Arxius

Archive for the ‘Ecos de la Ilíada’ Category

El triomf d’Aquil·les, de Louise Glück, de la mà de Salvador (Voro) Ortells

.

.

.

Voro Ortells tria Louise Glück

.

.

No recorde en quin conte d’El Aleph de Borges vaig llegir que qualsevol destí consta, en realitat, d’un sol moment: el moment en què un sap per a sempre qui és. En aquest poema, Louise Glück (Nova York, 1943) ens mostra «el moment» que forjarà el destí mític d’Aquil·les. Sense grandiloqüències retòriques, amb un estil epigramàtic, de tan sec i punyent. Dubte que de cap altra manera podria haver esbossat el retrat íntim de l’heroi que s’esquinça l’ànima per la pèrdua del seu amic ama(n)t. Homer invocava a la musa per cantar la ira funesta d’Aquil·les Pelida. Louise Glück, en canvi, no invoca res. Simplement ens deixa veure per una escletxa l’home que batega sota l’heroi a punt de consagrar-se a l’eternitat. No li calen epítets homèrics, sols les paraules justes, sempre tan difícils de trobar.

Voro Ortells

.

.

THE TRIUMPH OF ACHILLES
.
In the story of Patroclus
no one survives, not even Achilles
who was nearly a god.
Patroclus resembled him; they wore
the same armor.
.
Always in these friendships
one serves the other, one is less than the other:
the hierarchy
is always apparent, though the legends
cannot be trusted—
their source is the survivor,
the one who has been abandoned.
.
What were the Greek ships on fire
compared to his loss?
.
In his tent, Achilles
grieved with his sole being
and the gods saw
.
he was a man already dead, a victim
of the part that loved,
the part that was mortal.
.

louise_gluck

Louise Glück New York City, 1943

Louise Glück

.

.

.

.

.

EL TRIOMF D’AQUIL·LES
.
En la història de Patrocle
ningú no sobreviu, ni tan sols Aquil·les
que era quasi un déu.
Patrocle se li assemblava; portaven
la mateixa armadura.
.
Sempre en aquestes amistats
un serveix l’altre, un és menys que l’altre:
la jerarquia
sempre és evident, encara que en les llegendes
no es pot confiar—
provenen del supervivent,
de qui ha estat abandonat.
.
Què fou l’incendi de les naus gregues
en comparació d’aquesta pèrdua?
.
A la seua tenda, Aquil·les
es planyia amb tota la seua ànima
i els déus veien
que ja era un home mort, una víctima
de la part que estimava,
la part que era mortal.
.

voro-ortells

Salvador (Voro) Ortells (Sueca, 1977)

(Traducció de Salvador [Voro] Ortells)

.

Revista Caràcters

Publicacions de la Universitat de València

 

.

.

.

.

.

.

Un Tolstoi homèric, de la mà de Steiner (traduccions d’Andreu Nin i d’Agustí Bartra)

.

.

A la serp blanca, d’Enric Iborra,
que em posà sobre la pista

.

.

.

.

VII

La cacera

Tolstoi - Infància Adolescència JoventutAnava al davant de tot, damunt un cavall negrenc de nas aixafat, el munter major, conegut per tothom amb el nom de Turc, que portava un casquet pelut, un enorme corn a l’esquena i un ganivet al cinyell. Per l’aspecte om­brívol i ferotge d’aquest home, s’hauria pogut suposar que anava més aviat a un combat mortal que no pas de cacera. Els gossos, amb el ventre a terra i formant una massa bi­garrada i renouenca, corrien a la vora de les potes poste­riors del seu cavall. Feia llàstima de veure la sort reser­vada a l’infeliç a qui s’acudia de ressagar-se. Li calia retenir el seu company amb gran esforç, i, quan ho havia aconseguit, un dels munters que anaven al darrera el fue­tejava invariablement bo i dient-li: «Apa, amb els altres! ». En travessar el portal, el papà ordenà que els caçadors i nosaltres anéssim pel camí i ell tombà cap al camp de sègol.

La sega es trobava en el seu apogeu. La grogor bri­llant del camp immens era limitada només per una banda per la taca blavenca d’un bosc espès i alt que em sem­blava, llavors, un indret llunyà i misteriós més enllà del qual s’acabava el món o començaven uns països inhabitats. Tot el camp era ple de garbes i de gent. En les cla­rianes deixades per la sega es veia l’esquena encorbada d’una pagesa, el refulgir de les espigues quan les col·locava entre els dits, una dona inclinada damunt un bressol po­sat a l’ombra i les garbes escampades pels rostolls claferts de blauets. A l’altra banda, els camperols drets, en cos de camisa, damunt els carros, hi apilaven les garbes i alçaven la pols damunt la terra resseca i ardent.

El capatàs, amb botes altes, la jaqueta tirada a l’es­quena i unes vergues a la mà, en veure el pare des de lluny, es tragué el capell de feltre, s’eixugà el cap de pèl de panotxa i la barba amb un tovallola i escridassà les dones.

El cavall rogenc que muntava el papà caminava amb un pas lleuger i juganer, acalant de tant en tant la testa fins al pit, estirant les regnes i esquivant amb la seva cua espessa els tàvecs i les mosques que se li encastaven àvidament. Dos llebrers, arronsant la cua tensa en forma de falç i alçant molt les potes, saltaven graciosament pels rostolls, entremig de les potes dels cavalls; la Faluga cor­ria al capdavall i, acotant el cap, esperava el senyal. Jo sentia i veia, commogut, els enraonaments de la gent, el clapoteig dels cavalls i la remor dels carros, el joiós xiulet de les guatlles, la bonior dels insectes, que planaven per l’aire en estols immòbils, la fortor de botja, palla i suor de cavall, els milers de colors i ombres diversos que el sol ardent expandia per la grogor clara dels rostolls, la bla­vor del bosc llunyà i el lilà blanquinós dels núvols, les blanques teranyines que flotaven per l’espai o es posaven damunt els rostolls.

[…]

Lev Tolstoi
Infància
Traducció d’Andreu Nin

.

.

.

II

La tempesta

lev-tolstoi

Lev Tolstoi (1828-1910)

El sol declinava cap a ponent i els seus raigs esbiaixats em cremaven insuportablement el coll i les galtes; no es podien tocar els ferros ardents de la calessa; una pols espessa s’alçava del camí i omplia l’aire. No hi havia ni el més lleu ventijol que se l’emportés. Davant nostre, es balancejava suaument la caixa alta i empolsegada de la carrossa amb els bagatges, per damunt de la qual es veia de tant en tant la tralla del cotxer, el seu capell i la gorra de Iàkov.

Jo no sabia on posar-me. Ni el rostre, negre de la pols, de Volòdia, que dormisquejava al costat meu, ni els mo­viments de l’esquena de Fílip, ni la llarga ombra de la calessa, que corria darrera nostre no em causaven cap distracció. Tota la meva atenció estava concentrada en els pals indicadors de les verstes, que remarcava des de lluny, i en els núvols, escampats abans per l’horitzó, i que ara, prenent una sinistra negror, es congriaven en un nu­volet ombrívol. De tant en tant se sentia un tro llunyà. Aquesta última circumstància era el que més augmentava la meva impaciència per arribar com més aviat millor en un hostal. La tempesta em produïa un indescriptible i fei­xuc sentiment de tristesa i de basarda.

Ens separaven encara del llogarret més pròxim deu verstes, i el nuvolet de color lila fosc, que havia vingut de no sé on, s’anava atansant ràpidament malgrat que no fes ni gota de vent. El sol, encara no tapat pels núvols, il·lumina vivament la seva ombrívola figura i les franges grises que en parteixen i van fins al mateix horitzó. De tant en tant, brilla al lluny un llampec, i se sent una sorda remor, que s’accentua de mica en mica, s’atansa i es transforma en retrunys sofrenats per tot l’espai. Vassili s’alça del pescant i estén la capota de la calessa; els cotxers es posen els armiaki i cada vegada que esclata un tro es treuen la gorra i es persignen; els cavalls tenen l’orella alerta, eixamplen els narius com si ensumessin l’aire fresc de la tempesta que s’acosta, i la calessa corre veloçment pel camí polsós.

Em ve feresa i sento com la sang em circula ràpida­ment per les venes. Els núvols de davant ja comencen a tapar el sol, que ha tret el cap per darrera vegada, ha il·luminat la banda terriblement ombrívola de l’horitzó i ha desaparegut. Tota la contrada es transforma sobtada­ment i pren un caràcter ombriu. El bosquet de trèmols s’ha estremit; les fulles es tornen d’una blancor tèrbola, que es destaca vivament en el fons lila dels núvols, remoregen i s’agiten; les copes dels bedolls comencen a bran­dar i munts de fulles seques volen a través del camí. Les orenetes de pit blanc, talment amb el propòsit d’aturar-nos, planen al redol de la calessa i volen sota el pit ma­teix dels cavalls; les gralles volen com de costat per l’aire amb les ales esborifades; les vores de la manta de cuiro, que hem cordat, comencen a alçar-se, deixant passar glo­pades de vent humit i, amb una embranzida violenta, col­pegen la caixa de la calessa. Els llamps fulguren talment en el carruatge mateix, ens enlluernen i un instant il·lu­minen la figura de Volòdia, arrupida en un racó. En aquell precís segon, ressona damunt el cap un retruny majestuós que, com si s’anés elevant i eixamplant en una espiral im­mensa, creix de mica en mica i es converteix en un espetec ensordidor, que us fa tremolar i us talla la respiració. La ira de Déu! Quanta poesia hi ha en aquest pensament popular!

Les rodes giren cada vegada més de pressa; per les esquenes de Vassili i Fílip, que dóna estrebades impa­cients a les regnes, remarco que tenen por. La calessa davalla ràpidament per una collada i passa, retrunyint, per damunt els taulons d’un pont; jo tinc por de bellu­gar-me i espero d’un moment a l’altre la nostra fi.

Xo! S’ha desfet la llança i, malgrat la tronada ensordidora, que no para ni un moment, hem d’aturar-nos al pont.

Recolzant el cap a les vores de la calessa, segueixo amb el cor encongit i sense esperança els moviments dels dits negres i gruixuts de Fílip, el qual, amb una lentitud desesperant, fa el nus i endega el tir empenyent el cavall amb la mà i amb el mànec de la tralla.

A mesura que creixia la tempesta augmentaven les meves sensacions inquietants d’angoixa i de basarda; però, quan arribà el moment majestuós del silenci que precedeix habitualment l’espetec de la tempesta, aques­tes sensacions arribaren fins a un grau tal que, si aquest estat hagués durat un quart més, estic segur que m’hau­ria mort d’emoció.

En aquell mateix moment sorgí tot d’una de sota el pont una estranya criatura humana amb una brusa es­parracada i bruta, un rostre inflat i estúpid, un cap rapat descobert i brandant, unes cames tortes sense músculs i un monyó roig i lluent enlloc de mà, que allargà envers la calessa.

«Ger-ma-net!, per l’a-mor de Déu!», fa la veu planyívola del captaire, el qual es persigna i s’inclina a cada paraula que diu.

No puc expressar l’horror que va abassegar la meva ànima en aquell moment. Vaig sentir esgarrifances a l’arrel dels cabells, i els ulls van fitar-se en el captaire amb una por insensata.

Vassili, encarregat de les almoines durant el viatge, dóna ordres a Fílip respecte al reforçament de la llança, i només quan la cosa està endegada i Fílip, arreplegant les regnes, puja al pescant, comença a forfollar al butxacó. Tan bon punt, però, arrenquem, un llamp enlluer­nador, que omple un instant d’una claror de foc tot el barranc, obliga els cavalls a aturar-se i, sense la més pe­tita pausa, ve acompanyat d’un tro tan eixordador que sembla que la volta del cel, esberlada, ens hagi de caure damunt.

El vent esdevé encara més fort. Les crineres i les cues dels cavalls, el capot de Vassili i les vores de la manta de cuiro prenen la mateixa direcció i onegen desesperada­ment a l’embat de la furiosa ventada. Damunt la capota de la calessa ha caigut una gota feixuga d’aigua… una altra, una altra, una altra, i, tot d’una, ha semblat que algú hagi tamborinejat damunt nostre i ha ressonat rít­micament per tota la contrada el soroll de la pluja.

Pel moviment de colzes de Vassili, remarco que desfà el portamonedes: el captaire, sense deixar de persignar-se i fer inclinacions, corre ran mateix de les rodes amb perill d’ésser esclafat. «Una gràcia de caritat, per l’amor de Déu!» Finalment, vola per davant nostre una moneda de coure, i aquella lamentable criatura, amb la brusa xopa encastada als membres flacs, s’atura perplex al mig del camí i desapareix dels meus ulls.

La pluja obliqua, empesa per la ventada, queia a bots i barrals; de l’esquena de Vassili s’escolaven torrents cap al bassal d’aigua tèrbola que s’havia format a la manta. La pols, solidificada d’antuvi en motes, es convertí en un fang liqüefós que pastaven les rodes; les sotragades min­varen i rierols d’aigua tèrbola s’escolaren per les roderes gredoses. La resplendor dels llampecs era més ampla i pàl·lida, i, amb la remor compassada de la pluja, els re­trunys del tro no eren tan colpidors.

Heus ací, però, que la pluja esdevé més menuda; la nuvolada comença a desfer-se en nuvolets ondulosos, clareja a l’indret on ha d’haver-hi el sol, i a través de les vores de color blanc grisenc de la nuvolada es veu un bocinet clar d’atzur. Al cap d’un minut, el sol il·lumina amb els seus raigs tímids els tolls del camí, les franges de la pluja dreta i menuda que cau talment a través d’un sedàs i la verdor de l’herba xopa i brillant. La nuvolada negra cobreix encara, amenaçadora, l’altra banda de l’ho­ritzó, però ja no la temo. Experimento una sensació, ine-fablement agradable, d’esperança en la vida, que reem­plaça ràpidament la feixuga sensació de por que m’abas­segava. La meva ànima somriu com la naturalesa, rejovenida i alegre.

Vassili s’abaixa el coll del capot, es lleva la gorra i l’espolsa; Volòdia es treu la manta; jo trec el cap fora de la calessa i aspiro àvidament l’aire fresc i olorós. La caixa lluent i mullada de la carrossa amb les maletes i els baguls es balanceja davant nostre; l’esquena dels cavalls, les rabastes, les regnes, les llandes de les rodes —tot està mullat i brilla al sol, com si estigués cobert de laca.

En una banda del camí, un sembrat immens, tallat en alguns indrets per rierals poc profunds, brilla amb la terra mullada i la verdor i s’estén com una catifa fron­dosa fins al mateix horitzó. A l’altra banda s’alça un bosquet de trèmols, cobert de planter d’avellaners i fràngu-les que, talment sadoll de felicitat, no es belluga i deixa caure lentament de les seves branques mullades gotes transparents de pluja damunt les fulles seques de l’any passat. De pertot arreu s’alcen, cantant alegrement, les cogullades; per les mates humides de la pluja se sent el moviment atrafegat dels moixons i arriben clarament fins a nosaltres, des del bosquet, les notes del puput.

És tan encisadora aquesta sentor deliciosa del bosc després d’una tempesta de primavera, la fragància dels bedolls, de les violetes, de les fulles resseques, de les múrgoles i de les fràngules, que no puc estar-me a la calessa, salto de l’estrep, corro cap a les mates i, tot i que les gotes de pluja em rabegen, arrenco les branques xopes duna fràngula, me les passo per la cara i m’embriago amb llur deliciosa sentor. Sense ni parar esment que porto enormes pegats de fang encastats a les botes i que ja fa estona que tinc les mitges mullades, corro devers la finestra de la carrossa xipollejant pel fang.

—Liúbotxka! Kàtienka! —crido allargant-los unes quantes branques de fràngula—, mireu que són boniques!

Les noies xisclen, llancen exclamacions; Mimi em diu a crits que m’aparti, si no m’aixafaran.

—Olora, olora, quina sentor! —crido.

Andreu Nin

Andreu Nin (1892-1937) (Dibuix de Lluís Juste de Nin)

.

Lev Tolstoi
Adolescència
Traducció d’Andreu Nin

.

.

.

.

.

.

.

IV

Steiner - Tolstói - DostoievskiHugo von Hofmannsthal observó una vez que no podía leer una página de Los cosacos, de Tolstói, sin recordar a Homero. Esta experiencia la han compartido no solamente los lectores de Los co­sacos sino de toda la obra de Tolstói. Según Gorki, el mismo Tols­tói dijo de Guerra y paz: «Sin falsa modestia, es como la Ilíada», e hizo la misma observación respecto a Infancia, adolescencia, juven­tud. Además, Homero y la atmósfera homérica parecen haber re­presentado un fascinante papel en la imagen que Tolstói tenía de su propia personalidad y estatura como creador. S. A. Bers nos ha­bla en sus Recuerdos de una fiesta que se celebró en la finca de Tols­tói en Samara:

(…) una carrera de obstáculos de cincuenta verstas. Los premios fueron pronto reunidos: un toro, un caballo, un ri­fle, un reloj, una bata, etc. Se escogió un terreno llano, se construyó una pista de más de seis kilómetros, y se hincaron postes. Se asaron carneros, y hasta un caballo, para obse­quiar a los concurrentes. En el día señalado, se reunieron allí algunos millares de personas, cosacos del Ural, campesi­nos rusos, baskires y kirguises, con sus tiendas, sus vasijas de kumis y hasta sus rebaños (…). En una elevación del terreno de forma cónica, llamada Shishka (el lobanillo) en el dia­lecto local, se cubrió el suelo con alfombras y fieltros, y allí se sentaron en círculo, con las piernas cruzadas, los baskires. La fiesta duró dos días y fue muy alegre, pero al mismo tiem­po digna y decorosa.

Es una escena fantástica; saltamos los milenios que separan las llanuras de Troya de la Rusia del siglo XIX y el canto XXIII de la Ilíada surge vividamente:

(…) Mas Aquiles
alli retuvo e hizo tomar asiento a la tropa en amplio circulo.
Y sacó de las naves premios para los certámenes: calderas, trípodes, caballos, mulas, magníficas cabezas de reses, mujeres de bellos talles y grisáceo hierro.

Steiner_George

George Steiner (París, 1929)

[Trad. de Emilio Crespo Güemes, Gredos, Madrid 1991.]

Como Agamenón, Tolstói señorea en la loma; en la estepa se le­vantan tiendas y se encienden hogueras; los baskires y los kir­guises, como los aqueos, recorren los seis kilómetros de la carrera y reciben sus premios de manos del barbado rey. Pero aquí no hay nada de arqueología, de inventada reconstrucción. El elemento homérico era natural en Tolstói, estaba enraizado en su propio ge­nio. Si uno lee sus polémicas contra Shakespeare hallará que su parentesco con el poeta, o los poetas, de la Ilíada y la Odisea era palpable e inmediato. Tolstói habló de Homero como de un igual; entre ellos los siglos transcurridos contaban poco.

¿Qué fue lo que Tolstói consideró como peculiarmente ho­mérico en su compilación de los recuerdos de sus primeros años? Creo que fue tanto la escena como el género de vida que evocó. Veamos el relato de la cacería en el volumen sobre su infancia:

La siega estaba en su apogeo. A un lado del campo inabar­cable, intensamente amarillo, azuleaba un alto bosque ceniciento que entonces me parecía el lugar más lejano y miste­rioso. Más allá debía terminarse el mundo o comenzar los paí­ses inhabitados. Todo el campo estaba cubierto de haces y de gente (…). El caballo alazán que montaba mi padre iba con paso ligero y juguetón, a veces casi tocándose el pecho con el belfo, tironeando de la brida y espantando con la espesa cola a los tábanos y a las moscas que caían ávidamente sobre él. Dos galgos, con las colas enhiestas en forma de media luna, saltaban graciosamente alzando mucho las patas por los altos rastrojos, pegados a los ijares del caballo. Milka corría delan­te y, doblada la cabeza, aguardaba a la presa. El rumor de la gente, el ruido de las cabalgaduras y de los carros, el alegre sil­bido de las codornices, el zumbido de los insectos que cruza­ban el aire en bandadas, el olor del ajenjo, de la paja y del su­dor de los caballos, los miles de colores y sombras diferentes que el ardiente sol vertía sobre los rastrojos amarillos, la leja­nía azul del bosque y las nubes de una blancura liliácea, los níveos hilos de araña que corrían en el aire o se posaban en el campo, eran otras tantas cosas que yo veía, escuchaba y sentía.

Nada hay aquí que hubiese resultado incongruente en las lla­nuras de Argos. Es desde nuestra moderna perspectiva desde la que la escena nos parece extrañamente remota. Es un mundo pa­triarcal de cazadores y campesinos; el vínculo entre el amo, los pe­rros y la tierra es natural y verdadero. La misma descripción com­bina un sentido de movimiento hacia delante con una impresión de reposo; el efecto total, como en los frisos del Partenón, es de un equilibrio dinámico. Y más allá del horizonte familiar, como más allá de las columnas de Hércules, se encuentran los misterio­sos mares y las selvas no holladas.

El mundo de los recuerdos de Tolstói, no menos que el de Ho­mero, está cargado de energías sensuales. Tacto, vista y olfato lo llenan a cada momento de una rica intensidad.

En el zaguán hierve ya el samovar que Mítka, el caballeri­zo, atiza soplando, rojo como un cangrejo. Fuera todo es hu­medad y niebla y diríase que el estiércol oloroso despide vapor. Un alegre sol ilumina con su brillante resplandor la par­te oriental del cielo, y las techumbres de paja de los espa­ciosos cobertizos que circundan el patio resplandecen cu­biertas de rocío. Debajo se ven nuestros caballos, atados a los pesebres, y se escucha su acompasado ronzar. Un perrillo la­nudo, que ha echado un sueño al amanecer sobre un mon­tón de estiércol seco, se despereza y, agitando la cola, se di­rige de una carrerilla hacia el lado opuesto del patio. Una afanosa campesina abre el portón crujiente, suelta a las pen­sativas vacas a una calle donde ya se escuchan las pisadas, los mugidos y los balidos del rebaño.

Así era cuando «la Aurora, de rosados dedos», llegó a ítaca ha­ce dos mil setecientos años. Así debiera ser, proclama Tolstói, si el hombre ha de perdurar en comunión con la tierra. Hasta la tor­menta, con su animada furia, pertenece al ritmo de las cosas:

El resplandor de los relámpagos es más ancho, más páli­do, y el restallar de los truenos no sobrecoge, envuelto en la felpa del ruido mesurado de la lluvia (…).

(…) al otro lado una pobeda salpicada de cerezos silves­tres se alza inmóvil, como desbordante de felicidad, y deja caer lentamente de sus ramas que ha bañado la lluvia unas gotas transparentes sobre las hojas secas del año anterior (…) Es tan excitante este maravilloso aroma del bosque des­pués de la tormenta primaveral, el olor de los abedules, de las violetas, de las hojas descompuestas, de los hongos, del cerezo silvestre, que no puedo permanecer más tiempo en la calesa.

Schiller escribió en su ensayo Über naive und sentimentalische Dichtung que ciertos poetas «son naturaleza», mientras que otros sólo «la buscan». En este sentido, Tolstói es naturaleza; entre él y el mundo natural el lenguaje se levanta no como un espejo o un cristal de aumento, sino como una ventana a través de la cual toda la luz pasa y, sin embargo, es acopiada y recibe permanencia.

Es imposible resumir en una simple fórmula o demostración las afinidades entre los puntos de vista homéricos y los tolstoianos. Hay tantas cosas pertinentes: el ambiente arcaico y pastoral; la poe­sía de la guerra y de la agricultura; la primacía de los sentidos y de la acción; el fondo luminoso y conciliador del ciclo del año; el re­conocimiento de que la energía y la vitalidad son, en sí, sagradas; la aceptación de una cadena del ser que se extiende desde la bru­tal materia hasta las estrellas y a lo largo de la cual los hombres tie­nen el lugar que les corresponde; y, en lo más hondo, una salud esencial, una determinación a seguir lo que Coleridge llamó «el camino real de la vida», en vez de aquellas sombrías oblicuidades en las cuales el genio de alguien como Dostoievski se hallaba com­pletamente en su elemento.

Agustí Bartra

Agustí Bartra (1908 – 1982)

[…]

George Steiner
Tolstói o Dostoievski
Traducció d’Agustí Bartra

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Tolstoi - Infància Adolescència JoventutLev Tolstoi
Infància, adolescència, joventut
Traducció del rus per Andreu Nin

Edicions Proa. Barcelona, 1974
ISBN: 842097112X

.

.

.

.

Steiner - Tolstói - DostoievskiGeorge Steiner
Tolstói o Dostoievski
Traducción de Agustí Bartra

Ediciones Siruela. Madird, 2002
ISBN: 9788478446063

.

.

.

.

Andreu Nin pLluís Juste de Nin
Andreu Nin
Seguint les teves passes

Edicions de Ponent. Alacant, 2016
ISBN: 9788415944454

.

.

.

.

.

 

 

 

Xavier Antich ens parla de Tersites

.

.

.

Xavier Antich - La voluntat de comprendre«NO ÉS BO QUE UNA MULTITUD GOVERNI»?

.

Hi ha coses per a les quals no passa el temps. Una de les més incomprensibles és la impugnació de la veu i les idees d’algú a causa del seu aspecte físic. Fins i tot analistes amb fama d’equànimes han llançat dards de verí contra samarretes, ser­rells o rastes, i també contra els que no porten corbata, decla­racions que haurien de fer avergonyir, en una democràcia madura, a qui les sosté. No tindria més valor que un exa­brupte impossible de considerar des d’una perspectiva racio­nal si no fos perquè, així, es pretén desautoritzar i privar de legitimitat les veus i idees que, amb aquest aspecte, s’expres­sen. Per això no és una qüestió d’estil o, com es diu avui, de tendències. És una qüestió política, com gairebé tot, encara que aquest recel, més propi de l’aversió de l’oligarquia que considera el poder com la seva finca, no és del tot nou.

En la cèlebre assemblea dels aqueus, en el llibre segon de la Ilíada, Ulisses intenta convèncer les tropes d’Agamèmnon de continuar l’assalt a la ciutat de Troia. Quan Ulisses parla amb prínceps i oficials, els adreça «amables paraules» per provar de convèncer-los, però quan s’enfronta als homes del poble «els colpeja amb el ceptre i els increpa de paraula». És en aquest context quan Ulisses pronuncia les conegudes pa­raules amb què la democràcia és atacada en la seva essència per primer cop en la literatura occidental: «No és bo que una multitud governi». Revoltat contra aquesta posició, Tersites, soldat sense distincions ni grau, pren la paraula. L’episodi és excepcional, perquè és el primer cop i l’últim, en Homer, que un soldat ras dóna la seva opinió i expressa els punts de vista dels soldats de la tropa. Com va assenyalar I. F. Stone en un llibre polèmic,21 «és el debut de l’home comú en la història escrita, el primer exercici de llibertat d’expressió d’un home comú enfront d’un rei».

I és Tersites, precisament, a qui Robert Graves, vint-i-cinc segles després, encara considera «el grec més lleig que hi havia a Troia». I és que Homer mostra, descrivint Tersites, un inclement prejudici de classe: no hi ha cap altre personatge a la Ilíada que hagi estat tan repulsivament descrit com Tersi­tes: és camacurt i coix, les seves espatlles es corben cap al pit, té el cap punxegut i poblat només per una pelussa. La des­cripció del físic prepara la desqualificació de les paraules, ja que, com suggereix el poema, Tersites és tan desagradable a la vista com a l’oïda: no parla amb gràcia ni ordre, és odiós i indigne, i les seves paraules són «insolents» i «indisciplinades». La resposta d’Ulisses a Tersites és brutal: davant de tota l’assemblea el colpeja fins a fer-li sang, humiliant-lo, i l’ame­naça de fer-lo despullar davant de tothom i d’expulsar-lo. La paraula de Tersites és eliminada per la força. I, com que Ter­sites és com és, l’antítesi de l’ideal canònic de bellesa grega, ningú gosa ni aixecar la veu en defensa seva.

Quan el filòsof Jacques Rancière, en El desacord, recorda els orígens de la democràcia a Grècia, assenyala que es funda­va en un repartiment desigual de la paraula: mentre que alguns (els ciutadans lliures) podien parlar i la seva veu era tin­guda en compte, altres (poble comú, esclaus o dones) eren condemnats al silenci i la seva veu, reduïda a simple soroll. Tanmateix, l’aprofundiment democràtic, en els sistemes par­lamentaris moderns, consisteix precisament a impugnar aquest repartiment desigual de la paraula, ja que ningú no pot ser privat de parlar, de dir el que pensa i que la seva paraula sigui tinguda en compte. [24/01/2016]

.

21. The Trial of Socrates. Nova York: Little Brown, 1988; El juicio de Sócrates. Madrid: Mondadori, 1988, trad. M. Teresa Fernàndez de Castro.

.

Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962)

.

Xavier Antich
La voluntat de comprendre
Filosofia en minúscula

.

.

.

.

.

.

Xavier Antich - La voluntat de comprendreXavier Antich

La voluntat de comprendre
Filosofia en minúscula

Arcàdia. Barcelona, juny del 2016
ISBN: 9788494468056

.

.

.

 

Maud Gonne no tenia una altra Troia per cremar; «No second Troy», de Yeats

.

.

NO SECOND TROY
.
Why should I blame her that she filled my days
With misery, or that she would of late
Have taught to ignorant men most violent ways,
Or hurled the little streets upon the great,
Had they but courage equal to desire?
What could have made her peaceful with a mind
That nobleness made simple as a fire,
With beauty like a tightened bow, a kind
That is not natural in an age like this,
Being high and solitary and most stern?
Why, what could she have done, being what she is?
Was there another Troy for her to burn?
.

W. B. Yeats

».

.

.

NO HI HA UNA SEGONA TROIA
.
Com blasmar-la d’haver-me omplert els anys
d’afliccions, o d’haver, últimament,
llançat els carrerons contra els palaus
o ensenyat els vulgars a ser violents,
si almenys llur valor fos com llur anhel?
Què hauria pogut temperar-la si té
una ment noble i simple com el foc
i una bellesa com un arc tensat,
no natural en un temps com aquest,
tan solitària, alterosa i tenaç?
Què hauria pogut fer, essent com és?
Hi havia cap més Troia, per cremar?
.
Traducció de Josep M. Jaumà

.

.

.
yeatsIrlanda indòmita
150 poemes de W. B. Yeats
Traducció de Josep M. Jaumà

1984 poesia, 14
Edicions de 1984
Barcelona, novembre de 2015
ISBN: 978-84-15835-70-7

.

.

.

 

 

 

Alba i José Emilio, a la riba de l’Escamandre, amb Helena, o no…

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.
Helena
.
Salió del huevo con cuerpo de mujer y gracia de ave.
Por cada uno de sus poros cantaban la vida y la hermosura de sus triunfos y sus goces.
En el fondo de sus ojos claros, esperaba una montaña de guerreros muertos.
.
Alba Omil
Con fondo de jazz

.

.

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

Orillas del Escamandro
.
Atravesaron en hondas naves el mar. Desembarcaron a orillas del Escamandro y durante diez años mantuvieron el sitio de la ciudad. Tras miles de combates y muertes penetraron en Troya mediante un ardid y la tomaron a sangre y fuego. Buscaron por todas partes a Helena. Al no encontrarla comprendieron que la causante de la guerra sólo había existido en la imaginación de un poeta ciego.
.
José Emilio Pacheco
La sangre de Medusa y otros cuentos marginales

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

Les «Palabras de Tersites» de Guillermo Carnero

.

.

.

PALABRAS DE TERSITES

.
Esa carcaza ocre es Helena, la gracia de la nuca
aureolada de cabellos traslúcidos.
Los que la amaron son inmortales ahí, en la tierra inverniza,
o bien envejecieron con una pierna rota
dislocada para mendigar unos vasos de vino—
y yo, el giboso, el patizambo, me acuerdo algunas veces
de la altivez biliosa de los jefes aqueos
considerando la pertinencia del combate,
inspiración segura de algún poema heroico
cantor de esta campaña y su cuerpo de diosa:
polvo para quien no la amó, sus versos humo.
.
Es la decrepitud lo que enciende esta guerra.

.

Guillermo Carnero
Variaciones y figuras sobre un tema de La Bruyère (1974)

.

.

.

VARIACIONES Y FIGURAS SOBRE UN TEMA DE LA BRUYÈRE

1  “Discurso del Método”
2  “Giovanni Battista Piranesi”
3  “Paestum”

…. Variaciones
4  Variación I. “Domus Aurea”
5  Variación II. “Queluz”
6  Variación III. “Sotheby’s”
7  Variación IV. “Dad limosna a Belisario”

…. Figuras
8  “Décimo Magno Ausonio, poeta de la decadencia latina”
9  “Palabras de Tersites”
10  “Puisque réalisme il y a”
11  “Santa María della Salute”
12  “Mira el breve minuto de la rosa”

….Epílogo
13  “L’Enigme de l’heure”

.

.

.

VIII. 4.4. FIGURAS. POEMAS ANALÍTICOS

Como hemos señalado anteriormente, la “figura” se va a erigir en una aclaración de la variación y, como tal, la descripción, la minuciosidad y curiosamente la brevedad acabarán convirtiéndose en elementos clave de los cinco poemas agrupados bajo este epígrafe: “Décimo Magno Ausonio, poeta de la decadencia latina”, “Palabras de Tersites”, “Puisque réalisme il y a”, “Santa María della Salute” y “Mira el breve minuto de la rosa”.

El uso del correlato objetivo se hace evidente en el primer poema de “Figuras”, donde el poeta Ausonio se convertián en la voz y el emblema de un momento histórico, la postmodernidad, paralelo al ocaso de la cultura latina. El poema parece poetizar sobre la misma conciencia de la nada. Las palabras de Carnero respecto a este texto vertidas en la entrevista realizada por Jover son definitivas. El poeta equipara los dos momentos históricos: ambos son entendidos como un “callejón sin salida”, como “una estación de fin de trayecto”. El diálogo con la tradición es patente en el poema, pero intensificado en esta ocasión por el halo de falsedad. Es tanta la certidumbre de dicha falacia que el poeta recoge citas inventadas para poner de relieve lo equívoco, la falsedad de la postmodernidad.

En idéntica tesitura se construye el correlato objetivo en torno a Tersites —el griego más feo de cuantos acudieran a la guerra de Troya, el pendenciero ruin y delator de Aquiles, el asesino de Pentesilea— en la segunda “figura” “Palabras de Tersites”, texto breve cuyo verso final sintetiza magistralmente la lucha interna del poeta con el poema y la plasmación del período de agotamiento que supone la postmodernidad: “Es la decrepitud lo que enciende esta guerra” (“Palabras de Tersites”, v. 12).

[…]

Marisa Torres Badia
Introducción a la obra poética de Guillermo Carnero (1967-2002)
De Dibujo de la Muerte a Espejo de Gran Niebla
Universitat de Lleida (Tesi doctoral)

.

.

.

.

 

«Adiós, Helena de Troya», de Germán Gullón

..

.

.

Adiós, Helena de Troya

.

A veces el destino juega con nosotros desde la misma cuna, a Helena de Troya se la hizo fina. Su madre eligió esa Helena con h, de tan escaso recibo, porque la señora de la casa donde había servido en Jerez usaba unos productos de Hele­na Rubinstein. La doméstica pasó siete años ad­mirando los anuncios de la susodicha firma en las revistas de doña Rosa, las señoras lindísi­mas, palabras del culebrón televisivo de sobre­mesa, qué porte, qué cutis, y todas parecían di­vinas. Además, como ella se llamaba Higinia, lo de ponerle una hachecita a Elena, ni se lo plan­teó dos veces. Al niñato del registro civil le tuvo que sacar el genio, porque salió con el patatín y el patatán que desde Homero y el código civil, y ella gritó con los bríos heredados de su madre, sardinera de Santander, que hizo al chupatin­tas repetirse acobardado toda la tarde aquello de por qué cono me meteré en camisa de once varas.

De harina de muy otro costal procedía el ape­llido. El hombre de la Ginia, un conocido zote, Lorenzo, nunca había servido para mucho. Ya en la mili el alférez de complemento de Zamo­ra, a quien servía de ayudante, le caló, Lorenzo, Lorenzete, tú sólo sirves para hablar de titis, eres un papanatas emporrado. El tal milite, doc­tor en medicina por Salamanca, le predijo así el futuro, como si leyera en la bola de cristal de Zu­que, el mago de Melilla. El Loren regenta ahora una mísera lechería, donde se despachaban las leches enteras, semis y des, y también cocas, fantas, yogures, y otras cuatro chucherías. La vida se le fue piropeando a las criadas del barrio. Jerónimo, un estudiante de derecho, que se pe­gaba atracones de Hacienda Pública por las no­ches, y residía en el primer piso en cuyos bajos tenía la cueva lechera el fulano, nunca se metía en la cama hasta las ocho de la mañana, cuan­do pasaba la primera oleada de furia piroperil del Lorenzo. Al igual que los fumadores al le­vantarse por las mañanas sufren accesos de tos, Lorenzo cuando levantaba el cierre de la leche­ría se le afinaba el pico. ¡Chica, qué guapa vie­nes! ¡Marisa, estás que lo derramas! ¡Adiós niña, hoy ni saludar, tendrás miedo a que el novio te vea conmigo! ¡Ay, si te cojo! Alguna vez, en la primavera o comienzos del verano, cuando la sangre corría con mayor desembarazo, el Lo­ren especificaba mejor los encantos femeninos, empleando una voz gorda, grave. En varias oca­siones, cuando se amostazó la patrona, se armó la de Troya.

Y hablando de Troyas. Todo fue culpa del pa­dre, de Manuel Antonio, el Tonete, progenitor del lechero de Higinia, que las palmó sin haberlo reconocido, y el Lorenzo estuvo a punto de morir en el arroyo, porque su mamá, Ángela, lo que menos necesitaba era un rorro, precisa­mente cuando el Loren asomó un cogollito de pelo negro grasiento por donde nacen los niños. En ese preciso momento la Gela se cagaba, entre ayes, ay, ay, ay, en todos los santos, diciendo lle­varos a eso de mi vista, pues lo único que ha he­cho es joderme, como el cabrito de su padre. To­tal, Lorenzo nació con la cruz en la frente.

Una amiga de la Gela se lo llevó a Sevilla, con el fin de colocarlo, porque tenía un corazón de oro, o mejor dicho, con el relleno que dicen tie­ne el de la sagrada familia. Tanta bondad y bue­na fe la condujo al Palmar de Troya, guiada por un tal Juan Izquierdo, sujeto avisado que llegó a ser medio obispo de un tinglado espíritu-religio­so. Gustaba de presentarse en público emulando a José (Juan), María (Gela), y el Niño (Lorenzo). Cuando la Guardia Civil vino un día exigiendo papeles, Loren quedó asentado con el nombre de Lorenzo de Troya, y de ahí el Helena de Troya.

Lo del nombre pasó desapercibido hasta que en la escuela un maestro, que había asistido a las clases de Agustín García Calvo en la Univer­sidad de Sevilla, buen conocedor de la literatura clásica, levantó la liebre. De nuevo ardió Troya, porque la Helena dijo que nanay de guerras y complicaciones, y trazó con tino seguro su ge­nealogía, de Higinia a los anuncios de la Rubinstein, una mujer que nunca envejecía, nunca se la conoció ningún lío, y que se la podía cono­cer mirando un retrato suyo en el escaparate de la farmacia de la plaza mayor. La cosa quedó ahí, únicamente el lechuguino, que una vez al mes peregrinaba a cierto piso de la calle de la Ballesta de Madrid a tomar clases de alemán del maestro García Calvo, cuando pasaba lista, tras leer Helena de Troya levantaba la cara hacia ella con una media risita; la alumna se decía para sí: vaya cara de gilipollas que pones, macho.

Con tales antecedentes nadie se sorprenderá de saber que Helena de Troya acabó siendo ofi­cial de aduanas, destinada en la frontera hispano-francesa. El trabajo era fácil; sólo cuando ha­bía alarma de droga, un día sí y otro también, o de atraco en un banco próximo a la divisoria, se complicaba la cosa; la verdad, los franceses le tienen miedo hasta a su sombra, y les gusta sa­car la autoridad, especialmente a los polis de in­tervención rápida, los fardones que van vestidos a lo estarwars. Desempeñaba sus funciones em­parejada con un compañero francés, Héctor Fournier, un rubito de ojos azules bastante majete, agradaba verlo con su uniforme bien plan­chado. Desde el primer día que les presentaron, Helena a partir de ahora trabajaremos en pare­ja, un aduanero español con uno francés, se ca­yeron bien, ella incluso dijo: encantada. Notó enseguida que Héctor la prestaba poca atención, y que ninguna postura, inclinarse hacia delan­te para que el culito quedara bien levantado, los infalibles, según la revista Cosmopolita, puñetacitos en el pecho (le faltaban los pelazos negros) para excitar al macho, o arrastrarle por el bra­zo para que perdiera el equilibrio y tuviera que agarrarse a algo sólido, nada. Héctor sonreía como los políticos, sin sentir ni frío ni calor.

El trabajo, aparte de las alertas de alijo de dro­ga, era sencillo: a los europeos, pista libre, al res­to registro e intimidación. Los que se aproxima­ban al perfil robot del sospechoso confeccionado por Europol, comprobación de la identidad y re­gistro de la persona y de las pertenencias. El procedimiento a seguir, repetido por los instruc­tores de la escuela de aduaneros millones de ve­ces, se reducía a: identificar a los sospechosos aplicando el perfil, cabello negro y rizado, sos­pechoso; si venía acompañado por ojos negros y mirada desafiante, a ésos interrogatorio; báje­se del camión, y pase a la oficina, por favor. Sen­tarles, pedir documentación, verificar su auten­ticidad, y pase a la habitación. Tras un par de minutos entrar y cachear al sospechoso.

Literalmente ardió Troya el día en que Helena y Héctor cacheaban a un tal París Maujab, un jovencito moreno, de mirada penetrante, que no se ajustaba al perfil, por tener el pelo liso y esca­so, pero que Héctor insistió en que sí. Sin discu­tir, Helena le dijo alce los brazos, y cuando em­pezó a cachear le miró a los ojos, notando que se le ponían brillantes, entonces vio que Héctor tenía los suyos cerrados y pasaba su mano ¡por el culo! del individuo en cuestión. ¡El muy mari­cón! Lo sospechaba, pensó Helena. ¿Por qué me lo ocultó? Sin pensarlo dos veces prosiguió el re­gistro, pero le metió la pierna entre las suyas al registrado, apretándole suavemente al bulto, y se acercó a él, hasta notar su agradecimiento.

Al terminar el cacheo, Héctor rellenaba parsi­monioso y funcionarial una forma. ¿Encontras­te algo? Ella miró a París Maujab, y no contestó. Puede irse, señor Maujab, dijo Héctor. Salimos al mismo tiempo de la oficina, y esa noche en Biarritz, en el aparcamiento para camiones, La Fleur d’Occident, durante un cacheo menos pro­fesional del sospechoso para entender por qué Héctor se detuvo donde lo hizo se escuchó: Yo tampoco discrimino, me gusta tanto lo que mira al sur como lo que mira al norte.

París insistió en que lo acompañara de rutera, ella contestó que la obligación la mandaba incor­porarse al trabajo, añadiendo que cada vez que cruzara la frontera preguntase por Helena de Troya, y que lo atendería con cariño y amistad.

El destino las juega que pa qué. París acabó convenciendo a Helena, y terminó llevándosela a su país. Hoy la conocen con el nombre de He­lena Maujab, y sus hijos se parecen al padre, he­redaron también el talento para las lenguas. El maestro recomienda que el mayor estudie latín y griego, enorme trastorno porque la única es­cuela está a quince kilómetros de la casa. Héc­tor, que también abandonó los líos de las fron­teras, y funge de administrador del negocio de transportes, Mercancías Maujab, se ofreció con su amabilidad habitual a llevarlo todos los días, o si no que lo haría Mohammed, su compañero. La pequeña Salomé de momento no se descose de las faldas de la madre.

París sigue cruzando fronteras, a veces des­cansa nostálgico en La Fleur d’Occident, y nun­ca deja de congratularse por la suerte de haber encontrado un talismán como Helena. Ella, a su vez, todavía se derrite cuando la llama por su nombre, y desde la cabina del camión, con el pelo algo más ralo y luciendo unas gafitas con marco de metal, con lo que recuerda a Salman Rushdie, le dice sonriendo moruno: Adiós, Hele­na de Troya.

(Una sesión continua de Los diez mandamien­tos y Le chien andalou complementan la lectura anterior. Si hubiese que poner una ilustración al cuento podría utilizarse alguna imagen abstracto-paródica pintada por Salvador Dalí o, me­jor, cualquiera de las imágenes de Salomé que tanto les gustaban a los modernistas.)

Germán Gullón (Santander, 1945)

Germán Gullón
(Santander, 1945)

.

Germán Gullón
Adiós, Helena de Troya

.

.

.

.

.

Adiós HelenaGermán Gullón

Adiós, Helena de Troya

Col. Ánfora y Delfín, 796
Ediciones Destino. Barcelona, 1997
ISBN: 9788423328482

.

.

.

«…veig el vent sense ales ni plomatge i tinc paralitzades les barques a la platja…»; David Jou.

.

.

.

Agamèmnon.- No hi ha remor ni d’ocells ni del mar,
en efecte, i el silenci dels vents s’estén per aquest
estret de l’Eurip.

Eurípides
Ifigenia a Àulida
Traducció de Maria Rosa Llabrés Ripoll

.

.

.

.

VARIACIONS SOBRE EL TEMA
D’IFIGÈNIA A ÀULIDA

.

Com una forma trista d’ocell en un cel baix,
anònim, veig el vent sense ales ni plomatge
i tinc paralitzades les barques a la platja
i el meu desig es migra de no poder marxar.
.
Els ideals no saben a quin incert demà
estan predestinats, i volen aventura,
i giren dintre meu i em torben amb la dura
mirada de rancúnia d’un llarg ressentiment.
.
Caldrà algún sacrifici, ja ho veig, per cridar el vent,
per envestir la sort i anar d’una vegada
a Troia i a la pura ciutat imaginada
dels versos impossibles d’un altre naixement.
.

David Jou (Sitges, 1953)

David Jou
(Sitges, 1953)

David Jou
Mirall de vellut negre

.

.

.

.

.

.

.

David Jou - Mirall de vellut negreDavid Jou

Mirall de vellut negre

Els llibres de l’Escorpí. Poesia, 67
Edicions 62. Barcelona, 1981
ISBN: 8429717447

.

.

.

Ifigenia a «Jacobè», de Joaquim Ruyra

.

.

“Els grecs. Meravellosa font, model puríssim”

Joaquim Ruyra

.

.

.

Joaquim Ruyra

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939)

[…]

L’estiu passat, al tornar de les aules a fi de curs, vaig rebre al cor una forta sotragada al compendre tot d’una la terrible veritat. La Jacobè estava feta una calavera. Magra, tremolosa, amb els ulls fondos i el mirar esbarriat, va comparèixer a saludar-me. Només va adreçar-me un somrís, com si m’hagués anat veient cada dia, i de seguida va retirar-se a la seva cambra amb un caminar desmanyotat, arrossegant pesadament les xinel·les, que duia a retaló. Vaig restar com aombrat d’un llamp. La dida m’estava observant dreta a la llinda d’una porta, sadollant-se amargament de la dolor que es pintava en la meva cara; però no em va ser possible dissimular. Després d’un llarg silenci, la bona dona va rompre en un gemec:

—Filla meva! ¡filla de les meves entranyes!

Les llàgrimes li degotaven per les galtes, i jo em sentia escanyat per un sanglot contingut.

—Ja ho veus, Minguet —Va afegir de seguida—; —aquesta noia se’m fon com un terrosset de neu. Jo no sé pas què fer-hi: li dono tot lo que vol… vianda, més que un llop no en dragaria… Oh! i que se la menja! perquè de gana no n’hi manca pas; però res no li aprofita: se m’aflaqueix com si li robessin la carn a grapats; ella, que feia aquell goig que enartava, ¡tan grassoneta! I surt amb uns estaribots!… ¡Redéu, com s’és tornada! Hi ha dies que la dóna per rentar, i em tira al safaretx els quadros, els llibres, les sabates… tot lo que li sembla brut, sigui lo que vulgui; i, apa!, ensabona que ensabona. ¡N’ha malmeses, de coses! I ara sempre té calor, ella que era tan fredeluga. Moltes nits, a l’hivern, me la trobava asseguda sobre el llit, en camisa, amb la finestra oberta. Entén-ho, això. El metge no sap lo que s’hi pesca: que banys freds, que potingues de ca l’apotecari… Res hi val. Els veïns… mala pesta els sec!… s’hi diverteixen i diuen que ès boja. I jo no sé si sóc jo mateixa, que m’hi he tornada; perquè, vaja això no em cap al magí: és horrorós, horrorós! Què hi dius, tu, Minguet?

[…]

—I què ha dit el metge? No ha vingut, avui? .

—Mira, no me’n parlis, del metge: ja em té sofregida. Fa més de tres setmanes que llenço les receptes a les escombraries. És un toca-sardanes: no sap per quines mars navega. Ramonet, Ramonet, quina paret toques!… uix!… Ara surt amb que el mal gam de la noia ve de les borratxeres del seu pare i dels seus avis. ¿Oi, quina pensada? Jo bec i tu et mareges. ¿Vol-se’n anar al… Déu me contingui!… I mentrestant la Jacobè se’m va morint, se’m va assecant com els pàmpols de la parra, emmalaltint-se més i més a cada glop de medicina que pren. ¡Al diable, les potingues!… No, aquest mal no ès dels que es poden guarir de mà de metge o de manescal: prou que ho veig! Ah, Minguet! corren unes persones ben dolentes!…

 […]

Surto de la casa apesarat. Capbaix i caminant d’esma, me’n vaig ensomniat anguniosament per les imatges de la realitat i per les d’un esdevenidor, més dolorós encara, que estic preveient.

A l’arribar a mig carrer de Mar m’aturo, perquè he vist el doctor Calvet i desitjo preguntar-li de la malalta. El bo de l’home deu tenir alguna visita urgent: va de pressa de pressa. Duu les mans encalofornades a les butxaques del paltó, la mangala sota l’aixella, i el barret al clatell. És blanc de celles, blanc de pestanyes, blanc de cabells i blanc de cutis: en la seva carassa magra i ossuda no hi ha més que blancor, llevat de la tinta blavissa que li acoloreix esblaimadament les nines dels ulls i les venes, que li arboregen pels polsos. Camina de pressa, i tan distret, que no s’adona de mi fins que em planto al davant seu a mitja passa de distància. Aleshores fa un surt, s’atura, m’examina un moment amb mirar miop, i deseguida tanca les parpelles, amb lo qual la seva cara acaba d’esblanqueir-se del tot. Vaig a parlar, però no em dóna temps. Sense obrir els ulls més que de tard en tard i a mitges, diu així, de correguda:

—Ja sé lo que em vols preguntar. Es tracta de la teva teta: oi?… de la Jacobè. Està mala, mala, malíssima. Res: t’ho diré en quatre paraules. Tu, que has estudiat els clàssics grecs, recordaràs, segurament, el cas de la Ifigenia, filla del rei Agamenó, que va ser condemnada a morir en expiació d’una falta del seu pare. Doncs vet aquí un símbol de gran realitat. ¿No m’entens?… He, he, he… En la naturalesa passa així mateix que en la faula, igual, igual: els innocents expien els pecats dels culpables. No es perdona res: cada falta ha de portar el seu càstig, i lo que no ha satisfet en Pau, ho paga en Nicolau. És salat: oi?… He, he, he… Tal vegada jo no patiria de ronquera si el meu besavi no hagués sigut tan aficionat a mastegar tabac negre. Què hi hem de fer? És la llei: flectamus genua. La Jacobè està sota el ganivet del gran sacrificador, un sacerdot implacable en l’exercici de les seves funcions sagrades. Vés: detura el cop, tu. És lo mateix que si et volguessis despullar de la pesantor quan caus daltabaix d’una timba. He, he, he… Aquelles disbauxes, aquelles embriagueses, aquelles brutalitats de tota mena dels serradors, algú les ha de pagar. És inútil que m’estireu els faldons «-Senyor doctor! senyor doctor! un remei, una medicina!…» No hi sóc a temps. Us heu atipat de metzines durant anys i panys i generacions, i voleu que se us curi en el curt espai d’una malaltia. ¡Aneu-los esperant, els miracles!… Allò de que la Ifigenia, ja dalt de l’ara, s’hagués salvat per obra i gràcia d’un déu, és la part inverosímil de la llegenda; és lo que no esdevé mai. ¡Aneu-los esperant pla, els miracles!… He, he, he… Res: no hi comptis, amb la teva teta. Lasciate ogni speranza.

Es treu el rellotge de la butxaca, se’l posa a frec del nas per mirar l’hora, i exclama, arrencant a caminar desaforadament:

—Dos quarts de tres!… Ui, ui, ui!…

Jo prossegueixo el meu passeig, tot donant voltes a les fondes idees que el doctor Calvet acaba de suggerir-me en mig de les seves rialletes cíniques. ¿Serà cert que els nostres vicis més secrets i més íntims no ens afecten a nosaltres sols, sinó que produeixen una sement de dolor que anirà grillant de generació en generació en el cor dels nostres fills? ¡És clar com l’aigua… i no m’hi havia parat mai!… O Déu meu! Tots ens apenem d’oprimir algun cor, de causar algun turment als nostres semblants, i, no obstant, ens lliurem tranquilament a certs excessos que en apariència no danyen tercer i… ¡ah, si veiéssim les llàgrimes que faran vessar!…

[…]

.Jacobé - Ruyra

Joaquim Ruyra
Jacobè
Pinya de rosa

.

.

.

.

.

.

.

.

Ruyra - Pinya de rosaJoaquim Ruyra

Pinya de rosa – Vol. I

Biblioteca Selecta, 19
Editorial Selecta
Barcelona, 1952 (5ª ed.)

.

.

.

Reigzel, l’íntim amic. El cant a l’amistat de Manuel Sayrach. Homer i Reigzel, Aquil·les i Patrocle.

 

.

.

 

Autor: Albert Bonet
Font: vimeo.com

.

.,

Manuel Sayrach i Carreras

Arquitecte i escriptor.
.
Sants, Barcelona, 1886 — Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1937

Fill de Miquel Sayrach i Carabassa . El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.

Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi de la mitologia clàssica, i un monument a Pi i Margall (1931), que no es construïren.

Concebé, influït per Wagner, la creació artística com una integració de les arts i per això planejà la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la Llum , que hauria volgut també musicar, dels quals només publicà Abelard i Eloïsa (1919) iReigzel, l’íntim amic (1920); rebutjà l’oferiment d’Adrià Gual per a estrenar el primer, pel fet de considerar-lo un tot inseparable de la resta de la seva obra encara no escrita. El 1922 presentà a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que publicà el 1931. La seva obra global, fruit insòlit d’un món personal, plenament viscut, més tancat en ell mateix arran de la mort de la seva esposa Montserrat el 1932, és exponent d’un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.

Font: Gran Enciclopèdia Catalana

.

.

.

 

.

Reigzel 2024

.

.

.

.

Reigzel 2025Los “Drames de la llum” (“Dramas de la luz”) ideados por Manuel Sayrach, contemplan […] un conjunto de siete obras, las cuales desarrollarían un concepto de fondo: la patria, el amor, la belleza, la confianza en sí, la amistad, la muerte y la felicidad. Estos conceptos desarrollados por sus correspondientes obras dramáticas, sintetizan el pensamiento del autor, de acuerdo al cual el ser humano cuenta con siete medios que le permiten vincularse con la divinidad. Además, a cada concepto y a cada obra, Sayrach les adjudica uno de los colores del arco iris, haciendo eco del decadentismo, el simbolismo y la poética wagneriana, todas ellas propuestas artísticas que integran diversos estímulos sensoriales como instrumento de influencia en sus espectadores.

El drama “Reigzel, l’íntim amic”, -aparecido en lengua catalana en 1920, en verso y uno de los dos únicos que el autor llegó a publicar-, se ubica en el quinto puesto del conjunto y le corresponde el color azul del arco iris. A la lectura del drama, resulta evidente la razón por la que Sayrach adjudicó a este trabajo el color asociado a la masculinidad. Se trata de una obra donde el protagonista, el co-protagonista y el antagonista son personajes masculinos, una muestra de que en la mentalidad del autor el diálogo más íntimo y más profundo que puede conseguirse entre amigos, sólo puede darse entre personas del mismo sexo.Reigzel 2023

El drama que nos ocupa es la interpretación sayraquiana del mito de Ganímedes. La acción se sitúa en la olimpiada 96, cuatrocientos años antes de Cristo. Reigzel, “Rei gloriós de qui té zel el cel” (“Rey glorioso de quien tiene celo el cielo”), es un privilegiado, un héroe perfecto, un personaje positivo. Además de su belleza extraordinaria, es generoso, íntegro y valiente. Está dispuesto a ofrendar su vida por su amigo-amado: Narcís Vident, una pasión que bordea la homosexualidad pero que se contiene prudentemente respetando el cristianismo que el personaje ya vislumbra y que el autor practica. Reigzel es pues, una fuente de luz y de amor que enamora a todo su entorno y que vive enamorado de su entorno; no deja indiferente a nadie, incluido al padre de los dioses del panteón griego clásico: Zeus, uno de los personajes centrales del drama. De hecho, la tensión dramática de la obra, radica en los intentos de Zeus de poseer a Reigzel. El dios pierde el juicio y en momentos puntuales de la obra, hasta su poder, por el apolíneo efebo; mientras que Reigzel resiste al asedio violento del padre de los dioses. Narcís Vident, el amigo de Reigzel, capturado por Zeus, es la moneda de cambio para conseguir al héroe. Como el Abelardo sayraquiano, Reigzel está henchido de ideales nobles: anhela paz y concordia entre los hombres y los pueblos; transmite energía, vitalidad, belleza y amor. […]

[…]

El entusiasmo de Reigzel por el universo y la naturaleza, hereda la filosofía o la metafísica de Francisco de Asís, de Giordano Bruno, de Spinoza, de Krause y de Nietzsche quienes relacionaron en sus pensamientos, vida, armonía, naturaleza y energía. Esta influencia revela el reconocimiento, la admiración y la propia afinidad que el autor reconocía en los citados pensadores.

[…]

“Reigzel”, el drama de Sayrach, tiene […] un formato bastante similar al del drama que lo precedió: “Abelard i Eloïsa”. La primera escena consiste en la aparición de un nutrido grupo de dioses de religiones diversas, hablando uno a uno sobre el tema de la amistad. Para poder desarrollar esta obertura, Sayrach tuvo que consultar una gran cantidad de textos. Este afán de investigación queda manifiesto a todo lo largo del drama, que destaca por su nivel erudito. Entre los personajes que aparecen en las páginas del libro, encontramos tanto a los dioses griegos: Zeus, Atenea, Urano, Cronos, Hades, Poseidón, etc., como a dramaturgos (Aristófanes, Sófocles, etc.), matemáticos (Arquímedes, Euclides, etc.), poetas (Eurípides), políticos (Alcibíades, Isócrates, etc.), filósofos (Sócrates, Platón), escultores (Fidias, Praxíteles, etc.), pintores (Apeles), historiadores (Tucídides, Jenofonte, etc.) y oradores (Pericles, Lisias, etc.) de la Grecia clásica. Casi todos ellos relativos al siglo V a.c., pero eso no es todo, también desfilan personajes legendarios como Homero o el adivino ciego Tiresias. El catolicismo del autor repercute en la culminación de la obra que trae al escenario a Jesucristo, fundador del imperio espiritual que desplazará a la cultura griega y al imperio romano. No obstante, Sayrach crea dos personajes de ficción para protagonizar su drama: Reigzel y Narcís Vident. El nombre de Narcís nos remite al mito de “Eco y Narciso” y no es casual que el autor indique que Narcís aparezca en el transcurso de la obra vistiendo una túnica de espejos. En realidad Reigzel y Narcís Vident encarnan juntos un mismo personaje, o por lo menos ambos cultivan los mismos valores y los mismos sentimientos. Los dos se aman a sí mismos a través de su alter ego, su exacta correspondencia. El mito de Narciso no estaría completamente repetido si Reigzel y Narcís Vident pudieran poseerse, pero Sayrach demuestra con su drama que como el Narciso mitológico, era víctima del castigo de Némesis.

.

Carlos Lupercio Cruz
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Composició Arquitectònica

Aleix Clapés (1846-1920) y Manuel Sayrach (1886-1937) : en los márgenes del modernismo. Pàgs. 507 i 513.
(Tesi doctoral)
Disponible en línia a Tesis Doctorals en Xarxa TDX

.

.

.

.

Reigzel 2022

.

.

.

 

.

HOMER

Inspira’m!, mon Reigzel, |
Un amical insomni com tu esbelt!…
Poesia ensenya a Homer!|

REIGZEL

Gran Poeta! Això pot ser?
Homer!, Homer!, Homer! Tu ets el primer.
Veig jo tornar-s’ de llum! La vostra lira.
Polsau-la, Homer!, jo us prec. Reigzel t’inspira!

HOMER

Cantaré!, si t’agrada.

REIGZEL

Oh sí! L’Ilíada |

— En tenebrosa nit,…
la son, la qu’esvaeix
les preocupacions de l’ànim,
vençut havia a l’invencible Aquil·les
mentre vetllava al seu amic Patrocle;
fou allavores, que vingué a trobar-lo
l’ànima de l’amic difunt,
dient-li aquestes paraules voladores:
— Tu dorms, Aquil·les,
I no penses en mi.
En tant que jo vivia,
Tu’m cuidaves sol·lícit,
al migdia, a la tarda, a la nit i al matí.
I, ara, tu m’oblides
tot-just m’acabo de morí’…
Ànima errant,
divago sens parà’.
Jo t’ho prego plorant:
dóna’m la teva mà,
que’l teu amic ja no retornarà;
mai més, jamai, essent tu i jo vivents,
podrem confiar-nos nostres pensaments.
Tu qu’ets semblant a un Déu,
oh Aquil·les, vulgue’m escoltar;
sols una cosa, dec-te-la pregar:
Que del teu cos, el meu
no sia mai, oh Aquil·les, separat;
i, units els nostres esperits,
que’ls nostres ossos sien recollits
en el vas d’or de l’íntima amistat!—
— Oh car amic! — Aquil·les respongué: —
com vens a encarregar-me aquestes coses?
Jo obedient, lo que manes compliré.
I ja que venir goses,
apropa’t més a mi, per abrassar-n’s
encar’ que només fos per uns instants. —
I això diguent,
Aquil·les, els seus braços estenent
envers el seu amic, per agafar-lo,
no conseguí atrapar-lo:
va fondre’s l’ànima, com si fos fum,
i s’endinçà ‘n la terra fent grans crits
i Aquil·les despertà a la clara llum.
— Meravellós és mon Amic, oh amics! —
Tots els que s’enteraren,
molt llastimosament tots ells ploraren;
i quan tot eren plors, qu’és bella cosa,
sorgí l’Aurora, la dels dits de rosa.
.     .     .     .     .     .     .     .     .   .     .     .
Íntim Reigzel! No’t veig; sento’l teu plo’…
Ets tu l’ideal Patrocle, Aquil·les, jo! —

.
Reigzel 2028.

.

.

.

.

.

Manuel Sayrach
REIGZEL, l’íntim amich
Acte 3er. Escena II (fragment)
[text adaptat ortogràficament]

.

.

.

.

Autor: Albert Bonet

Font: vimeo.com 

.

.

Reigzel 2026

Il·lustracio de REIGZEL, l’íntim amich. Manuel Sayrach

.

.

.

.

.

Reigzel 2023Manuel Sayrach

REIGZEL
l’íntim amich
Drama de l’amistat en 4 actes i ‘n vers

Tallers d’arts gráficas Henrich i C.ª.
Barcelona, 1920

.

.

.