Archive

Archive for the ‘Himnes Homèrics’ Category

Del gest de Baubo al «Risus Paschalis»

.

.

.

No creiem pas ja que la veritat continuï essent veritat, si hom li arrabassa el vel. Hem viscut massa per a creure això. Avui dia representa per a nosaltres una qüestió de decència el fet de no voler veure-ho tot nu, el fet de no estar present en tot, el fet de no voler entendre-ho tot i «saber-ho» tot. «¿És veritat que el nostre estimat Déu està present a tot arreu?», preguntà una nena a la seva mare. «Però això ho trobo indecent»: quina advertència per als filòsofs! Caldria retre més honor a la vergonya amb la qual la naturalesa s’ha amagat darrera enigmes i polícromes incerteses. Tal vegada la veritat és una dona que té raons per a no deixar veure les seves raons. Tal vegada el seu nom, per tal de parlar en grec, és Baubo… Oh, aquells grecs! Ells sabien viure: per a això és necessari de romandre coratjosament a la superfície, en el plec, a la pell, adorar l’aparença, creure en les formes, en els sons, en els mots, en l’Olimp sencer de l’aparença. Aquells grecs eren superficials… en virtut de llur profunditat!

Friedrich Nietzsche
Pròleg a la segona edició de La gaia ciència
Traducció de Joan Leita

.

.

.

.

[…] ……………………………………………………Mes Demèter
la qui regeix el temps de l’any i duu fruites esplèndides
refusà la cadira esplendenta, restant silenciosa,
baixos els ulls divins; en tant Iamba, la dòna
d’honestos pensaments, li acostà un altre seti, cobrint-lo
amb una pell blanca. Asseguda que fou,  amb ses mans abaixava
el vel que la cobria; mes encara restà molta estona
adolorida i muda la dea, sens paraula
ni moure’s ni somriure, ni voler menjà o beure,
tota plena de dol de sa filla l’esvelta. Iamba, llavores,
la honesta i alegra de mena, començà graciosa
a parlâ agudament, i a la dea mogué a l’esplai i al mig-riure.
Metanira, llavors, oferia-li vi dolç com la mel en la copa;
mes ella refusava-la, perquè el vi acolorat no li era
lícit de beure, i en compte demanà una polenta. Mesclaven-li,
doncs, l’aigua amb la farina, com ella volgué, i feu llavores
la libació sagrada. […]
.
Himne homèric a Demèter
Versió de Joan Maragall

.

.

.

En les generoses i completes “Notícies preliminars” amb les que encapçala la seva traducció del Recull de metamorfosis, d’Antoní Liberal, el professor Jaume Almirall, en tractar de l’episodi d’Ascàlabos, dins del mite de Demèter, ens fa un acurada referència a les figures de Iambe i Baubo, actores principals, també, del referit mite:

.

[…] la […] primera formulació extensa i detallada [del mite de Demèter i Persèfone] és la que constitueix l’Himne homèric a Demèter, que és precisament el relat etiològic de la instauració dels misteris d’Eleusis. En el seu errabundeig, la deessa, sota l’aparença d’una anciana, arriba a Eleusis, on és rebuda a la casa dels reis de la ciutat, Cèleu i Metanira. El poema subratlla uns trets de Demèter —el posat trist i silenciós, la privació de menjar i beguda— que formaven part del ritu eleusini. En aquest punt, però, entra en acció la vella Iambe, serventa de la casa, que amb les seves bromes aconsegueix alegrar l’ànim de la dea. Seguidament, la reina li ofereix una copa de vi; Demèter, adduïnt que no li es permès tastar-lo, li ensenya, en canvi, a preparar una beguda, que tot seguit es beurà: el ciceó —igualment un element constitutiu del ritual dels misteris—. […]

[…]

En la versió òrfica del mite de Demèter, el nom de la dona que l’acull és Baubo; aquesta, contrariada perquè la deessa no accepta la beguda que li ha ofert, s’alça la túnica i li mostra els genitals, provocant d’aquesta manera el riure de Demèter […]. Baubo, que també es relaciona amb el món infernal —com Gel·lo i altres figures semblants— amb la seva desinhibició i impudícia, amb el seu riure franc i groller, és el contrapunt nesessari de la deessa silenciosa i trista; representa la relació indissociable que els misteris ofereixen entre el sagrat i l’obscè, entre la fertilitat dels camps i la sexualitat humana.[…]

Jaume Almirall Sardà
Notícies preliminars al Recull de Metamorfosis d’Antoní Liberal

.

.

.

.

Iambe

[…] Baubó, que había recibido a Deo [Demeter] en hospitalidad, ofreció a la diosa «ciceón», pero ella rechazó cogerlo y no quiso beberlo (puesto que se encontraba de duelo). Baubó se entristeció mucho pensando que la despreciaba y entonces, levantando su túnica, muestra su desnudez a la diosa. Deo se divierte con el espectáculo y a duras penas acepta la bebida, alegre con la visión.

¡Éstos son los misterios ocultos de los atenienses! También los cuenta Orfeo. Te citaré sus mismos versos, para que tengas como testigo al «mistagogo» de esta desvergüenza:

Después de hablar así, se subió el peplo y mostró todo su cuerpo, hasta las formas que menos convienen. Se encontraba presente el niño Yaco y, riéndose, le golpeaba con la mano por debajo del pecho. Y cuando la diosa se sonrió en su corazón, aceptó la multicolor copa, donde se hallaba el ciceón.

Climent d’Alexandria
Protrèptic, II, 20-3. 21-1
Traducció de Mª Consolación Isart Hernández

.

.

.

.

.

LET US NOT FORGET BAUBO

.

And when neither joke nor jest
would cheer up Demeter —
still grieving heavily for her daughter —
didn’t fun-loving Baubo
lift up her dress
in cunning flash of flesh?
.
Whatever totem was disclosed —
Whatever version of Moses’ burning bush
it made the corn-goddess laugh out loud —
O that honest seat of life!
.
And with her laughter came her balance
and with her balance — spirit
and spirit-restored she confronted
the father-of-the Gods once more.
And didn’t Zeus command Hades to release her daughter?
And didn’t her daughter’s return spell spring and summer?
.
Here’s to our, Baubo, Ancient one of Mirth.
Here’s to the shining weapon of her skirt.

.
Grace Nichols
Picasso, I want my face back
.

.

.

.

.

.

.

.

 TRICKY D.I.S.C.O

.

Ms Baubo

She trickster

 dances Demeter across pulsing boards ,

mirror ball snow glints against sparkled balaclava,

a stretched red sequinned boob  tube over  laughing torso,  her

regulars stand at the bar, laugh and point, expect her usual grin

not bare-faced cheek covered with dead-pan expression, as

 she spins a mourning goddess across her lit-up floor.

 Hades keeps mothers in the underworld, under here

their heads push against the ceiling, engaged,

waiting for the earth to open like a womb,

to contract, push them gasping into

spring air, bloody, beautiful

un-bowed. Baubo reveals

herself to Demeter;

teases a

thaw.

Lucy FurlongPUSSY-RIOT
Dins del projectePoems for Pussy Riot“,
de l’“English Pen”

.

.

.

.

.

.

.

.

Fent un gran canvi en el context, però en la mateixa línia del sagrat/obscè i del riure, fruit de l’obscè, com a guaridor de la pena, ja sigui per Persèfone, ja sigui per Jesucrist, i com a porta per a la reaparició/ressurrecció d’aquests, cal citar Maria Caterina Jacobelli i el seu interessant llibre Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual,  on diu:

.

IMG_1107[…] farà uns deu anys, estava llegint un llibre de V. Ja. Propp, Edipo alla luce del folclore. Quattro studii di etnografia storico-strutturale. Poques pàgines, denses, rigurosament documentades. S’hi feia referència a un fet curiós i desconcertant que passava a l’Alemanya del segle XVI: durant la missa de Pasqua, el predicador deia i feia autèntiques indecències sobre l’altar, arribant al punt de mostrar els genitals per a fer riure als fidels. Aquest riure tenia un nom precís: risus paschalis.

[…]

L’any 1518, el dia 13 de les calendes de maig, Wolfgang Capito escrivia des de Basilea una carta a un cert Càndid del qual no sabem altra cosa sinó que —segons Capito— tenia necessitat d’«afilar el seu ju­dici» sobre algunes coses, talment com s’esmola el ferro «sobre una pedra». Junt amb la seva carta Ca­pito enviava a Càndid una altra carta que el sacerdot Joan Ecolampadi havia adreçat al mateix Capito i que és coneguda amb el títol De risu paschali, Oecolampadii, ad V. Capitonem Theologum Epistola apologe­tica.

També aquesta va ser escrita a Basilea el mes de març del mateix any. És en llatí, però hi ha vint-i-una expressions i citacions en grec i dos en hebreu, de les quals una és un versicle d’Isaïes. Aquest és potser el document més antic conegut fins ara que descriu llargament i de manera detallada el fenomen que coneixem amb el nom de risus paschalis.

Johann Hausschein —en grec Oikolampadios— va néixer a Weinsberg (Württemberg) l’any 1482 i va morir a Basilea el 1531.  Ordenat sacerdot, es distingí per la seva cultura i honestedat de costums. Capito el descriu com un «gran home per la doctrina, talent i integritat de vida (…) sacerdot seriós i pietós». Pre­dicador valent, amic d’Erasme de Rotterdam, col·la­borà amb ell en la traducció del Nou Testament del grec al llatí; el 1521-1522 s’adherí a la Reforma i n’es­devingué pastor a Basilea, on contribuí amb la seva ardorosa predicació a fer acceptar la fe protestant a la ciutat. Personalitat de relleu, Enric VIII s’hi adre­çà perquè li facilités l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó.

Va ser precisament per la seva manera de predicar que, quan era encara sacerdot catòlic, Ecolampadi fou violentament criticat per un grup de persones que ell no concreta en la carta; en efecte, si de primer parla genèricament dels seus opositors, després es refereix sempre a una sola persona que ell anomena amb menyspreu geloiasés noster (el nostre fastigós bufó). Aquestes persones -o aquesta persona- s’havien queixat a Capito de la predicació d’Ecolampadi, dient que era nimium serius concinator, nec satis serius, ne concionator quidem [Predicador massa seriós, no prou serios, ni tan sols predicador] i hi havien recorregut per tal que —diu Escolampadi— «tu treguis les brosses dels meus ulls lleganyosos», i afegeix:

Em sorprèn que aquells Murmuradors hagin estat tan desvergonyits, ells que no han tingut cap pudor per fer un retret tan insuls, sobretot davant teu que m’ets un amic capaç de donar un judici que no sigui catarrós.

La violència del llenguatge d’Ecolampadi i el motiu de la seva carta apologètica adreçada a Capito, s’ex­pliquen perquè efectivament aquest darrer —malgrat la seva indubtable competència teològica unida a una gran honestedat de costums— havia cregut que Eco­lampadi havia actuat malament, i li ho havia escrit «potser, atesa l’amistat, una mica massa imperiosament». D’aquí l’apassionada autodefensa del predi­cador de Basilea.

També Capito era predicador. Nascut el 1748 a Hagenau, sacerdot predicador a la catedral de Basilea, tingué semblantment una notable influència en la di­fusió de la Reforma a la qual s’havia adherit. Profes­sor de teologia, serà un dels autors de la Confessió tetrapolitana

La qüestió sobre la qual Capito havia expressat el seu parer en confrontació amb Ecolampadi és el risus paschalis. En les seves línies essencials, es tractava d’això: el matí de pasqua, durant la missa de la re­surrecció, el predicador provocava el riure dels fidels; d’aquí el nom de risus paschalis. Però aquest riure era obtingut per tots els mitjans, sobretot amb ges­tos i amb paraules en què predominava el component obscè.

Capito en fa una detallada relació en la carta a Càn­did, i diu:

El motiu (pel qual és criticat Ecolampadi) és que ell no espanta amb la veu ni amb l’allau de gestos les donetes (…), ni amb fingides amenaces, ni amb to Salmoneu. A més, en comptes de ser agosarat, és a dir de contar acudits i fer bromes manllevats de les cuines, ell se n’absté obstinadament. No empeny els oïdors a riure descaradament mentre anuncia el Crist, ni bromeja amb paraules obscenes, ni imita un que es masturba —com un histrió— ni posa davant els ulls coses que els cònjuges solen amagar a la seva cambra i que cal fer sense testimonis.

Capito defensa aquesta manera d’actuar, perquè altrament

els predicadors parlarien en temples buits. El poble, en efecte, és tan mancat de criteri, que escolta sobretot aquell predicador que excita la gent amb paraules obscenes o fent el bufó desvergonyit i amb paraules confuses, o més ben dit, empastifades d’un riure indigne d’aquell home i d’aquell lloc.

[…]

Maria Caterina Jacobelli
Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual
Traducció de Xavier Vilaró

.

..

.

Nietzsche - La Gaia CiènciaFriedrich Nietzsche

La gaia ciència

Traducció de Joan Leita
Edició a cura de Josep Ramoneda
Textos filosòfics, 32
Editorial Laia. Barcelona, 1984
ISBN: 8472224392

.

.

Himnes Homèrics MaragallHimnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

Recull de Metamorfosis - Liberal - AlmirallAntoní Liberal

Recull de metamorfosis

Introducció general, notícies preliminars, traducció i notes de
Jaume Almirall i Sardà
Història de la transmissió i text grec establert per
Esteban Calderón Dorda
Fundació Bernat Metge – Editorial Alpha. Barcelona 2012
ISBN: 9788498592061

.

.

.

Grace Nichols - PicassoGrace Nichols

Picasso, I want my face back

Bloodaxe Books

Tarset, Northumberland, 2009

ISBN: 9781852248505

.

.

.

IMG_1107Maria Caterina Jacobelli

Risus Paschalis. El fonament teològic del plaer sexual

Traducció de Xavier Vilaró

Editorial Planeta. Barcelona, 1991

ISBN: 9788432037061.

.

.

Devereux - La vulve mithiqueGeorges Devereux

Baubo, la vulve mithique

Petite Bibliothèque Payot, 823

Éditions Payot & Rivages. Paris, 2011

ISBN: 9782228906944

.

.

.

Sanyal - VulvaMithu M. Sanyal

Vulva. La revelación del sexo invisible

Colección Argumentos, 437.

Editorial Anagrama. Barcelona, 2012

ISBN: 9788433963390

.

.

.

 

.

Els Himnes Homèrics en versió de Joan Maragall

Carles Riba i els Himnes homèrics d’en Maragall

.

.

Sóm a principis de 1918. Un jove Carles Riba està traduïnt en vers l’Odissea d’Homer. Anys després en farà, és ben sabut, una nova versió, que superarà de molt la primera.

Riba, en la seva tasca, té un clar referent. L’obra feta pel poeta Maragall en portar a versos catalans els Himnes homèrics. Riba, en fa una anàlisi apassionada en un seguit d’articles publicats a La Veu de Catalunya. A continuació en portem aquí alguns fragments. El text complet el podeu trobar, si voleu, aquí.

Diu Riba:

..

.

.

.

.

.

III

.

De res no és tan avara una poesia, com del timbre dels seus mots. I amb el timbre, el color; i encara allò que Joubert, aquest il·luminat del misteri dels mots, hi sentia: el volum, que els fa alats o flotants, feixucs o esvaïts.

Per reduir-ho a un sol terme: la música —ni més ni menys tal com Verlaine la volia, ans que tota cosa, pel seu vers—. D’anar oblidant que a la música també li cal un pur contorn —altrament allò que de més espiritu­al tenen les coses, s’és dit profundament a Catalunya— el credo verlainià ha degenerat, per no citar més que una sola cosa, fins a les cançons de Maeterlinck.

Música tota pur contorn fou la d’Homer, i àdhuc la dels lírics hel·lènics més apassionats. ¿Caldria preguntar si fou de por que el ressò prostituís el so, que amb prou feines a Grècia es gosà l’harmonia? ¿Si aquest musical res­sò no fou per als grecs, i per a llurs hereus d’arreu i de sempre, un afer pri­vat de la intimitat de cada esperit, que, si no és sota pecat d’impudor, nin­gú no gosaria publicar?

Per això el poeta ha de comptar amb una certa comunitat d’oïda en el seu públic, per poder comptar amb una certa comunió de ressò —llevat d aquell «dins del dins» que ja no compta.

Per això, cada època ha tingut la seva música; la té cada país: hi ha ha­gut una orella grega; hi ha una orella catalana; hi ha, més, una orella cata­lana del dia d’avui.

Per això, repetim, una llengua, una poesia és tan avara dels seus timbres, dels seus colors, dels seus volums, de la seva música, en un mot. Copsareu les molles cadences i els flonjos acords jònics: no allò altre que morí amb Homer i els seus oients. Així els francesos es guarden per a ells sols, per a ells tots sols llur Verlaine: i qui sap si ja se’ls comença d’esmunyir, avui.

Per això, qui voldrà traduir —quin trasbalsament, direu, fer passar la música d’una llengua a una altra llengua. Si no fos trasbalsament no seria traducció. Cal oblidar i fer-se lliure davant d’allò que per no ser esclau mi­llor s’esvairia: i aleshores recrear-ho. Cal deixar que l’esperit s’entengui de dret amb l’esperit.

Així féu En Maragall quan nostra els Himnes Homèrics; els cantà, en música tota pur contorn, per a l’orella catalana nostra.

Ell, que quan pintava, ho feia a masses crues, al fresc… Però, veieu? No es pot parlar, sinó per comparances, d’allò que cada poeta té de més per­sonal, i que ressona dins d allò que cada oient té de més personal. Som a la llinda mateix de l’inefable. Tota aquesta estona que hi estem rodant da­vant. Per entrar-hi, cal callar.

Escoltem, doncs, aquests himnes en silenci.

I després del silenci seguirem parlant.

.

IV

.

La vida dels mots, té molt d’humana. Tenen, sens dubte, una fesomia i tam­bé un seny; tenen una família: avior, germandat i fillada; neixen, poncellen i declinen; viuen, sobretot, cadascun a la seva manera, qui retret, qui voltat d’a­mics, qui plàcidament, qui corrent l’aventura, qui en servitud, qui governant.

Ens són hermètics fins que no hi hem lligat amistat; però aleshores, ca­da vegada que els trobem, mouen dins de nosaltres, com els cercles de l’ai­gua sota el patac d’una pedra, tota una vivor de records, d’associacions, de referències, de desigs. Tot això, tan ràpid, que és inconscient si es vol, però és. I cada nova vegada és rica de les vegades anteriors.

I igual que un mateix amic, essent sempre ell, la seva presència té diver­sa irradiació en cadascun dels seus amics, així cada mot pels homes d’una mateixa llengua. El mot «mar», per exemple, és sentit amb diversa emoció per qui hi és nat davant o pel terrassà, per qui ha navegat o per qui no ha entrat mai per les molles senderes, per qui hi ha festejat a la vora o per qui hi ha tingut negat algú que estimava, per qui sent en la seva raça la salabror incorrupta del mar veí, o per l’incurós de teories mediterrànies.

Veieu, doncs, quins fils tan subtils maneja el poeta, quan ajunta dolça­ment els mots. Cada mot, un món. El diví Edgar Poe, creia que cada mot dit amb passió crea un món en els espais siderals. Cada mot dit amb amor i escoltat amb amor, passa, certament, com una esfera rodolant per la in­finitat de l’esperit.

Cal que el poeta procedeixi dintre un sistema, perquè els camins d’uns mots no destorbin els camins d’altres mots.

Això es diu ordinàriament amb una paraula que fa una justíssima com­parança; cal que guardi un to. Així, dins un poema ben ordenat els mots estan els uns amb els altres en unes certes relacions definides de sonoritat i d’interval, com si diguéssim. El poeta us té presos en el seu corrent sug­geridor; modularà que ni en sentireu trasbals, us estremireu amb tal cro­matisme expressiu, però no perdonaríeu un cromatisme viciós, ja ni es­coltaríeu si teméssiu que pogués desentonar (tanmateix potser no s’és tan exigent en poesia).

Tal com dèiem en parlar de la música dels mots, el poeta no pot fer compte d’allò més personal de cadascun dels seus oients; però ha de conèi­xer, amb una sàvia intuïció, amb una adaptació humil, quins són els tons que suscitaran irradiacions de llum dintre les ànimes a ell atentes.

També és això alguna cosa avara i esvaïdissa, que fuig amb el temps i és retinguda per les fronteres.

El traductor, no pot transportar-ho. Ho ha de recrear.

Per això cada època ha fet la seva versió, d’Homer per exemple, puix que d’Homer parlàvem. Cada època ha volgut que Homer li parlés en el seu to. Però massa s’és oblidat que una versió es deu no solament a l’egoisme de l’època en què es fa, sinó també i més encara ha de ser fidel al seu senyor primer. Massa artificiós fou Pope, massa polida Mme. Dacier.

Per amor d’aquesta fidelitat, més val, si calia, arbitrar l’època.

Caldrà, per acabar, dir encara com fou així la magna conquesta del nos­tre Maragall, en una intuïció —sabem el que diem— miraculosa.

.

V

.

[…] Aquesta intuïció no s’adormissa un moment de cap a cap de l’obra d’En Maragall. No és un llenguatge de llibres, sinó de raça vivent sota un aire blau i damunt un terròs agre.

Parafrasejà Homer en Nausica, el traduí en els Himnes, i Homer continuà essent en català una cosa de raça vivent. I això fou el miracle.

Oblidem els calcs dels hel·lenistes de bona fe que comptaven amb llen­gües dòcils que feien la feina per ells; oblidem les pàl·lides versions conjuminades a còpia de paperetes erudites, i que sempre semblen improvisades en una aula de grec segon; oblidem les versions a la moda de la cort de la reina Anna, o a la moda marinista, o a la moda romàntica; oblidem tants de déus i d’herois, i tants de senzills mariners o serventes o dides, tots fent invariablement «les graves et les fiers».

No s’ha parlat tant dels déus amb forma i passions d’homes vius? Per què hem hagut d’esperar fins que el nostre Maragall fes parlar així a Apol·ló:

—Ah, mentideret! Que n’ets de dolent! Prou estic segur
que més d’una volta ficant-te per dintre els palaus, a la nit,
ben quietament t’ho enduràs tot, deixant an els homes
ni sols un llit per dormir; tal te saps valer!

O bé que Cal·lídica la franca digués a Demèter, del fill tardà de la mare:

……………………… … Si ara tu el criessis
i arribés a ser gran, ten veuries de rica i contemplada
i envejada de totes les dones, d’haver-li sigut dida.

O que el sorrut patró tirreni reptés així:

……………………… —Tu vés de cuidar-te
del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:
d’aquest que se’n cuidin aquells que els pertoca.

En comptes de tirreni, no diríeu blanenc, i al costat d’Homer no pen­seu en En Ruyra?

.

*    *    *

.

Un ritme inestroncable, sempre renovant-se de la mateixa substància pròpia, i que com la passa dels déus avença mai las i no petja; una músi­ca que és una crua línia melòdica, lenta i somrient: un to que ens commou fins allò més íntim de les nostres entranyes catalanes: així, doncs, el gran Maragall veié aquests himnes, posthomèrics, diuen, però tan homè­rics encara.

I una segona florida, fou Nausica.

I no ens haurem de plànyer que la freda mort hagués, per ventura, afollat una terça florida magna: la versió perfeta de l’Odissea i de la Ilíada?

.

Carles Riba

.

.

.
.

Carles Riba

Obres completes. II. Assaigs crítics.

Introducció de Giuseppe E. Sansone

Edició a cura de J.Ll. Marfany.

clàssics catalans del segle xx

edicions 62, barcelona, 1967

.

.

.

Jordi Malé

Carles Riba i la traducció

Quaderns, 1

Punctum & Trilcat. Lleida, 2006

ISBN: 9788493480257

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – II A Apol·ló Piti

..

.

.

 

II

.

A Apol·ló Piti

.

.

Apol·ló sobirà : és teva la Lícia i l’amable Meonia,

i Milet vora’l mar, ciutat agradosa; pro encara és a Delos

voltada tota ella pel bat de les ones, on més regnes tu.

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Heus-aquí que ja el fill de Leto gloriosa se’n va,

polsant la còncava lira, envers el terrer pedregós

de Pito; cobert de flairosos vestits divinals,

fent sonâ harmoniosa la lira amb son plectre d’or;

i allí, alçant-se, tant ràpid com el pensament,

de terra a l’Olimp, se n’entra de Zeus al palau, a l’augusta

companyía dels déus immortals, atents de seguida

a la cítara, al cant; i totes les Muses, amb veu harmoniosa,

segueixen-lo i canten la gloria eterna dels déus

amb la miseria  reben els homes i dònes mortals

que viuen amb seny insegur i no tenen remei ni esperança

davant la trista vellesa i la mort. Llavores les Càrites

de cabellera formosa, i les Hores benignes, i la bella Harmonia,

i Heba, i encara la filla de Zeus, Afrodita d’or,

se dónen les mans l’una a l’altra i comencen la dança; i amb elles,

no lletja i petita, ans molt admirable pel rostre i l’alçada,

Artemis, la que ama llançâ al lluny sagetes, la igual d’Apol·ló;

i Ares i Argifont vigilant s’hi posen amb elles,

mentre Febos toca la cítara d’alegre ressò;

i llurs peus radiants, i llurs túniques d’or, que voleien,

resplendeixen al lluny; i Leto dels bells cabells rossos

i Zeus provident, contemplant-los plegats, s’alegren el cor.

Què més podré dir, per lloar-te, a tu, ja lloat per molts cants?

¿Cantaré ton amor de llavores que volíes Atzantida, la verge,

a l’ensems del semblant a un déu Isquis Elatiònida, senyor de cavalls?

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .  

¿O de quan tu, al-lluny-feridor, te n’anares cercant

per la terra l’indret millor per ton oracle primer?

A la Pieria, llavors descendires de l’Olimp, travessares el Lacmó,

i l’Ematia i els Perrebs, i anares a Jolcos i a Ceneos i a Eubea,

famosa en ses naus, aturant-te en la plana de Lelas; i allí

¿no’t plagué de bastir-hi el teu temple, enrondant-lo de boscos sagrats,

Apol·ló, oh tu, al-lluny feridor? Te n’anares, passares l’Euripos,

pujares la verda i divina muntanya, i d’allí tot seguit

te’n vares anâ a Micalessos, de Teumessos als flonjos herbeis.

I a Tebes vingueres. Tota ella era un bosc: cap mortal habitava

encara la Tebes sagrada; camins ni dreceres no’s veien

en la plana tan fèrtil en blat avui; prò tenia molt bosc.

I encara avançares, Apol·ló, al-lluny-feridor, i arribares

a Onquestos, al bosc tant magnífic, sagrat a Posseidó.

Allí, sotmès, bufa el cavall al bell carro junyit;

i el que’l mena, anc que destre, salta en terra amatent

caminant, i el corcer arrocega el carro buit ressonant;

i si el porta de sí al lloc sagrat entre’ls arbres, allí és desjunyit,

i resta el carro, vares en terra, segons culte antic,

al déu consagrat. Oh Apol·ló, al-lluny-feridor, tu passares

encara d’allí, i, travessant els Cefisos de bella corrent,

que desde Lilea eixampla ses aigües, després d’Ocalea

que aixeca ses torres; i encara després d’Haliartos herbosa,

vegeres Telfusa, la plàcida terra que’t fou molt plaenta

per bastir-hi ton temple i posar-hi el bosc sagrat a l’entorn.

T’hi aturares davant i digueres aquestes alades paraules:

—Telfusa! Jo penso bastir damunt teu un temple molt gran,

oracle dels homes, que sempre hi duràn sacrificis perfets;

i, tant aquells de la rica terra del Peloponès

com altres d’Europa i aquells de les illes, voltades de mar,

vindràn a aconsellar-s’hi, i jo, en el temple opulent,

els dictaré la certa resposta, i profetitzaré.—

Aixís parlant, Febos Apol·ló posà els fonaments

amples i llargs i forts. Mes Telfusa, a l’instant,

molt excitada en son cor, aquestos mots li digué:

—Oh Febos Apol·lo sobirà, al-lluny-feridor!

Escolta les paraules que’t vull posâ en l’esperit:

Tu ara vols bastir-me un temple gran al damunt,

oracle dels homes, que sempre hi duràn sacrificis perfets:

doncs lo que vaig  a dir-te’n sia present a ton cor:

que sempre més serà torbat pel pas i el soroll

dels ràpids cavalls i de les mules que vénen sovint a abeurar’s

en mes sagrades fonts; i els homes aquí es distrauràn

mirant els carros ben fets i amb el brogit dels corcers

ans que parar la ment en ton temple i en tot lo de dins.

Doncs creu-me, oh sobirà, encar que sies més gran

i en tot millor que jo: fes-lo a Crissa i adins

les gorges del Parnàs. Allí no’t torbaràn

els carros ben fets, ni el soroll de tants cavalls peu-lleugers

en torn de l’ara cabdal: allí les races millors

dels homes portaràn llurs presents , invocant-te  amb el crit

d’Ié Peàn!, i tu, tot joiós, d’arreu a l’entorn

 rebràs les belles ofrenes. — Telfusa, així havent parlat,

 el cor persuadí d’al-lluny-feridor : conseguí

 servar la gloria propia per ella i no deure-la a ell.

 Llavors, oh Apolló, al-lluny-feridor, te n’anares enllà,

 passant la ciutat dels Flegis dolents, que, havent en la terra

 bella estada en la vall del Cefisos, no curen de Zeus.

 D’allí, àgil, pujares corrent al coll de la serra,

 i arribares a Crissa, assota’l Parnàs ple de neu,

 encarada a Zèfir : damunt, sospesa, té la gran penya;

 i, assota, la vall tant pregona i aspra. Febos Apolló

 pensà bastir-hi son temple, i aquestes paraules digué :

 — Aquest és el lloc on penso bastir-hi un temple molt gran,

 oracle dels homes, que sempre hi duran sacrificis perfets;

 i, tant aquells de la rica terra del Peloponès

 com altres d’Europa i aquells de les illes, voltades de mar,

 vindran a aconsellar-s’hi, i jo, en el temple opulent,

 els dictaré la certa resposta, i profetitzaré. —

 Aixís parlant, Febos Apolló posà els fonaments

amples i llargs i forts; i, al damunt, Trofoni i Agamedes,

els fills d’aquell Erginos tant car als déus immortals,

hi feren de pedra el llindar : molts homes, després, a l’entorn

bastiren el temple de pedra picada, per sempre famós.

Aprop d’allí hi havia una font de bella corrent,

on fou que’l fill de Zeus occí, amb son arc tant fort,

una dragona forçuda que hi havia, molt terrible i gran,

que feia, damunt de la terra, an els homes, maleses sens fi,

devorant les ovelles de peu graciós, i ensagnant-ho tot.

Era aquella que un temps crià l’horrible i funest Tifaó,

terror dels mortals, per ordre d’Hera, del trono d’or,

que l’havia infantat irada amb el Pare dels Déus

perquè ell generà tot sol, dins son cap, Atenea immortal.

Llavores, Hera, irritada, havia dit an els déus :

— Déus i dees, oïu-me : Zeus, dels núvols senyor,

amb tot i haver-me fet sa esposa, i honesta que’n soc,

és primê a menysprear-me : vegeu com, fòra de mi,

ell tot sol ha infantat Atenea, de l’ull esplendent

i excelsa per tant en mig de tots els déus immortals;

mentre que’l nostre fill Hefestos, infantat per mi,

és feble entre tots vosaltres i coix d’ambdós peus,

perquè, prenent-lo amb ses mans, llançava’l; caigué fins al mar,

i allí, de Nereu la filla, Tetis, la dels peus d’argent,

rebia’l, i amb totes les seves germanes prengué cura d’ell.

Altrament hauries de plaure als déus benhaurats.

Tu, fals! tu, dolent! Encara maquines quelcom?

I gosares tot sol generar Atenea de l’ull esplendent?

¿Per ventura et pensaves que jo ja no puc infantar,

amb tot i du el nom de muller teva entre’ls déus immortals

que som al cel ample? Doncs mira : quelcom se m’acut

que cert te doldrà : que jo faré nàixer de mi un fill,

posant-lo entre’ls deus immortals, sens que deshonri per’xò

ton llit sagrat, que és el meu. Mai més en ell m’ajaure,

restant, en mig tots els altres déus, allunyada de tu. —

Havent així parlat Hera, la dels grossos ulls

de bou, se n’anà irada, i batent la terra amb sa mà,

digué aquestes paraules com una invocació:

— Oïu-me, ara, Terra, i adalt tu, ample cel;

i vosaltres també, Titans, que sou soterrats

entorn del Tàrtar gran i que heu generat

els homes i els déus : vullau-me escoltar, i doneu-me un fill

sense que Zeus hi tinga cap part, i no menys fort que ell,

sinó que ho sia tant més, com Zeus que al lluny del lluny mira,

més que Cronos ho fou. — I havent així parlat,

baté amb la mà fortament la terra vivificadora,

que tota es remogué; i Hera, veient-ho, alegrava’s

creient ja veure complert el seu gran desig.

I en tot un any no anà al llit de Zeus providencial,

ni s’assegué, com solia, al trono, tant ben treballat,

sinó que restà en el seu temple voltada d’humils suplicants

delitant-se en els molts sacrificis d’ovelles que eren oferts

a Hera l’augusta, la dea dels grans ulls de bou.

Mes, tantost hagueren passat les nits i els dies,

i complerta que fou la roda de les estacions,

ella infanta son fill, l’horrible i cruel Tifaó,

que en res s’assembla an els homes ni als déus immortals

i per la terra és un càstic. Hera, la dels ulls de bou,

deixava aquell monstre a cura del monstre de Crisa; i, així,

tants mals pervingueren als homes, que’l qui l’encontrava,

amb ell encontrava son dia fatal : això fins i a tant

que Apolló sobirà, al-lluny-feridor, li etjegà el fort tret.

Jagué revolcant-se la bèstia per terra amb panteix molt gran

del dolor que havia; llançà un crit terrible com no’s puga dir,

i, recargolant-se dintre la boscuria d’ací per enllà,

exhalà la vida amb la sang. Apolló se’n lloà, i deia així:

— Podreix-te ara aquí damunt de la terra nodridora d’homes:

ja més no seràs, vivint, la terrible ruïna dels mortals

que menjen els fruits de la nodridora terra; aquí portaran

en pau sacrificis perfets, i mai més Tifaó ni la fosca

Quimera amb la mort funesta els allunyin; podrida seràs

per la negra terra i els raigs del fill d’Hiperió resplendent. —

I, així havent parlat gloriant-se, ja l’ull de la bèstia s’omplí

de tenebra. I la força sagrada d’Helios podria son cos.

Per això és que aquell lloc se nomena Pitó, i Piti an el déu.

Febos Apolló conegué amb tot això, en l’esperit,

que Telfusa, la font de bella corrent, l’havia enganyat,

i va anar-hi ple d’ira. Aviat hi arribà; i, acostant-s’hi, va dir-li:

—           Telfusa : ja que volgueres així enganyar mon esprit,

no’t serà lícit ja més escórrer ta bella corrent

per terra tant delitosa : per mi i no per tu, glòria haurà. —

Digué Apolló, al-lluny-feridor; i la roca tombà,

sepultant la corrent; i al costat d’aquella que fou bella font,

i adins d’un bosc sagrat, de molts arbres, son temple aixecà,

i allí tot-hom va invocar-lo amb el nom d’Apolló Telfusí,

perquè hi vencé la sagrada corrent de Telfusa, la font.

Després d’això, Febos Apolló pensà, en son esprit,

a quins homes caldria iniciar en son culte sagrat

perquè en la Pitó rocosa el servissen, estant-li a oferir

els sacrificis, i a més anunciessen al món

tots els oracles que ell, Febos Apolló, de l’arc d’or,

dictés de son antre dessota’l Parnàs i al peu del llorer.

Mentre ho pensava vegé damunt de la mar de color de vi

una lleugera nau que venia amb molts homes adins

i molt bons : eren de Creta, de Cnossos, la ciutat de Minos,

que pel guany i els afers anaven per mar en la negra nau,

de Pilos envers els sorrals i la gent que hi viu. Apolló,

veient-los, llançava’s al mar, semblança prenent d’un delfí,

i, en la nau lleugera ficant-se, s’hi ajeia com monstre paurós

i no fou conegut. Revolcava’s arreu commovent el fustam

de la nau. Sens paraula restaven els homes, tement, asseguts,

sens fer maniobra : no içaven les veles, immòbils restant

en la fonda nau de la negra proa i al costat dels rems,

tal com se trobaven; i aixís navegaren. El Notos violent

tirant endarrera la ràpida nau,  passaren Malea,

i davant de la terra laconia, i d’Helos, costera ciutat;

i de Tènaros, la terra que és d’Helios, qui alegra els mortals,

on les llanudes ovelles del gran sobirà pasturen

pel camp delitós. Els homes volgueren entrar-hi la nau

per veure el prodigi amb ulls propis, i veure si el monstre paurós

restaria encara en la fonda nau o bé es llançaria

furient altra volta a les ones, tant plenes de peixos, del mar.

Mes la nau, tant ben feta, no volia obeïr

i passava corrent a lo llarg del fèrtil Peloponès,

empesa pel vent : la guiava Apolló, al-lluny-feridor.

I així passà per Arena, per l’Argifea plaenta,

per Tríon, on hi ha el gual de l’Alfeu; per Epi poblada,

i avora de Pilós sorrenca i de la gent que hi viu.

Per vora de Crunos, de Calcis i Dima, la nau arribà

a Elis divina, que’ls Epeus dominen; i passant per Feres,

sota’l vent de Zeus, que tot ho remou, entre-mig dels núvols

vegeren les altes muntanyes d’Ítaca, Dulíquion i Sarna

i Zacintos, coberta de boscos; mes tantost hagueren

passat tot al llarg del Peleponès, l’immens golf de Crisa

els aparegué. I un gran vent de Zèfir, enviat per Zeus,

davallà de Pèter amb força, i la nau corria per sobre

de l’aigua salada del mar amb gran lleugeresa, i anaven

de cara a l’aurora i el sol, per obra del rei Apolló,

de Zeus el fill; i arribaren així fins al port de Crisa,

que hi toca molt el sol i per’xò s’hi fa tanta vinya.

La nau marinera lliscà pel sorral. Llavors Apolló,

al-lluny-feridor, llançant-se esplendent com el sol de mig-dia

(i entorn li saltaven guspires amb gran resplendor fins al cel),

anà terra endins i entrà al santuari, i mostrà qui era

encenent les flames dels trípodes; i l’esclat de la llum

de Febos cobrí tota Crisa, fent llançar uns grans crits

a les dones i filles de bella cintura, de tots els crisencs

pel terror que havien. I ell féu un gran salt, molt ràpid volant

per sobre la nau en forma d’un home a la flor de l’edat,

tant fort i tant jove; i li voleiava la gran cabellera

damunt les amples espatlles; i amb alades paraules digué :

— Qui sou, forasters, i d’on veniu pels líquids camins?

¿Aneu pels vostres afers, o bé a la ventura del mar

com van els pirates, que arrisquen la vida fent mal a la gent?

¿Per què resteu atuïts i no recolliu els ormeigs

de la negra nau, i no salteu en terra després,

com solen aquells que van per treball, travessen la mar

i arriben a terra amb fatic i amb desig dels dolços menjars? —

Així parlà als de la nau, encoratjant llur esprit.

I així el patró dels cretencs respongué : —Oh tu, foraster,

que no t’assembles a un home mortal, talment ets formós,

sinó a un déu benhaurat : si ho ets, com sembles, mercè!

si fosses home, salut! i grans benhaurances dels déus.

Mes diga’ns la vritat com la voldríem saber :

De quin poble ets? la teva pàtria on fou? de quins

mortals pervens generat? Ben lluny de tu el pensament,

navegant per sobre l’abís de les aigües, anàvem a Pilós

sortits de Creta; que’n som i encara ens en alabem;

més arribàrem aquí per força en la nau, amb tot

i que desitjàvem un altre camí i un altre retorn :

segur que un déu immortal ens portà sens nostre voler. —

I aixís els feu de resposta Apolló, al-lluny-feridor:

— Forasters : vosaltres vivíeu a Cnossos, voltada de boscos;

mes per cert que cap tornarà a l’amada ciutat,

ni reveurà sa casa ni la dolça muller,

sinó que aquí restareu servant mon temple opulent

que’ls homes en gran multitud vindran a honorar.

Jo’m glorifico d’ésser el fill de Zeus, Apolló,

i aquí vos he dut per sobre del gran abís de la mar,

no pas per fer-vos cap mal, sinó a fi que hi resteu

servant mon temple opulent, pels homes molt honorat.

I vosaltres mateixos sereu-ne també, per l’alt voler

dels déus immortals que llurs designis vos confiaran.

Doncs eia! ara compliu tot seguit això que us diré :

Primer baixeu veles, plegueu-les, lligant-les ben bé; després

poseu en terra la nau, traient-ne tot lo que duu;

després fareu un altar a la vora mateixa del mar,

i foc hi encendreu, oferint la blanca farina; i, entorn

restant de peu drets, pregareu; i ja que jo us vaig saltar

del mar obscur en la ràpida nau, semblant a un delfí,

com a tal invoqueu-me, i delfínic l’altar també sia dit

i amb tal nom per sempre famós. Després menjareu

ben junts a la negra, a la ràpida nau;  fareu libacions

als déus benhaurats qui habiten l’Olimp; i, en havent satisfet

el desig que teniu dels dolços menjars, a mi vindreu

cantant Ié Peàn fins al lloc del temple que heu de servar. —

Aixís els parlava; i fou escoltat amb sagrada atenció

i fou obeït. Arriaren vela, afluixaren les cordes,

abaixaren el pal, deixant-lo ajegut. Saltaren en terra,

traient-hi la nau fins dalt de la sorra i alçant-la en puntals.

Llavors feren l’ara avora la mar, i el foc hi encengueren,

la blanca farina oferint; i pregaren, segons lo manat,

de peu dret a l’entorn. Menjaren avora la negra, la ràpida nau;

libaren a honor dels déus benhaurats que són a l’Olimp;

i, havent satisfet el desig de menjar i de beure, partiren

guiats pel rei Apolló, de Zeus el fill, que, tenint

la lira en ses mans, bellament la polsava arrencant-ne un grat sò.

Els cretencs, admirats, el seguien a Pitó cantant Ié Peàn

a la moda cretenca, que inspira la Musa infonent dolços cants.

I  sens cansament, pujaren adalt del turó, de seguit

arribant al Parnàs, al lloc delitós on calía fê estada

honorats de tot-hom. El guia diví els mostrà el lloc sagrat

i el temple opulent. Amb el cor commogut, el patró dels cretencs

al déu digué aixís : — Oh tu, sobirà : ja que lluny dels amics

i de la terra nadiua ens has dut on t’ha dit el cor,

diga’ns ara de quina manera hem de viure aquí

on no s’hi fa vinya ni camp delitós pel manteniment

ni cap cosa que als homes poguéssem donar. — A ells Apolló

digué somrient: — Homes sense seny, homes malhaurats,

que sempre us cerqueu treballs i inquietuts i angoixes en l’ànima:

ben tost vos diré el que voleu, deixant-vos-ho ferm a l’esprit.

Tinga cadaú en la destra un coltell per a degollar

ovelles sens fi, que sempre n’haureu abundància molt gran,

dutes en ofrena a mi per les nobles races

dels homes. Serveu el temple opulent, acollint els pobles

que aquí acudiran. Per damunt de tot feu mes voluntats

encara que oïu vanes paraulades o se us faci mal

com tot home mortal pot sofrir. Aviat haureu

uns altres senyors que per força us dominaran

ja per sempre més. — Ara tot és dit : serva-ho en ton cor.

Aixís, doncs, salut, fill de Letó i Zeus! Jo’m recordaré

de tu i altre cant.


Himnes Homèrics

Himne XXXIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

.

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – I

I

 

A Apol·ló Deli


 

Sempre el recordo i mai l’oblido, Apol·ló, que fereix

de lluny, del qui els déus mateixos se temen veient-lo passar

pel gran palau de Zeus : tots s’alcen en llurs setials

quan ell hi arriba, estès son arc gloriós. Sols Leto

resta al costat de Zeus, dels llamps amador : és ella

qui afluixa la corda tivanta i tanca el buirac, traient-lo

amb ses mans del muscle robust, i el penja, en clau d’or,

de la pilastra pairal; prenent després per la mà

al fill, se l’emmena i el porta a son trono, deixant-l’hi assegut.

El Pare Zeus fa gran festa al fill estimat,

li allarga l’auria copa plena del néctar diví.

I els altres déus s’asseuen de nou; i Leto, l’augusta,

està joiosa d’havê infantat el fortíssim arquer.

Salut, Leto! i sortosa tu que infantares tals fills :

el rei Apol·ló primer, i després Artemis, que’s plau

també en ses sagetes. Aquesta en Ogígia l’hagueres, i aquell

en Delos rocosa llavors que al peu del Cintios, el puig

de l’alta muntanya, te vas ajupir davall la palmera

i avora de l’ïnop. Més ara, a tu, ja tant celebrat

en himnes, oh Febos! jo ¿com cantar-te podré,

a tu, que mous tot cant, ja sia terres endins,

llà on se fan els ramats, o bé en les illes arreu?

a tu, a qui canta tot cim de muntanya i tot lo que és alt,

i els rius corrent a la mar, i el promontori igualment

que sobre d’ella s’inclina, i l’aigua closa dels ports?

Doncs diré com, joia del món, t’infantà Leto

al peu del Cintios i en l’aspra Delos voltada de mar.

Les fosques ones, portades pels vents harmoniosos,

la baten entorn. D’allí t’alçares tu a dominar

damunt els mortals : els que són a Creta, i a Atenes ciutat,

i a l’illa d’Egina, i a Eubea també, famosa en ses naus;

a Peparetos marina, i a Egas Piressia, i a l’Atos tracià;

a Samotracia igualment, al Pelió punxagut,

a les muntanyes de l’Ida emboscat, a Focea i Esciros,

al l’alta Autòcane, i a Imbros poblat, i a Lemnos adusta;

a Lesbos sagrada, la terra de Màcar eoli, i encara

a Quios, la més feconda de totes les elles del mar;

i a Mimant rocosa, i Coricos, la que té els cims tant braus;

i a Claros esplèndida, a Esagia, muntanya eminent;

i a l’alta Micala, a Miletos, i a Coos, poblada ciutat;

i a Cnidos, tant alta també; a Càrpatos, batuda pels vents;

i a Naxos i Paros, i a l’aspra Ranea, i en tots aquells llocs

que Leto seguía volent infantar an al-lluny-feridor.

A cad’una d’aquestes terres anà i demanà acolliment;

prò, estemodides totes del cas, cap d’elles gosà,

tant fèrtils com éren; i Leto, l’augusta, a Delos llavors

vingué, i a aquesta illa parlà amb alades paraules aixís:

—Volguesses, Delos, ésser tu la patria del fill

que haig de tenî i s’ha de dir de nom Febos Apol·ló,

i fer-li un temple molt gran : aixis com ara ningú

per res se t’acosta, ni els homes te reten mai cap honor

perquè no ets rica i no tens ovelles ni bous, aleshores,

fins no havent-hi per tu veremes, ni plantes als camps,

tenint el temple dins teu d’Apol·ló, al-lluny-feridor,

la gent acudiríen portant ofrenes al déu,

i sentiríes sempre una immensa flaire de carn

pels sacrificis fets en honor del teu sobirà,

i els déus te lliuraríen de tot domini d’estrany;

car altrament no’t dóna res l’estèril terrer.—

Aixís li diu, i Delos, tota joiosa, respòn :

—Leto, la filla gloriosa de Ceos el gran : de bon grat

jo acolliré la niçaga d’al-lluny-feridor, perquè és cert,

que tinc molt mala fama entre els homes, i ab lo que tu’m dius

seria molt honrada; mes no’t vull ocultar

que’m temo del que diuen la gent : m’han dit que Apol·ló

serà molt soberc, perquè ha d’ésser senyor al damunt

dels déus i els mortals que viuen sobre la terra feconda.

Per’xò jo sento una gran temença en mon cor

que, quan en mi haurà vist la llum primera del sol,

menysprearà l’illa per l’aridesa tant gran

i amb un cop del seu peu me giri del mar en l’abís,

deixant-me sepultada per sempre dins l’aigua en furor;

i que ell se n’anirà a una altra terra suau,

bastint-s’hi un temple en la sagrada espessura d’un bosc.

I, en tant, les negres foques i els pops faràn dintre meu

llurs caus amagats, i restaré oblidada del món.

Mes, si ara, tu, dea, me fessis el gran jurament

de que son temple bell aquí el déu bastirà

tenint-hi son oracle damunt els homes, llavors…

Aixís digué; i Leto donà son gran jurament :

—Doncs sia aixís per la Terra, per l’ample cel allà dalt,

per l’aigua soterrania d’Estix, i aquest és el gran

jurament més sagrat que puga existir pel déus benhaurats,

que aquí restarà per sempre més el temple flairós

de Febos i el sant recinte pel qual honrada seràs

damunt totes les illes. —I aixís digué el jurament

amb tots els seus mots; i Delos va gaudir-se del nàixer

d’al-lluny-feridor. Nou dies i nou nits va patir

Leto, doncs, travessada pels horribles dolors

del part; i totes les dees més grans estaven-li entorn :

Diona, Rea, Temis, que els rastres de culpa segueix

i Amfititre sonora, i altres immortals, menys Hera,

blanca de braços, que estava al costat de Zeus nuvolós.

Mes res ne sabia Ilitia, que calma dolors com aquells,

restant descuidada al cim  l’Olimp en núvol daurat

per art de la blanca de braços Hera, gelosa llavors

del bell fill que Leto dels cabells formosos anava a tenir.

Doncs les altres dees digueren a Iris que anés

cercant a Ilitia, oferint-li tot d’or un bell collaret

de nou colzades de llarg, per fer-la venir d’amagat

d’Hera dels braços blancs, no fos que la’n desdigués.

Iris, dels peus llaugers com el vent, entès que ho tingué,

a punt llançava’s corrent, ràpida, espai a través,

fins l’alt Olimp, sojorn dels déus; i un cop allí fou,

cridà a la porta a Ilitia, i, fent-l’hi venir, li digué

en bresus alades paraules tot quan li fou comanat

per les dees d’olímpics palaus, posant-li en el cor.

Lleugeres com colomes de bosc ambdúes partint,

i a Delos arribada Ilitia, que calma els dolors,

fou presa Leto Leto tot seguit de l’afany d’infantar;

i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmer

i doblant els genolls damunt l’herba del prat

(que la terra somreia al dessota), l’infant sortí a llum.

I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l’entorn.

I fores tu, poderóa, en l’aigua clara rentat

purament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot nous,

te’ls cenyiren en auri cinyell. Apol·ló, el qui du el glavi d’or

no fou pas per sa mare alletat : Temis fou qui, amb ses mans immortals

en sos llavis posà la dolça ambrosia i el néctar diví.

I Leto restà molt joiosa d’haver-lo infantat, a l’arquer.

Mes, oh Febos! tot just nodrit dels divins aliments,

ja l’auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant :

cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al punt

Febos Apol·ló va dir a les deitats immortals:

—Doneu-me la cítara amiga i doneu-me l’arc ben corbat,

que vull portâ a tots els homes els vers missatges de Zeus.—

Aixís dient, Febos d’intonsos cabells, al-lluny-feridor,

se’n va per la terra, la d’amples camins, amb gran meravella

de les immortals; i l’illa de Delos tota ella s’omplí

d’una auria florida, com cim de muntanya que’s cobreix de flors,

joiosa de veure’s, damunt, de Zeus i Leto el rebrot,

i aixís escollida entre totes les illes i terres d’endins

per ésser-ne estada preferta i tant amada en son cor.

I tu, llavores, de l’arc argentat, al-lluny-feridor,

te n’anares ja per pujar a l’aspre Cintios, o ja,

fugint de les illes i els homes, sembrares tos temples arreu

i els boscos sagrats amb arbres nombrosos; complaent-te molt

en els cims de muntanya i altures, i també a les vores dels rius,

que corren al mar; mes, oh Febos! aon ton cor més se plau

és sempre a Delos : els jonis, allí, arrocegant

ses llargues túniques, van amb les dònes i els fills, en honor

de tu delitant-se en la sacra dança i la lluita i el cant.

Qualsevulla que’ls vegi llavores, diria que són immortals

i exempts de vellesa; alegrant-se de gracia semblanta

en homes i en dònes de bella cintura; de la gran multitud

de la gran meravella que fan les Delies, les verges que són

d’Apol·ló servidores, d’al-lluny-feridor, per sempre famoses.

Elles fan la lloança del déu, i de Leto i d’Artemis,

que tira sagetes; recorden els homes i dònes primers;

i quan entonen llur himne encisen a tots els humans.

Saben els cants i les dances sonores de totes les gents,

i semblen oïr-se en una veu sola : l’acorden talment!

Salut a vosaltres, oh Delies! Propici vos sia Apol·ló

i Artemis i Leto! Recordeu’s de mi, que sols vos demano

que un dia que vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit

foraster) preguntant : — Qui és aquest home, l’aede tant dolç

que ve i us encisa amb son cant? — vosaltres digueu-li amb bon cor:

— Es un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n’hi haurà —

en tant jo estendré vostra gloria anant-la cantant per la terra

de ciutat ben poblada en ciutat, i tot-hom la creurà tal com és.

Mes tampoc cessaré en la lloança d’Apol·ló de l’arc argentat,

al-lluny-feridor, del que Leto de formosos cabells infantà.


Himnes Homèrics

Himne I

Traducció en vers de Joan Maragall

 


Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.


Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXXIII

.
.
.

.

XXXIII

.

Als Dioscurs


.

Muses dels ulls d’ametlla, canteu als fills de Zeus

Tindàrides, gloriosos infants de Leda, la dels bells turmells:

Càstor, que doma els cavalls, i Policeutes perfet.

Leda, al cim del Taigetos, tant gran, unida d’amor

al Croni, dels núvols senyor, dos fills infantà salvadors

dels homes en terra, i dels ràpids vaixells quan els vents hivernals

somouen el mar implacable. Llavores, els nautes, orant,

invoquen els fills del gran Zeus i els fan sacrificis d’anyells

al cap de la popa. El vent, impetuós, i les ones ja van

submergint el vaixell. Llavores és quan, de sobte, els Dioscurs

amb ales groguengues, se mostren volant per l’èter, i vénen

i posen la pau en els vents i en les blanques onades del mar:

senyal de repòs pel bon mariner, qua al veure’ls s’alegra,

cessant en sa pena i treball. Salut, doncs, Tindàrides

muntats en ràpids corcers! Jo vull recordar’m de vosaltres

i d’un altre cant.

 


Himnes Homèrics

Himne XXXIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.


.

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXXII

.
.
.

.

XXXII

.

A Selena


.

Parleu de la bella Selena, la d’ales obertes, oh Muses

filles de Zeus el Croni, veu-dolces i de tant bon cant:

la resplendor de son cap en el cel, inonda la terra;

lluu sa corona en els aires obscurs, i ho fa lluir tot.

Escampa sos raigs a l’eixir son bell cos de banyar-se

adins l’Oceà, revestida llavors la divina Selena

de vesta lluenta, i enjonca els cavalls resplendents i cap-drets,

a l’hora del vespre, del mes en la bella meitat : sa rodona

està en plenitud, i esclaten sos raigs en el cel poderosos,

i als homes senyalen presagis molt grans. El Croni, una volta,

amb ella va unir-se d’amor en son tàlem; i, plena restant,

infantava la verge Pandea, tant bella entre’ls déus immortals.

Salut, sobirana Selena, la blanca de braços, benèfica,

de trenes formoses! Havent per tu començat, cantaré

els mig-deus celebrats pels aedes, de veus tant amables,

que són de les Muses servents.


Himnes Homèrics

Himne XXXII

Traducció en vers de Joan Maragall

.


.

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.