Arxius

Archive for the ‘Ecos de l’Eneida’ Category

Francesc Parcerisas i Llorenç Riber. L’Eneida a l’aeroport. «Timeo danaos …»

.

.

.
Al fi, per a que entràs [el cavall], los murs romperen,
y assí, de nostres lleys, què és lo que feren?
Los de Troya matexa ho esforçaven,
y assí los de la Audiència ho procuraven.
Allà los del cavall van cremar Troya,
y assí los de a cavall la millor joya.
Allà no·ls van dexar bufets ni taules,
Assí mos han cremat fins als retaules.
.
[Anònim]
Comparació de Cathalunya ab Troya (1641)

.

.

.

.

.

.

Tinc una estona ben llarga a l’aeroport mentre espero l’ar­ribada del vol de la Mireia. Per sort m’he endut una bona lectura per poder distreure el temps mort. Busco un seient i avanço en el primer volum de la traducció de mossèn Llo­renç Riber de l’Eneida. Fa anys que la vaig comprar, quan col·leccionava els volums de la Biblioteca Catalana, però mai no l’he oberta. I l’altre dia, que van sortir a la conversa amb el Carles Miralles les traduccions de mossèn Riber, vaig pen­sar que ara, a l’estiu, sense presses, era el moment ideal per fer una lectura d’aquesta mena. No he avançat gaire, perquè de vegades els noms em confonen i se m’obliden (no recordo que els teucres són els troians i els aqueus els grecs), o hi ha alguna digressió que em fa perdre el fil. Però la llengua de mossèn Riber, el 1917, és farcida de girs i solucions cultes i d’aquell divertit repte —compartit per altres autors de l’èpo­ca, com Carner— d’«anostrar» mots forasters o d’inventar verbs o adjectius que va bé de posar perquè són una peça exigida per la traducció: oblidosa, contrariosos, cli (per in­clinat), feixugós, rioler... Llorenç Riber, que va acabar dis­tanciat del catalanisme cultural i polític, és un personatge que segurament descriu molt bé l’engrescament i defecció d’una part del catalanisme del primer terç del segle xx. Ell, un mallorquí d’origen humil, arribà a tenir un paper impor­tant dins la intel·lectualitat catalana fins a la dictadura de Primo de Rivera, però sembla que les seves col·laboracions a Madrid i les traduccions al castellà van acabar de distan­ciar-lo, abans i després de la guerra, d’aquell mediterraneisme conservador mallorquí, que és el context que dóna sentit a la seva obra. De fet, la traducció de l’Eneida és dedicada a Henrici Prat de la Riba Manibus Sacrum, és a dir, a la màxi­ma personalitat política darrere l’impuls del nou-cents i, al colofó dels dos volums de la traducció, es parla de «l’Eneida de Virgili, ara primerament traduïda en rims catalanescs per Llorenç Riber Campins, prevere, català de Mallorca, nadiu de Campanet…». El pancatalanisme hi sembla de pedra pi­cada. I, per si l’adscripció total al nou-cents pogués deixar algun dubte, en aquesta edició cada part va encapçalada amb una senzilla vinyeta de Joan d’Ivori que recorda una mica les neoclàssiques de John Flaxman per a les obres d’Homer. Al davant de tot, a manera de proemi, hi ha un poema de mossèn Riber dedicat a Virgili i, a la vinyeta cor­responent a aquest pròleg, apareix la imatge d’un poeta togat tocant la lira vora una font amb un bon broll d’aigua i una taula amb craters i bols de fruites a vessar (hi ha un raïm que penja de la vora, sucós), i al fons de tot, menuda, una masia catalana, amb el fumerol que surt de la xemeneia i dos pallers a un costat de l’edifici. Tot un programa estètic d’implanta­ció del classicisme al paisatge rural català!

 

 

Com que el vol duu força retard, de tant en tant m’aixe­co per estirar les cames i canvio de lloc. Aprofito per ob­servar els tipus humans, les ètnies, les llengües, les maneres de vestir, la gesticulació dels qui pul·lulen per aquests ports moderns que són els aeroports. Un badoc a Troia, Tir o Cartago devia fer el mateix que jo faig ara. Tota aquesta gerna­ció moderna —viatgers, turistes, passavolants— no és pas tan diferent de les que descriu Virgili. Potser els seus déus, que feien i desfeien els destins dels homes, eren més con­crets que els nostres (el Progrés, la Tecnologia, els Diners, el Plaer…), però davant de tant anar i venir, dels xiscles dels retrobaments, dels comiats plorosos, també acabo veient els troians departint-se de llurs terres, o plorant els fami­liars o els amics morts. I em retorna, com un eco al fons de la memòria, aquella màxima de la filosofia existencialista, el «ser per a la mort». Començo a fer associacions mentals amb la condició de «transeünt» —«transient»— aplicada a la gernació que emergeix, cofoia o consternada, cada cop que s’obren les portes, o que és engolida pel barquer de torn quan criden el seu vol. Es curiós que les passarel·les per embarcar i desembarcar dels avions es diguin fingers, com si una mà superior expulsés o acollís els viatgers que marxen d’aquesta terra enlairant-se cap al cel o desembar­quen després de travessar l’èter per a un descans merescut.

Sortosament abandono aquesta especulació quan la lectu­ra m’engresca i arribo a la discussió que mantenen els troians sobre si els cal acceptar o destruir l’obsequi del gran cavall de fusta que els han deixat arterosament els grecs. Hi desco­breixo l’opinió desconfiada —i encertada— de Laocoont:

aquest giny, des d’on espien
nostres maisons per a llançar-se assobre
de la ciutat, o altre parany oculta.
No us en fieu d’aquest cavall, o teucres!
Qualsevol cosa aquesta mole sia,
jo tem els grecs, i més quan fan ofrenes!

És una frase que sembla treta en viu de la política ac­tual: com Laocoont, els catalans desconfiem de l’Estat cen­tral perquè sabem que mai no atorga res, que només ens fa ofertes enverinades que, com el cavall de Troia, busquen el nostre anorreament total. Bé, torno a la lectura: ara m’espe­ra la destrucció de Troia i, a continuació, quan arribi la Mi­reia, agafar el tren i fer via, suposo, cap al Cartago de Dido.

.

Francesc Parcerisas
Un estiu

.

.

 

.

.

O dins d’aquesta fusta, reclosos, s’oculten els aqueus, o és una màquina que bastiren contra els nostres murs per espiar-nos les cases i caure’ns a plom damunt la ciutat, o escondeix algun ardit. No us fieu d’aquest cavall, teucres. Sigui com sigui, temo els dànaus, fins quan aporten ofrenes!

.

Eneida, II, 44-49
Traducció de Miquel Dolç

.

.

.

.

O bé dintre d’aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per a assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes.

.

Eneida, II, 44-49
Traducció de Joan Bellès

.

.

.

.

.

.

Francesc Parcerisas
Un estiu

Quaderns Crema
Barcelona, maig de 2018
ISBN: 9788477275954

.

.

.

Virgili
Eneida
Traducció de Mossèn Llorenç Riber, Pvre.

Editorial Catalana
Barcelona, 1917

.

.

.

P. Virgili Maró
Eneida. Vol. I

Fundació Bernat Metge
Barcelona, 1972

.

.

.

Virgili
Eneida
Traducció de Joan Bellès

Ed. Empúries
Barcelona, 1998
ISBN: 9788475966199

.

.

.