en comunión con la tierra. Hasta la tor­menta, con su animada furia, pertenece al ritmo de las cosas:

El resplandor de los relámpagos es más ancho, más páli­do, y el restallar de los truenos no sobrecoge, envuelto en la felpa del ruido mesurado de la lluvia (…).

(…) al otro lado una pobeda salpicada de cerezos silves­tres se alza inmóvil, como desbordante de felicidad, y deja caer lentamente de sus ramas que ha bañado la lluvia unas gotas transparentes sobre las hojas secas del año anterior (…) Es tan excitante este maravilloso aroma del bosque des­pués de la tormenta primaveral, el olor de los abedules, de las violetas, de las hojas descompuestas, de los hongos, del cerezo silvestre, que no puedo permanecer más tiempo en la calesa.

Schiller escribió en su ensayo Über naive und sentimentalische Dichtung que ciertos poetas «son naturaleza», mientras que otros sólo «la buscan». En este sentido, Tolstói es naturaleza; entre él y el mundo natural el lenguaje se levanta no como un espejo o un cristal de aumento, sino como una ventana a través de la cual toda la luz pasa y, sin embargo, es acopiada y recibe permanencia.

Es imposible resumir en una simple fórmula o demostración las afinidades entre los puntos de vista homéricos y los tolstoianos. Hay tantas cosas pertinentes: el ambiente arcaico y pastoral; la poe­sía de la guerra y de la agricultura; la primacía de los sentidos y de la acción; el fondo luminoso y conciliador del ciclo del año; el re­conocimiento de que la energía y la vitalidad son, en sí, sagradas; la aceptación de una cadena del ser que se extiende desde la bru­tal materia hasta las estrellas y a lo largo de la cual los hombres tie­nen el lugar que les corresponde; y, en lo más hondo, una salud esencial, una determinación a seguir lo que Coleridge llamó «el camino real de la vida», en vez de aquellas sombrías oblicuidades en las cuales el genio de alguien como Dostoievski se hallaba com­pletamente en su elemento.

Agustí Bartra

Agustí Bartra (1908 – 1982)

[…]

George Steiner
Tolstói o Dostoievski
Traducció d’Agustí Bartra

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Tolstoi - Infància Adolescència JoventutLev Tolstoi
Infància, adolescència, joventut
Traducció del rus per Andreu Nin

Edicions Proa. Barcelona, 1974
ISBN: 842097112X

.

.

.

.

Steiner - Tolstói - DostoievskiGeorge Steiner
Tolstói o Dostoievski
Traducción de Agustí Bartra

Ediciones Siruela. Madird, 2002
ISBN: 9788478446063

.

.

.

.

Andreu Nin pLluís Juste de Nin
Andreu Nin
Seguint les teves passes

Edicions de Ponent. Alacant, 2016
ISBN: 9788415944454

.

.

.

.

.

 

 

 

Xavier Antich ens parla de Tersites

.

.

.

Xavier Antich - La voluntat de comprendre«NO ÉS BO QUE UNA MULTITUD GOVERNI»?

.

Hi ha coses per a les quals no passa el temps. Una de les més incomprensibles és la impugnació de la veu i les idees d’algú a causa del seu aspecte físic. Fins i tot analistes amb fama d’equànimes han llançat dards de verí contra samarretes, ser­rells o rastes, i també contra els que no porten corbata, decla­racions que haurien de fer avergonyir, en una democràcia madura, a qui les sosté. No tindria més valor que un exa­brupte impossible de considerar des d’una perspectiva racio­nal si no fos perquè, així, es pretén desautoritzar i privar de legitimitat les veus i idees que, amb aquest aspecte, s’expres­sen. Per això no és una qüestió d’estil o, com es diu avui, de tendències. És una qüestió política, com gairebé tot, encara que aquest recel, més propi de l’aversió de l’oligarquia que considera el poder com la seva finca, no és del tot nou.

En la cèlebre assemblea dels aqueus, en el llibre segon de la Ilíada, Ulisses intenta convèncer les tropes d’Agamèmnon de continuar l’assalt a la ciutat de Troia. Quan Ulisses parla amb prínceps i oficials, els adreça «amables paraules» per provar de convèncer-los, però quan s’enfronta als homes del poble «els colpeja amb el ceptre i els increpa de paraula». És en aquest context quan Ulisses pronuncia les conegudes pa­raules amb què la democràcia és atacada en la seva essència per primer cop en la literatura occidental: «No és bo que una multitud governi». Revoltat contra aquesta posició, Tersites, soldat sense distincions ni grau, pren la paraula. L’episodi és excepcional, perquè és el primer cop i l’últim, en Homer, que un soldat ras dóna la seva opinió i expressa els punts de vista dels soldats de la tropa. Com va assenyalar I. F. Stone en un llibre polèmic,21 «és el debut de l’home comú en la història escrita, el primer exercici de llibertat d’expressió d’un home comú enfront d’un rei».

I és Tersites, precisament, a qui Robert Graves, vint-i-cinc segles després, encara considera «el grec més lleig que hi havia a Troia». I és que Homer mostra, descrivint Tersites, un inclement prejudici de classe: no hi ha cap altre personatge a la Ilíada que hagi estat tan repulsivament descrit com Tersi­tes: és camacurt i coix, les seves espatlles es corben cap al pit, té el cap punxegut i poblat només per una pelussa. La des­cripció del físic prepara la desqualificació de les paraules, ja que, com suggereix el poema, Tersites és tan desagradable a la vista com a l’oïda: no parla amb gràcia ni ordre, és odiós i indigne, i les seves paraules són «insolents» i «indisciplinades». La resposta d’Ulisses a Tersites és brutal: davant de tota l’assemblea el colpeja fins a fer-li sang, humiliant-lo, i l’ame­naça de fer-lo despullar davant de tothom i d’expulsar-lo. La paraula de Tersites és eliminada per la força. I, com que Ter­sites és com és, l’antítesi de l’ideal canònic de bellesa grega, ningú gosa ni aixecar la veu en defensa seva.

Quan el filòsof Jacques Rancière, en El desacord, recorda els orígens de la democràcia a Grècia, assenyala que es funda­va en un repartiment desigual de la paraula: mentre que alguns (els ciutadans lliures) podien parlar i la seva veu era tin­guda en compte, altres (poble comú, esclaus o dones) eren condemnats al silenci i la seva veu, reduïda a simple soroll. Tanmateix, l’aprofundiment democràtic, en els sistemes par­lamentaris moderns, consisteix precisament a impugnar aquest repartiment desigual de la paraula, ja que ningú no pot ser privat de parlar, de dir el que pensa i que la seva paraula sigui tinguda en compte. [24/01/2016]

.

21. The Trial of Socrates. Nova York: Little Brown, 1988; El juicio de Sócrates. Madrid: Mondadori, 1988, trad. M. Teresa Fernàndez de Castro.

.

Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962)

.

Xavier Antich
La voluntat de comprendre
Filosofia en minúscula

.

.

.

.

.

.

Xavier Antich - La voluntat de comprendreXavier Antich

La voluntat de comprendre
Filosofia en minúscula

Arcàdia. Barcelona, juny del 2016
ISBN: 9788494468056

.

.

.

 

Maud Gonne no tenia una altra Troia per cremar; «No second Troy», de Yeats

.

.

NO SECOND TROY
.
Why should I blame her that she filled my days
With misery, or that she would of late
Have taught to ignorant men most violent ways,
Or hurled the little streets upon the great,
Had they but courage equal to desire?
What could have made her peaceful with a mind
That nobleness made simple as a fire,
With beauty like a tightened bow, a kind
That is not natural in an age like this,
Being high and solitary and most stern?
Why, what could she have done, being what she is?
Was there another Troy for her to burn?
.

W. B. Yeats

».

.

.

NO HI HA UNA SEGONA TROIA
.
Com blasmar-la d’haver-me omplert els anys
d’afliccions, o d’haver, últimament,
llançat els carrerons contra els palaus
o ensenyat els vulgars a ser violents,
si almenys llur valor fos com llur anhel?
Què hauria pogut temperar-la si té
una ment noble i simple com el foc
i una bellesa com un arc tensat,
no natural en un temps com aquest,
tan solitària, alterosa i tenaç?
Què hauria pogut fer, essent com és?
Hi havia cap més Troia, per cremar?
.
Traducció de Josep M. Jaumà

.

.

.
yeatsIrlanda indòmita
150 poemes de W. B. Yeats
Traducció de Josep M. Jaumà

1984 poesia, 14
Edicions de 1984
Barcelona, novembre de 2015
ISBN: 978-84-15835-70-7

.

.

.